Selecciona una palabra y presiona la tecla d para obtener su definición.
Indice
Abajo

Ecce homo

Agustí Bartra



imagen



  —5→  

ArribaAbajo Pròleg

És ja un tòpic parlar del «cas Bartra» i, tanmateix, encara té sentit referir-s’hi. De tots els grans poetes catalans vivents, només dos -Carner i el mateix Bartra- són els únics que es mantenen apartats del nostre país. Aquest allunyament condiciona, com és natural, les relacions autor-públic, i així ho han posat en relleu Castellet i Molas: «És impossible, doncs, de pretendre que l’obra de Bartra hagi seguit unes evolucions semblants a les dels poetes que han viscut aquests anys a l’interior o a les dels qui, bé que exiliats durant alguns anys, retornaren aviat a la pàtria»1. Però hi ha altres factors que n’accentuen la «ruptura»: així, Carner era ja famós quan iniciava el seu èxode; Bartra, en canvi, tot just havia publicat dos llibrets i poca cosa més, en plena guerra, i tan sols era conegut d’un nombre reduït de lectors. No és sorprenent, doncs, que la seva obra penetri amb dificultats, la qual cosa, d’altra banda, afavoreix que sigui -injustament- mal compresa.

Agustí Bartra i Lleonart va néixer a Barcelona l’any 1908. El seu pare, Joan, fill d’un pagès benestant de Sant Andreu de Palomar, havia assumit les conseqüències del desheretament per casar-se amb una vídua que tenia dos fills. La infantesa d’Agustí transcorregué entre la barriada del Guinardó i Sabadell, que, malgrat la seva fesomia industrial, significà sobretot per al poeta el contacte amb la Natura, circumstància que havia de modelar poderosament la seva personalitat. Joan Bartra tingué molts oficis; mecànic, fuster, comerciant. Del seu matrimoni nasqueren, a més d’Agustí, el gran, dos   —6→   fills més: Joan, que moriria molt jove, i Carles; els dos altres fills de la vídua, Paquita i Perico, s’apartaren aviat del nou cercle familiar.

A dotze anys, encara vivint a Sabadell, Agustí Bartra ja treballava, i en tenia tretze quan entrà d’aprenent en una fàbrica de teixits. En aquella edat ja havia començat a llegir, i una de les primeres lectures fou Tolstoi. A dinou anys, la seva família torna a Barcelona, al Poble Nou, on paren una petita adrogueria. Quan acaba el servei militar -ja som a 1929- Bartra entra a treballar en un magatzem de sedes, on treballa durant quatre anys. És en aquesta època que es desvetlla definitivament la seva vocació d’escriptor: l’any 34 guanya el primer premi d’un concurs de contes socials, convocat per l’Ateneu Enciclopèdic Popular de Barcelona, amb la narració titulada A la ciutat de les màquines hi havia un home. L’any 36 comencen les seves col·laboracions literàries: «Meridià» li publica un poema de guerra, Molts. L’any següent publica L’oasi perdut, recull de contes, i poc després, Cant corporal: el mateix dia en què apareix aquest llibre, Agustí Bartra surt cap al front (febrer del 38). Segons ell mateix confessa, la guerra «em centrà definitivament com a poeta pel que tenia de projecció dramàtica absoluta i em madurà com a home en sentir-me profundament home i profundament humà entre altres homes que se m’assemblaven»2. Com altres poetes contemporanis -Alberti, Hernández- llegia poemes seus al front: «Recorda amb emoció -ens informa Anna Murià- una lectura que donà als seus companys soldats dins de l’església destruïda de Nonasp»3.

Després, el llarg exili. Passa a França (8 de febrer de 1939), és internat als camps d’Argelers (Rosselló) i Agde (Llenguadoc), i el més d’agost li és concedit de traslladar-se al castell de Roissy on estaven nombrosos escriptors catalans: Joan Oliver, Pere Calders i d’altres. A   —7→   Roissy coneix la periodista Anna Murià, que es converteix en la seva companya. Pel gener de 1940 embarquen cap a la República Dominicana: aquí comença la novel·la Xabola, inspirada en el seu pas pels camps de concentració francesos. Tradueix al castellà uns poemes seus, en fa un llibre -El árbol de fuego- i, adaptant-se als costums comercials d’aquella petita illa, els ven ell mateix, generalment després de recitals poètics. L’any següent passa a Cuba i d’aquí a Mèxic, on fa els més diversos oficis: de publicitari a fuster passant per editor. La seva novella Xabola guanya el premi Fastenrath (1942). Publica L’estel sobre el mur, recull de contes evocant la seva infantesa, i Oda a Catalunya des dels tròpics. Unint-se a Carner i Calders, funden la revista «Lletres» (1944-1947). L’any 46 publica L’arbre de foc i Màrsias, primera part del definitiu Màrsias i Adila (1948). Arran de la mort del seu pare, ocorreguda lluny del fill exiliat, escriu Rèquiem (1948). Aquest mateix any emprèn un viatge als Estats Units gràcies a la beca concedida per la Fundació Guggenheim, de la qual ha rebut l’encàrrec de fer Una antologia de la lírica nord-americana (1951), en català, que dos anys després publicarà també en castellà. De nou a Mèxic, entra de dependent a la Librería Juárez. L’any 1951 publica Oda Atlàntica, el 1953, Odisseu, que apareix gairebé simultàniament amb la seva edició castellana, i tres anys més tard, Poemes d’Anna i L’evangeli del vent. La traducció de Xabola -que en castellà es dirà Cristo de 200.000 brazos i serà notablement millorada- li proporciona un extraordinari èxit de públic i crítica. L’any 1961 fa un viatge sentimental a Europa: s’acosta a la frontera espanyola, Argelers, però no torna a casa. Visita Provença, Itàlia, Grècia i París. De retorn a Mèxic enllesteix l’epopeia Quetzalcòatl (poema que l’any 62 no serà «admès» al premi «Carles Riba»!) i escriu, directament en castellà, algunes elegies d’Ecce homo. Nou viatge als Estats Units on dóna conferències en onze universitats (1963). L’any 1964 publica Ecce homo en castellà i l’any següent La luz en el yunque. No fa gaire ha publicat,   —8→   a Barcelona, la nova versió de Xabola, amb el títol de Crist de 200.000 braços. Té inèdites les obres catalanes Demèter, La lluna mor amb aigua, la peça en tres actes La noia del gira-sol, a més de Quetzalcòatl, l’edició castellana del qual fou publicada l’any 1960.

La poesia d’Agustí Bartra ha tingut una fortuna contradictòria. Si, d’una banda, pocs poetes catalans poden exhibir com ell una llista tan considerable d’estudis dedicats a la seva obra -llista que comença amb el llarg estudi de Jordi Vallès (1946)-, també és cert que aquests assaigs i crítiques han arribat molt parcialment al seu públic. S’ha repetit, doncs, en el pla de la crítica, la «ruptura» que ja hem assenyalat entre poeta i públic en el pla de la creació literària. També aquí la causa principal és l’allunyament físic de Bartra del seu medi. Però, n’és l’única? Crec que no. La poesia de Bartra té una certa dificultat, se’ns resisteix a la primera lectura, i, per comoditat, per evitar l’esforç, ens hem acostumat a definir-la amb alguns clixés (poesia èpico-lírica, d’imatgeria abundosa, d’abast tel·lúric, còsmic, etc.), els quals, si bé no són falsos, en canvi tenen per llur genericitat l’inconvenient d’amagar-ne alguns aspectes fonamentals.

Una característica essencial de la poesia bartriana és que la seva evolució -més significativa que no sembla a primera vista- s’ha produït amb fidelitat a allò que Castellet i Molas anomenen una «barrocada expressió» (que acceptem provisionalment, per entendre’ns). En efecte, trobem ja una prodigiosa riquesa expressiva al seu primer llibre, Cant corporal -avui rebutjat per l’autor-, amb elements que definiran el seu estil fet de metàfores ardides («una llum coronada de somnis naixents i d’innocències porugues») i d’imatges ampul·loses («els mateixos pensaments faran transparents els fronts i amples els somriures»). Aquest tret característic anirà perfilant-se en el futur i a partir de L’Arbre   —9→   de Foc -en això tota la crítica està d’acord- Bartra s’haurà fet definitivament amb el seu estil. Però no és solament un estil. Hi ha també -i entrem en una altra característica definitòria- una actitud moral enfront de la vida, sorgida de la prova d’una experiència personal dramàtica (la guerra, la derrota d’un poble, els camps de concentració, l’exili), que ha volgut superar erigint-la en símbol de purificació, generador d’unes noves possibilitats de vida, d’una esperança difusa, si voleu, però al capdavall amarada d’humanisme. I aquesta actitud es posa en relleu fins en els moments més amargs de la poesia de Bartra. En efecte, ni enmig del desesperançament en què va néixer una composició com El poema de l’home (1943), contràriament al que opina Jordi Vallès4, no trobem un Bartra que s’esfondri en un autèntic pessimisme, és a dir, «nihilista». Al contrari: precisament en aquesta primera versió d’El poema de l’home és potser més visible que enlloc un optimisme acrític, residu de la seva primera poesia, el qual ha estat posteriorment substituït per una visió més profunda de la realitat. En efecte, el Bartra de la primera època, gairebé com els poetes de la «Proletkult» nascuts de la Revolució d’Octubre, pot dir: «El primer mot / del cant que neix / dong! / serà: nosaltres!» O bé: «Veig l’home i el seu destí caminar entre els bous daurats de la pau...» O bé, encara, referir-se a «la definitiva marxa de les armes vers les teranyines polsoses». ¿No és un signe clar d’optimisme, diguem-ne, whitmanià el mateix «ressuscito!...» amb què acaba el poema? (En la versió definitiva aquests versos han sofert una reelaboració, que, sense contradir fonamentalment l’actitud inicial, la situa en un context menys simplista.)

Per tot això, L’Arbre de Foc és un cant d’esperança: «A molts llocs d’aquest món, blat, cançons, fulles i campanes, / amor, bressols i tombes... Oh cor feixuc,   —10→   què més demanes?» I un cant de solidaritat amb l’home mortal: «Ja cau de l’esperit el lluminós fruit pur / que fa la mort inútil, l’eternitat deserta...» Aquest to optimista prossegueix en Màrsias i Adila, segurament l’epopeia catalana contemporània més important. En la valoració d’aquest poema és allà on la injustícia feta amb Bartra s’ha mostrat més evident: essent el primer llibre important de l’autor que es publicava a casa nostra, són ben pocs els qui han sabut veure l’interès extraordinari que representava Màrsias i Adila com a intent de donar, en la seva totalitat, una visió profundament «humanista» de l’home, amb un doble interès local i universal. Entre aquests pocs, Ribera l’ha descrit com a «poema de guerra i de mort, però també de vida i de resurrecció eternes», i Fuster ha remarcat justament «l’amplitud del projecte i la grandesa del tema», els quals «demanaven el treball delicat i complex d’una retòrica -d’una nova retòrica- que en pogués sustentar, sense minves ni falsejaments, tota l’embranzida»5. I és innegable que aquests objectius han estat assolits en aquesta moderna epopeia que ens conta la lluita alliberadora de Màrsias, prosseguida després per l’amor d’Adila, la qual té com a teló de fons fàcilment identificable les vicissituds que el segle XX ha ofert a l’home, en unes circumstàncies concretes, i al món sencer. No és aquest, però, el moment de reparar l’oblit en què hem tingut aquesta obra: queda apuntada només la necessitat d’una revaloració crítica.

Després de Màrsias i Adila el vessant èpic de Bartra es confirma amb la publicació d’Odissea que és molt més que un poema en prosa. De fet no és ni tan sols una mera paràfrasi de l’Odissea, com podria fer suposar una lectura superficial del text: és una veritable recreació del mite d’Ulisses, contemplat des de l’òptica bartriana, per la qual es produeix la identificació del poeta a l’heroi mitològic, i adquireix així una tensió   —11→   elegíaca. Pocs anys després Bartra comença Quetzalcòatl, un nou poema narratiu, en què el marc argumentat passa del Mediterrani al Nou Món. No és casual que fos durant la gestació d’aquest poema que es presentés a Bartra un dilema, que, tard o d’hora, a causa de l’allunyament de la seva terra, havia de produir-se: mentre escriu Quetzalcòatl, que Bartra va traduint per a un grup d’amics mexicans, opta, a fi de simplificar aquesta feina, d’escriure’l directament en castellà6. El tema i les circumstàncies del seu exili l’hi han obligat. Queden oberts uns interrogants: quant de temps podrà el nostre poeta mantenir aquest bilingüisme?, com en serà marcada la seva obra? Només el temps podrà contestar a aquestes preguntes. El cert és que, en aquest cas, la tria s’ha produït malgrat l’autor.

Parlem, ara, del present volum. Hi ha una diferència evident entre Ecce homo i els llibres més importants anteriors -Màrsias i Adila, Odisseu, Quetzalcòatl- i és que el llibre que presentem no té, pròpiament, registres èpics. En els llibres anteriors ens adonàvem que Màrsias, Ulisses, Quetzalcòatl, simbolitzaven en última instància el poeta, el qual els donava trets clarament distingibles de la seva persona. Però els herois tenien una vida autònoma i realitzaven llur destí amb prou coherència, perquè ens fos difícil de negar-los la condició de símbols objectivats, de mites èpics, en què el poeta no deixava d’és ser el fabulista o l’aede (tan simpatèticament unit com vulgueu a l’heroi, però al capdavall «narrador») de l’epopeia de l’home contemporani. Doncs bé: el plantejament canvia en Ecce homo, en què l’autor erigeix la pròpia aventura personal en matèria poètica, en què el periple descrit no és altre que el del mateix poeta enfrontant-se amb la vida i els seus paranys.

  —12→  

En principi, l’estructura d’Ecce homo és senzilla: són onze elegies i una cançó que marquen l’ascensió del poeta en la seva consciència i en l’assumpció d’unes responsabilitats que aquesta consciència li imposen. Caldrà seguir els passos més «significatius» d’aquesta aventura. Primerament, el poeta pren contacte amb la terra: és la «possessió espiritual de la realitat»; la terra és evidentment Demèter, però també la pàtria (primera elegia). Perquè hi ha una «terra» immediata, el país que ha fet néixer el poeta i que no tarda a ésser assolat per una lluita fratricida: és la coneixença de l’heroisme i del dolor, i del «bes fratern» (segona elegia). La tempesta es clou amb el triomf dels elements i la tragèdia perdura en el pas per un país inhospitalari: els camps d’Argelers i Agde són l’escenari de l’esfondrament al·lucinant d’unes il·lusions i això dóna matèria a un dels millors poemes de la literatura catalana de postguerra (elegia tercera). La vida, malgrat tot, continua: un primer contrapunt fa comprendre al poeta que «l’home (...) no vol ésser crucificat» (quarta elegia) i en aquest nou pathos incideix el fet amorós (cinquena elegia). Noves terres esperen l’Home Nou i el poeta els pagarà l’acolliment amb gratitud (sisena i setena elegies). Una nova aturada en el camí: cal mirar valerosament endavant perquè el pas per la vida no sigui una petjada efímera (vuitena elegia). Però és impossible d’oblidar el passat sense incórrer en una traïció: cal assumir-lo plenament per fer-ne també sentit de la pròpia vida; el passat, naturalment, no és sols el passat immediat, el de la petita pàtria, sinó el passat de l’home com a tal, simbolitzat en Grècia (novena elegia). Dos fets d’una quotidianeïtat, en principi, no elegíaca, marcaran un nou contrapunt: la mort d’una gossa fidel i la visió d’un quadre de Van Gogh; però el poeta necessita incorporar els dos símbols a la seva història (desena elegia). En l’últim esglaó del periple el poeta accepta, accedeix «a la realitat de l’amor i la mort», perquè «s’han adormit els anys» (onzena elegia), i acaba amb una cançó a «l’anhel i la mancança del segle: la Pau»,   —13→   una mena de deprecació final («per al meu germà l’home / vestit de far i ferit de llampec»), amb la consciència d’haver triat un recte camí de lluita.

He parlat de «periple», terme a què Bartra recorre sovint. Ho he fet sabent que així simplificava la visió del fil de l’aventura del poeta. Podia, més justament, haver parlat de moviment de rotació expansiu, «vòrtex» -un altre terme grat al poeta-, i hauria donat una visió més amalgamada, més exacta, del relat; però, de tota manera, no crec haver traït la significació essencial d’Ecce homo.

Tanmateix, Ecce homo és molt més que això. Si, simplificant, hem vist que era el cant elegíac d’un «derrotat» que ha hagut d’escollir l’exili, dreçant-se en símbol del dolor col·lectiu, d’on surt purificada una esperança sòlida, cal reconèixer que el nucli del poema té una sèrie de ramificacions que n’enriqueixen el significat. N’apuntarem només algunes, que per llur polivalència (o «polisèmia», com en diria Della Volpe) són meres hipótesis crítiques. És significatiu, per exemple, l’enfrontament ideològic Bartra-Eliot, a la sisena elegia: el Long Island que canta el poeta català se’ns presenta d’entrada com un cant vitalista («significant vida») i contrasta amb la visió nihilista («significant mort») del poema Marina de l’anglo-saxó. També és significativa la importància que adquireix el sembrador de Van Gogh a la desena elegia: no és únicament el pretext per a una impressió lírica, sinó un símbol de contorns imprecisos, però ben apuntalat pel colpidor ritornello manllevat a sant Joan de la Creu («encara que és de nit»). O, entrant en un terreny quasi anecdòtic, ¿podem endevinar en el «termenal de l’ombra» de la segona elegia alguna cosa més que una frontera: la ruptura total amb els aspectes inviables d’una tradició? Però és a la tercera elegia -la versió definitiva d’El poema de l’home- allà on l’al·lucinant món bartrià es mostra més ric de significats: el contrast entre vivències reals dels camps de concentració («mil plats de llentilles», «ningú no es diu Joan, Pere o Ramon») i la lluita per superar aquesta   —14→   realitat opressiva, amb el recurs constant a signes bíblics («aliança», «les noves Taules de ferro», «babilònia de l’aire»), que culmina amb la referència al «Crist de dos-cents mil braços», podrien fer pensar a cop d’ull en una sublimació metafísica, en una fugida del món. I, en canvi, el corrent profund del poema és tot altre: com el mateix Bartra confessa, els «Dotze» que «avancen» tenen més a veure amb el món del famós poema d’Aleksandr Blok que amb el món de la resignació cristiana. No és estrany, doncs, que sigui en aquesta elegia on més clarament el poeta faci referència a la seva nova actitud: «surts de la cançó hermètica i entres en el cant unànime».

No voldria acabar aquestes notes sense fer una referència, ni que sigui sumària, a la llengua bartriana. Hem vist que Agustí Bartra era un cas isolat dins la poesia catalana moderna. Ara podem aportar una prova més d’aquest isolament.

Els trets més característics del lèxic bartrià són una gran riquesa de vocabulari, completament obert als derivats i compostos, una predilecció pels mots rars (siguin o no arcaics, però sempre «sonors»), i una tendència a la incorporació de nous mots, generalment llatinismes (com Riba). Així, de l’adjectiu atzurat (de color d’atzur), Bartra en sap treure un verb nou: atzurar. I aquest no és sinó un de tants exemples que podríem citar. Per il·lustrar el gust de Bartra pels mots rars en recollirem alguns a l’atzar: abís, aflat, airina, autumne, bruit, estalzim, folc, ivarsós, oliu, reïna, vencill, volior, ablamar, sondrollar, etc., tots ells sinònims de mots més usuals. Esmentem també alguns llatinismes com evanescent, palpebra, repentí, súbit, i altres manlleus com halalí, parpres, etc. Finalment, remarquem el fet que Bartra se serveix profusament del possessiu mon, ton, son, etc. (com Carner), formes que començaren a perdre posicions ja al segle XIII (bandejades pràcticament   —15→   de la llengua moderna) i que ell ressuscita amb rara eficàcia.

Per les coincidències que acabem d’assenyalar (amb Riba i Carner), podríem deduir que Bartra és, de fet, fill del Noucentisme. Però, si alguns aspectes lingüístics ens el recorden, és evident que el conjunt, el resultat, si voleu, és a les antípodes d’aquell moviment literari. En efecte, res més lluny de «l’home que treballa i que juga» propugnat per D’Ors que el «joc» bartrià, més autènticament lligat als clàssics grecs que els noucentistes, amb la seva «filosofia agonal», en què el joc és lluita, competició. Tampoc el «joc» carnerià, el revulsiu cultural que significà la seva poesia primera, no té res a veure amb l’actitud moral de Bartra, i si coincideixen en la tria d’uns mateixos mots o en unes fórmules literàries concretes, no és sinó una coincidència epidèrmica. Finalment, de l’hereu del Noucentisme a qui Bartra podia ésser més fàcilment comparat, Carles Riba -units per un mateix sentiment de fascinació per Homer i, en general, per la civilització hel·lènica-, és potser de qui més clarament s’aparta: és evident que les visions d’Ulisses en un i altre són diametralment oposades, per la diversa funció que donen al mite, sobretot perquè Bartra no accepta la «purificació» cristiana que en Riba es fa necessària a partir de les Elegies de Bierville. En aquest sentit, les elegies d’Ecce homo són unes anti- Elegies de Bierville. (Compareu la segona elegia de Bartra amb l’elegia X de Riba: cada poeta tracta a la seva manera el mite d’Orfeu; remarqueu, també en Bartra -novena elegia- la fidelitat simultània a Apol·lo i Dionisos, com a intent de síntesi de l’aristocratisme apol·lini i de la revolta dionisíaca.)

Per tot el que hem vist fins ara, el lector s’haurà adonat que Ecce homo ocupa un lloc privilegiat no solament en el conjunt de l’obra bartriana -oferint, a més, un bon accés a aquesta-, sinó, sobretot, en el panorama de la poesia catalana contemporània. En definitiva, Ecce homo ens dóna una visió total de l’home del nostre temps contra tot allò que vol negar-lo. I ho fa   —16→   amb uns ressons poc freqüents en la nostra poesia, rarament preocupada pel destí de l’home, el qual o bé és «transcendentalitzat» (i, per tant, «deshumanitzat»), o bé, per causa de les especials vicissituds del nostre país, és «localitzat» en un drama col·lectiu concret. Del mateix drama, al capdavall, d’on parteix la poesia de Bartra per seguir, en endavant, la seva via tan personal.

FRANCESC VALLVERDÚ


Bibliografia

Jordi VALLÈS: Suite poètica. La poesia d’Agustí Bartra, Mèxic, Col. «Artistes Catalans Contemporanis», 1946.

Arnau de RIBESALTES [Antoni RIBERA]: Un esbós d’Agustí Bartra, dins «Occident», maig 1949, ps. 45-50.

Antoni RIBERA: pròleg a Agustí BARTRA, Poemes (primera antologia), Barcelona, Óssa Menor, 1954.

Joan FUSTER: pròleg a Agustí BARTRA, Màrsias i Adila, Barcelona, Selecta, 1957.

Manuel DURÁN: La aventura poética de Agustí Bartra, Mèxic, «Cuadernos Americanos», maig-juny 1961, ps. 247-257.

Josep M. CASTELLET i Joaquim MOLAS: Poesia catalana del segle XX, Barcelona, Edicions 62, 1963, ps. 111-112, 122, 125, 166-168.

Anna MURIÀ: Crònica de la vida d’Agustí Bartra, Barcelona, Edicions Martínez Roca, 1967.







  —17→  

ArribaAbajoEcce homo

Elegies


  —18→  

He incendiat els blancs salzes de la memòria nostàlgica



  —19→  


ArribaAbajoPrimera elegia



Digues-me, cor, la infantesa de l’astre
dintre l’ull que recorda...



   A les muntanyes del meu cor m’hereto -faula
   gonflada de solstici,
   lluny de l’àngel de les llagrimejants corol·les
   i reblert com el Cigne que fou l’odre del déu...
   Oh talussos bosquins, faldars onejants dels records  5
   per on ara rossolo cap a la llum que deslliava
   sa cabellera de ginesta:
   titànica matrona amb mil pits de paller
   i ventre d’acàcies en flor...

   Era el temps vernal d’Orió ran de la meva gorja.  10
   Els meus ulls coneixien l’estupor del gall negre
   del penell tot humit de lentíssims plugims,
   de les resplendents mareselves del cel sobre el meu
muscle,
   del floral baf dels bous...
   Ja m’esquinçava el flanc el voltor de la lluna  15
   de les esperes,
   i en el somni s’alçava una alosa d’ala exaltada...

   Era el temps del somrís d’ametller de la meva mare,
   i del vent pastor que xiulava al vermell gos d’atura
   del sol cadell,  20
   i de la nocturna carreta, feixuga de silenci,
   que deixava roderes profundes al meu esperit.
   Tot vent era dolç a l’infant que encara s’abocava
   als meus ulls plens d’umbel·les.
   Em punyien les sabes en tocar el tronc d’un arbre,  25
   i totes les senderes, la borda, l’oriol,
   la poalanca immòbil
—20→
   i les verdes pinedes,
   omplien de nostàlgia les preguntes que feia
   al vivent déu d’abril que sotjava en les fulles.  30
   Em seguien les bèsties submises del crepuscle,
   pasturava ramats d’espills
   i llegia en les pedres una futura herència
   de sínies.
   De sobte, la sorpresa de la Lira en el cel silenciós!  35
   Granotes... Més estels. I una embosta de glans de
lluna
   a la falda de la donzella de les aigües...

   Era el temps del desig
   de l’au de foc endormiscada al mandil dels ferrers,
   quan mon cor, amb l’oïda encastada a la terra,  40
   sentia la remor d’horda de les paraules.
   Era el temps del neguit de la falç sense puny-
   Oh Terra que posaves les ombres dels teus pètals
   damunt de l’hora trèmula que vivia en mon rostre:
   ¿per què daves tes fonts i amagaves els himnes dels
teus somnis
 45
   en els bruscos revolts de l’alegria gegantina?
   L’estol d’ocells, al cel, s’assemblava a la ratlla en mon
palmell,
   on el destí confús soscavava sa lletra;
   i jo cercava el bes invisible del solc,
   les arrels sense angoixa  50
   i, en el teu alt florir, els dits d’or de l’instant...
   Però eres certesa tancada dolçament
   cap a endins, vers el gràvid si
   on ja pesaven les encluses estivals...

   ¿Què preguntava jo als murs de molsa de la nit,  55
   en el preludi incert que naixia de la meva ànima
sense símbols...?
I els arbres preguntaven, també,
dessota l’ull del cel, malgrat que tots sabien...
Gemats supervivents del gel autoritari,
   llur flor era promesa sense pes ni batec  60
—21→
   en els bressols de l’aire.
   Com àngels de la terra, sabien, i vinclaven
   les branques, evocant
   llurs cors vermells d’anteriors estius,
la caiguda, els ocells...

Oh jo sols invocava
 65
   los ombres sense déus d’un florit caos!
   Com migratòries aus, els mots travessaven mon ànima,
   però una veu dormia a la llinda del mite,
   sotjada pels lleons heràldics de la força,
   mentre, enfonsat el rostre en les herbes fragants,  70
   acceptava que el rou esborrés de ma boca
   un èxode de llànties.
   Jo cercava el real
   l’espiga de la vida en el flanc dret del Cant,
   oh Terra maternal d’amoroses distàncies,  75
   dorment que permeties que ofrenés als teus pits
   el meu daurat somrís, com una abella morta...!
   ¿Com cantar de genolls al cim de l’ésser
   si el múltiple existir
   lligava el meu ull a un tors nu, emplenava els espais  80
   de ciutats coral·lines,
   senderes piafants,
   serralades d’imatges,
   astres de cels perduts, arcs del vigor i sols sembrats
   sorgits del meu alè,  85
   i la bellesa era una immòbil donzella dreta
   davant una muralla, oferint-se a l’aurora
   amb escuma de llet en els llavis oberts...?
   Davant teu, Terra meva, estava jo,
   com l’amant primerenc que vacil·la un moment  90
   ran de la fosca llinda, i lentament alça la flama,
   i veu dintre l’estança on se l’espera,
   no la forma del seu desig -oh enfonsar-se, com un
braç solar,
   en la sitja esquerdada per excés d’entranyes!-,
   sinó l’esclat del rostre de l’etern:  95
—22→
   l’amor, aquesta música que espera agenollada;
   o era com el mall que, forjant-ne un altre d’igual,
   canta l’heretada alegria d’haver estat, ell també, forjat
un dia,
   nascut del cop i el foc...

   Vas ploure sobre meu, Terra, quan, obscur i
portant-te,
 100
   arrabassares del meu muscle el falcó de l’adéu...
   M’allunyava de tu per sembrar-te en mon ànima,
   ja pur i nu per sempre,
   i el riu de ma sang es gonflava amb la teva durada.
   Sense entendre, sabia... I tu, Terra, brillant  105
   nupcialment en el meu cos,
   feies somni d’allò que els meus ulls contemplaven:
   una llanterna encesa, una pomera, un gos...

  —23→  


ArribaAbajoSegona elegia



   I l’ànima roja
   begué de la deu, sota l’ombra de les
arquejades cames de la Nit...



   Descendint cap als homes la llibertat m’ungí d’aurores,
   en les ires del ram, les roderes del tro
   i el lívid horitzó menjaire de flagells.
   Sintaxi de la bala sobre els murs de la mort.
   Foc! Focs! Oh portes, en carrers anònims,  5
   ajagudes com velles prostitutes!
   Tots els espantalls aplaudien l’absència de collites.
   De l’oest arribaven
   silenciosos trens de cotó xop de sang.
   Fàl·lics esclats dels furiosos bronzes,  10
   i l’Ombra agemolida en la secor dels cups,
   on les nafrades llunes devoraven llurs sines...

   Per escales vermelles
   el sol
   baixava fins als salzes,  15
   plorant.
   Era el temps del clau negre ensorrat a les temples de
la flor,
   boques dures cercaven els vels de la farina,
   i la meva mà dreta trobava un cor d’oliu
   en el mort infinit de les escumes.  20
   Amb un bes fraternal vaig anar-me’n devers les vastes
sangs,
   destraler de silenci a les cames unànimes,
   obrer de meteors contra la vanitat
   del brollador.

   Vaig arribar gris al bivac, amb ma sarna d’estrelles,  25
   un rosegó florit i nissagues de polls.
—24→
   Sense fúria. Amb misteri. Vaig irrompre a les mil
cançons
   amb la nuca suada.
   I en una cantimplora vaig veure reflectit el rostre
   d’Homer...  30

   Després, acompanyat de la remor molsosa de la Mort
invisible,
   vaig rodar per la plana fins als gangrenosos vinyars
   del crepuscle,
   on la Ploranera de rostre de fumerol gelat ja
m’esperava,
   corbada sota el pes dels seus vels plumbis.  35

   Callada, va guiar-me, baixant cap al país
   del dolor mil·lenari,
   del dol petrificat dels seus perduts orígens.
   Amb ella vaig entrar a les Nits mares de la son i del
consol,
   i vaig petjar llurs grises cabelleres escampades a frec  40
   de la Roca devoradora de l’eco de la música.
   Les llargues cabelleres dormien com feram sense
records,
   i d’elles, en passar, s’alçaren bruscament els rat-penats...
   «Ton cor els ha espantat -xiuxiuejà-. Els batecs...»
   Vaig sentir que la Mort esmicolava el seu somrís de
fulles.
 45

   Calcigàrem els fumejants camps adobats dels segles,
   i des dels ponts suspesos de la història,
   ella, la Ploranera, m’assenyalà els conreus del seu
gemec:
   els arbres retorçats i amb els fruits ferris de la guerra,
   la tristesa sense teulada, les bardisses del plor,  50
   les llindes sense pedra on l’amor s’arraulia
   com una ombra de gos...
   I de nou les estrelles. I cap no era meva en les
ombrívoles
   pedreres de llur temps esgotades pels còsmics vents...
—25→
   I, més enllà, a l’esquerra de les ombres,  55
   es deturà,
   aquella que sanglota per tots arreu i sempre,
   prop del blanquís xiprer,
   devora d’una font d’aigües callades.
   «Recordes les paraules...?», em digué.  60

      
«Les de la fulla d’or...?»

   «Ara t’he de deixar... Vés fins a l’altra font,
   la freda i dura que s’estimba des del Llac del Record.
   La sentiràs, fill meu, cap a la dreta... Adéu!
   He de tornar; m’esperen, allà, on els meus xiscles  65
   uneixen una veu a innumerables boques...»

   I aleshores, mentre la dona, sense girar-se, reculava,
   lleugera, com si els seus peus nus no toquessin a terra,
   vaig veure el seu collar d’esperma,
   els seus ulls de carboncle i els seus braços oberts...  70

   Entre el talús de les espases i les osseres de la lluna,
   voltada de guàrdies d’escorça,
   la deu viva -cos trèmul de sibil·la
   d’on va aixecar-se el crit de verge i au
   que, travessant el fullatge hivernal de les esperes,  75
   fou l’avançat oracle de la pregunta ardent
   que brillava als meus llavis...

   Vaig caure agenollat a l’herba que vivia
   del fluir bategant de la boca profètica,
   i, enfonsant el meu rostre en el corrent, vaig veure i
beure,
 80
   i vaig dir les paraules de la fulla:
   «Sóc el fill de la terra i del cel estrellat...»

   L’au era, al cel, com el salvat somriure
   en el rostre d’un déu hissat de la fondària:
   ell, antany, nu i solar glòria de temple,  85
—26→
   entre la mar i les ofrenes del seu poble,
   i, després, mutilat en la seva caiguda
   des de la llum hel·lènica fins a l’ombra salobre
   i les hordes lentíssimes de la verdosa lepra...

   Espai tenia el cor, dins de la seva angoixa,  90
   i certesa, com l’au, de llunyedars damunt d’estius
   i pures serralades de futur-
   graons de la paciència en les vetlles ascètiques,
   predis de la creació amb llurs cantaires dolls,
   la pau com una mà d’ordi damunt el pit,  95
   els grans arments d’imatges ajaçats a les pletes d’or
   de l’alegria,
   l’enyorança dempeus al costat d’una llàntia...

   I no era això, solament, sinó també la llarga herència
   de les mines del sentiment que em calia traucar  100
   per tal d’arribar al sol de la pedra absoluta.
   Sinó també saber si, a la balança,
   pesava més el pa
   que la vermella constel·lació;
   sinó també negar els èxtasis de l’ala eixorca,  105
   i així atènyer, com l’aigua, el regne de la terra:
   feliç de doll profund en la cíclica sina
de les metamorfosis...
Perquè tot destí baixa,
convocat per Eurídice, l’obscura
   reina de les llavors de l’eterna tornada.  110
   No vaig girar la testa al termenal de l’ombra. Llum
damunt el meu peu dret.
Retrocedien trons.
   Davant meu, la muntanya d’aurora i de dolor.
Cants! Cants!
El colibrí, l’au de les resurreccions,
enfonsava la lenta agulla del seu bec  115
   en els calzes dels meus dos ulls...

  —27→  


ArribaAbajoTercera elegia



... I en els feroços camps el sofriment collia
les patates de ferro de milions de punys




I

   L’arbre estava condemnat. Sol. Entre milers d’homes,
les fulles verdes estrafeien una vergonya riallera.
   Hi havia una herència de dies amargs penjada del cel
incorrupte d’abril.
   Algú saludà l’hora nova escopint damunt la calcigada
sorra.
   Ningú no posava fruites rodones a les mans dels qui ja
no podien sirgar la cançó.

   El dia  5
   era una testa de lleó enterrada en la calç i el món havia
tancat els seus camins amb ordres d’un regne de gel
i acer.
   El nom pur dels heliotrops tremolava al cim del
nostre odi,
   i era fàcil de promulgar les lleis de la innocència damunt
la nostra pell sarnosa.
   El preludi dels matins brillava com una bresca eixuta.

   Al segon dia, l’arbre fou despullat de les seves fulles-  10
    més sol que mai:
set braços per a la núvia de l’aire...
    La veu de l’home s’alçà:
«Aquest és el camp de les
espigues escanyades,
   dels cavalls vermells que renillen contra la gavina.
—28→
   Aquí l’ascensió i el combat són tan inútils com
l’ombra dels besos.
   Oh, els arbres són lluny, els arbres són lluny!  15

   Jo, ara, només sé que el fill de les mines cerca una
donzella que tingui veu ocellívola,
   que la nit s’ha desvetllat damunt la mar
   i que les galtes de les flors són una veritat abstracta
oblidada fa mil plats de llentilles.

   Aquí, en aquest camp que mai no serà un reialme
habitual de tombes fixes,
   ningú no es diu Joan, Pere o Ramon.  20
   Ningú, ningú no té nom,
   aquí, en aquesta terra,
   en aquesta pols supervivent,
   en aquest aire febril i salobre.

   Voldria plorar però no ploro.  25
   He perdut el riu que cantava dins el meu cor. No ploro.
   Un aire, una pols, una terra, potser... No puc plorar.
   Estimeu-me! El dia porta bastó de convalescent i vol
anar a jugar amb els óssos de la boira.
   En algun lloc la lluna dorm sota els ponts.
   Estimeu-me! Salveu-me!  30

   No sóc ningú, no seré ningú mentre no pugui ensenyar
als homes espellifats a estimar les estàtues i els
miosotis.
   Aquí la flama de l’esperit és un record vague, una
història perduda, una arruga fossilitzada.
   El tirs i l’espasa podrien conviure aquí
   amb els cérvols blancs i les llanternes, les casulles i
l’àlgebra del no-res.

   Els meus ulls sense territori,  35
   els meus punys amenaçant les llunyanes cúpules que
menteixen amor, amor, amor;
   el patriarca palúdic, les runes gòtiques i l’Anyell
—29→
   no poden tornar-me la fe dels arcs, la caritat de les
aigües, l’esperança dels solcs.
   Però aquí em sento el camarada dels sols no nascuts,
   i amb les meves mans escorxades i la meva llengua de
cendra,
 40
   us invoco, oh rams de llums dures, tambors nocturns
del Pacte, boca aixafada de les fonts!

   No ploro, no sé plorar, no puc plorar.
   Voldria assotar la sorra amb serpents d’aigua, riure
amb els raucs de les granotes, confessar-me als violins.
   Aquí, en aquest camp, oh lluny dels arbres!,
   en aquesta pols beduïna,  45
   voldria poder donar una ànima al crit de l’home,
   sembrar de parpelles tots els cingles del món,
   cantar en els arxipèlags de nard de la innocència,
   anar-me’n per sempre, vestit de blat, cap als vents i els
somnis que no cremen.
   Estimeu-me! Us salvaré de la petita mort en la rosada!»  50


II

   Ajagut sobre les posts, puc somniar que el corb és un
diamant de la muntanya.
   Allaus de pols negra sepulten els vels de la tarda.
   Où sont les neiges d’antan? Potser sota les túniques de
la pedra, potser dins la boca del mort coronat
d’esperança i benes.

   Cordes en el món sense música -pluja inacabable
caient sobre el ranvespre de sostre metàl·lic.
   Viatjar. Qui ajusticia el llorer en el cadafal dels
monuments?
 55
   Una aranya fila dins el meu cor i el grill dels records
canta entre els meus cabells.
   Riure. Mossegar la llum en el tabernacle dels guarismes.
—30→
   Oh naufragi d’una paraula d’or en els voraços arenys!
   Enderroquem aquell antic mur fabril
   a cops de pensaments marins,  60
   a cops de flautes verdes,
   a cops de vocals i bedolls...!

   Digues-me, arbre de les meves venes, ¿què cal fer
perquè no es cansin els peus de la meva alegria?
   I una altra vegada els tambors i la dona ajaguda en
el fenc,
   i saber, saber, saber que la vida entre dos llençols freds
és tan horrible com un llimac esclafat!
 65

   Una interminable branca de corall sorgeix del mar...
   ¿Qui canta per a mi en l’aire que dansava amb els
somnàmbuls salzes?
   És l’hora en què, amb les butxaques plenes d’aurora,
anava a cercar la flor dels rius...
   Dintre de mi, els gnoms mengen trèvol,
   dents d’autumne  70
   i papallones de fems.
   És l’hora en què, fa cinc mil anys, jo anava a encendre
besos als peus de les hieròdules que dormien a
l’ombra de les columnes...

   Oh mira! Una mà roja ix del mar i un ventre de núbil
albeja a la sorra!
   Les gavines arriben... Eternitat i sedició!

   A la meva ànima entra un tumult de llances i ocells.  75


III

   L’Amic era una ombra dolçament hostil,
   cada cop més apropada,
   i m’escoltava el cant:

   «Més enllà dels plenilunis, jo et cercava, amor, i
cantant, a la deriva del meu lent passat,
—31→
   ajagut sobre el rai dels meus records...  80
   I baixaves cap a mi com un holocaust de veles,
   i eres tan vasta que no tenies nom.

   
Sents els rems?

   »Et creava callant-te -oh lleugera que caminaves, al
ritme del gregal dels teus somnis, cap al déu de
la sang,
   amb el canelobre del teu cor alçat dintre les ombres
piafants de la nit que reculava assetjant-te,
 85
   oh cercadora de la teva constel·lació en el cel on jo
vetllava l’andante del teu cos nu sota les meves mans
futures!

   
Sents la marxa de les herbes?

   »Jo arribava darrera de la teva remor, oh desitjada, oh
nascuda en les últimes neus de la teva espera,
   oh inclinada al viu estupor de la plana!
   I en tu es deturà la meva caiguda migratòria, sense
saber encara si eres l’estança del meu destí o bé els
focs d’un sol estiu,
 90
   i vaig avançar per l’obscur passadís del meu desig, en
la casa adormida,
   cap a la porta que, sense grinyolar, s’obria a la teva
dolcesa i tremolor,
   amb el falcó cec del bes a la gola...

   Aferrat al teu cos i descendint en romboll i èxtasi, ¿en
quin déu immemorial em convertia allò que de tu
pujava cap a mi,
   fet brusc onatge i anhel de la terra?  95
   Sense rostre i sense braços: només un tors enfonsat en
un temps d’aigües mogudes, hissat pel llibant del
panteix cap a les escumes que em deixaven a la
platja,
   on, bategant, em cobria la suor de les estrelles...

   
Sents la sang?
—32→

   »Allò que t’omplia no minvava el misteri que irrompia
amb mi com una ivarsosa sembra,
   en la penombra del rapte fèrtil.  100

   La teva tendresa acollia el crit salvatge que era el preludi
de les pures muntanyes d’una música de la vida
   que ascendia per les venes incertes dels senderols cap
als cims radiants.

Però només em bressolaves el món amb el teu cos, em
trenaves als orígens elementals on fermenta el zel
de les generacions
   i allò que en silenci es despulla s’alça per al futur,  105
   mentre la boca de la nit, encastada als vidres de la finestra,
ens nomenava hereus del til·ler i de l’última
estrella...
   En despertar, el vent tocava a l’orgue de l’heura la
sonata de la llum!»


IV

   Pensava en el sacrifici de la lluna sobre el pit blanc
d’un mític esparver,
   en els morts lluminosos dansant sota l’aigua,
   en les noves Taules de ferro esquitxades d’aurora...  110

I vaig dir a la nit alta:
Saludo la caiguda dels cossos!

   I vaig sentir la veu del vent:

   «Ets l’infant i el guerrer nocturn, davant la mar i entre
les sòrdides legions de parracs i cicatrius
   que ignoren la cisterna on dorm un futur de cants.
   Ningú no sent el gall augural enmig de les terribles
fornals de la tenebra,
 115
—33→
   però tu m’escoltes i deixes que m’esbalci en la teva
ànima com un mur de veles abraçades,
   i saps on lluu el bri supervivent de l’esperança...»

   I, a trenc d’alba, vaig dir a la gavina:

   «Oh detura la glòria del teu vol, au dels clars litorals
i pura àguila de les meves llunyanies,
   i posa el llampurneig de les teves ales immòbils sobre
les meves espatlles!
 120
   En veritat et dic
   que l’aliança entre el cel conegut i els meus ulls ha estat
abolida per les fumeres dels bivacs...»

   (La meva ànima camina. Camina pobles i mares amb
els talons sagnants,
   calcigant la sorra.

   Mar tancat: bes que s’aferra als barrots de la llum,
agenollat a la sorra.
 125

   Espeteguen velles ombres -els boiards del vent avancen
amb llurs creus de sorra.

   Nit. No caveu sepulcres rodons per al sol
   a la freda sorra!

   Mar tancada. Terra tancada. Entre veles i arbres,
   ningú no neix a la sorra.  130

   Crist de dos-cents mil braços, dolor nostre
   que ets a la sorra.

   Germans, crec en el meu nom invisible i immens
   escrit damunt la sorra.)

   Ensagnada, alces el vol des de la deu que tu mateixa
has obert en el meu pit, oh au-verb!,
 135
   i ja resplendeixes en la babilònia de l’aire amb el meu
cor al bec, can al sol...
—34→
   Parida a focs i a freds, oh Poesia!, surts de la cançó hermètica
i entres al cant unànime.
   La tristesa ja no troba els àlbers de la música
   i els pastors de l’esperit baixen de les muntanyes
blanques dels records amb llurs folcs de paraules.
   Amb el teu alè ablames la bellesa antiga i aixeques en
la meva ànima una Salamina d’aurores,
 140
   oh Legisladora de la torxa i l’olivera que estens al meu
costat l’ombra del braç d’or del Vigor!

   El pit del cel respira... El meu cor en el sol! El sol
batega! Aixeca’t, oh Zaratustra de la gavina!


V

Veig el rostre innombrable
rictus i país en la mateixa boca
   multiplicada i brunzidora:

   diumenges que brillaven com daus entre l’herbei, sang
núbil eixugant-se sobre les garbes, els rius lustrals
on a ranvespre anaven a banyar-se els adolescents,
la lluna posada com una tórtora damunt el muscle
del paller;
 145
   el cant de l’alosa caient sobre llogarrets d’esquelles, el
pes sagrat d’un embosta de blat candial, les gerres
on dorm el vell de l’oli, la llinda coronada de panotxes,
els cobles d’ombres blaves units per un jou
d’astres, la veu insurrecta de l’aigua entre els genolls
de la muntanya;
   fumeres, com braços de vídues, alçant-se cap a les verdes
campanes, llargs murs amb lepra industrial i
crits sense ortografia, barraques ensostrades amb
lluents cranis de gos, banderes de la ira i la pobresa flotant
  —35→   sobre cegues multituds, la sórdida cantonada
on agonitza un grumet de nard;
   el cavall blanc que s’encabrita a la platja com la llum
del matí, la barca nupcial de l’alegria que fa olor
de ginesta, crits com rems, donzelles com proes, xarxes
gràvides de convulsos arcs-iris, petris titans agenollats
als peus verds dels promontoris, la pastura
del sol entre fulgurants escumes, un poblet de veles
sorgint a l’horitzó, una profecia d’illes, imatges com
messes...

   I
   el panteix de Sísif roig  150
   oh cançó de músculs ofegada pels salaris, entre l’espasa
i la mitra,
   les trontollants marxes dels màrtirs pels laberints de
groguenques paràboles,
   mentre els orgues sancionen les hecatombes en la Vall
de la Decisió...!

«Germans,
en veritat us dic
   que només l’amor és destí...»  155

   L’innombrable rostre immens es converteix en llum, i
somriu sense comprendre,
mirant
cap a
l’Est...

   Ningú a la sorra. El dia penja del cel com un llenç
ensangonat.

   Sol. Demano l’àgora i encenc la pau. Canta, oh pensament
solar dels retorns!

Per la mar, gegantins i serens,
avancen els DOTZE...
 160

  —[36]→     —37→  


ArribaAbajoQuarta elegia



   ... i, arrencant les meves mans de l’antiga lira,
    les ofereixo, tel·lúrgiques i salines, als boscos
    arterials del futur.



   Tristesa de fulles a les sines de la tarda...

   Després de tant vagar cap al Nord, t’he vist davant
de mi tot d’una, com un enorme puny negre,
   oh urbs moridora abraçada a un passat que gemega
en les velles estàtues sutjoses!

   
Estranger, creus en l’adveniment de les torxes?

   Quines torres, quins rostres, quines sanglotants veus
sense innocència, quina distància entre desig i
ànima, quins balcons com popes desertes!
 5
   I els infants sense rialla entre ortopèdies d’or i la
pútrida violeta!

   
Estranger, arrenca’m dels epitafis!

   El meu cos irreal...

   Oh aquesta remor secreta més enllà de tota memòria i
anhel, l’espiga entre les cuixes i el rossinyol adormit
a la gola!
   I el déu que ven, a les cantonades, el seu collar de
figues seques!
 10

   Lluny, les meves mans d’ahir furguen els munts
d’imatges rompudes on encara grufa el darrer sol.

Ni viu ni mort.
Ritornel·lo de fanals.
Ningú?
—38→
   El crepuscle brilla com el saló d’un prostíbul.
   Anima meva, oh nua finestra!

   
Estranger, vaig tacada de sang de cançons?
 15

Jo i la urbs -
parpre clos,
llàgrima que puja...

      No la llança de Longinos,
      ni la infinita verònica,
      ans un voltor de penells
      i la gran corona d’òxid...  20

      Les mares profundes vénen
      amb roselles de dolor,
      cofades amb mantells negres
      tot esquitxats de calostre.

      Un ametller en flor, ferit,  25
      em crida des del tossal,
      vers la seva blanca testa
      vola l’ajut de ma espatlla.

      Un milió de formigues
      Duu la meva sang a l’alba...  30

Dormo, dormo:
      arriba una xarxa amb el futur del món,
      arriba la mort voltada de màquines,
      arriben un infant, una poma i el mar,
      arriben telers, poltres i columnes,  35
      arriben el sol, la lluna i el vent...

      La torre plora
      (dong-dong-dong!)
      i puja el vent
—39→
      d’un altre món  40
      a les campanes.
      (dong-dong!)
      El primer so
      de l’himne nou
      (dong!)  45
      serà: NOSALTRES...

   No l’ascensió ans el descens a la transparent estança
on m’ajec com una flora de música,
   sota el llampec de les quilles...
   Un eriçó de llum freda s’ha clavat al meu flanc, i sento
a dalt el ràpid borbolleig que va néixer en la neu i
morirà en la sal,
   i, embolcallat de remor fluvial, segello amb llot les
meves parpelles i obro en el meu sol interior la
font augural del somni-
 50

      ... homes caminant darrera els bous daurats de
pau, coronats d’orenetes...

      ... els verds cíclops dansant entorn de les
arades...

      ... donzelles nues, als pujols, dialogant amb la primavera enfilada als màstils oscil·lants...

      ... minyons escoltant el sermó del foc dintre la
casa de les estrelles...

      ... èxodes de fumejants ciutats que s’ajeuen a
dormir al termenal del tro que desfà les seves
trenes de bronze...
 55

      ... la vida talant amb la destral de la seva rialla
les crosses de l’anyosa memòria paralítica...

      ... l’estàtua decapitada però encara amb una
magrana a la mà...
—40→

      ... els quatre vells de la lluna a les espatlles dels
quals pesa el taüt de teranyines de les
darreres armes...

      ... escriptura de raïm en els codis oberts de la
llum...

      ... el silenci dels qui saben que morir és com
despullar-se castament davant el mar...
 60

   Oh cos de la bellesa en l’aurora de l’acció, cometes de
la paraula, cavalls de fulgor en la nit del poeta!

   Riu del poema -de cim a desembocadura: somni dels
meandres, ponts de la metàfora, orgasme de les
cascades del verb...

   I la terra, que confegeix les estrelles a l’esperit, en els
estius de l’amor,
   s’ha de cantar enfonsant el rostre a la seva falda, entre
el doble silenci dels seus genolls,
   per tal que el seu hàlit entri en el nostre cor i puguem
sentir en la sang les muntanyes en marxa del temps...
 65
   Des de l’aigua profunda, des de la regió de les meves
pastures transparents,
   sento,
   veig
   i toco
   les noces de la vida i els astres.  70
   Dempeus, sol i immòbil entre arrels i lúnules,
   amb el front orientat cap a l’arbre de ferro del món,
   cap al terrible arbre on moren
   una ala roja,
   una mà d’infant  75
   i una rosa d’incendi,
   dempeus, il·luminat i sol, alçant la càntera del somni
plena de paraules, ressuscito...

  —41→  


ArribaAbajoCinquena elegia



    Sota el teu cos vaig cridar
   la mort de les meves trenes.
   Soscavares. Vaig cantar
   en ma sang la teva herència.



      Era l’autumne dels llops.
      A les secretes cruïlles
      la nit armava el sanglot
      sota mil flagells de vidre,
      i l’esparracada boira,  5
      jaguda sobre l’ampit
      d’un pont d’ombra tremolosa,
      com una vella florista
      llançava a les aigües somes
      ses violetes humides...  10

      Era l’autumne, a París.
      La mort duia esclops de plom
      i túnica de salines.
      Dins el salze de l’angoixa,
      el violí del plugim.  15
      Dels nostres cossos, amor,
      s’alçaven braços florits
      que conjuraven la por
      de brillant rostre de sílex.
      Després saltàvem tots dos,  20
      ja fets flama que ens unia,
      a dalt del blanc unicorn
      que portava el nom de Vida
      en el carrossel de pluja
      de la plaça sense lluna...  25

      Enlaire de Nôtre Dame,
      immòbils gàrgoles fosques
—42→
      a poc a poc s’arrencaven
      llurs mascaretes de molsa.
      Darrers somnis. Roses pútrides.  30
      El Sena ofegava xiscles.
      D’un fanal de l’avinguda
      penjava un àngel de sidra...

      En obrir la porta estreta
      de la cambra tan llogada,  35
      com un estirat gat negre
      el silenci s’escapava...
      I naixia ta nuesa
      al fons del súbit espill,
      des d’on tota tu somreies  40
      a la joiosa bullícia:
      els besos meus que et voltaven
      com famolenca canilla.
      Els nous sols que jo adollava
      dins ta esglaiada corol·la  45
      eren una interminable
      i lenta síl.laba còsmica...

Sorgeixes del record com la Deessa antiga
sorgí un dia del mar...
Tremolant, murmuraves:

«T’alces,
amat vermell, com àngel i discòbol
 50
   d’instantània rosella. Un ferro, adés, dormia
   en mon ventre lunar. Com una humil guerrera
   m’agenollo. El teu cos: aurora de varec...
   I ta boca s’apropa: falcó de la muntanya...
   De la nuca al flanc neixo: m’amanyaga l’adàgio  55
   de ta llarga carícia, bèsties de vent i d’ambre
   entre les meves cuixes, en el cup del meu tors
les veremes del bes...
Brilles com un tronc d’or,
   un còdol, un eixam.
—43→
Oh ja caus!
Arbre...?
Pluja...?
Ets aigua, aigua que lliga
 60
   l’anhelant hamadríade a les negres arrels...!»

   Era el temps del teu cos d’estàtua i plenamar, oh
forma dels meus ports,
   oh jacent adormida que tenies als peus una falç
d’alabastre!
   Et naixia un déu fluvial a cada ull i flors cristal·lines
envaïen l’estança.
   Com un alfabet d’esteles queien les meves mans damunt
la teva sorra viva i la meva boca huracanada et feia
país i cant,
 65
   mentre el teu somriure semblava el de la mar en el cel...

   Era el temps del ritual en mi, com el de l’ala en la
dansa.
   Quina submissió d’escumes -les sibil·les unànimes!-
quan des de l’ombra brotava el teu nu lluminós!
   Terrestrement ignoraves la teva pròpia epifania, ja
oblidada del blanc corn de la por
   i de l’hora trista de salze i llarga estalactita.  70

   S’havia esfondrat el teu talaiot, oh soledat de l’home!,
i jo surava gronxat per la marea d’ous d’or de
l’atònita alegria,

   mentre un sol de ginesta cercava, amb mans de
terrissaire, la deu del meu flanc...

   Oh dona d’alts fruits estivals i malucs que convocaven
el pes de l’àmfora: jo havia entrat en la teva sang
com el déu blau que calmava la seva set en rodones
boques d’argila vermella!

   Dona meva de nu cantant i ungit de lluerna sarònica,
   companya de la meva gegantina tendresa:  75
—44→
   per la teva corona de vesc que esperava la meva
podadora solar,
   pel teu somriure com un ou d’ocell en una bardissa,
per la teva nuca de deessa cereal,
   per la teva por de flor d’ametller davant l’urpa del vent,
   pel meu nom en els teus ulls,
   pel sentinella de llet que dormia a la llinda de les
teves sines,
 80
   per les Plèiades que gotejaven damunt la teva espatlla
boscosa,
   per l’ombra del til·ler que escoltava en el teu ventre la
remor dels llinatges,
   per l’aurora que acampava en la teva pell,
   pel gemec de la teva gola que anunciava l’explosió del
càntic,
   per la joia noval del teu cos  85
   de sembrada, sembrada, sembrada,
sota la meva mà de verd oficiant,
et reconeixia, amor...

   El teu rostre ja no canviava. Pesaves la meva testa en
la balança dels teus pits.
   Dormies, tacada pel vi del desig, amb un cansament
d’Io errant,
   i les roses salobres de les teves axil·les eren com una
rialla...
 90
   Els meus ulls, purs d’innocència teogònica, et veien com
una entortolligada xarxa d’iris abandonada en una
congesta d’alta vall...

   I més enllà del teu cos-

   Un arc de sols immòbils s’estenia sobre el món
i al nord de la teva ànima s’alçava un menhir
de plenilunis...

   Ajaguda en un llit de quars allunyaves un vent
mort de la teva gorja, mentre les algues et
posaven braçalets,
—45→

   i arribaven llaguts i besos, tendresa d’aigua i
jonc, un silenci amb el seu pont a l’esquena...
 95

   (Lluny de l’esperit que filava el pus del seu descoratjament,
la llum calcigava, tentinejant, els trons
precursors.)

   Dormies, mil·lenàriament, voltada de dies de
coloms i arades, i davant el rou del teu pubis
s’inclinaven les esclaves falgueres...

   (Allà, en la penombra, un àngel de pistils mossegava les
pàgines de sal del llibre dels raigs.)

   Oh Magnífica, real i mítica, torre de mel, ona
talada, horitzó tibant, font de sabres de sol,
terra floral ejaculada pel mar!

   (La llibertat per a la vida dormia dempeus, com una
espasa embeinada.)
 100

   Dins la teva cabellera somicava un èxode de
pallers i sofria l’alosa vertical...

   (La tristesa de la ciutat projectava sobre els murs
crepusculars una ombra de primala escorxada.)

   Cremaves, després del llamp, i en el teu naufragi només
es salvava l’anell del teu dit.
   Lluny era encara l’aurora de pit de daina-que segellava
la meva boca profètica. Cremaves,
   tranquil·la,  105
   sense faula,
   dormint el perill nòmada de la cendra...

   S’estimbava el lli negre del cel, crinera de l’euga orba
de la nit amb què t’embolcallava com un plugim
salvador, oh destruïda i creada en la teva fi de lava llarga!,
—46→
   després, amb mà artesana, polzejava suaument les
líquides cordes infinites per acompanyar el meu
cantussol,
   que et rentava de la nit d’amant, oh Esposa en la fulguració
de la meva destra que despullava l’estrella del
teu front...!
 110

      Era un autumne de boscos
      com hirsuts gegants de ferro
      adormits sobre la por
      de l’última mareselva.

      Tenia el color de l’alba  115
      la molsa del jaç de nuvis.
      Els meus ulls es despenjaven
      de ta trena a ta cintura.

      Allaus de rosella ígnia
      bressolaven el teu ventre.  120
      Quin rabent somni de sínia
      es vessava en ton silenci!

      Tremolor d’heura en ton rostre,
      oberta por de tes cuixes.
      I dotze blavisses pomes  125
      rodolaven pels talussos...

      Davant la llum del teu tors
      l’ombrívol cérvol fugia.
      Agafada al banyam fosc,
      la mort xiuxiuava liquen.  130

      Oh l’arada de ma sang
      a l’encalç del coble obscur!
      Pau. Roja es tornava l’ànima.
      No hi hagué esquinçada túnica.

      Fumejava, en els rostolls,  135
      una pila de fems negra:
—47→
      el passat, sens llum de dos,
      vers les renoques estrelles.

      De retorn a les campanes
      de Roissy, en el crepuscle,  140
      tu duies lluna a les mans,
      i ametllers als ulls jo duia.

      Era un autumne de boscos
      com hirsuts gegants de ferro
      adormits sobre tambors  145
      esquitxats de sang eterna...

  —[48]→     —49→  


ArribaAbajoSisena elegia


Hi ha estrelles. No estic sol. Germans de les aurores van sirgant, muts, el sol. Sí, l’home sóc. I canto.





I. Paumanok

   Davant la mar vaig dir-me:

   Mira i recorda. Encimbella aquest mai
   del moment que t’assalta. Oh batega, mirada,
   i contempla, cor meu, aquesta aigua ajaçada
   dessota tant d’espai.  5

   Mira i recorda. Emporta’t aquest vent
   lacerat de gavina,
   aquesta llum que gronxa els seus esquelets d’argent
   dintre trèmuls sepulcres d’algues i sorra fina.

   Mira i recorda. El sol deixa en la neu  10
   els seus esclops vermells, una barca deixonda
   un somni d’au i fronda
   i passen núvols blancs... Tot roman i és adéu!...
   Oh sobretot recorda! Viu per la teva estela.
   Car la flama és senzilla, com senzilla és la vela.  15

   Espera,
   dempeus, en el destí que et dóna la mesura
   del foc que consagrà els més ombrívols anys,
   i cerca ta rialla sobre el cos de la terra,
   que retorna preguntes de perenne verdor-  20
—50→
   marxant,
   marxant devers els molts, nu i sens facció,
   llegint en les estrelles que en el caliu esperen
   les samotràcies ales;

   marxant,  25
   amb l’enyor a l’espatlla i redoblant el cor;

   marxant,
   vida avall, home amunt, pels litorals de l’ànima,
   els estimballs del somni, els dies, els treballs...

   Sé quin és aquest rostre que la sal no esqueixala  30
   ni entristeixen les aures.
   No oblido la resposta allunyada de l’èxtasi
   ni l’aroma del pi a les sines de l’alba.
   Els qui esmolen el bes i emigren de les ombres,
   significant vida;  35
   els qui filen, obscurs, els estams de llurs ires,
   significant vida;
   els qui seguen tenebres amb dalles coral·lines,
   significant vida,
   són els meus germanívols titans de l’esperança,  40
   molt allunyats de tu, Eliot, Vell Mariner
   que duus penjat al coll el mort albatros blanc...


II. New Haven

   Remor d’un mar que no parla amb l’estrella.
   Finestra grisa. Taula: oh nòrdic obrador
   on també murmuraven els meus solars herbeis...  45
   La meva mà pairal anava d’innocència a partiments,
   de la balança al foc. Treballava un silenci-
   meteor i bou mans enjovats a l’amor

   El llum plovia a lloure sa collita rodona,
   entre nostàlgia i llamp. L’alta nit mossegava  50
   la llarguíssima trena de salze del passat.
—51→

   Què preguntava a l’ànima l’endormiscada mà?
   L’esperança vetllava, freda i llampurnejant
   com el blanc rou en el rostre d’un jove
   heroi adormit...  55

   Un embriac cantava, sol, a baix, al carrer.
   Mà oberta, i en ella, paraules constel·lades...

  —[52]→     —53→  


ArribaAbajoSetena elegia



   ... amb la rosella del somni a la boca...




I

   Insomne caminava, embolcallat de vent,
   travessant els suburbis de la urbs adormida,
   els districtes de la pobresa,
   invictes en llurs soltes i obscures cabelleres,
   llurs pampalluguejants llantions i flors de paper  5
   sota una imatge
   i llurs innumerables peus de terra descalça...
   Llunyà, un tren xiulava a la lluna invisible.
   La mort enfonsava ungles als foscos murs de tova.
   Plaça. Un enravenat bronze cridava pàtria  10
   a la gran Roda immòbil de la fira deserta,
   i dos àngels cercaven el tors titànic del Forçut
   en l’ombra assedegada,
   i el Titella vinclava la paràbola
   del seu salt...  15
   Beethoven, dins el freixe, somreia a ses allaus,
   desfermava els serrals de sa força i tendresa.

   Amb els gossos blavissos vaig arribar a l’aire geliu,
   a la planura on guerrilleres de boira
   corrien inclinades a l’encontre de l’alba.  20


II

   Ajagut entre conreus de silencis tolteques,
   jo dormia, dormia,
   i de nou somniava els cinc sols mítics...
   Només tenien rostre les muntanyes.
—54→

   Mur alt de les anyades. Invisible,  25
   a l’altra banda, caminava Itzpapàlotl.
   Caminava, cantant, a fi que el seu nahual
   no deixés de mirar el color del moresc;
   caminava plorant damunt els seus pits nus
   escomesos pels llops, clivellats per l’eixut...  30
   Dret ran del mur, jo esperava despert,
   sense temps i en el temps pels meus batecs,
   dejú de vent, ple d’ànima viscuda,
   escoltant en ma sang els èxodes d’ahir,
   l’arribada del cérvol de la llum...  35

   I aleshores vaig veure, als meus peus, les dues Estrelles,
   el sol, la lluna i l’arbre,
   i vaig murmurar: «Toqueu-me el cor...»

   M’afuava del foc a l’aire com un floc de trinats,
   penetrava en la terra amb la vara del nard  40
   i, alçant en les tenebres les mil ales de l’aigua,
   aterrava l’estàtua que pudia a voltor.

  —55→  


ArribaAbajoVuitena elegia



    Salto entre les roques
    fet doll il.luminat...



Força alada i captiva -àngel!- oh tors de fragosa bellesa,
   nu i pur en el combat d’una claror que el canviava en arbre:
t’alçaven tes alertes, ja complet de volada i tortura,
   marcat per la vermella xifra tràgica de l’èpic llamp!

Ta llarga cabellera dava asil al desig dels pujols,  5
   vivia la nostàlgia filadissa dels salzes...

I et naixien molts braços, també a tu, fillada d’una còlera
   d’unànimes arrels que s’enfonsaven en un sol vençut.
Però la veu del vent balbucejava el meu cant en tes fulles
   i, sota el tènue pèplum de la nit, en teu tronc delatava,  10
en el pur tibament del seu dolor d’atlant de les aurores,
   el pes d’espai i temps -ja sense lluna ni astres atziacs-
que en les verdes catifes de l’amor trena els dos agonistes
   eterns: l’amant i l’ànima...

Oh l’aroma de Dafne s’estenia com una bandera  15
   en l’anhelant olfacte! Més terrestre que el teu gran desig,
com una ona saltares a l’encalç de la metamorfosi
—56→
   d’aquella que corria vers sa fita d’immòbil duresa.
Enfonsares la limfa del teu cap en l’espera apacible
   de la terra florida... El mar dansava el fruit!  20

  —57→  


ArribaAbajoNovena elegia



   Parla. Tu ets l’home. Un déu tremola en l’aire.



Neix el món dintre l’ull. Igual que el so en la corda,
   tota imatge floreix o vibra d’existència
quan entra a la mirada sotjadora de l’ésser
   i es desvetlla entre els símbols que hauran de celebrar-la.
Mes la imatge no basta, si en sa forma s’adorm  5
   com l’afuada flama allunyada del vent.
Cada cosa és la mansa ovella del seu nom,
   i baixa vers sa cleda amb esquellí distint.
Així, canto esmentant, mentre toco i contemplo
   la blanca pedra dèlfica i la llàntia d’Egina,  10
pura aquesta en sa argila i sa forma heretada,
   i aquella unint al marbre pes de fundació.

Per a vosaltres obro aquesta estrofa gràvida,
   oh llàntia i pedra meves en les hores més pures,
quan el record és vinya i signe l’univers!  15
   En la seva alta nit de sega i soledat,
silenciós i alerta roman mon esperit,
   com l’armat insurrecte que, heroi per al seu cor
de repentina roca, gira el rostre a sa infància
   quan el cos accedeix a l’espina de l’astre.  20
El meu somriure llaura en els vastos guarets
   on els déus s’adormiren. Deixa, ànima fullosa,
que els ramats emmudits dels somnis s’amunteguin
   a l’abeurador roig i lustral de l’aurora...!
A través de la flama salto vers la vidència;  25
   amb la pedra a les mans sóc creu de les balances
on ma vida és pesada, junt amb l’arrel i el sol...
   Per a l’ésser em criden molts noms, indrets i vents,
—58→
banderes extingides, esperances minades,
   la gran carreta blava que mena el sol-infant,  30
el til·ler de Roissy, els ulls de la gebrada
   que van veure dos nus incendiats, totals,
ancorats en el crit, segellats pel llarg bes,
   Anna l’any trenta-nou d’aquest segle i amor,
el seu mocador groc emmarcant-li la cara  35
   esquitxada d’autumne, envaïda de Sena;

i arriben els records que en tot temps em recorden,
   els oblits que arrosseguen llargues cordes lleposes,
entren clares finestres, surten obscures portes,
   desfilen les nocturnes i tenaces arades  40
que solcaren la terra del somni de ma sang,
   i sento el lleu fresseig de mes descalces veus
calcigant les espines dels meus anys sense rius,
   la petja de la dona que du el càntir pregon...
M’aturo. Cantonada. De poema i de vida.  45
   Habitant del llampec, sé que el déu sempre és,
i l’home el magnifica. M’ateny una llum jònica
   que em torna cap a Grècia amb Ulisses i Hölderlin...!
Amb mi anava, a la dreta, pels foscos molls de Patras,
   en el desmai del dia, mon heroi dels retorns,  50
el qui s’alçà en la ràfega i mudà en mar i en terra.
   I, sense mirar, veia, a frec del meu, son rostre
serè i tempestejat de sal, de llum, de llàgrima...
   Aixecà el braç, vermell, i m’assenyalà el vent
que cantava en les palmes de l’ensopida plaça,  55
   mentre el sol s’enfonsava, enllà, pel cantó d’Ítaca.
Hölderlin, a ma esquerra, un xic a la ressaga,
   oh fulminat bedoll deixeble de l’aurora!,
vessava a mes orelles visions que colgaven
   com abrupte rocam sobre un llac adormit-  60

«... Vaig beure en les titàniques corol·les de la nit
   la conflagració dels cels antagonistes!
Cercava el Pare absent en el somni del cel,
   l’aliança a la llinda, mon esguard en les fulles.
—59→
Oh les illes, els murs, els grans eixams del somni,  65
   la fredor dels meus dits orfes d’ocell celeste!
De les metamorfosis no acceptis la del foc:
   les efímeres flames només són vestidures
fal·laces de l’immens adormissat de cendra.
   Escull l’aigua profunda -sa mort és el principi  70
del seu impuls i cant: tu baixa, llampurnant,
   cap a l’aire llibert, una boca, la terra...
Aire de l’aire l’aire, impossible sojorn,
   arc de l’ascensió i, també, laberint
de la cega caiguda que és rialla del món...  75
   Ícar, ales de cera! I la virtut del bronze
esprement sos raïms damunt de l’ull d’Edip,
   d’aquell ull que sobrava de sa ceguesa tràgica...
I la pluja cantant el meu nom de demà,
   i les petges brutals aixafant herbes pures,  80
i el coturn brut de fems sobre el coll de l’infant...
   La mort no és altra cosa que un cercle de fruits grocs.
Oh Crist desitja entrar a la mitologia!
   Fosca és tota màscara... I Demèter somriu!

Oh el codony del meu sol dins l’arca de la mar  85
   que guardava els sudaris salinosos de l’èpica!
Matins, brillants matins de gorja de bacant!
   Donzelles, oh donzelles de lítiques cintures
i esguard de didalera, que dàveu les filoses
   dels vostres pits en flor al desig de les ones,  90
quan en els promontoris ventejats renillava
   el poltre del crepuscle amb l’estrella de menta
brillant en el seu front, i un genet de tenebra...!
   Sacrificis i torxes per al déu que tornava
sempre igual i distint, ric de l’arc i la lira,  95
   els cignes de la llum, l’espiga i el dofí...!
Guiats pel Verb anem vers l’acte lluminós
   que en la pau funda l’home en la pàtria futura.
Endevina i basteix! Tot el que és fragmentari
   vol unir-se en més vida, i el si obagós tanca  100
   son caos per formar el bategant hereu.
—60→
Penetra dins els cors com el cel que amanyaga
   amb una gota clara la força d’un gran riu.
   Gira el rostre i contempla l’Est de les grises hordes
i de la llum naixent! L’estiu és un tumult  105
   que s’arramada vers l’estació de ferro.
Però greu és la joia, com la divina mar
   amb el pit remorós de mites i arxipèlags...»

Encara amb resplendors de Corint en el rostre
   i rombollant vent blau de Súnion a les mans,  110
vaig deturar-me a Delfos, ple de llamp i veremes,
   ivarsós d’orenetes entre llors i oliveres.
Tornava? O naixia, entre marbres esparsos,
   a revelacions salvades del meu temps?
Qui, llauradorament, des d’una llinda antiga,  115
   ha llançat el nou astre a les eres ombrívoles
i espera l’arribada del fidel batedor,
   no pidola respostes. Perquè, dins el seu cor,
sap que la brasa fon el gel que l’amortalla...
   Des de baix em cridaven les aigües de Castàlia.  120
¿Era el crit de les àguiles, a dalt de les Fedríades,
   o bé arribava l’eco dels xiscles de la Pítia
curullada pel verb damunt la roca fesa
   del llombrígol del món? Un ample vent de pau
alçava sa cabana dins les meves orelles...  125
   Acostant els meus llavis al doll breu que fugia
cap al Pleistos i el mar, i, tancant les parpelles,
   hi vaig beure existència, d’esquena al corriol
que havia conegut tants humans que arribaren
   darrera una pregunta que cercava destí  130
la boca delirant, terra desentranyada
   per la brusca esquinçada del misteri fet part!

Bevent, esdevingut, font també jo mateix
   d’unida aigua cantant, evocava en mon ànima
la deessa, o la dona, de marbre, sense braços  135
   i de testa perduda, que adés havia vist:
asseguda al revolt del mur ensulsiat,
   oh Mare mutilada per la usura del temps
—61→
en qui l’anhel és pau: cercle, corolla i món...!
   Des del doll et parlava -era ensems la deu alta  140
i el rec sobre ta falda de viva terra oberta,
   i, instrument d’alegria entre els teus dos genolls,
repetia caient, lentíssim i talar,
   la paraula del déu, i teva, i meva: Ets!

  —[62]→     —63→  


ArribaAbajoDesena elegia



    Tot dolor té salzes!




I. La pedra i la lletra

Sols una pedra
-amb una sola lletra
   que jo mateix escric
   amb una eina brillant que mossega amb son dring
   la duresa tancada que no muda en el temps-;
sols una pedra
que diu ma tendresa
 5
   per al pobre animal que ha tingut una mort
   d’ossos romputs i d’improvises sangs
   enmig del camí negre de les irades rodes;
una pedra sense anys
per a la meva gossa
   -que tan fidel fou sempre al fang de mes sabates  10
   com a ma veu femada-,
   mentre la primavera clou les seves parpelles de
campànula humida
   i desfà bruscament una trena refiladissa
   des del seu blau varal...
Sols una pedra
com un pit ofert
 15
   al cicló de la llum,
   a la dolça naixença de l’estrellada molsa
   i al fil romput de la cançó del grill.
   Pedra
   estèril en els actes de la nit de sexe tancat,  20
   però memòria meva que no pot penjar dols en els
brancatges:
   perquè si l’animal, amb sa anònima mort,
—64→
   pot entrar al cor de l’home
   i jeure a la barraca sense sostrada del record,
   és just que lligui Laila a la ràfega d’or  25
   amb la llarga corretja del meu vers...



Metamorfosi de Laila al cel

      Laila, ballant, salta de la seva L
      a l’atzar i ordre del meu esperit,
      lladra al meu Argos de puces homèriques
      que està prenent el sol dalt del terrat,  30
      als tremolosos signes del Zodíac
      i al niu de la pardala
      que estan ocults dintre la mareselva.

      Laila retorn, Laila feta oreneta,
      ve de molt lluny, de la meva infantesa,  35
      alta la cua i amb remor de messes;
      porta els ulls plens de mes perdudes illes,
      la seva ombra s’asila en el meu pit
      on ja l’esperen les deveses fredes
      de la meva nostàlgia  40
      i una gran lluna de sagnant farina.
      Laila lladrunya i ensenya les dents
      als noms terribles d’Auschwitz i Mauthausen,
      i, convertida en llengua de tendresa,
      llepa de dalt a baix el d’Hiroshima  45
      i el d’Argelers...

      Ets brillant taronger, Laila, que gira
      i porta a coll tots els seus focs rodons,
      ets guitarra de flanc lesionat,
      estalactita ets, pom de roselles,  50
      paller de vent i gerani de venes,
      oliu arcaic i baldufa d’escuma
      que brunz i brunz sobre ma enclusa alada.
      Ara ets la faula viva de mon ànima
      en el gran aire que és el cor de l’aire.  55
—65→

      Sents mon xiulet dalt dels herbeis celestes
      on els meus ulls d’infant, oberts, pasturen,
      i, coronada
      d’ocells de neu i corolles de lacre,
      flaires els déus de barbes salinoses,  60
      cerques l’os blanc del llamp
      i plores a l’ombrívol prat d’asfòdels
      on, tot florit,
      virilment dret, mon bastó s’endormisca...

      Laila gossa d’atura de sols i ombres:  65
      ¿per què m’esguardes amb ulls sangonosos,
      Laila la vida, plena de ponents,
      Laila, la mort, fecundada d’aurores,
      que fas sonar, quan et grates l’orella,
      la gran paparra de la nova estrella  70
      de Quetzalcòatl...?


II. L’espantall i l’au de foc

   ¿Quint vent blau és aqueix que dorm a la muntanya,
vetllat pels nòmades del fum,
   mentre l’estrella acaba el seu lent parteratge en la
corol·la
   i el tro davalla amb remor de banyam de cérvoles en zel?

   Camino. I em camina la sendera. El dia, envestit, cau
damunt de ses entranyes.
 75
   El temps dorm en els arbres. La lluna té una cara
d’aigua.
   La campana del poble ha anat a seure sota el fresseig
del freixe,
prop de l’abeurador.
Ombres de les darreres aus...

Ja caminem tots tres pel senderol despert,
encara que és de nit.
 80
—66→

Tinc a la meva dreta l’ombrívol Sembrador
que du el sol a l’espatlla, com un odre de vida,
encara que és de nit.

Com un feixuc dansaire, pare de les remors
de la flor despullada, la seva boca brilla,  85
encara que és de nit.

Ploviscós el seu cor, mil·lenària la mà,
dins el seu pit ressona el gra rodoladís,
encara que és de nit.

Al davant, a l’esquerra, marxa el frèvol company:  90
un espantall que porta ma brusa de solstici,
encara que és de nit.

És mon canyís transsumpte que desafia el vent
amb l’au que duu al muscle i, ablamada, refila,
perquè encara és de nit...
 95

Les flames del racó acaten el meu rou
i les tres llànties, com bessones nues de cabellera igual,
deslliguen del meu rostre el nus de les tenebres...
Adam de les paraules, poso verb a les coses,
les neixo,  100
les trillo,
les vergassejo com una noguera,
les palpo en lloc vedat,
les enganxo com vagons,
les trec a pasturar com un ramat de cicatrius,  105
i només visc si balancegen llur vertigen
al punt viu de ma boca...

Entra Idàlia, mullada, envolta de bramuls de vaca
i les faldilles arrapades a les cuixes i al ventre.
«Ignora que és la lluna...»
—67→
Miro el seus peus descalços
 110
-que han deixat en ma llinda
dues empremtes blaves de la fangosa nit-,
ses cames d’euga jove
i els seus negres genolls tot esquitxats de llet.

Raja sobre el meu muscle,
 115
com una agra verema, la Constel·lació
del Ca...!

  —[68]→     —69→  


ArribaAbajoOnzena elegia



Ja no plora cap font.
Un destí neix.



L’efímer també puny el déu...
En el pes autumnal
voldríem repetir-nos com la gràvida terra
que amaga el seu somrís sota una fulla d’or.
Nou ésser.
La muntanya.
El vent.
El colibrí.
... La casa has aixecat, entre anhel i penúria,  5
lluny del temps barrejat de la ciutat ferida
i feixuga de coses aclofades pel nombre i la submissió.
Has vist pujar els murs lentament davant els simulacres
del dia i de la nit,
creant l’íntim espai voltat d’aigües trenades,  10
germanors de llampec,
nafra de pleniluni...

(Amb mall de gnom i salari de Sísif,
el nan Macario s’afanyà en els fonaments,
i Lino, Miguel, Luis, tres àngels de bastida,  15
alats de sorra i calç,
varen deixar per sempre, en els deu mil maons,
les ombres de llurs mans.)

Aquí visc
la finestra d’aurora, i l’estança dels sols,  20
i el cor despert que sotja les alertes de l’àguila
en lloc d’endormiscar-se sobre la blanca pàgina,
La meva mà sospesa la destral adormida-
—70→
oh rupestre perfil d’una força brillant
que, des del mineral secret i obscur, somnià l’igni doll,  25
el foc i el motlle, la testa vermella, la forma permanent
inserida després a un cos de fusta sense espatlles...!

Aquí m’habito,
callat i meteòric, prop d’arbres que accedeixen tant a
la tèbia pluja
com a l’ombra de dalla del voltor,  30
atents l’ànima i l’ull al pa, la flor, la gerra...

Els records.
Les anyades.
Junts pugen amb mi, ara,
els purs graons,
mentre la nit deixa el seu llantió estel·lar
entre les fosques cuixes de la terra tranquil·la.  35
Pugem. L’escala blanca vibra sota el meu pes.
Remor de lluna i esquirol en un arbre proper.
Pugem per dins la flor en espiral del temps
fins que ja no ens encalcen les hivernenques hordes
de sandàlies de ferro i esguard d’amagatall...  40

Durant la lenta ascensió
cap estrella no cerca el destí en el meu rostre
-lliure ja de la màscara d’esquívol argent viu de les
interrogacions
des de la primavera gegantina del cel orfe d’història,
empremta gebrada del peu descalç de la Deessa...  45
Però en el cor, segura llinda dels dos reialmes,
canta el desgel saltant
que desperta la sínia,
i el batec -o la volta- no és més que la submissió
de l’ésser a la pura existència de l’animal, la sement i
la font.
 50
Oblida l’orfenesa dels teus ulls més pregons
que perderen, un dia, la mar i les aloses.
Inefable és l’infant: res no sap de la càrrega
—71→
de comiats d’espigues en les sitges de la memòria.
Finalment ho has sabut: mai no fou exili cap arbre,  55
i el crit era coltell o brollador del caos de l’anhel,
quan et rebé la infància dels camins,
i l’amor caigué com un jonc als teus peus de fill pròdig,
i l’aflat s’afuava entre llampecs blavosos,
com un ocell d’esglai en la xarxa del torb,  60
oh massa sol i cec d’enyors perquè l’alta lloança
pogués caure, esgranada, sobre el ventre del vòrtex!
Oh mira, i viu! El feix interior es deslliga en imatges
que davantegen l’esplendor giradís dels estels.
Mai no has viscut en els símbols que tanquen.  65
Sempre has sabut que pots lligar en un mateix vers els
mots atzur i fems.
Des de l’ombra pots dir: Vida, i de cop veure-la
com l’amazona que s’obre uns moments
en la corba que traça el seu perfecte salt alat
des de la gropa viva al sòl de serradures,  70
i després, en la pista il·luminada,
respon al brusc esclat d’anònima admiració
amb la salvada flor del seu somrís,
ofrena a ningú destinada que comparteix tothom,
sota l’assentiment de la novella Constel·lació  75
del Trapezi, allà dalt...
I tu, dansa, oh dansa
dintre el somrís,
oh transforma’t en flama, redreça’t en pistil,
sigues rusc d’existència, serralada d’un èxtasi
de celebració terrestre!
Oh dansa! Pots. Oh dansa
 80
la paraula que t’inaugura com el bronze envaeix
el buit obscur amb l’ona roja que perfà, refredant-se,
la puresa feliç de l’invisible nu de l’ànima!
Dansa la joia
que et pren en recordar la mà nocturna  85
que deixà en el teu pit una hora de trena de salze,
l’amor que ensulsià els teus micènics murs,
oh cor!
—72→
Oh Nit, blava Nit que em somrius amb la boca d’exili
de ta mínvola lluna,
treno una brisa renadiva en els àmbits sensibles de la
teva oïda
 90
alerta a l’infinit treball de l’ombra en l’amor i la mort:
distància a les florides, pes madur a l’última por...!
Oh estimada Nit meva, Nit de silencioses cames
que bransolegen en el silenci del món,
oh Nit d’ulls de feixuga melangia impresos en mon
ànima:
 95
t’anuncio la terra
i l’anhel de sa força: concebre la caiguda...!
Oh Nit, mira els camins que pugen cap al poble
de torxes del meu cant,
toca amb els teus dits foscos la tija interminable  100
de la llum en ma espiga!

Del teu esguard, oh Nit!, cau el record, i el rostre que
t’agenço
el vaig veure un dia a Venècia: cisellada al portal
d’un antic llatzaret,
la inefable testa de noia girada cap al mar,  105
lliurada a l’horitzó del seu anhel constant,
immune a meteors i a garfis temporals:
angoixa d’aigua eternitzada en els trets d’un dolor
enllà del crit,
i la doble torçada
de soga de ses trenes gruixudes i adormides,  110
com les teves, oh Nit de sembrada cintura!,
o com l’afaiçonada per Miquel Ángel ran d’un pit
de la seva Nua immortal de constel.lada testa:
dolls de reminiscències, oh pur rescat del món
que rep la mà enconcada per a calmar la set  115
de les obertes boques de terra del meu esperit-

rosa roja a la cambra
on Keats morí, a Roma -els alarits de lli en la cançó
d’una captaire cega i obesa de New York-
—73→
negrosa mà del vent damunt el maluc d’arpa  120
del meu jaç de lluna i de fenc,
quan era un soldat míser i malalt, l’any sagnant, a
Bóixols-
el somni coronat de volves d’escardot, l’esperança
arraulida-
la sang i les banderes, les algues de la ira-
tendresa d’ulls de daina, nuca blanca del mar-  125
l’alegria traient-se sa camisa de seda,
hordes de portes neus rages focs blancs
el fènix dins el cofre del sangloteig del fum
l’infant verd
la flor d’or el solc  130

Entro. Sóc la finestra. S’han adormit els anys
en un racó. A fora, un bes lladra a l’aurora.
Dos pits: l’un auri
i l’altre com una cabana encesa...
Una porta s’ha obert,
com un batec, i surto a banyar-me la llengua amb
la rosada.
 135
Accepta: canta l’ànima. Tu, fill i pare de ta llum,
transforma, agenollat
a l’herba esgroguissada, la vasta mort del vent...
Del teu cor sense cendres ha volat
l’au que fendeix el rostre somnolent de l’autumne  140
i traça amb el seu vol l’immens perfil
feliç del fruit...

Novembre, 1964

  —[74]→     —75→  


ArribaAbajoCançó


   Abolida l’estrella al final de l’aurora de falda forestal,
   obro a la llum la meva mà que porta empremta de
crisàlide
   i dic el mot més dolç del meu temps, la gran Síl·laba
   que perllonga el fresseig del meu oliu solar
   i brilla en el corall dels ulls de la coloma:  5
   Pau de llavis de llet per al meu germà l’home
   vestit de far i ferit de llampec.

   M’embolcallo amb la llana de la tilma aromada de violer.
Poltres! Poltres! Esbarts! El sol perd el seu braç de
moliner
entre els fonolls.
Uns peus matinals
   calciguen cards de rou. Un llenç nupcial cobreix tota  10
   la feroç atzavara...

   Al peu de la gran torre de ferro del guaita d’incendis,
   en el sagrat pujol dels morts,
l’infant obscur digué:
«Van posar l’eriçó a la boca del llop...»

   Meravellosament, hi ha algú que sap  15
   que la Muntanya hereta el meu cor conreat...





  —76→  

ArribaAbajoNotes

  —[77-78]→     —79→  

Considero existencials aquestes Elegies en tant que existència significa destí i integra, per a mi, una filosofia agonal de l’home presa del sentit de la terra. Ésser, l’ésser consistirà en una possessió espiritual de la realitat, d’una realitat susceptible d’ésser transformada en vivència. Així, el No-Res, l’angoixa, la soledat, l’altre, l’absurd, àdhuc la mateixa mort, seran nocions i conceptes desbordats per una consciència nupcial de la vida i per la certesa que la terra rau sempre a l’abast, en disponibilitat oberta.

De nou he procurat apropar-me a l’evangeli de l’home, i aquesta vegada ho he fet des de la concreta primera per sona del singular, mitjançant el jo líric de l’home-poeta que canta, diria, la seva temporalitat com un mite proper, en funció d’una veritat i una llibertat viscudes des de dins. Tota consciència històrica és tràgica. El poeta, en la captura dels continguts del seu temps, dóna sempre més del que rep: la profunditat il·luminada de les seves proporcions internes.

Crec necessari advertir que el déu, tan present en algunes parts de les Elegies, no ha d’interpretar-se en cap sentit dogmàtic religiós, ni mitològic: representa l’esperit de la vida total, i si a vegades palesa certs trets d’Orfeu, també se li podrien adscriure qualitats dionisíaques o apol·línies. És en aquesta zona on la poesia tendeix a anar més enllà del llenguatge per convertir-se en xifra unitària de l’esperit, com si cerqués enfonsar-se en el misteri de la música, lluny de la voluntat discursiva i prop d’aquell espai del silenci interior que reclama ésser meravellosament sorprès per una gran felicitat còsmica. Amb això no insinuo, de cap manera, una apologia de l’irracional considerat com un element poètic lliure i pur. Sé molt bé que la poesia sap que la follia té la seva lògica, i que aquesta pateix algunes vegades d’alienació. Però Casandra no té res a veure amb tanoques automatismes onírics. A la llengua del poeta no pesen bous morts. Conreada llengua. El cant em fa i em transforma.

  —80→  

Les següents notes no tracten d’explicar una creació poética: vindiquen només la possibilitat que certes dades exteriors, signes i ràfegues contribueixen en certa mesura a posar en situació més accessible un cant que sempre està entrant a la vida. Crec que cap poeta no pot ésser el crític de la seva pròpia obra, perquè no pot contemplar-la des de fora, des de les bastides de gel de l’anàlisi; i la seva veritat profunda li ha estat donada no diré d’una inspiració, ans d’una aspiració en la qual la veu només col·labora. La voluntat de l’arrel és: repetir el fruit per a enriquir la terra on està enfonsada. El cant d’Orfeu creava oïdes en la roca. La poesia emplena allò que penetra: vessa dins l’entranya la missió de la primavera, el pes de l’etern i la maduresa de l’astre. Tot amor vol la puresa de la seva nuditat.


Primera elegia

A Joaquín Díez-Canedo. Concebudes les Elegies per a ésser estructurades en quatre grups els temes fonamentals dels quals havien de respondre als quatre elements còsmics clàssics: Terra, Foc, Aigua i Aire, i a les quatre estacions de l’any, el designi fou envaït per l’acompliment, i vaig deixar que l’esquema previ, els motlles rígids, fossin rectificats per tal de poder rebre la matèria viva de l’estat creador, inefablement servit, en aquest cas molt més que en d’altres, per les Filles de la Memòria. D’allò que donaven escollia, acceptant que una d’elles -la més silenciosa, i d’una bellesa dolça i salvatge ensems- fes baixar el seu poal fins a la deu més profunda i tragués a la llum aquella aigua adormida els somnis de la qual enllacen el mite individual amb la fabulació de l’esperit col·lectiu.

«M’allunyava de tu per sembrar-te en mon ànima...» Es a dir, m’allunyava de la terra per tal de començar una mena d’èxode per les grans ciutats del món, ciutats d’exili sempre: París, Bordeus, L’Havana, Mèxic, Nova York, Washington, Roma, Atenes, Nàpols, Florència, Venècia, etc. Mai en cap d’elles -hi hagi viscut dies o anys- no he pogut desarrelar del meu esperit l’enyorança del camp, un sentiment de provisionalitat forçada i d’inadaptació, de viure voltat de desmesura i deshumanització; el sentiment que la realitat perd la seva transcendència per excés d’una realitat   —81→   falsa basada en l’antagonisme entre la màquina, la cosa i els déus furiosos i les rels de l’ésser autèntic.

Pel temps «del somrís d’ametller de la meva mare» jo vivia a Sabadell. Malgrat els seus tres mil telers, la ciutat era per a mi més camperola que industrial, i recorrent els seus voltants de boscos i camps, els meus ulls d’infant, i després d’adolescent, trobaren algunes de les imatges cabdals de la naturalesa.

Encara que la Terra -en el moment de la meva adolescència que fixa aquesta Primera Elegia- era per a mi una certesa no posseïda, a través del seu espectacle jo preguntava i m’interrogava, fascinat per l’instant; però, a l’inrevés dels arbres que sabien perquè recordaven, la meva vida, ignorant del destí que podria estendre enllà de l’àmbit bategant que seduïa els meus ulls oberts, experimentava l’angoixa de la disponibilitat. Alguna vegada he dit que els meus ulls no dormen mai. Allà i aleshores, podria dir, vaig aprendre per primer cop a tenir-los oberts. L’aprenentatge del món apenes havia començat. Allò que hi havia encara d’infant en mi m’impedia d’establir els llaços d’unió amb les coses eternes que venien de la terra, i aquesta només podia ésser aconseguida per la seva missatgera: l’aigua, la pluja del cel. Era ella, doncs, la profunda, qui em fecundava des de l’alçària i, a través de la meva mirada, es veia ella mateixa com un somni més real que la seva pròpia realitat. Com en un preludi, aquesta Elegia inicia els temes que s’aniran desenrotllant en les altres: destí i amor, cel i terra, dolor i alegria, temps, ésser i mort, celebració i crit, història i eternitat.




Segona elegia

A la memòria de Pere Vives. «Sóc el fill de la terra...» Vers manllevat d’un fragment òrfic inscrit en una fulla d’or trobada en una tomba de Petelia (Itàlia), lloc famós per haver estat un centre de l’orfisme. És la més antiga de totes les que s’han trobat: data del segle III o IV abans de la nostra era. La utilitat d’aquestes fulles consistia en el fet que, amb elles, el mort disposava d’extractes de textos sagrats que l’instruïen sobre la manera que havia de captenir-se durant el seu viatge cap a l’altre món. Heus ací el text que es conserva:

  —82→  

A l’esquerra de l’Hades una font trobaràs
prop de la qual s’alça un xiprer blanc.
No t’apropis massa a la font;
però en trobaràs una altra, que ve del Llac de la Memòria.
Ivarsosa flueix la seva aigua fresca, i té guardians.
Digues: «Sóc el fill de la terra i del cel estrellat,
perd el meu origen és celeste. Doneu-me aviat a beure
de l’aigua fresca que fuig del Llac de la Memòria.»
I et donaran a beure aigua de la font sagrada,
i tot d’una seràs el primer entre els altres herois.



En una altra fulla, procedent de Thurium, el fragment comença amb aquest impressionant vers:

Però des que l’esperit ha abandonat la llum del dia...


Si en la Primera Elegia la realitat de transcendència simbòlica es desprèn de les coses de la naturalesa, en aquesta Elegia la realitat consisteix en l’experiència del dolor i l’heroisme de l’home, en la història viscuda i endurada, en el «bes fraternal». Però hom va més enllà. El dolor tràgic és el punt de partença cap al descens als reialmes de la Ploranera, és a dir, del dolor original dels homes en llur condició de perduta gente sense estrelles i sorda al mormol de les aigües del record. La Ploranera no és solament la guiadora a través del món de les ombres, d’on retorna sempre al món de dalt: és, més encara, una gran encarnació de la vida -o millor, de l’amor-, i per això la represento amb els braços oberts i dos atributs de fertilitat. Si el descens té un sentit òrfic, el camí del retorn és, evidentment, una ascensió al real. No hi ha mort a l’esperit del poeta que, sense girar-se, marxa devers els cants dels homes; i és per això que l’ocell més ràpid i diminut del món, el colibrí, dotat d’un cor molt voluminós, au quan es posa i insecte quan vola, pot beure les imatges de la vida en els ulls oberts del poeta.




Tercera elegia

A Pere Calders. En aquesta Elegia es fonen les meves experiències dels camps de concentració d’Argelers i d’Agde. L’arbre condemnat -un auró tendre- creixia al camp   —83→   d’Agde, part de dins de les filferrades, com un refugiat de la naturalesa que hagués estat dut allà per un error absurd. Poc després d’haver-se omplert de refugiats el camp, l’arbre quedà sense fulles i sense branques, i l’endemà àdhuc el tronc havia desaparegut, arrencat de la terra qui sap per quin furor humà o incomprensible necessitat. Però a l’altra banda de la filferrada, molt a prop, a ple camp, creixien altres arbres... Vivíem en el reialme de la sarna i les llentilles, a la riba del mar d’Homer, com he dit en un altre lloc, referint-me al camp d’Argelers. El d’Agde es trobava a poca distància del mar, i en dies clars hom podia veure, cap al Nord, la Sète del Cementiri marí de Paul Valéry.

En aquesta Elegia l’allau al·lucinatòria envaeix la paraula en estat febril. Idees, imatges, sentiments i crits hom diria que sorgeixen de l’exasperació d’un vast esperit socialitzat per la tragèdia, no del jo emocional del poeta. Passat, present i futur es mesclen i confonen per a formar un tumultuós cabal que, malgrat tot, desemboca a l’esperança, més enllà de «la caiguda dels cossos». El tema de l’amor, que s’inicia en la part III, es desenrotllarà més endavant, en la Cinquena Elegia. L’Amic era Pere Vives, present també en la meva novel·la Crist de 200.000 braços. Vàrem estar junts a Agde durant tres mesos, fins que jo vaig sortir cap a la llibertat i la vida i ell cap a la seva terrible mort: assassinat per mitjà d’una injecció de gasolina al cor a la infermeria del camp de concentració de Mauthausen, el 31 d’octubre de 1941.

La visió dels Dotze, amb què acaba aquesta Elegia, està més a prop de l’esperit simbòlic del poema d’Aleksandr Blok del mateix nom que dels dotze apòstols de l’Evangeli.




Quarta elegia

A Roska i Pepe Jungster. Els meus dies de tardor en el París de les primeres setmanes de la Segona Guerra Mundial. La paraula roman fidel a l’esperit d’un temps de destruccions, s’evadeix i s’esqueixa, perquè l’home no és ni viu ni mort, però no vol ésser crucificat. Pot acceptar, sí, l’encadenament prometeic, i el parteratge de l’aurora, i una tomba dins les aigües del Sena, d’on ressuscitarà amb paraules de fertilitat.



  —84→  
Cinquena elegia

Aquesta Elegia pertany a Anna. Entre la cançó de París i la de Roissy, l’amor, «la veritat en un cos i en una ànima.»




Sisena elegia

A Hela. Paumanok és el nom indi de Long Island. Tota la primera part de l’Elegia és una resposta a Marina, de T. S. Eliot, poema d’ensulsiades i disgregacions, espectres del passat i mort.

La segona part fou concebuda a començaments del 1961, i és basada en una nota ràpida que vaig escriure una nit en què la composició de certa part d’un cant de Màrsias i Adila se m’havia fet dolorosament abrupta. De la realitat mítica del poema vaig abocar-me -evadir-me- a la realitat immediata de la meva mà oberta sobre la taula, després d’haver abandonat la innecessària ploma, i de la brusca presència de la nit...




Setena elegia

A Stella Leonardos. «Ajagut entre conreus de silencis tolteques...» Els conreus -de moresc- s’estenen des del poble de Zoyatzingo fins als faldars del volcà Popocatèpetl. Itzpapàlotl era una deessa de l’antiga ciutat xiximeca de Cuauhtitlan, situada al nord del llac de Texcoco, a la Vall de Mèxic. El seu nom significa «papallona d’obsidiana». Era un ésser fantàstic eriçat de ganivets de pedra. Com a reina o deessa mare, s’apareixia a les tribus del desert sota un mezquite (Prosopis juliflora), arbre que s’assembla a l’acàcia, o asseguda damunt els «cactus rodons». Segons un poema nàhuatl, s’alimentava amb cors de cérvol i es convertia en cérvola.




Vuitena elegia

A Víctor Trapote. Apol·lo, per tal de perseguir millor Dafne, es converteix finalment en aigua, després d’haver   —85→   passat per les metamorfosis de l’àngel i l’arbre, a les quals es barreja el poeta. Però el déu, en lloc de continuar la persecució d’una dona, s’enfonsa completament en la terra, convertit en acte genesíac total, i, ensems, de retorn als orígens. El mar dansa les collites futures de la terra fecundada.




Novena elegia

A Liliana i Eduard Gramberg. «... la blanca pedra dèlfica i la llàntia d’Egina...» Vaig cercar -i trobar- la pedra a Delfos: un tros de marbre que vaig recollir en el temple d’Apol·lo, exactament a l’omphalos, on oficiava la Pítia. La llàntia vaig trobar-la, sense cercar-la, a l’illa sarònica. A un costat de la sendera que mena del llogarret d’Aghia Marina al cim on s’escampen les runes d’un temple que s’alçà en honor d’Afaia, a l’ombra d’una olivera, una dona tenia exposada la seva mercaderia a terra, sobre un sac brut: galindaines, terrissa disgraciosa, la màscara d’Agamèmnon que es troba a totes les botigues de curiositats d’Atenes; no res que m’abellís. Anava a allunyar-me, quan la dona agafà quelcom del munt i, somrient, m’ho mostrà, alçant-ho lentament. Poso? vaig preguntar, també somrient. Els dits de la seva mà esquerra, aixecada a l’altura del front, em digueren el preu en dracmes de la llàntia d’argila daurada. Des del meu retorn a Mèxic, ambdós objectes han estat damunt la meva taula de treball, com dos oberts símbols vitals del meu esperit: la llàntia afirmant la seva mil·lenària flama absent, i la pedra suscitant la idea d’una obra de perfecta harmonia, filla de la tensió i de la llum... Apol·lo i Dionisos! De llur unió sorgí la plenitud del pensament grec.

Apol·lo representava a Delfos l’esperit del dia i de la llum; a Dionisos pertanyien la nit, el misteri i el somni. En influir-se recíprocament, el déu de la llum va perdre la seva freda inaccessibilitat; Dionisos, per la seva banda, va deixar d’ésser el déu violent i estrany de Tràcia. A Delfos s’efectua la síntesi d’aquests contraris, i gràcies a ella els elements irracionals de l’home poden ésser canalitzats i dirigits. Per a Plutarc, Apol·lo representa «allò que veritablement existeix», allò que està més enllà del temps i es manté estable, mentre que els altres déus canvien. Així,   —86→   Apol·lo no era la llum del sol, sinó una claredat espiritual i eterna. I en aquest sentit interpretà Plutarc l’estranya E (o Ei) llavorada a l’arquitrau del temple del déu. Segons ell, aquest signe volia dir: «Tu ets», curta frase que tant podia significar el començament d’una fórmula reverencial del pelegrí que s’adreçava al déu, com, per part d’aquest, una acceptació de l’home potencialitzat per l’ésser, de l’home que pujava a Delfos per a interrogar sobre el seu destí, i més encara, per a sentir, com digué el filòsof, que el déu era allò que cadascú feia amb la seva pròpia soledat.

«Amb mi anava, a la dreta, pels foscos molls de Patras...» Vius en la meva obra i en el meu esperit, meus per arrelament mític i fraterns per identificació pregona, Ulisses i Hölderlin m’han seguit tota la vida. Inevitable era, doncs, que els sentís com presències inefables al meu costat en els moments de petjar terra grega a l’hora foscant del dia 28 de setembre de 1961 (Aquell matí havia pogut jo contemplar des del vaixell, en el mar Jònic, l’illa d’Ulisses, Ítaca, gairebé confonent-se, en la llum intensa, amb la de Cefalònia). Un enorme sol coral·lí s’enfonsava ràpidament a les aigües del golf de Corint i, tot d’una, la nit cobrí els molls, com si del cel hagués caigut una gran lona. Un home sorgí de l’ombra i, sense dir un mot, col·locà les nostres maletes dalt del seu carretó. Hotel?, vaig preguntar. Encaminant-se cap a una placeta on tres o quatre palmeres eren coltellades des de baix per la llum d’uns fanals, l’home contestà. Nai. Yes. Oui. Hotel Delfoi. Delphi. Delphes... Una vegada més, una petita circumstància s’omplia de sentit transcendent: em rebia la paraula del lloc on més anhelava pujar a Grècia, no perquè cregués que la llum dèlfica pogués donar un nou sentit a la meva vida, sinó perquè pressentia que un sagrat prestigi antic es convertiria per a mi, un dia, en la realitat interior de projectar un testimoniatge d’afirmació única.

Ulisses és un mite que sempre torna a la terra. Camperol. Mariner. Rei. Vagabund. Guerrer. Realitza l’ideal de l’acció sense caure mai en el deliri de l’ambició de poder. Sap que la seva llegenda el precedeix arreu, una llegenda de tumult, aventura i ordre. No és que no sàpiga estar sol, però ens l’imaginem sempre acompanyat: en amor, lluites i diàleg. A fi de comptes, és el qui sempre es salva.

Una vegada, Ulisses es fingí boig; Hölderlin ho estigué realment durant quaranta anys: des dels trenta-tres fins   —87→   als setanta-tres. En la seva joventut va creure que és necessari demostrar que allò que cal exigir a tot sistema és sens dubte possible per a l’estètica en la intuïció intel·lectual, però, quant a l’estètica, només ho és gràcies a una aproximació infinita, com la del quadrat al cercle.

Els condeixebles de Hölderlin al seminari de Tubinga, en recordar la fascinació que exercia en ells, dirien més tard: «Semblava que Apol·lo entrés a la sala»; i ell, poc abans d’ésser definitivament presa de la follia, va escriure: «L’element poderós, el foc del cel i el silenci dels homes... no han deixat de somoure’m, i, com hom diu, puc afirmar que Apol·lo m’ha fulminat.» Dos grans temes dominaran la seva obra: l’anunci d’una nova era de l’home i la sublimació de les derrotes de la seva vida irremeiablement solitària, llançada a un genial intent d’eliminar el divorci entre la poesia i la vida. Grècia representà per a Hölderlin no un passat meravellós al qual, ple de nostàlgia, volia tornar espiritualment, sinó una referència ideal que calia ultrapassar per tal que la vida dels homes pogués anar de la raó a l’entusiasme. I sense que ningú del seu temps l’escoltés, va cridar: «Vindran els teus homes, naturalesa.»




Desena elegia

A Julia Ortiz. «... és just que lligui Laila a la ràfega d’or...» Es a dir, incorporada la gossa morta a l’esperit de la poesia, entra a la consciència del temps històric i del temps del poeta, i cadascuna de les seves transformacions pervé d’una dinàmica on la vida i la mort s’engalzen no com dos contraris irreconciliables, sinó amb la tensió del tràgic necessari. De la mateixa consciència dual, crec, sorgeixen, a la part II del poema, la imatge del fosc Sembrador (rememorativa del quadre de Van Gogh), la tornada encara que és de nit (vers manllevat a sant Joan de la Creu) i l’aparició final de la camperola Idàlia, quotidianitat simbòlica de la lluna com a astre eixorc i, ensems, personificació de la fecunditat, expressada pels seus genolls esquitxats de la munyida. La Constel·lació del Ca és l’última metamorfosi de Laila, que s’ha convertit en un mite celeste que també raja.



  —88→  
Onzena elegia

A Joan Roura-Parella. De la mateixa manera que el poeta pot viure, adesiara, a la casa que s’ha bastit al camp, així el seu esperit puja per la «flor en espiral» del temps del seu alt exili gràvid de les imatges cabdals que pot oposar als astres que ja no cerquen el destí en el seu rostre. Però el destí només és una de les formes de la vida que, en ésser invocada pel poeta des de l’ombra, apareix sota la figura d’una amazona (contrapart de la Ploranera de la Segona Elegia) que traça, somrient, el seu «perfecte salt alat», dessota el Gran Sí de la Constel·lació del Trapezi. I és dintre el somrís de la vida on el poeta dansa l’embriaguesa de la seva paraula que crea l’invisible nu de la seva ànima. Al final, aquesta serà cantada pel poeta que accepta, és a dir, que ha accedit a la realitat de l’amor i la mort: la caiguda que concep l’anhel de la terra...




Cançó

A Vicente Aleixandre. Voltat de la llum d’un dia real, el poeta allarga al món que el volta la seva mà -oberta després d’haver deixat caure a terra, com si l’hi sembrés, el capoll que conté una crisàlide viva- i pronuncia el breu mot que resumeix ensems l’anhel i mancança del segle: Pau. Ell té la seva, de pau, ara, al final del seu cant: la joia madura que li pervé de la consciència d’haver convertit la corba dels descensos en una ascensió que es detura en tancar el cercle o cloure un cicle de la seva vida humana. Si en el primer vers de les Elegies el poeta, sol amb ell mateix, afirma que s’hereta a les muntanyes del seu cor, en acabar el profund periple constata l’existència del vast algú solidari que l’ha escoltat i seguirà escoltant-lo en el temps, l’hereu auroral en la «tasca i l’esperança» que sempre ha tingut al seu costat o en el seu esperit. El poeta, aquí, ja ha comprès que estimar l’home és l’única forma de poder arribar a convertir-se en el germà d’ell mateix.



  —89→  
Nota final

Tots els epígrafs que consten en aquestes Elegies han estat trets de la nova versió del meu poema Màrsias i Adila.

A. B.





  —[90]→     —[91]→  

ArribaTaules cronològiques

imagen

  —[92]→  

imagen



Indice