Concert en Sol Major

(Capítol 1)

Jordi Sierra i Fabra

Els diners eren allà.

Només va haver d'obrir el calaix i ficar-hi la mà.

Va agafar un grapat de bitllets, a l'atzar. No tenia ni idea de quant valien, però l'únic que volia era no sortir al carrer sense res. Va tancar el calaix, se'ls va guardar a la butxaca dels pantalons i, un cop enllestida la part més senzilla, es va disposar a dur a terme la més difícil.

Va sortir de l'habitació a poc a poc, per no fer soroll. No sabia on era ella, ni els altres, però si qualsevol d'ells apareixia en aquell moment, els seus plans se'n podien anar en orris. I no disposaria d'una nova oportunitat, d'allò n'estava segur. Després seria massa tard.

I ella no l'hi acompanyaria mai, ni...

La suite era molt espaiosa, de manera que l'habitació comunicava amb una saleta i aquesta conduïa al vestíbul al final del qual s'alçava la porta que donava al corredor. En passar per davant del mirall, es va fer una simple ullada informal. Només duia uns pantalons texans, una camisa blava de màniga curta i les seves vambes. Es va arreglar l'embullada cabellera, passant-s'hi una mà per damunt, i es va oblidar del seu aspecte. De tota manera, mai no li havia importat.

Va treure el cap pel badall de la porta i va comprovar que el corredor estigués desert. Allà fora la llum era feble i tot semblava tranquil. Al fons, a la dreta, va veure la cambrera que encara estava netejant les luxoses habitacions d'aquella banda. Va esperar que es fiqués en una i aleshores va sortir. Els ascensors eren a la seva esquerra, a una dotzena de passes. Va arribar davant dels aparells i va pitjar el dígit de trucada. Els dos únics instants de perill real serien aquell i travessar el vestíbul de l'hotel, perquè si el veien i li preguntaven on anava...

L'ascensor va arribar fins a la planta i va obrir les portes automàticament. No hi havia ningú a dins. Va entrar a la cabina i va pitjar l'indicador del vestíbul. No va ser un viatge directe. L'ascensor es va aturar al pis novè per deixar entrar un home amb cara d'haver tingut una pèssima reunió de negocis, i al setè per recollir una parella de vells, probablement nord-americans pel mal gust en la vestimenta -ell duia uns pantalons de quadres vermells i blancs, i ella un cridaner vestit rosa gairebé fluorescent. L'home del pis novè ni el va mirar. Segurament era dels que creien que tot allò que no passés del metre cinquanta encara no existia, no comptava. La dona de rosa, en canvi, li va adreçar un somriure càlid i un amable good morning. Devia tenir néts allà a Wyoming. Va correspondre al seu gest amb un somriure també càlid i un altre good morning tan amable com el seu.

Ja no hi va haver més parades, i l'ascensor va arribar a la planta baixa. Va esperar que la parella de vells i l'home en baixessin, tant per educació com perquè d'aquella manera tenia temps de veure si al vestíbul hi havia algú conegut. En acabat, els va seguir a poca distància, emparant-se fins i tot en la seva presència.

El vestíbul de l'hotel era el clàssic formiguer dels grans establiments de luxe. Homes ben vestits malgrat la calor, dones elegants i cuidades, empleats portant i carregant maletes, taulells, somriures, atencions. Era l'únic nen que hi havia per allà, però allò no el va fer objecte d'una atenció especial. De fet, ningú no el va mirar. Va avançar a bon pas cap a la porta que donava al carrer i, a mesura que s'hi acostava, va anar contenint la respiració. Deu passes, cinc passes, una passa.

La va travessar i va sortir a fora.

La primera sensació va ser de llibertat. La segona, d'acalorament, perquè el sol era al seu punt més alt i allà l'aire condicionat interior perdia tota la seva força. La tercera, d'ansietat. Va tenir ganes d'arrencar a córrer, però allò hauria provocat l'alarma. Sabia que el porter de l'hotel estava a l'aguait. El va ignorar passant pel seu costat.

Únicament li faltava recórrer la distància que el separava de la parada de taxis, situada a uns vint metres, però allò ja només era una simple prolongació del seu estat de nervis final. Era a fora, lliure. Estava sol.

La llibertat era un do especial, però ara la solitud li semblava una benedicció.

-Daniel!

Es va aturar espantat, amb molta por de girar el cap, malgrat que aquella veu no li era familiar. Ara que es trobava tan a prop de la fi, no suportaria que el sorprenguessin. Va sentir unes quantes passes darrere seu i no va saber què fer. Els taxis, grocs i negres, formaven una processó massa propera, amb els seus llumets verds convidant-lo a fugir.

-Daniel! -va repetir la veu.

Es va materialitzar al seu costat, i llavors es va tranquil·litzar. L'havia conegut la nit abans, al menjador de l'hotel. Era una noia de Madrid, molt bonica, si bé tres o quatre anys més gran que ell. No esperava trobar-la a aquella hora.

-Hola, Gabriela.

-On vas? -es va interessar la noia.

-A fer un volt.

-Quina sort! -va exclamar, fent una ganyota de disgust-. Jo haig de sortir amb els meus pares. Tant de bo pogués venir amb tu.

-Potser ens veurem després.

Els ulls de la noia es van il·luminar.

-M'agradaria molt -va reconèixer.

-D'acord, doncs fins després. -Va començar a caminar, per si de cas, i va afegir-: Tinc una mica de pressa.

-Sort! -li va desitjar la Gabriela.

Sabia què volia dir, però se la va apropiar per al que estava fent en aquell moment.

Ja no el van aturar ni res ni ningú. Va arribar fins al primer taxi de la parada, va obrir la porta i hi va pujar. Emparat per la protecció del vehicle, es va sentir definitivament segur i fora de perill.

Va deixar anar un bufec d'alleujament abans de demanar:

-Al carrer Còrsega cantonada Muntaner.