La dedicatòria del Tirant menciona l'any 1460 i Martorell va morir el 1465 (vegeu la nota 62); la Faula se sol datar entre 1370 i 1375. Vegeu Riquer 1964, II, 26, 703-704 i 646, Bohigas-Vidal, editors de Torroella 1984, ix-x.

És prou coneguda la migradesa de la tradició manuscrita de la narrativa occitana, que contrasta amb la seva riquesa de continguts. Vegeu Limentani 1977 i, especialment, Asperti 1985; en aquest treball hom adverteix uns versos de la Flamenca copiats al manuscrit Estanislau Aguiló de Palma.

Aquesta pista ens faria relacionar el text de Torroella amb el record de Jaume el Dissortat, mort a Llucmajor el 1349; vegeu Espadaler 1986, 144: «el rei Artús no fa un discurs neutre sobre l'estat del món, sinó un discurs monàrquic sobre l'estat del món, la qual cosa vol dir sobre la necessitat i funció de la mateixa monarquia. La condemna és contra els reis rics i els nobles covards. I, per què el rei Artús condemna els reis? Crec que és obligat que ens preguntem què pot ser un rei per a un mallorquí cap a l'any 1370. La resposta és senzilla: allò que ja no es té, que ha desaparegut també, com Artús, en una batalla, la de Llucmajor... La Faula no seria un text innocent, decoratiu, sinó un discurs polític, la qual cosa ens situaria davant d'una utilització força interessant i no crec que gaire freqüent del saber artúric». Trobo la inferència suggerent, bé que no provada. Per al que la lletra del text permet interpretar, vegeu les notes següents. El comentari d'Espadaler és el primer que planteja la idea que La Faula presenta una utilització literària peculiar del material artúric, que no coincideix ni amb l'hàbit de traduir les novel·les del XIII ni amb la posterior «sentimentalització» d'aquest material, present a una Tragèdia de Lancelot, per exemple. Vegeu Toldrà, en premsa.

Heus ací la meva versió dels vv. 1.140-1.155, redactats en occità perquè pertanyen al discurs directe del protagonista: «Gens no sou debades trist, / senyor, vaig dir jo, ni sense raó, / perquè en aquesta espasa veig una visió / de què tot home s'hauria de guardar; / per això us prego que no em vulgueu amagar / el significat d'aquest fet. / En aquesta espasa, segons que em sembla, / veig dues menes de gents, / perquè en veig de tristes i d'alegres, però la [vertadera] joia no hi és; / per això amb menys raó es plany / un pres jutjat i condemnat a mort (?). / Cadascú d'ells, així Déu em salvi, / té dret de sospirar i de plànyer-se, / perquè em sembla una cosa molt estranya / que en veig uns amb els ulls embenats / i estan alegres i satisfets, / de tal manera que no hauria de ser segons bon dret; / i els altres són estretament lligats, / de peus i mans, així com a gent adolorida, / que sembla que immediatament / hagin de rebre la mort».

Espadaler infereix del vers Biaus amis, sont les riches roys que Artús està fent un discurs monàrquic (vegeu n. 13). Ni Milà 1876, 378 ni Riquer 1964, II, 34 semblen entendre que roys vulgui dir «reis» (llegeixen més aviat «roïns?). En canvi els «reis» són a Bohigas 1985, 290 i a Torroella 1984, XIV. El context és prou volgudament críptic i el francès de Torroella prou mal estudiat com perquè ens quedem amb el benefici del dubte. La posteritat de La Faula, que estudio en aquests papers, d'altra banda, no sembla fer-se ressò de la lectura específicament «monàrquica» i, sobretot, «política» proposada per aquest crític. Vegeu, però, més avall, el discurs d'Artús al Tirant, descrit a la nota 64: s'hi parla de l'obligació que tenen els reis de mantenir la virtut... De cap manera voldria pronunciar-me en contra de la pista monàrquico-mallorquinista: hi ha més indicis que l'avalen. Vegeu de nou Toldrà, en premsa.

Els vv. 1.174-1.181 de La Faula, que contenen la segona part de l'exegesi de la visió d'Excalibur segons Artús, són molt obscurs per diversos motius. Aquesta és la glossa d'Espadaler 1986, 144: «els infeliços lligats de peus i mans són aquells qui estimen el Valor, però no tenen el coratge suficient per a imposar-lo en el món» La meva traducció provisional dels esmentats versos, redactats en el peculiar francès de Torroella i dels seus copistes, és: «Ara et diré de l'altra gent / que tu veus així fortament lligada; / són aquells que Valor estima / i com que els [o bé: encara que els] veus així fortament lligats, / mantenen l'esperança, i aquesta és / de fer el que voldrien fer [o bé: el que voldrien fermament]: / no n'hi ha un que desesperi [?] en el seu cor, / quan sospiren, de la seva situació [?]. Els versos 1.180-1.181 fan: Neün depoyr, segons lor cuer, / Quant çe souspirent, la lur moya. La forma depoyr la llegeixo com un subjuntiu sense terminació («desesperi»); si fos un substantiu, el sentit no canviaria, bé que ens trobaríem davant d'una frase nominal. El mot moya està documentat a Godeffroy 1881-1902, II, 633, en una accepció que permet llegir el nostre passatge: on a dit fig... «mettre en tel moie», pour signifier réduire à telle extrémité. A banda de les obscuritats de la llengua (n'hi ha més: al v. 1.178 li manquen dues síl·labes, al següent hi ha l'alternança fayre/fer...), el fragment té un to esotèric i una vaguetat deliberats. Som de ple en el camp de les visions i de la seva exegesi: la d'Artús és cavalleresca perquè és ell qui parla i perquè fa referència a valours e pritz (1168, 1176). La vaguetat misteriosa del tot respon, al meu entendre, a un recurs literari deliberat (imitar les visions, els oracles i les profecies del món artúric) i també al poc interès que té, en realitat, la revelació d'Artús en qüestió. Segons que crec, el fragment tampoc no permet parlar de «manca de coratge» en els dissortats com proposa la glossa d'Espadaler.

Present de la Consolació de Boeci (II, metre V, prosa 6 i metre VI) al Dotzè d'Eiximenis (II, 2, cap. 868). Vegeu el resum del metre VI de Boeci segons la versió catalana antiga: «prova axo mateix donant conclusio con lo poder mondenal es fort souin donat a maluats homens. E dona eximpli de Nero qui fou emperador e fort hom maluat, e posa una conclusio que fort mala cosa es com es donat coltell de poder a hom malicios», Boeci 1873, 94. A Eiximenis 1986-1987, vol. II, 447-448 llegim que l'home poderós és aquell que ha rebut béns de fortuna, però aquests béns són molt perillosos en ells mateixos: «per aquestes raons infinits prínceps prosperats són tornats orats per lur prosperitat» (entre la llista d'exemples trobem Neró). Enric de Settimello a l'Elegia I, 21 arriba a forjar l'expressió: Fata neronizant in me. Vegeu més avall l'apartat 4 i Siciliano 1934, 281-311.

Els editors de Torroella 1984, XV esmenten a aquest propòsit la Vesió de Bernat de So. Vegeu com s'acosten al sentit del text de Torroella que discutim, aquests versos de Jordi de Sant Jordi, VII, 11-14: «e veyretz com han lur cor en riquesa / e van fugen de pretz e de Valhor, / e may los platz, si no per guany, despendre, / entre los pros tart los veyretz estar». (Riquer-Badia 1984, 150.) Caldria trobar també un paral·lel per als bons lligats de mans i peus, que són la projecció antitètica dels poderosos (els vils?) vençuts per l'avarícia. Els planys «tardorals» dels segles XIV i XV a propòsit de l'enyorança de temps millors en matèria cavalleresca i els somnis de restauració són al·ludits a Huizinga 1929 (vegeu més avall nota 56).

Metge 1927, 103-143. En aquest text Turmeda és rebut al castell meravellós de l'Illa de Mallorca (que s'assembla perillosament al de Morgana i tots dos al temple de Salomó), on arriba sense necessitat de cap rapte i investit de l'irrefrenable prestigi de l'home que domina les «tres lleis». L'autocomissionament també és present, en la mesura que les Cobles acaben amb una carta exhortant els mallorquins a la concòrdia, redactada ad hoc dintre del text mateix (vv. 16-21). Per als aspectes críptics, vegeu Samsó 1971-1972 i Riquer 1964, II, 280-285.

Vegeu la nota següent i Viatges a l'altre món 1973. Perellós pretén exculpar-se de tota responsabilitat en la inassistència espiritual de què va ser víctima Joan I en el moment del traspàs. La mort sobtada sense confessió ni extremunció hauria pogut dur el rei a l'infern: el nostre escriptor s'ho fa venir bé per divulgar la nova que el rei és al purgatori en via de salvació. És la mateixa tàctica que Bernat Metge segueix a Lo Somni, amb autocomissionament, però sense viatge al més enllà.