Selecciona una palabra y presiona la tecla d para obtener su definición.
Indice


Abajo

Bula inédita de Eugenio III

Fidel Fita Colomé (S. I.)

Eugenio III Papa





  —237→  

Fué despachada en la ciudad de Ferentino, á 11 de Marzo de 1151. Citada por Villanueva1 y por Loewenfeld2, acaba de   —238→   salir á luz en la obra postrera3 que ha compuesto el doctor Riu y ofrecido en donativo á nuestra Academia. Cada bula de los romanos pontífices, de interés geográfico, que viene á ponerse de nuevo en circulación, señala un adelanto histórico de cuantía.

El P. Villanueva y el Dr. Riu no deslindan de la común la Era entonces vigente de la Encarnación; mas cierto, iba ésta en su número atrasada de un año desde el 1.º de Enero hasta el 25 de Marzo. Á 11 de Marzo de 1150 de nuestra Era el papa Eugenio III no se hallaba en Ferentino, sino en Roma.

El texto, que ha publicado el Dr. Riu, no es el original de la bula, sino el del traslado, continuado en el libro II de donaciones y títulos, que ha manejado en el archivo capitular de Solsona. Vése bien esto en algunas imperfecciones del cuerpo del escrito y en su remate; así como en la omisión del Bene valete y de la rueda; y en las suscriciones del Papa y de los cardenales, donde ss (subscripsi) se expone por l(ocus) s(igilli). Esta observación me induce á sospechar si por ventura allí donde la copia lee Guilelme habrá que restablecer G(auzperte), porque este Prepósito de la Canónica Celsonense murió en 31 de Octubre de 11514 y del sucesor Guillermo Bernardo se cita solamente en contrario una escritura del año X5 de Luis el Joven, cuyo reinado comenzó en 1.º de Agosto de 1137.

La bula, copiada por el Dr. Riu, dice así:

«Eugenius Episcopus servus servorum Dei. Dilectis filiis G. Preposito Ecclesie Beate Marie celsonensis ejusque fratribus taro presentibus quam futuris Canonicam vitam professis in perpetuum6.

Quoties illud a Nobis petitur quod Religioni et honestati convenire   —239→   dignoscitur, animo nos decet libenti concedere et petentium desideriis congruum impartiri suffragium. Eapropter, dilecti in Domino filii, vestris iustis postulationibus clementer annuimus, et prefatam Ecclesiam in qua divino mancipati estis obsequio ad exemplar Predecessoris nostri felicis memorie Pape Urbani7 sub Beati Petri et nostra protectione suscipimus et presentis scripti privilegio communimus. Statuentes ut quascumque possessiones, quecumque bona, eadem Ecclesia in presentiarum iuste et canonice possidet, aut in futurum concessione Pontificum largitione Regum vel Principum oblatione fidelium seu aliis iustis modis Deo propitio poterit adipisci, firma vobis vestrisque successoribus et illibata permaneant.

In quibus, propriis hic duximus exprimenda vocabulis, Ecclesiam videlicet8 sancte Marie de Ivorra. Ecclesiam de Albella. Ecclesiam de Calasanz9. Ecclesias de Montmagastre, de Petraalta. de Balager. de Albesa. de Aritona. de Castro de Lorenz. de Almenar. de Castelio. de Lorez. de Gerp. de Linerola. de Belestar. de Fuliola. de Montefar. de Cabanabona. de Talteul. Ecclesiam de Biesca. de Malgrad. Ecclesiam de Uluniga. Ecclesias de Aguda. de Valfreosa. de Claret. Ecclesias de Ardevol. de Riner. de Navases. de Olius. de Jeval. de Lena. de Terrasola. de Oden. de Timoneda. de Autes. de Salsa. de Ozro. de Madrona. de Pinel. de Mirave. Ecclesiam sancti Michaelis de Solsona. Ecclesias de Albespi. de Lavanza. de Conches. de Apilia. de Concabela. de Belvezer. de Conil. de Alted. de Figuerola. de Ofegad. de Taladel. de Jorba. de Queral. de Figerosa. de Anglesola. de Tarrega. de Castelet. Ecclesiam sancte Marie de Plano. Ecclesiam de Fonterubea. de Freixa. de Tartarez. de la Gata. de sancti Columba.   —240→   de Monteclauso. de Portel. de Verned. de Saltu ebzinie cum omnibus earum pertinentiis.

Ad hec, adiicientes statuimus ut Ordo Canonicorum, qui secundum Deum et Beati Augustini10 regulam in eadem Ecclesia noscitur institutus, perpetuis ibi temporibus inviolabiliter conservetur. Prohibemus quoque ut nulli Fratrum post factam in eodem loco professionem liceat ex eodem Claustro discedere: quod si discesserit et commonitus redire contempserit, tibi tuisque successoribus facultas sit, Guilelme Preposite, eiusmodi ubilibet a suis officiis interdicere. Interdictum vero episcoporum vel Abbatum sine vestro consensu nullus absolvat, quamdiu scilicet illic Canonici Ordinis tenor, Domino prestante11, viguerit. Obeunte vero te nunc eiusdem Loci Preposito, vel tuorum quolibet successorum, nullus ibi qualibet surreptionis astutia seu violentia preponatur12, nisi quem Fratres communi consensu vel Fratrum pars consilii sanioris secundum Deum et Beati Augustini regulam providerint eligendum.

Decernimus ergo ut nulli omnino hominum liceat prefatam13 Ecclesiam temere perturbare, aut ejus possessiones auferre, vel ablata retinere, minuere aut aliquibus vexationibus fatigare; sed omnia integre conserventur eorum pro quorum gubernatione et sustentatione concessa sunt usibus omnimodis profutura, salva Sedis Apostolice auctoritate et episcoporum canonica reverentia, in quorum Diecesibus eedem14 Ecclesie possessionesve consistunt.

Si qua igitur in futurum Ecclesiastica secularisve persona hanc nostre Constitutionis paginam sciens contra eam venire temptaverit, secundo tertiove commonita si non satisfactione congrua emendaverit, potestatis honorisve sui dignitate careat, reamque se divino iudicio existere de perpetrata iniquitate cognoscat, et a Sacratissimo Corpore et sanguine Dei et Domini Redemptoris   —241→   nostri Jesu Christi aliena fiat, atque in extremo examine districte ultioni subiaceat. Cunctis autem eidem loco iusta servantibus sit pax Domini nostri Jesu Christi, quatenus et hic fructum bone actionis percipiant et apud districtum Judicem premia eterne pacis inveniat. Amen [Amen, Amen].

† Ego Eugenius Catholice Ecclesie Episcopus subscripsi15.

Ego Imarus Tusculanensis Episcopus subscripsi16.

Ego Nicolaus Albanensis episcopus subscripsi.

Ego Aribertus Presbyter Cardinalis tit. sancte Anastasie subscripsi.

Ego Octavianus Presbyter Cardinalis tit. sancte Cecilie subscripsi.

Ego Otto Diaconus Cardinalis [tit.] sancti Georgii ad velum17 aureum subscripsi.

Ego Joannes Paparo18 Diaconus Cardinalis tit. sancti Adriani subscripsi.

Ego Joannes Diaconus Cardinalis [tit.] sancte Marie nove subscripsi.

Ego Guido Diaconus Cardinalis [tit.] sante Marie in porticu19 subscripsi.

Ego Hyacinthus Diaconus Cardinalis [tit. sante Marie] in Cosmidin subscripsi.

Datum Ferentini per manum Bosonis, sancte Romane Ecclesie scriptoris, V idus Martii, indict. XIIII, Incarnationis Dominice anno M. C. L., Pontificatus vero Domini Eugenii III Pape anno VII20.



El Dr. Riu no se ha contentado con ilustrar su libro con el texto de las bulas de Urbano II y de Eugenio III, referentes á la iglesia de Santa María de Solsona. Como existentes en el archivo   —242→   de la catedral Celsonense cita (pág. 45 y 46) cuatro bellas desconocidas á Loewenfeld, que por desgracia permanecen inéditas.

Dice así21:

«Anagni, 12 Marzo de 115922. -Alejandro III, en bula al Prepósito Guillermo23, le da facultad para nombrar los clérigos que hayan de servir las iglesias de su patronato, con tal que los presente á los Ordinarios respectivos de los lugares en que estén situadas dichas iglesias.

18 de Mayo do 1180. -Alejandro III en otra bula24, dirigida al Prepósito Bernardo de Pampa, aprueba y confirma el patronato de la iglesia de Solsona sobre las setenta y cinco iglesias que enumera; y concede que el Prepósito y Canónigos puedan nombrar sacerdotes para el régimen de dichas referidas iglesias, debiendo estos dar cuenta en lo espiritual á sus respectivos Diocesanos, y en lo temporal á los prepósitos de Solsona. En esta bula, á las iglesias que se expresan en la de Eugenio III, van añadidas las de Menargues, Alcarbona, Vallfogona, Mur, Abasta, Bosols, Vilet y Privadán.

[Letrán] 9 Junio de 1188. -Clemente, III confirma los derechos de patronato sobre las referidas iglesias, y concede que puedan ser servidas por dos ó tres Canónigos de Solsona, ó que sean presentadas á sacerdotes seglares. Esta bula es la más completa respecto á gracias concedidas por la Santa Sede á la iglesia de Solsona.

Letrán, 25 Junio de 1188. -Clemente III en bula dirigida al Prepósito le faculta para revocar cualquiera sentencia, ó sentencias, que el Obispo de Urgel pronunciara contra los clérigos que servían iglesias de dicho Prepósito y de su Monasterio.»



  —243→  

Á sus apuntes sobre estas bulas añade el Dr. Riu25 el de otra asimismo inédita y expedida en Lyón al celebrarse el segundo concilio ecuménico de esta ciudad. Falta la indicación de esta bula á la colección de Potthast26.

La obra del Dr. Riu contiene además27 extensos catálogos de escrituras, ó donaciones á Santa María de Solsona durante los siglos X, XI, XII y XIII. De algunas, aunque pocas, ofrece el texto28 reduciendo sus años á 928, 999, 1070, 1163 y 1209. Esta última, propiamente corresponde al 1.º de Marzo de 1210; y es el acta de confirmación de todos sus privilegios, que logró del rey D. Pedro el Católico el nuevo Prepósito D. Bernardo de Castelló.

Epilogando la serie de los Propósitos escribió Villanueva29: «Pedro de Castro; así lo he visto nombrado en algunas escrituras. Sus noticias comienzan desde Enero del año de la Encarnación 1195, que es nuestro 1196 y así no hay contradicción con la época de la muerte del antecesor30, y llegan hasta 1209. En el siguiente ya suena Bernardo de Castelló, de quien solo hay noticia hasta el de 1215. Geraldo Calvóde Tarragona, como le llama una escritura). Era sin duda pariente de S. Bernardo Calvó, obispo de Vique, y natural del Mas Calvó en el campo de aquella ciudad. Sus noticias comienzan en 1218 y acaban en 1254, en que murió dia 9 de Junio, como dice el necrologio. En su tiempo, esto es, el año 1245, á 8 de Junio, hizo esta Canónica donación fratri Petro Nolasco, ministro ordinis captivorum, de la iglesia San Nicolás, in terminis castri de Mediano, parroquia del lugar de Portell, donde después se construyó el convento de San Ramón Nonat.»

Dos escrituras, citadas por el Dr. Riu, rectifican é ilustran este paso de Villanueva.

  —244→  

1.ª (pág. 44). En 1208 era ya Prepósito Pedro de Castelló31.

«15 Noviembre de 1208. -Saurina de Altarriba se ofrece á Santa María, en manos del Propósito Pedro de Castelló, y promete vivir en obediencia. La aceptación del Propósito consta en esta forma: Petrus, Dei gratia Celsonensis Prepositus, cum aliorum consilio Canonicorum, recepimus te, predictam Saurinam in sororem; et damus tibi cibum et potum in Domo nostra sicut uni ex fratribus nostris, de festo sancti Johannis Baptiste in antea. Á últimos del siglo XIII estaban aún en vigor estas constituciones de hermandad; pues en 22 de Marzo de 1293, el necrologio de esta iglesia hace memoria32 de la hermana doña Brunisinda, Condesa de Foix y Vizcondesa de Castellbó.»



2.ª (pág. 38).

«28 Diciembre de 1245. -El Vizconde de Cardona, D. Ramón, confirma las donaciones hechas por sus antecesores, y promete su protección á la iglesia de Solsona y á su Propósito Geraldo Calvón.»



Las memorias auténticas, más antiguas, de la Virgen del Claustro, á cuya hermosa y veneranda efigie de piedra, consagra el Dr. Riu la mayor parte de su libro (pág. 51-280), comienzan por las necrológicas († 16 Febrero, 1304) del canónigo Berenguer de Olivellas33 y del obispo de Vich D. Ponce de Vilaró († 5 Julio, 1306), que siendo Propósito de Solsona (1264-1302) hizo varias obras en su iglesia, hasta el punto que en 26 de Mayo de 1299 Don Fray Guillén de Moncada, obispo de Urgel, concedió indulgencias   —245→   á los fieles que á ellas contribuyeran con sus limosnas»34. No consta con seguridad, pero se presume fundadamente que D. Ponce de Vilaró hizo labrar la capilla de la Virgen del Claustro, en el cual se mandó enterrar; y aun hoy se conserva su epitafio, que trae Villanueva35: Anno Dni. MCCC. VI. tercio Nonas Julii obiit Dns. Poncius de Vilarone Vicen. Eps. qui fuit Prepositus ecclesie Celsonen. XXXVII. annis, quam multis honoribus cum augmento reddituum decoravit: cuius anima requiescat in pace.

El Dr. Riu ha tenido el buen pensamiento de abrillantar el principio de su libro con la fotografía de la hermosa efigie de Nuestra Señora del Claustro, cuyo estilo escultórico tiene muchos puntos de semejanza con el de la estatua marmórea del emperador Carlomagno36 labrada en la primera mitad del siglo XIV para ser venerada y recibir culto público en la catedral de Gerona por disposición del obispo D. Arnaldo de Montredó, como es sabido37. Una y otra efigie son, en mi concepto, gallarda muestra del vigor, que había cobrado la escultura en Occidente, desde que se trocó en latino el imperio de Constantinopla (año 1204), hasta la época (1312-1370), para nuestro país gloriosísima, en que estuvieron los Catalanes enseñoreados de la ciudad de Atenas. No faltaban allí buenos modelos; y las reminiscencias de arte oriental que señala el Dr. Riu con sólida erudición38, no exigen, á mi parecer, mayor antigüedad que la que he propuesto, ó insinúan los documentos históricos.

Los documentos justificativos, que el Dr. Riu expone desde el número 9 en adelante, se refieren al culto de Nuestra Señora del Claustro. Uno de ellos (núm. 13) interesa especialmente á la historia general de España durante el reinado de Fernando VII. Es el acta del notario de Solsona, D. Tomás Jalmar, fechada en 6 de enero de 1811; y da razón del estrago que hicieron en la catedral   —246→   (19-26 Octubre 1810) las tropas sanguinarias del mariscal Macdonal, que incendiaron asimismo (30 Marzo 1811) la ciudad de Manresa.

«Á cosa de las sinch horas del matí del dia dinou del mes de Octubre próxim passat, habentse tocat la generala en la ciutat de Solsona per la partida de Suisos que se trobaba en ella, y donantse per cert de que lo exércit enemich francés, comandat per lo general en Jefe, Mariscal del Imperi [é] Duch de Tarenta, Macdonald se trobaba ja en Santa María de Vallforosa en direcció á esta ciutat, resolguí ausentarme de ella junt ab ma esposa y demés familia. Per lo que me dirigí á la heretat anomenada Mareus, sita en la parroquia de Olius; y no considerantme segur en aquella, me vas encaminar á la dels Torrents, situanme en lo mas Juliana; ahont permanesquí ab ma familia tot lo temps que los enemichs francesos estigueren en Solsona; que fou, segons me han asegurat personas fidedignas, desde las dos de la tarde del expresat dia dinou, que comensareu á entrar, fins entre tres y cuatre del mati del dia vint y sis del mateix mes, que comensareu á desfilar ab tres columnas ó divisions; de les quals se encaminá la una per lo camí de la Pietat ó de Llobera, laltra, per lo Castellvell, y altra per Rivera Vall, dirigintse totas segons ven pública á las vilas de Sanahuja y Agramunt.

Habén pues arribat á ma noticia que dit exércit enemich francés, compost, según me han asegurat, de deu mil infants y vuit cents caballs, había ja evacuat enterament la predita ciutat de Solsona, resolgui regresar á ella. Y en efecte habent arribat jo á dita ciutat cerca de la una de la tarde del dia vint y set del expresat mes de Octubre, y dirigit immediatament á la Santa Iglesia Catedral, vas véurer y observar, no sens gran sentiment y sorpresa, que aquell sant temple había quedat incendiat per los enemichs; que una tercera part de sa bóveda principal en la part del presbiteri estaba cayguda y arruhinada; que lo altar major, lo de nostra Señora del Roser y Sant Joán estaban reduhits en cendras; que las cadiras del cor quedaban cremadas y lo orga enterament destruhit; y finalment que la magnífica y hermosa capella de nostra Señora del Claustro había patit la mateixa infelís sort; pues que los hermosos adornos de esculptura, que decoraban las parets de   —247→   dita capella, estaban cremats y reduhits en cendras, y que la antigua y miraculosa Imatge principal de María, Santísima, que se veneraba en aquella capella, había quedat destruhida y reduhida á pedasos, dels quals se habían depositat ja alguns en la mesa de la capella de postra Señora de la Mercé, que quedá libre del incendi»







Madrid, 14 de Agosto de 1891.



 
Indice