Al voltant dels episodis africans del Tirant lo Blanc i del Curial e Güelfa

Rafael Alemany Ferrer

(Universitat d'Alacant)

Tant el Tirant lo Blanc com el Curial e Güelfa, les dues grans novel·les cavalleresques quatrecentistes de la literatura catalana, presenten, entre altres punts de contacte, la característica comuna d'integrar, com a elements constitutius de les trames argumentals respectives, sengles episodis l'acció dels quals es desenvolupa a terres d'Àfrica. Em referesc als capítols que van del 296 al 413 del Tirant lo Blanc __quasi una quarta part de l'obra__ i a les pàgines compreses entre la 94 i la 164 del llibre tercer del Curial e Güelfa segons l'edició d'Aramon i Serra (1930 1933).

Tradicionalment, la crítica no s'ha ocupat gaire d'aquests dos passatges i, quan ho ha fet, ha estat en termes poc elogiosos. Així doncs, des de Menéndez y Pelayo (1905) a Rubiera (1990 i 1993), tot passant per Capdevila (1924-1929), Coromines (1954), Riquer (1964), Beltran (1983) o Mir (1989), per citar tan sols uns exponents, s'ha produït una coincidència bàsica a l'hora d'impugnar literàriament, amb més o menys passió, l'aventura africana del Tirant per unes raons tals com ara l'excessiva prolixitat, la incardinació forçada en el conjunt general de l'obra, la manca de versemblança, el retoricisme exagerat o la superfluïtat i escassa rendibilitat narrativa. Aquesta presumpta impertinència múltiple de l'episodi ha estat un dels arguments més reiteradament adduïts per a considerar-lo com un afegitó de Martí Joan de Galba (Martínez 1916; Renau 1991), el donzell català fins fa ben poc acceptat per tothom com a coautor de la novel·la del cavaller valencià Joanot Martorell (Riquer 1990 i 1992; Villalmanzo-Chiner 1991 i 1992; Chiner-Villalmanzo 1991; Chiner 1993). En relació amb l'anònim Curial e Güelfa és cert que no hi ha hagut un rebuig tan rotund i explícit de la seqüència   —220→   africana corresponent, però sí indirecte, tal i com palesa Pere Bohigas (1976, 232) quan afirma que, en el llibre tercer de l'obra en què aquesta s'inscriu, l'«autor s'ha esplaiat fent literatura en el mal sentit de la paraula», en clara al·lusió a l'al·legorisme i retoricisme que hi dominen.

Només en els temps més recents hem començat a assistir, per fortuna, a un sensible canvi d'orientació de la crítica, una part de la qual ha formulat hipòtesis interpretatives que, a diferència de les propostes tradicionals, s'orienten cap a una consideració altament interactiva dels dos episodis africans __a més d'altres del Curial considerats així mateix superflus__ al si dels macrotextos narratius respectius que els hi incorporen. En aquesta direcció apunten, fonamentalment, els imprescindibles treballs de Lola Badia (sobretot 1987a, però també 1987b) referits a la novel·la anònima __per bé que l'objectiu d'aquests trascendesca l'objecte d'interès d'aquesta ponència__ i les no menys interessants aportacions de Jaume J. Chiner (1992, 96-97) i Joan Ma Perujo (1993, 196-205) a propòsit del Tirant lo Blanc.

És des de l'adhesió fervorosa a aquestes darreres propostes que em propose considerar comparativament els passatges africans de les dues novel·les cavalleresques esmentades, a fi d'esbrinar-ne tant els elements de convergència com aquells altres que atorguen un peculiarisme específic a cadascuna d'elles.

L'aventura africana de Tirant s'inicia al capítol 296 de l'obra, quan una sobtada tempesta condueix a la deriva la nau en què es troben el cavaller i Plaerdemavida fins a les costes de Barbaria. Tots dos, que aconsegueixen salvar-se, hi arriben, no obstant, separadament. Plaerdemavida és acollida per un vell moro, la filla del qual la pren com a companya. Per la seua banda, Tirant, que opta per amagar parcialment la seua identitat dient que el seu nom és només Blanc, és recollit pel Cabdillo, un alt dignatari tunisenc, el fill del qual __promès de Maragdina, la filla del rei de Tremicén__ acaba empresonant-lo.

Mentrestant, Escariano, rei d'Etiòpia, que vol casar-se amb Maragdina, declara la guerra al pare d'aquesta __aliat del rei de Tunis__, al qual empresona en un castell juntament amb la seua filla. Llavors, el Cabdillo treu Tirant de la presó perquè l'ajude i, ben aviat, aquest aconsegueix restituir la llibertat al rei de Tremicén i a la princesa Maragdina, la qual s'enamora de Tirant.

  —221→  

Posteriorment Escariano dóna mort al rei de Tremicén i als seus fills, alhora que segresta Maragdina, però Tirant obté l'empresonament d'aquell i l'alliberament d'aquesta. És llavors quan la princesa ofereix els seus amors al cavaller, proposició que aquest no accepta, a desgrat dels guanys de tot tipus que li podrien aportar, a causa del seu compromís de fidelitat amb la princesa Carmesina, la filla de l'emperador grec, que ha quedat abandonada a Constantinoble. Ben al contrari, Tirant aprofita l'ocasió per adoctrinar Maragdina en els principis del cristianisme __tal i com dos segles abans havia fet el protagonista del Blaquerna lul·lià davant les insinuacions matrimonials de Natana__, aconseguint no sols la conversió d'aquesta, sinó fins i tot, poc després, la del mateix rei Escariano, que acaba matant el Cabdillo, per persistir en la fe islàmica, i casant-se amb Maragdina. Aquests fets esdevenen el preludi de la magna gesta evangelitzadora que Tirant mamprèn tot seguit i que se saldarà amb l'apoteòsica conversió massiva de 334.000 infidels del capítol 404.

Després d'haver lliurat amb èxit nombroses batalles, Tirant es dirigeix a Montàgata, ciutat on resideix Plaerdemavida, tot i que el cavaller ho ignora. Aquesta, quan s'assabenta de la identitat del capità que es disposa a destruir la ciutat, es presenta davant d'ell, sense identificar-se, i, amb gran astúcia, li evoca el seu passat i, en especial, la princesa Carmesina, record que motiva l'immediat desmai de Tirant. Plaerdemavida revela, per fi, la seua identitat i es casa amb el senyor d'Agramunt __un dels cavallers del seguici de Tirant que havia estat fet captiu pels moros__, al torn que la reina de la ciutat i els seus súbdits accepten el baptisme.

Melquisedec, espòs de la reina de Montàgata, és enviat a Constantinoble per tal d'obtenir informació de l'estat en què es troben les coses a l'imperi grec i, en tornar-ne, explica que Carmesina s'ha reclòs en un convent. A més, porta una lletra de l'emperador, en la qual prega a Tirant que torne aviat a l'imperi, ja que aquest es troba fortament combatut pels turcs i, pràcticament, reduït a la capital. Abans de tornar a Constantinoble, Tirant es dedica a reclutar, d'entre els nous contingents cristianitzats, els reforços militars necessaris per a dur a terme la defensa i l'alliberament definitiu de l'imperi grec.

El fil narratiu del Tirant fins a la part d'Àfrica esdevé un procés d'iniciació i de progressiu amillorament ininterromput que   —222→   s'estén des de la introducció teòrica del protagonista en els principis de l'orde de cavalleria de la mà de Guillem de Varoic (cc. 1-39) i les primeres pràctiques d'aquest a la cort d'Anglaterra (cc. 40-97) fins al primer sojorn del cavaller a l'imperi grec (cc. 117-295). Ací arriba a instàncies del vell emperador, per tal de contribuir militarment a defensar-lo de l'amenaça turca, ja que no debades Tirant s'ha guanyat a pols una ben merescuda fama en tot el que toca als afers bèl·lics. Però és, precisament, al llarg dels capítols d'aquesta primera seqüència de la «part grega» de l'obra __la segona seqüència es localitza després de l'aventura africana (cc. 414-487)__ que es produeix una davallada notòria en la, fins a aquest punt, impagable ascensió in crescendo de l'heroi. Això és degut, inicialment, al fet que Tirant s'enamora de la filla de l'emperador, cosa que li torba l'ànim, tot repercutint de forma negativa en el compliment dels seus deures militars. Però aquesta davallada ètica del cavaller es materialitza també al si de la mateixa relació amorosa que entrebanca la missió bèl·lica que li ha estat encomanada: Tirant arriba a cometre la gran feblesa de dubtar de la fidelitat de Carmesina,¹ davant de l'enginyós parany que li prepara l'engelosida i intrigant Viuda Reposada per tal de fer-li creure que la princesa l'enganya amb el negre hortolà Lauseta, a qui el cavaller, ple d'ira, acabarà assassinant injustament (cc. 269 i 283-285).²

Tot plegat significa que, al llarg dels capítols que precedeixen la part d'Àfrica, Tirant s'ha degradat estrepitosament per haver comès tres transgressions importants del codi cavalleresc: incomplir les obligacions militars, dubtar de la fidelitat amorosa de Carmesina i matar un innocent. Aquests fets deplorables, d'acord amb els cànons de la narrativa artúrica, exigien la superació d'una sèrie de proves per part del cavaller degradat que li permeteren reparar les faltes comeses i, amb això, obtenir la regeneració moral (Mir 1989, 87). Des d'aquesta perspectiva l'episodi africà del Tirant s'ha d'interpretar, fonamentalment,   —223→   com el mitjà a través del qual el cavaller caigut compleix la penitència que correspon a les seues culpes, per tal de poder recomençar net, de bell nou, la missió històrica a la qual ha estat destinat. No debades el naufragi que possibilitarà el purgatori africà comença tot just Tirant s'assabenta per Plaerdemavida de l'engany de què ha estat objecte per part de la Viuda Reposada, pren consciència de la iniquitat del seu comportament i se'n penedeix. No puc estar d'acord amb Josep M. Mir (1989, 92) quan afirma que

Tirant ha estat, és i serà, des del començament i fins a la fi de la novel·la un cavaller sense màcula [...]. Per això, al Tirant, sense falta iniciàtica i sense res a millorar, l'aventura cavalleresca ja no té sentit [...]. És pura «literatura» [...], el Tirant africà resta abocat a una profunda esterilitat.

Ben al contrari, és a Àfrica on el nostre cavaller aconseguirà la regeneració personal com a amant i com a militar cristià. La primera des del punt i hora en què, per fidelitat a Carmesina, sabrà rebutjar la temptadora proposta matrimonial de la princesa Maragdina. La segona perquè la massiva conversió d'infidels que hi duu a terme li permetrà comptar amb nous efectius per al deslliurament de l'imperi grec, alhora que oferir a l'emperador una Àfrica mediterrània cristianitzada, tal i com, en efecte, s'esdevé als capítols posteriors a la part africana (414-487) i com, per altra banda, ja va assenyalar un crític tan poc admirador de l'episodi que ens ocupa com Joan Coromines (1954, 179).

A1 tercer dels tres llibres del Curial e Güelfa, el protagonista, després de visitar Atenes, Tebes i altres llocs de l'antiguitat clàssica, especialment el mont Parnàs, on contempla en somnis una visió al·legòrica del déu Apol·ló i les muses (Badia, 1987a), es dirigeix cap a Gènova, però una tempesta __com la del Tirant__ porta la seua nau a Àfrica, on és presa pels moros. Aquests executen tota la tripulació, tret de Curial i Galceran de Mediona, que són venuts com a captius al ric cavaller Fàraig, el qual els dedica al conreu de les terres i el jardí de la casa on viu amb la seua dona Fàtima i la seua filla Càmar. Tant Curial com el seu company adopten els falsos noms de Joan i Berenguer, respectivament, així com Tirant, en arribar a Àfrica, s'havia identificat únicament com a Blanc.

Assabentada Güelfa __la noble dama monferratesa enamorada de Curial__ del naufragi de la nau en què viatjava el   —224→   seu cavaller, tramet una expedició indagatòria a les costes de Barbaria, els membres de la qual, si bé arriben a tenir notícia que s'han salvat dos individus, no aconsegueixen ni conèixer-ne la identitat ni, per suposat, trobar-los. Amb aquesta minsa informació retornen a Montferrat, portant amb ells un anell i un jupó que Güelfa i el seu ancià conseller Melcior de Pando identifiquen com els de Curial. És per això que aquests ordenen una nova expedició per cercar el cavaller, que tampoc obté resultat positiu.

Mentrestant, a l'escenari tunisenc, la dona de Fàraig, Fàtima, s'enamora de Berenguer (Galceran), ensems que la seua filla Càmar ho fa de Joan (Curial), el qual passa una bona part del seu captiveri llegint i comentant amb ella l'Eneida, tot prestant una atenció molt especial, i no gens gratuïta, al tema de Dido i Eneas. Càmar, que defuig el matrimoni amb el rei de Tunis a què ha estat destinada, ofereix a Curial un tresor per tal que puga comprar la llibertat i fugir-se'n amb ella, cosa que el cavaller no accepta per fidelitat a Güelfa __de manera anàloga a com havia actuat Tirant davant la proposta de Maragdina__ i que, al capdavall, motivarà el suïcidi de la donzella mora (Bastardas 1987). Curial, finalment, recobra la llibertat i abandona Tunis.

Prèviament a l'aventura africana de Curial, al llarg dels dos primers llibres de la novel·la, assistim a un nou procés d'ascens i subsegüent degradació del cavaller, les línies mestres del qual coincideixen en bona mesura amb les del Tirant lo Blanc. Curial, jove d'origen humil, esdevé objecte de l'amor de Güelfa, la jove vídua germana del marquès de Montferrat, la qual l'educa cavallerescament i humanística a la cort montferratesa propiciant-ne l'amillorament moral, social i econòmic. L'exitosa intervenció de Curial en terres austríaques en un duel en defensa de l'honor d'una duquessa falsament acusada d'adulteri, li permet conèixer la bella Laquesis, germana d'aquella, la qual li és oferida com a recompensa del servei prestat. En un primer moment, Curial no l'accepta per fidelitat a Güelfa, però, ben aviat, l'èxit i la fama assolits pel cavaller en diverses manifestacions d'armes i cavalleries, especialment en el gran torneig de Melú, el menen indefectiblement a caure en el típic pecat cavalleresc d'orgull i a sucumbir __bé que amb una certa indecisió__ a les insinuacions amoroses de Laquesis, oblidant el deute amb Güelfa, la dama que, en última instància, ha propiciat la seua carrera ascendent.

  —225→  

Sumit en un turmentós debat interior, produït pel lògic rebuig de Güelfa una vegada aquesta s'assabenta dels fets, i pres d'una gran insatisfacció moral derivada de la mala consciència pel seu comportament, Curial es lliura a la recerca d'una alternativa vital redemptora que el conduirà, en primer lloc, a Terra Santa, on no obtindrà resultats positius, i, per fi, a Grècia, on l'encontre amb la cultura clàssica a través de la visió d'Apol·ló i les muses, que se li representa en somnis quan es troba al mont Parnàs, marca la primera fita del camí regenerador del cavaller. És precisament poc després d'aquest senyal del déu clàssic que Curial naufraga i recala en la costa d'Àfrica.

Té raó, doncs, Lola Badia (1987a, 16 i 18) quan afirma que les peripècies de Curial a Tunis s'han d'interpretar com «les aventures d'una penitència del pecat d'orgull» en què aquest ha caigut «pel fet d'haver volgut jugar amb l'amor de dues dones», una conducta no sols recriminable sinó, encara més, digna de càstig, com el sensat Melcior de Pando adverteix premonitòriament al cavaller:

Curial, certes yo conech les tues virtuts haver perdudes lurs forces [...]. Altra és la via per la qual has de caminar, car la que tens no aporta l'ome sinó abatiment. Reconeix-te bé, e venç a tu mateix mentre has temps [...]. Certes tu has errat, e no·s pot dir lo contrari; e les punicions no·s deuen donar a voluntat dels punits.

(Aramon,1930-1933, II, 293-294)

L'episodi africà de Curial adquireix un relleu especial tant pel fet que es troba situat entre dues visions mitològiques, la d'Apol·ló i les muses al Parnàs, a la qual ja ens hem referit, i la de Bacus i les set arts liberals a Paris (Badia 1987b), com per la relació evident que manté amb les aventures nord-africanes que protagonitza Eneas a l'Eneida de Virgili.

En la primera de les dues visions esmentades, el debat que s'hi produeix al voltant del verisme literari conclou donant per bona només aquella literatura que respecta la veritat històrica: «Bo és poetar; mas contra veritat escriure, no·m par sie loor» (Aramon, 1930-1933, III, 89), sentencia Apol·ló. És així com el déu denuncia l'actitud de Virgili, el qual, en contra de la veritat transmesa per la tradició cristiana a través de sant Jeroni, «ens fa creure a l'Eneida que Dido, la virtuosa vídua fundadora de Cartago, va morir suïcida per amor d'Eneas, quan, en realitat, els separa un interval cronològic de tres-cents anys» (Badia 1987b, 16; Turró 1991). És per aquest motiu que, en la novel·la catalana, els personatges de Curial i de Càmar, tot i que es relacionen fàcilment amb els d'Eneas i Dido, esdevenen més bé una rèplica conscient d'aquells (Badia, 1987b, 17; Lida, 1974, 111-112;   —226→   Walthaus 1994).

Així doncs, mentre que Virgili ens transmet una imatge no molt positiva de la reina de Cartago, en presentar-nos-la com una boja capaç de suïcidar-se per amor, la Càmar del Curial s'acosta més a aquella Dido cristiana, que es lleva la vida per evitar el matrimoni indesitjat amb el rei Jarba i respectar així la memòria del seu difunt marit, actitud que la converteix en «un heroic exemple de fidelitat conjugal» (Badia 1987b, 17). Tanmateix, si bé és cert que Càmar se suïcida per defugir el matrimoni amb el rei de Tunis i mantenir-se fidel al seu estimat Joan (Curial), en el seu comportament s'aprecien també trets propis de la mort per amor, com en l'Eneida, que, barrejats amb la formulació cristiana del tema, atesten una palesa voluntat sincrètica per part de l'anònim autor. Però el que més interessa al nostre propòsit és assenyalar com Curial, en aquest episodi, contràriament al que havia fet al llibre segon, quan sucumbeix a l'amor de Laquesis __i, de retruc, també contràriament al que fa Eneas a l'Eneida__, no es deixa seduir per Càmar i roman fidel a Güelfa, conducta que el situa en el camí d'una regeneració cavalleresca que, no obstant, només assolirà definitivament després d'un nou avís dels déus: la visió al·legòrica de Bacus i les arts liberals que contempla en somnis a París, després d'haver abandonat Àfrica (Badia 1987b).

Arribats en aquest punt, em sembla fora de tot dubte que els episodis d'Àfrica del Tirant lo Blanc i del Curial e Güelfa són seqüències altament interactives dins de les respectives novel·les de les quals formen part i, per tant, s'allunyen força de la més mínima noció de superfluïtat o gratuïtat. Tots dos remeten, en darrera instància, a tòpics tan sovintejats en la narrativa cavalleresca de tots els temps i de totes les geografies com ara la demostració de la fidelitat amorosa del protagonista vers la seua dama (Amezcua 1973, 20) o el de l'obligada regeneració dels cavallers que han descurat els deures, militars o amorosos, a través d'una mena de penitència en terra estranya i llunyana __Àfrica en els casos que ens ocupen, la Pena Pobre en el de l'Amadís de Gaula...__. Tirant i Curial no han actuat èticament respecte de les seues dames: el primer per dubtar de la fidelitat de Carmesina, el segon per permetre's flirtejar amb Laquesis en un acte infame d'ingratitud vers la Güelfa. La fortuna fa que tots dos naufraguen i vagen a parar al nord d'Àfrica i que, una vegada allí, tant a l'un com a l'altre se'ls presente l'oportunitat   —227→   de sengles magnífics matrimonis __amb Maragdina i Càmar, respectivament__, que tots dos cavallers coincidiran a rebutjar per fidelitat a les seues dames, evitant així repetir els vells errors del passat.

Tanmateix no tot són coincidències entre els passatges africans de les dues obres catalanes, sinó que, ben al contrari, sense perjudici que hi concòrreguen els tòpics cavallerescs que acabem d'esmentar, s'hi dóna alguna diferència conceptualment significativa. Així, mentre que en el Tirant l'actuació del cavaller a terres africanes possibilita no sols l'objectiu de regeneració individual d'aquest, sinó també el de la consumació positiva de la gesta militar grega, en el Curial l'episodi africà, a més de permetre, com en el Tirant, l'exculpació de les faltes del protagonista, serveix de pretext a l'anònim autor per introduir-hi una ben precoç reflexió metaliterària, que es concreta en la rèplica del tractament atorgat per Virgili al tema de Dido i Eneas, a través dels comportaments alternatius que hi adopten els personatges paral·lels respectius de Càmar i Curial.

Aquesta notable divergència de sentit dels episodis africans de les dues novel·les palesa, entre altres coses, la diferència de pressupòsits estètics i intencionals dels autors respectius. Així, mentre que l'autor __o encara autors?__ del Tirant subordina el seu discurs narratiu a l'objectiu de superar, mitjançant la ficció literària, una realitat històrica tan funesta per a la cristiandat de l'època com va ser la caiguda de Constantinoble en poder dels turcs l'any 1453, l'anònim del Curial evidencia, en canvi, unes preocupacions de caire més intel·lectual que, malgrat el considerable llast medieval que encara impregna la novel·la, apropen aquesta a una sensibilitat més humanística, tot i que només siga a través de la peculiar via del sincretisme cultural que hi traspua (Badia 1987a i 1987b; Gómez 1988; Cortés 1993).³