Però tu, des de fa dos anys, quatre mesos, quatre dies
i unes hores ets una altra.
Ho saps i has decidit de parlar hui,
deu de març de dos mil nou:
has decidit d'omplir el teu cementiri.
A contracor
(Cicatrius)
Delicadesa
[1977-1979]
Les ressonàncies d'allò que no pots anomenar amb serenitat t'aclaparen. Recordes les aules obertes als finestrals, els vàters minúsculs i les cadires blaves, els berenars odiosos de llet sense sucre després del somni feliç a les hamaques. Recordes sobre totes les coses les mans de la mestra, Angelina, cordant-te les sabates. Ella et mostrà com fer un nus: l'hauràs de desfer a soles.
Una data més
[1987]
L'agost va dur la sang i el canell trencat. La innocència de la nit es va perdre. Una data cap i cua. Un final o un principi. O res.
Companys de viatge
[1988-1992]
El desconcert s'escriu amb minúscules. La vida et volia dur a un lloc. Tu volgueres anar en direcció contrària. Gens malament si no fóra pels maldecaps del pare. I tu, capficada, tossuda, dient no. Desesperant. Així havia de ser. I així havies d'encetar el camí: foren, potser no els millors, però sí els anys decisius.
La memòria dels objectes
[2006-2009]
Mentre temptaves el descens no et parares mai per cordar-te les sabates: caiguda lliure però sentint amb força la pell de la muntanya. Vius a les planures i saps que al terra hi ha tolls, caus i també pous on encara podries enfonsar-te. A pesar de tot no vols unes sabates noves, vols les sabates velles per als teus peus nafrats. Ja saben el camí.
(Diari d'Hipòcrates)
Endins
Sóc una dona malalta.
Sóc una dona més entre els malalts.
Porte onze mesos i sis dies
aguaitant la llum groguenca
de la llimera que hi ha al pati,
la ramada tímida del xiprer,
l'obscuritat agra de les olives
que comencen a madurar
sota l'intens fred d'aquest hivern
i que només el vent fa caure al terra.
Els ulls de Dolors
brillen des de lluny.
Te'ls veus al fons de la sala,
com la llum d'un farell.
Al telenotícies han dit
que ja en queden pocs,
massa soledat
i gent cada vegada
menys acostumada al sacrifici.
Done les gràcies als déus
per haver-m'hi abandonat.
De bon matí
un bes et retorna
la imatge de la mare.
Ara és com la teua mare,
ara que ets lluny
i voldries que no fos així.
Tanmateix cal triar.
Cal besar
i deixar-se besar
per uns altres llavis:
els llavis trencats de Marisa,
una altra forma de paradís.
La càbala fictícia
Paco, el matemàtic del grup,
també és un home malalt.
Ho sap: es passa el dia fent comptes,
esperant pacientment l'hora exacta.
Les cinc de la vesprada.
Cada dia, a la mateixa hora,
escolta el veredicte:
avui no, Paco, avui no marxaràs,
tampoc demà, ni demà passat,
no cal que refaces els comptes.
Però hi ha homes cabuts
com hi ha homes malalts
i tots, absolutament tots,
són condemnats a tornar al principi.
Divergències estètiques
L'or clavat a la carn és símbol, diuen,
de valor. Probablement de la força
que no tinc —de fet no duc cap piercing—
i per la qual mai no demanaria
l'ingrés voluntari en un psiquiàtric.
Gemma ho ha fet dues voltes:
ella sí duu piercing.
Música de fons
No recorde el seu nom,
tan sols que Camarón li agradava:
es el rey, deia, convençut,
amb el seu accent gitano.
Allà dins les hores són totes iguals,
sobretot quan les pauses de la por
es fan a ritme de flamenc.
Qui sap si José canta encara lligat
al matalàs tacat de la vesprada.
Problemes de càlcul
Jutjar si paga la pena viure o no és respondre
a la pregunta fonamental de la filosofia.
A. Camus
Des del seu univers malalt d'arquitecte,
José no havia llegit Camus.
Tant se val.
Amb el seu estil, va resoldre l'enigma.
El recorde pletòric, divertit,
caçador de tendències; reduït
ara a un somriure llunyà i congelat.
Recorde també que li agradava anar
a la page. Ell, que era tan modern
—meitat francès meitat italià—,
va anar-se'n només amb el cinturó:
qui sap si d'Armani o d'Yves Saint Laurent...
Les ales de Carlos
Breu lliçó de dignitat:
morir és viure
endins.
(Sobreviure en una altra llengua)
Fantasmes
[San Gimignano, 1994]
La música fou l'evidència del misteri que s'amagava entre les torres. Has trigat quinze anys a esbrinar el dolor del vent, has trigat quinze anys a resoldre't. Dubtes encara de l'existència d'aquell matí llunyà i de si fou ell realment qui va fer sonar les cordes del violí.
Un altre gris
[Milano, 2000]
No t'agrada el gris sense caràcter, un gris qualsevol humit i trist. T'agrada el gris milà. És el gris d'un temps especial, d'un temps cenyit als budells de les nits insomnes, a l'esclavitud de les cabines taronja i dels cafès a la intempèrie. Plou al jardí de casa. Un cel gris, gris milà, et besa el front.
(A Vicent Alonso)
Sense sostre
[Batalha, 2000]
Columnes, vuit immenses i inacabades columnes obertes al cel blau de l'estiu. Les pregàries travessen buits solsits de temps: no hi ha runa, ni fang ni ciment per clavar-les.
Ofrena
[Avignon, 2002]
Dreta, al bell mig del pont, sobre el Roine, escoltes la cançó antiga que arriba des del Mont Ventoux. Després passeges els carrers mentre el vent duu el record de Laura. Quan pares i alces els ulls veus la capella on, diuen, es miraren. No hi ha capella. Només en queda un mur: només un on penjar tot l'amor que dus a les mans.
(A Júlia Benavent)
L'art d'escoltar
[Erolano-Pompei-Paestum, 2006]
Les pedres, deixades per l'atzar en posició intocable, parlen a qui les vol escoltar. Sota l'aparença extremada, és el cor de la pedra: l'oracle perfecte. Cal, només, saber escoltar. Tot un exercici de rigorositat espiritual segons Plutarc i difícil, cada volta més difícil, en aquest món poc avesat a la llum del silenci.
Unter den Linden
[Berlin, 2008]
El goig de caminar sense pressa sota la ramada dels til·lers. Abans de començar, la frase de Heine; l'espai de la llibreria blanca, eterna, soterrada, que, buida, aguaita els teus peus cansats. Per arribar-hi has travessat tota la ciutat des de Mitte. Descanses al pati de la Von Humboldt on respires l'asfalt ferm i calent de l'estiu berlinès. Lliges: on es cremen llibres, després s'hi cremaran homes. Ja no és temps de premonicions ni de sacrificis. Tornes a les lletres: la paròdia més dolorosa, el ritu ancestral, les misèries. Ha arribat l'hora de caminar sense pressa sota els til·lers.
Pessoana
[Lisboa, 2009]
Un riu que sembla la mar amb el cor obert a la nit des d'Alfama, des d'on els seus ulls són far. Al desè pis contemples un món de papers, la taula parada i les mans velles de la tieta que seu també per sopar. L'esforç és titànic per entendre la veu de Teresa, que hui sona en francès, mentre t'enlluernen les seues mans quan parlen de com obriren l'últim bagul de Pessoa.
(A Teresa Rita Lopes i Antònia Cabanilles)
La síndrome de Stendhal
[Firenze, 2009]
Fer comptes amb el passat no és gens fàcil. Els has fet diverses voltes, però aquesta vegada ha estat diferent, decididament diferent. Fa exactament setze anys de les primeres passejades absortes a la recerca conscient de la vida. No hi havia ombres ni brolls on abandonar la pols i la set del camí. Al seu lloc, columnes de pedra i estàtues com troncs vegetals on el teu esguard metamòrfic feia, de la pedra, flor, i de les runes, cau. T'hi has amagat durant tot aquest temps, durant aquests llargs anys. Qui ho diria! Aquesta vegada has arribat amb la lluna plena, un quatre d'agost, i amb els ulls de la ciutat has fet definitivament comptes. N'ets testimoni: l'emoció és infinita.
Novunque (vertebre romane)
Sui marciapiedi
spezzati di tempo
rischi la pelle.
Verrà la notte delle
mandorle. Sarà tardi.
Le foglie degli
alberi ti parlano.
Il vento urla
colorato di mele.
È tempo di cullarsi.
Bucato bianco
come pelle morbida
nello stendino.
Vorresti voleggiare
con ali pure finte.
Insiste sulla
finestra la solita
mosca idiota.
Spruzzi con furia e
guardi la tua agonia.
Al telefono
(A Mayte Campos)
il silenzio diventa
vescica aspra.
Il cerotto sudicio
te lo strappi decisa.
L'usuale nicchia
che abbraccia sempre le ossa
e le ceneri.
Ogni volta c'è meno
spazio per morire.
Respiri sotto
la coperta al ritmo del
velluto verde.
Le mani sui seni già
annusano la pelle.
Tanta bellezza
fa male agli occhi. Perciò
decidi proprio
di spalancarli di più
e diventare cieca.
Il grillo canta
(A César Simón, in memoriam)
la coscienza giusta ed
effervescente
che rode nella notte
la carne strisciata.
Ad occhi aperti
odori la stanza
antica. Siedi.
Con sguardo intimo
ti misuri, e taci.
Tenerissimo
questo corpo piegato
al desiderio.
E sei ancora lí che
ti chiedi: fino a quando?
Le dita curve
(A mia madre)
delle tue mani non
sono malfatte:
hanno forma di tempo,
di coccole e di sangue.
Un dormiveglia
qualsiasi morsica
il desiderio
vietato ai pensieri:
scopri cicatrici.
Hai imparato
a invidiare i gabbiani
sempre accoppiati:
le metafore non ti
coccolano nel buio.
Da su in giù levi
i pantaloni, lenta,
con cerimonia.
Rimani nuda sotto
le ossa scricchiolanti.
Sense treva
(Abans de l'inici)
Tríptic de la fragilitat
Hauríem de tornar
fins a un pas abans
de l'inici.
Laia Noguera
(insomni)
llum crua: dolor
sospès de branques ferotges:
simulacre ver
(laberint)
llum que ja no és
llum sinó arbre que ja no és
arbre sinó tu
(fugida)
llum de carn: batec
cruixent sota les ones:
paisatge d'ossos
(Llegiràs l'últim vers)
L'amant
(o breu romanticisme entre línies)
Les mans de sempre m'obrin
la pell dels llavis i dins,
on la carn bat fonda,
claves besos àcids.
Hi escups amb la força del temps,
del desig de no saber-te estrany;
hi romans amb la dolçor d'una saliva que
cou
com l'alè d'un matí de ressaca.
Em fas fàstic.
Autodeclaració d'amor
Som el paisatge que ens habita.
Som l'ull que vigila el desconcert,
les mans que coven el temps entre els plecs de la carn.
Som els llavis tallats pel fred sorprenent de la tardor
o les galtes toves d'una vesprada de vi.
Som la llum que s'amaga entre els núvols
i som el vent sota les ones silencioses de la Malva-rosa.
Som la llengua que cruix entre palmeres
i també som el parlar oblidat dels àlbers sota les fulles.
Som l'aigua que bull a totes hores i no crema,
som el bes de vidre amerat de distàncies,
som llençols urgents.
Som la nit que dorm despentinada,
el got brut de cafè amb llet i els raspalls de dents sense nom.
Som les esquenes o les cames,
els culs o els mugrons,
les cuixes o els cabells oblidats.
I som, quan som, el cansament de tot aquest amor cosit a les venes.
Consell de poeta
Les metàfores són innòcues:
besa'm carn endins
on cou
l'inefable.
Finding my religion
Els matins d'agost fan olor de canyars,
de terra abandonada entre tarongers i herbes;
també de suor, de pell negra entre les ungles
i de saliva fragmentada als llavis.
L'olor de vida dels diumenges d'agost
és plena de nutella i cafè amb llet,
de pa amb oli i sal o d'esguards mandrosos
entre llençols i intimitats perdudes.
A l'agost, l'olor dels matins és talment asfixiant
com el blanc d'un cos desconegut a sobre
o com la teua carn desfeta implorant misericòrdia.
Definitivament, la compassió d'un matí de diumenge
d'agost no està feta per als ateus.
Tatuatge
A la meua germana
carn
en carn
viva
dus
la nostra
sang
tatuada
sota
els plecs
de la pell
ara
el dolor
és
líquid
Desert de Namíbia
A la riba les dunes es precipiten
mentre el moviment d'un altre hivern col·lapsa la vida
i l'herba desapareix deixant només un rastre de cicatrius
arrelades a l'aigua invisible.
Contemples el teu reflex:
ets talment un elefant del desert,
amb les potes més llargues per caminar fins a l'horitzó;
ets un òrix que pot resistir un any sense beure,
o, fins i tot,
ets l'arbre que esperarà, com tots els anys vora platja,
que arribe l'estiu de les pluges.
També tu has adaptat el cos a la sequera.
(Tard o d'hora)
Accident cromàtic
A la cafeteria de l'hotel no-res presagiava
la inutilitat de les mans amb la gerra del cafè:
maldestra he tacat la taula, el terra, la meua mà i
al vestit de mil colors he afegit un de nou: el marró glacé.
L'olor del matí ha amerat els versos del Quadern de sal
ara, per sempre més, tacats: «i com podré deixar de mirar-te,
si tu ja no hi ets i jo encara».
Paraules que, com la cremor del cafè amb llet
a la pell del matí, van esvaint-se a poc a poc
deixant, però, un senyal rogenc imperceptible
i definitiu.
De lletres pures
He trobat un tros de paper
entre les pàgines del quadern
amb una sèrie d'equacions perfectes.
No vull desxifrar el sentit últim dels números,
tot i que recorde bé les lliçons
de la mestra de matemàtiques a l'institut:
nosaltres érem sempre a la trinxera
des d'on només pagàvem la quota obligada d'atenció.
Ella, beneïda, amb una ridícula bata blanca
ens «informava» de la importància de les matemàtiques.
Entre incomprensió i incomprensió, la guerra d'expulsions i,
sobretot, un temps perdut.
Ara lamente profundament aquella desídia:
ara que tot, de forma estranya,
ha quedat reduït a pura matemàtica.
Prec
A Mayte Campos
Tot és record i subtilesa (Jaume Pérez Montaner)
Deixa'm.
Deixa'm que et mire.
Deixa'm.
Deixa'm que busque en les nines dels teus ulls les fogueres d'abans.
Deixa'm.
Deixa'm que toque la mirada negra d'espill immens on jugàvem amb mans verges.
Deixa'm.
Deixa'm que t'acarone i et bese les celles suament.
Deixa'm.
Deixa'm que em gronxe en les pestanyes on tantes vegades m'he quedat penjada.
Deixa'm.
Deixa'm que t'abrace com fèiem durant les nits adolescents d'estiu.
Deixa'm.
Deixa'm que encara em creme dins els teus ulls.
Aquí sóc amb les espurnes del teu esguard a les meues mans.
Deixa'm.
Per què llig?
Diàleg amb Àngels Gregori
Llig per oblidar que no m'esperes,
per recordar el temps que triga el metro
i que tampoc hui no seràs a l'eixida,
ni demà a l'aeroport, ni despús-demà a la porta del cinema.
Llig per imaginar mil vides diferents,
per celebrar les vegades que t'he perdut,
per saber que ets ja meu per sempre com el temps que m'habita
i s'esfilagarsa imperfecte sobre la vorera lenta on escric sense detenir-me.
Llig perquè així oblide també la meua lletra, que és com la meua vida,
amb flors sempre blanques que esperen vora un llit cada dia.
Llig perquè tu ets totes les paraules sobre les quals voldria posar el meu dit.