Les aventures en Rodes i Sicília. El preludi a la gran aventura de Constantinoble

Llúcia Martín Pascual

Els capítols 98-114 del Tirant comprenen la primera aventura mediterrània del nostre heroi i, alhora, el preludi del que serà la part més important de l’obra quan a esdeveniments guerrers i amorosos: la gran aventura de Constantinoble. Hem considerat en un mateix bloc el setge de Rodes i el pas per Sicília del protagonista pel caràcter transitori que tenen les dues parts abans de l’arribada a l’Imperi Bizantí i perquè el pas per Sicília no sols és obligat per arribar a Rodes -i tornar-ne-, sinó perquè ací es fa una digressió narrativa que deixa de banda l’aspecte militar per introduir, per primera vegada en tota la novel·la, elements sentimentals.

La transició entre l’aventura a Anglaterra, amb l’estada per deu dies a l’ermitatge de Guillem de Varoic i l’aventura mediterrània es relata de forma molt ràpida. Una vegada descrites les festes de les noces dels reis anglesos i constituïda l’orde de la Garrotera amb la seua divisa, Tirant i els seus companys abandonen l’ermitatge tot i que «moguts de gran pietat» deixen un considerable nombre de vitualles a l’ermita, amb la qual cosa, Guillem de Varoic es convenç de la qualitat superior i la virtut del cavaller Tirant. Després d’això, no es fa més menció de l’ermità, tal com s’encarrega de marcar el narrador al final del capítol 97. Es tanca, per tant, l’etapa d’aprenentatge i comença la vida social i militar de l’heroi.

Tirant torna a la seua terra i és ací on el Duc de Bretanya rep dos cavallers que relaten els antecedents i l’afer que està vivint l’assetjada illa de Rodes. El relat i la petició d’ajuda davant d’una situació tan desesperada commou Tirant, mentre que cap monarca europeu ha fet cas del perill.

Els elements fonamentals que trobem en aquests episodis emmarcats en Rodes i Sicília són els següents:

• L’esperit de croada que s’endevina dels actes militars, ja que l’enemic és sempre el turc-musulmà invasor. També és de destacar l’alliberament de captius que protagonitza Tirant i que se suma a aquest esperit de cavalleria celestial i singular que apareix des de les primeres pàgines del llibre. L’alliberament de captius devia ser una pràctica molt lligada a la cavalleria i al bon esperit cristià, més encara si això comportava despesa en diners per a la redempció dels captius. És especialment rellevant en els capítols 108 i 109 i això fa que el personatge de Tirant tinga un ressò hagiogràfic.
• La confirmació de la singularitat del cavaller Tirant, pel que fa a virtuts cavalleresques, com la lliberalitat, la disposició sempre a ajudar la cristiandat per iniciativa pròpia i l’astúcia com a estratega. Aquesta vàlua de Tirant és reconeguda moltes vegades, tant pel rei de Sicília com pel mestre de Rodes. Augmenten, a més, les al·lusions a la predestinació de Tirant i en algun moment també s’augura la mort, com per exemple, en el cap. 108, en paraules del mestre de Rodes: «Si Tirant viu molt temps, ell basta a senyorejar tot lo món».
• La crítica a la despreocupació per part dels reis europeus per les terres de l’orient mediterrani i l’Imperi Bizantí en particular. La crida del mestre de Rodes davant la situació de la illa no arriba a tenir resposta política, és un cavaller solitari el que es disposa a anar en ajuda dels invaïts. Precisament, la presa definitiva de Constantinoble no es fa gràcies a l’ajuda dels europeus sinó als nous conversos al cristianisme que ha fet Tirant durant la seua estada al Nord d’Àfrica. El sentiment de croada es desplaça progressivament dels Sants Llocs al Nord d’Àfrica: més lul·lià.
• La crítica i la ridiculització dels monarques de l’època. El rei de Sicília, qui, en un principi és ben considerat, després es converteix en un personatge irrisori en l’episodi del filòsof de Calàbria. També el príncep Felip de França és la imatge d’un jove grosser, mesquí i indigne de ser fill de reis, encara que se li presenta un futur interessant com a valentíssim cavaller, en paraules del filòsof de Calàbria.
• La connexió amb la Crònica de Muntaner en alguns aspectes temàtics i argumentals, per exemple, l’antigenovesisme. Els genovesos s’alien amb el soldà de Barut per prendre l’illa i són, després dels turcs, els majors enemics. La mateixa dama de Rodes diu dels genovesos que són com «ases carregats d’or però que mengen palla» (cap. 98).
• La precisió geogràfica dels viatges narrats, de Bretanya a Rodes passant per Gibraltar on té lloc una batalla cruel en què són ferits tant Tirant com Felip si bé destaca l’astúcia i la iniciativa d’un cavaller anomentat Cataquefaràs (cap. 100).
• La presència d’elements populars, rondallístics o simplement, tipus de contes reelaborats per a l’ocasió, concretament en els episodis de Felip i Ricomana i en el filòsof de Calàbria.
• El maniqueisme pal·lès, els cristians són bons excepte els genovesos i els musulmans orientals i els turcs són terriblement dolents, tant que el soldà és mort pels seus propis vassalls.
• Primeres referències al contingut de les Històries Troyanes: cap. 107, en la divisa de la bandera que porten els turcs, que es consideren venjadors dels troians i en el capítol 108, quan el mestre de Rodes fa una lloança a Tirant anomenant-lo «succehidor de la sang antiga molt generosa.»

L’aventura mediterrània de Tirant, o almenys, l’inici amb l’afer de Rodes, té un to completament diferent de l’aventura anglesa. No sols perquè l’heroi Tirant passa ací a convertir-se en un bon estratega sinó perquè l’ambientació, la descripció dels fets, dels llocs i de les situacions angleses tenen un to més característic dels romans artúrics. En canvi, a Rodes hi ha un greu problema polític, com després a Constantinoble, i les accions que faran els cavallers defensors, capitanejats per Tirant no tindrà res a veure amb festes cortesanes i justes per saber qui és el millor en les armes, que, malgrat la crueltat, no són més que jocs de cort. És clar que Tirant necessita un aprenentatge i què millor que una «escola cortesa de cavalleria», però ara s’enfrontarà a problemes reals i, sobretot, haurà de demostrar que ha aprés que el primer deure d’un cavaller és defendre la cristiandat.

L’entrada en l’escenari mediterrani de Rodes té un paral·lelisme narratiu i estructural evident amb l’entrada que després Tirant farà a Constantinoble. Ambdós fets arriben a notícia de Tirant després que, bé dos cavallers de Rodes en donen notícia, bé per una carta de l’emperador al rei de Sicília en què en to de desesperació i davant el silenci de les potències europees es recórre a la fama d’un cavaller, Tirant, per salvar tots dos indrets cristians. Sembla, per tant que Rodes siga una anticipació, una mena d’assaig de les guerres en defensa de Constantinoble i, per altra banda, els episodis amorosos de Sicília, una preparació de la pròpia experiència amorosa de Tirant.

Arribats en aquest punt, hem de fer referència a l’entrada en escena de la defensa de Constantinoble en dues obres molt diferents: el Guy de Warwick (GW) i la Crònica de Muntaner.

La Crònica de Muntaner exerceix, com sabem, una influència narrativa en el Tirant, sobretot pel que fa al model de narració d’aventures. Aquest model permet fer una descripció geogràfica i històrica dels llocs on intervenen els protagonistes o per on passen, per exemple, la descripció i la petita història sobre l’illa de Rodes i els cavallers de l’orde de Sant Joan de l’Hospital, les relíquies que posseeix, la més destacada una espina de la corona de Crist que li va tocar cervell (cap. 98) i que en l’illa veneren el divendres sant. El viatge real de l’Atlàntic (Bretanya) al Mediterrani es descriu minuciosament, sobretot el pas per Portugal, on el rei fa un bon festeig als cavallers, i per Gibraltar on té lloc la primera batalla naval contra els infidels.

Al GW, obra de la qual ja s’ha tractat molt el ressò que va tenir en la redacció del Guillem de Varoich i en la primera part del Tirant, el protagonista, quan encara és cavaller terrenal d’humil condició i enamorat de Felice, va a Constantinoble assabentat de la necessitat que hi ha de defensar-la contra els invasors i decideix ajudar l’emperador. A la Crònica, Roger de Flor, després d’haver acabat amb les guerres de Sicília i per posar-se a esguard dels seus enemics, aparella un estol de naus amb els almogàvers i se’n va a Constantinoble a ajudar l’emperador. Les semblances entre Tirant i Roger de Flor han estat bastant evidenciades, tanmateix no s’ha acabat de tractar el GW en relació amb altres passatges del Tirant que no siguen justament els de la primera part. Això ens duria a veure si el GW esdevingué un esquema-canemàs narratiu de tot el Tirant. Està clar que la crida per salvar Constantinoble té un efecte més simbolicocristià en el GW, mentre que és més vanitós en la Crònica, ja que el protagonista va per glòria personal i per fugir dels possibles problemes que se li poden plantejar. No deixa de ser significatiu que, abans dels grans fets pels que està predestinat Tirant, Martorell sempre incloga un primer assaig, un aprenentatge, com ací Rodes; que gràcies als contactes adquirits a Sicília, Tirant emprenga el viatge a Constantinoble i que la gran aventura ja estigués present en l’exemple de Quinto Lo Superior dels primers capítols de la novel·la. Tirant, però, no acabarà com Guy de Warwick ni Guillem de Varoich, que deixen el món i l’amor passió per fer-se ermitans sinó que tindrà un final molt més humà: la mort.

Els ressons històrics del setge de Rodes són evidents. El 1444 es va produir un setge a l’illa i uns anys després, el 1480 hi ha haver un altre, però, per raons cronològiques la novel·la de Martorell es refereix al primer, en el qual van intervenir cavallers valencians, i a més, sembla que la ruptura del setge a què estava sotmesa l’illa fou semblant a la descripció novel·lada de la nostra obra.

S’ha interpretat aquest episodi en clau irònica i burlesca, semblant a una narració del tipus de les facècies, és a dir, relats de contingut burlesc. Tanmateix pensem que és un relat de caràcter més seriós perquè la dama-espia, al capdavall, el que fa és ajudar, en una acció heroica, la població de l’illa, ja que els genovesos van a envair-la. La funció del relat, segons Hauf (1994, 89) és «establir un necessari nexe causal-temporal entre dues parts temàtiques de la història o trama general del Tirant i fixar el nou espai físic de la narració». L’argument és el següent: L’illa de Rodes és presa pels genovesos per l’interés econòmic que suposa, aquests desarmen els illencs amb l’estratègia de canviar les armes autèntiques per altres de sabó blanc i formatge. L’entrada a l’illa es fa amb gran secret, donant a entendre que les naus porten mercaderies per a Alexandria i, el més greu, es fa en temps de quaresma, de manera que la culminació de la traïció ocorre en setmana santa (dijous de nit i divendres), la qual cosa agreuja la premeditació i la manca d’esperit religiós dels genovesos. Hauf ha vist ací ressò de la traïció de Judes, però també una estratègia pròpia dels tractats clàssics sobre aquesta disciplina: el Stratagemata de Frontí que esmenta un episodi en el qual és un bon artifici militar atacar en un moment en què es fa una celebració litúrgica, per desprevisió de la població.

En l’illa vivia una dama que tenia com a enamorat a Simó de Far, un cavaller de l’orde dels Hospitalers de Rodes natural de Navarra. Un escrivà de la nau del capità dels genovesos ix a terra i s’enamora d’ella, revelant-li tot l’afer que han vingut a fer els genovesos, per prendre l’illa. Quan ella se n’assabenta d’això crida Simó de Far i li explica la traïció El cavaller, tot i que infringint l’orde de mantindre’s reclòs en el castell, és escoltat pel mestre de Rodes, la màxima autoritat, i gràcies a això, l’illa pot ser defesa. Els genovesos són atacats amb serps i escurçons i en moren 1375, si bé tot seguit demanen ajuda al soldà de Barut qui envia 25 mil mamelucs, en total, uns 150 mil combatents posen setge a Rodes.

Per a Hauf l’episodi té l’energia boccaciana d’un novel·lino en el més pur sentit obscé, ja que la dama és una meretriu que per diners ha accedit a l’amor de l’escrivà que li ha pagat ben bé i després promet lliurar-se al cavaller de l’orde que està enamorat d’ella per tal de contar-li la traïció.

Entre els capítols 109 i 111 bàsicament es produeix el festeig entre Ricomana, princesa de Sicília i Felip de França. Tot i que sembla en alguns moments que la infanta es decante més pel cavaller Tirant, i fins i tot, el pare arribe a pensar la conveniència de la seua unió, el destí -i la voluntat del narrador- fa que Tirant ací només tinga un paper de mitjancer en la relació afavorint tot el possible al seu amic Felip i fent que la princesa vaja canviant d’opinió sobre ell. Felip de França fa la seua primera aparició en el capítol 99, quan Tirant prepara el viatge a Rodes. Gràcies a un cavaller anomenat Tenebrós, Felip acompanya Tirant en l’aventura perquè és una bona manera de millorar com a cavaller, ja que en la cort del rei de França, son pare, no se’l considera apte per a res. El príncep és un jove avar, poc astut, mal educat i groller, aspectes que Tirant anirà minimitzant a mesura que avança la relació.

Tirant és qui planteja el matrimoni dels prínceps i qui s’encarrga de donar-ho a conéixer al rei de França perquè l’aprove.El model de mitjancer que fa ací Tirant i espectador dels amors de Felip, és el model que després desenvoluparà el personatge de Plaerdemavida.

Ricomana, doncs, representa el model de donzella sàvia de la tradició popular mentre que Felip respon al menyspreu generalitzat que Martorell atorga als seus personatges reials. Felip es mostra especialment grosser en la taula trencant el pa (cap. 102), mostrant la seua rudesa en el vestir i en l’episodi dels dos llit (caps. 109 i 110), un ben paramentat i l’altre no, que el príncep ha de triar per dormir. Felip es gita en el llit bo senzillament perquè en l’altre ha caigut una agulla amb què es cosia la calça i, buscant-la, l’ha desfet. Per aquest motiu, Ricomana entén l’acció a l’inrevés i creu que és un digne príncep.

Felip és un príncep preocupat per les riqueses i pels diners, la qual cosa contrasta amb la generositat i lliberalitat de Tirant, evident, per exemple, en el capítols 102-103 quan posa un ducat d’or a cada un dels 12 bocins de pa que ha fet Felip i que és interpretat com una mostra de generositat i reverència. En la figura de Felip observem com un personatge poc interessant ni tampoc digne, aconsegueix un triomf important, casar-se amb la princesa de Sicília i després fer-se rei de l’illa, com més endavant ocorrerà amb Hipòlit. Tanmateix retrobarem la seua persona en els capítols finals, ja convertit en rei, mostrant-se un home valent i ajudant a Tirant en les guerres de defensa de Constantinoble, tal com havia pronosticat el filòsof de Calàbria.

El model popular de donzella sàvia és el que transmet en la tradició contística d’origen oriental la Donzella Teodor, una jove esclava a la qual sotmeten a una sèrie de qüestions per part d’una savis i així conéixer la seua vàlua, més bé el preu en diners. Les qüestions a les que se sotmet Teodor tenen a veure amb diverses parcel·les del saber: astrologia, filosofia natural, constitució humana... Ricomama no arriba a tant i el que pretén és assabentar-se bé si la intercessió constant que Tirant fa sobre Felip és per amagar la seua grosseria o no. També és interessant el diàleg sobre l’amor (cap 100) que Tirant manté amb Ricomana i la lamentació d’enamorada que fa al capítol 103.

Rafael Beltran (2002) proposa altres models populars immersos en el festeig de Ricomana i Felip. Són tres les proves que posa Ricomana a Felip, tots dos acompleixen l’esquema de la parella llesta-babau pròpia també de les rondalles, ja que Felip tot i ser el menor dels fills dels reis de França no és de bon tros el més llest, quan generalment els contes folklòrics sempre atorguen les millors qualitats als jóvens. Beltran proposa semblances amb alguns contes dels catalogats en el Motif-Index de Thompson, el tema central dels quals és «el reconeixement de la reialesa mitjançant proves significatives». Més que mitjancer, en els contes populars el que hi ha és un personatge que ajuda a un dels protagonistes, com la fada madrina, paper ací assumit, segons Beltran, per Tirant i que el desplaça del paper enaltit que havia assolit com a heroi de cavalleries. Per altra banda, pot tenir el seu parel·lisme en personatges de comedies noves gregues o romanes (autors com Terenci o Plaute), medievals -Pamphilus- o bé en els esquemes còmics de la narrativa de Boccaccio. La comicitat augmenta quan es resol en la tercera prova, per equivocació la convicció de la noblesa del príncep: l’experiència ocular traeix la subtilitat de la princesa atorgant-li un valor que no té. Recordem que el miratge de la Viuda Reposada pot tenir un efecte semblant, ja que en tots dos passatges hi ha un que mira per un forat però que resulta traït per la seua pròpia experiència ocular. El món, doncs, està a l’inrevés, el grosser d’enteniment és considerat noble i generós.

L’episodi del filòsof de Calàbria, inclòs entre la segona i tercera prova de Ricomana a Felip respon, segons Beltran (2002), al tipus folklòric «Els germans savis». El filòsof, vingut a la cort de Sicília per desig de la infanta, pateix l’atac d’un rufià i és enviat a la presó. En aquest estat pronostica l’alliberament d’un altre pres i li demana el recomane davant del rei de Sicília. Gràcies a això, el filòsof pot demostrar la seua saviesa abans de tractar directament amb la infanta sobre l’afer que l’ha fet anar a l’illa.

Les proves a què és sotmés el filòsof confirmen la seua saviesa i impedeixen que el rei accepte uns tractes comercials enganyosos. En el primer cas que resol, el filòsof evita la compra d’un cavall que té les orelles caigudes a causa d’haver estat criat per una somera; en el segon cas el rei vol comprar un balaix per lluir-lo davant del rei de França, però aquesta joia té un defecte inexplicable i que el filòsof s’encarrega d’averiguar, la causa és un cuc que viu dins de la pedra preciosa. Davant de la subtilesa del filòsof, el rei li dobla la ració de pa i el manté en la presó, el savi, però, descontent del tracte que rep per part del monarca, es lamenta que el rei no siga fill de qui creu, sinó d’un forner. En aquest moment, l’apreciació de Martorell pels representants de la reialesa toca fons, ja que s’atreveix a desprestigiar de forma tan irrisòria el monarca sicilià. Finalment, el filòsof pronuncia la seua sentència: Felip és un grosser però morirà rei i serà home valentíssim, unes paraules contradictòries que la infanta no acaba d’explicar-se. Ricomana sotmet Felip a una última prova, la del llit com hem esmentat més amunt, i es convenç que el filòsof també pot estar errat.

Entre les fonts del conte del filòsof podem veure el ressò els somnis de Josep al Gènesi, com pronostica l’alliberament d’un presoner i li demana que intercedisca per ell. Una vegada és alliberat, resol els somnis del faraó (Gn 40 i 41).

En relació amb els altres passatges del filòsof de Calàbria es pot considerar la relació entre l’exemple 313 del Libro de los ejemplos por A.B. C de Clemente Sánchez de Vercial (LE) i la novel·la 3 del Novellino. Es tracta de la mateixa història si bé la diferència fonamental és que la primera versió prové d’un recull d’exemples homilètics, per tant edificants i aptes per a la predicació i l’altra narració prové d’una obreta on el que predomina és l’humor i l’entreteniment, amb poca dosi d’edificació en els breus relats. En el LE l’acció la protagonitza un soldà que demana al filòsof «cuales són sus tachas» en un atac d’humiltat i de voluntat de superació (reproduïm més avall el text d’aquest conte).

La disputa entre el filòsof i el rufià recorda la Disputa de griegos y romanos del Libro de Buen Amor per les característiques dels contendents, un savi i un grosser, tanmateix no sembla que puga haver tingut influència, ja que el caràcter del conte de l’Arcipreste de Hita és totalment diferent.

Al capdavall, l’episodi del filòsof és un més dels moments de recés narratiu que apareixen en la novel·la, on l’atenció es deriva dels fets d’armes del protagonista a una altra acció que s’inclou i que s’intenta enllaçar amb l’argument general de la novel·la. En el cas que ens ocupa, possiblement la figura del filòsof s’inclou per ridiculitzar la figura del rei de Sicília i l’aparent saviesa de la infanta Ricomana.

Que de ligero las cosas naturales non se pueden mudar, e oyt dotrina de un philosofo muy sabio que fue cativo. E vendiolo en lugar de exclavo, el qual conpro el soldan de Babiloña por grand preçio creyendo que era muy grand sabio segund que ho hera. E ordeno que cada dia le diessen un pan. E queriendo provar su sabidoria, mando traher muchas piedras preciosas ante si, e mando venir al esclavo e preguntole sy avia noticia de piedras.

E rrespondio que avia ciencia perfecta de las conosçer

E dixole el soldan: -Pues acata estas piedras bien e escogeme las mejores.

E aviendolas visto todas, escogio tres que dixo que eran mas preçiosas que las otra. E destas tres mostro al soldan una e dixo que era mas preçiosa que todas salvo por un gusano que tenia de dentro, el qual le amenguava su virtud e valor.

Entonçe el soldan para provar si era verdat, fizo quebrantar la piedra e fallo ende el gusano ençerrado.

E desto ninguno non se deve maravillar que puede ser, ca dizen que en el condado de Pisa cayeron piedras del altar, entre las quales vino una e fendieronla por medio e fallaron dentro una rrana chica que tenia un lugar donde estava maravillossamente fecha.

El soldan maravillandose de la sabidoria del esclavo, pregunto commo pudo saber esto. E rrespondiole que la natura de qualquier piedra es fria por quanto es engendrada de tierra e de agua que son elementos frios, e nunca se escalientan de su natura. E si por ventura se escalientan, es por causa de otra cosa caliente, ca cosa ninguna non puede mudar su natura salbo por fuerça e violençia.

-E yo allegue esta piedra a mi maxilla e sentila caliente e sope que dentro salia el calor, el qual non era natural a la piedra, e que alguna cosa biva estava ençerrada de dentro.

E el soldan, maravillosse de su prudençia e mandole dar para su mantenimiento otro pan.

E otra vagada queriendo el soldan comprar un cavallo, llamo al esclavo, que ya en muchas cosas le avia provado, e dixo-le:

-¿Por aventura tu grand sabidoria conosçe la natura de los cavallos?

E el rrespondio que la conosçia conplidamente

E dixole:

-Pues acata e veye e rreguarda este cavallo e dime las tachas que ha.

El esclavo mirolo bien e acatolo, e torno al soldan e dixole:

-Vi el cavallo segunt vuestro grand señorio mando e falle que es fermoso e mucho sano; e solamente falle una tacha en el, que fue criado a leche de asna.

E el soldan maravillosse mucho e fallo que era verdat. E pregunto como lo sopiera.

E rrespondio:

-Ya muchas vezes vos dixe que la cosa que es natural en ninguna manera se puede mudar; ca assí commo el sol non puede enfriar, assy es en todas las cosas. E yo fize correr este cavallo e en fin de la carrera sacudio fuertemente las orejas. E yo pensse entre mi de do podria esto ser. E entendiendo que el cavallo non era fijo de asno, sacudiendo las orejas seguia la natura del asno, presumi que mamando leche de asna traya esta anturaleza, por quanto las animalias, según la mayor parte, son despuestas segund la natura de la leche en que fueron criadas; por lo qual el arte de la medeçina manda que los niños sean criados de buena leche e sana, e por esta rrazon deven ser para los niños elegidas amas que sean sanas de sus cuerpos. E deven usar manjaras e vinos sanos, porque la enfermedat e malos manjares engendran mala leche, la qual corronpe la natura de los niños. Ca el niño que es criado a leche de mugier leprossa se faze leproso.

E aquí se puede poner el exenplo de la madre de Sant Agustin que, aunque era noble, todos los fijos quiso criar con su leche propia, por que mamando su leche traxiessen la natura della. E assy segunt costunbre de la madre serviessen a Dios, lo qual fue fecho.

E este esclavo por las señales que fazia de tanta sabidoria e prudenzia ovo grand fama e era amado de todos. El soldan mandole dar otro pan, e assi le davan tres. E el soldan, despues de muchos joyzios e çierta expirençia e prueva, un dia llamo al esclavo e levolo al baño consigo. E entraron ambos desnudos en el baño.

E dixo el soldan al esclavo:

-Pues de todas las cosas das juyzio verdadero, quiero que des juyzio de mi e me digas mis defectos e tachas.

E el esclavo, deziendole que era fermoso e que non avia fea cosa en su cuerpo, e el le conjuro so pena de gracia que dexada toda lisonja, que le dixiesse la verdat.

Entonce veyendo el la voluntad del soldan, dixole:

-Segunt que ya dixe, vos sodes muy fermosa cosa, mas vos tenedes una tacha encobierta que es deshonesta a muchos bienes que avedes, la qual vuestra señoria no sabe; ca vos no sodes fijo del rrey segunt credes, mas paresce que seades fijo de fornero o de panadero.

E el soldan, la espada sacada, pregunto a su madre que si era assi, e conoscio que si era. E el pregunto al exclavo de donde podiera saber esto, e dixole:

-Muchas vegadas vos ove dicho que las cosas naturales non se pueden mudar e yo muchas cosas vos ove enseñado e delante de vos muchos joyzios fize, por los quales yo deviera aver grandes galardones si la natura vos lo dexara fazer; mas ¿que era de dezir «pan, pan pan» salvo la natura que troxiste del fornero o del panadero que non vos dexaca dezir synon «pan»?

Assi que por todos estos exemplos bien se magnifiesta que las cosas naturales non se pueden muchas, e la costunbre es otra natura, e que las cosas que son traydas en costunbre non se pueden mudar de ligero.