41
Sobre la consideració del príncep Carles a Catalunya, veg. Josep Antoni AGUILAR ÁVILA, «Fieri pax per eum: Carles II d'Anjou a la Crònica de Muntaner», Estudis Romànics 26, 2004, 129-153.
42
ms. rey afegit en l'interlínia
43
ms. fo fo
44
Per a la revolta de Berenguer Oller, narrada al cap. 133 de Desclot, veg. Philippe WOLFF, «L'épisode de Berenguer Oller à Barcelone en 1285. Essai d'interprétation sociale», Anuario de Estudios Medievales 5, 1968, 207-22; Carme BATLLE, «Aportacions a la història d'una revolta popular: Barcelona 1285», Estudis d'Història Medieval II, 1970, 21-29 i CINGOLANI, Historiografia, cap. 16.3.
45
Aquest capítol, més el següent i el XVII, corresponen als caps. 134-135 de Desclot; la importància del relat de Galceran és gran, ja que juntament amb la carta del mateix rei Pere als Mallorquins de l'11.5/28.6.1285, permet de fer-se una idea molt més exacta dels fets i corregir en més d'un punt el relat de Desclot, desvelant-ne bé la imprecisió de les fonts bé les remanipulacions retòriques. Per a l'edició de la carta i l'anàlisi dels fets veg. CINGOLANI, Historiografia, cap. 16.4.
46
Aquests tres capítols no troben correspondència a Desclot, que calla el més que pot l'assumpte del repartiment de l'herència de Jaume I. Presenta una certa imprecisió cronològica i un punt de vista declaradament pro rei Pere II, sobretot perquè estableix que Jaume de Mallorca rep els seus dominis no per voluntat del pare sinó del germà. Moltes afirmacions corresponen amb el testament del rei Jaume I, tanmateix no he trobat en cap altre lloc la solució de demanar consulta a uns savis sobre els exactes acords i la seva interpretació. Una relació molt semblant és present al Llibre del rei Pere III (III, 3).
47
Veg. l'últim testament del rei Jaume I, del 26 d'agost de 1272 (Els testaments dels comtes de Barcelona i dels reis de la Corona d'Aragó: De Guifré Borrell a Joan II, per Antoni Udina i Abelló, Barcelona 2001, doc. 21), i el primer codicil d'Alzira, en què el rei moribund fa escriure: «et rogamus eos ac mandamus eisdem sicut pater potest mandare filiis et eos rogare quod ipsi se invicem diligant e honorent et quod aliquis traditor nec adulator non possit inter eos seminare discordiam nec eos etiam separare quoniam rationem habent diligendi se invicem» (ibidem, doc. 22).
48
ms. li far(?) li fayia
49
Aquí l'autor podria fer al·lusió a la repartició definitiva dels regnes de Jaume I, establerta al 1260 després de la mort del primogènit Alfons. En aquesta ocasió l'infant Pere féu redactar una protesta formal que quedà secreta, veg. Ferran SOLDEVILA, Pere el Gran, 2 vols., IEC, Barcelona 1995 (1ª ed. 1950-62), I, ps. 111-112.
50
Pere II es coronà rei a Saragossa el 17 de novembre de 1276, aquí l'historiador condensa els fets, ja que la qüestió entre els dos germans tardà uns anys a solucionar-se, tanmateix és veritat que al començament Pere II no conferia el títol de rei a Jaume II de Mallorca, i només el definia com a germà o infant, veg. Ferran SOLDEVILA, Vida de Pere el Gran i d'Alfons el Liberal, Barcelona 1963, ps. 131-136.