61
Detalls oportunament assenyalats per Brummer 1962, 286.
62
Per a una lectura d'aquest exordi, vegeu Badia 1988, 153 i segs. Riquer 1964, 111, 315 data aquesta obra abans del març de 1471. Si Martorell havia d'haver conegut aquest text abans de la seva mort (1465: Chiner, Villalmanzo 1991, 662), tenim un terme ad quem per al Parlament de Corella de vuit a deu anys més reculat. Albert Hauf ha descobert una autèntica allau de préstecs corellians al Tirant en la seva ponència del col·loqui de l'AILLC d'Alacant de 1991 (en premsa), que confirmen totes les insinuacions del present treball publicat el 1989.
63
Vegeu la documentació en Huizinga 1929 i en les notes de Riquer a Martorell 1974, II, 87-88.
64
La tirada a Martorell 1990b, 452, 16-463, 1 des de «Lo stament real requir que indueixca» fins a «e veig abaxar virtut e lealtat» podria ser, grosso modo, una glossa dels vv. 1.158-1.183 de La Faula, discutits a les notes 13-16 (especialment, 15). Artús explica que els reis han d'induir els súbdits a les virtuts, entre les quals destaca l'esperança, perquè projecta l'home cap al bé futur. Les virtuts han de ser cultivades globalment, ja que s'ajuden les unes a les altres i poden ser sentides tant pels pobres que «davallen de noble llinatge», com pels rics «eixits de poc llinatge». De totes maneres, el rei afirma que el món «veig anar rodant de mal en pijor» perquè (vegeu Torroella) «los mals hòmens... són prosperats» i «veig abaixar virtut e llealtat». L'afegit de les dones que practiquen l'amor mercenari és cosa de Martorell i lliga amb la primera intervenció de Fe-sens-Pietat i de Carmesina; vegeu més avall i Miralles 1986.
65
Brummer 1962, 288 i segs. s'interroga a propòsit del valor simbòlico-numeròlogic que cal atribuir al nombre d'items presents en les respostes d'Artús («lo primer és gran linatge, lo segon és granea e bellea de cos, lo tercer és gran força, lo quart és gran leugeria...» fins a vuit, per exemple). Jo més aviat hi veig un recurs molt superficial imitat de la literatura escolàstica, del sermó al tractat de divulgació moral, carregats de divisions i subdivisions més o menys similicadents. Només cal veure com s'assembla el contingut de les 5 respostes a la qüestió (7) amb les 5 que llegim al Dotzè d'Eiximenis 1986-1987, I, 74-75. També tenen sabor eiximenià les preguntes i les respostes (4), (5), (9) i (11). Independentment de la redacció del present treball, Hauf 1990a ha desenrotllat àmpliament la qüestió de la «lliçó d'Artús» i del seu deute amb Eiximenis.
66
Dic pobra en atenció a la transmissió escassa i esfilagarsada; vegeu l'anterior nota 12.
67
Una de les pressuposicions que em complac a explicitar ara mateix és que em preuo de pertànyer a una escola interpretativa que exclou la utilització especulativa dels textos presos en anàlisi més enllà de les dades estrictes del seu context històric, social i literari. Vegeu també la segona part d'aquest llibre.
68
Badia 1987 i Badia 1988, 121-143. Vegeu Turró 1991.