Letra fengida que Achilles scriu a Polícena, en lo setge de Troya, aprés mort Èctor [Fragmenta]

Joan Roís de Corella

Les proses mitològiques de Joan Roís de Corella, Edició crítica [de] Josep Lluís Martos, Biblioteca Sanchis Guarner 55, IIFV-PAM, Alacant-Barcelona 2001, pp. 283-288, ISBN: 84-8415-279-0.

Nota prèvia: Aquest document forma part de l'apartat Intertextualitats del Projecte d'investigació «Biblioteca Multimèdia Tirant lo Blanc» (Ministeri de Ciència i Tecnologia, referència BFF-2002-01273). L'objectiu fonamental consisteix a mostrar, en forma de citació, aquells fragments d'altres obres que han influït directament o a través de fonts interposades en la composició del Tirant lo Blanc i del Guillem de Varoic i que anomenem 'Intertextualitats'.¹

Per la presència de Corella a Martorell veg. Riquer 1990; Garriga 1991; Miralles 1991b; Badia 1993a; Hauf 1993a; Cingolani 1995-96; Pujol 1995-96; Annicchiarico 1996, 1998, 1999; Guia 1996.

Si sobresgran amor, fent-me report de strema pena, de presta mort no m'assegurava (ms. D m'asegura), temor bastaria robar la ploma a la mia mà e tua, per hon, de perill de ma vida, encara no series certa. Mas no·m plau per mi, a qui nunqua has offés, attengues nom de homicida. E si, per lo poch que de tu fins ara mereixch, mes paraules de fe no·t paren dignes, serà forçat ma presta mort, obligant-te a tart penediment, los sia testimoni de veritat. E, si a la fortuna ha plagut de tu no haja attés conexença e si penedint-se algú de perdó és merexedor, no solament de tu yo·l mereixch, mas encara guardó, per la smena que en sdevenidor me spera. Si só cert de mon servir no·t desplàcia, ab tot que, si bé la fi de mes obres tens vista, me stimaràs de culpa delliure, encara que, en nom de enemich, haja offés lor murs de Troya, puix mon voler no ha pres terme en destroyr lo gran Ylion. Mas, seguint les cruels leys de Mars, he offert ma persona a sanguonoses batalles, tenyint, en aument de la stima de ma honor, los verts camps troyans de la mia sanch, e no com spia, mas com a cavaller, é seguit los militars costums. Ne ab cautela é pensat, com Ulixes, furtar los cavalls, fills de l'Aurora, per la pèrdua dels quals són vostres sperances del tot fallides.

E si, per tan justes scuses, no·t dolràs del perill de ma vida, hajes pietat a la tua terra, la qual, ja quasi destroyda, de tu sola repar spera. Puys sobre mi tant poder la granea de ma benvolença te atorga, que, si de tu m'és pres en compte, só content més no offendre los murs de la tua ciutat, ab tot que Agamènon, perdudes ses sperances, me reptara de poch ànimo o de necligent cavaller. Però, als que (ms. D qui) de tu atenyen (ms. D attenyaran) complida conexença, me hauran per quiti de tal infàmia. E no·m desplau, per fer majors mos mèriTs en sguart teu, diguen que aquell qui ha sobrat les forces e ànimo del gran Èctor, sol de tu, desarmada, sinó de strema bellea sia vençut.

TB: Hauf-Escartí 1992, II: cap. 369, 752, 18-753, 6.

TB: Vives 2004.

Puys sobre mi tant poder la granea de ma benvolença te atorga

TB: Hauf-Escartí 1992, II: cap. 331, 694, 30-31.

TB: Vives 2004.

millor que per més poch avisades paraules, te serà manifesta la sobresgran dolor que de continu de mi no s'absenta

TB: Hauf-Escartí 1992, II: cap. 331, 694, 32-33.

TB: Vives 2004.

E, puix totes mes paraules te mostren tens poder de perdre o restaurar ma vida, elegeix qual més te plàcia

TB: Hauf-Escartí 1992, II: cap. 250, 544, 14-15.

TB: Vives 2004.

que la tua bellea te fa meréixer, no solament desamant, ésser amada (ms. D encara desamant, no solament és rahó sie amada), mas, com a deessa, te presenta de adoració digna.

TB: Hauf-Escartí 1992, I: cap. 188, 436, 16-18.

TB: Vives 2004.

la mia mà encara dubtava pendre lo paper, crehent no admetria la ploma scrivint a tu paraules de amistat, ne menys elegia de (ms. D mas era plasent ma letre mostràs) la malvolença a què tes obres cruels me obliguen

TB: Hauf-Escartí 1992, II: cap. 246, 539, 20-22.

TB: Vives 2004.

duptant tanta crueldat ensemps ab tan strema amor en tu poguessen haver posada. E la fi de tals contrasts era legir altra vegada la tua letra (ms. D sol aquest pensament me forçava respondre a ta letra), la qual me paria de presta resposta mereixedora, si cregués les tues mans fossen lo darrer terme hon ella arribaria (ms. D a mon escrit). Mas recelava (ms. D crehia) que la glòria que de ma letra attenyeries, te faria a tos amichs descobrir lo que per amor és rahó tingues zelat.

TB: Hauf-Escartí 1992, II: cap. 246, 539, 24-29.

TB: Vives 2004.

(ms. D sol aquest pensament me forçava respondre a ta letra,) si cregués les tues mans fossen lo darrer terme hon ella arribaria (ms. D a mon escrit). Mas recelava (ms. D crehia) que la glòria que de ma letra attenyeries, te faria a tos amichs descobrir lo que per amor és rahó tingues zelat.

TB: Hauf-Escartí 1992, I: cap. 188, 436, 21-23.

TB: Vives 2004.

E, sens dubte, sobre ta letra attenguera terme de ma vida attribulada (ms. D atribulada vida), si amor (ms. D amor advocant la part tua) no·m fes clarament veure que, restaurant (ms. D la tua letra ésser mereixedora de resposta presta. Sol per restaurar) ta vida, devia de homecida fogir lo nom (ms. D e més per fugir el nom de homicida).

TB: Hauf-Escartí 1992, I: cap. 188, 436, 21-23.

TB: Vives 2004.

Tu·m demanes guardó de present (ms. D om. de present), per (ms. D de) la smena que de tos mals en l'esdevenidor te spera, a la qual no basta lo preu de ta persona

TB: Hauf-Escartí 1992, I: cap. 188, 436, 15-16.

TB: Vives 2004.

E (...) serà forçat la tua persona tantes offenses sostinga, ab tan gran pèrdua de ta honor, que no freturés de altra més justa scusa per al que me has offés. Però, als déus, envejosos de nostra pròspera fortuna, perquè de llur poder no perdéssem conexença, ha plagut de vosaltres, a qui tan poch stimàvem, hajam pres tants dans, que repar no speren. Ab tot que·ls vostres no sien menys, però, la gran stima nostra egualment perdent, fa adversa nostra fortuna.

Ne açò·t dich perquè·m plàcia scriure't (ms. D dir-te) paraules que de enuig te facen report (segueix ms. D mas per fer menys la erra dels mals)

TB: Hauf-Escartí 1992, I: cap. 172, 415, 11-17.

TB: Vives 2004.

E (...) serà forçat la tua persona tantes offenses sostinga, ab tan gran pèrdua de ta honor, que no freturés de altra més justa scusa per al que me has offés. Però, als déus, envejosos de nostra pròspera fortuna

TB: Hauf-Escartí 1992, I: cap. 187, 436, 3-5.

TB: Vives 2004.

E (...) serà forçat la tua persona tantes offenses sostinga, ab tan gran pèrdua de ta honor, que no freturés de altra més justa scusa per al que me has offés. Però, als déus, envejosos de nostra pròspera fortuna

TB: Hauf-Escartí 1992, II: cap. 321, 679, 38-32.

TB: Vives 2004.

Ne açò·t dich perquè·m plàcia scriure't paraules que de enuig te facen report, mas perquè, attribuynt als déus la causa de nostres mals, stimaré menors les tues offenses. D'on se porà seguir que (ms. D mas per fer menys la erra dels mals que per cause tua Troya sosté. Per ço), ab menys pèrdua de ma stima, serà possible attengues lo que ta letra demana.

TB: Hauf-Escartí 1992, II: cap. 321, 679, 12-16.

TB: Vives 2004.

Abandone la ploma (ms. D E fas fi), tement la tarda de mon scriure no meta en perill ta vida.

TB: Hauf-Escartí 1992, I: cap. 188, 436, 32.

TB: Vives 2004.