Selecciona una palabra y presiona la tecla d para obtener su definición.
Indice
Abajo

Almanach dels noucentistes



portada

imatge

imatge



  —14→  

«El món marxa, y ay del que s'obstini en deturarlo, car serà desseguida aixafat per ell!»... Citem el Balmes damunt la primera pàgina de l'ALMANACH DELS NOUCENTISTES: ¡potser no ho podrem tornar a fer!

Vetaquí que un dia, quan feia poch que jo, Joaquim Horta, impressor barceloní, per obeir aquesta sentencia, m'havia posat a marxar a compàs del món, vaig trovarme ab el despaig de l'impremta, plè d'una joventut, que vinguda a onades, cada onada a fer el seu fet, se topava allí, y hi tempestejava ab una maror espiritual y una escuma d'enginy, que donava gust y feia feredat alhora.

Y jo, vinga pensar:

-Tots aquets hòmens, reunits aquí, de diversa edat, de talent distint, d'idees disjuntes, d'oficis algun cop gens emparentats, tenen, però, alguna cosa que'ls assembla.

Vaig dir-ho. Va respondre l'un:

-Es que tots som noucentistes.

Y un altre:

-Eh!... Poch a poch!...

  —15→  

Mes el primer, ab gest reposat y pedagògich:

-No hi podem fer més. En alguna cosa ens havem d'assemblar. En què, no podem precisarho encara. Presumirho, endevinarho, sí; precisarho definitivament, no. Es l'avenir qui ens batejarà ab un nom comú...


ai posteri
l'ardua sentenza...

Mentrestant, nosaltres, que coneixem la nostra semblança però que no podem precisar quina sía, còm ens direm?... Ens direm Noucentistes, que es nom que no significa sinó la data en la qual la nostra producció es començada. No hi ha paraula més humil, per aludir al fet del parentiu que'ns sabem, sense tocar a la definició d'aquest parentiu; definició que tal volta ja's dibuixa al nostre esguart, però que ni potser tindríem prou claretat, ni prou autoritat per establir.

Quan foren dites aquestes paraules va semblar com si la maror de jovenesa allí reunida s'aquietés, y comencés a moures, circularment y ab una tranquila serenitat, al entorn d'un punt. Aixís degueren fer les aigues cerúlees del mar mitològich, cinch minuts abans de la naixença de Venus.

En efecte, totduna, Venus, va neixer. Qui diu Venus, diu una pensada.

Aquella pensada, lector benèvol, avuy te la trobes entre les mans. Tal volta tú'm diguis que més t'hauríes estimat tenirhi Venus... Ho sento, amich, però, avuy per avuy, no puch oferirte altra cosa. A falta de la deesa de la beutat, reconeixeràs, tan mateix, que aquí s'hi troba reunida una forta suma de beutat.

No ho dich per la labor tipogràfica, precisament. Malgrat que jo en ella, he fet tot lo que he sabut, colocanthi, enter, el meu amor per la renaixença de l'Art del Llibre a Catalunya. Ho dich pels artistes de les arts gràfiques, de la poesía, de la prosa y del pensament, que hi han colaborat, ab un entusiasme y una bona gracia, que jo de tot cor els remercío y que no sabría remerciar prou .

  —16→  

Y això, que es bellesa, es també, y sobre tot, idealitat. Tot lo abans repetit sobre lo impossible que es desde ara y d'una manera definitiva, fixar completament el sentit de la novella generació, no pot negarse; però no pot negarse tampoch que als ulls de l'espectador més indiferent y menys perspicaç, les línies generals d'un esperit comú se comencen ja a dibuixar. Tinch l'esperança de que la publicació d'aquest ALMANACH podrà contribuirhi una mica. Son exclusivisme cronològich hi ajuda. Aquí no s'han reunides més que pàgines degudes a noucentistes.

Si aquí tot es obra de noucentistes, no tots els noucentistes hi son. Falten justament alguns dels més meritoris y notoris. Però ja he recordat l'historia de com s'ha fet el present ALMANACH: per una reunió casual, a l'atzar de les amistats o de les troballes, y (dech ara afegir), a tota pressa... Però aquest ALMANACH no es l'últim. Ja'n preparem un altre per l'any que vé. Y hi haurà en ell, moltes firmes que en aquest no hi figuren... Perque'ls noucentistes catalans formen una legió que creix cada día.

No vull terminar sense dir encara mercès a tots els colaboradors de l'ALMANACH, artistes, poetes, hòmens de ciencia, hòmens de política. Y al gravador de les ilustracions que hi figuren, colaborador també, artista també y qui m'ha ajudat força en imprimir sobre'l rebech paper verjurat, les pàgines artístiques. Y als senyors Reis d'Orient, Gaspar, Melcior y Baltasar que m'han dut enguany tipus fabricats a Alemanya, que, arrivats en 1911, ens han endarrerit la cosa una mica, però que ara fan gran goig aquí y agradaràn, sens dubte, als nostres selectes amadors de les publicacions d'art. Als quals se destina la present, ensemps que als curiosos d'espiritualitats noves; que hi trovaràn mesura llarga a la seva afició.

JOAQUIM HORTA

imatge





  —17→     —18→  

ArribaAbajoDe les vocacions

A UN AMICH, SOBRE LA SEVA

Vaig a provar de donarvos mos concells y mes sugestions, encaminats a fer factible'l vostre ideal. En primer terme, amich, lo que jo faría si'm trobés al vostre lloch, fora encaminar mos esforços directament a l'ideal immediat, acomplint ara si es necessari'l més gran esforç, sacrifici, o com volgueu anomenarlo, que jamay hagués acomplit en ma vida. El vostre ideal s'esvairà com fum a la llarga, si no comenceu a ferlo tangible desseguida, a ferlo obra, a ferlo motor productor. Jamay es massa aviat pera començar les grans obres, però algunes vegades se fa tart. Vos me direu: còm començar? Jo vos responch, començant pel començament. El treball en que esteu ocupat actualment no està ni remotament relacionat ab vostres somnis y la experiencia que hi pogueu adquirir no us servirà de rès el día que us poseu a treballar en la vostra obra somniada. Jo vos diría: procureu deixar immediatament   —19→   aquesta feyna si vos ne podeu proporcionar una altra que us acosti a lo que desitjeu. Recordeu que Carnegie y tants altres que ara son gent prominent en el món americà, començaren per escombrar l'oficina. Jo us diría: comenceu per escombrar l'oficina si altra cosa no podeu de moment. La qüestió es guanyar experiencia ab vostres mans que us pugui servir per vostra tasca somniada. Especificant: perquè no us poseu a una casa dedicada a anàlechs afers, o a una imprempta, o a la redacció d'un periòdich? Tot això son coses factibles quasi a l'instant. Totes elles us donaràn pràctica utilisable més tart. Mes, com fer el salt? Aquest es el real problema en vos, me penso. Us he dit més amunt, que jo en vostre lloch tiraría envant mos plans encara que hagués de fer el sacrifici més gros de ma vida. Quín es aquest sacrifici? No ho sé pas ben be, en vostre cas; mes podría ben encloures en aquesta idea «desobediencia».

Tireu envant y no desmayeu. Recordeu lo que us vaig dir un día parlant del vostre conflicte: que un día al matí us aixecaríeu y us trovaríeu fet un gran home. Això's va realisant ja. Heu fet bastant de camí en poch temps. Mantingueuvos ferm y deixeu dir als altres. Tingueu fe en vos mateix y estigueu convençut de que vos y jo y tots els que pensen y «obren» com nosaltres, tots els que'ns desvivim en pensar y obrar, possehim la veritat o ens hi acostem més que'ls altres. No feu cap cas de la discordancia qu'en certs moments sembla haverhi entre nosaltres y'l món; es el món el qui porta'l desacort, no nosaltres.

ELADI HOMS



  —20→  

ArribaAbajo[Iliada]

Homero


imatgeimatgeimatge

  —21→  

imatge

  —22→  

imatge



  —23→  

ArribaAbajoDe la morfología

Me dona peu a escriure aquesta pàgina el que l'Eugeni d'Ors hagi recordat que la forma dels organismes es una funció. Parlem donchs per un moment, si us es grat, de la funció y de la forma. -L'organisme, l'organ, resulta de les seves funcions. Això es clàssich en Biología, es el nús del credo lamarckià! Y qui diu organ, diu anatomía, diu cèlula, diu estructura, diu estructura química. Avuy que hem descentralisada la vida portantla fins la molècula, el «biogen»; que l'hem transportada desde un gran principi antropomorfich, ab conciencia y voluntat, fins ferla senzill resultat de l'activitat química de la materia -de la molècula- viventa, podem dubtar que forma y funció, funció y forma no siguin els resultats d'un mateix procés? Es clar que avuy no pot estudiarse com a ciencia -com a cosa vivent, en evolució, en febre de construcció- una estètica biològica, però no hem d'acceptar que'l punt de vista netament morfològich informi tot un conjunt de disciplines? La ciencia no es una descripció -la Biología no pot reduirse a descriure coses- essers vivents-. Oh! d'acort... però a la Biología li faràn gran bé les descripcions! D'elles ne treurà material per «fer ciencia». Y sinó penseu en lo diferent que es el naturalista d'avuy, científich, biòlech, del naturalista clàssich, coleccionador d'insectes o de molusques, classificador... y rès més; no altra cosa que un aficionat a la filatèlica! Les formes! Que n'es d'enorme y d'interessant el problema! Estudiar la forma morta, inactiva? Si això no es possible en Biología! No es l'esser viu una màquina animada. La màquina se va fent y treballant a l'hora, y quan més treballa més construeix. L'idea de materia viventa exclueix el concepte d'inmovilitat. La materia viventa hem de figuràrnosla com una gran molécula, ab una especial estructura química, filla de la seva especial composició. Aquesta estructura química y la disposició -per especials condicions físich-químiques- dels agregats moleculars determinen les estructures   —24→   histològiques. Però aquesta molècula gegant està en seguida renovació material: desprèn fragments y recupera -ab guanys generalment- els fragments despresos. Es com una flama, es com un fil d'aigua corrent, un sistema «estacionari» segons ha dit Ostwald, que conserva la seva estructura, la seva forma malgrat la corrent material que l'atravessa, ab el desprendiment energètich que'n resulta.

Ab la funció s'exagera la separació de fragments de la molècula viventa -Pflüger y Ehrlich n'han dit cadenes laterals-. D'aquesta separació exagerada'n resulta una aumentada fixació de materia, del nombre de cadenes iguals a les perdudes. Es lley biològica general que tota separació material que puga ser compensada dona lloch secundariament a una formació més activa que la originaria. Per això si en una molècula viventa s'es perdut un determinat fragment com a dos, s'en formarà en el procés de reparació material com a sis. Aixís es sabut que orgue que treballa s'hipertrofía. Qué'n resultará a la llarga? No sols l'hipertrofia per l'anomenada síntessi assimilatriu funcional -sinó un cambi de composició química -pel predomini en la molècula corresponent dels fragments reservats sobre dels altres- y com a conseqüencia un cambi d'estructura, un cambi de forma. Per això's perfecciona l'orgue que treballa. La forma, donchs, resulta de la funció? Més ben dit, no pot esser separat el concepte de forma del concepte funcional, ja que son dos resultats d'un mateix acte; l'acte biològich. La materia viventa es materia viventa per la seva composició; un agregat d'enormes y complexes molècules, que per la seva complexitat son molt inestables, tanquen gran potencial energètich y adquireixen una propia estructura química. L'esser viu no fou estat creat per animarlo després ab un buf diví. Foren creats al mateix temps l'esser y el buf... y encara aquest buf segueix avuy cercant materia viventa.

No us sembla ara, amich Ors, que estem d'acort? Però malgrat aquest acort no estem autorisats a dir -a ensenyar- que les ciencies biològiques hi ha qui les estudía desde un punt de vista morfològich, desde un punt de vista fisiològich, y desde un punt de vista biogènich? Però cap d'aquets punts de vista es la Biología, que cal que sía estudiada: morfològica, fisiològica y biogènicament.

Ara, company, podría extendre lo dit y aplicarho a les funcions de les colectivitats humanes. Però convé per això més alta autoritat! Jo -com en els temps en que anava a estudi- ja he escrit la meva plana.

A. PI Y SUÑER



  —25→  

ArribaAbajoIlíada

Rapsodia primera


Homer

. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

206 Llavors la deessa, Athene, la dels ulls brillants, feu principi a tal parlar: «So vinguda del cel per apaibagar ta ira, si'm vols creure, y m'envía Hera, la deessa dels braços blanquíssims, qui tots dos estima igualment y de vosaltres prèn cura. Cessa, donchs, de contendre y no desenveinis l'espasa; però insúltal, si aixís te plau, com se vulga que sía. Això que't diré, vindrà a compliment: Un jorn se't faràn esplèndides mercès en triple nombre per rahó d'aquesta injuria. Tu domínat y obeèixnos».

215 Akhil-leus, el dels peus lleugers, li va respondre: «Cal servar la vostra ordre, oh deessa, encare que tinch molt irat el cor; puix lo millor es ferho aixís. A qui els obeeix, els déus l'escolten».

219 Digué; y, deixant caure sa ma feixuga sobre'l pom d'argent, ficà a la veina la grossa espasa y no desobehí el manament d'Athenea. Aquesta anàssen devers hont eran les altres deitats, al Olympos, al palau de Zeus qui porta l'ègida.

223 Y'l Peleides escometé novament l'Atreides ab paraules ofensives, sense que encare li passés l'enuig: «¡Ubriach, que tens cara de goç y cor de cerv! Ja mai hagueres coratje per armarte y anar a la lluita ab el poble, ni per mètret en aguait ab els capdills aquius; això't sembla la mort. Y en veritat que es més profitós restar dins l'ample campament dels aquius y llevarli lo que se li haja donat a qui gosi contradirte. Ets un rey que's menja lo del comú, perque manes hòmens que rès valen; si aixís no fós, oh Atreides, aquest sería ton darrer ultratje. Però't vull dir una cosa y ferte un solemnial jurament. Sí, per aquest ceptre que ja no treurà fulles ni branques, car ha deixada la sòca a la montanya, ni rebrotarà, puix el bronç l'ha despullat del fullam y de l'escorça y ara'l duhen en llurs mans els aquius que administren justicia y en nom de Zeus fan servar les lleis, ¡fort ha d'esser per tú el jurament!: Un dia anyoraràn Akhil-leus tots els aquius plegats y aleshores, anc que afligit te sentis, no'ls podràs socórrer quan Hèctor, el matador d'hòmens, faci caure moribonds moltíssims de guerrers. Y tú, enfellonit, trocejaràs ton cor perque no honorares el més valent dels aquius».

245 Aixís enrahonà el Peleides, y, rebatent per terra'l ceptre guarnit d'auries tatxes va sèures. A l'altra banda l'Atreides s'anava enfurismant. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

Versió directa y literal del grech, per


LL. SEGALÁ Y ESTALELLA                


  —26→  

imatge

  —27→  

imatge



  —28→  

ArribaAbajoDe la economía

Podem resumir el secret de la Ciencia Econòmica moderna en la següent fòrmula-principi:

Fer produhir a la natura y al home son màxim esplet; intervenir aquesta producció y sa distribució, segons la norma de la Justicia social; afirmarla y defensarla per la Força social eixida d'ella mateixa.

A n'aquest triple principi: RIQUESA-JUSTICIA-POTENCIA, no pot sostreureshi rès de la Nació ni del individuu que pugui devenir energía productiva. Si la economía de la Nació no consent ni un cèntim de capital mort, ni un pam de terra incult, ni una gota d'aigua ociosa, aquesta extensió d'ella que podríem anomenar «Economía del esperit», no consent a n'aquest ni un recó dormit en l'inteligencia, ni un pensament indiferent, ni la més mínima decissió de la voluntat, que no sigui endreçada a un fí humà y social.

Economía es, abans que tot, integritat productiva. Entre nosaltres, hòmens civilisables, no hi ha dret a la improductivitat. Respòn a la acció de «produhir» el pensar, treballar, estudiar, construir, associarse, governar y, sobre tot, governarse.

Home de nostre temps: la paraula «platxeri» no es escrita per tú. Fins en les més enlairades y abstretes expansions de l'ànima, no pots   —29→   sostreure ta pensa ni tos sentiments a una trascendencia d'utilitat social. Un pensament pur en el fons de ta ment, aixeca el nivell de la colectivitat. Un pensament impur el deprimeix fatalment. Tota imatge, secret designi, o oculta meditació, es, donchs, «un producte», es «ponderable». Veiem, donchs, com es trascendent «mellorar nostra producció» començant pel fons de nostre esperit.

La plenitut de l'activitat productora del individuu es ja una meitat de la plenitut Moral. La perversió es la broça expontània del ermot, del camp inconegut de l'arada.

L'altra meitat de la Moral se fonamenta en la Justicia social. Es, si voleu, la Caritat, la Pietat, sentiment que encara que sembla de moda menyspreuar, es la font afectiva de la qual, «biològicament» la Justicia se nodreix. La Caritat es la tendencia innata, humanisme, vers l'equilibri vital, que fa inclinar els «forts-bons» per elevar els febles; lo qual no vol dir en cap manera mantenirlos febles.

Y aixís Economía es Riquesa, com a integritat de l'activitat «productiva» del home; es Moral, com a integritat de l'activitat «afectiva» segons la norma de Justicia.

Economía es, per lo tant, «Força». Car, pot concebirse major potencia que la del treball de l'home (de «tot» l'home), dirigit, guiat, inspirat pel cor (per «tot» el cor) de l'home?

RAMON RUCABADO



  —30→  

ArribaAbajoDel llenguatje


    Jo callaré, quan la mare joiosa
parla embojida breçant a l'infant?...
Jo callaré sens trovar l'armoniosa
paraula que's junti a la seva triomfant?
    Jo trencaré, malversant el miracle,
eixa cadencia de mots substancials?...
Jo'm miraré'l gloriós espectacle
y de cantarlo ma veu s'estarà?
    Oh!... si pogués, aqueix sò d'eixa parla,
sense malmétrel, portarlo a mos cants!
Oh!... si volença fos prou a crearla,
quines cantades faría a l'infant!
    Quines cantades faría y diría
aqueixos mots de la mare glosant!
Oh, si podía, com refilaría
perque a mi'm fes sa rialla l'infant!
    Tot lo que'm volta està fet a eixa parla,
tot lo que estimo la canta, cantant,
dins meu mateix trigo poch a trovarla:
tan sols mos llabis l'aturen al pas...
    Oh dolça parla temuda y volguda!
Oh, dónam tot ton secret ancestral!
Oh, porta ajuda a la llengua vençuda
que tan regust trova y no'l sab donar!
    Mira qu'un dia l'infant que somnía
expressió seva, a cercarte vindrà;
mira, aquell día, si jo no't sabía,
quina estranyesa faria a l'infant!
    Parla ta parla que vull escoltarte,
mare joiosa que breces l'infant,
parla ta parla sens afadigarte,
poquet a poch, que jo aprengui, escoltant.
    Parla, breçant el breçol de tos avis
que d'eixa parla ja sab el compàs;
parla, que'ls mots per venir de tos llabis
més familiars en els meus se faràn.
    Parla! Som dos que cerquem igual cosa
-en això iguals el pare y l'infant-
una expressió, perque hi càpiga enclosa
la nostra vida en son hora capdal.
Parla!... Que escolten infant y cantaire,
dos nins somniosos que volen parlar;
breça el breçol que no pesa pas gaire
encar que hi brecis mon cor y l'infant.

E. MARQUINA

  —31→  

imatge

  —32→  

imatge



  —33→  

ArribaAbajoDe la gloria

No mancava menys d'una hora y mitja per la sortida del tren de retorn. El senyor jutge municipal va amablement invitarnos a que hospitalisessim a casa seva el nostre enuig. Entràrem a una habitació vasta, ab una finestra oberta sobre'ls camps en perspectiva que terminaven els murs d'un petit cementiri del poble. Aquell día la posta de sol va escaures exactament darrera dels magríssims xiprers.

De primer, ens asseguerem y parlàrem un poch. L'afadigament de tota una jornada de companyía y d'excursió no aumentà pas el brill ni la vivacitat de la conversa... Callàrem ben aviat y emprenguérem lentes curses d'inspecció a travers de la cambra. Però cap volum de la biblioteca ens encuriosí pel rètol de son llom, cap quadre sapigué retenir la nostra mirada errabonda. Com a mal menor, jo vaig decidirme a resseguir els noms impresos en l'un, ahont s'aplegaven, ja destenyides y ab un subtil aire de representar personatges difunts, les fotografíes dels estudiants que terminàren la carrera de Dret, a l'Universitat de Barcelona, en no recordo quin any de gracia.

Mes no n'eren pas, de morts. Que l'un d'ells havía devingut el jutge municipal qui, pel moment, ens donava assil. El qual, un somrís als llabis s'apropà, per dirme: -Jo hi soch. Veyam si m'hi coneix... Y, com jo no'l reconegués desseguida: -Aquest, afegí. Aquest soch jo... En el retrat, una testa vaga, uns ulls sense color y com en astorament, una primerenca barba excessiva y fluixa, una cabellera frondosa y extensa com d'idealista professional.

  —34→  

Després, passant per unes lleugeres consideracions sobre'l breu curs de les coses humanes, l'excelent senyor vingué a parlarme de sos companys, y els ulls enlaire, el dit mòvil, mentres la tarde moría enfora, se posà a llegir noms y a detallarme destins:

-El meu company entre tots, era aquest, en Quimet X... Un noy de profit, ara catedràtich a Saragossa... Aquest es el Cinto. Y el diputat; no ha cambiat gens: ja era tabalot com ara... Aquest que porta la toga de Filosofía y Lletres, es en R. R., que ha estat jutge a Solsona... Aquest P. P., es un altre jutge municipal... Aquest, registrador de la Propietat... En Joanet P., regidor de Girona... Aquest ha anat a parar a Andalusía... El del costat no fa rès, es un ricatxo tarragoní.. El de més amunt qui té l'aire tan pagès, entrà a diplomàtich; vaig llegir que l'havíen trasladat cap enllà la Suecia o la Noruega... Aquest fa d'advocat... Aquest d'auditor... Aquell de notari a Madrid... Aquest, pobret, deu fer la viu-viu ab el seu bufet... Aquell de l'àngol va morir: ja se li coneixía que havía de morir aviat... Aquest es en Fulano de Tal, y diuen que es l'advocat que guanya més quartos de Barcelona...

Una vintena n'havía anomenats aixís, dientme de quiscun les platjes a que l'havíen portat les corrents propicies o adverses de la vida... Pochs ne restaven ja per dir, quan de sobte jo, sorprenent una testa y un ròtul:

-Té! vaig esclamar, si es en Maragall aquest! Heu fet, donchs, vos la vostra carrera ab en Maragall?

L'excelent senyor esguardà'l retrat. Va apartarne l'esguart desseguida, dirigintlo cap a més amunt, com recercant una memoria en la llunyaduria del temps.

A l'últim, hi mitx atinà:

-Ah, si!... Ja m'en recordo... Maragall... Maragall y Gorina...

Y ressentint, entre'ls perfums fugitius del passat, l'olor de les aules:

-Maragall y Gorina... Maragall y Gorina (Don Juan)...

Nova pausa. Finí:

-Aquest si, que no sé que's deu haver fet.

XENIUS



  —35→  

ArribaAbajoDe les profondes minucies




Revelació


Oh tú qui portes una rosa bella
al capdavall del pit!
Aquesta rosa, per una clivella,
ix del roser que amaga ton vestit.




El fullam de l'alba


El riu d'argent, la prada esmeragdada
oviren, alba, ton fullam joliu.
-Es vert -ha dit la teua mare Prada.
-No, que es d'argent -ha dit ton pare el Riu.




La indolent


L'instant qui passa follament s'endú
el foch daurat y les rohents guspires,
oh la indolent, qui mires
la benhaurança de ton colze nú.




La rosa y el vano


Ha dit la rosa d'una lleu sentor
guaitant el vano qui en ta mà brunzía:
-Perquè no fina d'un aital amor?
Si ella'm gronxava, jo m'esfullaría.

JOSEPH CARNER

  —36→  

imatge

  —37→  

imatge



  —38→  

ArribaAbajoDe la política

Política es intervenció y la intervenció es fè.

Sols l'home que té fè pot ser polítich. Y no n'hi ha prou ab que tinga fè en sí mateix: ha de tenir plena fè en el poble sobre el qual actua.

Un polítich que perdi la fè en el seu poble, té'l dever de retirarse de tota acció política. Un polítich sense fè en el seu poble es una cosa tan monstruosa com un sacerdot que hagi deixat de creure en el seu Déu.

Un poble, per esser polítich, per exercir una intervenció viva y feconda, ha de tenir fè en la seva missió y fè en l'home que'l dirigeixi.

  —39→  

Quan coincideixen l'home y'l poble en una mateixa fè, y l'home sent que la seva missió es la missió del seu poble y'l poble veu encarnada la seva missió en la missió del seu home, allavors, es quan se produheixen els grans moments polítichs, les grans intervencions definitives.

FRANCESCH CAMBÓ



  —40→  

ArribaAbajoDe l'amor



    Entre jardins romaníem,
sangnaven les meves mans
y ab el dolor deveníen
les roses més esclatants.

    Tan singular llanguiment
hi havía en l'ànima mía,
que estant d'amor malcontent,
camí d'amor feia vía.

    Que estant malcontent d'amor
per les tretes d'ell eixides,
li resava ab tal fervor,
que eren llabis les ferides.

    Floría en mitx dels rosês
una gran rosa vermella;
semblava que devallés
del firmament una abella.

    L'abella groga del sol
qui amava l'amada mía;
jo era gelós del seu vol
y ab paor la protegía.

    La protegía ab les mans
y l'abella s'allunyava
y en els horitzons llunyans
una vela's desplegava.

    Se desplegava a la nit,
y en la seva flama viva
hi havía l'igni esperit
de l'abella fugitiva.

P. PRAT GABALLÍ

  —41→  

imatge

  —42→  

imatge



  —43→  

ArribaAbajoD'aventures y viatjes

A mi aquest impost de les cèdules m'es tan odiós com al qui més, però la necessitat no admet escrúpols y quan vaig acceptar la ocupació feia molt temps que anava per les roques y ja estava a les acaballes. La plaça era la de expenedor y recaudador de cèdules en una de les repúbliques d'entre-mitx de les Amèriques, diem el nom, Nicaragua; la paga un gabadal de «pesos» y la obligació treuren als ciutadans blanchs, indis o negres, resistir plors, despreciar amenaces y parar qualque colp de tan en tan.

Després d'embarcarme vaig arrivar a lloch, y un colp en terra cap a pendre possessió del càrrech y començar a patir. Aquelles terres, per més que'l mapa ho dissimuli posantnhi al costat d'enormes, son molt grans y a sobre hi viu poca gent y encara mal avinguda y ab la pell de tots colors.

Comencem per l'europeu; sía alemany, sía inglés, mal que sía castellà, l'europeu posat en aquelles terres, agafa uns fums que sembla que ja ni el rey li es bon moço. T'hi presentes a cobrar el paperet y en comptes de ab diner te paga ab males paraules y grans bocades de súbdit inglès, súbdit alemany, intervenció armada, etc.; els blanchs del país -criollos- son molt fins, però aneuhi am cura... quan dihuen: «Am gran sentiment l'hauré de perjudicar, amich» al carrer! no s'entretinguin. El criollo ha ficat ma y du sempre ferramenta. El negre es una altra cosa, el   —44→   bon negre pagaría si no hi haguessin tabernes, el mal es que n'hi han moltes. L'indi... oh! l'indi... més m'estimaría anar a tirar gossos a mar que tornar a tractar amb ells. Semblen fets d'argila, però son de la pell del diable; per culpa d'ells he dormit a la presó y vaig tornar despullat al sí de la familia.

De la central de Managua m'enviaren, per veure si arrencava alguna cosa, a un poble d'indis d'aquets, els quals feia un remat d'anys que estaven entossudits en viure indocumentats. Contra lo que m'esperançava, vaig esser molt ben rebut. Férem junta, els vaig donar bons concells insistint en lo de pagar puntual, ells se queixaven de les males anyades y al capdavall fingiren conformarse y quedàrem en arreglar comptes a l'endemà. Tot anava bé, quan... no se li acut al cacich pèndrem per gendre? Vaig refusar ab molts modos y energía, però que es cas? de cap manera. Rès, que tot va anar en orri; se'm sublevaren y vaig perdre en l'alçament les sabates, la camisa, el rellotge y la gorra de galons. En tan trista situació, sense una malla a les butxaques, despullat de l'autoritat que'm donaven les lletres de la gorra y ab un bocí de coca de blat de moro per tot aliment, me feren fora del poble sense més remey que girar qua cap a Managua. Hi hagués pogut arrivar! Caminava tristament carretera enllà quan vaig topar uns civils, a n'allí en diuhen rurals. El meu aspecte devía esser deplorable: polçós, mort de gana, una setmana de barba, etc.; lo cert es que'ls rurals me demanaren els documents y això'm deixà esmaperdut, no me'n sabía avenir. Els documents a mí? La cèdula a un recaudador? Picat en l'orgull començo a treure cèdules de totes menes y classes fins que un rural encaràntsem, fit a fit, digué:

-Com se diu vosté?

-Tal nom, per servirlo.

-Donchs tregui la seva cèdula, ja'n parlarem de les altres.

Un servidor no'n tenía. Y no hi valgueren rahons; en això els rurals d'allà son com els civi1s d'aquí; de trànzit vaig arrivar a Managua, hostatjantme a la presó y aclaparat pel pès feixuch d'una doble acusació: falsificador y indocumentat.

RAMON REVENTÓS



  —45→  

ArribaAbajoDe les lluites

Versió catalana d'uns versos anglesos del Professor Ra-ku


«To Xenius»



    El Dolor?... -Desconech el dolor,
com la mar desconeix tota fontana.
Tota fontana es dins la mar:
tot dolor es dins mí...
Però jo no curo de lo que es dins mí,
sino de lo que es fora mí,
per aterrarho o per abastarho.

    Músculs meus, músculs meus en tensió,
sigueu impàvids sobre'l coll de qui trontolla
y se sent mancat de terra sota'ls peus,
y mancat d'aire per inflar son pit de combatent.
Sigueu plens en cambi de tremolor, a l'abastar
la dolça fruita que no era per mí,
però que pot apagar aquesta ma set que m'arbora.

  —46→  

imatge

  —47→  

imatge



  —48→  

ArribaAbajoDe l'ánima del Dret

L'estudi de les colectivitats ha sigut per nosaltres objecte d'especial dilecció. No l'hem poguda dragar may aquesta ciencia empaquetada y doctoral que sol elaborarse en la esfera més alta del darrer cel, dintre del cenacle d'uns quants iniciats, girada d'espatlla a la vida, sense cap influencia en les bregues socials. No es que combreguem en la generosa utopia lulliana segons la qual la ciencia pura pot y dèu ferse assequible a les classes populars; però entenem que rès hi ha propiament insignificant a la consideració del investigador professional. L'«ànima de les colectivitats» es també un objecte grandiosament científich; y aquesta ànima, contra lo que molts sospiten, es fàcil o difícil de estudiarla segons la posició espiritual que s'adopti. Prescindint d'aquella egregia funció social del poeta, organ vivent de la conciencia popular, ens atrevim a assegurar en principi que l'«ànima colectiva» ab tota la seva extensa gama de qualitats, pot esser sorpresa per tot arreu.

Com existeix un art -generalment «instintiu»- de manejar les colectivitats, hi ha també l'art «reflexiu» d'observarles y una ciencia encarregada de formular les lleis de llur procés. Excusat es dir que aquesta tasca d'observació, verament subtil y delicada, pressuposa una vocació originaria y una perseverancia y disciplina severes de l'esperit. La educació   —49→   del que podríem anomenar «sentit de lo colectiu» mereix, sens dubte, un lloch propi dintre del sistema d'educació de les aptituts humanes.

Per lo comú, els moderns estudis sobre les colectivitats se feren en forma gens integral, més per vía d'afició que de ciencia, o lo que es pitjor, ab un cert «parti pris». Aduch reconeixent la situació favorable creada pel moviment del Romanticisme durant la primera meitat del passat segle, el colossal impuls de la Escola Històrica de la Literatura y del Dret, els treballs dels «folk-loristes» y el darrer molt eficàç reforç de la Sociología y la Psicología social, cal convenir en que les doctrines y les observacions versaren especialment sobre la colectivitat en situació anormal, això es, sobre la colectivitat quan degenera en turba inmunda o en plebs esbogerrada. Y's dona el cas de que ab el pretext de fer obra «positiva» o «realista» tot l'interés del assunte hagi sigut quasi monopolisat per la Criminología científica y literaria. Es aquest un gran erro que cal rectificar depressa, car perpetuarlo per més temps equivaldría a no admetre més que un aspecte -y per cert el més enlluernador y superficial- del problema.

La colectivitat en estat normal, organisada, ab unitat psicològica, o sía quan mereix propiament la denominació de POBLE; la persona colectiva dotada de necessitats, sentiments y idees; aqueixa misteriosa entitat «mare y filla» a la vegada -com poèticament s'ha dit- de la qual tots en formem part, que crea, sosté y transforma el llenguatge, el Dret y les institucions, que es «substratum» y causa eficient de tots els moviments polítichs-socials y imprimeix fisonomía a les nacionalitats: tot aquest aspecte subterrani, el més profond y el veritablement grandiós de la colectivitat, cal que sía estudiat ab preferencia per l'investigador jurista, titulis psicòlech o historiador.

T. CARRERAS Y ARTAU



  —50→  

ArribaAbajoDe la llar



    A Vos qui sou el Sol y el Vent damunt les planes,
que dèu a flôs de marge una simple sentor,
y al peix, l'argent, y al goç uns ulls d'amor...
a Vos, mercès, perque m'heu dât germanes.

    Car jo, no essent per elles, no hauría prop del llit
els lliris tan oberts de ma roba de nit;
y prest fora despert d'un grinyolar de portes;
y totes les gardenies, pel fret, seríen mortes.

    Mes elles son molt dolces y cap a mí s'en venen
tot fent sonar l'argent de llurs medalles;
y tenen dins els ulls color de les vitralles
y al arrivar la nit, llurs ulls s'encenen...

    Mercès, mon Déu; per Vos, consagro ab la besada
les seues mans, ont altre cosa dura
no hi ha sinó un anell; les prench ab cura
com si'n temés, sobtadament, una volada.

    ¡Y elles son pures com un gel!... Y el llaç me núen,
y llet o una tisana al llit me duen
quan laç es el meu front, menjat de febre;
y posen ab amor la molça del pessebre.

    Mercès, mon Déu, mercès perque son tres alhora
qui aixequen llurs agulles, segudes a la eixida;
perque l'una es capvespre, y l'altre aurora,
y perque la més xica es trista y denerida.


R. MASÓ Y VALENTÍ

  —51→  

imatge

  —52→  

imatge



  —53→  

ArribaAbajoDe la feminitat

MARGUERIDA XIRGU

A Barcelona, ara, hi ha dugues opinions: la primera, sosté que la Marguerida, la diva del Principal, la diva de Catalunya y una de les dives d'aquest mon -potser la més desconeguda- la Marguerida Principal, que li diuen, té la veu y els gestos, dolços. La segona opinió, sosté y pretén demostrarho, que tan la veu com els gestos de la Marguerida son massa dolços.

Per poder saber si la dolcesa de la Marguerida Principal està al punt, l'hauríem de partir pel mitx, de viu en viu, però d'una manera que a un cantó hi quedés la veu, aquella veu tan dolca; y al altre cantó, els gestos, aquells gestos tan dolços, perque ara, posada al escenari, l'encís de la veu no'ns deixa fixar en l'encís dels gestos y l'encís dels gestos ens distreu de l'encís de la veu. Allavores, estudiantla peça per peça, que es com s'han d'estudiar les coses, sabríam si la dolcesa que divideix la opinió de tot Barcelona, està o no està al punt.

  —54→  

Però com que això -entre nosaltres sigui dit- ara com ara es impossible, ho podrem fer, si volem, d'un'altra manera: primer la Marguerida declamarà o parlarà -es igual- darrera d'una cortina, y aixís apreciarem la veu; després, si ella vol, representarà un pas de pantomima, y aixís nosaltres, deslliurats del encís d'aquella veu tan dolça, estudiarem els gestos y sabrem d'una vegada qui té rahó a Barcelona.

FRANCESCH PUJOLS



  —55→  

ArribaAbajoDe les terres velles


    Menorca, les teves cases blanques,
les laberíntiques parets de tota la illa,
pintada aixís de blanch,
fan ser més clara
la esponja grisa de la roca plana
que sobresurt del mar.
    La gent que hi vihuen
busquen la sombra de les cases baixes
o la esquàlida figuera que s'arrela,
en mitx del pedregam.
    Seques les cabres y l'escamot d'ovelles
masteguen l'herba d'aquells plans de roca
qu'han trepitjat els porchs.
    Y, en les altures,
fa tres mil anys que les ciclopies torres
esperen qui les vingui a conquistar.

JOSEPH PIJOAN

  —56→  

imatge

  —57→  

imatge



  —58→  

ArribaAbajoDe la feminitat, encara

Valencia blana! Blaníssima Teresa!

Rossejanta del cabell, d'alçada discreta, intensament suau y bonica de complexió a la qual pervenía el rubor de la sang ab delicadesa primaveral. Però, més que altra cosa (un any es passat), servo presenta la seva distinció de maneres, originada en ses venes, sens dubte, per noblesa de llinatge. S'esqueia en aquella edat de trànzit hont l'ànima, sostenintse valenta, però un xich conmoguda y anyorosa per lo que va a perdre, infón lo mellor dels seus tresors a la natural bellesa; llavores que la primera joventut a punt de finar s'aboca a la cara, mitx rienta, mitx soferta, d'hont n'es aumentada la nostra afició. Aixís s'acolora pel Novembre el fullatge d'alguns arbres fins escarnir una enganyadora florida d'Abril.

Fou en un sarau al Gran Cassino de la Exposició hont vegí primerament Teresa. Lo que'm reclamà l'atenció vers ella, la seva veu, la més plahenta que may hagi escoltada. Ella, dreta, parlava a una amiga seient ràn de sa cintura; deia insignificancies, picades de gentils diminutius; cap opinió que donés llum de l'esperit. Mes, que agradosa la presencia unida a la lleugeresa dels mots, y el ressò d'ells que rich d'aquella virtut que refrena sens fer mal a qui la reb, que guareix en que fos a una ànima damnada!

Rés més sé d'ella sino lo descrit, y el seu nom que al endemà, jo encara tot sensible de la recordada presencia, vingué a clavarse sobtadament en mos polços com una aresta de crestall disparada del arch dels llabis de   —59→   l'amiga, que la cridava desde uns polits grahons de marbre dessota les estrelles.

Un any es passat y cap més recort en servo; però, jo juraría davant d'un Crist que la meua admirada es de llinatge noble y que en son escut, visible o encoberta hi es grabada eixa empresa: «Atrech ab benevolença y sens passió qui'm miri tan sols una vegada». Avuy encara, reconeixería Teresa entre la més gran gentada, y a la vall de Josaphat tinch d'endevinarla entre milions y correré aprop d'ella per que l'ombra agraciada del seu cos salvi els meus ulls de l'enlluern de la Divinitat que'm té de jutjar.

Què no empendría per ella? Si aquella mateixa nit m'hauría deixat fer mal per esser objecte de la seva compassió, si avuy posaría tota la meva ànima en el poema que li plagués imposarme y, ja finit, li portaría a peu descalç desde les meves platjes a les blanes riberes de Valencia!

¡Presencia del cos, com ets poderosa! Abans de que cap virtut interna ens puga esser motiu d'afecte, tú ja ens guanyes enterament. Podrà esser que coneguem més avant els mèrits de caràcter, les íntimes causes d'aquella visió primera que ja per ella sola tan ens delectava, però, encara llavores, tú, presencia del cos, seguiràs essent la veritat més clara que podem assolir. Podrà esser que tú, carn animada, desapareguis per mort o allunyament, y en aquest punt ens adonarem de que per sobre de les bondats y virtuts del teu esser lo que definitivament fa el nostre desconçol més gran es la teva desaparició, tú, presencia del cos, tú, limitació de carn posada a un anhel infinit.

Amichs, si may me vegessiu esdevenir insensible a eixa esclavitut fembrívola que'm fa viure joiós del foch que m'atormenta, jo us imploro que vingueu a ma casa portant branques de taronger ab les fruites a mitx madurar, que tot acostantvos entoneu eixa esparsa: «Atrech ab benevolença y sens passió qui'm miri una vegada» que al arrivar a mí me cobríu ab les branques, preguntantme: -No't recordes de Teresa?- Y si ni aixís recobro el sentit flagelleume d'un revés de mà a cada galta llençantme alhora aquest improperi: -Enllà, vil renegat, que ja no ets digne de viure!

JOSEPH LLEONART



  —60→  

ArribaAbajoDe l'Albir


El cavall

A Eugeni d'Ors



    Dura y gràcil la testa movíes insistent
y desvetllaves l'or del jorn ab ta crinera
qui serva la indolencia orgullosa del vent.

    Fadigat de la cursa t'has aturat. Espera
ton esguart, el repòs definitiu del món.
...Demunt ta pell la llum ab tremolor lleugera,
diu que la inquietut encara es d'aqueix món.




El cep


    Es el recort heròich qui s'arrapa a la terra
ab una dolorosa desesperança magna.
Es el recort heròich, qui devingut desferra,
tot el such de la vida joiosa encara sangna.




La maternitat



    Té una profonda calma serena d'horitzó,
qui cenyeix tot el món feixuch, vostra mirada
d'ençà que coneixeu el gust d'una besada,
    y el flanch se us espandeix ab força d'eclosió.

    Us asseieu ab aire d'oblit y dolçament,
les mans demunt del sí, se us tornen tan segures
y alhora tan sobtils en llanguiment d'albures,
que diría's en elles el vostre pensament.




Una dona nua


    Vols vèuret nua per saber si ets bella;
mes ton esguart oblida tot el cos,
atret per la infantina maravella
dels peus, que aguanten l'aplomat repòs.

J. M. López Picó

  —61→  

imatge

  —62→  

imatge





  —63→  

ArribaAbajoDe l'art clássich

Mapar tasca dels noucentistes l'anotar aquesta sabor mitològica qui's despren de la actual acció catalana.

No heu pensat, germans meus en amors y febres que, un temps, quan la núa historia sía ja tornada bella y florida com una llegenda y exemplar com una aguda faula, els qui ara canten, els qui ara s'agiten, els qui ara renoven y edifiquen y lluiten, reviuràn en una forta y magnífica Mitología?

Jo, per instants, els veig prou heròichs, prou humans, prou en estat de gracia per arrivar a tal glorificació.

Y tots els monuments s'esfondraràn, en nostra terra, qui no síen justa representació d'un mite català, o qui no síen vera imatge d'un patri creador.

La nostra Mitología! El gest d'aquells qui moriren alçant una bandera! La figura d'aquells qui anaren una y altra vegada flamejants de idealitat, a terra de sords y caduchs, per cridar fins que'ls ohiren, per bregar fins que's mogueren! L'actitut d'aquells qui predicaren y predicaren fins que tots els cors de Catalunya foren encesos d'una fè sublim!

  —64→  

Com els poetes y els estatuaires de Grecia, els poetes y els estatuaires de Catalunya, els vers, els fills de la patria refeta exaltaràn y modelaràn pura inmortalitat! Llavores, ja, hòmens y coses en complerta sahó, les nostres arts afinantse, normalisantse, atenyent una vitalitat perfeta, pervindràn a l'altura sereníssima d'un classicisme. Llavores, els nostres artistes, forts de la senzillesa llur, feconds de l'equilibri de llurs ànimes, purificats per l'armonía de llurs actes, restaràn ja per sempre més guarits de tota romàntica natura y de tota febre de divagor.

Oh, com suara, en plena passió de lluita, ja, miraculosament una aura helènica afalagava les ànimes de dos hòmens nostres posades a la tasca de projectar la monumentalisació d'un il·lustre català del renaixement!

La Mitología Catalana escullint ja obrers? La primera rosa clara y fina, prop l'atapahit roserar de roses-centfulles?

Mes, pochs vegeren la resplendor de l'obra exquisida, de l'obra gràcil y vigorosa qui prenía forma... y contra d'ella una volta encara, s'oposà la fantasía truculenta...

En tant, l'aura divina, s'esmunyía fent cantar apenes les selves enllordides del pès de la sava, riçant tot just els llachs mirífichs adormits dejús l'atzur radiant.

FRANCESCH SITJÀ



  —65→  

ArribaAbajoDel Passeig de Gracia



    Com una profusió de romboidals turqueses
era l'atzur demunt les fulles triangulars
dels plàtans. Ofegaven les bolves, ja despreses,
la lentitut dels passos per víes seculars.

    Era el Passeig indemne de pols y de burgeses.
Deixava una caricia de guants de seda, el vent.
Les soques oferíen pletòriques nueses
com una gegantessa la gorja displicent.

    Vos ereu dreta, immòvil, sota la fina ombrel·la.
Els vostres ulls, darrera del vel eran com dos
punyals damasquinats, sota els cabells d'or fós.

    A vostra mà, sumisa, vingué la carretel·la.
Mes, al pujar-hi, ab un desplegament de randes,
com un paó guaitàreu, soperba, a totes bandes.
Guerau de Liost

  —66→  

imatge

  —67→  

imatge



  —68→  

ArribaAbajoDe la ciutat

Els hòmens del nou temps treballen furiosament en la construcció de la Ciutat que fixarà les característiques de la nostra civilisació occidental. En totes les grans etapes de l'humanitat ha succehit lo mateix: Babilonia, Memfis, Atenes, fixaren belles síntessis de civilisacions humanes.

Avuy els hòmens sentim vocació per les Ciutats y tots hi volem esser. Perxò creixen monstruosament ab l'imponderable força de les modernes creacions mecàniques. El tipu de la nova Ciutat ja's veu venir que serà cosa gegantina, ahont l'imperi polítich s'haurà sustituit per una potencia d'irradiació espiritual may concebuda ni somniada.

Com a fonament de la seva formació, com a primer llevat d'una vida futura la Ciutat nova tindrà una tradició prou potenta y heròica per anar absorvint y assimilant l'impetuosa acumulació dels materials moderns. Jo no compendría la grandesa romana sense'l nervi d'una tradició que va nodrirse y renovarse ab les gestes d'Eneas.

No n'hi ha prou ab un ideal per donar vida a la Ciutat. Lo que cal produhir es la concepció d'una humanitat ideal que a tots ens inflami d'amor. Aquesta es una obra de sants y de profetes, d'hòmens que cavalquin per damunt de les nostres miseries, que siguin purs y implacables, que quan se trovin sobre la ruta del destí, posin tota la llur ànima en el puny.

  —69→  

Quan hi hagi una Ciutat aixís tots els hòmens s'hi giraràn. L'oració de la Terra se farà de cara als seus altars. Què us-e-sembla, amichs meus, si aquesta Ciutat fos Barcelona?

Si som senyors del nostre cor ningú ens podrà privar de voler que això sigui, perque aquestes no son coses del pensar sino del voler. La fè, la perseverancia, la auto-construcció ens hi ajudaràn més que'ls adormidors lirismes. No hi ha poesía més humana y fortificadora que la presencia de l'obra acabada en les nostres mans.

Jo crech que Hèrcules va fundar la nostra Ciutat. Després de pensar molt temps com els historiadors, un día tornant a llegir un vell llibre me va sorpendre la llum d'aquesta nova fè. La llegenda va pendre en el meu cor un prestigi que va imposarse sobre tota presencia de realitat.

Amichs meus, ciutadans-fills de Barcelona, si nosaltres volem, encara avuy Hèrcules la fortificarà y la renovarà.

PERE COROMINAS



  —70→  

ArribaAbajoDe l'optimisme




DIA DE FESTA


    Que cada home guarneixi el seu portal,
que avuy es una festa senyalada.
Obrim de bat a bat el finestral
y a la joia del món nostra mirada.




ETERNITAT


    Creuen la terra les arades
y, a dins, el grà fa el seu comès,
y les llevors multiplicades
son la rahó del Sempre Més.




PRIMAVERA


    Ay terra Mare, com t'has tornat
que sembles una nuvia ruborosa...
Com si no fossis sabia de tan d'haver creat
ets tota vaga y tota temorosa.




ELS HOMENS NOUS


    Un oreig de Profecíes ha besat els nostres fronts,
y hem entès entre rialles els misteris més profons.
El sentit de tota vida el portem a dins del cor
y hem tornat doctes y sabis per la vida y per l'amor.

    Com profetes d'altres dies ja entenem de l'avenir
y sabem de cada espiga tot el blat que hem de cullir
y sabem cada mirada tot l'amor que'ns portarà;
de l'amor en sa florida ja sabem lo que'n vindrà.

    Quan portem el pà a n'els llabis ja sabem quin gust tindrà.
Quan alcem enlaire el beire ja sentim el gust del ví.
Quan el cor d'amor ens parla ja sabem qui l'entendrà.
Quan alcem els fills en braços ja sabem llur pervenir.

JOAQUIM FOLCH

  —71→  

imatge

  —72→  

imatge



  —73→  

ArribaAbajoDel ritme

Una bella, forta y antiga paraula, que semblava haver perdut tot el seu valor y tota la seva profonda y trascendenta significació a travers de les nostres singulars y complexes inquietuts, es retornada de sobte a ocupar un altíssim lloch de combat en les idees que s'agiten al entorn de la intensa acció civil dels nostres temps. Aquesta paraula rediviva que ha esclatat de nou plena de llum y plena de dalers y plena de sentit redemptor es la paraula «Ritme».

Jo no puch creure que'l retorn d'aquest mot revelador, després del llarch y imperdonable oblit en que l'havíem deixat caure, siga una cosa circonstancial, una cosa purament casual o simplement decorativa y passatgera sinó, al contrari, jo he arrivat al convenciment de que representa l'afirmació d'una nova necessitat fortament sentida y creada evidentment per la manca absoluta de correlació y d'equilibri, entre les nostres activitats febroses, descompassades y incoherentes y aquella cobejada normalitat serena y ordenadora que sintetisa totes les energíes y dona un sentit fixo y concret a la materia informe creant la forma ideal que fa inteligible la vida y la revesteix de joia, de bellesa y de poder.

Els hòmens de l'antiga Grecia -aquest gran poble que no podem deixar d'evocar sempre que del «ritme» fem conversa- consideraven el «ritme» com el primer generador de totes les passions nobles y es ell -al meu modo de veure- l'element principal, masculí, actiu, no solament de la «música» sinó també de tot allò que té en la vida una existencia propia o un moviment determinat.

  —74→  

Evidentment la veu y el gest son modos d'expressió del sentiment donats al home per la natura; ara bé, si la conciencia que tenim de la nostra veu y de ses múltiples facultats expressives ens conduheix al descobriment del principi de la «melodia», y en conseqüencia lògica al de la «harmonía», la conciencia del gest ens conduheix de la mateixa manera al principi del «ritme», un dels factors intrínsecament formals de la «música», y adhuch del «entusiasme», tota vegada que l'acte elemental d'aquest ha sigut precisat y s'ha dit que consistía en el trànzit de lo rítmich a lo plàstich, en el fet inefable de veure les coses.

Aquesta concepció filosòfica del «entusiasme» en l'acte de veure les coses en l'espay té -al meu entendre- la seva més alta y genuina representació en la «dança».

Aixís com ne podríem dir de la «música» prolongació vibranta y superba del llenguatge, ne podríem dir de la «dança» desbordament, exteriorisació, humanisació, complement plàstich de la emoció interna y invisible y en aquest sentit trovem desseguida que la «dança» -l'acció palpitanta en el «ritme» deslliurador- està perfectament a l'altura de tota expressió sonora -«paraula y música» - y es indispensable al «entusiasme» -lley de vida- tota vegada que1 món en el qual ens agitem el percibim com una realitat en l'espay y en el temps.

Jo crech que'ls hòmens hem anomenada «art» la síntessi de la existencia nostra revelada en el «ritme» propiament dit humà, reflexe d'aquell «ritme» natural en el qual se mohuen tan diversament y en tan perfecta coordinació totes les coses y penso -com Richard Wagner- que «dança, música y poesía» -en aquest ordre- formen la ronda magnífica y oscilanta del «art» vivent.

Es per la «dança» veritable, viva, en el més just y més profond sentit de la paraula, que'ls hòmens y els pobles recobraràn llur «ritme» perdut, y es per aquest «ritme» que'ls hòmens y els pobles tornaràn al «entusiasme» y a la gracia y a la joia franca del viure.



  —75→  

ArribaAbajoDels objectes




Goethe


Cançó nocturna del vianant

    Oh! tú qui del cel davalles
per atenuar tots els dolors y penes,
que al qui es dues voltes miserable
confortes ab un doble conort.
Ah! jo soch làç del camí!
Perquè hi han dolors y joies?
Dolça pau
vina, vina a n'el meu pit!




Recort


    Voldries sempre més flanejar?
Mira. El bé resta aprop teu;
aprèn a copçar la félicitat
que la felicitat sempre es a la vora.




Epigrama del drama «Sakuntala» de Kahdasa


(1792)


Vols que les flors de la primería, els fruits del final de l'any,
lo que estimula y sospèn, lo que nodreix y satisfà
agafi en un nom y juntar-hi la terra y el cel?
Sakuntala,'t dich y aixís será tot nomenat.

M. REVENTÓS, trad.

  —76→  

imatge



  —77→  

ArribaEls petits noucentistes

Pàgines d'un periódich de colegials

Voleu el secret d'arrencar de l'ànima del noy aquest perfum de poesía y lo millor de la seva ingenuitat?

Comenceu per posar en moviment, excitantlo, tot el món interior del nen. Per excitarlo, parleuli de lo que enten, de flors, d'animals, de joguines, de la primavera, o bé llegiu un curt conte interessant.

Al parlar o llegir poseuhi el vostre sentiment, que ell es contagiós per naturalesa y se transmet fàcilment entre nens y gent senzilla; declameu, canteu, expresseuvos en exclamacions d'admiració per l'espectacle miraculós del món y parleu de totes, adhuch de les que semblen inanimades, com de coses vives.

  —78→  

Inviteulo a que parli per boca d'una flor, o un arbre; feuli pendre la forma d'un caball, d'un aucell o del vent: y veureu com li serà més fàcil mostrar la seva ànima ab aquesta disfreça que no pas si li demaneu demostrarla núa als vostres ulls.

A fè que el noy que s'acostuma a prestar a totes les coses el seu esperit, reconeixerà més tart la corrent espiritual que les ompla y anima; un día les sentirà dintre de sí mateix, se considerarà com una part de la creació, germà de tot lo creat: «un verdader home moral».

JOAN PALAU VERA

  —79→  

QUIN DIA DE NADAL

imatge

imatge


Quin dia d'alegria
I tan bonich qu'es Nadal
Ab les montañas nevadas
I las aiguas glasadas
Que tan bonich fan

Joan Maragall (I B) (8 años)

LA AMAPOLA

Una vez había una amapola al lado de una espiga.

La amapola estaba orgullosa porque decia que ella era la que tenia el color más bonito y la espiga le dijo: no seas tan orgullosa, porque hay flores mucho más notables que tu y mucho más hermosas, y en aquel momento llovió con mucha fuerza y el agua arrastró la amapola, mientras que la espiga quedó en el campo.

No hay que ser orgulloso con los camaradas.

(I A)

R. Cruells.

(9 años)

LOS PECES

Oh inquietos peces que nunca parais en vuestro movimiento y con vuestros colores tan vivos y tan bonitos alegrais nuestra vista!


Antonio Antich (II A)                


imatge

  —80→  

Las flors de la classe

imatge



¡Oh! pobres flors
Que vos pansiu
Y vos descoloriu

!Oh! pobres flors
Fruits de la Primavera
¿Ja os adormiu?

Lo vostre cap
S'està pansint
Les vostres fulles descolorint

Les flors que á la classe están
Ja s'están assecant.

J. Vendrell

Autobiografias imaginarias

Soy un cerdo gordo, limpio, hermoso, hasta el punto de que todos me admiran.

Un señor me ha comprado por 1.000.000 de ptas. y ha encontrado baratísimo el precio. Esto demuestra mi extrema hermosura. Tengo el gruñido dulce como el fá.

Mi nuevo dueño me quiere matar y vender mi exquisito lomo á 2.950 ptas. cada pedazo. De mis patas la gente ofrece 8.000 pesetas y ya saborean lo ricas que serán. Se han presentado más de 55,500 personas en mi casa. Mi amo me ha matado y me subastan el lomo, las patas y el resto. Un señor ofrece 20.500 pesetas por solo dos pedazos de mi lomo, otro da 38.000 pesetas por mis patas y cola y otro dá 217.800 por lo restante de mi cuerpo. En fín soy una verdadera hermosura y una señora argentina ofrece más que nadie y me compra por 2.500.500 pesetas quedando dueño de mi sabroso cuerpo.

C. Garriga de Arquer

  —82→  

GRAVATS

  • DE LA NUDITAT. Joseph Clarà
  • DE LA MATERNITAT. Ricart Canals
  • DE LA MATERNITAT, ENCARA. Xavier Nogués
  • DEL COMERS. Joseph Aragay
  • DE LES RACES. Isidre Nonell
  • DE L'ACROBACIA. Pablo Picasso
  • DE LA NUDITAT, NOVAMENT. Pau Gargallo
  • DE LA NUDITAT, ENCARA. Ismael Smith
  • DE L'INTIMITAT. J. Torné-Esquius
  • DELS GRANSHOMES. Joseph & Ismael Smith
  • DE LES TERRES. Joaquim Mir
  • DE LES RIBES. J. Torres-García
  —83→  

JOAQUIM HORTA

IMPRESSOR NOUCENTISTA

Molt bé, Horta, molt bé, lo de la naixença de Venus, que haveu contat en el prólech. Però, ay! Aquí tot es tan difícil!... Aquí, ni Venus surt de les aigues sense una intervenció quirúrgica.

Abans de que's tanqui aquest ALMANACH, els noucentistes volem fer l'elogi de la vostra intervenció. Vos posseíu una bella voluntat. Vos sou dels qui saben voler. Vos sou un home imperial. Vos sou, també, un noucentista. Ens complavem en proclamarho.

Vagi a la escoberta, la petita testa de Venus trobada a Empuries. Ella es com el símbol de la idealitat nova que ha presidit les nostres pàgines. Vagi aquí, a l'acabament, aquest petit croquis. Ell es el secret de que les pàgines síen reunides, y apareguin tan a lo gran senyor.

ELS NOUCENTISTES

  —84→  
ALMANACH DELS
NOUCENTISTES
PER L'ANY MCMXII
L'ANUNCIEM DESD'ARA. SOR-
TIRÁ A LES DARRERÍES DE
MCMXI. CONTINDRÁ NOVES
FIRMES EN LA LITERATU-
RA, EN LA CIENCIA Y EN
L'ART. TAMPOCH SE VENDRÁ.





Indice