Visor de obras.

Quant les festes de Pasqua foren tengudes per lo rey en Barcelona, el rey hac ordenada e tornada en dret la ciutat de Barcelona, e hac estat per alguns dies, partis de aqui ab companyons de cavallers e ana s'en a Gerona e per Empurda ab sos cavallers d'amunt dits. Entrels altres quals hi era lo comte de Palars e En Ramon Folch, vescomte de Cardona, e ab servents que hac amenats de Gerona, e de aquella terra allens gran res. E nengu no sabia son coratge, sino que deyen les gents es pensaven comunament, que anas establir hun pas qui es entre Rosello e la terra del rey de França, ne ses osts no poguessen allens entrar, quant vendrien en Catalunya; mas lo rey havia altre en son coratge, segons que veurets.

E devets saber que En Jaume, qui era llavors rey de Mallorques, frare del rey En Pere d'Arago, en aquella saho no era be ab son frare lo rey d'Arago. Per que lo rey d'Arago havia fort en sospita, per moltes coses que havia oydes e enteses per cert: que aquell rey En Jaume havia tractades ab lo rey de França e ab lo apostoli contra ell. Per ço, com ves lo rey d'Arago que aquell rey En Jaume fos contrari de la guerra, la qual esperava haver ab lo rey de França e que no donas als Francesos, quant vendrien en Catalunya, pas e entrada per la sua terra, ço es asaber per Rosello, que es en lo mig de   —245→   la terra del rey de França e del rey d'Arago; la qual terra de Rosello aquell rey en Jaume tenia dretament ab tota la altra terra, per lo rey de Arago sens altra miga; mas, per les coses quel rey havia enteses, segons que d'amun es dit, ço es assaber que havia hagudes vistes ab lo senescal del rey de França e ab N'Amalrich de Narbona moltes vegades, e que havia trames a Roma e en França sos missatgers per recaptar algunes coses que d'avall oirets; per tal lo rey d'Arago se temia d'ell molt forment. Per que, quant hac cavalcat per tot Gerones e per Emporda ab cavallers e ab homens a peu, segons que d'amunt es dit, ana tant avant tro que fo a huna vila que es en Rosello e ha nom Perpinya; en la qual vila lo rey En Jaume d'amunt dit, ab sa muller e ab sos fills era llavors. E quant lo rey d'Arago fo prop de aqui, feu acivadar los cavalls e les altres besties de bona ora. E quant lo rey e els altres cavallers e totes les companyes hagueren un poch dormit, la nit feu armar los cavallers e els servents e ensellar los cavalls; e cavalcaren e partiren se de aqui; e travesaren per camins e per dreceres que foren fort prop de Perpinya. E encara nenguna de sa companya no sabia lo rey hon devia anar ne quina volentat havia.

Ab tant los cavallers anaven parlant entre si, e deyen: que bo seria que demanassen al rey que volia fer. Mas conexien lo de son cor, e nengu no lo y gosava dir, sino hun cavaller que havia nom N'Ambert de Mediana. Aquest era hom de sa companya, e prous e espert e savi cavaller, e lo rey amaval molt, per que ell se pleuia mes del rey que null hom qui hi fos. E aquest cavaller dix als altres cavallers: «Barons, aqueix pensament que vosaltres havets, m'he yo mateix; que no puix aesmar quina volentat s'ha lo rey, ne que ha en cor de fer; ne res no m'en ha dit, ne a nengu que y sia, ço creu. Per que, si us volets, aventurarm he yo e demanar lo y he. -Hoch, digueren los cavallers. Que Deus bona ventura vos do! Demanats lo y; que mils estara a vos que a nengu».

Ab tant acostas N'Ambert al rey e dix li: «Senyor, preguen vos tots aquests richs homens e cavallers, quels digats quin ardiment es aquest que havets en cor de fer, ne negu no ho sab ne ço pot pensar». E el rey, quant ho oy, pres se a son riure e dix li per escarn: «Sapies, N'Ambert, que si nos podem   —246→   tant cavalcar, e la nit nos basta, que, al jorn, passada, hagam la font de Salses, que nos farem tal ardit que no u viu llonch temps ha pus bell». E N'Ambert, quant ho oy, hac gran goig, e cuydas quel rey li hagues dita veritat e dexellat son coratge; e vench s'en als altres cavallers dix los ço quel rey li havia dit. E llavors, si de primer havien hagut pensament, hagueren lo major, per ço com los huns se pensaven e deyen: quel rey volia anar a la ciutat de Narbona, e que hom la li devria llivrar; los altres deyen: que ans anava a Carcases, per correr e fer mal en la terra; los altres deyen: que ans anaven per haver vistes ab lo rey de França. E axi tuyt eren de moltes entencions. E pensant e cavalcant, anaren tant avant que no foren luny de Perpinya dos llegues. E llavors dix lo rey: «Via! servents, avant! e estats tuyt apparellats, homens a cavall e a peu, que aci farem nostra jornada». Ab tant conegueren tuyt la volentat del rey; e maravellaren se tuyt de la sua certea, com axi havia cubert son cor que nengu no podia pensar sa volentat; mas, quant hom se pensava que ell fes huna cosa, ell ne feya ultra be luny de aquella.

E quant En Ramon Folch, viscomte de Cardona d'amunt dit, hac entes e conegut quel rey havia cor de entrar en Perpinya e pendre la vila per grat o per força, acostas a ell e dix li: «Senyor, ver es que nos som vengut ab vos, ab cor e ab volentat de fer vostre manament ara e tots temps, e de seguir vos en tot lloch, e anar contra tot hom. Mas, segons que yo, veig e per vos he entes, que vos volets entrar en la vila de Perpinya. E yo se, e vos atresi ho sabets: quel rey En Jaume de Mallorques e madona la reyna e sos fills son dins la vila, e la reyna es ma parenta e ma acostada ben prop; e no m'es vigares que fos onesta cosa ne covinent que consentis aytal ardit contra ella, ne en lloch hon ella fos; majorment que yo hi hagues esser present. E aço no us cuydets que u digua per tal que haga en cor de desexir de vostre servey; mas yo us llivrare tota ma companya a cavall e a peu per fer la vostra volentat; e yo, si a vos plau, romandre deffora e sperar vos he tot sol ab hun companyo, o axi com a vos placia».

E respos lo rey: «Tots temps fos cortes En Ramon Folch, e majorment en fet hon dones hagues ne cabessen. E yo son, pagat de aço que vos havets dit; e feu ho axi, que bem plau».   —247→   E En Ramon Folch dix: «Senyor, gran merces!». E besa li la ma. E axi romas deffora, ell ab dos o ab tres companyons. E el rey, ab lo comte de Pallars e ab tota la altra companya a cavall e a peu, acostas a la vila de Perpinya. El rey mateix, ab quatre o ab cinch companyons, vench primerament a les portes de la vila ab lo perpunt vestit e huna llança en la ma sens altres armes, e troba les tancades, per ço com encara no era dia clar. El rey crida a la guayta: que li fes obrir. E la guayta respos: que non faria res tro que fos dia; mas ques tiras atras, sino massa li costaria. E lo rey prega lo de tot en tot benignament que li obris; e la guayta qui era sus la porta apella de les altres guaytes qui eren prop dels murs. E vengueren n'i be deu o dotze; e demanaren al rey quin hom era, que axi volia entrar cuytosament. El rey respos: que li obrissen: que no venia per negun mal d'ells. E les guaytes respongueren: que non farien res, si no deya qui era. E ell dix los: que era lo rey d'Arago e que venia per be llur e que li obrissen. E les guaytes, que oyren quel rey de Arago era, conegueren lo be e hagueren gran goig, per ço com l'amaven mes, ells e tots los homens de Rosello, que negun senyor del mon, per ço com era sens falla llur senyor natural. Mas les guaytes, per ço que no poguessen esser reptades de fe, cridaren: «A mort! a mort!» e gitaren pedres e cayrells, e meseren grans crits. El rey, que aço viu, appella sa companya que li eren be prop, e vengueren tuyt. E els servents acostaren se a les portes ab les scuts, abraçats, e feriren ab les destrals grans colps en les portes, si que les trencaren les bares e les cadenes e tot quant hi havia, mal grat de aquells qui eren dins, qui los ho defenien. E el rey entra en la vila; e ans que la mitat de la gent se fos reconeguda ne hagueren sentit lo brogit, emparas ab sa companya del castell del rey En Jaume. E axi com s'en pujava vers lo castell, per cas de ventura N'Amalrich de Narbona ab altres cavallers eren venguts aquell mati de Narbona a Perpinya per ver lo rey de Mallorques qui era malalt. E quant foren sus a la porta del castell, trobaren la tancada; e pegaven aqui grans colps, per tal quels obrissen. Mas hanch aquells del castell nols volgueren obrir, per ço com sentien lo brogit de la vila, e sabien que lo rey d'Arago era aqui. E estigueren tant aquests de fora, esperant sils obririen, que la companya del rey d'Arago   —248→   e los cavallers foren atesos al castell; e trobaren aquests a la porta, ab alguns cavallers e escuders que eren de llur companya. E prengueren los tots, e menaren los al rey d'Arago; e ell feu los be guardar.

E apres quel rey fo vengut en la vila, e estat aquell dia, e fet ço que li plach, lendema ell cavalca per vila ans de menjar; e totes les gents de la vila quil veyen havien gran goig, e besaven li la ma, e saludaven lo axi com a senyor. E puix ell vench s'en a la casa del Temple; e atroba y gran res de tresor de son frare lo rey de Mallorques, qui era aqui en comanda; e feu lo pujar al castell, e feu obrir los coffrens en que era aquell tresor. E entre les altres coses, atroba y huna carta escrita en pergami, ab dos bolles de plom pendens; la huna era del rey de França, e l'altra del apostoli. En la qual se contenia: quel rey En Jaume de Mallorques prometia, de valer e ajudar ab tot son poder per mar e per terra al rey de França contra lo rey d'Arago, tro que aquell rey de França hagues conquesta tota la terra del rey d'Arago. E per raho de aquesta promesa qu'ell feya, lo rey de França li donava lo regne de Valencia, com lo hagues conquest e tolt al rey d'Arago. Aquesta donacio atorgava e confermava lo apostoli de Roma.

E quant lo rey hac vista la carta, fo molt irat e despagat de si en leix; mas a negu no volch res dir. E en aquella saho escoja be la carta; e puix trames per tots los hostals de la vila de Perpinya, e feu pendre molts mercaders que y havia de la terra de França, e amparar, e fer escriure totes llurs robes e llurs mercaderies, que valien huna gran infinitat de tresor. E puix feu pendre dos consellers del rey de Mallorques que y troba, qui tots temps eren estats a son dan; e l'un havia nom Ramon Balle, e l'altre havia nom Puig d'Orfila. E emparals tot quant havien nels poch atrobar. E apres, quant lo rey fo vengut e entrat en lo castell de Perpinya, hon son frare lo rey Jaume era, e hac estat aqui dos jorns, entes per cer, quel dit rey En'Jaume era malalt e no volia exir de huna cambra en que era e jaya. El rey d'Arago emparas de tot lo castell, e posa ses guaytes e ses guardies per los murs a totes parts, en tal manera que no paria que hun aucel, per sotil que fos, ne pogues exir de nenguna part, que no fos vist. E quant hac aço fet, trames dos cavallers a la cambra hon son frare jaya en hun llit, e dix   —249→   los que parlassen ab ell e que li donassen a entendre: com lo rey d'Arago era aqui vengut, no gens a dapnatge ne a desonor de aquell rey En Jaume, ans ho era per proffit e per honor e per deffeniment d'ell e de sos fills e de tota sa terra. Encara los dix, que li diguessen e li faessen membrant: com aquell rey en Jaume era tengut al rey d'Arago, de valer e de ajudar contra tot hom del mon quis volgues que fos; la huna per lo acostament que era entre ab dos, ço es assaber que eren germans; altra per raho del sagrament e de la covinença en que era ab ell; altra per ço com tenia tot quant havia per ell. Encara dix que li diguessen, de part del rey: que per les d'amunt dites rahons, ell lo conqueria, per fe e per lo sagrament que fet li havia, e per lo acostament que era ab ell: que li llivras e que li fes llivrar totes ses forces e castells que ell tenia en Rosello, per tal quels pogues guardar a ell, e atresi esquivar que no li pogues venir dan en Catalunya ne en altra terra de aquell rey d'Arago, ne los Francesos no s'en poguessen ajudar de res contra lo rey d'Arago ne a sa terra en aquesta guerra la qual entenia a moure contra ell.

E quant lo rey hac dit aço, avia los cavallers d'amunt dits. E ells vengueren s'en a la cambra hon jaya lo rey En Jaume malalt, e parlaren ab ell; e dixeren li les d'amunt dites paraules e moltes d'altres. Si quel rey, com molt li hagueren dit e treballat de ça e de lla, atorga al rey d'Arago tot son enteniment de ço que volia e promes que seguiria la sua carrera e la sua volentat per tots temps, e li ajudaria de tot, axi com a bon frare e honrat, ab tot son poder.

E quant de cada part fo lo fet avengut e parlat, foren ne fetes cartes en forma publicha. E aquelles cartes foren fermes per lo rey d'Arago d'amunt dit. E l'escriva torna a la cambra hon jaya lo rey En Jaume, per ço que ell les fermas, axi com ja havia atorgat de primer; e toca la porta, que li obrissen. E no li volgueren obrir; e digueren li quel rey era estat tot aquell jorn treballat en parlar e en altres coses, e llavors eras adormit, axi que nol gosaven despertar. E lo escriva torna s'en al rey d'Arago e dix: que no havia pogut veer lo rey En Jaume de Mallorcha, ne havia fermada la carta. El rey d'Arago dix li: que y tornas, com hun poch hagues estat.

Ab tant lo vespre fo vengut; el escriva torna altra vegada a   —250→   aquella cambra; mas encara no li volgueren obrir, e meteren aquella mateixa escusa. E lo escriva torna al rey d'Arago e comta lo y tot. E ell dix li: que s'i tornas, a cap de hun poch, altra vegada. E l'escriva feu ho; mes encara no li volgueren obrir, e scusaren se en aquella mateixa manera. E lo escriva torna al rey d'Arago e dix li com hi era estat tres vegades, e no y era pogut entrar per nenguna raho. E respos lo rey al escriva: «Per ma fe! massa poria hom dormir! E yo no y he bona sospita; que vigares m'es, que ço que mon frare m'ha dit no u haga dit en cor de attendre ne de complir, mas nos ha que fer a nit. Estigans ell lla dins, e nos farem lo guardar de fores: jatsia que nol nos calgues guardar, que no es hom que anar s'en pogues, e majorment per raho de la malaltia que ha e no seria cosa bona ne convinable de fer, que nos, pus malalt es, li entrassem en la cambra per força».

E quant lo rey de Arago hac aço dit, establi ses guaytes ça e en lla per molts llochs del castell, e mana que guaytassen aquella nit be; e ell gitas a dormir en son llit. Mas ell, dormia e altri vellava, segons que oirets; car devets saber que, tot aquell dia passat, lo rey En Jaume era estat en consell ab sa muller e ab alguns maynades de casa sua, dins en sa cambra, e hagut consell, o ques mogues o leix, o que altri li consellas, o penedis de aço que havia atorgat a son frare lo rey d'Arago. E tals coses havia tractades e concidents contra ell, que no li era vegares que, per be que fos assegurat, si per aventura vengues a dexalament de aço que havia fet, que no moris. E per ço tot aquell dia d'amunt dit, feu guardar e albirar, si per ventura per negun lloch poria exir del castell. E sobre aço appella hun maestre majoral de la obra del castell de Perpinya, e dix li: «Maestre, ara es obs e he mester quem mostres vostres maestries, e que guardets e que cerquets finestra ne espillera ne forat, vos que havets obrat lo castell, per hon pogues exir d'esta cambra». Respos lo maestre: «yo no u creu que una rata hic pogues exir que vista no fos, en tal guisa fa guaytar lo castell lo rey d'Arago. Per que no pens ne puix atrobar carrera com se pogues fer ço que havets dit». E el rey En Jaume, que aço oy, tench se per perdut; e dix que mester era que ell ixques de la cambra e del castell, ans li començas a fer huna cava dintre la cambra; que mes amava morir de fora, o dintre   —251→   la cambra si exir no podia, que venir en mans del rey d'Arago son frare. «Senyor, ço dix lo maestre, ço que vos deits leus es de dir, mas gran cosa es de fer. Per tot altre hom, exceptat vos, hi assajarem a traure per hun lloch que yo se. -Com ço! dix lo rey, e no son yo hom aytambe de aventurar tota res, com null altre! -Ver es ço dix lo maestre, mas vergonya es de dir a tan noble e tan honrat senyor com vos sots, que ixqua per aytal lloch com aquell es; majorment vos qui sots estat malalt lonch temps e encara no sots millorat. -E quin lloch es aço? ço dix lo rey; que fort sera perillos que yo no u assaig de exir si null hom del mon ho pot assajar. E axi digues me quin lloch es. -Senyor, ço dix lo maestre, quant obram lo castell, fem huna ayguera que ve de la casa hon cuyna, e passa sots aquesta cambra, e ix fora del castell e fora tot lo vall, hun tret de ballesta. E es assats ample, que ben poria exir hun hom a bocons; mas es plena e lega de sutsura, per raho de les aygues e moltes legees que hom hi gita tot dia. E axi tem me que, si u assaguets de exir, que no us fessen gran dan la mala olor e mala legea qui llains es». E respos lo rey: «Bem tenits per frevoll e per despoderat. Que yo puixcha assajar ço que altre hom assaig. E si axi es com vot deits, no poria esser atrobat millor lloch ne pus convinent de exir que aqueix es. Ab tant pensats de obrir en aquell llogar hon vos sia vigares que deja passar aquexa ayguera».

Quant lo rey hac dit aço, lo maestre ab son picha martell va obrir e trencar les lloses de la cambra que era enllosada, e devench a aquell lloch hon l'aiguera aquella passava; e troba la ampla, encara mes que nos pensava. El rey En Jaume, qui u viu, tench se per estort. E hagueren mantinent molta aygua de hun çafareig quis tenia prop la paret de la cambra, e gitaren hi tant aygua que tota la ayguera scuraren. E puix lo maestre va entrar dins ab llums de candelles e cercala tota, tro lla jus hon exia fora del castell; e vehe que bell era assats, e que hom ne podia be exir. E torna s'en al rey e dix lo y. El rey hac ne gran goig. E vestis huna sua gramalla de blanch de Narbona tint en grana, forrada de pena vayre; e entra en l'ayguera ab lo mestre qui entra primer e anava devant ell ab llum de candeles ab huna llanterna en la ma, e dos quil seguien de tras sens pus. E enans quen ixque s'en pres comjat de sa muller   —252→   la reyna; e ab grans lagremes partiren se de aqui ab duy; e ella romas en sa cambra; e ell ana s'en, segons d'amunt es dit, per l'ayguera, tro que fo al altre cap, fora del castell. El rey En Jaume de Mallorques quis veu fora tench se per estort e trobas tot suat, ell e son vestit; mas no ço prea res, tant havia goig gran com axi n'era exit stort. E si fort era malalt e de frevol compliccio, no u parech en lo anar; car comença de anar a peu tost, mes que si tots temps hagues anat, e tench lo cami de hun castell que ha nom La Rocha. Quant hac anat be miga legua, troba hun hom de aquella terra qui menava huna somera, e dix li que la li prestas tro al castell de La Rocha, e l'hom feu ho. E axi lo rey En Jaume vench s'en al castell; e conegueren lo cells del castell, e maravellaren s'en molt e puix reberen lo molt honradament. El rey En Jaume romas aqui fello e despagat en leix.

Ara lexarem a parlar del rey En Jaume de Mallorques e parlarem del rey de Arago son frare d'amunt dit.

Quant lo rey d'Arago hac vist e entes quel escriva no podia entrar en la cambra hon son frare lo rey En Jaume jaya, e puix hac establides ses guaytes per tot lo castell tot entorn, ell se gita a dormir. E quant hac dormit huna peça de la nit en son llit, ell se desperta e oy les guaytes que de aquella part estaven sobre la casa hon ell jahia, que movien gran brogit, e cridaven axi con si hom combatia lo castell. El rey qui u oy, llevas ab la espa en la ma, e puja sus a les guaytes, e menaçals com axi cridaven. E respos la huna de les guaytes: «Per Deu! senyor, no cridam sens raho, car no sabem si son gents, o als de fora, que havem sentit ferir grans colps acens, prop del mur». El rey dix los que folls eren e embriachs, e que calassen en mala ventura o en bona; car ço que deyen no era res; mas que guaytassen d'aqui avant, mas no cridassen mes ne somoguessen menys de raho.

  —253→  

Ab tant lo rey se torna a dormir en son llit. E quant hac dormit hun poch, ell oy que les guaytes se treballaven e cridaven a grans crits. E ell torna y tot gint, e fello munta a les guaytes, ab huna maça que aportava en sa ma, e ab hun mantell adossat; e menaça a les guaytes, com axi cridaven que nol dexaven dormir; e feu semblant quels volgues ferir ab la maça. E ells respongueren li: «Senyor, vos nos podets fer e dir ço que a vos placia; mas, comanats nos havets que nos guardem e guaytem lo castell y vas, ne retrem nostre deute quant mester hi sia; e sapiats que ço que nos havem fet, havem fet ab raho, que, com havem dit, bens ha estat vigares dos o tres vegades que hom trancas lo mur del castell ab pichs e ab caps martells». E lo rey menysprea ço que les guaytes deyen e torna s'en a dormir; mas no poch molt dormir, que ell senti les guaytes quel despertaven altra vegada. E ell, irat e ple de mal talent, llevas ab huna cota de burell vestit, ab hunes çabates, menys de calses; e ab la llança lexas anar a les guaytes. E tots fogiren com lo veren venir. E ell demanals fellonament; si eren embriachs, o que havien sentit, que axi cridaven es treballaven debades. E les guaytes respongueren li: «O tots som encantats o nos havem entes e sentit encara ço que ja us haviem dit. -Ara, ço dix lo rey, estats vos suau; e si u sentis altra vegada, cridats grans crits e sabrem que es. Mas be creu que vosaltres cridats en foll per tal que no us adurmats».

E quant aço hac dit, lo rey torna s'en a dormir en son lit; e dormi tro al dia clar. E quant lo dia aparech, lo rey crida son escriva e dos cavallers e lo comte de Pallars atresi, e dix los que s'en anassen a la cambra hon jaya lo rey En Jaume son frare, e que li diguessen que fermas aquelles cartes que havia otorgades, e si no ho volia fer que ho digues. Lo comte de Pallars ab l'escriva e ab dos cavallers ana s'en vers la cambra, e troba la porta oberta; e entra s'en dins; e troba la reyna muller del rey En Jaume, ab tres fills seus e ab huna filla, que seya sobre hun llit, trista e plorosa, ab altres homens e fembres qui eren de la companya del rey En Jaume. El comte de Pallars ab sos companyons qui la veren, maravellaren se molt e besaren li la ma, e digueren li: «Hon es lo senyor rey de Mallorques?». E ella ab tota l'altra companya mogueren gran plor e dixeren: que no sabia que s'era fet, e nos pensava que james   —254→   lo veessen. E el comte e cells qui eren ab ell vingueren cuytosament al rey d'Arago, e digueren li tot lo fet e ço que havien trobat.

El rey que aço oy, senyas e maravellas molt com era aço estat, e pensas que alguns de sa companya no y haguessen consentit en aquest feyt; mas non volch res dir, sino que dix: que no havia perdut son enteniment per peguea mas per ensenyament, per tal com hanch no havia volgut ahontar son frare lo rey En Jaume, ço es assaber que hom li entras en sa cambra hon ell jaya. Ab tant lo rey s'en vench a la cambra hon era estat lo rey En Jaume, e feu guardar si trobaria per hon era exit. E veren aquella ayguera uberta d'amunt dita, e encara la lanterna e les candeles, que trobaren lla dins cremant, que y havia fetes encendre lo rey En Jaume com s'en exi. El rey d'Arago maravella s'en com ho veu, e dix a la reyna muller del dit rey En Jaume: «Certes! madona la reyna de Mallorques, certes! vostre marit m'ha fet gran escarn: E cregats per cert que yo no era vengut aci per negun dan seu, ne que li volgues tolre sa terra; mas que la deffensas a ell e que la guardas, que a mi nom pogues venir dan en esta guerra, la qual esperava haver en breu ab lo rey de França. E vostre marit ham fort escarnit e gaubat, e ha fet gran mal a mi; mes major l'ha fet a si mateix, e a sos fills, e a vos. Sab me greu e son despagat, si als hi pogues fer».

Ab tant lo rey se parti devant la reyna, e feu la be guardar a ella e a sos fills, que nol poguessen escarnir axi com lo rey En Jaume havia feyt. E quant lo rey d'Arago fo exit de la cambra, seuse a huna finestra qui guardava vers la via de Perpinya; e oy gran brogit e grans crits d'homens e de fembres e de infants qui cridaven a grans crits e deyen axi: «Senyor rey En Jaume de Mallorques, e qui us ha mort? James no trobarem tan bon senyor!». E quant lo rey hac aço entes, trames hun missatge a la vila per saber que cridaven aquelles gents. E lo missatge devalla corrent a la vila; e torna tantost d'avant lo rey e dix li: «Senyor, pensats hi tost de exir vos e vostra companya, axi com puxats, sino vos e nos som tots perduts; que veus tots los homens de la vila guarnits ab llurs armes; e han gitades cadenes e barreres, e volen pujar aci e que us prenen e aturen vos e vostra companya; car fama ha venguda entre   —255→   ells: que vos havets mort e estanit llur senyor, ço es assaber lo rey En Jaume de Mallorques qu'es vostre frare». Quant lo rey d'Arago hac aço oyt e entes, feu carregar les adzembles de la sua roba e de aquella que atroba en lo castell, e puix dix a les guaytes qui axi lo haviren despertat la nit: que no s'eren moguts menys de raho, car huna ayguera havia feta obrir lo rey de Mallorques, per hon s'en era exit de sa cambra e fuyt del castell, e que alli feyen los colps que ells havien sentits. E quant tuyt hagueren aço oyt, maravellaren s'en molt, e pensaren de carregar la roba a les adzembles. El rey d'altra part trames missatgers als cavallers qui albergaven en la vila: ques armassen tost e yvas e que pujassen ab llurs armes e ab llur roba vers lo castell. E tuyt feren ho axi com lo rey ho hac manat. E a penes se foren los cavallers guarnits, que tots los homens de la vila muntaren vers lo castell ab llurs armes, be tres milia o pus. El rey d'Arago quels veu venir, exi fora la porta del castell en hun cavall, cavalcant ab huna maça al puny; e volia parlar ab les gents qui venien; mas no podia esser oyt, tan grans crits movien, dient al rey a huna veu: «Que vos nos havets mort nostre senyor lo rey de Mallorques!».

El rey a grans penes feu los callar, e escoltaren lo. E ell dix los axi: «Malvada gent, per que cridats ne us movets contra mi sens raho: que yo no se que us deits. Com vos pensats que haga mort mon frare, vostre senyor? que no u faria per res de aquest mon. Mas yo us dire com m'en pres. A nit que passada es, me atorga que faria ma volentat, quem ajudaria de tot e ab tot son poder. E que aço sia ver, mostrar vos hi e per cartes quem foren fetes pobliques».

Ab tant lo rey appella lo seu escriva, per nom Pere de Sent Climent, e feu legir les cartes qui eren estades fetes entrel rey d'Arago e son frare lo rey de Mallorques e les convinences que havien empreses ab duy. Quant l'escriva hac leses les cartes, dix el rey d'Arago a aquella gent: «Barons, havets entes, ne encara crehets ço que yo us dich si es ver? -Och, senyor, dixeren tots; mas quens havets fet nostre senyor lo rey de Mallorques? -Yo us ho dire, ço dix lo rey. Esta nit qui es passada, s'en exi, e asogas per huna corda, e s'en es anat per huna finestra qui era en la cambra. E dich vos en veritat: que no se que s'es fet, levat us d'aytant que se per cert, qu'en aço ha fet   —256→   gran mal a si en leix primerament, e a mi, e a sa muller, e a sos fills».

E les gents qui u oyren començaren de plorar e de cridar a grans crits, e a dir: «Vos lo nos haveu mort. E retets lons. Que ço que deyts no son sino abelliments de paraules». El rey qui veu que axi era e que la gent se comovia contra li, e no li valia res son parlar, feu senyals als cavallers, que ixquessen ab llurs armes. E mantinent ixqueren be docents cavallers armats del castell e gran res de servents. E mal grat de tota aquella gent feren los partir de aqui a grans empentes. Els homens de la vila, qui veren que axi era, tornaren s'en a la vila e anaren s'en per los hostals e per los alberchs, e trobaren molts homens de la companya del rey d'Arago, e majorment homens a peu quis guarnien per pujar al castell e ajudar al rey d'Arago llur senyor; e prengueren los tots, si que ben aturaren de mil en sus. El rey d'Arago qui u sabe feu tost, segons d'amunt es dit, carregar les adzembles de la roba e del tresor e de la moneda que troba al castell; e feu cavalcar la reyna de Mallorques sa cunyada ab sos tres fills e ab sa filla atresi, e los altres presoners, ço es assaber N'Amalrich de Narbona, e el nebot del arquebisbe de Narbona, e dos consellers del rey de Mallorques; e ixque del castell ab tota l'altra companya e avials tots tro fora la vila. E puix ell torna ab su companya de cavallers a la vila, per dellivrar aquells servents que havien aturats los homens de la vila. E com fos a les portes, viu lo comte de Pallars que havien aturat dins les portes ab sa companya. El rey vench esperonant, e nengu nol gosa esperar. E dona huna empenta al comte de Pallars, e gital deffora. Ab ell ensemps ixqueren gran res de aquells servents que havien aturats los homens de la vila. Pero si n'i romaseren, qui presos qui aturats, qui uns qui altres, de la companya del rey d'Arago, be cent o pus.

Ell rey qui viu que nos podia pus atura sens perils, per ço com tots los homens de la vila venien a les portes, torna s'en ab sos cavallers e altra companya que havia lexida deffora; e puix tots ensemps vengueren s'en a poch a poch, tant tro que foren en hun lloch ques appellat Junqueres, e es d'En Dalmau de Rocaberti. E quant foren aqui, vench En Ramon Folch devant lo rey, e el comte de Pallars a tresi, e pregaren lo quels   —257→   donas hun do, que no seria gran son do. E lo rey atorgals ho francament. E ells pregaren lo que lexas anar la reyna de Mallorques lla hon volgues, car a ell no era honor de tenir huna dona aytal com aquella en preso, e majorment com fos prenyada; e havia reguart que nos afollas del prenya, per dolor, com se vees en dolor e en preso. E el rey dix los: que playa li, per amor d'ella e d'ells, e que s'en anas, si anar s'en volia. E tantost En Ramon Folch e el comte de Pallars tornaren s'en ab la reyna, e seguiren la tro al coll de Banyoles; e aqui lexaren la anar. E ella ana s'en en Rosello ab huna sua filla qui era venguda ab ella, e ells tornaren s'en al rey d'Arago a Junqueres.

El rey d'Arago feu amenar los quatre fills del rey de Mallorques a'hun castell seu qui es riba mar, qui ha nom Torella de Mongriu; e aqui feu los be guardar. E trames l'altra part N'Amalrich de Narbona en la ciutat de Girona; e aqui feu los estar, ell e el nebot del arquebisbe de Narbona, ab nom se quants cavallers, en preso e en ferres, en huna torre qui ha nom la torre Gironella. E aqui guardals hom be, aytant com hi estigueren. E el rey vench s'en per Girones e per Ampurda, e reconech tots sos cavallers e ses viles.

Ara lexaren a parlar del rey d'Arago En Pere, e parlarem del rey En Jaume de Mallorques, son frare, e del rey de França e de llurs affers, e com vengueren en la terra del rey de Arago, ço es assaber en Catalunya.

Quant lo rey de Mallorques En Jaume s'en fo vengut al castell de La Rocha e no hac trobada sa muller e sa filla, estech fort trist e despagat d'aci en leix, car tench se per fort envilanit e desonrat de son frare lo rey d'Arago. E aytantost trames missatge cuytosament al rey de França que era en   —258→   Tarasco e en Narbona, e al cardenal qui ab aquell rey de França era vengut per preycar la croada contra lo rey d'Arago, ab gran poder de gens a cavall e a peu. E el cardenal havia nom En Johan Carlet; e era Frances. E trames a dir el rey de Mallorques per aquells missatgers: com lo rey d'Arago son frare li havia haregada e presa sa terra e el millor lloch que ell havia, ço es assaber la vila de Perpinya, e com li era entrat en son castell forcivolment, e s'en havia menats presos sos fills e sa muller, es n'havia fet aportar tot son tresor e tot quant ell havia en aquell castell; hon, com aço fos gran honta de aquest rey En Jaume, e tal que james, segons que ell creya, no la podia haver venjada, pregava al rey de França e al cardenal d'amunt dit, que ells, pus en cor havien de venir sobre la terra del rey d'Arago, ques cuytassen als pus tost que poguessen; que ell los daria pas e entrada hon porien entrar en Catalunya mal grat del rey d'Arago, ells llivrara tots los castells e les forces de Rosello, els ajudaria ab tot son poder per mar e per terra; e ques cuytassen de que no y fallis per res; que sabessen per cert quel rey d'Arago era fuyt e que havia gran reguart d'ells, e que no s'era gosat aturar del regne de Valencia en sus. E quant los missatgers del rey de Mallorques ques foren venguts devant lo rey de França e lo cardenal, els hagueren dit la missatgeria, e presentades llurs cartes, e ells les hagueren oydes, llevas en peus lo cardenal e dix al rey de França en son lengua: «Lleva sus, bell xire, que Pere d'Arago es fuyt, segons que en estes cartes havem entes e havem; que, menys de colp e de batalla, conquerrem tota sa terra». E respos lo rey de França: «Sire cardenal, vos deyts be: mas yo no creu pas que Pere de Arago sia fuyt; car ells es hun hom dels pus valents e millors cavallers del mon. E creu que, si no era ab ell null hom de sa gent, que ell tot sol nos esperaria es deffendria tro a la mort, o aytant com pogues; que no es negun ardiment que ell no asajas de fer. E si us remembre com vench a Bordeu, hon fom tuyt escarnits e gaubats per la sua venguda; e ara atressi, si havets entes que ha fet al rey de Mallorques, son frare; tota res assajaria de fer». E respos lo cardenal: que aço no era ardiment, car ell ho feya tot axi com al l'ayre; que hom nos pensava que ell gosas assajar ne pensar la cosa que despuix feya, e no sabut. E quant aço hac dit lo cardenal,   —259→   llevas En Felip, fill major del rey de França e nebot del rey d'Arago, fill de sa sor; e dix axi:

«Deyts vos, sire, que aço que ha feyt lo rey d'Arago no es ardiment? -Oy! ço dix lo cardenal; e vos sots escommeniat quant havets gosat apellar Pere d'Arago, rey. E fets vos absolre; que yo us absolre, ab que us guardets que no us hi tornets d'uy mes».

E ab tant llevas lo duch de Brayman sogre del rey de França per raho car la filla de aquell duch era muller del rey de França darrera; e dix al cardenal: «Sire, En Felip nos pot estar que no apell rey, Pere d'Arago, car son oncle es e li ha bona volentat. Pero be devria aytant amar son frare Carlot, qui sera rey d'Arago quant havrem conquesta la terra en breu». E respos lo rey de França: «Sire duch, vos deyts ver; mas ell es del mal linatge de Arago; e retrau hi en son parlar». E quant aço hac entes Felip, fo molt fello e respos al rey de França e al cardenal; e dix primerament al rey: «Sire senyor, yo son del noble linatge del mon de part vostra, e atressi de part de ma mare. E no es pas mal llinatge, ans es bo e honrat e dels nobles casals del mon. E vos podets dir ço que us vullats, mas no n'i ha nengun altre qui u diga als, que no diga ço que dir non deu. E cregats per cert, que Arago fara encara tremolar a nos e a vostra terra. E lo duch qui ha dit que yo devria mes amar mon frare Carlot que mon oncle, no parla al meu semblant saviament; mas no u diu per als, sino per tal que vos e yo entrem en la terra de mon oncle e que y siam tots presos e morts e destroits; e sos nets que sien reys e senyors de la terra de França. E jas digua que en breu havrem conquesta la terra del rey d'Arago, nos fara tan lleu com ell se pensa».

E respos lo cardenal: «Sire Felip, no siats fello ne corrocets per nient; que si conquerem en breu a Pere d'Arago e tota sa terra, ab la ajuda del apostoli, ne leix sol gran tresor del rey de França». E apella lo comte de Foix e dix li: «Digats vos, En comte qui sots quaix de Catalunya, havrem nos conquesta en breu aquesta terra? -Hoc», ço dix lo comte de Foix. E dix lo rey: «Havrem la conquesta dins deu anys? -Hoc, dix lo comte, sis estau en menys de hun any. -Com ço, dix lo rey. -Yo us ho dire, dix lo comte; car si vos anats en   —260→   aquella terra, e En Pere d'Arago pot ajustar ne replegar ses gens, ne sos cavallers lo volen seguir, e pot haver tres milia cavallers, si vos erets ab cent milia cavallers, si u metria ell tot a hun punt; e dar vos ha batalla, tant es ell coratgos. E si, per aventura, llavors es vencut, havrets conquesta la terra en breu. E si ell vos pot desbaratar, ja null temps no us cal esperar Catalunya».

El rey de França qui u oy ri s'en, e dix al comte: que be parien sues les noves, com deya que Pere d'Arago era hun dels pobres de tres reys de terres, e deu dar ell batalla al rey de França. E ab tant, quant hagueren be parlat a llur plazer, anaren dinar e continuaren llur consell tro lendema mati. E mana lo rey de França que y fossen tots los dotze pars justats e els altres consellers seus, e tots los prelats els barons e els rich-homens de França, per acordar que farien de aquest fet e que respondrien al rey de Mallorques, a la missatgeria que havia tramesa. E puix, quant vench lendema mati, foren tuyt devant lo rey de França, comtes e vescomtes, e altres rich-homens de la terra. E el cardenal sech sus alt en huna cadera a llats del rey de França e els altres estigueren tots baix. E lo rey de França dix al cardenal: que proposas e que parlas, e dixes ço que li fos vigares; per ço com ell devia primerament parlar; car era llegat de Roma e presentava la persona del apostoli; e tuyt los altres callaren. Ab tant lo cardenal dix:

«Senyors, Nostre Senyor Deu amostra gran honor e gran senyal de amor e de dilectio al rey de França e a tots sos antecessors per tots temps, car no atroba hom, de aquell temps en ça que la casa de França se converti a crestianisme, que hanch fo rebelle ne contraria a la esglesia santa de Roma en res, jatsia que tots los regnes del mon algun temps sien estats desobedients a aquella esgleya de Roma. Mas aquest no ho fon hanch; ans, tota vegada que mester fos ajuda a la sgleya, li feu bona e soficient ajuda lo regne de Francia, que hanch ne guarda amor ne parentiu que hagues ab negun princep terrenal. Per que atroba en les escriptures antigues: que Deus mantench tots temps aquest regne, e li dona victoria de tots sos enemichs. E atressi la esglesia de Roma reconeix be la obedencia que li ha tenguda tots temps aquest regne, ço es assaber lo casal de França, en aço que pot ell'ha guardat de dan: car trobam   —261→   quel rey de França que en aquell temps era, pres e vence lo rey dels Lombarts que havia nom Desideri, per ço com s'era alçat contra la sgleya de Roma, en la ciutat de Padua. Trobam encara que hun altre rey de França, molt sant e religios, que havia nom Carles Maynes, que conqueri lo regne el emperi de Constantinoble, per ço car l'emperador era enemich de la sglesia, e atressi aquel rey mateix conqueri quaix tota Spanya de Sarahins, enemichs de la fe e de la sgleya; e la sgleya guardonal ne en aço car en la conquesta ne feya ajuda spiritual e temporal segons son poder, e d'altra part dona li tota la terra que conqueria. Trobam encara que antigament hac molts perseguidors la esgleya de Roma; e de tot li dona Deus honrament, ab la ajuda de França especialment. Trobam d'altres fets que son stats novellament e en mos dies, que tuyt o la major partida de vosaltres sabets: com Frederich, ça enrera emperador de Roma, e Manfre son fill, e Corali que era dels majors princeps del mon, se treballaren e perseguiren quaix tots temps la sgleya de Roma; e Deus, com nols dona victoria jatsia que fos cosa desesperada, a aquella sgleya; mas, ab la valença que hac de la casa de França, ço es assaber de Carles, rey de Cecilia, que tots los pres, els vence, e conqueri tota la llur terra, segons que moltes vegades havets entes. Si que la sgleya de Roma se cuydava d'uy mes que tots sos enemichs fossen morts. Mas ara s'es llevat lo pus sotil e pus menre princep del mon, de poder, ço es assaber Pere d'Arago, qui ho fa axi com aquell qui es pobre, en robar los camins, per tal que puxa cobrir sa pobrea de aquella roberia. E axi ell, com fos pobre e no li bastassen ses rendes, es vengut a occupar lo regne de Cecilia e fer los vasalls de la esgleya rebellar. Mas ells son be decebuts, car cuyden estar be e ferms en la valença de aquell, e soferen se en basto de canya, segons que tuyt sabem qual es lo seu poder. Mas quin dapnatge e quina onta e quin escarn, aquell Pere d'Arago ha fet a la sgleya de Roma e a la casa de França, non cal retraure; que cascun de vosaltres vos ho podets pensar laugerament! E encara mes, quin mal haga fet en crestians, me creu que entes ho havets, ço es assaber com ha fetes enderocar les sgleyes els monestirs de la sua terra, axi que negu no hi gosava haver esment lo nom de Deu ne fer lo seu sacrifici; ans se pres ab Serrayns per destroir lo crestianisme; e ab ells se cuyda defendre a nos, que ab son poder no   —262→   poria, car nol ha; car be ha cinquanta comtes en França, que hu per hu, han major poder de terra e de haver que no ha ell. Es per que es mester que esta onta que ha fet a nos e a vos sia carvesa fortment. E pus començat es, anem tost e delivrem, avant que no y ha huyt jorns, d'ells ne desa terra; per ço car en la terra de Pere d'Arago ha gran pobrea. Axi, los uns ab diners quels darem, los altres per temor, los altres per grat, los altres per força, conquerrem los en breu, e la terra sera de Carlot, fill del rey de França qui aqui es, e yo met lo'n en possessio ab aquest meu capell».

E llavors lo cardenal llevas hun capell burguereny sobre sa testa e posal sobrel cap de Carlot. E puix torna a ses paraules e dix axi:

«E yo, de part de Deu e del senyor apostoli, dich a tots cells qui yran ne aportaran armes contra Pere d'Arago quels seran tots sos peccats perdonats; e si negu n'i mor, ço que Deus no vulla! que s'en pujara tot dellivre e florit devant Deu que sol ne leix la sua anima ne venra a porgatori. E d'altra profir sus axi, de part de la sgleya de Roma, ajuda temporal, en aquest fet, ço es assaber: de tenir mentre aço dur, e de soldeiar sis milia ballesters be arreats e be aparellats de llurs armes, que facen e diguen la voluntat del rey de França, el segueixquen ab mi ensemps contra Pere d'Arago e sa terra. Encara mes dich e man, de part del apostoli, a tots los prelats e rectors de santa sgleya: que preyquen la cruada contra la terra de Pere d'Arago e que donen perdo a tots cells qui yran, segons que d'amunt es dit».

Ab tant lo cardenal, quant hac preycat, calla. E llevas lo rey de França e dix li axi:

«Sire cardenal, nos havem be entes tot ço que vos havets dit; e agraim vos molt la ajuda quens havets proferta en aquest fet. E nos atresi prometem e juram aci devant vos: que james no tornarem en França tro que hagam conquesta la terra de Pere d'Arago, e nos e vos siam venges de ço quens ha fet».

Quant hac dit lo rey de França, calla; e llevas lo comte de Flandes, qui era hom savi, e sabia molt de lletra, e dix axi:

«Senyors, tuyt havets entes ço quel rey de França e el cardenal vos han dit; e tuyt devem ho creure axi com ells dien. Mas yo respon al cardenal que de sa part veig gran treball en aquest fet, mal si anam avant, mal si tornam atras. Mas be   —263→   fora que ne fos estat començat, si fer se pogues. Mas pus axi es, pensem nos de aventurar; e no façam moltes noves, que ja som prop del temps d'estiu; e fa millor guerrejar ara que ab les calors. E façam en guisa que, abans que les grans calors vinguen, façam que hagam presa tota la terra de Pere d'Arago e ell si podem».

Quant ell hac dit aço, respongueren totes les gents qui eren entorn, quaix tantes com la arena de la mar: «Alloms, sire, alloms pendre aquella terrra. -Que yo sere y rich, ço dix cascu, e sere saul de mos peccats, yo e ma natura. -Alloms tost avant!». E tantost llevas en peus lo rey de França; e mana, e dix a totes les gents que en lendema bon mati fossen tuyt aparellats de seguir la sua aureflama. E ab tant partiren se cascuns de aqui e anaren s'en a llurs ostals.

Quant vench en l'altre dia bon mati, partiren se de aqui e cuytaren se de venir a grans jornades, axi que, dins quatre dies, foren al entrant de Rosello. E foren, menys de aquells que vengueren depuix, de set milia e sicents cavallers de paratge e be cent milia homens a peu, ab llurs armes, menys de adzembles e de ribauts, qui eren be cinquanta milia d'altra part. E quant vench que foren al pas de la font de Salses, e veren la muntanya de Panisars qui partix Catalunya e Rosello, hagueren gran goig e meseren grans crits, e auparen axi com si ja haguessen conquesta tota la terra, que nos cuydaven que negu los gosas esperar ne defendre a ells. E quant foren artats hun poch avant, entendaren se prop la vila de Salses, qui es assats prop de aquell lloch; e cuydaven s'en entrar per la vila, car creyen que negu no y hagues. E quant foren a les portes de la vila, donaren salt los servents qui eren lla dins, e deserraren los ballesters, e feren los tornar atras   —264→   mes de hun tret de ballesta. E foren hi molts nafrats e morts de aquells qui venien primers; e no hagueren tantes noves com solien haver.

El rey de França qui viu aço, cuydas quel rey de Mallorques los hagues escarnits; e apella lo comte de Foix, e demana li de qui era aquell castell. E el comte de Foix respos que del rey de Mallorques. «E donchs! ço dix lo rey de França no es axi com nos trames a dir lo rey de Mallorques; car dix que seria ab nos; e ara, a mon semblant, es nos contrari. -Senyor, ço dix lo comte de Foix, no es gens; mas devets saber que tots los homens de Rosello amen mes En Pere de Arago que lo rey de Mallorques, el volrien mes a senyor. E tot ço que han fet ne faran d'aqui avant contra nos, faran oltra la volentat del rey de Mallorques qui es llur senyor, e per la amor que han a'n Pere d'Arago. -E donchs! ço dix lo rey de França, ells son traydors. Via vers ells! E prenam lo castell per grat o per força».

Ab tant acostaren se al mur, homens a cavall e a peu; e prengueren aquell lloch per força, per ço com era lloch pla e no era murat ne vallegat, ne y havia gens de mur de fora. Mas aquells de llains havien fet tot llur poder e efforç, es defenien per salvar llur fe al rey d'Arago; mas be cregats que, abans que aquell lloch haguessen pres, hi hagueren a donar be tres batalles, en les quals moriren molts dels Francesos, e molts que n'i hac nafrats. E quant hagueren pres aquell lloch occiren los homens e les fembres e els infants que y atrobaren. E puix atendaren se deffora, e estigueren aqui aquella nit; e mogueren la major alegria que si haguessen presa la major ciutat de Arago ne de Catalunya. E lendema mati lo rey de França ordena ses osts en escales.

E posa en la primera escala la ost dels ribauts qui eren be xixanta milia; e no aportaven negunes armes, sino sengles bastons en les mans, e mal vestits sens altre guarniment. El rey de França donava a cascu de aquells ribauts tots dies hun tornes d'argent negre de sou, e tot ço que poguessen guanyar, de portar palle e erba e semblants coses. E aquests foren en la primera escala, ab mil cavalls armats quels mes hom en reguarda.

E en la segona escala lo senescal de Tolosa, el senescal de   —265→   Carcasona, el senescal de Bellcayre, el senyor de Lunell, el comte de Foix, e ab ell en Ramon Roger frare del comte de Pallars, qui era de Catalunya, ab cinch milia cavallers armats.

A llats de aquestes dos escales primeres, anavan tretze milia ballesters a peu, tots guarnits e cuberts de ferre, que nols paria sino los ulls.

E en la terça escala anaven totes les osts de Narbona, e de Badares e de Termens, e de Carcases, e d'Agines, e de Tholosa, e del comdat de Sent Gil, e de Burgunya, e de totes les altres gents a qui dien Lenguadoch, qui fossen de la senyoria del rey de França venguts en aquella ost. E eren be setanta milia homens a peu, o pus.

En la quarta escala anaven les osts de França, e de Picardia, e de Normandia, e del condat de Flandes, e gran res de Alamanys e de Flamenchs, e d'altres gents e soldaders triats, qui eren, entre huns e altres, huytanta milia homens a peu, o pus, ab llurs armes.

En la cinquena escala anava lo cardenal ab sa ost a qui ell donava sou, qui eren sis milia cavalls armats, o pus; e feya aportar devant si huna senyera en que y havia senyals de claus.

E en la sisena escala anava lo rey de França, e En Felip son fill, e Carlot, ab tots los nobles homens de França, e ab comtes, e ab altres richs homens, senyors de senyeres, qui eren be cent milia homens. En la qual escala be tres milia cavallers ab llurs armes.

E apres de aquests sis escales, venien les adzembles e les altres besties de careig. E eren be huytanta milia besties. E eren aquells quils menaven he deu milia o dotze milia homens, menys de fembres e de infants menors de vint e cinch anys, de que eren atressi gran res.

E apres de tots aquests, venien sicents cavalls armats, tots cuberts de ferre, per guardar les adzembles.

  —266→  

Quant lo rey de França hac ordenades ses osts e sos cavallers per escales, vench s'en ab tots ensemps, e atendas en la orta de Perpinya. E trames missatges al rey de Mallorques: que ell era vengut aqui, e que s'era cuytat, per raho dels missatgers que li havia tramesos; per que lo pregava e que li deya que ves ab ell, que ell faria en manera que ço que li havia fet son frare li vendria en be; si be s'havia perdut son tresor ne son haver, que ço no preas nient n'en fos despagat; que ell li'n daria mes, e lo abundaria de ço que mester hagues. Quant los missatgers del rey de França foren venguts al castell de la Rocha devant lo rey de Mallorques, besaren li la ma e digueren li la missatgeria, de part del rey de França. E quant lo veren axi estar pobrament en aquell castellet, maravellaren s'en e menyspreaven lo dins son cor; e per raho menyspreaven atressi lo rey d'Arago son frare, car cuydaven se que major renda hagues aquest quel rey d'Arago, per ço com aquest era senyor de Monpeller; car be creyen que valgues mes sol Monpeller que tot lo regne d'Arago. E axi quant hagueren dit los missatgers ço que dir devien al rey de Mallorques, lo rey respos los e dix: que s'en anassen, que en breu ell seria lla hon lo rey de França fos, e parlaria ab ell de sos fets. Ells missatgers tornaren s'en. E el rey de Mallorques aparellas com mils poch; e en lendema, ora de mig dia, ell fo ab lo rey de França lla hon estava atendat; e el rey de França feu li gran honor e rebel assats be, e menjaren. Puix apres, quant hagueren menjat, lo rey de França e el cardenal e el duch de Bretanya e el comte de Foix parlaren ab lo rey de Mallorques a hun de part. E lo cardenal parla per tots; e dix al rey de Mallorques: com havien entes per missatgers seus e per lettres ço que Pere d'Arago son frare li havia fet e quen eren fort despagats; mas que ells l'en venjarien en breu; e que per amor   —267→   d'ell s'eren axi cuytats de venir; mas per tal quel rey de França fos mils pagat d'ell, volien el pregaven, e li manaven de part de Deu e del apostoli, que llivras los castells seus de Rosello al rey de França, e quels livras la vila de Perpinya, e que volgues quel rey de França s'en pogues menar cent homens de Perpinya en ostatges, per que fos mils segur d'ells. E encara demana mes: quel rey de Mallorques los donas, ols fes donar, compra de venda covinentment per tota sa terra; e que prenguessen per Rosello tota moneda quels Francesos aportassen d'aur e d'argent e de metall, segons sa valor; e tots los homens qui fossen d'armes de la terra del rey de Mallorques, el rey de França pagant a ells llur sou, entrassen en les galeres e en la armada del rey de França.

E quant aço hac dit lo cardenal, giras lo rey de Mallorques al rey de França e dix li: «Senyor, vos sots hu dels pus honrats, e dels pus alts, e dels pus nobles princeps de la terra e qui sien al mon. E havets començat aquest fet per manament del apostoli contra mon frare, e ara fets demandes a mi de tals coses que havria obs gran acord al respondre e major al fer. Mas empero, tant so dolent estat de aço que mon frare m'ha fet, que, sens altre acort, vos responch sus ades en axi: que vos absol tota ma terra, ab tant com tota ma senyoria es, per mar e per terra; e que façats e digats e manets en lo meu axi com en lo vostre. E yo llivrar vos he lo castell de La Rocha e el castell de la Clausa qui son sus al pas de la terra del rey d'Arago. E livrar vos nia mes si pogues, mas los homens de Perpinya e de Coblliure se son alçats, e los de la ciutat de lla, contra mi, per ço com saben que yo volia llivrar la terra a vos. E ells amen molt de cor mon frare e nos alten res de vos ne de vostra gent per veritat. Mas be creu huna cosa. Pus que vos e nos puxam anar per lo pla a nostra voluntat, e tingam aquells dos castells que us he dits, les forces e les montanyes conquerrem en breu, qui per grat, qui per força, qui per temor; que tant farem en los huns, si'ns venen entre mans, quels altres faran ço que nos vullam volenters».

E respos lo rey de França: «Sire, molt vos he amat e preat tots temps, per ço com son vostre tengut e vostre cunyat, e mes fills son vostres nebots; e ara preuvos mes, com tan bona resposta m'havets feta en breu. E yo son vostre pagat, e   —268→   graesch vos ho molt, sol que ho façats axi com havets dit sus ades».

E mantinent partis de aqui lo rey de Mallorques, e amena ab se xixanta cavallers de Picardia e docents servents de Tolosa que li llivra lo rey de França; e vench s'en al castell de La Rocha, e mes hi quaranta cavallers e cent cinquanta servents en establiment, e prou vianda quels lexa, e trames los vint cavallers e cinquanta servents que romanien al castell de la Clausa, e mana a cascuns que guardassen be aquests dos castells al rey de França e a ell. E quant aço fo fet, torna s'en lo rey de Mallorques al rey de França e al cardenal, e comtals ço que havia fet, e ells foren ne pagats be. E puix lo rey de França trames tro a mil cavallers e ab companya de servents e ballesters e lancers; e dix los que anassen a la vila de Perpinya, per assajar sils dexarien entrar dins ne si hom los ho defendria, e per albirar atresi si el lloch aquell se podia pendre per força menys de ginys, com batre a scut e llança.

Quant lo rey de França hac aço dit e manat, vengueren s'en aquells cavallers e aquells servents, que hom los llivras la vila de Perpinya. E aquells dins no feren semblant quels vehessen, mes que stigueren tots suaus, e aquests aparellats ab llurs armes. Els cavallers del rey de França que no veren neguns per los murs ne per les torres ne en la vila qui res los dixes, cuydaren se que tots aquells de la vila se fossen fuyts, o que stiguessen desarmats, per demanar quel rey de França los prengues a merci. E axi aquells cavallers acostaren se regeu al mur e a les portes. E quant foren ben prop, aquells de llains van deserrar llurs ballestes, e trameseren los pedres, e cantals gitaren per los murs avall, e meseren grans crits e grans veus, que aparech que n'i hagues mes de deu tants que no y havia. E aquells del rey de França qui veren aço, cuydaren se quel rey d'Arago fos lla dins; e no u tengueren a festa, e giraren les testes als cavalls, e tornaren s'en d'espero vers la ost del rey de França. E al tornar passaren per hun monestir de dones monges de la orde de Sestell qui era fora la vila de Perpinya. E van trencar les portes del monestir, e barregaren e robaren la sglesia e totas quantes coses hi hac, que hanch no y lexaren stacha, que tot s'en portaren ab si; e occiren e nafraren gran res de les monges, e jagueren ab aquelles quels   —269→   fo vigares que fossen belles; que no y guardaren sgleya ne nulla res. E puix quant havien jagut deu o dotze ab huna, batien les e nafraven les bravament, e feyen coses ab elles que serien vergonya de reter. E en apres, com hagueren fet aço a llur guisa, partiren se de aqui e lexaren estar les dones robades e malament nafrades, e ells tornaren s'en al rey de França, e comtaren los com los havia pres e que Pere d'Arago era en Perpinya ab gran companya. E el rey de França qui u oy cuydas que fos ver, e hac ne gran goig, per ço quel pogues aqui assetiar lo rey d'Arago si hi fos; mas resposli lo rey de Mallorques el comte de Foix: que sol nos mogues ne s'arevatas per aqueixa raho; car ells sabien per cert que Pere d'Arago era luny de aqui be sis jornades o pus. E axi quant aço hac oyt lo rey de França, dix al comte de Foix e al senescal de Tholosa: que anassen ab ells abduys, ab pocha companya, a la vila de Perpinya, e que parlassen ab los homens de la vila, e quels dixessen: que, si volien dar compra e venda a la ost del rey de França, que hom nols faria enuig en res, avans los pagaria hom a llur volentat de tot ço que vendrien, e nols entraria hom dins los murs de la vila, sino aytant com ells volrien; encara, si aço feyen, el rey de França e el rey de Mallorques los perdonaria tota res que fet los haguessen; e si aço fer no volien, sabessen per cert que hom los talaria les heretats e les vinyes; e el rey de França null temps nos partirie de aqui tro que los hagues presos per força; e puix ja no trobarien ab ell nenguna merce.

Ab aytant, vengueren s'en lo comte de Foix e el senescal a la vila de Perpinya; e foren, e dixeren axi com los era estat manat. E els homens de Perpinya qui hagueren haguda la missatgeria del rey de França, hagueren llur acord; e veren que nos porien ne tenir longament contra lo gran poder del rey de França ne el d'Arago no havia aparellat llavors com los pogues be ajudar; e faheren e atorgaren plet ab lo rey de França, en la manera e en les condicions d'amunt dites, mala a llur obs, segons que veurets. Mas molts d'ells, e dels millors de la vila, no volgue'ren contendre en aço, ne volgueren trencar llur fe ne llur naturalea vers lo rey de Arago, al qual havien jurat lonch temps havia, ab volentat del rey de Mallorques llur senyor, de valer e de ajudar contra tot hom qui ab   —270→   ell fos en guerra, e encara si aquell rey de Mallorques ho contrastava, segons que en les cartes de les convinences es contengut, qui foren fetes entrel rey d'Arago e el rey de Mallorques. E axi molts d'ells, qui en aço no volgueren consentir, segons que d'amunt es dit, ixqueren se de la vila de nit, ab llurs infants e ab llurs mullers, que menar los s'en podia, e ab llurs bens mobles que s'en pogueren portar vengueren s'en al rey d'Arago e en la sua terra.

E el comte de Foix e el senescal, quant hagueren acabat ab los homens de Perpinya lo fet per lo que eren venguts, tornaren s'en al rey de França e al cardenal e comtaren los ho. E sempre lendema feu lo rey de França desatendar les osts; e atendaren se entre Perpinya e huna casa del Temple qui ha nom lo mas de Deu. E ixqueren li los homens de Perpinya, e feren li homenatge e sagrament: que nols nourien de aquesta guerra, ans li observarien les covinences que li havien promeses de attendre, en poder del comte de Foix e del senescal de Tholosa. El rey de França en apres, ab ses osts ana d'amunt e d'avall per Rosello. Eren tants les gents que nols podia hom capdellar que nos destroissen la terra, aytant com podien, a totes parts. E abtant lo rey de França hac entes quel rey d'Arago era fuyt e sol no s'havia cura de aquesta guerra; e ordena que lendema entras en Catalunya. E vench s'en atendar ab ses osts prop hun lloch qui s'apella el Volo e es luny de Panisars dues llegues, poch mes o poch menys.

Ara lexa a parlar lo libre del rey de França e de ses osts, e parlara del noble rey En Pere de Arago e de Cecilia.

Diu lo comte que, quant lo rey d'Arago fo vengut de Perpinya en la sua terra de Catalunya e n'hac lexada anar la regina muller del rey de Mallorques, e presos al castell de Torrella de Mongriu sos fills, e el fill del senyor de   —271→   Narbona que hac de altra part trames en preso a la ciutat de Girona, si fo en gran treball de passar huna guerra, qui era llavors gran e soberga entrel comte de Ampuries e En Dalmau de Rocaberti. El rey feu sobre aço tot son efforç com la pogues adobar; e adoba los; e avench los ab dos quant hi hac be treballat. E puix ell entes per cert quel rey de França e el cardenal, ab aquell poder que d'amunt es dit, eren ja en Rosello per entrar en Catalunya. E tots dies los ardits els missatgers venien al rey d'Arago: quel rey de França ab ses osts se acostava poch a poch vers sa terra fortment. E el rey de Arago en aquella saho no era be aparellat de esperar tan gran poder com aquell era, per mar e per terra, car ell no havia encara ajustats ab si huytanta cavallers per nulla res del mon, ne servents, sino los maynaders, ne havia encara asoldadats ne aplegats nenguns cavallers de sa terra ne d'altre lloch, ne ne havia armades galeres ne negun altre vexell sobre mar, ne aparellat bescuyt ne altre arnes de qual pogues armar; que ans s'en entrameti menys, ne s'en era entrames tro aci, que si hagues a guerreiar ab un sotil cavaller de sa terra. Pero, quant veu que axi era, e que, si no y acorria en breu, que tot era perdut, trames lletres a les osts de Gerona e de tota sa vegueria, e de Barcelona, e de Lleyda, e de Taragona, e de Tortosa, e de Valencia, e de tota Catalunya, generalment a tots los homens de les sgleyes, del Temple, del Espital, e dels altres ordens de cavallers, e d'altra part a tots los richs-homens de Catalunya: que, mantinent, vistes les presents, pensasen de atendre ab llurs armes al pus tost que poguessen, a cavall e a peu, lla hon lo rey fos, per deffendre la terra als Francesos, qui eren ja en aço que devien passar ja les munts qui partien Catalunya e Rosello.

E puix, quant les lletres els missatgers del rey d'Arago foren venguts per tota la terra, maravellaren se molt d'aquest ardit e de la saviesa del rey d'Arago, qui tant havia tengut de aço a fer que per força se havia a fer. Empero arearen se tota la gent de la terra al mils que pogueren, per complir lo manament del rey; mas ell los havia tant trigat de fer saber, e aytanbe tan breu temps asignat de seguir lo seu manament, que ab la pobrea e ab la carestia qui era llavors en Catalunya, les gents nos pogueren tan be arear, ne aparellar tants, ne en tal   —272→   manera, ne tantost, com mester fora; ans del lloch e de la vila hon se pensava hom que deguessen exir deu milia homens de peu, non exien bonament mil. Mas no y podien als ter, per les rahons d'amunt dites. E aquelles elexes no y foren al temps quel rey havia manat que y fossen, jatsia que tuyt hi haguessen fet llur effort. Per que, al rey de Arago cuyda tornar a gran dapnatge, e a tota sa terra, si Deu no li'n valgues e la sua certea, per ço car, lo dia quel rey de França hac ordenat que lendema mati entras en la terra de Catalunya, lo rey d'Arago era llavors en huna sua poblacio qui es en Ampurla, qui ha nom Figueres; e nos cuydava quel rey se fos encara tan prop ajustat a sa terra. E aquel dia ell, sabe per les espies que ell havia en les osts del rey de França, quel rey de França havia fet e ordenat per lendema mati, passas hun coll qui ha nom Panisars per entrar en Catalunya. E lo rey, com aço hac entes, maravella s'en molt, e stech entre si e molt pensivol, no per reguart ne per temor que ell hagues, mas temes que les gents de les sues terres nos donassen espahordiment e esmay, quant sabessen quel rey de França fos passat deça los munts, menys de colps. Per que, lo rey fo en molts pensaments; e no sabe si fes manament per la terra: que tuyt lexassen los llochs plans e que alçassen en los castells o en les forces, o ell se ixques a carrera als Francesos. Empero, quant hac sabut aço e pensat, hague bon cor e enfortit; e pensas que si a fi venia, mas valia que moris estant rey, que si sos enemichs se honrassen d'ell a la llongua en nulla res.

Ab tant, apella totes ses maynades e sos scuders qui eren aqui ab ell, e ab los homens de aquella vila partis de alli maniment e vench s'en avant vers los murs, en hun lloch que ha nom la Junqueres, qui no es luny media legua del coll de Panisars. E com foren aqui, feu acivadar los cavalls; e entretant feu estendre aquella pocha gent que y havia, per la muntanya e puig feu los manament que fessen moltes fogueres a totes parts. E fo fet axi com ell hac dit e manat; e feren ne en doscents llochs fogueres tan grans que semblaven que totes les osts de Spanya hi fossen, tan grans fochs e llums hi havia. E apres, lo rey d'Arago feu fer huna alimara vers la Junquera, axi com havia empres. E les gents de la terra qui veren aço, estigueren se aquella nit en llurs llochs axi com se staven. Mas   —273→   lo bon mati pensaren tuyt de attendre vers lo coll de Panisars a totes parts. Axi que, en breu de dies, hac grans gents e grans companyes ab lo rey d'Arago al coll de Panisars. E foren hi tots de Gerones, e de Ampurla, e de Campredon, e de tota aquella terra. E apres de pochs dies vench la ost de Barcelona per mar e per terra. E aytants com foren, eren molt ricament aparellats de bell arnes. E axi, poch a poch, les gents de Catalunya se replegaren totes, o la major partida, al coll de Panisars ab lo rey; e majorment homens a peu; per ço com los cavallers nos podien arear tan yvaç; quel rey nols havia fet acorriment encara de nenguna res que areassen. E per ço que les osts de Catalunya exissen e venguessen aydar pus yvaç e pus coratjosament lo rey d'Arago feu manament a son fill N'Amfos, qui era llavors en la ciutat de Barcelona: que fes manament per ses lletres a tots los llogars de Catalunya, pochs e grans, que fes repiquar les campanes e els senys de nit e de dia, per tal que tots cells que u oyssen e fossen de edat de portar armes, atenguessen al rey, e nos poguesen escusar de aço, segons qu'es scrit en lo Usatge de Barcelona, que diu que: «Si princep de Catalunya, comte de Barcelona, per algun cas sera assetiat per sos enemichs, o ell sos enemichs tendra assetiats, e oyra hom que algun princep vingua a combatre ell sobre sa terra, e aquell princep comte de Barcelona havra mester ajuda, e sobre aço havra amonestats los homens de sa terra per lletres, o per missatgers, o per aquells senyals que son acostumats, ço es assaber per faro o per alimares, tots los homens, sis vol cavallers o servents, qui haguen edat de poder combatre, tantost com aço havran vist o entes, al pus y vaç que ells puxen, vinguen a ell socorrer; e si null hom hi fallia en la ajuda, la qual en aço fer li poria, si terres te per aquell princep, tots temps ho deu perdre; e qui no terres te, deu li esmenar lo desonor o el defalliment que li havra fet, axi com ha promes ab son propi sagrament; per tal que null hom no deu fallir a son senyor ne a princep, e a tan gran obs e a tan gran necesitat».

E quant N'Amfos, fill del rey d'Arago, hac oyt lo manament de son pare, feu fer, axi com d'amunt es dit e son pare lo rey d'Arago En Pere li havia manat. Per que les gents de la terra feren tot llur poder e llur effort de arear se al pus tost que pogueren. E cells qui poder ne havien, vengueren al coll   —274→   de Panisars per ajudar a llur senyor lo rey de Arago. E el rey d'Arago En Pere ordena ses osts per diversos logars. E posa la ost de Lleyda tota primera vers la part hon devien venir los Francesos, be gran miga legua luny de totes les altres osts, per ço que conexia e sabia que los homens de Lleyda eren pus esperts e pus abreujats, a peu o a cavall, que neguns dels altres homens de viles ne de ciutats que ell hagues, que cavallers no fossen; e atressi com ells hi havien mes homens a cavall e mes cavallers armats, que quaix les millors tres osts que y fossen de ciutats no n'i havia.

Ara lexa a parlar lo llibre del rey d'Arago e de ses osts, e parla del rey de França.

Diu lo comte que, quant lo rey d'Arago hac entes huna nit, segons que d'amunt es dit, quel rey de França devia entrar lendema en Catalunya, e ell s'en fo pujat ab pocha companya sus alt al coll de Panisars, e hac fetes fer fogueres de moltes parts, per tal que paregues que moltes osts eren ab ell; e les talayes quel rey de França havia posades aquella nit per los puigs e per los llochs alts e per les partides aquelles, fo semblant, quant veren les fogueres quel rey d'Arago feya fer tantes e en tants de llochs, maravellaren se molt e cuydaren se que totes les gents del mon fossen aqui; e trameteren missatge al rey de França, e el rey de França, quant ho hac oyt, trames per lo cardenal que vengues ab ell, e per alguns altres richs homens que eren de son consell. E quant foren venguts devant, dix los axi: «Mala maginança don Deus a Pere d'Arago, car ell nos ha feyt treballar tant en va». E respos lo cardenal tantost: «Per que deyts vos aço, sire?». E respos lo rey de França en son lenguatje frances: «Sire cardenal, yo us dire per que. Vos e nos havien entes, ans que e entrassem en la terra de Pere d'Arago e de Rosello, que Pere d'Arago s'en era fuyt e havia desemparada sa terra. Ell feu ho tot per falsia   —275→   car no s'es mogut per nulla res que nos hajam fet tro ara; que sabe que nos deviem entrar dema en sa terra; e es vengut esta nit; e s'es atendat al coll de Panisars ab totes ses gents per defendre a nos lo pas; pero que nos pot fer que nos entrem dema en Catalunya, axi com nos haviem ordenat. Ans nos covendra tornar atras; sino gran mal hic poriem pendre». El cardenal qui aço hac oyt fo molt fello e despagat d'aci en leix, tant que de huna peça no poch respondre mot. E en apres dix: «Puix axi era, que fessen ço que porien».

E tota aquella nit guaytaren se molt be en la ost de França e al bon mati desatendaren les tendes e tornaren s'en sus al pla de Rosello; e al tornar, passaren prop de huna vileta qui era de huna dona qui havia nom N'Aligsen de Mont-Esquiu, e amava molt al rey d'Arago; e per ço no y lexa entrar los Francesos, ans se deffes a ells molt fortment. Els Francesos qui veren aço tingueren se per ahontats; e acostaren se al mur de aquella vileta, qui es assats en lloch pla, salvant que es vallegada; e donaren hi be tres o quatre batalles, en les quals perderen moltes gents a cavall et a peu; e hanch no la pogueren pendre. E veren que massals costaria, e no y combateren pus. Mas atendaren se allens prop aquella nit; e lendema mati vench hun avolot en la ost del rey de França, mentre ques dinaven ço es assaber: quel rey d'Arago ab tot son poder e ab deu milia Serrayns ginets, e ab be cent milia homens de peu, que passaven d'amunt per la montanya, e que venien a entrar en Perpinya, per ço com deyen, quels homens de la vila de Perpinya li devien llivrar la vila, e puig lo rey d'Arago ques meses alli, e vedaria lo pas als Francesos que no passassen deça, e axi tendria al mig lloch aquells qui passats eren, e quels donas batalla. E quant la ost del rey de França hac oyt aço, desatenda e yxques yvas e tots de aquell lloch; que hanch no fo a temps a replegar tota llur roba, ans lexaren aqui cells de la ost matelaffs e tendes, e altres caxes plenes de cayrells e armes moltes que no podien axi tots carregar; e partiren se de aqui, e vengueren s'en atendar prop la vila de Perpinya. E cells qui eren en establiment en la vila de Volo ixqueren deffora e preseren aquella roba e aquelles armes que havien lexades los Francesos, segons que d'amunt es dit e meseren les dedins en la vila. E els Francesos vengueren se atendar, segon   —276→   dit he, prop la vila de Perpinya, e veren que aço que havien entes del rey d'Arago no era res, e tengueren se per fort escarnits. E el rey de França hac son consell ab lo cardenal; e dix li que, si no prenia consell al fet dels homens de Perpinya, en guisa que fossen segurs d'ells e que poguessen en ells fiar, que tot llur fet era perdut; per ço com tots jorns se mouria ravato en llur ost, axi com ara havia fet; e axi farien gran perdua: «Certes, dix lo cardenal, vos deyts ver. E es mester que y prenau consell. E podem lo pendre en esta manera. Vos trametrets missatge als homens de Perpinya: ques ixquen tots, o la major partida d'ells, aci deffora, que vos volets ab ells parlar de alguns affers; e ells faran ho. E vos, d'altra part, havrets fet entrar abans, poch a poch, gran res de nostra gent en la vila, a scusa de comprar vianda. E axi com los homens seran de fora ab vos e am mi en parlament, sis poden avenir ab nos ne volen fer tot ço que nos vullam, sino retendrem los nos tots presos. E aquells qui seran del nostres en la vila, barregaran tota la vila. E havrem pus tost Rosello a nostra volentat, pus que hagam la vila de Perpinya».

E repos lo rey de França al cardenal e dix li: que aço nos podia fer per nengun tall, per ço car ell havia jurats e assegurats ab sagraments e sobre sa fe los homens de Perpinya, e no seria bo que ell trencas sa fe, car tot princep deu tenir e observar a amichs e a enemichs sa fe. E dix li lo cardenal: que no fos en res de aço, que ell tenia lloch de apostoli que era vicari de Deus; e axi, de part de Deu, ell lo absolia del fet aquell e de tot sagrament que ell fet los hagues; que mes valia fer aço, que si la sgleya de Roma ne la corona de França romanien ahontats ne escarnits. «Ara, ço dix lo rey, pus axi ho deys, façamho axi com ho havets consellat».

E mantinent trames lo rey de França hun cavaller qui era companyo del comte de Foix, per nom En Ramon Roger, a la vila de Perpinya, qui dix als promens de la vila, de part del rey de França: que aquell rey de França los requeria els pregava, e el cardenal atressi, que ixquessen a parlar deffora, la major part d'ells si tots no podien, que ells volien parlar ab ells de coses que serien profitoses al rey de Mallorques. E quant los homens de Perpinya hagueren oyda la missatgeria del rey de Françe, sol nos sospitaren de res, per ço   —277→   com ja eren assegurats, mas que tots ensemps, o la major partida, ben arreats de vestits nobles, sens totes armes, ixqueren deffora per oyr ço quel rey de França volia dir. E quant foren devant lo rey de França, besaren li la ma e feren li reverencia aquella que pogueren, e demanaren li per quels volia. E ell dix los:

«Barons, vosaltres sabets que yo son vengut en esta terra per manament del apostoli qui m'i fa venir per conquerir la terra de Pere d'Arago, qui es donada e atorgada á mi e a mon fill Carlot per lo apostoli. E sabets encara que yo son vengut ab volentat e ab consentiment de vostre senyor natural En Jaume, rey de Mallorques. Ara yo vull esser segur de vosaltres, en manera que yo e mes gents nos puxam en vos fiar».

E respos hu dels homens de Perpinya qui parla per tots: «Senyor, nos crehem e sabem tot ço que vos deyts; mas, si us membre a vos, nos vos havem fet sagrament e homenatje que no us nojam a vos e a vostra gent en nulla res, e no u havem fet depuix que promes vos ho haguem. E ara, ço que deyts no sabem per quin enteniment vos ho deyts, que nos, ço que havem promes, nos atendrem sens talla. E altre sagrament no us ne poriem fer, sino aytal com ja un havem fet».

E respos lo cardenal, que aqui era present, e dix al rey de França: «Sire, no façam longues noves ab aquests homens, que yols dire breument ço que vos los havets en cor de dir, si ho volen fer per grat, sino facen ho per força. -Ara, digats los ho vos, ço dix lo rey de França».

E llavors giras lo cardenal als homens de Perpinya, e dix los axi:

«Barons, lo rey de França ja us ha dit que vol esser segur de vosaltres; e mana us que façats axi com ell o yo vos direm. E yo aytambe dich vos ho, e man vos, de part de Deu, en esta manera: ço es assaber: que llivrets en ostatges cent homens dels millors de la vila, aquells que yo vos anomenare per escrit, al rey de França, e que ell los puxa trametre en França o lla hon se volra: e ells haguen de ques fassen llur obs, sis volen. E encara deman mes: que tot hom qui vulla albergar en la vila, dins de Perpinya, en vostres alberchs, que u facen, e vosaltres quels donets compra e venda de tota res que hajats, axi com conexera lo senescal del rey de França».

E quant lo cardinal hac dit aço, se tengueren los homens   —278→   de Perpinya per perduts, e hagueren llur acort, e no gosaren sols tornar paraula contra ço que dit era: mas, axi com homens presos e forçats, otorgaren tot son enteniment al rey de França; e tornaren s'en a la vila, e feren gran dol, ells e llurs mullers e llurs infants, per ço car no sabien quals serien aquells quel rey de França s'en menaria en ostatge. E puix, com vench al vespre, fogiren s'en molts, per paor dels ostatges, de nit, a peu; que s'ixqueren de la vila, e lexaren tots sos bens, e vengueren s'en al rey d'Arago, al coll de Panisars. E lendema mati, lo rey de França demana los cent homens d'ostatges, e livrals li hom, axi com ell volch demanar. E puix los Francesos entraren en la vila e meseren se en los alberchs; e prenien se tot ço que volien e forçaven les dones e les donzelles, e feren aqui molta de mala ventura, que seria longa cosa de retreer. Mas hun comte qui era de Picardia ho compra tot molt be; per ço com ell alberga en hun alberch de hun rich hom de Perpinya que havia la pus bella dona de Perpinya, per muller; e aquel comte pres la per la ma, e mes la en huna cambra, e volia la forçar per ço que jagues ab ella. E ella axi com a bona e prous, no lo y volch consentir per nulla res. E quant aquest comte viu que no acabava res ab ella, trach se lo coltell e degolla la aqui mateix, e lexa la star. El marit, com lo comte s'en fon exit, entra en la cambra e troba sa muller degollada e morta, e fo molt dolent en son cor; mas sol no u feu res aparer, ne sol no u feu res semblant que s'en donas cura. E quant vench al vespre, al sopar, ell trames ses presentalles de vin blanch al comte; e el comte bech tant ab sa companva que tuyt foren embriachs. E sempre quant foren mesos als llits dormiren tuyt. E aquell hom oste seu, a qui aquell havia morta sa muller, arreas e trames de nit sos fills a peu vers lo coll de Panisars, ab los diners e ab l'altra roba que pogueren aportar. E ell, ab dos nebots seus, romas en l'alberch seu. E quant ell veu que tots los Francesos dormien ben ferm, ana s'en ab son coltell tret als llits, de hu en hu, e al comte tot primer; e ell los degolla tots, ço es assaber lo comte, ab trenta dos de sa companya, entre cavallers e scuders; e lexals star, e vench s'en darrere sos fills al coll de Panisars al rey d'Arago, e comta lo y tot.

Ara lexa a parlar lo libre del rey de França e parla del rey d'Arago qui es al coll de Panisars.

  —279→  

Diu lo comte que, quant les gents del rey d'Arago foren ajustades y replegades al coll de Panisars, e el rey de Arago sabe quel rey de França era tornat atras, sabe li molt greu com axi s'en era tornat, menys de colp. Mas tots los almugavers e els cavallers e els servents feyen ardits molts en la ost del rey de França, e amenaven homens presos, e besties, e moltes altres coses; mas tot Rosello, aytant com tot lo pla era, se tenia per lo rey de França, salvant la ciutat d'Euna quis reclamava per lo rey d'Arago. E aqui eren se recullides grans gents de les terres, ab prou vianda e ab llurs infants e ab llurs mullers; mes feyen que folls, per ço com en aquell lloch no havia tal força que jas pogues tenir al poder del rey de França, combatent encara sens ginys, a scut e llança.

Els homens d'Euna trameseren missatge al rey d'Arago al coll de Panisars, quels trametes homens a cavall, aquells que pogues, per guardar la ciutat d'Euna ab ells ensemps; per ço car ells no havien null hom a cavall en aquella saho. E lo rey d'Arago, com ho hac oyt, trames hi hun cavaller de Catalunya, per nom En Ramon d'Urig ab trenta cavallers ab llurs cavalls armats. E huna nit avallaren lla jus e entraren en la vila, que hanch nols veren los Francesos. E quant vench sempre per lo mati, fon lo rey de França devant Euna atendat, ab ses osts que tenien de aqui tro a Perpinya, que per poch hi ha dos legues; e feu dir als homens d'Euna: ques retessen a ell per fer d'ells sa volentat, sino ques aparellassen de la batalla. E els homens d'Euna respongueren li: que nos retrien pas a ell, mas que eren aparellats de la batalla e de tota res que volguessen. E els Francesos qui veren que homens a cavall hi havien, cuydaren se que mes n'i hagues; e nols donaren batalla ne altre,   —280→   sino quels feyen algunes esdemeses tro al mur; e no y guanyayen res; que tota vegada n'i romanien qui trenta, qui quaranta o pus. E puix, quant vench lo tercer dia, lo rey de França e lo cardenal foren despagats; e ordenaren que lendema los donassen batalla a totes parts, e, si sabien morir, que prenessen la vila per força. E aquells de dins hagueren sabuderia de aço. En Ramon d'Urig comfortals fort e mes los bon cor a tots. Mas los companyons qui eren ab En Ramon d'Urig robaren los alberchs dels homens de la vila; e prenien ço ques volien, e no s'en volien capdellar per aquell En Ramon d'Urig. E els homens de la vila qui u veheren que axi era, cuydaren se que En Ramonet d'Urig hi consentis, e anaren tot lo dia per lo mur, murmurant entre ells, e feyen consells ça e lla ab ells mateixos. E En Ramonet d'Urig qui viu aço, cuydas quels homens haguessen parlat plet ab los Francesos menys d'ell, e quels llivrassen la vila; e ell tench se per perdut, e pensas que los trayt. E quant vench al vespre, sus a la miga nit, ixques de la vila ab sos cavallers qui ab ell eren venguts; mas no cregats que s'en portassen armes ne s'en menassen los cavalls; ans s'en hagueren a exir, e no sabut, per una corda. E se assogaren per lo mur, per aquella part hon era pus baix. E axi anaren s'en, que hanc nols sentiren dins ne de fores, tro que ja foren en lloch saul. E llavors les scoltes dels Francesos los sentiren anar, e conegueren que de la vila eren e que s'en exien, e cridaren grans crits darrere ells. E cells qui eren en la vila, qui sentiren aço, anaren vers aquella part hon solia estar En Ramon d'Urig, e no y trobaren nengu; e tengueren se per perduts, car bes cuydaven que s'en fossen passats als Francesos e que consentissen la tracio contra ells. E puix, quant vench per lo mati, conegueren los Francesos que null hom a cavall no y havia, acostaren se al mur de totes parts molt fortment e dura. E preseren hi gran mal; e hun rich hom de França, molt honrat, hi fo ferit ab hun cayrell de ballesta de dos peus e sempre caech mort fret; si que tants s'i ajustaren per llevar aquell, que aquells de lla dins se cuydaven que fos lo rey de França o son fill. Mas lo poder de fora era tant, e donaren los tantes batalles, que, ans que de aqui partissen, preseren la vila per força, e entraren dins. E aqui lexaren se anar a homens e a fembres e a infants, axi que no y guardaren res; ans   —281→   entraren en les sgleyes de la vila e robaren les, e trencaren les creus e les ymatges dels sants que y eren, e gitaren ho tot a perdicio; e gitaren les reliquies dels sants que y eren. E prenien los infants petits, e batien ne les parets, e puix jahien e forçaven les fembres vidues e poncelles e les altres, que no y guardaven reverencia de sgleya ne de altar; ans jahien ab elles aqui e leix. E puir com hi havien jagut tant com volien, occien les e nafraven les malament; que no y valia merce clamar ne cridar nulla res; que hanch tan gran legea, ne tan gran crueltat no fo feta per gens de nenguna ley de crestians, ne juheus, ne pagans; que major crueltat fo que aquella del rey Erodes, com feu occiure los ignocens en la ciutat de Betlem.

E quant la vila d'Euna fon presa, e els Francesos hagueren morts tots los homens e les fembres qui eren en la vila, enderocaren totes les cases e els alberchs de aquella vila, que hanch no y romas quaix pedra sobre altra; descobriren les sgleyes e meteren hi foch, e cremaren tota la vila, que legea era qui la veya; e puix lexaren la estar. E partiren se de aqui tots ensemps ab gran goig e alegre. Mas sol aquest peccat los deguera destroyr tots, com sis feu; aquest ab d'altres e puix ne feren, e compraren ho be. E puix vingueren les novelles al rey d'Arago que la ciutat d'Euna era presa. E ell fo molt despagat, no per la perdua del lloch, mas per les gents qui s'erien perdudes; mas ell sabia be que be u havien comprat, tants e de bons n'i havia morts dels Francesos.

Mentre quel rey d'Arago estava en estes paraules, vengueren li missatgers de hun castell ben fort, qui es riba mar e es del rey de Mallorques, sus al entrant de Rosello vers aquella part de Catalunya; e lo castell aquell ha nom Coplliure. E dixeren li aquells missatgers, de part de tots los homens de Coplliure; que si ell anava ab companya a cavall e a peu,   —282→   en manera que pogues be stablir aquell castell, que ells lo y donarien. E quant lo rey d'Arago hac oyda la missatgeria, dix als missatgers: que s'en tornassen, que ell no volia emparar aquell castell; que reguart havia que no fos escarnit per los homens mateix de la vila. E los missatgers tornaren s'en a Coplliure als homens de la vila, ab la resposta quel rey los havia feta. E los homens de la vila tantost, los demes, dels grans tro als menors, volien de tot en tot la senyoria del rey d'Arago; mas alguns n'i havia qui contrastaven. E quant saberen aço, feren ho assaber a hun cavaller qui tenia lo castell de Coplliure per lo rey de Mallorques. E ell cavaller aquell havia nom Arnau de Sagra. E feren li assaber axi: quels homens de la vila quaix tots volien tenir lo castell e la vila per lo rey d'Arago e que li volien llivrar. E l'altra partida dels homens de la vila qui eren de volontat ab lo rey d'Arago nos cuydaven que nengu sabes, aço que ells tractaven. E arrearen altra vegada llurs missatgers, ço es assaber los millors quatre homens de aquell lloch; e trameseren los al rey d'Arago; e dixeren li: que molt se maravellaven de la sua saviesa, com ell, segons los affers en que era, rebugava de perdre tan bon castetl com Coplliure, e majorment com hom lo li volgues livrar, que res no li costaria. E el rey d'Arago respos: que puix axi u deyen, assajaria si deyen veritat, axi com ho havien dit, e que seria tal dia ab aquella companya que millor hi fos. E los missatgers, quant hagueren oyda la resposta del rey, ab gran goig tornaren s'en a Coplliure. E lo rey d'altra part arreas lendema mati tro a cinquanta homens a cavall e ab mil a peu, en tal guisa que, al sol exit, fo devant lo castell de Coplliure en huna vinya. E lo rey cuydas que aquell qui tenia lo castell consentis en aço quels homens de la vila havien fet e parlat. E mana a les companyes qui eren ab ell quel sperassen aqui. E ell, ab hun companyo, cavalcant ab son cavall e ab son perpunt vestit, acostas al mur de aquella part del castell e demana si era Arnau de Sagra. E ell respos li: que hoc esser, e qui era ell quil demanava? E lo rey dix li: «Yo son lo rey d'Arago; e son vengut aci pendre lo castell, si llivrar lom volets, axi com me havets trames a dir dues vegades». E el cavaller qui era en lo castell maravellas molt com aço oy dir; e dix li: que no conexia que ell fos lo rey d'Arago e que s'acostas mes avant. E lo   —283→   rey dix li: «Nom conexets vos a mi! E yo be conech a vos, e vos si us fets a mi atressi. Que veus mon perpunt e mos senyals e ma sella e tot mon arnes». E el cavaller respos li altra vegada: que nol conexia, mas que s'acostas mes avant. El rey acostava se poch a poch, e parlava alt per quel cavaller lo conegues en la paraula. Mas lo cavaller li deya: que ell nol conexia, tant li era luny. El rey qui viu que escarn se treya d'ell dix li: que si volia fer axi com promes li havia, sino que u digues. E quant ell hac aço dit, hu de aquells qui staven al mur del castell dix a hun ballester qui li estava apres, que li tiras e que nol scoltas pus. E lo ballester va deserrar la ballesta. E lo rey qui viu aço punyi son cavall dels sperons e torna s'en a sa companya, e tench se molt per escarnit de aquest fet. E puix devalla s'en ab sa companya tro sus á la vila qui es riba mar, en torn lo port qui y es; e trencaren les barreres e barbacanes que y havien fetes, e per força esvairen la vila tro sus al mur vell, e meseren foch a tot, e cremaren galeres e barques e altres vexells qui eren al port. E quant aço hagueren fet, torna s'en lo rey ab sa companya al coll de Panisars. E los homens de Coplliure, aquells quis tenien de la sua part, tengueren se per fort maravellats, com axi havien fet venir aqui lo rey d'Arago de bades. E volgueren hi trametre altra vegada missatgers; mas entretant, aquell qui tenia lo castell hac fet aço saber al rey En Jaume de Mallorques qui era en la ost del rey de França e trames li a dir: que pensas de correr e venir ell personalment, sino lo castell de Coplliure havia perdut. E el rey de Mallorques, que oy aço, cavalca mantinent e vench se vers Coplliure; e lendema mati, com los missatgers e els homens de la vila devien tornar al rey d'Arago, veren quel rey de Mallorques llur senyor era a les portes e venia. Tengueren se per sobre presos; e axi la missatgeria romas; e lexaren entrar lo rey de Mellorques dins en la vila, ab convinences que feu als homens de la vila, que ell no llivraria aquell castell als Francesos.

  —284→  

Quant lo rey d'Arago, segons que d'amunt es dit, s'en fon tornat al coll de Panisars, trametia tots dies cavallers e servents a la ost del rey de França; e guanyaven hi molt; e feyen de grans ardits. Entrels altres ardits s'en feu hu N'Uguet, comte de Ampuries, aytal. Ell hac espiat hun dia, que mil e cincentes besties eren vengudes de la ost del rey de França prop de Coplliure, per aportar vi a la ost, de hun lleny de Mallorcha qui l'havia aqui aportat per mar e descarregat. E quant lo comte d'amunt dit hac aço espiat, aparellas tro ab cent servents e ab cinquanta homens a cavall, e partis de nit de la ost del rey d'Arago, que nengu no sabia quin ardit se volia fer. E quant vench lendema mati, hac tant anat ab sa companya d'amunt dita, que fo fora de tot Ampurla, e de tota la vall de Banyoles e fo passat de lla lo castell de Coplliure, en guisa que nengu nol vee. E aqui ell parti sa companya en tres parts, si be s'era pocha; e feu metre les servents en aguayt, levat ell que romas, ab si set cavallers; e feu manament que nengu nos mogues tro que ell hagues ferit e desrengat.

El comte, ab los d'amunt dits set cavallers, lunyas molt de sa companya, e ana s'en costerejant vers lo cami hon se pensava que aquella requa dels Francesos devia venir; e ell cuydavas que encara no fossen anats en lla. E quant hac molt cavalcat, ells veren venir aquelles adzembles qui s'en anaven ja carregades de llur vi. E el comte qui u viu, aturas e mes se detras de hun puig, prop del cami, ab los dits set cavallers, per tal que aesmas quina companya eren los Francesos qui anaven ab les adzembles. E quant ell se fo dexat del cami, les adzembles dels Francesos foren ateses. E havia ab elles dos milia homens a peu e cent xixanta homens a cavall, qui venien en la reguarda de les adzembles. E quant los cavallers   —285→   del comte les hagueren vistes, dixeren al comte: que no era bo que ferissen en ells, que be n'i havia a hu trenta o quaranta dels altres. Mas lo comte respos: que pus venguts eren, e tant avançats s'eren, que ferissen en ells, en los primers; per ço com no y havia null hom a cavall, que tots eren en la reguarda; e ans que aquells de tras hi fossen attesos, hi havrien ells fet gran dan e mal. E tots respongueren que farien sa volentat, jat sia que massa fos gran ardiment de fer. Ab tant, quant de les adzembles dels Francesos hac passades tro a cent e dels servents be mil, lo comte ana desarengar ab los set cavallers; e ixqueren del aguayt cridant tuyt: «Arago! Arago!». E anaren ferir ardidament sobrels Francesos e servents. E els cavallers dels Francesos primers e derrers qui veren aço, cuydaren se quel rey d'Arago fos aqui en aguayt ab gran companya, e foren fort espaordits com axils havia hom saltegats soptosament e a no sabut, en lloch hon ells cuydaven anar sauls e ab salvament; e tantost meseren mans a fogir los primers, tot dret per lo cami amunt. E els darers, ço es a saber los xixanta cavallers, quant veren aço, cuydaren se quels primers foren desbaratats; e preseren la volta a travers. E com pogueren anar per cames de cavalls, passaren tro als primers. E puix al cami, com mils pogueren, ab los altres ensemps meseren se en fuyta; e fogiren be miga legua, que hanch no guardaren quils encalsava.

El comte de Ampuries hac entretant mort gran res dels servents, que no pogueren fogir, tant eren guarnits, e d'altres de les adzembles qui eren romases de tras al dos. E puix, quant viu que axi fogien los cavallers francesos, donals de tras al dos e encalsals gran res. E com molt los hac encalsats, hun cavaller dels Francesos qui era cap llur, molt prous e espert de ses armes, giras de tras e veu que nols encalsaven sino set cavallers, e per set cavallers eren fuyts be miga legua e havien pres tant gran mal; e tench se per pech, e aturas tro ab cinquanta cavallers, e replega, mala a sos obs! E puix gira la cara ab los cinquanta cavallers; e vengueren com a desesperats vers lo comte de Ampuries. E el comte de Ampuries, quils veu venir, si tots s'eren e molts altres, no creets que fogis; ans, ab los set cavallers, ixque a carrera als cavallers francesos quils venien d'amunt. E dresçaren llurs llances vers ells   —286→   ab llurs scuts devant los pits; e feriren poderosament en aquells; si que, en la primera ferida, qui ab llances, qui ab los pits dels cavalls, ne abateren a terra deu cavallers francesos, qui morts qui nafrats malament. E els cavallers altres francesos se calçaren forment a totes parts environ vers aquells; si que tant eren en mig la pressa que nos podien valer ab llances. E trasqueren les spases; e ben deu cavallers francesos acostaren se regeament al comte, si quel s'en menaren, mal son grat, be mig tret de ballesta, jatsia que ell se defensas forment ab la espa, e fes sobre aquells de grans colps e de mortals; mas no li valia res, tant era en lo estret.

E entretant los cavallers e els servents quel comte havia lexats en lo aguayt, hagueren entes aquest desbarat, e tengueren se per molt mal exits, car no y eren estats, ne no sabien de llur senyor lo comte si era mort o viu; e pujaren en llurs cavalls aquells qui u saberen primers; si que foren tro a trenta cavallers cells qui s'acostaren a la mescla hon era lo comte de Ampuries llur senyor. Mas, ans que ells hi fossen per ben tres trets de ballesta, hun germa del comte de Ampuries, qui era fort infant e qui encara no havia pus de setze anys, e havia bon cavall, fo adevantat primer de tots. E quant veu quel comte de Ampuries son frare era en aquella pressa e quels s'en menaven per força, mes se la llança devant, e vench corrent en son bon cavall ferir sobre los Francesos qui tenien lo comte son frare pres. El comte, quel veu venir axi espert, hac gran goig; e nomenal per son nom, e dix que feris ardidament. E ell feu ho be, que hanch nol gosaven esperar los cavallers francesos, ans li feren tots lloch; si que de oltre passa. Lo comte lo crida que tornas altra vegada. E ell feu ho de tal virtut, que cells qui havien aturat lo comte, per força l'hagueren a lexar. El comte ques senti dellivre e solt, punyi lo cavall dels esperons e ixques de la pressa.

E entretant los cavalles del comte foren atesos; e feriren ab lo comte ensemps ardidament altra vegada sobre ells, e hagueren hi gran mescla. Mas a la longua los cavallers francesos veren que no podien mes soferir la batalla; e cells qui pogueren meseren mans a fogir. E lo comte ab los seus encalsaren los gran res; e puix, quant los hagueren molt encalsats, tornaren s'en lla hon era estada la batalla e la major mescla d'ells.   —287→   E los servents del comte qui eren romasos en aguayt e l'altra companya foren atesos entretant, e foren ajustats tots ensemps; e llevaren lo camp; e atrobaren hi, entrels primers e els darrers, que havien morts dels Francesos vint e set homens a cavall e be huytanta servents. E puix anaren pendre les adzembles qui eren romases dels Francesos; e trobaren, entre huns e altres, sicentes trenta dues besties. Mas del vi no s'en portaren gens; per ço com los Francesos qui les menaven, com veren que no podien als fer, effondraren ab los bordons tots los odres en que aportaven lo vi, e tenia prop de miga llegua.

El comte, quant hac llevat lo camp e la pressa aturada, reconech sa companya; e no troba que y hagues perdut sino hun servent e hun cavaller, qui fo naffrat ab hun bordo com per mort per les spatles. E puix lo comte ab tota la presa tornaren al coll de Panisars devant lo rey, e comtaren li l'ardit e la presa que amenava. E el rey e tuyt alegraren se mol fort; e feren gracies a Deu, com axils donava poder sobre llurs enemichs. Ara e moltes d'altres vegades feren de molts bells ardits e assaigs entre los Francesos tots dies, que seria longa cosa de recort.

Esdevench se que, hun dia, lo rey d'Arago stava dins en sa tenda al coll de Panisars; e vengueren li missatgers del rey de França e del cardenal. E digueren li que ells li deyen e li manavan, de part de Deu e de aquell rey de França: que nols embargas lo pas, e quels lexas entrar per lo coll de Panisars en la terra de Catalunya, qui era donada a aquell rey de França e a son fill Carlot. «Certes, ço dix lo rey als missatgers, fort ha poch en la terra de Catalunya aquell qui l'ha donada a altre, e menys aquell qui la ha presa; car mon linatge l'ha conques ab espa. Per que sabreu tuyt que: qui la volra costar li ha».

  —288→  

Ab tant los missatgers s'en tornaren al rey de França, e comtaren li la resposta quel rey de Arago los havia feta. E apres lo rey d'Arago habia be establit lo coll de Panisars, e havia fet tot son forç en aquell establir, per tal com nos sospita que de nenguna altre part los Francesos poguessen entrar en Catalunya. E hanch sol nos dona cura de stablir los altres passos, sino ab servents que y feu estar, fort pochs; per que li torna a gran dan, segons que veurets.

Ara lexem á parlar del rey de Arago e de sa ost, e parlarem del rey de França.

Diu lo comte que, quant los Francesos hagueren presa la vila d'Euna, hagueren mogut gran goig e gran alegria per raho de la dita presa: e puix, quant veren que nos podia passar los munts ne entrar en Catalunya, e veyen d'altra part los ardits que els cavallers e els servents del rey d'Arago los feyen, tengueren se fort per scarnits; e quaix desesperaven se, que guardaven a cap-munt vers la muntanya, tant la veyen alta; per que s'en tornaren molts d'ells en llurs terres. E al tornar, prenien tres pedres; e gitaven les vers lo coll de Panisars de huna en huna; e deyen que la huna gitaven per l'arma de llur pare, e l'altra per l'arma de llur mare, e l'altra per llur perdo a guanyar. E puix prenien de la terra del peu de la montanya, e aportaven s'en hun bosot ple, e tenien llur carrera; e deyen quel perdo havien guanyat, puix que la terra havien vista e s'en portaven. E axi per aquesta raho tornaren s'en gran res, huns ques morien per malalties e per fam, e alguns quen occien a vegades, tant se encontraven ab la companya del rey de Arago. Si que la ost del rey de França se minva regeament. E el cardenal qui viu e sabe aço, vench s'en hun dia devant lo rey de França en sa tenda, e dix axi:

  —289→  

«Sire, vos sots vinguts aci ab gran gent e ab molt bell apparellament, per conquerir la terra de Pere d'Arago. E, segons que vostre poder es, vos no havets tan be menat lo fet tro aci com deguerets, ne axi com yom pensava; que tres semmanes havem aci estat o pus, e no havets passat lo coll de Panisars ne la muntanya. Que se axi u fets, mes val quens en tornem en França que si guastavem lo tresor vostre ne de la sgleya, menjant e bevent, e no fem res de nostre enteniment. Per que yo us dich e us man, de part de Deu e del apostoli a qui vos havets jurat de pendre la terra de Pere d'Arago: que vos, dins tres dias, passats lo coll de Panisars; que gran mal fets á vos e a vostres gents, estant aci en hun loguar».

Quant lo cardenal hac aço dit, respos lo rey de França en axi: «Sire cardenal, leu es de dir á vos que passem lo coll de Panisars, e vos que us estiguats en vostra tenda a gran ayre. Mas no sabem mes de guerra que vos no fets; e sabem quina gent ha Pere d'Arago, ni quin treball es de passar lo coll de Panisars; per que nos pot fer axi leu ço que vos deyts. Pero vos, que lo lloch del apostoli e de Deu tenits, e havets, ab vos sis milla cavallers, e volets tenir la davantera e que us metats primer, e yo e tota ma gent vos seguirem aytant leu, si tots hi sabiem morir; e d'altrament nos pot fer.

Mentre quel rey de França e el cardenal estaven en aquest parlament, vench los devant hun abat de huna abadia de monges negres qui es en Catalunya e ha nom Sent Pere de Roses; e vench ab hun cavaller qui ha nom En Guillem de Pau; e dix los de part del rey de Mallorques:

«Senyor, nostre senyor lo rey de Mallorques nos tramet acia vos, e fa us assaber que ell s'es treballat e studiat a profit vostre e de vostra gent, com pugau entrar en Catalunya mal   —290→   grat de Pere d'Arago, e ha trobada carrera que pora fer, si a Deu plau».

Quant aquests missatgers hagueren dites llurs paraules, dixlos lo cardenal:

«Bells fills, be siats vos venguts; que be es nostra fe, quel rey de Mallorques daria e faria tota res que fos a honor e profit de la sgleya de Roma e de la corona de França; e nos retrem li'n guardo en breu, si Deus ho vol. E deyts vostra missatgeria, de part de Deu».

E llevas l'abat de Sent Pere de Roses d'amunt dit; e dix: com lo rey de Mallorques damunt dit li havia trames missatge que parlas ab los homens de la terra del comte de Ampuries, e specialment ab alguns homens de Castello de Ampuries; com ell li havia ja parlat, e promes a ells gran be e gran profit llur que seria, si donaven e mostraven via e carrera com lo rey de França pogues entrar en Catalunya; e que si u feyen aquells, havia promes que serien franchs, ells e aquells de Coplliure, e tot llur llinatge per tots temps, e si consentir no hi volien, quels en seguiria gran dan.

Dix encara: com havien trobat ab ells e ordenat: que ells farien en guisa, si hom los assegurava ells e llurs coses, quel rey de França poria entrar en breu en Catalunya, sobre hun pas qui es sobre la vila de Peralada, per tal com les gents de Catalunya ne el rey d'Arago nos sospitava que allens poguessen entrar, per raho de la malea o de la estretura e de la legea de la carrera qui era en aquell pas.

E dix encara: com lo rey de Mallorques havia fet obrar be per deu dies a piques en aquell lloch per adobar les carreres, e com un piquer de Castello, qui era bandeiat del comte de Ampuries, havia mostrat e trobat e espiat aquell cami, per mil sous de tornesos que hom li havia promesos.

Quant l'abat de Sent Pere de Roses hac dita la missatgeria, e ses paraules finades, lo cardenal e el rey de França hagueren gran goig e tengueren tot llur fet per guanyat. E hagut llur consell, ordenaren ques arreassen lendema tots cells del consell e de la ost, e quels ho fes hom assaber; e quant vingues al vespre; ques partissen de aqui, e farien segons que trobarien aparellat.

Ab tant fo lo consell tengut. El rey de França feu cridar   —291→   que tots fossen arreats lendema mati ab llurs armes. E carregaren les adzembles de llur roba e llur vianda; e sus a ora de vespres, començaren de s'atendar; e meseren foch a les baraques; e partiren se tuyt d'aqui, e vengueren s'en aquell vespre a llats de la muntanya, entro que foren aquell lloch hon lo rey de Mallorques los havia trames a dir que porien passar; e aqui ells se attendaren aquella nit. E quant fon ja alta nit be, lo rey de França exi de sa ost, tro a huyt milia cavallers ab llurs armes e tro a deu milia servents; e aportaren cascu vianda trosada per quatre jorns; e manals que passasen per aquell lloch, e que dexasen de lloch en lloch ses spies e ses talayes; e si veyen que nos pogues fer lo passar, que s'en tornassen tot quet; e si passar podien per la montanya, que passasen, e que no s'en tornassen per nenguna manera ne per nenguna res, si tots hi sabien morir; que ell hi seria en breu ab tota sa companya e ab totes les osts, lla hon ells fossen.

Quant lo rey de França hac fet aquest manement, anaren s'en tantost los huyt milia cavallers, ab los servents quel rey de França los llivra; e passaren per aquell lloch; que hanch contrast no y trobaren, tro que foren al pus stret lloch del coll, hon havia trenta servents de Castello d'Ampuries qui estaven en guarda. Mas no sospitaren res d'aço, n'en saberen mot, tro quels Francesos foren de part d'amunt. E ells quils veren hanch no hagueren cura de res, ne de pendre sols llur roba ne llurs armes, mas que mils pensaren de fogir per la muntanya avall vers Castello e vers Peralada. E els Francesos ques veren d'alt, e que al pugar no havien trobat empaig, tengueren se per estorts; e podien ho ben fer. Ab tant poch a poch devallaren sen tro lla jus baix, prop del pla, en hun puget qui es assats prop de la vila de Peralada. E aqui attendaren se tots justats en hun lloch be stret, ab gran regart que havien. Empero trameseren missatge al rey de França: com eren passats, e que eren en aytal lloch atendats; e lo rey de França hac gran goig. Mas no us cuydets que gosas ell ne el cardenal passar encara que hanch no gosaven aventurar de passars tro a cap de tres dies. Mas trames missatge a la armada, a les galeres que eren en Narbona e en Coplliure, que venguessen al pus tost que poguessen, e prenguessen terra entre Castello e lo monastir de Sent Pere de Roses. E los almiralls   —292→   de les galeres del rey de França, quant hagueren hagut lo missatge, feren mantinent recollir los mariners e tota lur gent per los vexells; e qui a rems e qui a veles, vengueren s'en dins dos dies lla hon havia manat lo rey de França; e portaren molta vianda á llur obs e a cells qui venien per terra.

Ara lexa a parlar lo llibre del rey de França e de sa armada, e parlara del rey d'Arago e de sa ost.

Quant los huyt milia cavallers del rey de França foren passats per lo lloch d'amunt dit es foren attendats prop la vila de Perelada, les novelles vengueren aytantost al rey d'Arago, per hun cavaller del comte de Ampuries qui les aporta. E lo rey, quant les hac enteses, romas tot vermell en la cara, e estech hun poch torbat entre si; no gens per ço que ell n'hagues regart, mas quant sabia que les gents de la terra se perdrien totes. E mantinent aparella alguns de sos richs homens e de sos consellers; e mes se en jochs e en estatgeries ab ells, e feu semblant que no ço preava gayre, e puix dix los axi:

«Barons, vos devets saber que be ha quinze dies passats que yo havia pensat que no seria bo que nos estiguessem aci, car nostres enemichs han gran poder e tendrien nos hi de aquests deu anys. E nos sabem be que no u porien durar, per raho de la fretura e de la pobrea que es en Catalunya. E axi, cuydar los iem destroir, menys de colp e de costada. Per que yo havia ordenat entre mi e leix, que si les messes eren fetes e les gents havien recollits llurs blats: quens partissem de aci e que lexassem entrar los Francesos; que nos porien gran dan fer, car establiriem les forces els castells, e ells havrien estar al pla; e moriren ne be la terça part per malalties; e la terça que   —293→   nos n'auciriem en mescles e en torneigs; e la terça que romanguerien, pensavem que be los poguerem nos donar batalla. E axi com yo u havia pensat es esdevengut; mas es fet abans que yo no u volguera, quels Francesos son ja entrats de ça e son attendats sobre Peralada».

E quant los cavallers hagueren entes les novelles oides, foren tots trists e despagats, e cuydaren se que tota la terra fos perduda. E paria que u degues, si Deu no ajudas al rey de Arago e a sa gent. Mas lo rey, que viu que tots eren descomfortats, començals de comfortar e de preycar a tots, e feu bella cara e rient, axi com si hagues vencuts tots sos enemichs. E puix hac elegides ses osts, tro a cent cavallers e a huyt cents servents, tots cuberts de ferre ab llurs armes; e dix los ques n'anassen per la serra de la muntanya, per asmar quants eren aquells qui eren passats ne si eren tots, per tal que, si fer se pogues, quel rey d'Arago se metes ab ses osts al mig lloch entre los huns e els altres, axi com aquests que passats eren no poguessen haver gens de vianda. E quant lo rey de Arago hac fet aquest manament, anaren s'en los cavallers els servents, als quals hac manat que passasen per la serra de la muntanya; e vengueren tro en vista dels Francesos qui eren passats; e veren que debades se treballaren, tants eren los Francesos e havien tan be establit lo pas. E axi tornaren s'en al rey d'Arago al coll de Panisars. E el rey havia llavors gran sospita quel comte de Ampuries hagues consentit aquest fet, per ço com aquest comte era llavors a Castello.

El rey aquella nit trames missatge a totes les osts de Leyda e de Barcelona e de Girona e de Cervera e de Monblanch e de Tarega e de Vila-Franca e de Manresa, e de tots los altres logars de Catalunya: que venguessen quatre promens de cascuna ost parlar ab ell lendema gran mati. E tantost les noves anaren per tota la ost: quel rey havia feta pau ab los Francesos. E lendema mati, que era dia de diumenge, de cascuna ost foren venguts quatre promens devant lo rey, axi com ell havia trames a dir.

El rey dix los de ses paraules, e parlals per exemples e per proverbis de moltes rahons; e puix dix los les paraules semblants que havets oydes d'amunt, que havia dites als cavallers; ço es assaber: quels Francesos eren passats. E tuyt estigueren   —294→   torbats; e pensaven se de tot en tot, quel rey hagues fet ab ells pau, mas que digues aço per cuberta, per tal que negu no sabes res de son coratge. E ell dix los despuix axi:

«Barons, aço que Deus vol, no y pot hom contrastar. E puix axi es que nostres enemichs son passats de ça en Calalunya, no fariem res sino dapnatge a nos tot sols. Per que, anats cascuns a vostres osts e fets desatendar, en guisa que no us aravatets. E aço sia fet sus ades. E vets vos en tuyt al pont de Girona; mas no façats la via de Figueres ne passets per Ampurla; que reguart he quel comte de Ampuries no consenta aquest fet contra nos. E si passavets per sa terra, poria us fer gran mal. Per que anats vos en esta nit d'amunt dita, per lo cami de la muntanya, al monestir de Banyoles, e dema serets al pont de Girona axi com yo us he ja dit; e yo lexar vos he aci cavallers, ab lo comte de Pallars que us guardaran de rebat. E yo m'en ire sus ades al pus tost que puxa a la vila de Figueres, per saber ardit del comte de Ampuries en quina voluntat es».

E quant aço hac dit lo rey, partis de aqui ab los demes cavallers, e vench s'en vers la Junqueres, qui es entre Figueres e el coll de Panissars. E les novelles vengueren a totes les osts: quel rey s'en anava e qu'en manava partir a tots. E la ost de Barcelona, qui era pus prop atendada del rey, sabe primerament l'ardit. E cascu de aquella ost, qui a peu, qui a cavall, pres ço que portar s'en podia manues; e cuytosament partiren s'en mantinent, e lexaren les tendes parades, e dins molta bella roba e molt bell arnes que no s'en podien aportar, per tal com no y havien adzembles, car tota la havien aportada per mar.

Mas no creats que la ost de Lleyda ho faes axi, si tot s'era pus luny e pus en perillos lloch; que ans menjaren e begueren tuyt; e a llur espau carregaren les adzembles de llur roba, que hanch no y lexaren estacha ne tenda nenguna, axi com feyen les altres osts; ans, aquells qui no y havien adzembles prenien les tendes e los pavellons, e partiren les per peces; e aportaven les s'en entre molts; e puix, senyera llevada, partiren se de aqui e passaren allens hon era estada la ost de Barcelona, e veren les tendes parades e plenes de roba e de vianda e de armes; e no y havia negu. Maravellaren s'en molt, e dels promens   —295→   de Barcelona com axi ho havien fet. E puix ells e totes les altres osts anaren s'en vers Banyoles, si no los almugavers e els servents e alguns qui romangueren per baregar la roba que havia lexada la ost de Barcelona e de les altres osts.

E quant foren a Banyoles, tuyt estigueren aqui aquella nit; e al bon mati, partiren s'en e vengueren s'en alguns atendar al pont de Girona. E el rey d'Arago, segons que d'amunt es dit, quan fon a la vila de Junquera, feu manament als homens que y eren: que s'en aportassen tota llur roba al castell de Rocha-Berti, per tal que la haguessen en pus saul lloch; e tuyt feren ho.

Puix lo rey d'Arago partis de aqui e vench s'en a Figueres; e troba quels homens de Figueres havien desemparada la vila e que no y havia nengu, sino lo bisbe de Oscha ab sa companya, quel esparava. Lo rey que u viu fon molt despagat, com axi havien desemparada la vila, menys de son manament, e mana que y metessen foch a totes parts. Mas lo bisbe de Oscha e el comte de Pallars, e els altres richs homens de la terra qui eren ab ell, lo pregaren que no u faes per res; e axi romas que no u feu.

E tantost lo rey trames missatge al comte de Ampuries qui era a Castello, e quel prega que vingues a Figueres a parlar ab ell. El comte, quant ho hac oyt quel rey era a Figueres, vench mantinent devant ell. E lo rey ajusta son consell, e devant molts dix al comte aquestes paraules:

«En comte, hu sots dels millors e dels majors homens de ma terra, per noblesa e per riquesa de terra e de gents; e atressi vos e vostre linatge sots estat aytant fins e aytant leals per tot temps vers mi e mos entessessors com neguns altres fossen james a llur senyor; e creu, si a Deu plau, que si us sereu d'aci avant. Ara es esdevengut aquest fet, ço es: quels   —296→   Francesos son passats deça, segons que ja havets entes; e volria saber de tot en tot de vostre coratge e de vostra voluntat, en quin enteniment sots de aquest feyt, ne si yo ni mes gents nos porem fiar en vos ne en los vostres? que yo he be fe en vos, que siats ara e tots temps aytal com devets esser. E si als hi fets, ço que Deu no vulla, no paria vostre. E ja no us faça null reguart nulla res. Que si vos perdets per aventura al començament gran res de vostra terra, e la us tolen los Francesos, no la perdrets per tots temps; car, si a Deu plau, nos la cobrarem en breu, e yo pore us ne donar tanta, e aytant bona, e ab aytanta renda e d'altres logars, tro que la vostra hagats cobrada».

E quant lo rey d'Arago En Pere hac dites aquestes paraules al comte de Ampuries, levas lo comte, e vengueren li tots los ulls en aygua; e quaix plorant de pietat que havia del rey d'Arago, e de les paraules que dites li havia, respos li axi:

«Senyor, les paraules que vos haveu dites a mi, yo les he be enteses; e creu que vos les haveu dites al bon enteniment; e yo prench les ho en tan bo o en millor. E no cal retrer la naturalea que yo e mon linatje havem ab la vostra ajuda tots temps: que vos no havets molt ben tocat. Per que en breus paraules yo us responch sus axi: que son molt dolent e despagat com tan gran desastre vos ha esdevegut, com axi son passats los francesos; e vos, senyor, no us cuydets que yo haga en aço consentit; que mes amara haver perduda la testa, e valguera u mes sens falla; ans son e vull esser tots temps de bon cor e de ferm en tota res contra tots homens, si tot quant he hi sabia perdre en hun dia; que mes me val haver fe, que si tot lo mon guanyava. E se, quant vos deyts quem donarets e m'esmenarets en altre logar aytant com yo perda de ça, que tal senyor sots, que tota vegada ne sabrets guardar mi de dapnatge e vos de vergonya.

-Certes, dix lo rey. En comte, molt son pagat de vos e de la resposta que feta me havets. E donarvos ho he a conexer, si a Deu plaura, com n'haga loch e ayria. Mas deman vos, si sabets dels vostres homens de Castello e de l'altra terra d'Ampurla, en quina volentat son ne en quin cor vers vos?

-Si Deus me ajut, dix lo comte, dich vos, senyor, que en mal molts n'i ha; e he reguart d'ells que no fasen cosa que   —297→   tots temps nos e ells ne vallam menys. Per que, senyor, si ho volets, yo m'en ire primer, de mantinent, sus a Castello, e parlare ab los homens, e preycarlos he, e conexere en llur resposta en quina volentat son de aquest fet; e puix vos vendrets e endreçarets lo feta vostra guisa, caryo fare manament a tots mos homens, cavallers e servents, que obeixquen en totes coses axi a vos com a mi.

-Ara, ço dix lo rey, de part de Deu, que yo so be pagat vostre; e fets ço que vegares vos sera».

Ab tant lo comte se parti devant lo rey, e vench s'en a Castello d'Ampuries. Mas lo rey, ques ques dixes, no havia bona sospita en lo comte, e majorment com axi s'en era volgut anar tot primer.

E quant lo comte s'en fo vengut a Castello d'Ampuries, ordena ses guaytes per los murs, e feu fer bastides e barbacanes de fust en gir de los valls, e enforti la vila si res li valgues. E el rey d'altra part, qui era romas a Figueres, mana quel seguissen de pres tota la companya; e ab tots cells qui poch, cavalca; e entra s'en a Peralada qui es d'En Dalmau Roqua Berti. Mas en tot lloch hon era; entrava ab dos cors; car nos flava ben en lo comte de Ampuries, tant lo havia sospitos d'aquell fet, entro quel hac be assagat. Per que, en negun lloch hon fos de mati, no y aturava de vespre. E axi, quant vench al vespre, ell se ixque de Peralada tot sol ab hun companyo, e lexa estar aqui tota la cavalleria; e ell vench s'en a Castello, e aqui ell parla ab lo comte e ab los homens de la vila. Mas be hi havia alguns que havien als en volentat que no parlaven de bocha. E puix, quant vench per lo mati, sus en l'alba lo rey se parti de Castello e torna s'en a Peralada. E aqui parti los cavallers e la companya per los murs de la vila e feu ses barreres de fusta, e endraçar e enfortir la vila al mils que ell poch. E fo hi be mester; car en aquell dia mateix, encara no era be ora de tercia, hac devant Peralada be huyt milia cavallers francesos armats e be cinquanta milia homens a peu qui s'acostaren al primer vall fortment e combateren regeament. Mas los de dins havien bons ballesters, e faheren los tornar atras; e axi aquell dia lexaren se de combatre.

  —298→  

Lo rey d'Arago que veu que axi era, conech que no seria bo que ell se aventuras de estar en aquell lloch pla, e si per desastre se prenia, que ell fos perdut e puix tota la terra per ell; e apella tots sos cavallers e sos barons que y eren, ço es assaber: lo comte d'Urgell e lo comte de Pallars, e En Ramon Folch vescomte de Cardona, e En Dalmau viscomte de Roca-Berti, senyor de aquella vila de Peralada, e En Ramon de Moncada, senyor de Fraga, e En Guillem de Moncada, senescal de Catalunya, e En Pere de Moncada, senyor de Aytona, e En Berenguer d'Entença, senyor de Mora e de Falset, e En Berenguer de Pug-alt, En Ramon de Cervera, senyor de Guneda e de Castell de Seu, e En Ramon Berenguer e En Guillem de Anglesola, e gran res de altres richs homens e cavallers de Catalunya qui eren aqui ab lo rey; e el rey parlals e dix axi:

«Barons, tots temps he haguda ma fe en vosaltres, axi com a naturals vassalls meus, e se, quant yo us demanas de consell, quel me darieu tal, que seria a vos e a mi e a tota la terra util e profitos. E ara es mester quel me donets. Vosaltres vets com som aci en aquest logar, yo e vosaltres, hon es tota Catalunya, per ço com yo son lo rey e senyor, e vosaltres capdals e senyors apres de mi de la terra. E vets encara com nostres enemichs nos son ja a les portes ens combaten regeament, ens han ja combatuts el lloch. Aquest no m'es vigares que sia tal que a la longua se puxa tenir al rey de França e a tan gran poder com ell ha ab si amenat. Per que, si vosaltres ho tenits per bo, reconegam la força. Si y ha prou vianda, e sis pot stablir a mig any de la vianda que y es, aventurem nos, e lexem hic aquelles companyes qui mester hie sien, e nos façam e partixcam nos d'aci, que nons devem metre a hun punt de perdre; que no seria ardiment, ans seria follia. E si per aventura   —299→   vehem e conexem que no hic pugam tenir stablida, per defalliment de vianda, desemparem tuyt lo logar e façam ço que millor nos sia de fer. E no us cuydets que u digua per flaquea de cor; que, si us volets, no hic ha negu qui mils se aventur n'en git tot a hun punt com, yo u fare. Mas no seria bo; que en tota guerra a mester saviesa e seny».

Quant lo rey hac dites aquestes paraules, estigueren tots los richs homens pensius; e hagueren llur acord qui parlaria per tots. E donaren la paraula al comte de Pallars. E el comte de Pallars parla llavors, e dix per ell e per tots los altres al rey:

«Senyor, molt som tuyts pagats de vos, ens tenim a gran honrament car volets enantar en aquest fet ab nostre consell, jatsia gran raho que axi ho façats. Ara, senyor, no es mester que moltes paraules façam de aquest fet, que no havem temps. Per que yo us responch sus axi, per me e per tots los altres que aci son: que tenim per bo ço que nos havets dit; mas pregam nos tuyt, que vos, sus ades, vos hic ixquats al pus tost que porets, e us ne anets a Castello, o lla hon vos placia; e nos romandrem aci e reconexerem ço que vos havets dit. Que ben sapiats que, aytant com hic havets estat nos deplau molt, car vos no us devets tant aventurar com nosaltres. Que si la major partida de nosaltres, o encara tots cells qui aci som, eren morts, gens la terra per aço no seria perduda. Mas, ço que Deus no vulla! si de vos esdevenia als, nos e tota la terra seriem perduts; per que, ja us siats vos hun hom sols, la vostra persona, en tot loch hon sia present anant, mes es e fa mes de enfortiment que dos milia cavallers, e encara mes, que fossen ab nos en ajuda. Per que, senyor, vos pregam altra vegada e altra vegada: que us hi ixquats, que nos llevarem de aço nostre deute que dit havets.

-E com aço! dix lo rey: no y puix yo aventurar a tota res axi com vosaltres?

-Senyor, dixeren tuyts, no! que no u devets fer; que en vos esta tota nostra salut. E al menys si no us en volets lexar, per amor de nosaltres, pregam vos homilment que us ixquats ara».

Ço dix lo rey: «Pus que de consell vos he demanat, e vos altres me deyts aço consellant e pregant, debades vos ne havria demanat si no feya ço quem consellats. E puix axi es, fare vostra volentat».

  —300→  

E tuyt besaren li la ma e agrayren lo molt. E mantinent ixques lo rey de Peralada ab si terç de cavallers, e vench s'en a Castello d'Ampuries. Mas, ans que s'en ixques, dix als richs homens qui romanien en Peralada: que pus no volien nels plauya que alli aturas, que volguessen que N'Amfos, son fill major, romangues aqui ab ells. E tuyt dixeren: que no calia. Mas lo rey no s'en volch lexar per ells; e mana á N'Amfos que romangues aqui ab ells; e mana al comte de Pallars que ell fos sobre tots, e guardas ço que millor seria de fer e pus profitosa cosa.

Quant lo rey de Arago En Pere, segons que d'amunt es dit, s'en fo venut a Castello de Ampuries, el comte de Pallars e N'Amfos, fill del rey, e els altres richs homens que y eren romasos a Peralada dixeren a'n Dalmau de Rocaberti qui era senyor de aquella vila: que fes cercar per les alberchs si hi trobaria hom tanta vianda que poguessen establir la vila a quatre meses. E mantinent ana s'en En Dalmau, senyor de Peralada d'amunt dit, per cascun alberch de la vila singularment, e enquera en suma quina vianda havia en la vila? E aquell vespre ells reteren resposta a N'Amfos e al comte de Pallars e altres gentils homens; e dix los axi:

«Senyors, si Peralada podiem salvar que no vengues en mans de nostres enemichs, negu no y guanyara tant com yo, car yo son senyor de la vila aquesta, e val me mes que tot lo romanent de ço que yo he. Mas nos vehem e havem entes merci han los Francesos a null hom que prenen per força. El lloch aquest es assats forts, e farias bon aventurar que hom hi lexas establiment, si vianda hi hagues; mas yo he feta encercar la vianda quanta n'i ha, e no he trobat que bastas a cincens homens sino a cinch dies. Per que, val mes que   —301→   yo perda Peralada, que si mon senyor N'Amfos qui es aci, e yo, e vosaltres ensemps nos perdiem. Eço que fer ne devem, val mes que u faça sta nit, ans quels Francesos nons tinguen de totes parts assetiats, que lavors no hi poriem exir que tots nos perdessem los cossos. E si vosaltres ho volets, nos ho farem axi. Quant vendra al mati, quels Francesos se apparellaran quens donen batalla, nosaltres atressi farem semblant, en guisa que ells ho coneguen, que nos nos aparellem de defendre; e quant sera al vespre, yo parlare ab los homens de la vila e farels hi tots exir, homens e fembres e infants; e quant vingua lo bon mati, quels Francesos se cuydaran que nos vullam sperar la batalla, nosaltres pensar nos n em de anar ab nostres armes a Castello d'Ampuries. E axi, pus que la vila no podem salvar, al menys, si a Deu plau, salvarem nostra vida».

E quant En Dalmau hac dites aquestes paraules, tuyt foren despagats, car tan bona vila com Peralada ells havien a desemparar, menys de colp. E lo comte de Pallars llevas, e parla per tots les altres. E dix a'n Dalmau: que, en les paraules que dites havia mostraria gran fe e gran amor al senyor rey e a tots los richs homens de Catalunya; e puix axi era, e als no podien fer, que tuyt eren pagats de son seny, e que fahes en aquella manera que dit havia.

Ab tant lo comte posa ses guaytes, e parti sos cavallers e les altres companyes per los murs e per les barbaquanes, com li fo vigares que fos fahedor. E taeren semblant als Francesos que s'apparellassen de la batalla, sils Francesos lals volien dar. E quant vench aquell ora mateix, a ora de vespres, huna companya de la ost dels Francesos, qui eren entro a cinch cents cavallers e entro a cinch milia homens de peu, vengueren tro al mur de la vila de Peralada per combatre e per assajar quina companya hi havia dedins, car bes pensaven los Francesos quel rey d'Arago fos aqui; e havien ordenat que lendema, de mati, assetiassen la vila tot en torn, e que y estiguessen tant tro que haguessen pres lo rey, ques cuydaven que y fos, e tots los altres. E quant lo comte de Pallars e cells qui eren dintre la vila de Peralada viren aquella companya que axi se era acostada al mur, guarniren se tuyt, cavallers e servents. Eren entro a cent cinquanta cavallers armats e be tres milia servents. E van obrir les portes de la vila, e donaren   —302→   tuyt saul deffora ardidament, e feriren en aquella companya de Francesos. E los Francesos quils veren exir axi espertament, meseren se en fuyta. E aquests encalsaren los hun terç de ballesta fora les barreres totes, e occiren los set cavallers e trenta quatre servents que romangueren al camp, qui morts, qui nafrats malament.

E puix lo comte e tots los altres tornaren s'en a la vila. E entre tant la nit fon venguda; e meseren les escoltes e les guaytes fora a vall; e hanch nengu que y fos per dellivrar ne per sajornar no dormi aquella nit, ne li ixque lo guarniment de la esquena; e faeren semblant que deguessen aqui aturar llonch temps. El entretant En Dalmau de Rocha-Berti parla ab los homens de la vila, e manals ques aparellassen tots, homens e fembres e infants, tot gint e suau, en guisa qne no fossen sentits, e que s'en anassen com hon los ho faria assaber, ab tot ço que s'en poguessen aportar, car la vila volien desemparar tuyt.

E quant En Dalmau hac dites aquestes paraules, los homens de la vila mogueren gran plor e feren gran dol entre si; e no era maravella, car veyen tanta bella riquesa e tanta bella mercaderia que havien a lexar, e llurs alberchs e llurs possessions a derelinquir. Pero tant havien goig com la vida podien salvar, que quaix nols membrava d'als. E apparellaren se ab llurs mullers e ab llurs fills, e ab llur companya, e aparellaren aquella roba que aportar s'en pogueren. E quant la nit passa e l'alba s'aclari, los cavallers qui eren en Peralada meseren grans crits, e feren semblant que s'enfortissen e se apparellassen de la batalla e del deffendre. E foren se tots guarnits ab llurs cavalls, cells quils havien, e l'altra gent fon tota aparellada; e obriren les portes, e meseren foch a moltes parts de la vila; e ixqueren tuyt de fora, e pensaren se de anar qui mils. E erals ben mester; que a penes fo lo dia esclarit, quels Francesos foren en gir de Peralada a totes parts; e veren que la vila era desemparada e que cremava. Maravellaren s'en molt e a gran goig, e no sera maravella.

Mas la companya del rey de Arago hac prou que plorar e que planyer; car, aytal lloch com Peralada havien hagut a lexar, menys de colp, per defalliment de vianda. E els homens de Peralada e les fembres e els infants que no eren de edat de portar armes vingueren s'en a la ciutat de Girona. E quils   —303→   vees, no n'i ha nengu, per dur cor que hagues, que no ploras de pietat, quant les dones de paratge e les altres e les donzelles, venien a peu totes ploroses e llasses, e havien a anar mal llur grat; e cells qui la nit passada ixqueren de Peralada eren richs e riques de mil marchs d'argent e lavors no havien cinch sols valents, salvant ço que portaven a la esquena. E quant aquestes gents totes foren partides de Peralada e vengueren vers Girona, los cavallers, ço es assaber N'Amfos fill del rey d'Arago, e el comte de Pallars e els altres richs homens e cavallers e gens d'armes vengueren s'en a Castello d'Ampuries al rey d'Arago que y era; e comtaren li com havien desemparada la vila de Peralada, per defalliment de vianda que no y havia. E el rey fon molt despagat en son cor; mas non feu sol aparer, car no y podia als fer. E entretant fon arreat lo diner, e menja lo rey e tots los altres.

E les novelles vengueren al rey de França, quel rey de Arago era a Castello de Ampuries ab tots los richs homens de Catalunya; e el rey de França hac ne gran goig, car ell e el rey de Mallorques havien ja parlat ab alguns homens de Castello; que, si lo rey de Arago se aventurava de estar aqui sol dos jorns, quel trayssen ell e tots cells qui eren ab ell, els livrassen al rey de França. Mas Deu, qui no vol sino dretura, no volch que llurs parlaments ne llurs tracions venguessen a acabament.

Quant lo rey d'Arago e tots los richs-homens, segons que d'amunt es dit, hagueren menjat, tench consell ab sos cavallers; e dix al comte de Ampuries: que faes ajustar los homens de Castello en hun llogar, que ell volia parlar ab ells. El comte trames sos missatges: que venguessen tuyt. E vengueren los demes de la vila, e ajustaren se a la sgleya major, e el rey parla los e dix los axi:

  —304→  

«Barons, tots temps sots stats fels e leals a vostre senyor lo comte de Ampuries e als seus, e hanch null temps no us partits de la sua carrera. Ara som en aquest fet, segons que veets, qui es tan gran, e no poria estar major. Lo comte vostre senyor reconeix la fe e la naturalea que deu haver a mi e mon linatge tots temps; e ara ham promes que nos partiria de la mia carrera, ço que li'n prengues, si tot quant ha sabia perdre. E pus vosaltres sots estats tots temps feels e obedients al comte vostre senyor, per que ara, com es mester a mi e a ell e a tota Catalunya generalment, que no li dejats fallir ne haver cor vayr ab ell. Mas si per ventura no us es vigares que vullats per mi ne per vostre senyor lo comte sofferir tant de mal, ço es assaber, tala de vostres bens que us faran per aventura los Francesos, ne volets metre ne aventurar los cossos ne ço, que havets, per amor de vostre senyor, quem digats sus ades vostra volentat».

E quant lo rey hac dites totes aquestes coses e paraules, cells qui eren del poble pus sotil, que no consentien ne sabien sol la tracio que havien parlada los majors, respongueren tuyt a huna veu; que ja null temps nos partirien de la carrera de llur senyor lo comte, per nulla res, si tots sabien morir.

«Ara, ço dix lo comte de Ampuries, be se que vosaltres del poble menor sots de bona voluntat vers mi e al rey d'Arago; veiam que dien aytals e aytals qui son dels majors».

E el comte apella ne ben deu o dotze de aquells que li fo vigares, e dix los que responien a aço quel rey d'Arago los havia proposat.

E quant aquells volgueren respondre, les guaytes qui estaven per los murs cridaren: «A les armes, cavallers e servents! que veus los Francesos a les portes, e les galeres del rey de França qui han presa terra aci devant nos, prop de hun stany!».

E axi com lo rey e els altres hagueren oyt, lexaren star lo consell e anaren s'en guarnir a cavall e a peu. E ixqueren a huna companya de Francesos qui eren riba de hun stany prop la vila de Castello, e occiren ne alguns, e meseren los altres en fuyta, e puix tornaren s'en en la vila de Castello. E puix vench la nit, e sopa lo rey e les altres companyes per llurs alberchs e per llurs establides hon estaven.

  —305→  

Quant hagueren sopat, ordenaren llurs guaytes e llurs escoltes; e volien anar a dormir lo rey e els cavallers qui no eren aquella nit a la guayta. E quant foren anats dormir, hun missatger de la vila vench devant lo comte d'Ampuries e dix li:

«Senyor, mon senyor sots natural, e no consentiria nenguna cosa contra vos, e majorment que ma fe ne pogues menys valer. E fas vos assaber per cert: que, si vos aturats aci tro a dema ora de tercia, quel rey e quants cavallers hic son, seran traits e llivrats als Francesos ab la vila ensemps. E en aço, senyor, nom menys-preets».

Quant lo comte hac enteses les novelles, no ho tench a poch, e cuytosament vench s'en al rey d'Arago; e trobal ques volia ja colgar; e dix li les novelles que aquell hom li havia dites; e el rey estech torbat en si, e estech, que hanch nos volia despullar; mas trames per lo comte de Pallars e per tots los altres richs homens, e feu los se venir devant; e dix los quel comte de Ampuries li havia dit aço; e tuyt hagueren gran temor, car creyen que, quesque lo comte dixes, que ell volgues consentir en la traicio. E puix trameteren celadament per la vila, e trobaren quels homens estaven de vint en vint, de trenta en trenta, en parlament per les places e per los carrers de la vila.

E quant lo rey e el comte e els altres cavallers higueren aço entes, tengueren ho a mal senyal; e tot secretament trameseren missatgers a les companyes dels cavallers e dels servents qui no eren de la vila: que, quant oyrien repicar los senys bon mati, fossen arreats, tuyt ab llurs armes, e tost dellivre vinguessen a aquella porta vers Torrella de Mon Griu. E ells ordenaren d'altra part, ab lo rey quels ho consella:   —306→   que, bon mati, sus en l'alba, ans que fos be de dia clar, faesen metre vers aquella part hon eren los Francesos; el comte faria exir los homens de la vila ab se; e el rey, ab sos cavallers e ab totes ses companyes, que s'ixquessen de la vila tost yvaç ab llurs armes; e que desemparassen la vila, e que tenguessen llur carrera.

E quant aquest ordenament fo fet, estigueren tota la nit, el rey e els cavallers e l'altra companya, tots guarnits; e replegaren tota llur roba soptosament; e lendema mati, lo rey feu exir hun hom de sa casa deffora la vila, vers aquella part hon eren los Francesos, e dix li ques metes son elm.

Feu ho axi com lo rey ho hac manat. E quant fo deffora, pres se a cridar a grans crits «Via fora! cavallers e servents, que veus aci los Francesos!». E el rey feu mantinent repicar los senys, e mana que tuyt ixquessen al so.

El comte de Ampuries cavalca en son cavall e ana per tota la vila, e feya exir de fora al so tots los homens de la vila estadans. E el rey e ses companyes guarniren d'altre part. E els homens de la vila, cells que y consentiren, ço es aquells que en la traicio eren consents, quant veren guarnir lo rey e los cavallers, hagueren gran goig, e meseren se primer; car cuydaven se quel rey ab ses companyes los seguissen apres, e puix quant serien de fora, quels lexassen al camp, e ells que s'en tornassen en la vila e quels trayssen als Francesos.

E axi com tots los homens de la vila, o la major partida, foren exits al so, lo rey ab tots los cavallers e ab l'altra companya sua foren guarnits entretant; e ixqueren de fora llurs ostals, e anaren s'en tuyt ensemps a les portes vers aquella part hon s'en volien anar; mas trobaren les tancades. E lo rey feu trencar les cadenes mantinent e les barreres, e ixqueren de fora la vila ab gran res de cavallers. Els homens de la vila regiraren se; e com veren aço, tingueren se per escarnits; e tornaren s'en en la vila; e aturaren gran res de la companya del rey e adzembles carregades de roba. Mas lo comte de Ampuries era romas tot de tras, e lexas anar a ells ab huna gran maça que tenia al puny. E los homens de la vila vergonyaren lo, per ço com era llur senyor natural, e feren li tuyt loch, e lexaren mal llur grat ço que havien aturat. E axi lo comte, com viu que tota la companya del rey e les adzembles foren   —307→   lla defora la vila, punyi son cavall dels sperons e dona salt defora; e els homens de la vila faeren semblant ques tinguessen tots per morts e per desemparats, e ploraren e deyen que s'en yrien ab lo comte llur sehyor e que farien ab ell mort e vida, bon que anas. Mas ells no eren despagats per ço com lo comte s'en anava enans eren dolents com lo rey e els cavallers los eren axi escapats, que nols havien pogut trair ne llivrar al rey de França a qui u havien promes.

E el comte quils oy que axi li ploraven darrere, giras de tras a ells e dix los axi.

-«Tornats vos en, en mal punt e en mala ventura que Deu vos do, a fur de vilans, bars e traydors que sots!».

E ells qui u hagueren entes obeyren lo y be, que mantinent s'en tornaren a la vila. E apres, com lo rey, e el comte, e cells qui eren ab ells hagueren huna milia cavalcat, giraren se e veren que ja havien posada la senyera del rey de França e del cardenal en los murs de Castello, e y hagueren recollits los Francesos, e cridaven per los murs: «França! França! Monjoy! Monjoya!». E el rey d'Arago, qui u vehe e u oy, dix al comte de Ampuries: «Per ma testa! En comte, nons haviem mes a trigar; que veus ja los Francesos en Castello».

E axi lo rey e sa companya parlant e cavalcant vengueren s'en a hun seu castell qui es prop de Girona, qui ha nom Pontons. E aqui apella hun cavaller seu, qui ha nom Berenguer de Mont-Pao, e dix li: que anas tost e ivaç a Torella de Mon Griu e que s'en menas los tres fills del rey En Jaume de Mallorques, quel rey d'Arago hi havia fets metre en preso quant vench de Perpinya, e que s'en aportas los cofrens e el repost del rey de Mallorques quesque y era. E el cavaller feu lo manament del rey de mantinent. E ana s'en a Torrella de Mon Griu, e amena s'en los tres fills del rey de Mallorques d'amunt dits. Mas no us cuydets quels cofrens ne la ultra roba nel tresor quel rey hi avia acomanat s'en portas gens; car los homens de la vila, quant hagueren oyt quel rey d'Arago havia desemparat Castello e tot Ampurla, tengueren se per morts, e empararen se del castell e de tot ço que trobaren, per tal que u livrassen als Francesos e que atrobassen merce ab ells. Axi que, de guisa se empararen del castell los homens de Torella que a penes fo a temps En Berenguer de Mont Pao d'amunt   —308→   dit que tragues los fills del rey de Mallorques. Mas aquells s'en mena per força. Puix vench s'en al rey. E el rey trames aquells infants, aquells tres, a la ciutat de Barcelona; puix ell cavalca e vench s'en a la ciutat de Girona. E aqui ell atroba totes les osts de Catalunya que ell havia aqui fetes venir, com se partiren del coll de Panisars. E troba encara que los almugavers robaven ja lo call juhich de Girona, e los homens de la vila qui desemparaven ja llurs alberchs e que s'en anaven per pahor dels Francesos. E lo rey, com aço viu, fon molt despagat; e ab huna maça, ell punyi son caval; e cavalcant lexas anar als almugavers que barregaven lo call, e nafra ne molts, e feu ne penjar dos o tres; e axi romas aquell fet.

Quant vench lendema mati, lo rey apella de cascuna ost quatre promens que vinguessen parlar ab ell. E quant foren venguts d'avant ell, dix los axi:

«Barons, no es temps que longues paraules vos deia fer, jat sia quel fet ho demana. Ja veets com son entrats los Francesos en Catalunya, sens mal nengu que no han pres al passar, per la raho de la traycio que han feyta a mi e a vosaltres alguns homens de Castello de Ampuries. Mas be he fe en Deu, que no vol que falsia ne traicio vingua a bona fi, que a la llonga nos havrem victoria de nostres enemichs. E no us cuydets que, per ço com yo he desemparats e fets desemparar molts llochs d'Ampurla, que y haja res feyt per flaquea de cor; que no u he. Mas axi ho he atrobat de consell ab mi en leix e ab mos richs-homens. Que mes val que nos hajam desemparats los lochs e els castells; que per força los nos porien tolre los Francesos. Que si y haguessem mes stabliments, perderem la vianda els homens que y meterem; e ara no y podem perdre sino los logars. Si tots los Francesos son en la terra nons ha que fer; e si nos los ne podiem may gitar ab honrament, nons   —309→   seria tan gran proffit; per tal com si ells estan longament aqui, despendran tota quanta vianda han ajustada. Axi havran s'en a tornar, que no havran res acabat. E no havem reguart que ja hi puxen tornar altra vegada de aquests tres anys, car no porien haver compliment de vianda; e llavors, qui morts qui vius. E majorment, com yo us he dit altra vegada, que no creats que tornen tots vius en França cells que hic son exits o passats; car los huns per malalties, los altres per mescles, los altres per guerra plana, ab valença de Deu, cuydarem en guisa aminuar lurs osts, que, ans de dos mesos, si tant hi aturen, sins ho acordam ne podent replegar nostres osts o gens, los porem donar batalla, e exir en camp a dia sabut. Per que, es enteniment meu, que yo no tingua aci sino homens d'armes sabuts a cavall e a peu, e vosaltres tuyt que us en tornets, de part de Deu. Mas per tal com yo no he be apparellat de tenir aci aquells homens que y havria mester, es obs que vosaltres me façats socors de homens sabuts; e si no atrobats los homens qui romanre hic vullen, donats me huna cantitat sabuda cascuns, que sia competent o soficient de donar a vos e a mi de pendre, e yo trobar los he. E de aquest servey no m'en digats de no, que menys de vosaltres no poria deffendre la terra. E sapiats que, si yo hagues ab que pogues fer aço sens vostra ajuda, sols no u demanara a vosaltres; mas no u he, sapiats per cert».

Quant lo rey hac parlat, hagueren los promens de la ost llurs acorts ab si, e veheren que en negun tall nos podien scusar bonament de aquest fet, tan gran obs hi era, e tant benignament los ho havia demanat lo rey. E responeren li axi al rey: Que be veyen lo seu treball, e reconexien l'estament de la terra de Catalunya, e que tot hom devia fer son efforç de ajudar al senyor rey en aytal cas; mas la pobrea e la fretura era tan gran en Catalunya que no u podien fer en manera que devrien; per que, pregaven al senyor rey que hagues en aço son esguart, e ells farien li aytant acorriment com porien, mas no aytant com volrien.

E axi com los promens de les osts hagueren aço parlat ab lo rey, lo rey fo ben llur pagat. E ans que partissen de aqui avengueren se ab ell cascuns de certa cantitat de diners que li donaren, segons lo poder de cascun llogar. E lendema mati   —310→   partiren les osts de les ciutats e dels llochs e de les viles de Catalunya, e vingueren s'en cascuns a llurs ostals. E el rey romas en Gerona ab sos cavallers e ab sos richs-homens e ab alguns servents que y romangueren, ço es assaber almugavers e adalits e altres servents de frontera. E aqui hac son consell e son acort, e ja que faria de la ciutat de Gerona, si la derenclirien o si la establirien. Quant a acort e consell que farien de la ciutat? digueren: que bo seria que s'establis, si trobava lo rey qui hi volgues romanir.

E ab tant, quant tuyt hagueren dit llur enteniment e parlat, e foren scusats al rey de aturar en establiment de Gerona, levas En Ramon Folch, vescomte de Cardona, e dix al rey:

«Yo son castella de Gerona; e per dret e per usansa de Catalunya nom puch scusar, ne he en voluntat que faça. E romandre, si us volets, en Gerona. E llivrats me aquells cavallers e aquella companya que mester hi sia, ab prou vianda; que o tuyt perdrem lo cors, o sens vostra sabuda e sens vostra voluntat nos no lexarem aytal força com es la ciutat de Gerona, si donchs per defalliment de vianda no ho feyem. E maravell m'ho molt, senyor, com negun n'havets amprat de romanir aci, sino a mi que u deig fer per les rahons d'amunt dites».

E quant aço hac dit En Ramon Folch, respos li lo rey en axi:

«Sapiats, En Ramon Folch, per cert, que yo us ho agraeix molt les paraules que dites havets; e profert de paraula ho farets de feyt. Mas yo no volria amprar vos, que sots hu dels millors homens de ma terra. -Senyor, dix En Ramon Folch, yo us fas gracies de aço que vos deyts e de la planyença quem fets; mas si yo son aytal com vos deyts, mester es que mostrem los meus fets. Per que us dich sus aci: que si volets establir la ciutat de Girona, que no y romandra negu, sino yo que son castella de aquest lloch. -Ara donchs, ço dix lo rey, yo us llivrare huytanta cavallers ab servents e ab llurs armes de cos de cavall; e seran los servents dos milia e cinch cents, bons e triats; entrels quals havra sicents ballesters ab ses bones ballestes. E lexar vos he prou vianda d'aci a la festa de Nadal. E si tro llavors podets tenir la ciutat, ja despuix no he reguart que la perdam. -Senyor, ço dix En Ramon Folch, grans merces com m'ho havets atorgat. E yo, si a Deu plau, fer ho he en   —311→   tal manera que yo e mon linatge de Cardona seran tots temps en bona nomenadade aquest fet».

E lo rey encontinent feu fer manament en Gerona: que tot hom que fo estadant en la ciutat, clergue o lech, o crestia o juheu, que dins tres jorns hagues procurat que pogues exir d'allen; e que no y romangues nengu, sino cells quel rey hi metria en establiment.

E quant los homens de la vila hagueren oida la crida, sabels fort bo, car havien gran reguart dels Francesos, que poca havia que s'en foren tuyt anats, si gosassen. E mantinent aparellas cascu al mils que poch, e ixqueren se tuyt de la ciutat. E el rey feu ajustar tota quanta vianda poch atrobar de la terra de Barcelona en lla, e mes la en Gerona; e mes hi, moltons salats e porchs vius, e gallines per els malalts, e tota res que poch atrobar que les bo a stabliment; e llivra per companyons a En Ramon Folch, En Guillem de Castell-Auli, En Guillem de Anglesola, e alguns altres richs homens; e feu li compliment als huytanta cavallers que li havia promesos de livrar; e encara de mes, a llivrar li trenta ballesters a cavall. En axi que, entre tots, eren cent homens a cavall ab llurs armes. E llivra li d'altra part dos milia e cinch cents servents bons e triats e de bon tall, ab llurs armes, entre llancers e ballesters. Entrels quals ni havia sicents qui eren ballesters serrayns del regne de Valencia, e aportaven tots ballestes de dos peus.

Quant aço hac fet lo rey, partis de Girona ab tota sa cavalleria. E En Ramon Folch, vescomte de Cardona, romas en Girona en stabliment ab la companya d'amunt dita. E tantost feu barreres e barbacanes de fusta per los murs e per carreres de la ciutat, e feu descobrir aquelles que eren defora lo mur vell a totes parts; e meteren la fusta dins la ciutat.

E devets saber que la ciutat de Girona es posada en hun recost qui es riba de huna aygua, e ha nom Teher; e es murada en gir de bon mur e forts, que es be antich; e sus alt, al cap de la ciutat vers levant, es la sgleya de Santa-Maria qui es la seu major. E als llats de la sgleya, vers mig jorn, es lo palau del bisbe. E d'amunt sobre tot, al pus alt loch de la ciutat, a man dreta del palau del bisbe, ha huna torre qui es molt bella e fort e alta, de gros mur, de pedra e de calç, E ha nom   —312→   la torre Geronella; e aqui es la major força de la ciutat. E En Ramon Folch establi be la ciutat segons d'amunt es dit, aytant com lo mur antich encloya; e tot l'als desempara, levat la sgleya de Sent Feliu qui es fora lo mur vell, sus al peu de la escala par la qual hom munta a la seu. Establi aquella sgleya, mas no y poch tenir molt longament.

E el rey d'altra part ab tota sa companya a cavall e a peu, com se fo partit de Gerona, vench s'en a la ciutat de Barcelona. E tota la gent de la terra, aytant com es huna jornada de Barcelona a en lla, qui veren e saberen quel rey era vengut a Barcelona, tengueren se per desesperats; e lexaren tots los alberchs, e desempararen les viles e els castells, e els masos, e els logars, que nengu no y romas; e atenien vers les muntanyes e vers les forests dels munts. Mas totes aquestes forces se tenien encara per lo rey d'Arago; primerament: Castell Nou e Mont Squiu, e huna altra força de huna dona qui ha nom Na Stella de Castell Nou; les quals forces son en Rosello. Tenien se encara en Ampurla; primerament: lo castell de Roca Berti, e Requesens, e Carmenço, e lo castell de Lerz, e la força de Sent Salvador. E totes aquestes forces son del comte d'Ampuries e d'En Dalmau de Roca Berti, e reclamaven se per lo rey d'Arago. E en Gerones se tenia, primerament: la ciutat de Gerona, e lo castell de Besaldu, e Camp Redo. E en Valles se tenia lo castell de Monsoriu, qui est hu dels bells e dels nobles del mon, e es del comte de Ampuries; item, lo castell de Moncada, qui es del vescomte de Bearn; item, lo castell de Moncornes, qui es de Berenguer d'Entença.

E exceptades aquestes forces d'amunt scrites e nomenades, tots los altres lochs, de huna jornada en lla de Barcelona, eren desemparats e havien lexats rovechs; que nengu no y era romas, tant eren espaordits, car oiren dir quels Francesos tenien tot Ampurla e quel rey d'Arago s'en era vengut a Barcelona.

Ara lexem a parlar del rey d'Arago, e parlarem del rey de França e de sa ost e de les sues galeres e dels altres vexells que havien armat sobre mar.

  —313→  

Diu lo comte que, quant los Francesos hagueren a llur volentat la vila de Castello de Ampuries, que mantinent, segons que d'amunt es dit, sens tota deffencio, anaren per tot Ampurla que hom nols ho veda en res, llevades les forces d'amunt dites. E de aquelles si hagueren algunes, axi com la força de Sent Salvador qui es sobre lo monestir de Sent Pere de Roses, per tal com aquella força no era be establida de vianda; e axi aquells qui dins eren reteren se a bona merce al rey de França e al cardinal. E quant los Francesos hagueren aquesta força presa, hagueren gran alegria; e no fo maravella. E mantinent lo rey de França feu manament que les galeres e la sua armada anassen per tota la ribera tro sus a la ciutat de Barcelona, e que s'emparassen dels ports e de les viles riba mar; e si atrobaven en negun lloch defencio, que occisen tots quants homens hi trobarien, e que prenguessen los llochs per força.

Quant los almirals del rey de França hagueren oit lo manament, anaren s'en per tota la ribera, aytant com es lo castell de Cop lliure, entro a Blanes que es prop de Barcelona huyt legues, e hanch no trobaren nengu qui res los defeses; car los huns llochs trobaven desemparats, que no y estava nengu, los altres se retien a ells mantinent quels veyen; e axi nols calia sino pendre. E puix quant hagueren la riba de tota la mar a llur guisa, huna partida de aquella armada romas al port de Roses, e l'altra anava tot dia a Narbona e en Prohença aportar vianda, e descarregaven a Roses.

E el rey de França e el cardenal trameseren missatgers per tots los logars de la terra, ques retessen a ells, levats los castells dessus nomenats. Mas mantinent que foren retuts, fogiren tots per les muntanyes, levat cells d'Ampurla. E puix lo   —314→   rey de França hac de consell que combates lo castell de Lerz, per ço car ell havia entes que no era be establit de vianda. E trames hi huyt milia cavallers, e be cinquanta milla homens de peu. E combateren lo castell tan regeament que, entre dia e nit hi donaren quatorze batalles, en les quals moriien tants de Francesos a cavall e a peu que tots valls eren plens e arasats de homens morts, si quels homens de peu se podien acostar als murs del castell. E quant cells de llains veren que nos podien mes tenir, que totes les armes havien perdudes, e tuyt que eren llasos per raho de tantes batalles que havien fetes, a una ma reteren se, sauls lurs cossos e llurs armes, al rey de França.

Axi los Francesos hagueren aquell castell. E vench s'en alli lo rey de França ab lo cardenal e ab totts ses osts, per tal com aquell lloch era lo primer que havien pres en Catalunya los Francesos combatent per força.