Concordances curioses dels antropònims «Tirant lo Blanch» i «Carmesina»

Josep Guia i Marín

Departament d'Àlgebra. Universitat de València

Quan en una obra literària de ficció l'autor introdueix personatges amb nom usual o inventat, pot passar que aquests personatges facin al·lusió, completament o parcial, a persones de la vida real i/o que llurs noms concordin, en tot o en part, amb termes i expressions contingudes en altres textos. La recerca de concordances lèxiques de termes onomàstics (i de concordances fràsiques d'expressions relacionades amb ells) és un mètode que es manifesta molt útil per a descobrir possibles relacions de dependència entre l'obra literària analitzada i altres textos literaris, o entre aquella i la realitat contextual (en aquest cas, les concordances es produeixen entre l'obra literària analitzada i els textos historiogràfics que ens han fet conèixer aqueixa realitat). Les relacions així descobertes permeten la formulació de noves hipòtesis més comprensives del desenvolupament dels fets, en relació a l'origen i la significació dels termes estudiats i a la possible identitat del seu creador.

És cosa sabuda que l'autor del Tirant lo Blanc (1490)¹ esgrimeix un enginy especial a l'hora de triar els noms d'alguns dels personatges de la novel·la. En casos com els de Kirieleison de Muntalbà o el cavaller Rocafort, la crítica ha intentat veure-hi una intenció referencial envers persones de la vida real (en el primer cas, ridiculitzadora de Gonçalbo d'Híjar²; en el segon, enaltidora de Joan de Rocafort ³), però hi ha altres ocasions en què les referències que hi concorden no són reals sinó que pertanyen a altres obres literàries. Els noms dels dos principals protagonistes de la immortal novel·la valenciana ens proporcionen sengles exemples, un de cada classe.

Deixant a banda els paratextos posats a l'inici del llibre (rúbrica inicial, dedicatòria, pròleg i rúbrica prèvia al capítol primer), el nom «Tirant lo Blanc» apareix, per primera vegada, al capítol 29, «Com Tirant manifestà son nom e son llinatge a l'ermità», després que, al capítol 28, «un gentilhom, de llinatge antic e natural de Bretanya» arribà, cavalcant i dormint, fins al davant de l'ermità (el comte Guillem de Varoic) i aquest li preguntà: «Gentilhom, prec-vos per vostra cortesia e gentilesa que em vullau dir lo vostre nom, e com sou en aquest desert vengut ni per quins negocis». Aquesta pregunta del vell ermità és un ressò del Llibre de l'orde de cavalleria: «Bell amich, qual és vostre coratge, ni hon anats, ni perquè sots assí vengut?» i de la narració anomenada Guillem de Varoic: «Bell amich, quina és stada vostra sort, ne perquè sou vengut ací?»⁴.

A continuació, els textos del Llibre de l'orde de cavalleria i del Guillem de Varoic continuen pràcticament iguals, tret de la concreció anglesa del segon: «—Sényer —dix l'escuder—, fama és per longues terres que un Rey molt savi...» (Llibre de l'orde de cavalleria) i «—Senyor __dix lo scuder—, fama és per los regnes e·n terres stranyes, que lo rey d'Anglaterra...» (Guillem de Varoic), mentre que el Tirant se'n separa, amb la interpolació que dóna compliment a la part de la pregunta de l'ermità relativa al nom:

«—Pare reverent, puix a la santedat vostra plau tant saber mon nom, jo só molt content dir-lo-us. A mi dien Tirant lo Blanc, per ço com mon pare fon senyor de la Marca de Tirània, la qual per la mar confronta ab Anglaterra, e ma mare fon filla del duc de Bretanya e ha nom Blanca; e per ço volgueren que jo fos nomenat Tirant lo Blanc. Fama és per tots los regnes de cristians com lo sereníssim rei d'Anglaterra...»

(c. 29)

El mateix autor del Tirant deixa ben clara la significació del nom (Tirant) i del sobrenom (Blanc), en glossar-los en altres parts de l'obra. Així, al capítol 163, un mariner turc diu:

«Han-nos dit al port, com som arribats, que un diable de francès és vengut capità dels grecs, que totes les batalles los venç, lo qual dien que ha nom Tirant. Per ma fe, ell poria haver bons fets així com dien, mas lo seu nom és lleig e vil, per ço com Tirant vol dir usurpador de béns o, més propi parlar, lladre»

(c. 163)

La connotació negativa del nom «Tirant» hi és palesa. De fet, tal com posa de manifest J. Coromines, «tirant» és una forma analògica de «tirà», que l'autor de la novel·la «ja havia escollit [...] pensant en el concepte popular, d'home de forces extraordinàries i que no dubta a servir-se'n»⁵, la qual forma és usada per Sant Vicent Ferrer i Francesc Eiximenis, a més de trobar-se documentada en la traducció catalana del Decameró (1429): «són tornats lops e cruels tirants»⁶, provinent de: «divenuti crudeli e tiranni»⁷, i en Ausiàs March: «I el pobre hom fa juí del tirant / que son pensar tostemps corre a delit»⁸.

Quant al sobrenom procedent de la mare, al capítol 301, en haver naufragat Tirant a les costes d'Àfrica i trobar-s'hi davant del Cabdillo, quan aquest li demana qui era: «prec-te no em denegues lo teu nom», Tirant li respon:

«puix tant desiges saber lo meu nom, ab tota veritat, senyor, te dic que lo meu dret nom és Blanc»

(c. 301)

la qual cosa provocà una resposta inequívoca del Cabdillo:

«Beneita sia la tua mare, qui de tan bell nom te dotà, car lo teu nom se concorda ab la tua singular perfecció»

(c. 301)

Així, doncs, la connotació positiva del nom «Blanc» hi és explícita, la qual s'adiu amb una significativa substitució de «blanc» per «bo», que llegim al capítol 146, on Estefania es refereix a Tirant com a «Tirant lo bo». Concordant amb això, al manuscrit 7811 de la Biblioteca Nacional de Madrid, on es contenen tot d'escrits utilitzats o incorporats al Tirant (Guillem de Varoic, Lletres de batalla, Letra de reyals custums, Flor de cavalleria...), hi ha la Letra tramesa per lo soldà de Babilònia al excel·lent S. don Johan, rey de Chipre, en la qual el soldà escriu: «migançant tu dejam donar nostra pau e fer nostra cara blanqua envers lo gran mestre de Rodes», usant el modisme aràbic: Fer cara blanca, «semblar innocent, fer cara benigna»⁹; aquesta locució apareix a l'article 135 del Tirant, on es reprodueixen tot d'aspectes de la lletra esmentada, com ara: «si tu demanes a mi pau final o treva de sis mesos, nosaltres farem a tu la nostra cara blanca», i torna a ser utilitzada al capítol 138, en boca del savi Salomó Abdal·là: «Oh pacífic Trasimeno, com veig la tua cara blanca, e ans que passen molts dies seràs tot sangonós!»

En resum, l'autor ens diu que Tirant, derivat de Tirània (la terra del pare), és «nom lleig e vil» (c. 163) i significa «usurpador de béns o, més propi parlar, lladre» (c. 163), mentre que Blanc, derivat de Blanca (el nom de la mare), és el seu «dret nom» (c. 301), un «bell nom» (c. 301) propi de «singular perfecció» (c. 301), intercanviable amb «bo» (c. 146). Així, el nom del protagonista de la novel·la és format per un parell de mots que representen conceptes contraposats: la crueldat, de genealogia paterna, i la bondat, d'ascendència materna, de manera que, per al nom i la personalitat de Tirant lo Blanc, s'hi lliguen dos contraris: crueltat benigna, tirania (de cara) blanca, etc.¹⁰ El nostre heroi seria, doncs, això: un tirà benigne, un cavaller fort i cruel però magnànim, un capità temut i amat¹¹... El contrast entre aquests dos conceptes apareix explicitat en un altre passatge de l'obra, quan Tirant li diu al rei Escariano: «com tu sies tan magnànim príncep deuries ésser just e no voler tenir nom de tirà» (c. 308).

Una vegada vista la significació que el mateix autor de l'obra dóna al nom «Tirant lo Blanc», convé cercar-ne concordances amb textos historiogràfics i literaris, de manera que hom pugui conjecturar possibles referències a personatges reals i, així mateix, la personalitat del possible autor d'aquesta peculiar creació lingüística.

La primera hipòtesi, relativa al sobrenom «Blanc», va estar formulada per l'historiador romanès C. Marinesco¹², el qual va proposar que procedia del sobrenom amb què era conegut, a Occident, el capdill hongarès Joan Hunyadi, vencedor dels turcs a les batalles de Varna (1444) i de Belgrad (1456); aquest darrer fet, en efecte, és anotat al Dietari del capellà d'Alfons el Magnànim així: «En l'any 1456, per letres de venicians, vench nova com lo gran turch, ab tot son gran poder, fonch al riu ... e féu pont per pasar lo dit riu, e passant fonch al encontre lo comte Blanch [...] e Déu ajudant als cristians miraculosament, lo turch fon rot e mes en fuyta, hon mataren e foren morts més de .C. mília turchs...». Segons Marinesco, com que Joan Hunyadi era fill d'una família procedent de la Valàquia, el sobrenom «valac» amb què se'l coneixia derivaria cap a «vlac», «blac» i, per paronomàsia, «blanc» (en francès i català). Tanmateix, tot i acceptant el mateix origen en el capdill hongarès, K. Faluba postula que el nostre «Blanc» derivaria de l'hipocorístic «Jankó» del nom de fonts de János Hunyadi, el qual passaria a la Llombardia com a «Ianco» (=«Bianco»), d'on vindrien els «Blanc» català i francès¹³, per bé que aquesta hipòtesi de Faluba topa amb el fet que, en documentació catalana coetània, també apareix esmentat com a «Blach», sense «n», la qual denominació no pot venir del «Bianco» italià. Fos com fos, segons aquests investigadors, l'autor del Tirant lo Blanc reté un homenatge a Joan Hunyadi en dotar el protagonista de la novel·la, vencedor dels turcs, del mateix sobrenom amb que fou conegut, a Occident, el cabdill hongarès, mort el mateix any 1456, poc després de la batalla de Belgrad.

Una altra hipòtesi interpretativa és la proporcionada per E. von Richthofen¹⁴, segons la qual «Tirània» vindria de «Turània» o «Torània», és a dir, la regió de la Touraine, d'on era senyor Folc V, rei de Jerusalem entre 1131 i 1143, ja que de la vida d'aquest rei es narren episodis en la Historia rerum in partibus transmarinis, de Guillem de Tiro, que és una de les fonts del Tirant. D'altra banda, seguint Richthofen, «Blanc» vindria de Blanca de Castella, mare de Lluís IX de França, la mort del qual —esdevinguda a Tunis, l'any 1270, en una croada d'ultramar— és narrada en la Gran Conquista de Ultramar, també utilitzada en el Tirant.

Com que el personatge Tirant lo Blanc és una mena d'heroi combinat que recull i reflecteix moltes influències i ressons (a més de les susdites, Roger de Flor, Pedro Vázquez de Saavedra, Geoffroy de Thoisy, el conestable Pere de Portugal, etc.), no es pot descartar que algunes d'aquestes foren tingudes en compte per l'autor en l'elecció del nom. Tanmateix, no oblidem que el mateix autor ens proporciona la clau d'unes determinades derivacions genealògiques (el nom: procedent del pare; el sobrenom: de la mare), amb les corresponents valoracions morals (el nom: dolent; el sobrenom: bo).

Per això, m'he atrevit a formular una hipòtesi més ajustada a aquestes determinacions¹⁵, centrada en la figura històrica del príncep de Viana, coetània i pròxima a l'autor del Tirant. En efecte, Carles de Viana (1421-1461) era fill del castellà Joan Trastàmara i de Blanca de Navarra. I a son pare bé podem considerar-lo com un tirà envers el fill, si més no en el sentit d'«usurpador de béns o, més propi parlar, lladre», com es diu al Tirant, perquè va retenir per a ell el domini sobre el regne de Navarra, contra tot dret, sense voler cedir-lo al príncep, ni quan va enviudar de Blanca de Navarra (1441) ni quan es va casar en segones núpcies (1447) amb Juana Enríquez, de qui va tenir un segon fill, el futur rei Ferran el Catòlic (1451-1516); a més, sempre es va resistir a reconèixer Carles de Viana com a primogènit i hereu de la Corona d'Aragó (de la qual va ser rei, com a Joan II, en succeir el seu germà Alfons el Magnànim, l'any 1458). L'enfrontament amb el príncep de Viana provocà la guerra civil a Navarra i l'empresonament del príncep, en dues ocasions, la segona vulnerant les concòrdies pactades, que mai no va respectar. Potser per això va passar a la història amb el sobrenom de «Sense Fe», amb el ple sentit que el sintagma tenia a l'època i que el Tirant ens posa ben de manifest, a través d'expressions com: «a fe de cavaller» (= en paraula de cavaller), «testimonis dignes de fe» (= testimonis dignes de crèdit), «donar fe» (= garantir), «trencar la fe» (= trencar la paraula), «servar la fe donada» (= mantenir la promesa atorgada) i, especialment, en un fragment on Tirant s'adreça al rei Escariano: «Qui et porà lloar de dreturer? Mas tendran-te per mal home, e per cobdiciós e ple de molta maldat, rei que sens fe ne causa ne raó va per desposseir a negú de ço del seu, car dret no hi tens ni lleis no ho manen». (c. 308)

En aquest context, no resulta estrany que la crítica hagi detectat, a les lletres creuades entre el príncep de Viana i Joan Roís de Corella, «una actitud que podríem considerar adversa a Joan II»¹⁶, tant en els exagerats elogis que Corella adreça a Carles de Viana: «rei de Salem», «príncep d'universal ciència», «lloctinent de la divina majestat», «rei, per dret natural, de l'habitable terra», etc. com, sobretot, en l'acusació velada cap a Joan II: «Car de cada dia vem los senyors tirans acceptar coses, les quals no els són donades»¹⁷, que concorda amb les connotacions d'usurpador i lladre que del nom «tirant» (i del concepte de tirà) es fan al Tirant. I no cal dir que la novel·la n'és plena del mateix sintagma «senyor Tirant», que acabem de veure, com si hi fos una reminiscència de la consideració del nom del protagonista com a un nom comú.

La meva hipòtesi és, doncs, que el nom «Tirant lo Blanc» és un homenatge de l'autor al príncep de Viana, fill d'un tirà i d'una Blanca, la peripècia vital del qual va colpir profundament el conjunt de la societat catalana de l'època i, versemblantment, els lletraferits que li eren afins. I la seva mort sobtada, encara més. Per això, la hipòtesi es reforça amb el fet que la mort de Tirant sembla, de tot en tot, un reflex de la del príncep de Viana. En efecte, el príncep, en morir el seu oncle Alfons el Magnànim (27 de juny de 1458), en la cort napolitana del qual s'havia aixoplugat, fugint de son pare, passà a Sicília, després a Mallorca i, en absència de son pare, entrà a Barcelona (31 de març de 1460), on fou rebut amb tots els honors com a primogènit. Posteriorment, son pare el cridà a Lleida, el féu detenir (2 de desembre de 1460) i l'empresonà, la qual cosa provocà l'aixecament militar del Principat de Catalunya (8 de febrer de 1461). Alliberat el príncep, entrà per segona vegada triomfalment a Barcelona (12 de març de 1461), on les festes es perllongaren per deu dies. El rei signà finalment la capitulació de Vilafranca del Penedès (21 de juny de 1461), per la qual reconeixia Carles de Viana com a primogènit i hereu i el nomenava lloctinent general per al Principat de Catalunya. Però poc li durà la glòria al príncep, perquè va morir el 23 de setembre de 1461.

A banda de la remor que circulava en boca del poble, acusant la madrastra i el pare d'haver-lo enverinat, la seva mort va ser atribuïda al «mal de costat» en els documents de l'època, com ara el Dietari de la Generalitat de Catalunya: «Dimecres, a 23 [de setembre de 1461]. Sant Karles, primogènit d'Aragó e de Sicília. Aquest die, entre 3 e 4 hores de matí, pasà d'esta vida en la glòria de paradís, la sancta ànima del il·lustríssimo senyor don Karles, primogènit d'Aragó e de Sicília, lo qual finí sos dies en lo palau reyal major de aquesta ciutat, de mal de pleusulis. Moch-se'n grandíssim dol en Barchinona e per tot lo principat de Cathalunya, per la gran e bona amor que ell portava a tota la nació cathalana, qui l'havien tret de presó e l'havien lunyat e separat de la ira e furor del senyor rey, son pare»¹⁸ i la lletra tramesa per Pere d'Urrea, governador del Regne de València, el 26 de setembre de 1461, als Jurats de la Ciutat: «se era agreugat de sos accidents e li havia sobrevengut damunt lo passió còlica e febra, dolor de costat e augment a la febra en tant que era en perill de mort», els quals Jurats, per a les exèquies, «prengueren poc més o menys els mateixos acords que quan morí el rei N'Alfons»¹⁹. Així mateix, l'historiador J. Zurita (1512-1580) també va esmentar el mal de costat, és a dir, la pleuresia²⁰, com a causa de la mort del príncep: «le sobrevino una fiebre con dolor de costado, de que luego se tuvo por muy peligroso. Y aunque por dar favor a las cosas de Navarra escribió al rey don Enrique a 20 del mes de septiembre que estaba fuera de peligro y convalecido, la dolencia fue de manera que murió a 23 del mismo mes»²¹.

El paral·lelisme de la novel·la amb la realitat és evident: Tirant entrà a Constantinoble, per mar, amb «gran triümfo» i hi fou rebut per «infinides gents» i per «tots los oficials e regidors de la ciutat [...] ab grandíssima honor» (c. 448); l'Emperador, que ja l'havia fet de bell antuvi «lloctinent general seu» (c. 123)²², el proclamà «primogènit seu e Cèsar de l'Imperi» i manà que «aprés son òbit, lo tinguessen per Emperador i senyor llur» (c. 452). Però no arribà a regnar-hi perquè, trobant-se a la ciutat d'Andrinòpoli, «pres-lo passejant tan gran mal de costat e tan poderós, que en braços l'hagueren a pendre e portar dins la ciutat» (c. 467) i, al cap de poc, morí. Així, doncs, aquesta és l'explicació —un homenatge pòstum al príncep de Viana— del perquè d'una mort tan banal, al llit, per a un heroi cavalleresc, una mort que, pel seu realisme, va cridar poderosament l'atenció de Cervantes.

Afegirem, com a concordança menor i a tall d'introducció a l'apartat següent, el fet, reportat per l'historiador Zurita, que «la infante doña Catalina, hermana del rey de Portugal, con quien estuvo tratado el casamiento del príncipe, después de su muerte se recogió en el monasterio de santa Clara de Lisboa, a donde murió»²³, del qual podria ser-ne un reflex l'enclaustrament de Carmesina en un monestir de santa Clara, després de la desaparició de Tirant en naufragar a les costes africanes (c. 299), del qual enclaustrament se'n fan tres mencions a la novel·la: 1) Quan Plaerdemavida informa Tirant que Carmesina «està més morta que viva dins lo monestir de Santa Clara, contínuament reclamant lo benaventurat nom de Tirant» (c. 357); 2) Quan l'ambaixador que tramet Tirant des d'Àfrica es disposa a visitar Carmesina «al monestir on estava la Princesa, la qual, de dolor que tenia de Tirant com jamés n'havia sabut nova si era mort o viu, s'era mesa en un monestir de santa Clara» (c. 391); 3) Quan, tornat l'ambaixador, Tirant «li demanà de la senyora Princesa com estava; e ell li recità com l'havia trobada en un monestir de Santa Clara, que per la sua absència s'era dada al servei de Déu, e com estava contínuament ab lo vel davant la cara en santíssima vida» (c. 397). Al capdavall, Carmesina podria considerar-se com a un cert parònim de Caterina (començament i acabament coincidents: «Ca...ina» i les mateixes vocals, en igual ordre: a-e-i-a), per bé que no degué ser aquesta la raó principal per a l'elecció del nom de la princesa de Constantinoble, com veurem tot seguit.

Si en estudiar el nom «Tirant lo Blanc» hem exposat d'antuvi l'estat de la qüestió, per al nom «Carmesina» no procedirem igualment, ja que cap autor no se n'ha ocupat, d'això. Cal reconèixer que el nom de la princesa Carmesina és una creació força original, en la seva senzillesa, perquè la proximitat fonètica amb Caterina i amb Carme li dóna aparença de nom real i usual, mentre que la referència al color carmesí el dota de connotacions amoroses i passionals. De fet, no es tracta d'un hipocorístic de Carme, com alguns han arribat a pensar, sinó de la forma femenina de «carmesí», com així ho deixa clar el mateix autor del Tirant.

El mot apareix esmentat, per primera vegada, al capítol 117 de la novel·la, quan Tirant, en arribar al palau imperial de Constantinoble, hi veu «la infanta Carmesina»; poc després, al capítol 119, llegim: «Ixqué l'Emperadriu tota de vellut burell vestida. [...] No tardà molt que la Infanta ixqué vestida ab una roba del seu mateix nom», la qual cosa posa de manifest la clau seguida per l'autor en triar el nom «Carmesina». La intenció subjacent d'aquesta expressió —«vestida ab una roba del seu mateix nom»— no sembla allunyar-se gaire de la que trobem a la Vita Christi (1497), en descriure l'abillament de les donzelles virtuals que hi acompanyen la Verge Maria: «E Misericordia se era vestida de brocat carmesi, per mostrar la gran fervor de amor que portava» (c. 13) i «altra ferventissima donzella, qui venia molt a punct vestida de carmesi, mostrant lo seu inflamat desig [...]. Lo nom de la dita donzella era Devocio» (c. 33)²⁴.

Aprofitem les citacions suara reportades per puntualitzar que «carmesí» pot ser usat en dues accepcions, l'una com a adjectiu (color) i l'altra com a substantiu (tipus de tela de color vermell fosc). Així, l'expressió «vestida ab una roba del seu mateix nom» podria significar «vestida amb una roba de color carmesí» o «vestida amb una roba de carmesí», per bé que aquesta segona és l'accepció més versemblant, per l'estructura de la frase i per la connotació de major elegància, dignitat i preu que té tal tipus de roba. Resseguint la lectura del capítol 117 del Tirant, s'hi explicita que la roba que vestia Carmesina era una gonella: una gonella de carmesí, doncs.

El color carmesí apareix esmentat, com a adjectiu, a Lo Somni (1398) de Bernat Metge: «un hom [...] vestit de vellut pelós carmesí» (llibre primer)²⁵; al Curial e Güelfa: «una tenda [...] tota de setí ras carmesí» (llibre segon), «una roba de setí ras carmesí» (llibre segon), «un mantell carmesí» (llibre tercer)²⁶; al Tirant lo Blanc: «tots vestits [...] de setí o vellut carmesí» (capítol 42), «una gonella de brocat carmesí» (c. 44), amb altres recurrències de «vellut carmesí» (cs. 109 i 166), «setí carmesí» (cs. 68, 231, 277 i 450), «brocat carmesí» (cs. 44, 68, 71, 104, 109, 189, 366, 425, 450 i 463), a més de «carmesins estrados» (c. 437), «carmesins brocats» (c. 485) i «eren les devises de Tirant flames o llengües d´or sobre carmesí» (c. 485)²⁷; a la Vita Christi: —«era vestida de brocat carmesí» (c. 13) i «era lo dit pali de un singular brocat carmesí» (c. 235)²⁸; a Lo Cartoixà: «la sua florida blancor en ardent carmesí és convertida» (Quart, c. 5) —com a traducció de: eius corpus candissimum cruore eius roseo rubricatur per totum—²⁹ i a les obres menors de Joan Roís de Corella: «vellut carmesí» (Lo juí de Paris), «setí carmesí» (Lo juí de Paris, Sepultura de mossèn Francí d'Aguilar), «carmesins estrados» (Parlament en casa de Berenguer Mercader)³⁰, així com en molts textos de l'anomenada literatura menor (epistolaris, dietaris, actes administratius o notarials, etc.).

En l'accepció de tipus de roba, al Tirant lo Blanc trobem les recurrències següents: «lo mantell de carmesí» (c. 26), «la coberta de la baina fos de brocat o de carmesí» (c. 85), «una aljuba de carmesí» (c. 153), «mantos de carmesí» (c. 189), «albardes cobertes de carmesí» (c. 189), «l'aljuba era de carmesí» (c. 337). Així mateix, al capítol 42 de la Vita Christi, que tracta de «com fon presentada a la senyora huna humana gonella de carmesí, significant fervent caritat», llegim la metaforització de la caritat com a gonella de carmesí: «aquesta gonella [...] la qual és de hun excel·lent carmesí significant la ardent caritat vostra». Cal anotar que l'associació lèxica de «carmesí» i «ardent» ja l'hem vista en la citació adés reportada de Lo Cartoixà i també figura a la Sepultura de mossèn Francí d'Aguilar: «rubricada d'ardent carmesí» i a la Istòria de santa Magdalena: «l'Església santa ab mantell d'ardent carmesí la representa, senyalant l'excel·lent inflamada amor», en aquest cas amb l'afegit d'un tercer mot —«excel·lent»— concordant també amb la frase reportada de la Vita Christi.

En un plet resolt el 6 de maig de 1495, entre el donzell Joan Figuerola, com a procurador del cavaller Jaume Balaguer, de Gandia, i el mercader florentí Bernat Guxoni, resident a València, per causa de quatre trossos de tela que aquest vené a aquells, es pot observar la diferència entre la tintura carmesí i la natura carmesí, ja que l'acusació era que tres dels trossos que semblaven de carmesí no ho eren. El notari Jaume Ferrando, «arbitre arbitrador e amigable composidor» de la causa, hi requerí el peritatge de dos experts tintorers: «vista una relacio davant mi feta migançant jurament [...] per mestre Johan Burlasqua e mestre Johan Montagut, genovesos residents en la present ciutat, tintore(r)s de seda, als quals per mi es stat comes que mirassen e fessen ensaig si los quatre troços de seda, ço es tres troços de vellut e hun tros de vellut carmesi, dels quals es la present questio, son de carmesi o no»³¹.

Després de moltes consideracions, Jaume Ferrando hi dictà sentència: «E attenent e considerant que la questio e diferencia que es entre les dites parts es en effecte que lo dit en Johan Figuerola diu que lo dit micer Bernardo Uxoni li vene e liura los dits quatre troços de seda, ço es tres de vellut e hun tros de vellut carmesi, que tots los dits quatre troços tiren deu alnes e hun palm, poch mes o menys, dient que lo dit micer Bernardo Guxoni, com li vene e liura los dits quatre troços de seda, li dix que eren de carmesi e per seda de carmesi los hi venia e lliurava. [...] E los dits tintore(r)s [...] han fet examen e deguda experiencia, segons llur art e pericia, prenent de cascu dels dits quatre troços de seda hun trocet per a poder millor jutgar e veure si los dits quatre troços eren de carmesi o no. E feta per los dits tintore(r)s de seda deguda examinacio, han trobat e vist que los dits quatre troços de seda son de carmesi. [...] E per los dits sguarts, elegint via de arbitracio e amigable composicio, pronuncie, dich e declare que los dits quatre troços de seda son de carmesi», per la qual cosa «absolch lo dit Bernardo Uxoni de la dita demanda», imposant «callament perpetual», sobre això, als demandants. No s'hi oblidà l'arbitre arbitrador de les taxes pertinents: «per mos treballs e salari, dos parells d'oques, les quals les dites parts migerament me hagen ha liurar e ha donar la vespra de sent Johan primer vinent, e més sis sous que he pagat als tintore(r)s que han fet lo dit examen per sos treballs», a més d'un ducat per al notari Joan Casanova, que n'alçà acta.

A la vista del document suara transcrit i d'altres recurrències paraliteràries, que ometem per evitar prolixitat, algun dels exemples reportats adés sobre l'ús de «carmesí» com a adjectiu possiblement no es correspongui amb el que s'hi vol exemplificar, és a dir, que «vellut carmesí» i «setí carmesí» probablement no hi vulguin dir vellut i setí de color vermell fosc sinó «vellut de carmesí» i «setí de carmesí».

D'altra banda, del mot «carmesí» se'n fa un ús especial, en alguns textos literaris, en aplicar-lo per metonímia a la sang. Així, en obres reconegudes de Corella, llegim: «Caigué sens cap, com a tronc envellit, lo cos del rei, cobrint los paiments de la nostra reial cambra de tapits carmesins, tints de sangonosa porpra» (Plant dolorós de la reina Hècuba) i «l'espasa en la mà, la major part de la qual estava de fresca corrent sang rubricada d'ardent carmesí» (Sepultura de mossèn Francí d'Aguilar), alhora que també figura a Lo Cartoixà: «los gloriosos innocents martres, que per Jesus qui lavors era nat morien, quin pali de carmesi presentaren a la Sgleya que lavors començava! de quins robins li ornaren la corona ab la sua sanch!» (Primer, c. 9) —retoricació i amplificació corellianes del text llatí original, que diu: Item conscia martyriorum post adventum Christi, quando Herodes fecit infantes occidi—, «per tantes parts la preciosa sanch brolla, que la sua florida blancor en ardent carmesi es convertida» (Quart, c. 5) —traducció de: Fluit undique regius et preciosissimus sanguis de omnibus partibus corporis et eius corpus candissimum cruore eius roseo rubricatur per totum—, «figurava encara la sua vestidura vermella la sanch dels martres, de la qual tot lo cors mistich de Jesus, qui es la sancta Sgleya, sta de carmesi rubricada» (Quart, c. 5) —trasllació de: In purpureo ergo vestimento caro eius passionibus obiecta significatur. Per hoc etiam significatur passio martyrum qua totum corpus chistiana ecclesia rubricatur—, «la pintura es lo carmesi de la sua sanch preciosa» (Quart, c. 10) —provinent de: Istud scutum fuit rubricatum et pictoratus sanguine veri agni—, etc. Així mateix, a l'obra Pròleg d'una no poc devota adoració de Jesús crucificat (circa 1494), figura: «vestit y abillat d'aquella tan riqua de carmesi roba de la tua divina gracia, teny(i)da en vermella tina de la sanch de les tues nafres sagrades» ³² i, al capítol 18 de la Vita Christi, apareix: «car ella lo aposentarà dins les entràmenes sues, e el vestirà d'aquell carmesí singular de les sues preciosíssimes sanchs».

Tanmateix, malgrat que hauria estat ben natural, en algun dels textos literaris o administratius ressenyats, trobar els sintagmes «roba carmesina», «seda carmesina» o «sang carmesina», cal dir que no abunden les mencions femenines de «carmesí», com si hom les hagués reservades totes per a la princesa de Constantinoble. Per això, crida l'atenció que només s'hagi trobat un autotraducció der que faci servir el femení «carmesina». Així, Corella escriu: «aquella reial d'espines corona, de nostra supèrbia vera medicina; la qual lo rei de glòria, ab gran vituperi coronat, ab la sua preciosa sang de color carmesina havia coberta» (Istòria de santa Magdalena), «aquesta és la preciosa rosa especiosissima en sanctedat de justicia, candida e mundissima en innocenscia, vermella e carmesina en la sua preciosa sanch rubricada» (Lo Terç del Cartoixà, c. 24) —traslladat de: hec est illa speciosissima rosa sanctitate iustitie candida et passionis sanguine rubicunda—, «les sandalies que'ls bisbes se calçen quant en pontifical celebren deuen tenir en la cara del peu ubertura ab algun senyal de ceda carmesina e axi mateix los guants alguna cosa de color vermella, senyalant del senyor les nafres» (Lo Quart del Cartoixa, c. 4) —procedent de: ad quod designandum sandalia debent habere aperturam cum aliquo rubrico scriceo panno. Chirotece etiam habent desuper aliquod monile rotundum quod debet similiter habere aliquid de rubro, ad designandum stigmata Christi. Hec omnia sunt insignia pontificalia—, «vermells com a veta carmesina» (Lo Quart del Cartoixà, c. 7) —sicut vitta coccinea, al text llatí—, «lo qual te ha dexat de caritat carmesines robes y arreus e joyes ab les quals sies digne entrar en les noces de la eterna gloria» (Lo Quart del Cartoixà, c. 10) —interpolació afegida per Corella—, «Glorios, donchs, lo senyor Deu nostre, ornat de candides e carmesines vestidures» (Lo Quart del Cartoixà, c. 15) —traducció retoricada de: Dominus itaque gloriosus, candidus et rubicundus— i «O singular excel·lent liri, flor de les flors, blanca e vermella rosa. O murta florida. O carmesina e candida clavellina» (Lo Quart del Cartoixà, c. 28) —amplificació retoricada de: O Maria virginum virgo singularis, rosa celice amenitatis—.

A la vista de tot això, Joan Roís de Corella se'ns presenta com un traductor/escriptor especialment afeccionat a l'ús dels mots «carmesí» i «carmesina», normalitzant amb ells les subjacents i diferents mencions llatines de Lo Cartoixà (roseo, rubicundus, coccinea, etc.) i fent-los servir, així mateix, més enllà dels continguts estrictes del text llatí original, tant en la seva versió de Lo Cartoixà com en l'obra original Istòria de santa Magdalena, on qualifica la sang de Crist de «carmesina». Com es pot creure que Joanot Martorell, l'any 1460, va batejar la princesa de Constantinoble com a Carmesina, tot avançant-se a la troballa lèxica de Corella? No és més lògic pensar que l'antropònim «Carmesina» degué ser posterior a les adjectivacions comuns «carmesines» que introduí Corella?

***

En la història de la literatura, com en qualsevol altra disciplina que es reclami seguidora d'un mètode científic, l'aportació de noves dades sobre un tema, des de disciplines afins, com ara la lexicologia, la fraseologia, l'onomàstica, l'estilometria i, no cal dir-ho, la història, obliguen a replantejar-ne l'estudi, sense encastellaments, apriorismes ni prejudicis de caire patrimonial o gremialista. Així és com avança el coneixement, si més no des dels inicis del pensament lògic, de manera que el descobriment de nous fets —en el nostre cas, de concordances textuals i relacions contextuals— exigeix la formulació de noves explicacions comprensives d'aquests fets. I això només es pot fer no fugint d'estudi.