51
ms. rey afegit al marge
52
ms. fo de
53
En els acords entre Pere II i Jaume II de Mallorca el 20 de gener de 1279, s'estableix que Jaume: «recepimus a vobis, domino Petro, rege Aragonum (...) in feudum honoratum sine omni servicio (...) totum predictum regnum Maioricarum (...). Pro quibus omnibus et singulis terris et locis et jurisdiccionibus eorumdem constituimus nos de presenti feudatarium vestrum. (...) transferentes eciam in vos et successores vestros directum dominium omnium predictorum, quod directum dominium confitemur nos ex nunc vestro vestrorumque successorum nomine possidere, et quasi in signum tradite possessionis dicti directi dominii. (...) Sane volumus et concedimus quod heredes et successores nostri teneantur facere omatgium vobis et successoribus vestris, et dare potestatem de civitate Majoricarum (...). Nos vero in vita nostra non teneamur vobis facere omatgium (...). Promittimus tamen nos et nostri, et adhuc de presenti nos et successores nostros oligamus, quod juvemus, valeamus et deffendamus vos et successores vestros cum toto posse nostro contra cunctos homines de mundo» (Albert LECOY de la MARCHE, Les relations politiques de la France avec le royaume de Majorque, 2 vols. Paris 1892, doc. xxvii). Com es pot notar moltes de les afirmacions del cronista es troben confirmades per aquest document, altres no; això que es fa impossible dir és si eren presents en algun altre document o si, al contrari, són invents, del cronista o d'altri, per reforçar els drets de la posició del rei Pere II envers el seu germà.
54
Segons Desclot aquests richs hòmens eren Ramon Folc de Cardona i Ramon Roger I comte de Pallars.
55
Correspon aproximadament al cap. 139 de Desclot.
56
ms. gens afegit al marge
57
ms. be molt
58
Per aquests episodis, les convocatòries a la guerra i la pressuposada escassa participació aragonesa, idea amb la que Galceran es troba d'acord amb Desclot, veg. CINGOLANI, Historiografia, cap. 17.
59
ms. es es
60
A les Gesta Comitum Barchinonensium es formula una consideració semblant respecte al poder dels francesos, abatuts, però, pel major poder dels catalans, i no pas per Déu: «sed gentis quae in sua fortitudine et ferocitatis potentia confidebat, dissipata est finaliter fortitudo per fortiorem et magis iustiorem ac strenuam gentem nostram» (III, 78).