Selecciona una palabra y presiona la tecla d para obtener su definición.
Indice
Abajo

Antologia poètica

Begonya Pozo






ArribaAbajoPoemes a la intempèrie


ArribaAbajo(La Nuesa dels dies)




ArribaAbajoPoètica


Carn
silent
com
       bregues.




ArribaAbajoEls geranis


Per Antonio Méndez Rubio



Sempre tornem al que fórem:
aquells geranis rojos
quasi sense flor
en l'hivern que no arriba.




ArribaAbajoHivern de 1999


L'hivern de mil nou-cents noranta-nou
fou fred, com tots, però un xic més cruel.
Tant se val.
Les truites de faves i el pa torrat
són el perfum introbable del teu carrer
de sempre, el carrer de Cadis,
i la botiga del senyor Antoni
i les ensaïmades amb xocolata
del forn de Sant Valer, i les coques
de Sant Blai, i el pernil dolç de la carnisseria
del carrer de Sevilla o els gelats d'Ibi
de la cantonada.
Tot ha desaparegut. Tant se val.
Tant se val ara que les preguntes tenen resposta.
Que et veuré fer la comunió? Impossible.
Que et veuré acabar el batxillerat?
I la universitat?
I a poc a poc el mil·lenni xuclant-te
la sang. Tant se val.
I què et paguen per llegir poesia?
Incomprensible, com els mòbils o internet.
Tant se val.
Si bé t'ho mires, no res té sentit
perquè el temps s'aturà a Russafa
un hivern remot de mil nou-cents noranta-nou,
un hivern cruel i fred com tots.
Tant se val.




ArribaAbajoRevelació


Amb Teresa Pascual



T'has persignat, atea, davant
del nínxol de ta mare.
Després de tota la filosofia
has entés, ara, de colp,
on són els límits del llenguatge,
on les esquerdes del teu món.
I t'has quedat muda
al bell mig de la frontera,
besant la làpida, en silenci.




ArribaAbajoCada volta


És difícil sobreviure't.
Cada volta que he tornat a tu,
a la teua casa plena d'altres vides
que ja no són la teua.
Cada volta que he guaitat des del carrer
les finestres del segon pis esperant
veure la llum amb la qual il·luminaves
el meu món petit.
M'he sentit una voyeur inútil
cada volta que passe per la vorera
i no puc fer el pas més lent.
És difícil sobreviure't
cada volta que, amb cura, puge els esglaons
que mai més em duran a la teua porta;
cada volta que sé que no t'hi recolzaràs,
a la barana, esperant-me,
hostessa del temps i la runa.
Cada volta, dic,
és més difícil sobreviure't.




ArribaAbajo(Intempèries)




ArribaAbajoUngarettiana


Veig la tristesa
d'arbres punxant l'esguard.
No hi ha baranes.




ArribaAbajoVita nuova


Créixer amerada
com l'arròs sota l'aigua
i respirar llum.




ArribaAbajoHumus


El jardí dels morts
té arbres de fulla perenne:
un verd infinit.




ArribaAbajo(No tornaràs indemne)




ArribaAbajoEn construcció


Ni puta
ni bruixa
ni monja
ni mare
dona sóc
senzillament
dona
i també puta
i bruixa
i monja
i mare
totes
em fan
dona
casualment
dona
possiblement
dona
arquitectònicament
dona




ArribaAbajoGeometries domèstiques


Cambiare la prosa del mondo


Amelia Rosselli                


El blau és polièdric.
El cos és polièdric.
El riure és polièdric.
I el somriure.
L'amor és polièdric.
El dolor és polièdric.
El plaer és polièdric.
I el goig.
Els diners són polièdrics.
Els llibres són polièdrics.
Els adéus són polièdrics.
Les hòsties: no.




ArribaAbajoEl dubte d'Hipàtia (I)


[L'enigma de l'el·lipsi]


Les corbes el·líptiques
tornarien cada pedra
llançada a la mà?

En la tova immensitat
s'escolta el cant breu del grill.




ArribaAbajoEl dubte d'Hipàtia (II)


[Trajectòries oposades]


En gran angular
la nit no s'amaga al fons
dels dits plens de goig.

Gràvid misteri el cos
nu entre estels i pedres.




ArribaAbajoEl somni dels caiguts


Els núvols detinguts no plouen sobre
aquesta terra erma, sobre els arbres
raquítics i les flors polsegoses
com pedres de tardor anticipada.
Tot es sosté al fons de l'ull que passa,
al fons del somni emparedat
entre creus de raïm
i tombes de camps de forment.
Tot es sosté al fons del somni dels passos.




ArribaAbajo(Tria personal)




ArribaAbajo


T'has inventat un altre dia
sota el pes de la consciència.
Des de fa dos anys, quatre mesos i quatre dies
saps de la lluita, de la ira que
a poc a poc ha anat fent-se greix
entre la pell i els ossos,
de la mort que has mesurat
i de les ofenses per les quals, encara,
hauries de demanar perdó:
un perdó que no vols.
Saps també dels besos,
de les abraçades irrepetibles
entre làpides sense nom,
ni data de naixement, ni epitafis.
I també saps del pes de la carn,
del cel obert a la nit més fosca,
dels tubs que sense voler t'enganxen a la vida.
I saps que tots saben. I tots callen.
Però tu, des de fa dos anys, quatre mesos, quatre dies
i unes hores ets una altra.
Ho saps i has decidit de parlar hui,
deu de març de dos mil nou:
has decidit d'omplir el teu cementiri.






ArribaAbajoA contracor


ArribaAbajo(Cicatrius)


ArribaAbajoDelicadesa

[1977-1979]

Les ressonàncies d'allò que no pots anomenar amb serenitat t'aclaparen. Recordes les aules obertes als finestrals, els vàters minúsculs i les cadires blaves, els berenars odiosos de llet sense sucre després del somni feliç a les hamaques. Recordes sobre totes les coses les mans de la mestra, Angelina, cordant-te les sabates. Ella et mostrà com fer un nus: l'hauràs de desfer a soles.




ArribaAbajoUna data més

[1987]

L'agost va dur la sang i el canell trencat. La innocència de la nit es va perdre. Una data cap i cua. Un final o un principi. O res.




ArribaAbajoCompanys de viatge

[1988-1992]

El desconcert s'escriu amb minúscules. La vida et volia dur a un lloc. Tu volgueres anar en direcció contrària. Gens malament si no fóra pels maldecaps del pare. I tu, capficada, tossuda, dient no. Desesperant. Així havia de ser. I així havies d'encetar el camí: foren, potser no els millors, però sí els anys decisius.




ArribaAbajoLa memòria dels objectes

[2006-2009]

Mentre temptaves el descens no et parares mai per cordar-te les sabates: caiguda lliure però sentint amb força la pell de la muntanya. Vius a les planures i saps que al terra hi ha tolls, caus i també pous on encara podries enfonsar-te. A pesar de tot no vols unes sabates noves, vols les sabates velles per als teus peus nafrats. Ja saben el camí.






ArribaAbajo(Diari d'Hipòcrates)




ArribaAbajoEndins


Sóc una dona malalta.
Sóc una dona més entre els malalts.
Porte onze mesos i sis dies
aguaitant la llum groguenca
de la llimera que hi ha al pati,
la ramada tímida del xiprer,
l'obscuritat agra de les olives
que comencen a madurar
sota l'intens fred d'aquest hivern
i que només el vent fa caure al terra.




ArribaAbajoEls ulls de Dolors


brillen des de lluny.
Te'ls veus al fons de la sala,
com la llum d'un farell.
Al telenotícies han dit
que ja en queden pocs,
massa soledat
i gent cada vegada
menys acostumada al sacrifici.
Done les gràcies als déus
per haver-m'hi abandonat.




ArribaAbajoDe bon matí


un bes et retorna
la imatge de la mare.
Ara és com la teua mare,
ara que ets lluny
i voldries que no fos així.
Tanmateix cal triar.
Cal besar
i deixar-se besar
per uns altres llavis:
els llavis trencats de Marisa,
una altra forma de paradís.




ArribaAbajoLa càbala fictícia


Paco, el matemàtic del grup,
també és un home malalt.
Ho sap: es passa el dia fent comptes,
esperant pacientment l'hora exacta.
Les cinc de la vesprada.
Cada dia, a la mateixa hora,
escolta el veredicte:
avui no, Paco, avui no marxaràs,
tampoc demà, ni demà passat,
no cal que refaces els comptes.
Però hi ha homes cabuts
com hi ha homes malalts
i tots, absolutament tots,
són condemnats a tornar al principi.




ArribaAbajoDivergències estètiques


L'or clavat a la carn és símbol, diuen,
de valor. Probablement de la força
que no tinc —de fet no duc cap piercing
i per la qual mai no demanaria
l'ingrés voluntari en un psiquiàtric.
Gemma ho ha fet dues voltes:
ella sí duu piercing.




ArribaAbajoMúsica de fons


No recorde el seu nom,
tan sols que Camarón li agradava:
es el rey, deia, convençut,
amb el seu accent gitano.
Allà dins les hores són totes iguals,
sobretot quan les pauses de la por
es fan a ritme de flamenc.
Qui sap si José canta encara lligat
al matalàs tacat de la vesprada.




ArribaAbajoProblemes de càlcul



Jutjar si paga la pena viure o no és respondre
a la pregunta fonamental de la filosofia.

A. Camus                


Des del seu univers malalt d'arquitecte,
José no havia llegit Camus.
Tant se val.
Amb el seu estil, va resoldre l'enigma.
El recorde pletòric, divertit,
caçador de tendències; reduït
ara a un somriure llunyà i congelat.
Recorde també que li agradava anar
a la page. Ell, que era tan modern
—meitat francès meitat italià—,
va anar-se'n només amb el cinturó:
qui sap si d'Armani o d'Yves Saint Laurent...




ArribaAbajoLes ales de Carlos


Breu lliçó de dignitat:
morir és viure
endins.




ArribaAbajo(Sobreviure en una altra llengua)


ArribaAbajoFantasmes

[San Gimignano, 1994]

La música fou l'evidència del misteri que s'amagava entre les torres. Has trigat quinze anys a esbrinar el dolor del vent, has trigat quinze anys a resoldre't. Dubtes encara de l'existència d'aquell matí llunyà i de si fou ell realment qui va fer sonar les cordes del violí.




ArribaAbajoUn altre gris

[Milano, 2000]

No t'agrada el gris sense caràcter, un gris qualsevol humit i trist. T'agrada el gris milà. És el gris d'un temps especial, d'un temps cenyit als budells de les nits insomnes, a l'esclavitud de les cabines taronja i dels cafès a la intempèrie. Plou al jardí de casa. Un cel gris, gris milà, et besa el front.

(A Vicent Alonso)






ArribaAbajoSense sostre

[Batalha, 2000]

Columnes, vuit immenses i inacabades columnes obertes al cel blau de l'estiu. Les pregàries travessen buits solsits de temps: no hi ha runa, ni fang ni ciment per clavar-les.




ArribaAbajoOfrena

[Avignon, 2002]

Dreta, al bell mig del pont, sobre el Roine, escoltes la cançó antiga que arriba des del Mont Ventoux. Després passeges els carrers mentre el vent duu el record de Laura. Quan pares i alces els ulls veus la capella on, diuen, es miraren. No hi ha capella. Només en queda un mur: només un on penjar tot l'amor que dus a les mans.

(A Júlia Benavent)






ArribaAbajoL'art d'escoltar

[Erolano-Pompei-Paestum, 2006]

Les pedres, deixades per l'atzar en posició intocable, parlen a qui les vol escoltar. Sota l'aparença extremada, és el cor de la pedra: l'oracle perfecte. Cal, només, saber escoltar. Tot un exercici de rigorositat espiritual segons Plutarc i difícil, cada volta més difícil, en aquest món poc avesat a la llum del silenci.




ArribaAbajoUnter den Linden

[Berlin, 2008]

El goig de caminar sense pressa sota la ramada dels til·lers. Abans de començar, la frase de Heine; l'espai de la llibreria blanca, eterna, soterrada, que, buida, aguaita els teus peus cansats. Per arribar-hi has travessat tota la ciutat des de Mitte. Descanses al pati de la Von Humboldt on respires l'asfalt ferm i calent de l'estiu berlinès. Lliges: on es cremen llibres, després s'hi cremaran homes. Ja no és temps de premonicions ni de sacrificis. Tornes a les lletres: la paròdia més dolorosa, el ritu ancestral, les misèries. Ha arribat l'hora de caminar sense pressa sota els til·lers.




ArribaAbajoPessoana

[Lisboa, 2009]

Un riu que sembla la mar amb el cor obert a la nit des d'Alfama, des d'on els seus ulls són far. Al desè pis contemples un món de papers, la taula parada i les mans velles de la tieta que seu també per sopar. L'esforç és titànic per entendre la veu de Teresa, que hui sona en francès, mentre t'enlluernen les seues mans quan parlen de com obriren l'últim bagul de Pessoa.

(A Teresa Rita Lopes i Antònia Cabanilles)






ArribaAbajoLa síndrome de Stendhal

[Firenze, 2009]

Fer comptes amb el passat no és gens fàcil. Els has fet diverses voltes, però aquesta vegada ha estat diferent, decididament diferent. Fa exactament setze anys de les primeres passejades absortes a la recerca conscient de la vida. No hi havia ombres ni brolls on abandonar la pols i la set del camí. Al seu lloc, columnes de pedra i estàtues com troncs vegetals on el teu esguard metamòrfic feia, de la pedra, flor, i de les runes, cau. T'hi has amagat durant tot aquest temps, durant aquests llargs anys. Qui ho diria! Aquesta vegada has arribat amb la lluna plena, un quatre d'agost, i amb els ulls de la ciutat has fet definitivament comptes. N'ets testimoni: l'emoció és infinita.








ArribaAbajoNovunque (vertebre romane)




ArribaAbajoSui marciapiedi


spezzati di tempo
rischi la pelle.

Verrà la notte delle
mandorle. Sarà tardi.




ArribaAbajoLe foglie degli


alberi ti parlano.
Il vento urla

colorato di mele.
È tempo di cullarsi.




ArribaAbajoBucato bianco


come pelle morbida
nello stendino.

Vorresti voleggiare
con ali pure finte.




ArribaAbajoInsiste sulla


finestra la solita
mosca idiota.

Spruzzi con furia e
guardi la tua agonia.




ArribaAbajoAl telefono


(A Mayte Campos)




il silenzio diventa
vescica aspra.

Il cerotto sudicio
te lo strappi decisa.




ArribaAbajoL'usuale nicchia


che abbraccia sempre le ossa
e le ceneri.

Ogni volta c'è meno
spazio per morire.




ArribaAbajoRespiri sotto


la coperta al ritmo del
velluto verde.

Le mani sui seni già
annusano la pelle.




ArribaAbajoTanta bellezza


fa male agli occhi. Perciò
decidi proprio

di spalancarli di più
e diventare cieca.




ArribaAbajoIl grillo canta


(A César Simón, in memoriam)




la coscienza giusta ed
effervescente

che rode nella notte
la carne strisciata.




ArribaAbajoAd occhi aperti


odori la stanza
antica. Siedi.

Con sguardo intimo
ti misuri, e taci.




ArribaAbajoTenerissimo


questo corpo piegato
al desiderio.

E sei ancora lí che
ti chiedi: fino a quando?




ArribaAbajoLe dita curve


(A mia madre)




delle tue mani non
sono malfatte:

hanno forma di tempo,
di coccole e di sangue.




ArribaAbajoUn dormiveglia


qualsiasi morsica
il desiderio

vietato ai pensieri:
scopri cicatrici.




ArribaAbajoHai imparato


a invidiare i gabbiani
sempre accoppiati:

le metafore non ti
coccolano nel buio.




ArribaAbajoDa su in giù levi


i pantaloni, lenta,
con cerimonia.

Rimani nuda sotto
le ossa scricchiolanti.




ArribaAbajoSense treva


ArribaAbajo(Abans de l'inici)




ArribaAbajoTríptic de la fragilitat


Hauríem de tornar
fins a un pas abans
de l'inici.

Laia Noguera                




(insomni)

llum crua: dolor
sospès de branques ferotges:
simulacre ver


(laberint)

llum que ja no és
llum sinó arbre que ja no és
arbre sinó tu


(fugida)

llum de carn: batec
cruixent sota les ones:
paisatge d'ossos




ArribaAbajo(Llegiràs l'últim vers)




ArribaAbajoL'amant


(o breu romanticisme entre línies)


Les mans de sempre m'obrin
la pell dels llavis i dins,
on la carn bat fonda,
claves besos àcids.
Hi escups amb la força del temps,
del desig de no saber-te estrany;
hi romans amb la dolçor d'una saliva que
cou
com l'alè d'un matí de ressaca.

Em fas fàstic.




ArribaAbajoAutodeclaració d'amor


Som el paisatge que ens habita.
Som l'ull que vigila el desconcert,
les mans que coven el temps entre els plecs de la carn.
Som els llavis tallats pel fred sorprenent de la tardor
o les galtes toves d'una vesprada de vi.
Som la llum que s'amaga entre els núvols
i som el vent sota les ones silencioses de la Malva-rosa.
Som la llengua que cruix entre palmeres
i també som el parlar oblidat dels àlbers sota les fulles.
Som l'aigua que bull a totes hores i no crema,
som el bes de vidre amerat de distàncies,
som llençols urgents.
Som la nit que dorm despentinada,
el got brut de cafè amb llet i els raspalls de dents sense nom.
Som les esquenes o les cames,
els culs o els mugrons,
les cuixes o els cabells oblidats.
I som, quan som, el cansament de tot aquest amor cosit a les venes.




ArribaAbajoConsell de poeta


Les metàfores són innòcues:
besa'm carn endins
on cou
l'inefable.




ArribaAbajoFinding my religion


Els matins d'agost fan olor de canyars,
de terra abandonada entre tarongers i herbes;
també de suor, de pell negra entre les ungles
i de saliva fragmentada als llavis.
L'olor de vida dels diumenges d'agost
és plena de nutella i cafè amb llet,
de pa amb oli i sal o d'esguards mandrosos
entre llençols i intimitats perdudes.
A l'agost, l'olor dels matins és talment asfixiant
com el blanc d'un cos desconegut a sobre
o com la teua carn desfeta implorant misericòrdia.
Definitivament, la compassió d'un matí de diumenge
d'agost no està feta per als ateus.




ArribaAbajoTatuatge


A la meua germana



carn
en carn
viva
dus
la nostra
sang
tatuada
sota
els plecs
de la pell
ara
el dolor
és
líquid




ArribaAbajoDesert de Namíbia


A la riba les dunes es precipiten
mentre el moviment d'un altre hivern col·lapsa la vida
i l'herba desapareix deixant només un rastre de cicatrius
arrelades a l'aigua invisible.
Contemples el teu reflex:
ets talment un elefant del desert,
amb les potes més llargues per caminar fins a l'horitzó;
ets un òrix que pot resistir un any sense beure,
o, fins i tot,
ets l'arbre que esperarà, com tots els anys vora platja,
que arribe l'estiu de les pluges.
També tu has adaptat el cos a la sequera.




ArribaAbajo(Tard o d'hora)




ArribaAbajoAccident cromàtic


A la cafeteria de l'hotel no-res presagiava
la inutilitat de les mans amb la gerra del cafè:
maldestra he tacat la taula, el terra, la meua mà i
al vestit de mil colors he afegit un de nou: el marró glacé.
L'olor del matí ha amerat els versos del Quadern de sal
ara, per sempre més, tacats: «i com podré deixar de mirar-te,
si tu ja no hi ets i jo encara».
Paraules que, com la cremor del cafè amb llet
a la pell del matí, van esvaint-se a poc a poc
deixant, però, un senyal rogenc imperceptible
i definitiu.




ArribaAbajoDe lletres pures


He trobat un tros de paper
entre les pàgines del quadern
amb una sèrie d'equacions perfectes.
No vull desxifrar el sentit últim dels números,
tot i que recorde bé les lliçons
de la mestra de matemàtiques a l'institut:
nosaltres érem sempre a la trinxera
des d'on només pagàvem la quota obligada d'atenció.
Ella, beneïda, amb una ridícula bata blanca
ens «informava» de la importància de les matemàtiques.
Entre incomprensió i incomprensió, la guerra d'expulsions i,
sobretot, un temps perdut.
Ara lamente profundament aquella desídia:
ara que tot, de forma estranya,
ha quedat reduït a pura matemàtica.




ArribaAbajoPrec


A Mayte Campos

Tot és record i subtilesa (Jaume Pérez Montaner)




Deixa'm.
Deixa'm que et mire.
Deixa'm.
Deixa'm que busque en les nines dels teus ulls les fogueres d'abans.
Deixa'm.
Deixa'm que toque la mirada negra d'espill immens on jugàvem amb mans verges.
Deixa'm.
Deixa'm que t'acarone i et bese les celles suament.
Deixa'm.
Deixa'm que em gronxe en les pestanyes on tantes vegades m'he quedat penjada.
Deixa'm.
Deixa'm que t'abrace com fèiem durant les nits adolescents d'estiu.
Deixa'm.
Deixa'm que encara em creme dins els teus ulls.

Aquí sóc amb les espurnes del teu esguard a les meues mans.

Deixa'm.




ArribaAbajoPer què llig?


Diàleg amb Àngels Gregori



Llig per oblidar que no m'esperes,
per recordar el temps que triga el metro
i que tampoc hui no seràs a l'eixida,
ni demà a l'aeroport, ni despús-demà a la porta del cinema.
Llig per imaginar mil vides diferents,
per celebrar les vegades que t'he perdut,
per saber que ets ja meu per sempre com el temps que m'habita
i s'esfilagarsa imperfecte sobre la vorera lenta on escric sense detenir-me.
Llig perquè així oblide també la meua lletra, que és com la meua vida,
amb flors sempre blanques que esperen vora un llit cada dia.
Llig perquè tu ets totes les paraules sobre les quals voldria posar el meu dit.
I la meua boca.
Llig, sobretot, perquè no puc escriure't.




ArribaAbajoDona cactus


Diàleg amb Pau Romeu



Des de la cerimònia natural
de la sang delicada
que regalima punxes de pell
nasc
a la profunditat
de flors invisibles.




ArribaNatura viva


A Irene Torra i Carles Masoliver




La primavera m'ha dut a Nin
com a l'església les orenetes.
La vulgaritat de la policromia acull
sense tendresa, entre murs doblegats,
la vida que hi creix a dins
a colps de volades furioses:
boques deformes, exigents, implacables.
I pense en Sbarbaro:
tot és el que és, només allò que és.
Ni església, ni murs, ni presències:
sis orenetes esperant
el tros de cuc que les salve de la mort.
Després: que si el pla contrapicat,
que si la policromia,
que si l'art romànic,
bla, bla, bla...
Tot un seguit de banalitats
si pense en la força d'aquelles
boques desesperades, minúscules, obertes
sense cap mena de por


a l'abisme.







Indice