Selecciona una palabra y presiona la tecla d para obtener su definición.
 

11

Cito siempre las prosas mitológicas por las líneas de la edición de Martos, Les proses mitològiques de Joan Roís de Corella: estudi i edició, que pronto será sustituida por Martos, Les proses mitològiques de Joan Roís de Corella: edició crítica.

 

12

Lo que hace, realmente, es mezclar dos gestas que Boccaccio presenta juntas: «Post hec ipse una cum Dyomede fatali Palladium ex Troia rapuit. Sic et Dolone perempto, eque cum Dyomede explorator factus, Rhesum Tracie obtruncavit nocte, et albos eius equos, ante quam Xantum gustassent, eduxit in casta Grecorum» (Gen. deor. XI, 40).

 

13

Siempre que cito la Historia destructionis Troiae, lo hago a partir de la edición de Nathaniel Edward Griffin (Columpnes, Histories). Además, incluyo también la traducción catalana medieval de Jaume Conesa, ya que no se sabe qué versión podría haber conocido Corella: la latina o la catalana.

 

14

«O, desestruch yo, lo qual forts homens e robusts no han pogut vençre, ne encara aquell tan forts Hector qui tots los pus forts sobrepujaua! Per esguart de vna freuol donzella son vensut e deuorat! E si es ella la raho qui fa lo meu mal ¿de qual metge pusch esperar medicina, com ella sola quim por esser metge e medicina de salut, la qual, ne pregaries mies, ne preus de moltes riqueses, ne fortalea mia, ne la noblesa de mon linyatge, no poran moure a pietat? ¿Quina ora dura, donchs, ha pres lo meu coratge axi, que am e desig aquella quim ha en oy mortal? E no sens raho, com yo en lo seu Regne sia vengut per tal que li ocia son pare e sa mara, e ia li hage mort tan notable frare. E ¿ab quina cara, axi com fan los altres amants, la pore afalagar a mouiment de ma uolentat, car ellam sobrepuge de tot en noblesa e en poder de riqueses, e puys que ha ballesa sobre totes les fembres, les quals totes coses lo seu coratge tenen en erguyl? Verament, tota carrera me par quem sia tanchada per la qual puxa prouehir a ma salut». E girant se a la paret, tot se conuerteix en lagremes amagades, per tal que alcu no conega ses dolos. E finalment, exugant ses lagremes, aquellas muda en sospirs espessos; e axi ab molta angoxa posat, callablement cercha en sa penssa moltes maneras que puxa aconseguir ço que desige. E en apres leuas del lit, e, demanada aygua a sos seruidors, leuas la cara e torchas los senyals de les lagremes» (Columpnes, Histories, 243-244).

 

15

Para un estudio contrastivo de las tragedias sobre Medea de Eurípides y Séneca, véase, principalmente, García Gual, «El argonauta», y Kaliss, «Anouilh».

 

16

He estudiado la influencia de las tragedias de Séneca en las prosas mitológicas de Roís de Corella en Martos, «Sèneca».

 

17

«Mana a si venir del Regne de Tesalia ·j· maestre de fust, per nom Argus, lo qual per molta discrecio e subtilitat era sabent en construir vexells de fusta, lo qual, per menament del Rey, construi molt sauiament vna nau molt gran e molt meraueloysa, la qual, per lo nom propri de son actor, fon appellada Argon. E, segons que alcuns afermen, aquesta fon la primera nau qui primerament nauega ab velas teses en mar a lunyes parts» (Columpnes, Histories, 14).

 

18

Corella omite la figura de Hércules, que acompaña a Jasón en la obra de Guido delle Colonne, y se centra en la figura masculina contra la que se establecerá la diatriba de Medea.

 

19

«E lo Rey Cetes, no oblidat de la gracia de la sua innada noblea, encontinent que sabe laueniment dels dits Grechs, hixent de la sua reyal cambra feu se a ells a carrera ab companya de molts, e aquells ab alegra cara reebe, abrassant los e saludan, e dient los paraules molt agradables e amigables. E pus que per les graus de marbres en los lochs alts foren pujats, entren en les cambres del palau illustrades de diuerses pintures e resplendents de la claror del aur alli meraueylosament sobreposat. E en apres quels fo donada facultat de seura, Jason, axi com aquell qui era ple de molta animositat, ab temprada pronunciació de paraules declara la causa de la sua venguda al Rey Cetes, e demana humilment que pogues assajar los perills ordonats segons los estatuts de la ley imposada a la custodia del vellor d'or. E lo Rey, obtemperant benignament a les coses per ell demanades, li atorga de complir son desig» (Columpnes, Histories, 21).

 

20

Precisamente, este tema caballeresco es lo que asegura gran parte del éxito medieval al mito de los argonautas y lo que favorece una proliferación de representaciones iconográficas de éstos y de Medea medievalizadas en gran parte en cuanto al aspecto (Filippi, «Reception»).