Dins del projecte cultural del noucentisme, un dels aspectes
més importants i aconseguits fou la revitalització del llegat
clàssic. Per la sensibilitat que els guiava connectaven millor i amb
més facilitat amb el passat greco-llatí que no pas amb d'altres
moments de la història del país. Tanmateix, és igualment
evident que els nostres clàssics són els nostres medievals, els
quals es troben força lluny d'aquelles resplendents clarors del somni
mediterraneista.
L'interès dels escriptors formats en la sensibilitat
noucentista per la nostra literatura antiga fou més aviat escàs.
No és d'estranyar: en l'ideal de civilitat l'edat mitjana no deixa
d'ésser una interrupció, i a l'hora de cercar models,
després del seu esgotament romàntic i renaixent, una
incòmoda interferència. Si Lola Badia ha pogut relacionar Ors amb
la
Vita nuova de Dante és perquè
certes deliqüescències, sobretot en la conformació del
retrat femení, s'adiuen prou bé amb la lluminositat i la serenor
d'allò que es vol clàssic.
Josep Carner, en aquest sentit, no n'és una excepció.
Les referències a l'antigor que hi ha en les seves obres remeten, quan
no es tracta de la Bíblia, majoritàriament al món de grecs
i llatins. L'edat mitjana hi és present en els seus grans mites:
Carlemany, o el gran rei la llegenda del qual es manté viva encara avui,
Jaume I. O en romanços d'una atmosfera vagament medieval.
Així i tot, una obra el va impressionar de debò: el
Tirant lo Blanch. No crec que sigui agosarat
d'afirmar que aquell esplèndid poema que és «Honor de
cavalleria» sigui la con seqüència de l'admiració que
li desvetllà el gran esforç d'idealisme que implica la figura del
cavaller tal com l'explica Martorell a través de l'ermità comte
de Varoich al principi de la novel·la especialment. Carner hi retrata un
capteniment moral que sense trair els anhels de quatre-cents anys enrere
s'ajusta a la imatge de l'home íntegre contemporani, menyspreador de
petiteses.
El divendres 21 de gener de 1927 el malaguanyat periodista Josep
Maria Planas entrevistava en portada al diari
La Noche Josep Carner, en aquells dies de pas
per Barcelona. Parlant de llibres, Carner declara:
«El libro catalán que
para mis horas de ocio he elegido es
Tirant lo Blanch, cuyo repaso me
atrevería a aconsejar a nuestra juventud. En él podemos aprender
ese sentido de generosidad, de mundanidad, de gentileza tan necesarios para una
raza privada por tres siglos de aristocráticos dechados; su culto de la
proeza, su idolatria del honor levantarán de tino al instinto deportivo,
tan acaparador, pero que aun mercantilizado o desplazado, conserva su original
condición de juego al heroísmo.
Tirant lo Blanch se opone al materialismo
de Turmeda, al sufrido ascetismo de Lull (sic) y al elegante escepticismo de Metge: tiende al
esfuerzo, a la tensión imaginativa, al horror de todo lo que sea
mercenario, pasivo y subalterno».
On les conseqüències d'aquesta lectura es poden
observar millor és sens dubte en el poema «El traïdor»,
publicat per primera vegada amb el títol de «El cavaller
afrontat» al recull
Sons de lira i flabiol (1927). Aquest recull
constituïa «el programa de mà d'una sessió
poètica i musical en la qual el poeta va recitar alguns poemes i alguns
cantants van interpretar poemes musicats».1 Carner, en efecte, participà a la tercera de les
sessions previstes en el cicle «Els poetes i els músics»,
havent estat precedit per Garcés i Sagarra.
Aquest poema, que en la versió de
Poesia del 1957 rebrà el títol
definitiu «El traïdor», és, de fet, un homenatge a
Joanot Martorell. Carner hi desenvolupa, amb una intensitat lírica
extraordinària, el que l'ermità explica al jove Tirant al final
del capítol XXXV, «Com l'ermità dix a Tirant la
significació de les armes», i al llarg de pràcticament tot
el XXXVI, «Com desagraduen los cavallers». Un fragment de la part
doctrinal de la novel·la, on es tracta de fer veure al cavaller novell
«com és fort cosa rebre l'orde de cavalleria» (ed. Hauf vol.
I, cap. XXXVI, pàg. 60, 10), a través de l'explicació de
la solemne cerimònia d'expulsió d'aquell cavaller «qui per
or ni per argent dexa de fer sa honor» (cap. XXXV, pàg. 59, 19).
Aquests capítols, que impressionaren un poeta, foren suprimits en
l'edició de Josep Maria Capdevila com tantes altres coses que l'editor
considerà «irresistibles» i d'«interès
relatiu».
Aquesta escena, d'altra banda, devia tenir un significat no pas
petit en la ment de Martorell, no debades serà recordada més
endavant, al capítol CXLVI («La sentència que lo emperador
donà contra los cavallers, duchs e comtes que presos eren»),
constituint a més una de les poques remissions que es fa a la
novel·la a passatges anteriors: «Feren-los levar de terra e pujar
alt en un cadafal, e allí los armaren e·lls desagraduaren ab
totes aquelles circumstàncies que als mals cavallers acostumen de fer,
segons desús, en lo principi del libre, és contengut»
(pàg. 327, 25-29).
Dono a continuació els dos textos, emprant per al
Tirant l'edició esmentada i per al poema
de Carner l'edició de
Poesia a càrrec de Jaume Coll.2
Lo cavaller qui per or ni per argent dexa de
fer sa honor, menysprea l'orde de cavalleria. En tals cars merex que tots los
reys d'armes, erauts e porsavants façen instància e requesta als
bons cavallers, e aquells són tenguts de anar al rey e, ab gran
instància e solicitut, tots ensemps, si pendre'l poden, lo deuen armar
de totes armes, tan bé en orde com si devia entrar en batailla o en
alguna gran festa, es posar-lo [so]bre un gran cadafal perquè tots lo
puguen veure. E deuen ésser allí XIII preveres
(cap.
XXXV, pàg. 59, 19-25)
Cavaller pregonat per deslleial
passa, blanc com un mort, entre rengleres;
sona, en l'aire feixuc, negre tabal.
I el vil és conduït al cadafal
i porta en seguiment tretze preveres.
(vv. 1-5)
dient contínuament hores de defunts,
axí pròpriament com si·l tenien allí mort
(25-26)
__Tanqueu els
finestrals. __Les alimàries
sien colgades__.
Sotja cadascun
pronòstigues pitjor que funeràries,
fins si els preveres canten les pregàries
que hom diu en vetllament de cos difunt.
(vv. 6-10)
Aprés, a cascun psalm que dien
(27)
Quan, finat cada salm, el cor s'atura,
el prevere tretzèn, el que figura
Judas, s'acosta al cavaller roí,
i li lleva una peça d'armadura
i, com rebuig, la llença pel camí.
(vv. 11-15)
levar-li primer lo bacinet, per ço com
és lo pus principal membre del cavaller, ab lo qual ha consentit ab los
hulls venir contra l'orde de cavalleria. Aprés li deuen levar la manyopa
de la mà dreta, per ço com és offenciva, [...]
Aprés li deu ésser levada la manyopa de la mà sinestra
__perquè es defensiva__
(27-32)
I cau el bacinet, que custodia
els ulls, per on comença tot pecar;
i la manyopa de la dreta mà,
que serveix a escometre amb gosadia;
i l'altra, que té el seny de defensar.
(vv. 16-20)
[...] Aprés li deu ésser levat
tot l'arnés que porta, axí de les armes ofencives com defensives,
e deuen ésser lansades cascuna per si de alt del cadafal en terra
(33-35; vegeu també la tercera estrofa: vv. 11-15)
Pel que fa a les armes, els mots que té en compte Carner
apareixen una mica abans, just a l'inici d'un capítol dedicat a la seva
explicació:
Deu fer tant lo cavaller, que ell sia duptat e
temut per tots aquells qui jamés no l'auran vist: axí com la
lança és duptada e temuda
(pàg. 58, 22-23)
[...] La significança de la spasa
és que tailla a dues parts e pot-ne hom fer mal en tres maneres, car hom
pot matar e nafrar a dues parts, aprés ab la punta
(26-27)
I tot seguit la llança, que és preada
com emblema d'aquella anomenada
que precedeix arreu el cavaller
i eixampla un ròdol, llampegant irada,
i en son embat fa renillar el corser;
i l'espasa, que vola com sageta
i es mulla amb sang i deixa l'honra neta,
ni mira mai els enemics quants són:
fereix amb cada flanc a esquerra o dreta
i acaba, amb la punta, al seu enfront.
(vv. 21-30)
[...] dient ab altes veus los erauts:
«Com ha nom aquest cavaller?, Responen los porsavants: «Tal»,
nomenant-lo per son nom. Responen los reys d'armes: «No és pas
veritat, que ans és aquell mal cavaller vilà qui à poch
stimat l'orde de cavalleria». Dien los capellans: «Posem-li
nom». Dien los trompetes: «Com haurà nom?». Respon lo
rey: «Sia ab gran vituperi lançat e bandelat de tots nostres
regnes e terres lo mal cavaller qui à volgut desestimar l'alt orde de
cavalleria». Aprés, dites per lo rey semblants paraules, los
erauts e reys d'armes, ab l'aygua calenta li donen per la cara, dient-li:
«Tu seràs nomenat de açí avant per ton dret nom:
traÿdor»
(cap. XXXVI. pàg. 60, 11-19)
I és aleshores que l'herald demana:
__¿Quin és el
nom del cavaller? ¿Qui el sap?__
I diu el porsavant, de mala gana:
__¿Ell cavaller, i amb
l'ànima vilana?__
És un ningú, i és el seu nom no cap.
__Posem-li nom__ fan els preveres__. Sia
__¿Quin nom
serà?__ fa el trompeter major.
De reis d'armes i heralds la companyia
llença al vil aigua calda i pronuncia:
__D'ara endavant, son nom
és traïdor__.
(vv. 31-40)
Aprés, lo rey se vist de dol ab XII
altres cavallers, ab gramalles e caperons tots blaus, e fan una gran
demostratió de tristor
(19-21)
Hom pren els caperons i les gramalles
de dol; no el veuran més a les batalles
ni bell tinell li donarà aixopluc,
ni haurà mans de comtesses a les balles
ni veurà més el sol sinó poruc.
(vv. 41-45)
El poema es tanca amb dues estrofes més (vv. 46-55) en les
quals Carner opta per glossar el sentit de les paraules del rei quan expressa
el desig que el cavaller deslleial sigui bandejat del regne, una solució
moralment més explícita i eficaç, desestimant la
possibilitat que ofereix la novel·la, més precisa, però
tal vegada per això mateix menys rica:
«.. e donen-li sentència de mort
o de carçre perpètua»
