L'home pot ésser àngel

Joan Valls Jordà

I la vida és un instant que em posa el món sobre el pit.

Xavier Casp

  -9-  

Vot i veu

Jo no et perdré, humilitat, llum de la fe solitària que fa divina l'alçària del xiprer abandonat. Dius de mi el foc ha cremat  5 llesques de l'antic rancor. Tinc la ment en blanc d'amor per a allò que vinga i sé que el gra que jo sembraré serà pa de germanor.  10

  -10-  

Oració per la paraula verge

Deixa'm en aquest angle de la vida, oh bon Déu, en aquesta pausa bella on la llum sempre és nova i la paraula té un rajolí de neta melodia, un naixement de rou sobre les frondes.  5

Altres flors erudites broten fora del meu clos limitat, altres poncelles de saviesa usada pels senys amples que anomenen el món com una folla immensitat de còsmiques potències.  10

Jo ací, oblidat de tot, triant els mots que més tendrors ofrenen al silenci, els mots que en pura gènesi d'idees trenquen l'espill del llac com una pedra llançada per un nen enjogassat.  15

-11-

Jo ací, encisat per àngels invisibles que em dicten normes d'afermada absència i són gràcies, ritmes d'estels púdics dins del ressò infinit que mai no es farta, famolenc de bellesa cada dia.  20

Deixa'm en aquest angle tan difícil, ob bon Déu, en aquest deliri exacte, per pujar uns graons de bonhomia, per fer ben meua la unió que ansie amb el verb primitiu de la puresa.  25

  -12-  

Vençut per la gràcia

Del caos a la rosa __embrió i harmonia__ tot m'ha vençut amb llances d'abundor curullada. La pobra carn s'angoixa i l'ànima somnia l'altívola paraula difícil i negada.

Aquest deler de fer del mar i de la pluja  5 una imatge encarnada de metàfora viva, és llarg turment de l'home que el cimal petja i puja volent ésser bruixot de la bellesa esquiva.

La soledat tinc trista perquè taste esperances. El caos i la rosa m'han fet la sang roent.  10 La soledat nodreix un blau de benaurances en aquest dolor gris d'esmolat pensament.

Jo no vullc llibertat per perdre aquesta audàcia si la derrota empenta l'alada intenció. Pel càstig de la terra; de l'amor i la gràcia  15 copsaré la follia de la humana raó.

  -13-  

El nu de l'aimia

No ha lliscat al teu nu la trista boira de l'ànsia grossa, ni de l'angúnia secreta de nafrada impaciència. El cercle no és de foc ni de martiri. Centra un blanc colp de ritme a la luxúria  5 i abat selves de sang amb la perfecta música de l'espiga.

Àngels d'enllunada aparició rodegen el silenci, el cristall verge. I el marbre simulat del teu repòs  10 ordena el tast suau de l'harmonia.

Per a aquest serè instant de pinya exacta __carn vers l'obscura sínia del tacte__, pregue una pausa d'ala a l'instint negre i vullc que la dolcesa pressentida  15 m'arribe a l'esperit com una aurora: dàlia, neu, volada de colomes, arpeig enamorat del meu onatge -14- que el bes madur allarga al mut deler. Vullc encetar l'esguard sense follia,  20 adormir-me en to blau, lluny del vertigen, i que els fills del desig em tingueu llàstima. Així ja sé que a l'ombra d'aquest èxtasi el meu amor no acaba en nit de llavis. Ecos de veus antigues se me perden  25 venes amunt, a l'àmbit on t'exalce.

No vullc dubtes de cendra on ja perduren roses d'etern batec per a ma vida que amb l'amor que fa llum de la set fosca l'home pot ésser àngel.  30

  -15-  

Madrigal porta endins

Quin obsequi vers la llum els teus ulls que un llenguatge celeste enfila amb certesa de blau a l'ànima meua. Amb ells he viatjat, entre llurs llunes petites, ordint ma esperança, ma fe de caminer  5 i descrostant lentament l'orbetat terrestre, l'extern contacte material dels muts objectes. Que ja la claredat obri sa immensa rosa pia  10 a la recent sang enamorada, mossegada d'albes dèbils, de fogueres victorioses, de plenituds altes, de boscatges somniats.  15

L'envaïment de l'ombra no permet que aixecat en seda i ritme el teu maluc dibuixe eternitat d'àlber i riu i repetida vespra d'amor -16- a l'ofert horitzó que tu explaies.  20 Mira la nova coloma que et puja al pit sa tremolor de primavera, gerda sensació que brolla en brisa i arpa el teu esdevenir de poma ben complida. Et volten els presagis i les dents  25 del món, el que no pots veure sinó en lleus esquís d'una Suïssa a temps de vals pel nevat pendent del teu somni. Però cal esborrar-ho tot. Reste la fixesa com estrebada espiga  30 i al meu pensament l'allau d'una albada que comença als meus polsos el seu codi d'aromes esgrimits.

  -17-  

Tres païsatges natals

1. Ponent de Mariòla En el cim enlairat d'aquesta serra el meu deler de cel s'ha allargassat. L'aroma de la sàlvia florida puja com un encens d'eternitat. Ací l'ànima i l'àguila harmonitzen  5 una superba gràcia de pau, i pensar en la Mort té una dolcesa de sol ponent o cor il·luminat. Quin menyspreu més honrat per les cobdícies i per les ganes fosques dels humans.  10 L'amor per l'infinit del païsatge purifica les febres de la carn. Ja només sóc un bri d'heura estrebada a la roca blavosa del cimal. La paraula del vers es torna brisa  15 en mormols d'orgullosa humilitat.

-18-

2. Primavera a la vall del Serpis Ritme de la saba nova a la branca ve a gaudir en flor que amb zèfir s'estova mentre tot fidelment prova  20 la flaire del seu respir. L'oratge esclata de blau quan escampa el ploviscol. I una rialla suau sona com pifre de pau  25 al salze del rierol. L'ocell creua la muntanya. Or d'albada riu al pi. La flor d'ametler no enganya perquè en blanc a la neu guanya,  30 tot lloant-ho el teuladí. -19- Ja serpenteja en argent, sota el pont l'aigua del riu. I la xemeneia ardent posa rúbriques al vent  35 amb traços de fum joliu. El païsatge és fortuna de l'amor en joventut perquè va endolcint la lluna les paraules una a una  40 vers el bes desconegut. Però el centre de l'orgia, quan la nit bressa l'estel, agonitza l'alegria amb un vel de melangia  45 que un àngel baixa del cel.

-20-

3. Alzinar de la Font Roja La massa de verd fosc en la boirina aixeca a l'horitzó sa mola bruna i lloa el rossinyol damunt l'alzina les corbes delitoses de la lluna.  50 ¡Ai la faula de xic! ¡Ai la contalla de l'avi camperol, quan una nit, perdut entre el brancatge viu la dalla de la Mort en un llop tot enfurit! Per un dèdal de cingles s'esgarrifa  55 el silenci. Sols parla el fontinyol i cruix sota una petja la catifa de les fulles que moren sense dol. Jo diria que l'hora està embruixada per l'infinit encís que l'ombra beu,  60 però no, aquesta pau no és flor de fada, és lliri pur de la Mare de Déu.

  -21-  
  -[22]-     -23-  

El terrissaire

La forma elaborada de l'argila per la mà de l'artífex abillada, té expressió de feina eternitzada harmonitzant el fang que bé es perfila.

El terrissaire la terra vigila  5 acurant-la amb tendresa enamorada. Per a l'ús de la boca assedegada el cànter contindrà l'aigua tranquila.

Roda la mola de pedra. Al moment surt l'olla tosca de bella figura.  10 L'albor de l'home cavil·la la ment.

Déu fón l'artesà de la criatura, però el fang carnal és molt més dolent que la fermesa de l'argila pura.

  -24-  

El fuster

Del boscam on la branca udola i balla en orgies de vent i freda lluna, baixa al teu banc la fusta blanca o bruna a fer-se als teus colps cavall de batalla.

Quan la garlopa refina i raspalla  5 les llenques de noguera una a una, l'humil Sant Josep et dóna fortuna pels tirabuixons de la borumballa.

Roure, pi, banús, alzina, olivera, on resten arpegis de rossinyol,  10 celatges humits, rous de primavera.

Noble és l'ofici de fuster que esmera la mena d'una tasca que si es vol, per la creu i l'aladre, és la primera.

  -25-  

El manobre

Pedra i guix en amorfa melangia has animat, manobre, per ta mà. La matèria tosca ja volia ésser mur per al viure de l'humà.

La rajola encavalca l'alegria  5 i és alta la bastida, però va suant el cansament monotonia i el desmai apetint el tros de pa.

Per tu les llars són nius on l'evidència de la vida i dels vincles té saó.  10 Fons d'eternitat i de consciència.

Teulada, cambra, alcova i paredó fan de la intimitat la providència de no restar l'amor en abandó.

  -26-  

El camperol

Tu ets un bon monarca d'horitzons i de ben conreada soledat. Primitiu com el solc que fa fistons a l'erm que amb ull de rella has eixarmat.

En pregar per la pluja les cançons  5 són cobles abrilenques de bon fat, i albires amb esplet d'emocions l'esveltesa eucarística del blat.

Treball d'ordre curat en santa escola, a ple sol, a ple vent, la camperola  10 tasca de suc terreny i de suor.

Que el miracle només una vegada lliurà de la fadiga en la llaurada al madrileny Isidre, el llaurador.

  -27-  

El ferrer

Vulcà apareix amb rostre de ferritja i el ferro dins la farga es fa al roig bell. L'enclusa és un bou negre que desitja la lluita violenta del martell.

Al taller del ferrer fa una calitja  5 que perleja en suor sobre la pell, i el metall en cent formes s'encapritxa mentre la forja a colps ritma el tropell.

Màgica força que el ferro domina i amb l'escalfor del foc vincla i afina  10 fusions designades a un vast fi.

El vell Vulcà en la brasa s'il·lumina i alena el cau ferrat amb sa divina defensa de cuirassa al dur destí.

  -28-  

El minaire

Per l'àngel traucador de la muntanya que cerca el mineral amb insistència de formiga titànica, l'essència del treball té quirats d'or i de manya.

Les fosques galeries esgarranya  5 tenint per fur la ferma paciència però a voltes la mort té més potència i allí definitiva l'acompanya.

Ressona a l'antracita la picola. El cantell de carbó per fi rodola  10 dels segles que el tenien arraulit.

El minaire amb llanterna lluu i registra la gruta que el grisú fa més sinistra amb un rostre esglaiat i renegrit.

  -29-  
  -[30]-     -31-  

La pensa grisa

Medite al capvespre. De sobte un buit d'amargor que m'ompli l'ànima tant de temps elaborada per al dolor serè, per al desig, per a totes les altes cobejances  5 de la bellesa victoriosa.

¿Quin núvol de presagi, quina arrel de tristesa pressentida als ossos i a la sang somniadora?

Surt aquesta melangia  10 d'ensulsiada estrella per un tou on sura la misèria original de l'ésser, poruga i tremolosa tórtora del cor,  15 batec de soledat que diu per sempre com el riu de la vida jove i gerda té un curs desordenat, -32- un broll continu on canta l'aïllament la seua angúnia  20 feta de plany secret i flor marcida. És del tot impossible véncer aquest vertigen si el cel m'al·lucina i enfolleix el meu dol. Sense aquestes recances  25 el vol blau a la tarda voltada d'amables, angèlics fantasmes i records que guaiten a la llum difosa, tota arpa i tot ressò serien inabastables.  30 Ja que el silenci sense pols de pregària insistint llunyanies, nega l'home, l'ésser delerós, el que crida des del fons del seu abís ple de flama inquisitiva  35 aqueixes ombres capvesprals, ecos, fulgors, batec d'ales, remors indesxifrables de celístia, paraules de la mort que febles truquen al meu buit d'home que a la nit s'aflonja.  40

  -33-  

Dolor blau

Com un comiat de violetes al crepuscle hi ha un dolor blau en tot, pal·lidesa de la vida que no abasta sa conquista amb una fe vibrant d'aurores i corsers.

Aquesta llangor de marbre i aquesta angúnia de neu,  5 aquest rou fugaç al front pensatiu, aquest alt allunyament de l'àlber i l'estrella, són la història de les ànsies perdudes.

No en llums de fira s'abillen els destins, ni emmudeix la ira amb fuets molls  10 de flaires que cenyeixen els ventres complaguts. L'home santifica sa oberta rebel·lia al compàs jovenívol de l'esplai desfogat. Però es clivella l'ànima en un àcid de lluna, en un sabor metàl·lic de besos continguts  15 i s'arrossega l'absència al través del llampec amb aqueixa eternitat famolenca dels fruits a la vora de l'impossible abast.

Dolor blau, cansament descompost de l'anhel, presència de l'estigma  20 que insisteix en la nit de la pregària a fosques.

  -34-  

Elegia a una enamorada

¿Quina llum sorgeix del teu si, quin dardell d'assutzenes clavat en ta cintura allarga d'esperança la nafra lluminosa?

Voguen als teus ulls les aigües recòndites, dels orients somniats, els daurats plomatges  5 que un estiu d'espigues carnals varà al teu somni amb ombrosa pudicícia.

Jo t'he vist a la vora de la paraula ardent consumir el silenci, desfer amb la llàgrima els capvespres ardits  10 i tendrament junyida al cor que encara ignores dissimular l'esclat de la teua bellesa per al món que oblides.

Al racó més gelat de la tristor fila el teu pensament sos núvols llangorosos  15 i un esplai de parets et traeix. Habitació del fred. Cau en desempar.

-35-

¡Quina estança sense oïdes al foc sospirat! ¡Quina lluïssor als teus polsos de cèrvola abandonada!

A aquella ribera de naus sense missatge  20 restà l'adéu rendit, restà tremolant com ona que es trenca i repeteix sa fúria primitiva d'elemental ressò. Altra lluna reflecteix sense aquelles vigílies esdevingudes imatges que sents  25 vibrar com viva molsa en ta carn solitària que enfonsa al buit més verge la febre amorosida.

Dic el secret puríssim de l'illa en primavera, el bes continuat que es perd a la nit, i el soliloqui astral, la fredor que t'inunda  30 i volta de gel trist ton corporal abisme.

Llunyanes esplendors, arbres, fruits, selves, aventures terrestres de qui ja no glateix ton goig de futurs, s'obrin al sol, allí on exhalen aquells territoris  35 llurs daurats contactes, llurs vèrgens mansuetuds de curullades florestes. I de tota aquesta història només, només resta una carta escrita per una oronella.

Jo dic el teu plany i el teu dol.  40 Perquè sé que els cossos d'amor es derrueixen, mentre una boira nocturna i nostàlgica va eclipsant de gris les coses amb paciència autumnal, lentament.

  -36-  

La selva insospitada

Hi ha ocells obscurs que es belluguen a l'ombra de la puresa que s'esgota i la carn punyida de l'amor s'abat dins d'una boira d'enderrocat esglai. ¿Què és açò?  5 Un cíngol de nafres volta la vida en primavera. Perquè ha aplegat l'estol roent del desig avarament indòcil, ona de rebel·lia, derrocant els somnis d'esveltes aurores, llatzerant la palma de la blanca carícia.  10 I un túnel vegetal, contradictori, marceix la gràcia del lliri enterc per a només oir-se, només presentar-se els ocells obscurs de la selva pressentida.  15 Ells han reblit el gaudi de sangonoses despulles i han comparegut viscosament entre l'alba. ¡Quina paüra la de l'instint que esclafeix! Es veuen les serps boa com anellen els cossos de les daines tendríssimes  20 -37- amb una contorsió de lenta maldat innocent que defineix l'eterna llei de l'ànsia destructora. Les suaus panteres es veuen també esquinçar les garses més ebúrnies. I també les formigues,  25 les pacients i ràpides formigues, vianants d'un ordre que l'home infaust imita, a la humida ombria van deixant un ossam d'elefant sàviament devorat.  30

És la selva infinida, el tigre amagat que a tots fustiga mentre fornim nostra beina sentimental o cor. I tot açò que curulla l'ànima de l'habitant viu i batega en nosaltres,  35 perquè som material de món i presa, sense àncores invertides per a enfonsar-se al difícil naufragi del cel.

  -38-  

L'infant tísic

Davant d'aquesta flor de trista infància on dolçament la gràcia esmortida mostra un turment suau de roges nafres i una suma de fams mai no reblides, quin abisme, Déu meu, de món culpable.  5 Quanta amarga sorpresa, quant d'oblit al so de les rialles consentides, al foc dels odis, de la cendra mísera, darrere de les mil gaubances boges amb què l'home cobreix el seu enfit  10 i el seu fàstic ocult per la cobdícia. Per fi ha vençut un vent de malaurança, una sang penedida per la boira. Per fi ha estat condemnada l'assutzena a la greu soledat horitzontal.  15 Rosella de l'esput ja és cosa certa, que el mal diví com deien els romàntics, és caverna de pànic i foscúria que apaga amb les llangors de cada vespre sang a penes bressada per l'instint,  20 -39- sang que té ritme d'angèlica saba i a la pell traspunta amb triomf de rosa. Al rostre de l'infant guaita amarg rictus. Ell sospita que aquest assossec bla, el cos encarcarat i el batec moix,  25 són tocs d'alerta, són crides obscures d'una malenconia que allargassa el dolor de la carn per aquell negre camí que condueix al cementeri. Aquell camí que la tardor marceix  30 de molsa i fulles grogues, fent catifa per al pas dels taüts, arquetes blanques. Com una lluna freda en erms de sorra l'infant albira angoixes de distància, miratges del no-res. ¿On el jardí  35 de rialla de branques, primavera enfollida de vols de papallones, ombres de salze, somnis delerats de fades de tan rossa cabellera com la llum matinal a trenc d'albada?  40 ¿On les visions de geografia: valls, muntanyes, torrents, rius, arxipèlags, Austràlia amb el cangur, l'ós del Pol, i les daines cimals dels Pirineus, i els cocodrils dels llacs misteriosos  45 a l'Àfrica salvatge de les feres? Tot es mescla a son seny, fent-li ganyotes i esclafeix d'enyorança, i en la lluita que manté contra el pes d'aquest vertigen colpeja l'amenaça que fa moure  50 -40- un crit al cel pel seu pulmó que es gela. I ve un plany en silenci. És l'esperança, l'estremiment vital que pot encara enlluernar Déu només demanant-li un bri de força enterca en aixecar-se.  55 Però tot pesa massa: la misèria, l'oblit, la malaltia i les parets on llisquen tristament els goterols i la tos que ressona malastruga.

  -41-  

Aigua amarga

Ara que la bellesa entre les mans vessa al cor el plaer i l'embranzida, i l'amor té vivor, grau de rosella, i malgrat el seu to, ¡que insadollable!

¿Què és el desig per a la set de coses  5 quan els anys cerquen més, ànima meua? ¿Què són els vincles i les abraçades, les frases expressades dins la boira, el tacte furiós en la tenebra, quan els cossos s'aferren per no caure  10 a l'abís del no-res, al buit perfecte?

Ara que el somni era una collita de dons agraciats entre el proïsme, veig amb por vianants, esquius espectres, ombres de cobejança, negatives  15 portes que es clouen quan la crida exalça l'almoina d'amistat que es necessita per a cenyir la llàgrima a l'estrella.

-42-

Tant que pesen les hores d'esclavatge, les hores de treball per l'harmonia,  20 les estones de flama per no veure els hòmens fets erugues de l'oblit, per no sofrir l'aspriva llunyania del germà que no guaita a la finestra i es passa l'existència amb les xifres.  25

¿Seré de pasta dèbil o de fang més sensible, Déu meu? ¿Seré tan sols un trist assedegat de l'esperança, una veu extraviada pels boscs, perquè em pugen a la gorja les queixes  30 d'aquesta solitud en què viu l'home?

A voltes sent la terra que m'ofega i quan vullc beure pau, una aigua amarga.

  -43-  

Elegia de l'àngel

- I - A l'aresta d'un núvol de l'albada, amb blavor sideral, apareix fent-se carn humanitzada l'ésser angelical. De Déu porta un reflex de profecia  5 entre ecos imperants __polsos rabents__, i als llavis la tendror de l'elegia amb l'arpa veritable dels laments. Ha vingut com una aura fugissera. Tan sols el seu albir  10 és sotjar la caòtica fal·lera perduda avui i ahir. I ha retornat a veure entre tenebres l'aldarull terrenal, la sang de l'odi foll que brunz les febres  15 amb tentacles del mal. I ha vist la rosa pura blasfemada, el foc sagrat del bé mig arraulit, -44- el plany de la donzella ensulsiada i el fang volent lluitar amb l'esperit.  20 L'àngel al que pertany tel observança esma de bon ull té, arpó diví que es llança i de l'home fereix l'obscura fe. Àngel: gràcia sempre alleugerida  25 pel vol del gris oreig, signe misteriós de fe i de vida, difícil en l'altura en què jo et veig. Tu que veus d'aquest món les cobejances amb un dolor diví,  30 et pregue que nodresques d'esperances els ossos dins la tomba fins la fi. Alça la veu i dia-nos la pregària d'on surt la teca llum, per a invocar la fita necessària  35 i mitigar el fum, aquesta boira espessa que enverina tot intent d'unitat podrint l'alta puresa pelegrina i el plor del teu mandat.  40

-45-

- II -    Diu l'àngel:  Home: argila formosa que floreixes tan bell sota el blau cel, cendra demà a la fossa, instint de força jove amb gest rebel. Múscul de gosadia  45 amb delers d'impossible paradís i arbre de l'alegria quan el vincle d'amor et mou somrís. Perquè fores imatge del meu regne de llum que no has cercat,  50 escolta'm el missatge a l'hora del pecat. Tu que has rebut la certa, la més pura dolcesa original i ofrenares a Déu l'ànima oberta  55 com un edènic fruit primaveral. ¿Per què oblidant l'origen et vesses vers l'abís entenebrit i fas de la ceguesa dol, vertigen, brega de cobejança, foll delit?  60 ¿Per què la conreada paraula de conhort que Crist clamà no és en tu com la llàntia sagrada en el negre nocturn que et desvià? Silenci i més silenci. Ombres rodolen.  65 -46- Són corbs després del crim i de l'estrall, són becs i urpes que volen la presa més golosa riu avall. I en corrent que es destria l'esperança de llum divina es perd  70 mentre hi ha una agonia d'estels i àngels que clamen al desert.

- III - A l'aresta d'un núvol de l'albada una veu s'ha perdut a l'horitzó. Era música en flor ben acordada.  75 Ningú no li donava la raó. Ara ja el cel espleta i desclou policrom el seu ventall, mentre va l'oreneta lliscant el rierol de lleu cristall.  80 I amb l'eterna harmonia del bosc feréstec que ressona al vent, es sent la melodia de l'àngel que s'absenta de la gent.