Visor de obras.

––––––––   83   ––––––––

0. La rigorosa periodització que hom ha aplicat a la història, de la literatura catalana sovint no ha parat prou atenció en el problema de la llengua literària. En el cas que ací ens ocupa, ¿en quina mesura ens serveix el calaix de sastre de la “Renaixença” per definir el mar d’idees lingüístiques que, enllà dels límits més o menys establerts d’aquest període, circulen als països catalans al XIX? Més i tot: ¿fins a quin punt no s’ha considerat la qüestió de la llengua del dinou català -si mai s’ha considerat- com un mer impasse entre la “Decadència” i un Noucentisme ordenador? La proliferació de gramàtiques, diccionaris i apologies al llarg d’aquesta època s’ha entès més en un sentit de complementarietat envers el renaixement literari que no pas com la pedra de toc sense la qual aquest renaixement (amb majúscula o sense) no hauria estat possible.

D’altra banda, qualsevol intent d’entrar en l’estudi del català del XIX ha topat amb l’inesquivable obstacle de la fragmentació, de la dialectalització i, a fi de comptes, de la consciència diferencial -més o menys independent- dels tres països catalans. Si preteníem tractar amb la mateixa visió de globalitat la Renaixença de la llengua literària que la Renaixença tout court fracassaríem. I és que, a diferència dels corrents estètics, literaris i fins ideològics, la sociologia de les llengües -i el seu reflex últim en la llengua literària- se sol covar sense solucions de continuïtat. Si la Renaixença (o, si es vol, el Romanticisme) marcà un tall qualitatiu i quantitatiu respecte als

––––––––   84   ––––––––

precedents del XVII i XVIII, la llengua que alimentà aquest tall va haver de beure justament d’aquests precedents. Hi hagué casos excepcionals, és clar; el salt quantitatiu ho va permetre. En tenim la constància dels puntals del moviment. Però el problema de la llengua nacional -que no s’havia sabut ni pogut articular al XVI com havien fet la majoria dels veïns- es va haver d’ajornar una vegada més. I mentrestant els arbres no ens van tornar a deixar veure el bosc. Potser serà des dels extrems del país que hom podrà contemplar el panorama amb més claredat.

1. A l’any 1849 veia la llum a la impremta de Gregori Matas de Bodallés, a Figueres, una Cartilla rural en aforismes catalans escrita en octosíl·labs apariats pel notari empordanès Narcís Fages de Romà. Aquell mateix any apareix també a les premses de Matas de Bodallés una edició castellana de l’obra amb el títol Aforismos rurales. Quatre anys després, al 1853, sortia a la impremta de Josep Rius, a la ciutat de València, El amic dels llauradors o Aforismes rurals, composts en catalá i castellá per D. Narcís Fages de Romà y traduits al valensiá per un Amic dels Llauradors. Per tal de completar el repertori de versions d’aquesta intranscendent i tot sigui dit de passada, força insulsa obreta, convé esmentar la traducció que al 1854 en féu al francès Lluís Fabre, professor del Col·legi de Perpinyà, en la qual es fa constar que el text base utilitzat ha estat tan sols el català.

1.1. Unes recents reimpressions en facsímil tant del text figuerenc com de la seva hipotètica traducció valenciana poden haver sorprès més d’un per la distància que el seu autor marca -ni que sigui només a la coberta- respecte a la llengua original. De fet, si hem de fer cas de l’enunciat dels aforismes reconvertits per l’anònim Amic dels Llauradors, som davant d’un espècimen genuí dintre del mostrari de la nostra història de les idees lingüístiques. En poques paraules: aquesta versió valenciana ve a ser l’única que, sota l’epígraf a la coberta de “traduïts al valensià” del català, circula al País Valencià del vuitcents.⁹⁵

L’avinentesa d’aquest enunciat tan atraient com insòlit proporciona a tot aquell que vulgui entretenir-se a confrontar l’edició de Figueres amb la valenciana, de primer, una bona oportunitat d’analitzar les diferències lingüístiques de tot tipus que, en el tall sincrònic de mitjan segle XIX, es donen entre les dues variants de la llengua, i per altre costat, ens forneix un pretext immillorable per establir i definir els contorns del concepte de traducció. Dos eixos, doncs, consecutius i complementaris: la llengua dels textos i el seu distànciament recíproc en funció del criteri predeterminat de “traducció”. Dos eixos que anirem matisant.

1.2. Els biògrafs de Narcís Fages de Romà ressalten el seu prestigi reconegut arreu com a advocat de tendència liberal i republicana, el qual justifica en bona part la

––––––––   85   ––––––––

seva defensa en el procés que se seguí contra Abdó Terradas al 1842. En aquest sentit, la Cartilla se’ns presenta un poc discordant amb la línia ideològica del seu autor en tant que recolza en una estètica conservadora evident i com a mínim retardatària.⁹⁶ Si bé no volem entretenir la nostra atenció ací en els aspectes més, diguem-ne, de contingut dels aforismes, sí que val la pena de remarcar la bel·ligerància que traspuen aquests versos envers la industrialització i el món urbà en general i l’exaltació dels valors més pintorescos i seculars del món pagès. Ben mirat, la lògica d’aquest missatge està en funció del públic al qual anaven adreçats els aforismes: els pagesos i, en el cas de l’edició valenciana els llauradors. Aquest factor té una enorme importància a l’hora d’intentar entendre el sentit d’una traducció interdialectal i, en conseqüència, l’abast semàntic del mateix concepte de traducció exposat a la coberta del volumet valencià. Justament el fet que la Cartilla tingui com a receptor un públic illetrat i, de més a més, impermeabilitzat lingüísticament parlant (tal és el cas dels pagesos i dels llauradors del XIX)⁹⁷ fa que puguem parlar d’un dels terrenys que dins de la sociologia de les llengües es troba més abonat per la ideologia. El monolingüisme dels receptors, ací, funciona com un clar estímul per al prejudici; de fet, els sectors socials que assimilen amb un major entusiasme el particularisme lingüístic al XIX valencià no són pas els quadros urbans que acabaran definint la volàtil Renaixença valenciana. Més aviat cal pensar en els Bernats i Baldoví, Pasquals Pérez, Bonilles o Escalantes de tom. Els “patricis” de què parla Sanchis Guarner, els únics que -bé que tímidament- es proposaran un projecte de dignificació de la llengua literària, poc es preocuparan del llaurador si no és per evocar-lo míticament com fa Llorente.⁹⁸

El debat que ens planteja la versió valenciana dels aforismes de Fages se centra, per tant, en el problema de la intel·ligibilitat més que no pas en una etèria “qüestió de noms”, més pròpia de felibres i saltataulells desocupats que dels lectors del, posem per cas, Calendari del llaurador valencià o d’“El Mole”. La “traducció” valenciana -ni que sigui un anecdòtic trompe-l’oeil- fa que ens plantegem fins a quin punt calia; fins a quin punt no s’entenia, a València, un llibre pensat i escrit des de Figueres (o des d’on sigui); i, en darrer terme, quins eren els límits del particularisme, no ja onomàstic sinó lingüístic, en una València que es trobava a les portes de la Renaixença. Aquesta nostra “traducció”, pensada i escrita en un llenguatge entenedor per al màxim de gent, només fa sentit situada dintre del context de la producció popular i populista que marcà la pauta d’una llengua sense cap tipus de pretensions de dignificació. Ja ho veurem.

1.3. Més amunt hem al·ludit a l’enigmàtic Amic dels Llauradors. El cas és que, tot i el pseudònim, l’edició valenciana es tanca amb unes notes en castellà a tall d’epíleg que van signades amb les sigles R. J. B. Com ja han apuntat diversos autors, la personalitat amagada darrere d’aquestes inicials es correspon amb la de l’arxiver valencià Romà Josep Brusola Briau, autor de Valencia antes de Aníbal, que comptava

––––––––   86   ––––––––

de ser el tom primer d’unes projectades Observaciones históricas sobre la ley del Reino de Valencia (Madrid 1876).⁹⁹

Sigui com sigui, es fa impossible d’entendre la iniciativa de “traducció” dels aforismes de Fages al valencià prescindint del concurs que hi va tenir la Real Sociedad Económica de Amigos del País de València. Després de tot, tant Fages de Romà com Brusola hi estigueren vinculats durant força temps, la qual cosa ben segur que va fer que el text arribés a mans del segon i que acabés interessant la institució. Cal no menysprear, doncs, el fet que una de les entitats més dinamitzadores de la vida cultural i econòmica del País Valencià del XIX fos la primera a publicar una “traducció” al valencià d’un original català. Més i tot quan, segons ha explicat Joan Reglà, el principal objectiu que perseguí la Real Sociedad fou la “instrucción popular y su mejora”, cosa que topava frontalment amb l’“obstinado apego a las práctica heredadas y el desdén por toda novedad”.¹⁰⁰ A això cal sumar-hi l’interés específic que, a partir del principi del segle, té la institució en el foment dels conreus del cànem, lli, alfals, canya de sucre, etc.¹⁰¹ Aquestes notes de Reglà situen la “traducció” dels aforismes figuerencs en una conjuntura que resulta força distant de la que se li degué presentar a Fages de Romà en la redacció primigènia. Els resultats en el text, al marge dels matisos lingüístics que tractarem més endavant, havien de ser per força prou divergents.

La vinculació professional i personal de Brusola amb Fages, així com el plantejament que comportà la promoció per part de la Sociedad Económica de la versió valenciana de la Cartilla rural, queden ben reflectits en el següent extret del butlletí d’aquesta entitat, que ens permetem de transcriure in extenso:

“Con el título de Cartilla rural en aforismes catalans, publicó en 1849 el socio corresponsal nuestro y comisario regio para la inspección de la agricultura en la provincia de Gerona D. Narciso Fagés [sic] de Romá, una obrita en versos catalanes pareados contentiva de las más atinadas reglas de agricultura y de los más sanos principios de la misma. El justo aprecio que dicho trabajo obtuvo de las personas entendidas obligó al Sr. Fagés de Romà a traducir con mejoras de consideración su obrita en versos pareados castellanos y a publicarla con el título Aforismos rurales. “Ni en castellano, ni en catalán está bien semejante para generalizarse ó circular entre los labradores que en su mayoría ignoran una y otra lengua. Si se quería pues que pudieran aprovecharse de la obrita del Sr. Fagés de Romá, era preciso traducirla al valenciano. Esto es lo que ha hecho D. Roman José Brusola [...] “Su autor le titula El Amic dels llauradors ó aforismes rurals, y espresa en la portada que es traducción de los Aforismos rurales del Sr. Fagés de Romá. Verdaderamente es una traducción; pero está hecha con inteligencia de ambos idiomas y con mejoras muy apreciables”.102

––––––––   87   ––––––––

En primer lloc, confirmem la identitat de R. J. B. Tanmateix, el fragment parla per boca de la Real Sociedad per tal com és fruit d’un informe en comissió encarregat per aquesta. La “veu” i els judicis de valor que se’n desprenen són, diguem-ho així, corporatius. I, en conseqüència, convé pensar que revelen -amb una consició exemplar- una consciència particularista ben evident pel que fa al valencià. D’una banda, tenim la no-intel·ligibilitat de “la mayoría” dels llauradors valencians tant del català com del castellà. I d’altra banda constatem el melting pot a què se sotmet la nova versió en tant que no pot obviar la “inteligencia de ambos idiomas”. Aquesta ambigüitat inicial, sumada a una anàlisi textual entretinguda, donarà com a fruit una consciència subjacent d’hibridisme que, si bé en el cas que ens ocupa es fa evident, ressegueix gran part de la producció en vernacle al País Valencià del XIX d’una forma més o menys soterrada.¹⁰³

1.4. En realitat, la necessitat d’una “traducció” d’aquesta mena està condicionada necessàriament per l’opció lingüística que adopta el text base. La Cartilla rural de Fages de Romà ens fa avinent la seva orientació a les paraules preliminars, tot aclarint al lector que l’objecte del llibre “no ha estat altre que vulgarisar los preceptes del bon cultiu, intel·ligència, al alcans de sa no exercitada memòria” (VIII); per la qual cosa l’explicació que se li ha de donar al pagés ha de ser “en son llenguatge, en lo llenguatge dels camps, que de altre modo no fóra profitós” (XIII-XIV). En aquesta mateixa direcció apunta un dels aforismes que clou la Cartilla:

“Escrita l’he en ton llenguatge Del noble sòl català Perquè fent-ho en Castellà No’n traurias tant ventatje.” (p. 121)

Val a dir que aquests apariats no es tradueixen en l’edició de València. De tota manera, el condicionament dialectal de l’obra pesarà no tan solament en el text català -que no en el castellà- sinó també en el de Brusola. Així doncs, més que parlar d’una certa consciència implícita de traducció entre llengües cal parlar d’una traducció entre dialectes, entenent el català utilitzat per Fages en la seva varietat de transició al rossellonès¹⁰⁴ i el valencià de Brusola no pas com una entitat autònoma amb un sistema independent del català i del castellà sinó més aviat com un dialecte intermedi i composicional de totes dues llengües. El següent paràgraf, escrit per l’advocat valencià en una nota com a justificació d’una versió lliure d’una geòrgica de Virgili, evidencia aquesta consciència subsidiària que té respecte al dialecte:

“Al trasladar á nuestro dialecto valenciano los presentes aforismos [...] hemos tenido constantemente a la vista las dos publicaciones que el autor ha hecho de los aforismos, la una en catalán y la otra en castellano [...]. Simpático ––––––––   88   –––––––– para nosotros nuestro amigo el Sr. Fages en sus cosas como en su persona, hemos querido seguir en todo su gusto y procurado imitar bien sus décimas, a pesar de que nace para ello dificultat de la diferencia de dialectos, y de no haber podido conservar algunos de sus consonantes, tales como gripau y catau, por no pertenecer a nuestro dialecto” (pp. 161-162).

Evidentment, la “dificultat de la diferencia de dialectos”, exemplificada amb una parell de mots privatius d’una zona i inexistents en una altra, no justifica una qualsevol consideració d’independència lingüística. Ni una ni cinquanta. I Romà Josep Brusola n’havia de ser conscient. Més que la mateixa Real Sociedad de Amigos del País de València i que els seus assessors en aquesta publicació. Al capdavall, el nostre Amic dels Llauradors no se serveix en cap moment de la tradicional, i -tot sigui dit- més suspecta, denominació de “llengua valenciana”. La traducció al valencià del català i del castellà, és a dir, de dues llengües diferents, s’esvaeix. Ara bé: ¿quin tipus de llengua en surt, d’una versió feta sobre un doble patró com aquest? Sens dubte, el resultat s’ha de correspondre, d’alguna manera o altra, amb les realitzacions de la llengua parlada si més no a l’Horta de València a mitjan segle XIX. Amb tot, les notes que hom pot extreure del contrast triple (valencià-català-castellà) dels aforismes són prou significatives i, en qualsevol dels casos, es distancien en més d’una ocasió del “valensià qu’ara es parla”.¹⁰⁵

2. Els Aforismes rurals de l’Amic dels Llauradors no són ni de molt una traducció literal de l’original català ni del castellà. L’afirmació de l’informe de la Real Sociedad segons la qual som davant d’una veritable traducció, amb tots els ets i uts, fa pensar ben bé en una interessada -i doncs ideològica- presa de partit en favor de la no-catalanitat ni, per consegüent, castellanitat del text valencià, o bé en una ampliació del camp semàntic del concepte “traducció”. Fet i fet, les dues possibilitats són del tot compatibles.

Així les coses, la majoria dels aforismes catalans i castellans apareixen al text valencià sota una forma completament nova. Aquestes innovacions afecten tant la morfosintaxi com el lèxic. Tot i això, encara resten bastants aforismes que conserven el sentit literal de la traducció (ni que sigui dialectal). Tot seguit passem a transcriure a tres columnes algunes de les formes que, a pesar que comptin amb la seva correspondència catalana en el text de Fages, en els aforismes valencians adopten el castellanisme. (En molts casos aquests mots apareixen diverses vegades donada la reduïda varietat lèxica de l’obra).

––––––––   89   ––––––––

valencià enserra apellidar acreix limosna hacienda pleitejar jusques renta esmerat ganao acarrejar* chupó fruta sequia retoñ	català ___ ___ anomenà instrueix caritat heretat plet judiques renda ___ ___ ramat trajinar mamador fruit sequiu olivaró	castellà encierra apellidó acrece limosna hacienda pleitear juzgado rentas esmero ganado acarrear rama chupadora frutal sequío retoño
* En cursiva a l’original. A la p. 43 apareix “trajinar”.

Salta a la vista la dependència unívoca del text valencià respecte al castellà en aquest vocabulari. És significatiu, doncs, que en una suposada traducció -si encara ens hem de refiar de l’epígraf inicial- escassegin precisament les formes genuïnes i, sobretot en el terreny lèxic -que és el més vistent-, la major part de les opcions lingüístiques preses per Brusola siguin deutores bé del text castellà bé del català.¹⁰⁶

Perquè, pel que toca al català, el deute també s’hi fa evident. I d’una manera francament agosarada. Si per un costat trobem castellanismes fantasmes en valencià (fins i tot en l’actual) -enserrar, acarrejar, retoñ, etc.-, per l’altre veiem com també hi podem detectar “catalanismes” de nou encuny. El cas més revelador potser és el del mot tardor, emprat ara i adés. Creiem que la utilització d’aquesta paraula deguda a una ploma valenciana s’inicia en aquesta “traducció” de l’anònim advocat Romà Josep Brusola. Germà Colon ja ha remarcat com “hacia 1870 [...] la palabra era casi desconocida en Barcelona, como lo es todavía hoy en Valencia y Mallorca”,¹⁰⁷ cosa que indica la forta permeabilitat també del text català en els aforismes valencians.¹⁰⁸

El mateix passa amb estalviar, forma que, fins i tot actualment, s’alterna en el domini valencià amb el geosinònim patrimonial alforrar i que en els aforismes de Brusola apareix sempre sota la forma estalviar, igual que en Fages.¹⁰⁹

D’altra banda, la llista de castellanismes que apareixen als Aforismes Rurals i que no són fruit d’una traducció literal ni del text català ni del castellà són abundants. En diversos casos es tracta d’uns calcs evidents del castellà que, si bé compten amb una

––––––––   90   ––––––––

certa vitalitat en la llengua d’aleshores -i en l’actual-, haurien pogut ser suplerts per unes equivalències més genuïnes (vegeu asestar, desechat, tiento, boñigo, medro, desmochar, ripio, holgasà, cerdo, etc.). La literalitat, per dir-ho d’alguna manera, de les innovacions que havia d’esgrimir Romà Josep Brusola quan es veia en la impossibilitat de traduir paraula per paraula el text de Fages fa que el recurs a les formes lèxiques castellanes sigui inevitable. Més i tot quan l’autor escriu des de la ciutat de València i desconeix gran part del cabal lingüístic que fora del hinterland de la capital el poble devia mantenir ben viu. En aquest sentit, els Aforismes rurals se’ns apareixen, també, com un emblema del que en podríem anomenar la consciència apitxada, que va dominar el corrent popular de l’època i definí un model de llengua en vies d’extinció: la de la ciutat, és clar.¹¹⁰

No paga la pena que ens hi entrentinguem més, en la llengua de la versió valenciana, per dues raons: perquè no ens serveix gaire per determinar les formes genuïnes del valencià parlat pels llauradors al segle passat i, sobretot, perquè totes -absolutament totes (i n’hem fet la comprovació)- les formes que apareixen com a distintes del text català de base surten, així mateix, al Diccionario valenciano-castellano publicat per Josep Escrig Martínez al 1851. Així, l’afirmació de Colon-Soberanas en el sentit que aquest és el “diccionari valencià que ha fruït de més prestigi” i que “l’obra d’Escrig és una font de mots fantasmes, el repetori més tèrbol que puguem imaginar”¹¹¹ troba un testimoni ben palès als Aforismes. Convé pensar que, al 1853, dos anys després de l’aparició de l’Escrig, l’efervescència de la seva important replega lèxica (unes noranta mil entrades) degué colpir molts -si no tots- els escriptors vernacles del País Valencià. Cosa que no és probable que passés amb el breu Ensayo de un diccionario valenciano-castellano de Lluís Lamarca (1839) i, ni molt menys, amb el Diccionari de la llengua catalana (1839) del traierí Pere Labèrnia.¹¹²

3. Fins i tot un erudit tan poc sospitós de “catalanisme” com Josep Ribelles Comín no s’està de qualificar el llenguatge emprat per Brusola de “valenciano vulgar, plagado de dialectalismos y de faltas ortográficas”.¹¹³ És evident que el panorama que se li presentava a qualsevol autor valencià del XIX a l’hora de decantar-se per un determinat model de llengua per escriure en vernacle una obra de divulgació no era gaire -no gens- galdós.

Trobem doncs que l’única possibilitat que resta a un registre neutre està mediatitzada per dos pols inconciliables -el castellanista (representat, posem per cas, pels editors d’“El Mole” i el llemosinista (amb el ‘magazine’ del “Calendari llemosí” com a emblema)- igual de radicalitzat i fòssils. És, per tant, a partir d’aquesta dialèctica que domina la creació en valencià al segle XIX que caldria determinar

––––––––   91   ––––––––

l’absència d’uns espais d’expressió en català al País Valencià que, per contra, sí que acabaren per quallar a Catalunya i, si bé en menor mesura, a les Balears. Aquests espais no són altres que els que van gestar les primeres revistes de temàtica general i, en darrer terme, els primers diaris en llengua catalana.¹¹⁴ Uns àmbits que, equidistants del “milacre” vicentí i de l’englantina joscfloralesca, encetaren el procés de codificació (i ací el terme, encara que força recent, defineix prou bé aquest àmbit d’ús) que culminà la normativització de principi del XX. Normativització que, a fi de comptes, al País Valencià es va retardar més que enlloc del domini lingüístic i va topar amb més resistències a posteriori.

Mentre que a les revistes “El Mole”, “El Tabalet” o “La Donsaina”, per citar-ne les més conegudes, el concepte “dialecte” era evident en relació amb el de “llengua nacional” (referida, evidentment, a la castellana), i que el “dialecte’ d’un Llombart, d’un Labaila o d’un Puig i Torralva ho eren en relació amb una llengua catalana innominada i escudada en el mític llemosí, el “dialecte” de Josep Romà Brusola i dels seus Aforismes -per exemple- ja no té un referent únic (espanyol o català) sinó mixt, híbrid. La “traducció” sobre un patró doble li ve rodada i li excusa tota justificació posterior. A tot estirar un comentari exculpatori com aquest:

“En cuanto a mi trabajo en la traducción, nada vale. La crítica puede [...] descargar de firme sobre este punto; sobre todo, si he fallado en atenerme en la parte ortográfica a la pronunciación en uso [...]. Los valencianos de hoy no pronuncian como en tiempo de los de Aragón. La ortografía castellana ha cambiado desde el siglo XVI a hoy a la par que la pronunciación; y entiendo que el dialecto valenciano se halla en igual caso respecto a ese punto.” (pp. 171-172)

Aquest fragment pren unes dimensions patètiques si l’entenem dintre del context de la qüestió de la llengua a la Renaixença valenciana. Tots els components del litigi hi surten en una síntesi prou notòria: la manca d’unes normes ortogràfiques, el criteri fonètic, la distància envers la llengua antiga i el pes dels models castellans.

3.1. L’escissió entre els autors d’espardenya i els de guant (seguint la classificació ja clàssica d’Igual Úbeda) i l’adopció d’uns criteris lingüístics autònoms no queda ben dibuixada fins a la reinstauració dels Jocs Florals i, ja en la dècada dels setanta, amb la creació de la “societat d’aymadors de les glòries valencianes”. Aquest no és el moment d’entrar en els detalls de la qüestió. Amb tot, l’obreta irrellevant de Brusola se’ns apareix, en 1853, com una verdadera precursora dels que anys més tard centrarà una bona quantitat de debats renaixentistes. La viva imatge d’aquesta polèmica la representà el pseudo-filòleg Josep Nebot Pérez. Per simplificar podríem dir que Nebot rescabalà la seva inaptesa en aquells aspectes més pròpiament científics

––––––––   92   ––––––––

amb una certa visió lúcida de la realitat de la llengua que deriva de textos com el que ocupa el nostre article. Així, devem a Nebot el qualificatiu de “neo-lemosines” per a “los que siguiendo la antigua gramática lemosina, prestan no obstante cierta conformidad á las innovaciones filológicas de nuestro pueblo, si bien procurando acomodarlas á las reglas y preceptos gramaticales”.¹¹⁵ Ací podríem encabir, amb totes les matisacions pertinents, Romà Josep Brusola i la seva llengua que, sense renunciar en cap moment a l’ortografia clàssica (“llemosina”) en detriment de la castellanitzada, opta, no obstant, per “acomodar-se” a l’allau castellanitzadora a què, veladament, al·ludeix Nebot. Perquè per al pseudo-filòleg castellonenc el projecte de creació d’un valencià modern passava per “hermanar las tradiciones en [sic] las necesidades de la época; es decir, admitir como buenas y legítimamente valencianas ciertas frases y voces castellanas que es ya muy difícil si no imposible desterrarlas [...]; por ejemplo: adiós, palacio, labio, entonces, pues, después, hasta, quiçà, elevar, loco, limosna, abrigo, obispo, cepillo, pendiente, plano, plantilla, terremoto, cuna,y otras muchas [...] y transigir con la sintaxis castellana [...]; pero conservar nuestra ortografía [...]”.¹¹⁶

En última instància, amb el pas dels anys i la perspectiva del fracàs de l’estàndard lingüístic de la Renaixença valenciana, Josep Nebot proposarà que “por circunstancias especiales de la literatura valenciana debe ésta disponer de dos gramáticas diferentes: la clásica ú literaria y la popular”¹¹⁷, si més no pel que fa a l’ortografia.

Des de l’altre costat de la trinxera, Teodor Llorente reblà el clau clavat per Nebot en una carta que adreçà a Rubió i Ors el 22 de gener de 1877: “Hay una diferencia completa entre los que utilizamos la poesía lemosina docta y los que escriben en valenciano vulgar para el teatro o para los periódicos callejeros”.

Resulta, doncs, indiscutible que, tant per als uns com per als altres, no hi havia un terme mitjà que pogués conciliar l’escissió. Llorente, a més, tracta la poesia com a sagrari de la llengua “llemosina”. Oblida -i potser a posta- l’obra de Llombart, pionera a València en l’àmbit de la prosa “llemosina”.¹¹⁸ Sigui com vulgui, Llorente tenia molt clar quins eren i a quin públic s’adreçaven els epígons del valencià vulgar. El teatre hagué d’esperar fins a ben entrat el segle XX per abandonar, i encara amb alguna rèmora il·lustre, el sainet escalantesc;¹¹⁹ pel que toca a la “prensa callejera” (tota la premsa, al capdavall, ho és, de “callejera”) el prejudici diglòssic hi pesà com una llosa.¹²⁰ Tot i que a Catalunya i a les Balears el problema de la codificació també hagué d’esperar fins a començos del següent segle per fixar-se, assentat pel precedent renaixentista, al País Valencià podem parlar, per contra, d’un estroncament del procés natural de la normativització que s’hauria hagut de derivar d’una Renaixença que, a pesar de la seva “capitulació político-literària”¹²¹ consubstancial, bé havia propiciat la publicació d’un nombre ben significatiu d’obres en la llengua autòctona com no passava des de feia dos segles. I és que al País Valencià féu fallida la Renaixença perquè, després de tot, fallà la llengua. En no formular-se un projecte

––––––––   93   ––––––––

lingüístic més o menys convergent (ja fos extern -unilingüisme- o intern -estandardització-), el debat sobre el “model de valencià” que planà per tots els sectors que es proposaren d’escriure-hi va esdevenir grupuscular, marginal. En cap moment no es va plantejar, doncs, la definició d’una llengua nacional (ni que fos al marge de les disputes filològiques que per aquells anys arrecaven el bull a Catalunya). El valencià, d’aquesta manera, va convertir-se en una marca d’estil, en un pedigree que consolidà el prejudici i que posposà tot intent de normalització.

4. Els Aforismes rurals de l’Amic dels Llauradors Romà Josep Brusola ens havien atret per un indici de secessionisme lingüístic -el primer d’aquesta mena que hem sabut detectar en la nostra bibliografia-. I el cert és que l’epígraf “traduïts al valensià” no té, contra el criteri dels assessors de la Real Sociedad Económica de Amigos del País de València, una voluntat expressa en aquest sentit. El text, a part alguns dialectalismes escadussers, és tributari del lèxic i fins de la sintaxi castellana, però també de la “catalana”. Sap greu, en aquest sentit, que el cabal emprat per Brusola sigui, certament, tan minso.

Els aforismes rurals de Brusola, tot i ser una composició versificada (en apariats heptasil·làbics), es desmarquen tant de la poesia lírica jocfloralesca com dels prospectes xarons que, adesiara, també se serviren del vers. Per tant, omplen un cert “buit de gènere” en la producció autòctona del moment en català. Les vacil·lacions que hi manifesta Brusola, en efecte, no són sinó una mostra ben clara del debat que no va saber resoldre la Renaixença valenciana a l’entorn del registre lingüístic que, avui dia (i salvant l’anacronisme), qualificaríem d’estàndard literari i que hauria hagut d’assentar les bases d’una futura normativització en consonància amb el moviment coetani a Catalunya i a les Balears (i que, no ho oblidem, va fer-se esperar fins al 1932). Una marca, en el fons, d’hibridisme i d’una -resultant i inevitable- subconsciència patoisant. De fet, dels fruits d’aquest fracàs la literatura valenciana encara n’és deutora en l’actualitat.

August Rafanell
Col·legi Universitari de Girona

––––––––   94   ––––––––