La cançó de Mariòla

Joan Valls Jordà

Es propiedad.

Paco Colomer y Carmen Constans.

Crida
-11-
	Veníu a mí, hòmens del camp,
	veníu a mí si voléu.
	A escoltar estes cançóns
	cantades a viva veu.
	Or de sòl i argent de lluna,	5
	reixíus d'alba en calofret,
	suaus trins del rosinyòl,
	fragancies del bon romer,
	lo cim de la brava sèrra
	de grisos tòns i el riuet	10
	que discurríx entre junchs
	sa eternitat del moment,
	òmplin trèmola ma llira
	indígena i sonrient.
	La pau del paisage aclara	15
	l'ánima de sentiment.
	Emoció que no te fí
	i penetrán fondament,
	òbri un misteri de llum
	en lo pentágrama quiet.	20
-12-
	Veníu a mí, hòmens del camp,
	veníu a mí si volèu.
	De Mariòla fluíxen
	estes cançòns i en lo vent
	vaguen, capdellán la viva	25
	consella dels pardalets.

-13-

I. Paisages de serra i vall

-[14]- -15-

1
	Así dalt, aon tot es llum
	i tot blau de cèl en festa.
	Aon vibra l'aura en les mates
	de la salvaje florèsta.
	Así dalt voldría jo	5
	una vesprada serena,
	quan los núvols encotonen
	com a jòya l'alta cresta
	i talla tires de brisa
	la venablina oronella,	10
	i el sòl ab tristor del Angelus
	te ferides de rosella.
	Así dalt voldría jo
	morir bevenme una estrèla
	diluída en bes celèst	15
	ab tòxichs de ma quiméra.

-16-

2
	Obertura del silènci
	d'extátic clamor. ¡Còm prega
	lo murmuri de la brisa
	sa cançó de violeta!
	El toll s'en riu de la lluna	5
	fent d'ella
	un jòch onat de rebrills
	de porcellana riallera.
	Per un atall ve un borum
	de còrps de llevita negra.	10
	l'obertura del silènci
	recòrda a la mòrt i sembla
	qu'ha expirat en la llunyaria
	una abandonada ovella.

-17-

3
	Ensòmni qu'òl a alhusema
	sòts lo pí patriarcal.
	Trins d'aucell bòrden d'argent
	la blava serenitat,
	i com un símbol agrest	5
	de Mariòla, al instant,
	un fardajo silenciós
	baix un timó s'ha amagat.
	¡Qué borragera reptil
	de sombra aromatisá!	10
	En la cúa del fardajo
	tot lo sòl s'ha nacarat.

-18-

4
	Per les llomes de Mariòla
	vaig igual qu'un peregrí.
	Olc la salvia, el gordollobo,
	l'espígol i tot me díu
	una rara i melancòlica	5
	veritat profunda i gris
	que plasma en pedra bravía
	sigles de calma. En lo cim
	l'águila explòra lo inmens
	ab son lent vòl pensatíu.	10
	Per les llomes de Mariòla
	vaig igual qu'un peregrí.
	De mon gest la buixquereta
	se burla a fòrça de trins.

-19-

5
	No sé qué colors de glòria
	s'irisen en la montanya
	com una opalina aurora
	boreal qu'el mon cambiara
	en soletat colorida	5
	de belleça sosegada.
	No sé qué llum t'ha exaltat,
	alta pedra millenaria.
	Ni sé'l brill de ròsa i sanch
	si ve d'una antòrcha rara	10
	qu'el sòl t'ofrena, o es Deu
	que pòsa en la ròca magia
	de son llum que sòls als místichs
	dona pera contemplarla.

-20-

6
	L'aygua, la sèrra i el cèl.
	¡Qué trinitat oferida!
	Sanch qu'en l'artèria rebull
	corals de passió i de vida,
	ab plegaria silenciosa	5
	sent la magna sinfonía.
	Fills del sòl els pardalets
	crispen de vidre l'umbría,
	i el día semeja un clar
	fanal límpit d'armonía	10
	cruixint melodíes altes,
	aon pico, fulla i espiga
	encapollen lo paisage
	d'una eternal alegría.
	l'aygua, la sèrra i el cèl.	15
	S'òbri el ventall de la brisa
	i riuen d'òr i de neu
	el lliri i la margarita.

-21-

7
	L'inmensa llum de lo cim
	en la menuda coròla
	d'una flòr. Ja tot lo etèrn
	en lo efímer se concòrda.
	El cavall d'acer i el còrp	5
	fan dúo d'ales en l'hòra,
	units d'energía lliure,
	germáns de vida que vòla,
	Tot es álgit i cimer
	en la Sèrra Mariòla.	10

-22-

8
	Sòta'l barranch misteriós,
	qué suau lo cant del aucell,
	còm s'estremeixen de música
	les geològiques parets,
	i còm el silènci vibra	5
	en les ròques prisioner
	i ab la hedra dels carpits
	fa un arpa de só dolent.

-23-

9

	Les estrèles
	enfilades en les crestes,
	con ahulles
	del sastre diví i celèst.

	El paisage	5
	escabrós de la montanya
	algo oculta,
	algo oculta que no's veu.

	Un silènci
	de cristall en l'atardida	10
	vibra en leve
	tremolor de rall vermell,

	i un ratòt
	d'estructura diabòlica
	ab vòls locos	15
	fa llaberints en lo vent.

-24-

	Les esquelles
	del blanch rebany que retorna
	son la égloga
	d'un òr trist que mòri lent.	20

	I el pastor
	inspirat per l'hòra mágica,
	la llunyaria
	embruixa en son caramell.

	Mariòla	25
	tota d'aromes s'adòrm
	fecundada
	de raíls etèrnament.

	I en l'extática
	lluna gròga que la mira,	30
	hi ha un asombre
	misteriós, jamay ab veu.

	I hasta els locos
	vòls del ratòt diabòlich
	fan quimèrich	35
	lo que de jorn tot llum es.

	I el paisage
	escabrós de la montanya
	algo oculta,
	algo oculta que no's veu.	40

-25-

II. Cançons i sentirs

-[26]- -27-

Maseres de Mariòla
	Maseretes de Mariòla,
	zagales del más lluntá,
	balléu al só de la gaita
	qu'el masero está tocant,
	aires anyejs del fandango	5
	qu'en Barchell naixqué fragant
	ab ritmes de la vigòla
	i el tabalet redoblat.
	Cenyiusse ab gracia en lo bust
	el mocador florejat,	10
	i la calça ben garrida
	que contornege en lo ball
	els bots del compás gojós
	que les cames trenarán.
	¡Hasta Sent Antòni dança	15
	al sò de cobla i tabal!
	Maseretes de Mariòla,
	zagales del más lluntá.

-28-

Ab eixa llum meditada

	Ab eixa llum meditada
	qu'enterníx la suau vesprá,
	murmulls humíts así apleguen
	del amorós manantial.

	Ab eixe silènci	5
	ple d'infinit inméns i blau,
	el ponent vibra en els èlitrs
	de la cigala en lo blat.

	L'exactitut del orage
	sesteja en el gris barranch.	10
	Sòls pòblen el vuit del vent
	dos falcóns emparellats.

	I entonces la vèrge calma
	es un arpa qu'en l'ocás,
	les mans de lliri d'un ángel	15
	trémolament han polsat.

-29-

Fervor

	¡Qué fervor de sèrra amunt
	s'encabrita en ma esperança!

	Este anhèl d'alta passió
	de sentirse vent i savia,
	còm en el serén ocás	5
	se llibera de la llarga
	lluyta ab qu'el mon domina
	negre de negra anyorança.

	Mariòla es un matèrn
	abrás d'etèrna fragancia.	10
	Ab ella s'olvida el pes
	de la gran cadena humana,
	i sòls un sospir d'olor
	en l'espígol o en la salvia,
	pòt donarme el paraís	15
	menut d'un minut de gracia.

	¡Qué fervor de sèrra amunt
	mon jove pols sobresaltal

-30-

Batuda

	El rungló de Juliòl
	batíx la dorá gavella
	i la parva es un tesòr
	esparsit damunt la era.

La cobla del llaurador

es d'un ritme de perea.

Aygua de cánter de fang

a cada moment l'ofega

i hi ha un sumbit de vespers.

en la ferrada parella.

¡Qué sudor fecunt al front!

¡Qué olor amarg de rosella!

	El rungló de Juliòl
	s'eternisa allí en la era.

-31-

Ab eixos nuvols viagers

	Ab eixos núvols viagers
	que naveguen lents y suaus,
	ab eixos angèlichs núvols
	discurríx lo meu romans.

	Ab eixa oronella rauda	5
	qu'encapricha lo cèl blau,
	ab eixa aguda oronella
	mon vèrs revòla i s'en va.

	Ab eixa brisa llambrenca
	que m'aroma el còr de pau,	10
	ab eixa cimera brisa
	flòta seré mon cantar.

	Solitaria cançó breu
	que sòls un ec deixará
	d'amor al paisage gris,	15
	pedra i sòl d'eternitat.

-32-

Melancolia de crepuscul serra

	En la lloma hi ha un destell
	qu'agudisa la solana.
	Damunt ton pit un clavell
	qu'et bateja i t'engalana.

	Trover de negra siutat	5
	jamay t'enamoraría.
	En son vèrs arrebatat
	llatíx la menlacolía
	de vóret ^__ulls, cara i pit^__
	tota ta tendror d'espiga,	10
	sens qu'a boqueta de nit
	no'm sigues novia ni amiga.

	Gris de la lloma'm serena.
	Ja s'ha finit son destell.
	En ton pit queda el clavell	15
	i en lo meu la meua pena.

-33-

Madrigal a Pepa

	Pepa:
	tú eres un cósmich resplandor,
	un tòva espiga encesa
	de sòl, de neu i d'amor.
	Quant mire ta cara morena	5
	aon posá Deu ses mans de prodigi
	i quintaesènsia,
	sench l'hálit furiós de la vida,
	lo bav de la tèrra,
	l'humitat dels boscages seréns,	10
	la plenitut de la ròsa
	d'aroma i color perfècta.

	Pepa:
	jo et recòrde quant mire de baix
	de la siutat judaica	15
	a l'altiva sèrra,
	i l'abet de ta casa me dona
	de tú una exacta idea:
	ton tall i tons ulls en columna
	de brill inefable, i me crema	20
	este instint de ser fill d'este viurer
	de llira amagada baix m'ánima en pena.

-34-

Breu idili

	Aquell idili de sòl
	sempre en mí perdurará.

	Sobre l'escabrosa ròca,
	ab una actitut de pau,
	tota ta vèrge hermosura	5
	era flòr de repós suau.

	A mons ulls ensomiadors
	fores un lliri de carn.
	Perlada jòya irisada
	en la frescura del bany	10
	ab vibració d'aire pur
	al tèndre pit oscilant.

	La ròca qu'et sostenía
	s'ablanía al teu encant
	i jo et mirava darrere	15
	d'una carrasca gigant.

-35-

	¡Ay, que deliqui d'embruix
	ting en lo recòrt clavat
	per aquella visió blanca
	d'un breu idili solar!	20

-36-

Baladeta

	¿A vegades qué soc jo?
	¿Firmeça de pí o carrasca,
	aygua risada de toll?

	Un ensomni m'ha ferit
	así en la sèrra bravía,	5
	i em tròca en germá gojós
	de tota esta armonía:
	claritat de claritats,
	júbil de la flòr sencilla.
	Este amor del gris paisage	10
	me fa ser la llavor prístina
	d'una potència enigmática,
	sens sentir del mon codicia.
	Mirant els junchs del riuet,
	¡qu'humiltat de glòria íntima!	15
	Mirant les crestes altives,
	¡qué grandeça presentida!

	¿A vegades qué soc jo?
	Menut pomet floreít
	de desigos en capoll.	20

-37-

Boira en lo cim
	Bòira en lo cim, fi cendall
	que penja tènue dels pichs.
	La sèrra òl a frescor
	de matiná de reixíu,
	i en la llunyaria el barranch	5
	es un lleó qu'a rugits
	tremòla ansiós de tempèsta
	fustigat per lo cèl gris.

-38-

Trinitat

	Un astre de l'atardida
	molt be podría ser jo.
	Plena de brills tinc la sanch
	tota celèsta oració.

	Zahorí de sèrra puch ser	5
	perque conéch lo barranch
	i en ses entranyes de pedra
	cántichs d'aygua jo h'escoltat.

	Rosinyòl de serenata
	sens dubte podría ser.	10
	Vèrsos trinats a la lluna
	tinch i trinats al voler.

	I si la sérra es germana
	de tot aquell que la vòl,
	al embruix d'ella jo'm sench	15
	astre, zahorí i rosinyòl.

-39-

Romanç del primer anhel
	¡Ay qué flama traidora
	tes llabis m'han inculcat!
	Tan misteriosa d'anhèl
	i tan gojosa de sanch,
	que ja no soc jo qui era:	5
	rey - masero del barranch.
	¿Qué te el murmull de la brisa?
	¿Qué el lluser encandilat?
	¿Qué el brill caigut de roselles
	de l'atardida encantá?	10
	Con un soliguer altíu
	ab son vòl era jo abáns:
	res m'aturdía en l'orgía
	del bell paisage serrá.
	Ab tot vibrava la meua	15
	vena de fill del barranch:
	ab les mates aromátiques,
	ab los núvols lents i blanchs,
	ab la cobla serenada
	de la nit de Sant Joan	20
	i ab l'aladre faener,
-40-
	sudorós i llambrencat.
	Pero desde que tes llabis
	vaig provar una vesprá,
	aquell soliguer que jo era	25
	huí es aquell sentimental.
	La teua risa vòl dirme
	cántichs d'amor anhelat,
	pero sòls sòna la risa
	i la paraula s'en va,	30
	saeta d'oculta glòria
	per lo sender del atall.
	Feridor dubte plomís
	huí'm martirisa la sanch.
	¡Ay qué flama traidora	35
	tes llabis m'han inculcat!
	Sombra en pena has fet de quí era
	rey - masero del barranch.

-41-

III. Els murmulls sentimentals

-[42]- -43-

Oració a la montanya

	Escóltam ma veu briçada
	ab aures de soletat,
	tú, montanya, ma montanya
	de perspectiva natal.
	En les llomes qu'et fan aspra,	5
	¡quántes mirades d'afá
	i quántes ansies de vida
	en ton cim piramidal!

	Baix de tú la carn ligera
	con un lliri vibra ja,	10
	prec d'amor qu'alça en els llabis
	fidèl salme de la sanch,
	vòl ambiciós de pureça
	en esta vesprá otonyal
	quant te vist lo sòl murient	15
	de viòles d'inmensitat.

	Escóltam ma veu briçada,
	alta montanya natal.

-44-

Recort

	Plácida cançó lluntana
	qu'escoltara una vesprá,
	quant l'Angelus declinava
	en roselles d'holocaust.

	Cançó d'infant que narrava	5
	d'un llop l'insaciable fam
	i d'una ovella el candor
	indefens i confiat.

	¡Còm un deliqui primer
	m'invitava a somiar	10
	al amparo protegit
	del suavíssim regás!

	I còm la campana angèlica
	era d'un òr celestial
	mentres la lluna asomava	15
	per l'Ull del Mòro mirán.

-45-

M'ánima va per les crestes
	M'ánima va per les crestes
	ab lírich vòl somiador.
	M'ánima de pau sedenta
	qu'ha sentit lo blau sedòs
	de l'alborá qu'oferida	5
	coròna ab ròses lo front.
	H'encontrat una matèrna
	gracia silvestre d'amor.
	M'ánima va per les crestes.
	Desde allí divisa'l mon:	10
	vall negre d'hòmens de presa
	que fan un roído bronch.

-46-

Pareix que la serra tinga
	Paréix que la sèrra tinga
	un llatir de vèrge etèrna
	i eleve cántichs d'aroma
	desde s'aguda grandeça.
	Una calma pensativa	5
	discurríx redona i lenta
	entre els fullages espesos
	d'eternitat que vagueja
	feta sospir de les aures,
	plegaria de llira inmensa.	10
	Paréix que la sèrra tinga
	dins de son còr de gris pedra
	un fòc de furia amorosa
	qu'a tornarse volcá espera.

-47-

En l'Alberri

	Parda sèrra llegendaria
	de perspectiva suau,
	allí aon restalla la fona
	del pastor entusiasmat.
	Allí aon les mates variades	5
	de les herbes odorants
	son en muda sinfonía
	sahumèri de soletats.

	A ple sòl, aspra cimera,
	arisch paisage serrá,	10
	aon pareixen sonar ecs
	d'aquell fragor migeval,
	quant era la lluna móra
	rèpte a la creu del cristiá
	i vibraven, sanguinaris,	15
	llançes, venables i alfanjs.

-48-

	Parda sèrra llegendaria,
	¿quí quant te mira en lo blau
	no li crema l'impaciència
	de sumirse en ton regás?	20
	Aon te'l romer son aroma
	mes salvaje i virginal
	i el silènci la grandeça
	de la clara eternitat.

	Allí un mistèri de sigles	25
	sòna a llegenda oriental:
	les lluytes de la morisma
	ab lo furiós cerch tenáç
	i la huella d'un corçell
	d'èpich milacre cristiá	30
	en que un guerrer de Geòrgia
	sobre ta pedra gravá.

-49-

En la llunyaria h'encontrat
	En la llunyaria h'encontrat
	la cançó de lo infinit.
	Vella nòria acompasada
	ab eix de díes i nits
	rubricán d'ángels flotans	5
	els crepúsculs dolorits
	i sonán l'inagotable
	remor del vener i el riu.
	En lo silènci paréix
	que medita un capuchí.	10
	En la punta d'un xop frágil
	una estrèla s'ha ferit.
	I en Sant Cristòfol d'Alcòy
	un esquiló sòna trist
	mentres seguíx aúllant	15
	el llop del Barranch del Zinch.

-50-

Alta humiltat
	Aon te la flòr del romer
	son aroma més fragant,
	en la silenciosa llínea
	del horisònt gris i blau,
	aon vòlen els soliguers	5
	i va la blanca maná
	de les ovelles calmoses
	les esquelletes sonán.
	Aon els murs d'un vell castell
	hedra d'olvit tenen ja	10
	i fan niu les oronelles
	en el ruinós almenat,
	fron al cim de Montcabrer
	que s'irisa wagneriá,
	allí voldría en la mòrt	15
	etèrnament descansar.

-51-

Alba d'amor

	Alba d'amor. Era un ángel
	que rosava els meus parpalls
	ab lo tacte marfileny
	de ses dits de lliri i nard.

	¿Qui'm despertava a la vida	5
	ab cántinchs de suavitats?
	Albors de llum aromada
	filtrava en bes celestial,
	al pit d'inocència prístina,
	una rara claritat.	10
	¿Mòrt o vida es esta glòria
	callada i ensomiá?

	Alba d'amor. Era aquell
	matí de júbil d'infant
	quant sentí la poesía	15
	feta gracia de regal.

-52-

Riuet vertiblau

	Riuet vertiblau, riuet
	que deslisa en pedra blanca
	la cançó dels meus ensòmnits
	de desig atormentada.
	Allí, invertit en argent,	5
	un lluser místich somiava
	l'éxtasis indefinible
	de mon románç d'esmeralda.

	Riuet vertiblau, riuet
	aon s'abreva la calandra,	10
	aon paréix en un deliqui
	de mitología casta
	vore la núa belleça
	d'una vèrge solitaria,
	la carn feta arpa de lluna	15
	en mig de la limfa cándida.

-53-

En un rincó bíblich

	En un rincó en que la pedra
	s'irisa en lo sòl ponent
	ab una magia opalina
	d'ensomiadors destells
	i una palmera m'evòca	5
	bíblichs recòrts reverents,
	mentres lo blau m'embriaga
	d'indolències suavement
	i el violí de la brisa
	crispa el cántich del aucell,	10
	tixc la quietut d'un ensòmni
	mon còr d'angorança ple.

	Oriental es la palmera
	i oriental lo meu voler.
	Soc un net de Salomó	15
	que gemix salmes fidèls
	a la tèrra que m'afinca
	ab gris d'humiltat en Deu.

-54-

Oronella

	Capríg de revòl esbèlt,
	tisora de brisa lenta,
	crispa la coloració
	de l'aurora reixiuera.

	Mosquits que viuen un día	5
	se sacrifiquen per ella.
	Com un arpeig fugidor
	trina curta i senyoreta.

	Capríg de revòl esbèlt,
	tisora de brisa lenta,	10
	batíx el rumbo enfilat
	a son niu d'argila seca.

-55-

Aquell pi de dolç record

	Amiga d'hòres lluntanes
	qu'han pasat en la anyorança
	pera poblar mons deliquis
	d'indolència solitaria.
	¿Recòrdes, ma dolça amiga,	5
	aquella vesprá'n que m'ánima
	era tota un florilègi
	d'ágils ròses d'esperança?
	¿Recòrdes el remor tèndre
	dels pins en la brisa llánguida?	10
	El riuet vèrt del barranch
	era de cristall un arpa
	i en son líquida pureça
	un núvol se reflejava
	simulant un ángel blanch	15
	qu'en aquell moment bogava
	lent de celèstos caprijos
	per lo blau del cèl en calma.
	¿Recòrdes qu'allí't vaig dir
	un madrigal qu'esclatava	20
	còm un fervorós clavell
-56-
	de nòva sanch passionaria?
	En les rames d'aquell pí
	el sòl ponent s'esglayava
	mentres un grill monotò	25
	molía ab trins l' hòra llarga.
	Després el silènci era
	una viòla de plegaria
	i la lluna, com un cántich
	de silenciosa llum blanca,	30
	feya en tons ulls somiadors
	jochs de mistèris de nácar.

	¿Recòrdes qu'es prometerem
	fé en nostre amor que brotava
	i nostres mans s'enllaçaren,	35
	ulls en los ulls, i ab la casta
	serenitat del paisaje
	ta hermosura era de magia
	de sílfid embruixadora
	qu'el meu desig inspirava?	40

	¿I recòrdes el regrés
	per la colina encantada,
	entre les mates silvestres
	de timó, espígol i salvia,
	ab un silènci de glòria	45
	en nòstre destí de gracia?

-57-

	Amiga, ma dolça amiga:
	ja l'ausençia nos separa
	en dos paisages distíns
	qu'han cambiat la nòstra ánima:	50
	la meua es de sèrra gris,
	la teua, mediterrania.
	Amarg destí fon la meua,
	la teua una ditxa blava.

	Junt al pí d'aquell recòrt	55
	que nòstre amor amparara,
	he reçat en la atardida
	un trist repòns d'anyorança.

-58-

Balada d'otony

	Fon una vesprada
	d'otony, quant la senda
	florida que pòrta
	camí a ta caseta,
	s'omplía de gròga	5
	fullaraca seca
	i el ratòt trasava
	auguris de pena.

	Fon una vesprada
	d'otony. La tristeça	10
	s'engarabitava
	en la dura peña.
	Els núvols formaven
	una ronda negra
	endolán la viva	15
	claritat inmensa.

-59-

	Fon una vesprada
	d'otony. ¡Còm me pesa
	aquella blancura
	de ta cara seria	20
	i aquell brill atònit
	de tons ulls i aquella
	veu adormeçida
	de llánguida queixa!

	Fon una vesprada	25
	d'otony trista i lenta.
	Ab una alegría
	d'esperança ingènua,
	animá'm parlares
	de la primavera...	30
	i jo't contemplava
	còm del cèl ja presa.

-60-

Cançoneta enamora

	Quant la primavera
	alçe l'esplendor
	de les fresques albes,
	te voldré més jo.

	Ara, ¡qué distancia	5
	d'huracáns i neus
	me priven de vóret
	en lo bòsch silent!

	El llop ivernench
	d'ausençia'm mosega.	10
	Lo paisage plòra
	ab gris inclemència.

	La neu borra sendes,
	menuts vereqüets,
	dels que per amarte	15
	jo sòles coneg.

-61-

	Els que transitarem
	cantán d'alegría
	la cançó aromada
	de la romería.	20

	Els que foren muts
	testigs placentera
	de nòstres caprijos
	i nòstres secrets.

	Allí lo sòl ròig	25
	posava en tons ulls
	brills angelicals
	d'amorosa llum.

	M'impedíx amarte
	el sudari blanch	30
	que la serranía
	crudèl ha ocultat.

	I alça l'anyorança
	de la sanch el crit
	la passió anuncianme	35
	pera'l mes d'abril.

-62-

Repte del pastor

	No descendiré
	d'este cim jamay.
	Así jo estich sòles.
	Odie la siutat.
	Allí me miraren	5
	guasóns i taimats
	els que de «tarrós»
	me van motejar.

	Aquells no comprenen
	lo que hi ha así dalt:	10
	la pureça blava
	del cèl espayat
	i este impèri meu
	d'alta soletat
	coroná d'estrèles	15
	i olvit sobrehumá.

-63-

Vella cobla

	A la vòra del riu
	espere l'amor.
	La brisa polsava
	les arpes dels xops
	i un destell de lluna	5
	argentava'l mon.

	^__¡Loco, loco, loco!
	me díen a còr
	burlesques granòtes
	del fondo del toll.	10

	A la vora del riu
	ja no espere, no,
	veritat florida
	que me pòrte amor,
	perque les granòtes	15
	no saben que jo
	soc aucell altiu
	i ensomiador.

-64-

Expandida

	Ma cançó creua les sèrres
	humilment entusiasmada.

	En ella hi han mil aromes
	d'alta cimera empinada,
	colines del vall d'Alcòy	5
	y llomes de Cocentaina,
	aon se respiren les aures
	de la cordillera magna
	i en quimères volanderes
	el poema's torna águila.	10

	Ma cançó creua les sèrres
	com un vent de tramontana.

-65-

Jubil de masero

	Ben solejada la pell
	i cantán la cobla vella,
	ab l'alfábega en l'orella
	i entre'ls dits un ròig clavell,
	jo, llaurador de Barchell,	5
	hasta así pique la sòla.
	Del vall mon sospir s'em bòla
	puix els dumenges m'espera
	la més garrida masera
	de la sèrra Mariòla.	10

	Son tall esbèlt i junquer
	lo meu desig alluçina.
	En la dança es saltarina,
	reposada en el voler.
	Pero el seu mèrit es ser	15
	d'un encant que no te escòla:
	en son mirá girasòla
	l'hechís del altiu paisage
	i fa gloriós ma noviage
	en la sèrra Mariòla.	20

-66-

Rondi final

	Vullc en companya de Pèp i Marieta
	qu'es torne silvestre mon ánima inquieta.
	¡Ay, cançó aspirada a ser volandera¡

	Vullc ab los ritmes del tabal antich
	dependrer la dança del bon llevantí.	5
	¡Les de Benilloba, Xixona i Onil!

	Poder encarnarme ab lo secular
	que dicta el mistèri del amor natal.
	Regás de la tèrra qu'es etèrn regás.

	Pepet patriarcal, sencilla Marieta,	10
	albèrg consediuli al viandant poeta,
	lírich herbolari de la cançó ingènua.

-67-

Otras obras del autor

Sol y Nervio (poemas).

Guirnaldillas del Nacimiento (villancicos líricos).

ESTA PRIMERA EDICIÓN DE "LA
CANÇÓ DE MARIÒLA", SE ACABÓ
DE IMPRIMIR EN LA IMPRENTA
"HISPANIA", DE ALCOY, EL DÍA 31
DE MARZO DE 1947.