Les gramàtiques catalanes no tracten d'aquests casos. Sí que són descrits en canvi en els estudis referits al castellà. Vegeu, per exemple, la següent afirmació de R. Lapesa: «La preposición se encuentra a veces ante objeto de cosa, bien por tratarse de nombres propios o personalizados (...), bien para evitar anfibologías» («Los casos latinos...», p. 77)

No dono la referència de l'edició de M. de Riquer en els fragments de les rúbriques perquè aquest editor no reprodueix, a l'índex, les rúbriques de l'original, sinó que copia els títols tal com apareixen a l'encapçalament dels diferents capítols. A l'edició prínceps, les rúbriques i els títols corresponents de l'encapçalament dels capítols de vegades, com en aquest cas, difereixen.

R. J. Cuervo, en la recensió d'un estudi sobre l'acusatiu preposicional en castellà, destacava precisament la importància dels motius subjectius en l'ús de la preposició a davant el complement directe: «La abundancia de los ejemplos y la delicada crítica con que U. los clasifica y estima, dan singular valor al trabajo de U. en materia tan embrollada, sin duda, por las causas puramente subjetivas que en muchos casos motivan el empleo o no empleo de la preposición. Tengo para mí que el escritor que, al estampar en el papel su pensamiento, elige una de las dos formas, puede no atinar después con la razón de su preferencia; y lo mismo sucede sin duda a muchos lectores» («Observaciones a "Uber den Präpositionalen Accusativim Spanischen"» [1909], reproduït a R. J. Cuervo, Obras, Bogotá, 1954, II, pp. 720-721).

J. Bastardas, «Sobre a construcció medieval "per sarraïns a preïcar"», Estudis Universitaris Catalans, XXIII (1979): Estudis de llengua i literatura catalanes oferts a R. Aramon i Serra en el seu setantè aniversari, I, pp. 39-58.

Són els exemples 25, 26, 52 i 53, que corresponen als números 19, 20, 5 i 17, respectivament, de la llista de frases que transcric a continuació.

J. Bastardas, art. cit., pp. 39 i 49.

Lleures i converses d'un filòleg, pp. 144-145.

Aquesta opinió és compartida també pels autors del DCVB: «també es troba en català antic la forma per a distribuïda en dues parts, amb el complement intercalat entre les dues preposicions components» (s. v. per, VIII, 442a) I en l'explicació dels usos de l'expressió ésser tengut afirmen que aquesta expressió es troba: «Amb complement verbal en infinitiu precedit de les preposicions de i a amb un complement directe intercalat. "La muller és tenguda d'ell a seguir", Scachs 102» (s. v. tenir, X, 222a)

J. Bastardas, art. cit., p. 54.

Ibid., p. 55.