Guillem Díaz-Plaja i Girona

Carles Bastons i Vivanco

El 12 de desembre passat es celebrà a Barcelona un simposi dedicat al catedràtic Guillem Díaz-Plaja (1909-1984). Hi vaig participar en tant que ell fou un dels meus predecessors a la càtedra de llengua espanyola de l'institut barceloní Jaume Balmes, on hi ha hagut quasi sempre al capdavant docents de terres gironines (Josep Coll i Vehí, de Torrent; Francesc Xavier Garriga, de Cadaqués; Rosa Navarro i jo mateix, de Figueres). La seva personalitat és polifacètica: professor de l'institut escola, escriptor bilingüe, periodista, conferenciant, assagista, estudiós primerenc del modernisme i les avantguardes catalanes, impulsor del diàleg cultural Madrid-Barcelona, etc., i amb lligams gironins: «De les contrades maternes -Olot, Figueres, la Bisbal- pervenien les cançons que jo sentia d'infant, les nits terribles -pluja i fred- del llarg hivern de Girona», escriu Díaz-Plaja a Papers d'identitat (1959). Nascut a Manresa, confessa que Girona el va marcar molt i que un professor de l'institut li despertà la vocació docent. «Però el meu cobrament humà -l'adolescència- va tenir lloc a Girona. Professava aleshores la càtedra d'història de l'institut un mestre admirable que es deia Rafael Ballester i Castell. Per a mi fou un home enlluernador. [...] Aquella aula de l'institut provincial esdevenia, de sobte, una pantalla de llanterna màgica gràcies al verb fulgurant i tranquil alhora de professor. Que Déu li pagui l'exemple i el dolç verí de la vocació desvetllada».

Heus ací la impressió gironina d'aquest docent, company de claustre del llatinista palenc Eduard Valentí Fiol i professor de Josep Maria Terricabras: «Arribàrem a la Ciutat de Pedra, a negra nit, que jo tenia deu anys. Plovia en la tenebra, damunt els carrerons estrets, en un silenci gelat. [...] Jo he après, a Girona, la més enèrgica de les parles de Catalunya, la de més arrel i la de més suc. [...] L'infant que jo era s'embadalia davant de la triple delícia que l'ull, l'oïda i l'olfacte abastava corrent pel mercat. Entre els deu i els disset anys vàrem viure a la Ciutat de Pedra. [...] Se m'obren els ulls damunt de la ciutat vetusta. Cada matí -quin fred feia!- travessava el pont de Pedra camí del col·legi, de l'institut, cap a l'acròpolis de Girona, tan noble de les Ballesteries Velles a Sant Pere de Galligants. [...] Sí, jo estic content d'haver dreçat els anys adolescents en una ciutat estàtica i adormida. Estimo, en aquesta ciutat, tota la història aturada, perpetuada, saborosa vivent».

També, a El Heraldo de Gerona Guillem Díaz-Plaja publicà el seu primer text literari als 15 anys.