La llengua de Joan Roís de Corella (1435-1497): una presentació¹

Emili Casanova

Els motius, dos principalment:

a) Fins ara Corella només ha interessat a historiadors de la literatura, enlluernats per la seua tècnica artitzada i nova en la nostra literatura, centrats en l'intent d'explicar el nou model i la nova sensibilitat cultista coronada per la seua obra. S'han dedicat especialment a l'estudi de l'estil i de l'ús dels llatinismes².

L'obra de Corella presenta dues èpoques ben caracteritzades: una, de jove, centrada en el jo amorós i sentimental, en l'aplicació de les noves tècniques retòriques humanístiques a la literatura, època en la qual va escriure les obres que més fama li han donat, com la Tragèdia de Caldesa (unes 300 pàgines); l'altra, ja de gran major, plena de traduccions religioses, on destaca la traducció del Cartoixà (4 volums, 1500 pàgines, no buidada ni pel DCVB ni pel DECat). D'estes només s'ha estudiat la primera, de la qual fins i tot, posseïm unes Concordances, gràcies a l'esforç de Curt Witllin³.

b) La senzillesa de la llengua de Corella. Com veia encertadament Joan Fuster: «Si Corella és difícil de llegir, no és pas pel lèxic ―que només es distingeix per una certa profusió de llatinismes― ni per la flexió verbal ―generalment acostada a les formes vives de València―; ho és per la sintaxi, per la construcció de la frase recargolada, opulenta...»⁴

En efecte, la llengua de Corella és transparent, fàcilment entenedora per a una persona mitjanament culta: el lèxic popular i la morfologia és el propi de la segona part del segle XV, i en tot cas molt acostat a l'actual valencià; els neologismes emprats, seleccionats sistemàticament, usats per primera vegada per ell o pels seus contemporanis en la nostra literatura, són entenedors per a nosaltres perquè la major part d'ells han arrelat modernament. Açò ha fet que els nostres etimòlegs no s'hagen preocupat massa del seu lèxic⁵.

Només sobreïx a primera vista una sintaxi tortuosa i una acumulació d'adjectius, que et desespera sobretot a l'hora de llegir obres llargues com el Cartoixà, i un cabal quantiós de cultismes llatins.

Tot plegat ha portat que a hores d'ara de la llengua de Corella només coneguem l'ús de l'acusatiu preposicional estudiat per Marc Adell, l'ús que en fa d'alguns lexemes donats a conèixer per Curt Wittlin, l'estudi d'alguns lexemes aclaridors fet monogràficament per Colón, com la «Balada de la garsa i l'esmerla», i Joan Coromines⁶, i un conjunt de recursos retòrics llatins transposats en escriure en vulgar, oferts pel seu millor estudiós Jordi Carbonell. Per exemple, aquest ens ha donat un tast de:

• Usos del gerundi i del participi absolut i de present
• Perífrasis verbals
• Construccions negatives
• Hipèrbaton...⁷

En canvi la llengua de Corella és riquíssima: més de 8.000 vocables diferents (en una primera valoració) i 2.000 pàgines de text, és a dir, més de 2.000 paraules més que el Tirant, més de 3.000 que el Vita Christi d'Isabel de Villena i més de 2.500 que l'Espill de Jaume Roig.

Es el propòsit de la meua aportació analitzar, ara i ací, la llengua de tota l'obra de Corella, la de l'obra profana i la de la religiosa, en relació a la llengua de la seua època. Per a tal fi dividiré la meua intervenció en dues parts:

-Visió del component lèxic i anàlisi de la disponibilitat lèxica de Corella

-Estudi de la morfologia i de la sintaxi de la segona part del segle XV a través de Corella

Deixaré de banda en esta intervenció l'anàlisi dels recursos retòrics i sintàctics o la manera de traduir o adaptar els seus models perquè açò serà estudiat per altres treballs.

Roís de Corella,

• per la seua procedència: fill de la noblesa valenciana de la segona part del segle XV, que el farà escollir formes pròpies de la literatura aristocràtica⁸.
• per la seua formació en una època de fort apreci dels vestiments retòrics: és el moment de crisi dels valors de l'Edat Mitjana i d'interès pel món clàssic, tant per les fonts literàries com filosòfiques com també per la reivindicació de rellatinitzar la llengua vulgar imitant la llengua culta i de les tècniques ciceronianes i ovidianes.
• per la seua personalitat i sensibilitat, devia posseir en el seu lexicon mental un cabal ampli, una part après de viva veu de la seua família, del seu ambient, que anomenarem cancelleresc, és a dir, el lèxic literari i estàndard de mitjan segle XV, precís, variat i plàstic; i un altre, pres de les seues lectures i dels seus models que adaptava o traduïa, que anomenarem cultista, és a dir, el vocabulari que anava aprenent i que pretenia introduir mitjançant les seues obres.

Tot fa pensar que, a pesar dels seus contactes amb literats de l'escola satírica en tertúlies i en l'església i de conèixer passivament el vocabulari emergent de les classes mitjanes i baixes valencianes, no arriba mai a sentir apreci per aquest vocabulari i estes maneres de dir col·loquials. Corella,

• pels temes tractats en la seua literatura: l'amor i les obres religioses destinades a persones del seu àmbit aristocràtic.
• pel seu allunyament de la literatura satírica i burgesa i per la seua manera de viure.
• pels models i per les tècniques que segueix i empra.
• pels destinataris de les seues obres,

només selecciona, tria, li acudeix a la ment, se li fa disponible una part del seu lexicon mental, exactament com passa a qualsevol escriptor i a qualsevol parlant actual. Una anàlisi de la llengua de Corella mostra,

-com l'actualització del seu corpus lèxic va d'acord amb una finalitat estètica i didàctica: ensenyar les virtuts del món clàssic a través d'una llengua i un lèxic clàssic;

-una voluntat de contenció, d'equilibri, de buscar el punt dolç al lèxic emprat: sense estridències però dins dels cànons de l'època, i això tant en les obres profanes com en les religioses. Únicament es permet estirar el fil en la sintaxi, sense trencar-la, però a punt de fer-ho per als no immersos en el seu ambient i en la seua pràctica literària.

Tot fa la impressió que Corella crega que aquest siga l'únic camí de convèncer i vèncer literàriament els seus contertulis i d'influir en els potencials descreguts lectors de les seues obres religiosos. Com Antoni Canals⁹ cent anys abans, per convèncer els incrèduls cristians necessita donar a les doctrines de sempre, a la Vida de Jesucrist, un ropatge clàssic, una transposició sintàctica de la prosa llatina. De fet sembla que la seua prosa agradava perquè a la seua època la fama de la seua llengua i de la seua literatura era general. En canvi, després del XVI la seua sintaxi va fer impossible llegir la seua obra. Tanmateix, el seu lèxic seguia sent entenedor, precís i intemporal, tant el popular com el cultista: el primer, el patrimonial de sempre, el segon, el bàsic i central per a designar el món de l'esperit i de les realitzacions de l'home, tant que hui el trobem tot completament en el parlar mitjà d'un contemporani mitjanament culte.

Ell, com veurem, bandeja tota possibilitat d'utilitzar frases o locucions expressives, refranys, vocabulari connotatiu poat del poble o creat per ell. Amb gran disciplina mental només fa disponible el lexicon propi del seu món, d'acord amb la finalitat de la seua obra, i la resta del lèxic el deixa abeltit en la seua ment, com a impropi de la seua obra. Em referisc a una part del lèxic popular valencià usat per altres escriptors de l'època, siga pròxims a ell, com Isabel de Villena i Martorell... o situats en les antípodes literàries com Jaume Roig o Gassull.

Passem a comentar alguns dels lexemes usats per Corella¹⁰, dividits per grups:

a) Vocabulari cancelleresc¹¹:

El component que anomenem cancelleresc ve caracteritzat pels trets de normatiu, tradicional i arcaic, i format

• pel vocabulari administratiu, és a dir, les maneres d'escriure o de dir sancionades per l'ús reiteratiu i per la norma de l'Administració i de la cancelleria: vocabulari jurídic, frases fetes...
• pel vocabulari literari, rebut de la tradició literària cavalleresca, amorosa, religiosa: transmès de les fonts anteriors, conegut i usat per la massa lectora i culta de l'època,
• vocabulari tècnic, usual i necessari per a designar els instruments i les accions típiques d'oficis, arts, accions infantils.

Es a dir, tot forma el lèxic rebut (siga d'origen cultista, aràbic, patrimonial), el que hui anomenem estàndard, varietat i registre on podem encabir tota la seua obra, perquè Corella mai transgredeix aquest camp.

Corella es mostra un coneixedor precís del vocabulari cancelleresc, com demostra en tota la seua obra i especialment al Cartoixà. Empra vocabulari d'animals, de plantes, d'objectes de casa per designar i contraposar la familiaritat, la normalitat de la vida de Jesucrist i la Verge Maria al lèxic i la sintaxi llatinitzant. En citaré alguns exemples:

• abduys (I, 30v)
• acabussar (I, 17)
• acaminar (II, 5 i IV, 77v)
• afluència (II, 119)
• agranar (I, 37)
• ajutori (I, 30)
• albardà (II, 82v)
• albíxeres (I, 47v)
• albufera (I, 104)
• apuntar (IV, 67)
• arnes e tinyes (I, 130)
• avarques (II, 23)
• bahina (Psal 60)
• bardices (II, 83)
• barret (II, 23v)
• barrina (IV, 25v)
• brollar (IV, 131v)
• bordó (IV, 75)
• busca de l'ull (I, 135v)
• cech (II, 131v)
• còcera (IV, 73v)
• cuyro (IV, 26v)
• de sobines (IV, 69)
• devallant, subs (IV, 45v)
• diafanitat (IV, 131v)
• enfastijar (II, 76v)
• enlluernar (Poes 57)
• erbasana (II, 103)
• esbalahit (Jardí l74)
• escaravat (II, 92)
• escur e terboll (Jos l05)
• estibar (Poes 56)
• fabricar (IV, 27)
• feces (Psal 63)
• fesa (IV, 45v)
• floch (II, 23v)
• flocadura (Aguila 353)
• forat (IV, 15v)
• fruició (I, 118v)
• gavarrera (Johan 415)
• guarir (Poes 45; IV, 136)
• haca (Poes 52)
• hedra (Poes 50)
• homeys (II, 50)
• inòpia (Psal 52)
• jaquir (Poes 45)
• libert (IV,27)
• llepar (Psal 87)
• manllevades (I, 22)
• montuós (I, 24)
• morgons (Psal 86)
• mosso (Anna 373)
• nequícia (Psal 52)
• obstinació (II, 15)
• onsos (I, 84v)
• oró (IV, 74v)
• oscat (Ecuba 20)
• païment (IV, 25v)
• parafulles (IV, 45v)
• strényer (IV, 25v)
• palés (Cald l26)
• parteratge (I, 33)
• prémer (IV, 25v)
• rahor (Psal 72)
• ratera (IV, 129)
• recapitular (IV, 130)
• redó (IV, 25v)
• romaguera (I, 23)
• ròtol (I, 46)
• safareig /o bassa/ (II, 131v)
• salamandra (Poes 52)
• scaló (II, 147v)
• scarpre (II, 74)
• scorça (II, 69)
• sendera (Poes 58)
• serradura (IV, 25v)
• setrill (Poes 56)
• sobines (IV, 68v)
• somiar (Poes 46)
• trobadures (I, 19)
• turpitut (IV, 131v)
• vesprada (I, 12)
• vira (I, 147v)
• vomitar (IV, 130)

b) Vocabulari cultista:

El component cultista ve caracteritzat pels trets d'imitació de la norma llatina i innovació en la llengua vulgar. Està format

• pel vocabulari llatí introduït a partir de les fonts llatines usades i explicat generalment per variatio sinonímica o combinacions binàries. Es pot subdividir en rellatinitzacions formals, llatinismes semàntics i llatinismes crus.
• pel sistema retòric llatí amb un conjunt de mecanismes sintàctics.

L'obra de Corella és una mina de cultismes, la major part versemblants i fàcilment arrelables, ben lluny de l'ús de Felip de Malla. De fet una gran part dels llatinismes usats es troben també en els seus contemporanis: Isabel de Villena, Martorell, Miquel Pérez, inclús Roig.

La major part de l'obra de Corella és una transposició o adaptació de termes llatins al català. La major part usats ja pels seus contemporanis, escriptors o funcionaris reials, uns pocs introduïts per ell directament del llatí, tots adaptats a una nova mentalitat, una nova realitat i unes noves tècniques literàries, tots d'aspecte modern, i trobables en la major part de les llengües romàniques del moment i del segle XX.

Tot sense arribar a trencar l'harmonia i amb un ús lèxic molt fluid, com afirma Martí de Riquer:

«La prosa de Corella és sempre elevada, digníssima, culta, amb èmfasi i retòrica declamatòria però sense caure en el ridícul ni en la pedanteria. Usa llatinismes de bella factura i recargolada ressonància, l'elegància presideix i informa les seves audàcies sintàctiques i sap donar a la frase una adequada harmonia»12

Corella usa els llatinismes per amplificar el vocabulari (gaudi, jocunditat, que s'afigen a goig i alegria), per a adornar la frase (odorants aromàtiques pòlvores, indòmits ferocíssims toros) o per a poder expressar matisos nous (braves, implacables bèsties), com ha assenyalat Curt Wittlin.

L'usa també en variatio sinonímia per a explicar al seu lector el significat del nou vocable (claudiquen y van coixos, als bons hòmens perseguex y insulta, lunació hi mutabilitat).

Quan introdueix llatinismes crus, cosa que fa en poques ocasions, ens dóna una definició:

«Intrusus que vol dir que.y entra per força» (II, 134). «Febra [...] efímera que pren lo nom de un peix que ha nom efimeron» (II, 61v)

a') Cultismes introduïts i documentats per ell per primera vegada:

• armonia (Jardí l78)
• àtomos (I, 76v), àtomes (Trium 114)
• Austeritat (I, 15)
• benigne (IV, 76)
• circuir (IV, 74)
• commixtió (I, 29v)
• comunicar (IV, 68v)
• confabular (I, 32v)
• conferència (I, 62v)
• confutar (I, 69v)
• contaminar (I, 28)
• cràpula (I, 84v)
• culto (I, 14)
• deprecació (Psal 52)
• desavisiat (llatinisme semàntic (IV 130)
• encurvar (II, 72)
• erradicació (Sense documentació) (II, 65v)
• exultació (I, 24)
• fètida (XX) (I, 142v)
• fluctuar (I, 17; Magd 335)
• hebdòmada, fer (I, 15v)
• heremítica (I, 84v)
• herència (IV, 129)
• impassibilitat (II, 147v)
• impossibilitat (IV, 133v)
• impudicícia (II, 72v)
• imputrible (I, 46) nr
• indigència (I, 133)
• individua (I, 8v)
• inexcrutable (nr) (I, 9v)
• inextinguible (I, 75)
• infistolar (II, 50v)
• insipiència (II, 50)
• insipient (Psal l05)
• llunació (hi mutabilitat) (II, 50v)
• mel·liflu (II, 63)
• mestíssim (IV, 74)
• miniar (IV, 74)
• molèsties (i fretures) (I, 34)
• mortíferes (XX) (IV, 131)
• ofuscar (I, 88v)
• organitzar (IV, 66v)
• ostentació (I, 50v)
• rapacitat (I, 69)
• rhamnus (Psal 76)
• supòsit (IV, 136v)
• susceptor (Psal 36
• tapeceria (no registrat) (I, 130v)
• tenacitat (II, 91)
• tímid (I, 33). Tímido (II, 40v)
• vehemència (II, 123)
• vellocí (nr) (I, 23v)

b') Cultismes introduïts a la seua època:

• arrogància (I, 130 i 142)
• anagògic /seny-/ (I, 36)
• angústies (I, 9)
• astúcia vulpina (II, 27)
• aureola (- que vol dir coronetes) (IV, 134)
• canes (Jeson 255)
• capsalmar (II, 74)
• claudicar/-i van coxos/ (II, 38v)
• clero (IV, 128)
• congruència (I, 82v)
• contagiós (I, 142v)
• demència (II, 156)
• denigrar (I, 66v)
• diadema (I, 41v)
• discorde (IV, 134v)
• distinguir (II, 149,v)
• divertir (II, 141)
• estància (II, 34v)
• fraudulència (Ecuba 26)
• germinar (IV, 128)
• il·lustrar (II, 18v)
• importunitat (II, 120)
• inenarrable (IV, 75v)
• jocund (I, 24)
• jubileu (I, 24)
• lúcido (I, 51; IV, 131v)
• norma (II, 72v)
• obumbració (I, 20)
• opulentísim (II, 60v)
• pèssim (Psal 57)
• protervo (II, 63)
• púdica (I, 15v)
• pussilànim (IV, 129)
• redarguir (accepció) (I, 46v)
• retribució (I, 14v)
• ruditat asinina (II, 27)
• rutilant (I, 27v)
• saciar (II, 48) (també fartar (I, 116v), i sadollar)
• signatura (IV, 136)
• situar (variant formal llatinitzant) (IV, 130)
• suadir (I, 89)
• tàcit (I, 131v)
• tropològic (Juí 299)
• velocitat y laugeria (I, 136)
• visceral (II, 55v)

c) Component popular:

Ve caracteritzat pels trets de tradicional, col·loquial i d'us literari nou. Està format per

• Mots patrimonials, és a dir, transmesos per via oral de pares a fills des del llatí, o han estat creats aplicant els mecanismes de derivació interns.
• Mots col·loquials, és a dir, que vivien en la llengua col·loquial fins aquest moment, incloent-hi els mots forasters (arabismes, castellanismes, aragonesismes) introduïts per via popular, emergents o elevats a la categoria literària recentment, pel mateix autor estudiat o per contemporanis seus.

És el component minoritari de Corella com de quasi tots els autors. En el seu cas és normal donat la seua ideologia i ús lingüístic. Ell no fa ús ni dels sufixos, excepte els diminutius populars valencians i els superlatius d'origen llatí, ni de cap tècnica popular per a crear nous vocables:

Diminutius: goçeta (II, 142v), pobrellet (I, 29), pobrelletament (I, 38v), drapellet (I, 33v), miquetes (II, 142v), litet (II, 8 «lo- vol dir lit chiquet»), fexet (II, 65), chiquet ramat poquet bestiar (II, 131), pocha finestra, poquets y chichs peixos (I, 41v)

Superlatius llatins: acerbíssimes (IV, 134v), amaríssimes (IV, 135), celebèrrima (IV, 27), delicatíssim (IV, 27v) ferocíssim (II, 112), celeratíssim (IV, 129v), nefandíssim (IV, 129v), mundíssima (IV, 131v),

Crec, per tant, que tots els popularismes que usa eren part del seu corpus lèxic i del seu ambient. Això es veu sobretot en l'ús de les variants formals dels lexemes usats, la major part dels quals tenen una llarga tradició escrita, ja des del segle XIV o en l'ús dels arabismes: els que usa ja estaven introduïts en la literatura de la seua època com afalac, safareig, tabac, taleca, xara o albíxeres. Ell no n'eleva cap de nou.

Pel que fa als castellanismes, en trobem de dos tipus: uns, introduïts ja en valencià de manera general en tots els nivells socials, portats pels emigrants castellanoaragonesos (rohido, arrastrar... no usats per Corella) i altres, propis de la seua classe, la noblesa, que estava sofrint un fort procés de castellanització: el castellanisme per a la seua classe és com un llatinisme més que començava a introduir-se en la seua època (despedir, aposentar, recebir).

a') Castellanismes (1a doc.):

• ànimo (II, 70)
• abriojos (Paris 292)
• aposentar (I, 12; Psal 45)
• assento (Lea l12, Jos 113)
• bàrbaro /- e gentils/ (II, 98)
• blasonar (Poes 54)
• calbo (IV, 45)
• carència (IV, 132) (potser per cultisme)
• cerdes (I, 29; I, 79v)
• coçes (IV, 134)
• coxo (II, 70)
• despedir (Anna 370; Mag 326)
• destento (Aguila 362)
• endechar (II, 19)
• estrado (Psal, 37; I, 30v)
• gaiata (1a) (Aguila 354)
• galardonar (Trium 154)
• infància (IV, 73 i 131)
• infançonia (IV, 75v; Jardí l68)
• infundir (II, 151v)
• loçana (Jos 126)
• Magos (I, 40v)
• manso (I, 114)
• pastanya (Psal, 41; I, 131)
• pedrenyera (Lea 117)
• percebir (IV, 130)
• recebir (Poes 46)
• repostar (NR) /- la pols de les sabates/ (II, 24)
• romero pelegrí/ (Mag 376)
• sacabuche (IV, 130)
• tento (II, 57; Anna 376)
• tumulto (I, 62v)

Corella, segurament d'acord amb la idea de la seua època (recordem-nos de les Regles de Fenollar¹³) elimina els germanismes: No usa estona ni gayre ni esquena, en canvi empra espay, molt i spatles. Es destacable el fet que del valencià del segle XVII desapareguen totalment els dos primers germanismes.

Tampoc no usa guardó (no guardó sí retributo, diuen les Regles; ell fa galardó com el Tirant). En canvi també usa retribució (I, 14v)

Tanmateix utilitza el germanisme sayg en lloc de alguazir, a pesar que aquest era ja usat per escriptors del seu àmbit.

Corella fuig dels mots col·loquials expressius o imprecisos. Per exemple no usa pràcticament cap dels lexemes d'aquest tipus que trobem en autors contemporanis, com Roig, el mateix Martorell o Gassull: rohido, sancerro, enconar, escalivar, fer el desmenjat, llesca, remugar, rampellament, ahucar, corfa, a usades, recialles, a soles, el sufix -ejar, tifell, rebombori¹⁴.

Pel que fa a refranys i locucions, pràcticament no en trobem cap popular. Només el joc de paraules «estudia lo salmó en lloc del Salamó» (II, 81v).

b') Popularismes que són primeres documentacions¹⁵:

• afalagadures (Jeson 262)
• amagat, en (I, 125v)
• ariçons (Psal 113)¹⁶
• brut (Poes 56)
• capella (IV, 128)
• cascarat (Poes 56)
• descapollat (Poes 57)
• emmarcir (I, 12v)
• escatar (IV, 74)
• esmerla (Poes 45)
• fàbrica (IV, 129)
• fantasiant (Jos 40)
• foçar (los porchs) (II, 13v)
• galló (I, 38)
• gesmir (Aguila 358)
• jocar (I, 126)
• lleixa (IV,75v)
• mamposta (Psal 78)
• millenàs (II, 74v; Psal 36)
• piular (Anna 371)
• pol·lut (Ber, 235)
• rasta (Poes 58)
• redobeir (IV, 129)
• samitell (Aguila 356)
• sisca (II, 6)
• taraçana (Lea 106)
• terbolent (No registrat) (IV 132)
• tigre (IV, 14v)
• title (I, 118v)
• trapijar (Psal 38)¹⁷
• ululament (IV, 54)
• unfladura (tb. infladura (IV, 136v))

c') Popularismes de l'època de Corella:

• acaçar (I, 126)
• acurtar (Jeson 224)
• afalac (Psal 40)
• agror (II, 148v) (Psal 58)
• amarg (IV, 135)
• arrapar (Psal 48)
• blanor (Trium 422)
• calabruxó (Psal 115)
• cansament (Aguila, 351)
• ciprés (IV, 29)
• ciscle (Ecuba 27)
• coixejar (Psal 46)
• conveïnes (I, 54)
• cordell (Psal 94)
• cuyçor (II, 83)
• desacompanyat (I, 52v)
• descuidat (I, 31v)
• empedrir (II, 67)
• enramada (IV, 130)
• enramar (I, 30v)
• entropessar (I, 48v)
• falaguera (aygua) (Jeson 250)
• fartura (Psal 116)
• fondo (II, 56)
• fumosa (IV, 135)
• furtar (Psal 84)
• granera (II, 99)
• gronyir (II, 13v)
• gruta (I, 33)
• jument (I, 33v)
• llagost (I, 66v)
• llustre (Poes 45)
• madrina (I, 36)
• mecha (I, 46)
• menejar (Cald l27)
• mentirós (Psal 12 5)
• òlibes (Mag 337)
• palleta/si- de fe verdadera si acosta tantost la encén chica purna/ (II, 17v)
• pardal (I, 66v)
• patge (IV, 129)
• polleguera (IV, 77v)
• pos (Cald l27)
• potatge (II, 81v)
• puncha (II, 64)
• rabosa (II, 9v)
• rastre (I,126)
• redossar (Poes 403)
• ridiculós (II, 140v)
• robatori (II, 50)¹⁸
• roig (II, 148v)
• rosada (I, 23v)
• rosar (Anna 385)
• ruha (Iv, 129)
• saial (II, 11)
• suro (II, 6)
• tabac (ar) (I, 90)
• taleca (ar) (Jos 66)
• tarrassa (I, 90)
• viudatge (I, 46v)
• xara (ar)/exara/ (II, 120)

d') Mots populars que són noves accepcions:

• acabalar (II, 81v)
• arreglar (I, 53)
• assombrar (Trium l42)
• desaire 'menyspreu' (I, 138)
• espalmar (IV, 74v)
• llença (I, 29)
• migjorn (Jos 125)
• plegar (II, 62v)
• regalar (Psal 48)
• rosegar 'murmurar' tema (Poes 52)
• voler (Poes 60; Anna 381)

e') Variants formals:

• amprar (II, 30)
• Bertomeu (II, 22)
• calfar (II, 122; Jos 48). També scalfar (Jos 118)
• canalobre (I, 46)
• cego (I, 84v). Cec (Poes 51)
• desempeixar (Mag 319)
• dispargit (I, 26)
• evangeliste (I, 8v) (també evangelista (I, 9)
• ferro (I, 31)
• gemecar (I, 50; II, 144)
• homecida (Poes 51)
• jamech (I, 35)
• jamecar (I, 46)
• johí/juhí (II, 32v i IV, 130v). També judici (IV, 131)
• joliol (Lea 111)
• junc (II, 6)
• lançol (II, 52v)
• laugera (I, 32v; IV, 134)
• malahir (Psal 60 i IV, 28). També malehit (IV, 28)
• manco (II, 92)
• maravellar (I, 62v)
• maravellós (Psal 86)
• mitat (I, 116v)
• parahís (Cald 125)
• por (IV, 129)
• pràtica (Cald 126)
• prycar (Psal, 36)
• punchar (IV, 27)
• resplandent (I, 17v)
• resplandor (I, 9)
• sancer (Anna 374)
• sanglotar (I, 46)
• sixanta (II, 64v; IV, 129)
• tarrat (Lea 100)
• trumfar (I, 19v)
• ululament (I, 54)
• verdader (I, 8v; Psal, 42)
• ximenea/chimenea/ (II, 32v i 122)

Corella, exactament com ocorre en el lèxic, per formació i voluntat, empra una morfosintaxi cultista i cancelleresca, és a dir, la gramàtica de la seua classe social.

Però, València a la segona part del segle XV assisteix a la culminació i a l'inici de fortes innovacions que en segles successius s'estendran per totes les capes socials. L'estament al qual pertany Corella resisteix d'entrada les sacsades lingüístiques que pugen de baix, però prompte a estes s'uniran les interferències de la incipient llengua d'esta classe, el castellà, i prompte la suma de les dues propiciarà canvis profunds en el valencià parlat, canvis que hui encara perduren.

-Casos que la llengua de Corella, com la dels seus contemporanis Martorell, Roig, Villena, Pérez, encara mostra una morfosintaxi tradicional:

a) Conjuncions finals: L'obra de Corella ja mostra un assentament total de la conjunció final per a: «la té per nosaltres i per a nosaltres» (I, 19).

De la mateixa manera usa la conjunció final substituta de les antigues per ço que «per ço conega e desige» (IV, b) i per tal que: perquè «mas perquè apprengam nosaltres» (II, 144v).

Però ja trobem dos casos de l'ús de per a que, contra no cap en Martorell i Villena. Com a exemple:

«Consentirà l'ayre que veu-se conforme per a que tanta culpa clarament sia lesta» (Caldesa, 124)

b) A + complement directe: empra la construcció a + cd, però segurament per llatinisme no arriba ni de bon tros a les proporcions del Tirant lo Blanch ni a d'altres obres de l'època:

«e lohan e benehint la divinal magestat» (Anna, 368) «portava un mongil» (Aguilar, 354), «Deixa ton fill» (Ecuba 26).

La major part dels casos a + cd es donen davant de nom propi introduït sense article:

«tu estimes tant a Benjamin» (Jos, 69) , «amàs a Leander» (Lea, 102), «en lo camí encontrà a Leander» (Lea, 109), «preneu a Jeson» (Jeson 211),

la qual cosa mostra perfectament el sistema valencià del segle XV. És curiós assenyalar com l'obra religiosa de Corella presenta molts pocs casos de a + cd en proporció a l'obra profana.

c) Imperfet de subjuntiu:

L'estat de llengua de Corella mostra una convivència de les formes en -ara, procedents del plusquamperfet llatí, i de les formes perifràstiques en -aria, en funció de condicional: «volguera... se pogués rembre gran erra» (Cald 128), «perquè scapàs» (I, 14v). Però com ja passa en el Tirant i en el Vita Christi, ja hi trobem casos de -ara en usos de subjuntiu, com a expansió del condicional en -ara, pas previ a l'eliminació de les fornes en -ara del condicional:

«que sino creguera no u comportara» (II, 15), «no tingué coxí, encara que fos de pedra... e si reclinar lo poguera, major dolor sentira per les spines» ( IV, 28).

d) Segona persona del present d'indicatiu del verb ser:

Trobem documentada la forma ests, baula anterior a l'actual ets, convivint amb la forma primitiva est. A pesar que la forma eres estava començant a utilitzar-se com a present d'indicatiu, no crec que els casos de tu eres es puguen interpretar com a indicatiu, com sí que passa en el Tirant, en Villena o en Vallmanya.

«yo. t viu com eres davall la figuera» (I, 93v), «fas-te Déu hi ests home... dius que est ma essència» (II, 137v) «e per ço que·l trobes havent ell primer cercat e trobat a tu qui eres perduda» (IV)

e) Davall o baix de: trobem ja l'ús de l'adverbi baix com a preposició, fenomen que al segle XVI es generalitzarà: «segut en loch baix de la taula» (I, 95v), «baix del pahiment» (IV, 25v). La forma majoritària és, però, davall (Psal 39), encara que en alguna ocasió apareix la forma arcaica sots.

f) El cas més curiós és l'ús de les formes de demostratiu. No he comptat cap forma de demostratiu no reforçat, és a dir, est o esta, i això a pesar que Corella és un llatinitzant i que els humanistes castellans comencen a bandejar aqueste davant este per considerar-lo vulgar davant del clàssic iste en esta mateixa època. Si Corella no usa est és perquè aquest era la forma cancelleresca triumfant a l'Edat Mitjana i la forma simple no devia viure en el seu ambient, per la qual cosa hem de pensar que haurem d'esperar al XVI perquè els escriptors i gent culta valencians comencen a bandejar la forma aquest.

Únicament trobem una forma d'aqueix utilitzada anafòricament «Anau, dieu a la rabosa aqueixa» (II, 115), la qual cosa ens fa pensar que encara no s'havia produït la creació dels tres graus de demostratiu.

-Grup de variables emergents que mostren ja un decantament quasi total al resultat definitiu. Em referisc als casos següents

a) Incoatius: Predominen les formes en -eixc, precedents de l'actual -ixc. En efecte, a pesar del que diuen la majoria dels autors, el català naix únicament amb una forma incoativa: esc-eix, i és únicament en la zona occidental i a partir de mitjan XIV, quan per pressió de la vocal temàtica -i, comencen a crear-se les formes híbrides: pateixca, parteixc, que ja des de mitjan XV per redundància formal començara a eliminar la vocal sobrera -e: patisc. Aquest procés que durarà fins al XVII es troba en Corella com en Martorell o Villena en el seu esplendor, fins i tot en els verbs de la 2a conjugació d'origen incoatiu. Transcric només un grapat d'exemples dels centenars que tinc arreplegats: mereixqueren (Cal, 126), converteixquen (Lea, 117), destrohixquen (Jeson, 226), parteixca (I, 17), floreixca (I, 23), influeixquen (I, 41), ho atribueixcam (I, 49), guareixca (I, 109), se seguex (II, 28), decernexca (II, 96v).

Per una altra banda es veu també la lluita pel creixement dels verbs incoatius. Per exemple, surt (Anna 380) conviu amb sortissen (Jos 85).

b) Present d'indicatiu: sempre usa la terminació triumfant -e, excepte en fórmules repetides, «yo presente, ofir e vote» (Anna, 372), «yo·m encurve hi·m abaxe» (II, 72).

c) Comparatives. Com passa en occità i en la llengua de l'època, trobem com la forma composta com a va desplaçant la simple com per a formar comparacions:

«se alarga com a tronch verts» (Tel 22); «farà menuts coma pols» (Psal 46) «com a jagant» (I, 23v; Psal 46), «que rustegues y cremades com a pergamins» (II, 151v), «s'esmortissen e les vestidures com a neu candides per a consolar les piadoses dones» (IV) «perquè los teux llavis sien vermells com a vesta carmesina» (IV)

d) Dos s'usa per als dos gèneres: «dos hores aprés migjorn» (Lea, 125), «dos parts» (I, 102), «dos oliveres» (IV, 129v)

e) Les formes abstractives: considerada arcaica la forma abstractiva ço que, ja des de la segona part del XIV, la forma lo que va obrint-se camí. Encara que en Corella hi ha recialles de ço que, com en Martorell i Isabel de Villena, la forma lo que i el masculí lo qui han triumfat ja totalment. Ara només quedarà esperar que a partir de la forma lo, ambigua per a marcar masculí i neutre, es forme per fonètica sintàctica el nou article el, que refaça el sistema medieval de tres graus o formes:

«que tot ço que és» (I, 8v), «ja té lo perquè tu treballes» (II, 54), «ço que és falsia» (II, 130) , «pogué stimar que era lo qui no era» (IV), «Jesús era lo qui li parlava» (IV) lo que (IV, 136)

f) Conviuen les dos terminacions, la clàssica -ista i la mocionada -iste per al masculí: evangeliste (I, 8v), evangelista (I, 9)

g) Formes en -ea: usa sempre les formes populars i posteriorment valencianes en la prosa: bellea (I, 9v), legea (Cald 124), deferrea (I, 10), baixea (I, 8v), riquees (II, 134); corbea (113v). I mescla, segons necessitats de rima les dues en la poesia (Poes 58), com farà Jaume Roig.

h) Superlatiu en -íssim: d'origen llatí, substituirà definitivament als perfets analítics sobres dura, fort gran o molt gran: delicatíssim cors, acerbíssim, ameníssim, preclaríssim.

Coromines, Colón i Ferrando han assenyalat que «no és sinó amb el Tirant lo Blanch i l'Espill que per primera vegada en les nostres lletres es dóna un trencament conscient si bé molt relatiu quantitativament i qualitativament, amb la koiné cancelleresca, puix que, amb el propòsit d'acostar-se a la parla viva, els seus autors incorporen a les seues respectives obres literàries particularismes fonètics, morfosintàctics i lexicals que permeten de situar-los en un lloc i en un moment concret de la geografia lingüística catalana: les terres valencianes...». I afig Ferrando: «suposen totes dues obres, i no casualment, un trencament conscient amb les modelitzacions literàries anteriors de gènere o factura semblant».

Jo mateix afirmava que en el Tirant es troben dialectalismes des del punt de vista de hui, però no des de la mentalitat, l'actitud ni els coneixements de Martorell, sinó únicament popularismes o mots i formes usades per la gent del seu grup social a la València del moment que ell eleva o manté a categoria literària.

L'obra de Corella és contemporània o majoritàriament posterior a les dues obres citades, per tant hem de preguntar-nos si Corella usa dialectalismes o no, si té consciència o voluntat d'usar-los, si actua com Martorell.

Analitzats tots els possibles dialectalismes dins del component popular:

a) Lexemes: foçar, galló, pos, unfladura, taraçana (1a documentació); acaçar, llom, rabosa, rosar, tabac (mots de l'època); agranar, hedra, albardà, madrina, trobadures (mots procedents del final del segle XIV),

b) 25 variants formals valencianes,

c) 11 accepcions valencianes,

d) 23 castellanismes arrelats a València,

e) trets morfològics i sintàctics emergents propis de València,

arribem a la mateixa conclusió que en el Tirant: ell empra la llengua que tenia a l'abast. Portat per un ric domini de la llengua i d'una bona precisió semàntica tria els lexemes que creu adequats per al que vol dir o traduir, alguns dels quals s'estaven obrint pas a la València del moment (rabosa contra guineu, voler contra estimar en l'accepció d'amar). El no té voluntat dialectalitzadora, 105,

però en introduir els mots del seu temps i del seu lloc, del seu lexicon, empra variants diatòpiques que en altres part del territori català o ja s'han perdut o no s'han creat mai, almenys en el català oriental.

Com a suport formal és més conservador que Martorell en la sintaxi (a + complement directe), però igual de modern en la morfologia (incoatius en -eixc, -ixc).

Pel que fa als lexemes, usa diversos mots, absents per exemple a Martorell, que arribaran a ser dialectalismes, com rabosa i hedra...

És a dir, Corella no té cap pretensió dialectal com tampoc no la té popularista: la seua finalitat és ornamentar la llengua amb una sintaxi i un lèxic llatinitzant que anara d'acord amb les noves modes que ell considera convenients d'introduir-hi, però a pesar seu, gràcies a la seua amplíssima obra, nosaltres podem veure com per sota d'una llengua literària rica, per davall del Segle d'Or de les nostres lletres, el català escrit a València anava separant-se de la cada vegada menys unificadora i més arcaitzant Cancelleria, i per tant popularitzant-se i dialectalitzant-se. És sense lloc a dubtes en aquest segle, quan comença a formar-se una variant valenciana amb una forta personalitat, que seguirà el seu camí diferenciador juntament amb el d'altres variants del català, fins arribar a la fi del segle XVIII, època de consolidació del dialectes catalans, i al segle XX, època de nova confluència dels nostres parlars sota una nova Cancelleria, la normativa i el contacte interdialectal modern entre les terres de parla catalana. I Corella, com a representant del seu temps, és una anella i una mostra d'esta dialectalització, malgrat que ell no és dialectalitzant.

a) València es converteix al segle XV en la capital cultural i econòmica de la Corona d'Aragó, en el lloc de màxim conreu i esplendor literari de la llengua:

Dos estils i dos maneres de concebre la literatura conviuen i s'enfronten: l'artitzat de la valenciana prosa que arriba al seu cim amb Corella i el realista o satíric de Jaume Roig i els satírics valencians. El primer, practicat pels humanistes i aristòcrates; el segon, per burgesos i gent ascendent socialment, però els dos coneguts pels dos bàndols, i en concret l'obra de Corella lloada per tots dos.

Corella només va practicar l'estil artitzat amb una voluntat d'innovar l'estil i d'enriquir el seu lèxic amb un vestiment llatinitzant, tant en les obres profanes, on fa arribar al summum aquest estil, com en les religioses. Mai no va intentar practicar l'estil més popular.

Només les circumstàncies sociopolítiques van impedir que l'estil de Corella quallarà en la societat i després de les seues correccions i fredors servira per a formar el català renaixentista, a la manera que va ocórrer en castellà i en italià. En canvi, l'altre estil, el de Jaume Roig, va ser recordat i seguit per tots els valencians fins el segle XVIII.

b) El lèxic de Corella és el lèxic del seu estament social i de la seua època: pres i triat del seu repertori o lexicon personal, de l'etapa de formació i de les fonts que llegia, amb una ferma voluntat d'enriquir-lo a partir de la introducció de neologismes llatins, la majoria presents ja en el seu grup social, com mostra el fet que es trobe escampat en la majoria d'escriptors del moment. Només en alguns casos se n'ix d'aquest guió: introdueix molts pocs llatinismes crus i cap popularisme que no siga present en el seu idiolecte. A diferència de la sintaxi la seua aportació lèxica ha acabat triumfant i hui tot el seu ric vocabulari és patrimoni dels parlants cultes

c) La morfologia de Corella és majoritàriament la general en les classes mitjanes i altes de la societat valenciana de la segona part del XV, època en què estaven a punt de triumfar definitivament alguns dels trets que particularitzen el valencià actual.

En sintaxi, en canvi, només en algunes ocasions aflora alguns dels trets que començaven a estendre's per la València del moment, com l'ús de per a que, o l'imperfet -ara, -era , -ira.

d) Corella, com Martorell o Villena, usa el lèxic popular propi de la seua classe, sense voluntat d'innovació literària en aquest aspecte. Dins del lèxic popular podem trobar una sèrie de lexemes, de variants formals i de trets morfològics, que des dels coneixements de hui considerem dialectalismes valencians. Però ell, ni per formació, ni per mentalitat, ni per temàtica, pretenia fer cap innovació en aquest camp ni acostar-se al parlar del poble. Ell escrivia en el material lingüístic que coneixia, el de València, elevat a categoria literària pels seus antecessors, i clar és, aquest havia fet seleccionat una sèrie de lexemes, de variants formals i de trets morfològics que havien triumfat en valencià, absents de la resta del català, almenys el català oriental.

e) L'única voluntat de transgredir la llengua del seu estament és en l'ús de la sintaxi. Preocupat per adaptar els nous aires estilístics fa multitud d'adaptacions de la sintaxi vulgar a la llatina, de tal manera que en moltes ocasions sembla que estem llegint llatí vulgaritzat i no català. Encara que, segons Carbonell, no arriba mai a transgredir les possibilitats de la llengua, estime que la seua lectura sense una motivació escolar, investigadora o de competició en certàmens no serà llegida per ningú, sobretot les obres llargues com lo Cartoixà. De fet, una gran part de la seua obra estava sense vendre's després de la seua mort i fins avui no s'ha tornat a llegir.

f) Carbonell ha dit que en la traducció del Cartoixà «els recursos humanístics de l'escriptor són deixats de banda a fi d'assolir el màxim acostament possible als originals». Al meu parer esta afirmació no és exacta ja que el Cartoixà presenta les mateixes tècniques i la mateixa estructura sintàctica que l'obra profana, això sí més contingut i més encorsetat per la mateixa dinàmica que tracta.

g) L'aspecte de Corella que més prestigi li va donar en els cenacles literaris del moment fou el cultiu del seu estil i haver portat al cim l'estil anomenat de valenciana prosa. Per això fou comparat a un Terenci, a un Virgili, a un Ciceró. Precisament, l'aspecte llatinitzant i aristocràtic de la seua obra causaren el seu oblit més absolut, una vegada desaparegué la classe social i l'ambient que possibilità esta obra. Hui, en un altre ambient i en una societat diferent, és la nostra missió rescatar-lo de l'oblit i estudiar-lo des de tots els punts de vista. Fer-ho des del caire lingüístic i destacar la seua riquesa lingüística ha estat la pretensió d'aquesta comunicació.