A tall d'anècdota, val a dir que estant actuant precisament al Vendrell els soprengué la revolució d'octubre i, segons testimoni de l'actor alacantí Paco Lozano que formava part de la companyia, haguerem d'ajudar els milicians a fer-hi guàrdia. Miquel Martínez, «El Sainet a la ciutat d'Alacant. Unes notes.» Canelobre, núm. 1, Alacant, Instituto de Estudios Juan Gil Albert, Diputación Provincial de Alicante, 1984 p. 45-52.

Alguns autors valencians residents a Barcelona estrenaren aquí les seues obres: és el cas de Vicent Breva Branchadell amb Tots estem per la perra (18-5-1919 al T. de la Societat Coral La Unión d'Hostafrancs), Pau en casa (24-9-1925 al T. Círcul Valencià El Turia) i Anem a la Magdalena (19-11-1930 al T. El Turia); també l'actor-autor Enric Picher va estrenar Per l'honor de ma muller (21-1-1927 al Saló Pompeya), Marianet i Marianeta (21-5-1927), Tot, per un gos! (8-11-1972), Una nit (19-6-1931), Xe, quin dia! (25-8-1934 al Coroleu de Sant Andreu), Per la filla de l'Alcalde (T. de la Comèdia de Gràcia), etc. Anna Vàzquez, op. cit. nros. 283, 284, 286, 288, 1326, 1328, 1329, 1332, 1333 i 1336.

«Sento no posseir la llengua valenciana per a donar-vos les gràcies en ella pels vostres aplaudiments; però en llengua catalana us envio el meu testimoni de gratitud.» Les paraules són transcrites per Garcia Frasquet, op. cit. (envia a El Mercantil Valenciano, 8-4-1920), p. 131. V. també Ricard Blasco, Estudis..., p. 261. Altres obres representades en aqueixa gira foren L'amor vigila de P. Aragall, i Jugar a casats de Barbosa.

Ricard Blasco, El teatre al País Valencià..., vol. II, p. 200. La temporada de 1934-35 l'actor Josep Santpere la va tornar a representar a València però ja traduïda al castellà. Garcia Frasquet, op. cit., p. 131.

Concretament els dies 30 i 31 de gener i l'1, 5 i 8 de febrer de 1926. ATP.

Precisament el dia següent a l'última representació indicada de La bona gent, és a dir el 9-2-1916, es publicava al periòdic El Luchador un extens article en català titulat «La nostra llengua. Ullada històrica i estat present de la mateixa», fet poc freqüent aleshores. Aquest article, de caràcter divulgador, explicava la unitat de la llengua i feia un resum molt ben documentat dels moments més decisius de la seua història. Curiosament l'article venia signat per Mary Cel (sic).

Garcia Frasquet, op. cit., p. 133. V. Guastavino Robba, op. cit. p. 226, 271 i 272. Dissortadament no hem pogut trobar aquestes adaptacions per veure quines són les variacions lingüístiques que sofreixen les versions originals, però altres casos semblants, inclosos els vuitcentistes, fan pensar en una dialectalització lexical i, possiblement, una castellanització ortogràfica.

Fet que és criticat, amb tota la raó, per la premsa de València i les revistes literàries que el consideraven un treball inútil i de mal gust per l'empobriment lingüístic que suposava. Ricard Blasco, Estudis..., p. 26.

La polèmica ha estat estudiada amb detall per Ricard Blasco, Estudis..., p. 193-263.

Alguns autors valencians s'atreviren a estrenar a Barcelona, però tampoc acabaren de reeixir: Miquel Duran de València amb L'amor i els lladres (1926), editada a Barcelona, i amb la comèdia en quatre actes Parents, amics i coneguts (1930), estrenada al Novetats de Barcelona; Carles Salvador amb la comèdia lírica L'amor, camí del cel (2-2-1927), representada per primera vegada al Teatre Centre Castellonenc de Barcelona; Vicent Matalí d'Almenar amb la comèdia dramàtica El pecat (1929), estrenada al Talia de Barcelona; i Josep Peris Celda amb El més allà (17-3-1930), estrenada al Teatre de la Casa regional valenciana de Barcelona. Anna Vàzquez, op. cit., nros. 466, 467, 468, 1004, 1424 i 1275. Ricard Blasco, Estudis..., p. 262.