Visor de obras.

1

Partint, naturalment, de l'evidència d'una difusió àmplia del text en terres catalanes. La documentació mes antiga que hi atesta la circulació del Tristan és de 1315, quan Jaume II dóna a l'infant Pere un «librum de Tristany». A part aquesta dada relacionada amb la cort, hi ha atestacions ja als anys trenta del segle XIV en l'estament dels mercaders i dels ciutadans. Cingolani, 1990-91: 85-90 n'inventaria una total de vint-i-un testimonis, xifra a la qual cal afegir si més no, tret dels que ja són en el treball de Cingolani, els sis que aporta Hilfgarth 1991 i els quatre d'Iglesias 1996. Com és sabut, va existir-ne una traducció catalana, amb tota probabilitat de mitjan segle XIV, de la qual n'han sobreviscut dos fragments editats per Duran (1917) i Aramon (1969). Sabre la relació de la versió catalana amb les versions castellanes i italianes, vegeu la nota següent.

2

Aquesta tradició la constitueixen: (i) els dos fragments de la traducció catalana; (ii) dues traduccions castellanes: el Cuento de Tristán d'una banda (ed. Northup, 1928), i, de l'altra, una versió de la qual sobreviuen cinquanta-nou fragments d'un manuscrit de principis del segle XV (Alvar-Lucía, 1999) i diverses edicions a partir de la princeps impresa a Valladolid el 1501 per Juan de Burgos (ed. Bonilla, 1912); (iii) diversos materials italians, fonamentalment el Tristano Riccardiano i altres fragments relacionats amb aquest, d'una banda, i la Tavola ritonda de l'altra (D. Branca, 1968: 23-41). El problema de la filiació de tots aquests textos no s'ha resolt de manera concloent. La brevetat i l'omissió d'episodis característics de la versió vulgata ha dut la crítica recent a considerar tota aquesta tradició dependent o bé d'un estadi redaccional del Tristan francès avui perdut i anterior a les redaccions franceses conservades (Heijkant, 1991: 8-9; Cuesta, 1994: 233-71; 1997: 10-18), o bé d'una compilació francesa perduda pertanyent a una de les famílies manuscrites del roman francès (Iragui, 1996). Tampoc no s'ha tancat el debat sobre la possible mediació italiana dels textos hispànics (s'hi inclinava Northup, 1928: 20-78, i ara Iragui 1996) ni sobre la relació entre les evidentment emparentades versions castellana i catalana (que, o bé deriven d'un mateix model, o bé són traducció l'una de l'altra). Caldrà esperar els nous treballs anunciats per Carlos Alvar i José Manuel Lucía (1999: 10). Literàriament, són trets característics de la tradició hispànica la sentimentalització del relat i la progressiva modernització estilística, que es pot resseguir molt bé a través del tractament de les epístoles amoroses (Sharrer, 1981-82) i de la comparació del text de 1501 amb els fragments manuscrits anteriors. Per a un catàleg dels materials tristanians hispànics, vegeu Sharrer, 1977: 25-32.

3

Per a la Fiammetta, vegeu més avall.

4

Heus aquí, com a terme de comparació, el text de Thomas: «Pur mel avez perdu la vie, / E jo frai cum veraie amie: / Pur vus voil murir ensement.» / Embrace le, si se estent, / Baise la buche e la fase / E molt estreit a li l'enbrace, / Cors a cors, buche a buche estent, / Sun espirit a itant rent, / E murt dejuste lui issi / Pur la dolur de sun ami.» (vv. 24-33 del fragment Sneyd 2; ed. Lacroix-Walter, 1989: 478)

5

Per al text francès, vegeu Löseth, 1891: 25-6 (§34), i cf. el Tristano Riccardiano: «Questo sangue ee uscito del mio naso, chè ttutta notte nonn à fatto altro c'uscire sangue del mio naso» (§44, ed. Parodi, 1991: 115)

6

La fórmula «vna tal obra» per referir-se a l'acte sexual ja ha aparegut abans, al capítol 15 (ed. Bonilla, 1912: 59), i sembla exclusiva d'aquesta versió, ja que no apareix ni a la redacció vulgata francesa, ni al Cuento castellà, ni al Tristano Riccardiano, ni a la Tavola onda.