-[100]- -[101]- -102-
Quan aquella moça va arribar als setze anys, va sentir un viu desitg d'enmirallarse.
Tot va venir de que'l pastor de l'Ensulcida, al sortir una festa de missa matinal, va començar a miràrsela ab ulls encesos de luxuria y va acabar per dirli, ab veu enfarfegada:
-¡Fòtxere de moça! Te tornes gopa ¡com hi hà dés! ¡Qui't pogués heure, tan molsudota!
Un altre día, passant per davant del hostalet del Serrat, una colla de llenyetaires que'n sortíen, varen etzivarli un grapat de mots tan vermellosos, que la varen fer enrogir.
Semblants paraules de desitg carnal removíen la moça fins a les entranyes Y desde aquell punt, se damnava de no -103- tenir un troç de mirall, en que fos menut com el palmell, pera mirarshi la cara, pera contemplarshi aquell coll y aquell pit combat que feyen venir temptacions a n'els pastors. Ja n'estava cuita de passarse d'esma l'escarpidor pels cabells. Ja n'estava cuita de pentinarse a les palpentes.
Però, com que al casalot del peu del cingle, ahont vivía soterrada ab son avia y ab son pare, ni mobles tenien pera ajassarse y pera seure ¡ves si hi havía d'haver mirall pera gaudirshi la moça! Els pochs trastos del casalot eren tan vells que ab prou feines s'aguantaven, iguals que'ls de la cançó:
| Cadiretes coixes, | |||
| pots y banchs corcats, | |||
| pastera esberlada, | |||
| armari enfonzat. |
Un dia, tota resolta, la Guillema va dir a son avia:
-Mireu, avia; heu de donar entenent al pare que un dijous que vagi a mercat, se m'enmeni.
-¿Y què vols ferhi a mercat?
-Vull que'm compri un mirall pera pentinarme. Ja n'estich tipa de trenarme las cues sense saber lo que'm faig. Ab un -104- mirallet rodó, d'aquells que's pleguen, ja'n tinch prou. A l'Hostalet ne vaig veure un y la moça de l'hermitana'm va dir que no més costava un vintidós.
Però, quan el pare va haver esment de la fatlera de la moça, li va dir ab el tó sorrut que acostumava:
-No tenim cortos per la sement... y en llençarem per miralls...?
-Es que jo no us dich pas ara, tot seguit...
-Donchs, ¿quan?
-Quan... poguem vendre'l roldó..,
El pare va fer anar el cap, com volent dir que ja veuría.
Però va venir que'l roldó's va vendre, mal venut, molt mal venut, perquè aquell any n'hi havía hagut tanta abundor que'ls pellaires ja no'n volíen... y no's va parlar més del mirall. Aquell dijous d'anar a mercat may venía, may venía, y la Guillema's despacientava en la soletat de les boscuries.
-¡Maleitsaga, maleitsaga! -mormolava de baix en baix, ara tocantse ab el palmell de la mà la cabellera y les galtes, ara acaronantse el coll y el naixement del pit, com pera veure si, valentse solament -105- del palp, ne treya l'aigua clara d'aquella boniquesa temptadora que copdiciaven els bosquerols.
Allò de que ella fes néixer en els homes tan viu desitg, la tenía trasbalsada. De dia no rumiava pas res més, y de nits hi somiava. La deria de veures ab els seus mateixos ulls, tal com era, tal com la veyen els altres, la feya tornar pensívola y tristoya, com un que ha perdut quelcom y no sab trobarho. Tot ho feya d'esma y les coses li queyen de les mans.
Son avia li deya:
-¿Què tens? sembles enza...
Son pare afegía, sempre ferreny:
-No ets bona pera res... ¡Mal llamp! ¿Que t'han donat encantaries?
Però, ella, igual que si no ho sentís, restava somiosa, mústiga, cercant sempre la soletat. Així que veya son pare fòra, y distreta a l'avia, s'enfilava cap al bosch o bé baixava al torrent, pera capdellar y descapdellar a soles la eterna caboria que la perseguía. S'asseya al peu d'una soca, y rumia que rumiaràs. Després s'alçava y, com una ànima en pena, començava a passejarse, mitg adormida, mitg desperta, en una mena d'ensopiment estrany.
-106-Una tarda, caminant per la vora d'un reguerol del torrent, li va semblar veure passar una ombra d'ella mateixa, reflexada en un clap d'aigua. Va aturarse tot de sobte y va mirar dins del clap. La imatge cercada de tant temps, se li apareixía quan menys s'ho creya. ¡Quina cosa més estranya! Per una colzada que feya'l reguerol. l'aigua se n'entrava en una mena de clot obert en el rocam, y allí s'estava quietona, arrecerada, sense sofrir empentes de la corrent.
Ab el desitg de veures a son pler, la Guillema va ajupirse, posant la cara a flor d'aigua. Però, de tant acostarshi, de moment no's va veure enmirallada. El fons del sot era tot tacat de clapes de molsa negra, rostida pel sol d'agost, quan las caloraces aixuguen l'aigua de aquell indret. Allavors la moça's va enretirar una mica, y la figura's va tornar a reflectir. ¡Quin plaher més voluptuós sentía la xicota en aquells moments! El mirall no era pas tan clar ni trasparent com la lluna de cristall que somiava, però era més gran, molt més gran. S'hi veya tota, fins a mitg cos, y no's cansava de mirarse. Era tant el goig que li pessigollava l'ànima, que fins li va venir a la boca la -107- cançó que de criatura havía sentit cantar:
| Dònes bojes de Riells | |||
| que a l'aigua anèu a mirarse, | |||
| no us hi encantèu massa temps, | |||
| que us tornarèu dònes d'aigua. |
¿Però, ves què li feya a n'ella tornarse dòna d'aigua, mentre's pogués contemplar els cabells crespats y negres, les galtes entre morenes y roges, els llavis sanchnants y molsuts, el coll grassó y el pit reinflat? Totes les paraules de desitg que li deyen els bosquerols li anaven venint a la memoria, com uua corrua de mals esperits... Y aleshores, ella va començar a treures el mocador del cap, el mocador del coll, després va desferse els primers gafets del gipó y, quan ja anava a destrenarse les cues, pera contemplarse en tot l'esclat natural de la seva rústega boniquesa... va sentir un crit esfereidor que la va deixar aturdida.
-¡Guilleemaaa...!
Era la veu de son pare que la cridava desde'l peu del cingle.
A corre cuita, la moça's va compondre com va poder, se va lligar els cabells, se va posar el mocador al cap y, cames ajudeume, cap al casalot.
-108--¿Ahont ets anada? No sé ahont te fiques... -li varen fer el pare y l'avia, en arribant...
Ella va donar qualsevol excusa, y en tot el sant dia va fer la farina blana, per estalviar renys y preguntes. Però, l'endemà, així que's va veure sola, altre cop va esquitllarse cap avall, enduèntsen pinta y escarpidor pera pentinarse al torrent. Ni una regina devant d'un trèmol ha fruit may tant com fruía la Guillema devant del sot d'aigua que li servía d'espill. Primer se desfeya les trenes, permetent que la tofa li penjés; després se passava l'escarpidor, per deixar els cabells ben esclarits; acabat, se'ls allisava ab la pinta, com si urdís seda pera teixir; al capdevall venía el trenarse les cues y ferse el monyo, aguantantse els lligams, entre les dents y fins estarrufantse uns quants cabells sobre'l front, lo mateix que les damiseles de ciutat. La vida sencera hauría passat encatarinada devant del sot d'aigua, si a lo millor del encantament no hagués sentit aquella veu que l'estemordía:
-¡Guilleeemaaa...!
Aleshores trescava rostos amunt com una dayna, pera aplacar les ires paternals, -109- però l'endemà tornava a la caboria, y cada dia lo mateix.
Una tarda, son pare va posarse al aguàit, la va veure sortir y se'n va anar darrera d'ella. Quan la moça va ésser al torrent, va veurer com se treya la pinta, com se desfeya els cabells, com se contemplava ella mateixa ab una mena d'adoració.
-¡Ah, si! -va pensar, tot sorrut, el pare. -Ja t'arranjarè.- Però no va dir paraula y va desaparéixer sense fer remor, un cop vista la facecia.
Més refiada que may, la Guillema l'endemà se'n va tornar cap al torrent, però així que va arribar al reguerol, se posava les mans al cap, desolada.
El mirall d'aigua havia desaparegut. El sot se veya tot omplert de terra y de pedruscall.
-[110]- -[111]- -112-
Els xicots del carrer Major prou s'esgargamellaven cantant, a totes hores del día:
| -Potecari brut, | |||
| Cara de granota, | |||
| Quan no té diners | |||
| Fa mala carota. |
Però, encaparrat com estava ab les seves classificacions numismàtiques, el saberut apotecari don Joan de Déu, ni tan sols les sentía aquelles cançons de mofa ab que la quitxalla del vehinat li venía a fer la guixa, boy tafanejant per les ventalles del carrer. Altres cabories, altres mals de cap tenía, que parar esment en allò. L'una hora perquè havía rebut unes monedes que estaven per classificar, l'altra hora perquè havía de desxifrar una inscripció borrosa, el fet -113- es que molts díes no assossegava ni podía aclucar els ulls a la nit.
Pensatíu, rumiós, amohinat, sempre ab el pensament a tres quarts de quinze pera tot lo que no fos la ceba de la colecció, passava la vida darrera l'escriptoriet del taulell, acaraciant el somni fantasiós de les monedes que li mancava pescar pera omplir els buits d'aquelles series inacabables que li ballaven pel cap eternament. La serie cosetana... la serie ilerdenca... la serie tortosina... y la serie rodia... y la serie ampuritana... y la serie bisulduna... Com una lletanía sense fi li passaven per la memoria els noms dels exemplars que ja tenía o dels que li mancava coleccionar... y així se li escorría la existencia, breçant perpetuament l'imaginació en un deliri de grandeses numismàtiques, en un febrós desvari de moneda històrica... fins que, entrant algun comprador a la botiga, l'arrencava brutalment del èxtasi, pera ferlo caure en les realitats prosàiques de la vida terrenal.
-¡Dos quartos d'engüent de contracàs! -demanava un xicot ab cantarella.
-¿Dos... quartos... de... què...? -preguntava distret l'apotecari.
-114--D'engüent de contracàs, pera mon germà petit que s'ha donat un cop de cap en el cantell de la porta...
Y allavors l'apotecari s'alçava tot rondinant y, després de desar delicadament en un calaixó del escriptoriet les monedes que estudiava, recorría com un sonàmbul, ab la mirada perduda, prestatges y prestatgets, buscant, com qui diu a les palpentes, per entre'ls pots trencats y bruts, el del engüent que li demanaven.
Tant era lo que anava encaboriat, que li va passar que un día va equivocarse de pot y va donar un remey per altre. El comprador li havía dit «emplastre simple»... y ell que va y li embolica «un emplastre de cantàrides», y vetaquí que al malalt, en comptes de ablanírseli el tumor ab el lenitiu, se li va inflamar de tal manera ab el vesicatori que, si no va morir d'aquella feta, va ésser per un voler de Déu.
Desde aquella hora endavant, va perdre bona xica de parroquia l'apotecari del carrer Major. La brama va corre de que s'errava de medecina, y molts pensaven: no m'agafaràs... Però a n'ell, sí, que tant se n'hi endonava de tenir més poca gent. Així no'l distreyen tant de -115- les seves cavilacions. Així tenía més lleure pera aconduir aquells florins, tan rebonichs, d'Aragó, y aquells hermosos ducats-del-rey y aquells mancusos y morabatins d'or y aquells croats y aquells sisens de plata, que eren la seva gloria y el seu torment.
Posseir aquelles monedes era com tenir l'historia entre les mans; era com fer coneixença ab les generacions de la velluria; era com deturar el temps y entreveure la gloria dels passats... Però així que li veníen a la memoria els molts exemplars que encara li mancaven pera arrodonir un xiquet les series, li entrava un desfici, una frisança, un afany de posseir! Y, sobre tot, quan pensava que moltes d'aquelles peces sospirades jeyen en poder de gent que ell creya indigna de semblant tresor, perquè no tenía prou caletre pera aquilatarlo degudament, allavores li entrava aquella extranya rencunia que sent tot veritable coleccionista contra el seu rival afortunat.
Està per demés el dir que d'aquest tripijoch de les monedes antigues, la butxaca del apotecari se'n ressentía un bon troç. Ademés d'anàrsenhi molta parroquia de la botiga, també se n'hi anaven -116- els pochs o molts cabals arreplegats ab prou pena y prou angunia durant tota una vida consagrada a l'espàtula y al matràs.
Això de la colecció numismàtica, ja se sab que es car bocí, perquè'l que compra una moneda antiga, ademés de lo que val de plata o d'or, ha de pagar la valúa històrica, y com que això es una cosa tan elàstica, tan vaporosa y espiritual que no té preu en cap tarifa, hi ha exemplar per aquests mons de Déu que costa un ull de la cara. Per un bessant valencià del temps de Jaume II que ab prou feynes pesaría dos durets d'or, l'apotecari n'havía donat dues unces y dues unces y mitja, segons la raresa y el bon estat. Y com que les compres sovintejaven y ell no mirava gens prim, sempre encalabrinat ab la fatlera que l'obsessionava, va començar a endarrerirse, va començar a contreure deutes, acabantli per passar la cosa més extranya d'aquest món... y es que, com més monedes arreplegava, anava tenint més pochs diners. Tant com la colecció li augmentava, el calaix li disminuía. Però la ceba era més forta que ell y no hi podía fer més. Quan se veya encara tan lluny de omplir les clarianes -117- que tenía al monetari, se sentía com ferit, com humiliat en el seu honor de numismata.
La seva pobre dòna, prou li predicava sempre:
-¡Joan de Déu, Joan de Déu, a tú't perdrà l'ambició! ¡Aquest afany d'atresorar moneda't portarà un día o altre a demanar caritat!
Més, ell, encegat ab la seva deria, no s'adonava de res. Ni veya que la botiga se n'hi anava per portes, ni que's trobava sense un clau. Mentres el monetari se li anés omplint, poch li feya que se li buidés la bossa. Y tant y tant va descuidar el negoci, que al cap-de-vall, lo mateix ell que la seva dòna, van haver de cantar els goigs de Sant Prim. Va venir un moment, un moment crítich, en que, ab tot y tantes dobles y tants florins com teníen ben desats, no sabíen pas de que fer mànigues pera arribar a fer bullir l'olla. Entre mitg de les riqueses numismàtiques en que vivíen, la miseria s'apoderava d'ells, y ja no teníen roba pera mudarse y anaven per tot día fets uns pellingots. May ab tanta rahó com aleshores, la quitxalla entonava la cançó:
-118-| -Potecari brut, | |||
| Cara de granota, | |||
| Quan no té diners | |||
| Fa mala carota. |
Mala cara com aquells díes de penuria, no l'havía feta may. Ni may havía anat tan espellifat de calces y levita, ni tan tronat de barret, perquè a la habitual desidia del home que té una ceba massa arrelada al magí, don Joan de Déu hi afegía el decaiment natural que porta en sí la miseria. Desde aquella hora endevant, al pobre numismata li va tocar ballar ab la més lletja de totes. Els acreedors l'empaitaven nit y día, y fins l'amo de la casa el va empendre seriament, perquè's donava el cas de que aquell bon apotecari, que tenía en son poder tantes monedes que havíen fet bon paper en famosos tresors reyals, se trobava que devía qui sab els mesos de lloguer.
Y vetaquí que un día, tot determinat y resolut, va presentarse el propietari a la botiga, dient que, si no'l pagaven tot seguit, se veuría obligat a pendre un determini. Atribulat per l'amenaça, l'apotecari va demanar un altre respir, ab veu plorosa:
-119--Si pogués tornar a passar...
-Ja he passat massa vegades.
-¡Esperis, per pietat, un xiquet més!
-Me sembla que m'he esperat prou. O bé'm paga ara, o bé l'hauré d'embargar.
¡Embargar! Aquesta fatídica paraula va sonar sinistrament a les orelles del apotecari. El pobre home ja veya, horroritzat, com escribans y agutzils li remenaven el monetari y se n'hi enduyen el bé de Déu de les seves ilusions.
En aquell flagell terrible se li va ocòrrer oferir al crudel amo de casa, unes quantes monedes del seu tresor, fent en semblant conflicte com fa el capità de navili que llença al mar part de les mercaderíes, pera salvar el gros del carregament. Groch com la cera, el numismata va ficar els dits en un calaixó de l'escriptoriet, va treure un bon pessich de croats y divuitents de plata y els va allargar al propietari ab tota la recança d'aquest mon.
L'amo va restar més que sorprès al veure aquella mena de ralets extranys, tan revellits y ronyosos. Perquè tot lo que ell era entès en pessetes de les -120- usuals, era ignorant en materia de numismes.
-¿Què es això que'm dona aquí? -va preguntar, tot estranyat.
-Monedes antigues... Son de les úniques que tinch...
-Però... ¿què vol que'n fassi, si aquest metàlich està retirat de la circulació? -replicava'l propietari, plè de lògica.
-Però, si encara valen més... -insinuava ab timidesa el numismata.
-Però, ¿passen o no passen? -feya l'un.
-Tant com passar, no senyor... -responía l'altre.
-Donchs, allavores...
-Però, es que encara tenen més valor que si passessin...
-No pas per mi, que no sé a quant se cotisen. Potser en tindràn pera vostè o per un cebellut d'antiquari com vostè, que per una moneda vella que no circula, en dona de les de trinca, de les que corren en les tranzaccions...
No hi va haver medi d'entendres, y lendemà se va trabar l'embarch a la botiga. Ab la consternació a l'ànima y les llàgrimes als ulls, l'apotecari va haver -121- de presenciar com, després dels pots y dels matrassos, s'apoderaven els curials, ab mà sacrílega, del tresor, del monetari! Devant de la profanació, va caure sense sentits, y tan gros va ser el trastorn que la vergonya del embarch va causar a la seva dòna, que d'aquell cop va morir.
L'apotecari era més fort y va salvarse... però, potser millor hauría sigut que hagués seguit a la tomba a sa muller, perquè al cap-de-vall, quan va sortir de la malaltía, va trobarse sol y vern al mon, sense botiga, sense dòna, sense llar... y sense aquell monetari que havía sigut la seva gloria y era la seva perdició.
Aleshores va cumplirse la profecía de la seva dòna, y no va tenir més remey l'apotecari que posarse a demanar caritat. Aquell home, que en la seva edad d'or havía sigut amo de tanta moneda històrica, ara que era pobre y vell, se hauría de veure captant monedalla moderna als tranzeunts. Assegut en el grahó d'una porta del cap-de-vall del Carrer Major, passava tot el sant día esperant que alguna ànima cristiana li tirés dins del barret una d'aquelles prosàiques peces -122- d'aràm, que la gent d'ara en diu cèntims.
Y entre caritat y caritat, li quedava al pobre apotecari temps sobrer pera enfonzarse en les més tristes reflexions. Ja que no podía fer res més, filosofava, y tot filosofant, filosofant, va arribar a les conclusions més sorprenentes. Havía sonat l'hora de les clarividencies, de lo que'n diuen «lluminoses síntesis.» Tot ho veya clar allavors... A n'el món n'hi havía de dues menes de metàlich: les monedes antigues que son les monedes del ideal; les monedes modernes, que son les monedes de la realitat. Les unes, les que no passen, representen la poesía, la gloria, el misteri del passat y alimenten els somnis del esperit. Les noves, les de trinca, les que estàn en circulació, representen l'utilitat, la ganancia, el benestar de la vida y serveixen pera satisfer les necessitats corporals.
-Y la gran llàstima es -acabava dihent el pobre apotecari- que, en aquesta darrera hora de la vida, jo'm trobi que no tinch ni de les unes ni de les altres, ni de les que son bones per l'ànima, ni de les que son bones pel cos!
-[123]- -[124]- -125-
Anava tan distret el jovincel, camí amunt, camí amunt de l'existencia, que quasibé fins a toparshi, no's va adonar del vell xaruch que marxava camí avall, camí avall sempre... Quína impresió més rara va causarli la presencia d'aquell jay!
Era'l vell més vell que havía vist en sa vida. No semblava que dugués assobre feixos d'anys, sino feixos de centuries... ¡Tan caragolat anava d'espinada, tant arrugat de mans y rostre! Ni en els malssomnis de la nit ni en els desvaris de la febre, s'havía may obert pas tal aparició de senectut decrèpita.
Inmediatament se va ficar el jovincel la mà a la butxaca y, trayentse una moneda, va allargarli. Pero, ell, el vell xaruch, ab una expressiva acció de mà, cerimoniosa -126- y digna, va refusar aquella almoyna. Y sense ombra de menyspreu ni vanitat, va mormurar entre llabis:
-Grans mercès.
Al acte va notar el jove que havía comès una torpesa. Bé's veya prou qu'encara que anés vestit com un mendicaire y estés arrugat com un pergamí y encartronat com una momia, aquell vell tenía misteriós aspecte de majestat com el de un monarca o d'un príncep, com el d'un patriarca de l'antiga lley o a lo menys el d'un patrici de gran raça.
-Ja ningú'm coneix! -mormurava'l jay planyentse, entretant, ab aires tràgichs.- Adhuc me fan caritat... a mi qu'he tingut palaus de marbre y pòrfir, a mi que he tingut tresors més opulents que'ls de Midas els de Cresus!
El jovincel restava, entretant, avergonyit y extranyat; potser més extranyat que avergonyit.
-Ja ningú'm coneix... -seguía dihent el vell- y els cants d'amor que jo he dictats, ara celebrats per místichs, ara entonats per eròtichs, son més famosos que'ls d'Anacreonti y de la Safus, perquè han sigut enlairats arreu del món, lo -127- mateix en els chors de les esglesies que en les cambres de les dames...
El jovincel aleshores va pensar: aquest home desvarieja. Però ell, com si li llegís en els ulls lo que rumiava, va respondre ab tò calmós:
-No somío, no somío... Aquí si algun somni hi ha de maravella, son els prodigis autèntichs que jo he vistos y tocats... Son els murs d'or y d'aram que he construits pel gran temple... son els milers de dònes, blanques com llet, rosses com sols, tendres com lliris, que he tingudes per esclaves... Ja s'es perduda la memoria dels grans homes... ningú'm coneix... ningú'm coneix...
-Pobre boig! -va pensar, retirantse el jovincel, mitg afligit de compassió, mitg contorbat de misteri.
-Ningú'm coneix! -entretant seguía el vell exclamantse.- Ningú'm coneix... y soch el rey Salomó!
-[128]- -[129]- -[130]- -131-
En aquella vileta de montanya, xica com el palmell de la mà, però corcada pels odis del pobre y les tiraníes del rich com la ciutat més populosa, hi vivía en Jan Oriol, minyó d'ànima senzilla y tendra, oberta a tots els entusiasmes y a tots els amors. La magestat del cel y la hermosura de la terra li havien inspirat desde noy belles complantes saturades de fervorosa adoració; però tant o més que les visions de la naturalesa, li van fer més tart somoure'l cor els ideals de justicia y de germanor entre'ls homes. No hi havía res que'l conmogués tant com l'espectacle de l'humil trepitjat pel poderós, del ignorant escarnit pel sabi, del pobre esclavisat pel rich. Acondolit a tota -132- hora de la humanitat afligida pel dolor, se passava la vida somiant ab l'adveniment d'una edat nova, perfumada de bondats, en la que grans y xichs arrivessin a viure frech a frech, sense rencunies ni vergonyes.
Desde'l día que va veure com una familia de parcers, per no poder pagar la part al amo, tenía d'abandonar el terrer que durant sigles havía anat conreuant de pares a fills, va sentir de cop y volta una irresistible vocació que l'empenyía a formular en candencioses posades els crits de pena que li arrencaven la tragedia dels vençuts y la crudeltat de les lleys humanes.
Però en Jan Oriol era tímid, molt tímid, y com que sentía gran rubor per les seves gestacions mitg poètiques, mitjhumanitaries, amagava a la vista de tothom, igual que si fossin el cos d'un delicte, tots aquells fulls de paper ahont hi deixetava trocets de la seva ànima. Ningú, ningú en sabía res d'aquells versos teixits en la soletat y en el silenci; ningú en sabía paraula de aquelles rimes melangioses, amarades en la tristesa del mon y en l'anyorança d'una existencia millor, en la que'ls ignorats, els modestos y'ls adolorits -133- poguessin alçar una mica el cap entre'ls que's gaudeixen de la vida.
* * *
S'ha de dir, pera ser verídich, que gran part d'aquelles idees de redempció social a n'el pobre Jan se li havien ficat dins de l'esperit tot llegint els hermosos versos de l'escriptor més famós de l'època, en Terenci Dasca, qui, entre els autors predilectes, era'l poeta dels seus amors. En cada pàgina del cantor dels pobres, del «poeta dels humils» com l'anomenaven els contemporanis, el rimaire inèdit de montanya hi sentía bategar el cor del gran home, tot ell encès de pietat pera'ls seus germans obscurs.
Els hèroes anònims cantats per en Dasca li poblaven a tota hora l'imaginació. Com una professó de màrtirs sense nom y sense palma, de nit y día li desfilaven pel pensament els modestos protagonistes d'aquells poemes consagrats a les llàgrimes silencioses y a la pena recullida. Tan bon punt era el geni desconegut que, portant un mon d'idees dintre el cap, passa sense ser vist per davant les multituts indiferentes; tan bon punt era l'home resignat que camina a batzegades per la -134- terra, sense gosar alçar el coll del jou que l'aclapara. Uns cops, era el solitari que fa la bona obra per sota mà, per defugir l'aplaudiment y la gloria; altres vegades era el desconsolat que no te qui l'encoratgi ni li aixugui les llàgrimes dels ulls... ¡Quina devoció més fonda l'inspiraven al pobre Jan aquells tristos personatges y quin respecte li feya l'home sublim que'ls havía llençat a la vida eternal de la poesía!
Més que admiració de deixeple, era fervor de creyent lo que sentía en Jan Oriol pel «poeta dels humils», perque, com passa tantes vegades en la comunicació intelectual, l'entusiasme pel escriptor havía acabat per convertirse en amor pel home íntim. En Terenci Dasca no podía ser el literat indiferent que fa ofici de la seva inspiració elaborant una obra divorciada dels seus actes, sino el poeta sencer que concorda l'obra y la vida interior, sent artista y apòstol tot d'una peça. Ja es cosa gran y maravellosa predicar a la gent per medi de cants y odes, però encare es més gran y prodigiós afegirhi la hermosura dels exemples!
-135-* * *
Per això en Jan no'n tenía prou ab la lectura dels poemes dictats pel mestre; no s'en sabia acontentar d'aquelles pàgines amoroses... necesitava quelcom més directe e inmediat, li calía acostarse al ídol, venerarlo cara a cara, ferlo objecte personal de la seva adoració.
-¡Si pogués vèurel! ¡Si pogués conèixel! ¡Si pogués parlarli! -pensava continuament. -¡Si un día conseguís la gracia de que m'escoltés els meus pobres versos!... perque... ¡ves si es estrany! quels papers que no hi llegit may a ningú, a n'Ell sento desitg de llegírloshi...
Cada cop que baixava a ciutat, que era molt poques vegades, emprenía el viatge ab l'intenció fermíssima d'anar a visitar al famós poeta; però com era tan feble d'esperit, no gosava a realisar el propòsit. Tot lo més a que s'arriscava era a fer com els enamorats vergonyosos: contemplar desde fòra la casa ahont habita la primpcesa dels seus amors. Passava pel carrerdel poeta; mirava, extasiat, l'edifici d'aspecte senyorial; alçava els ulls a finestres y balcons... y s'en tornava a la vileta, després d'aver comprat, com pera aconsolarse, una que altre fotografia -136- del gran home, entre les que veya per kiosques y aparadors.
Per cert, que la primera vegada que va tenir a la vista una d'aquelles imatges, va romandre un xich sorprès del aspecte brau y ferm que presentava el poeta. Sense saber per què, ell se l'havía figurat un home pàlit, xuclat de galtes, cara llarch... y li surtía un tipu sanguini, ab unee carns fortes, uns llavis molsuts y coll de toro, que denotaven exuberancies de vida. Aquel contrast entre la figura somiada y y el personatge retratat el va soptar, de cop y volta... però no va ésser més que cosa d'un moment, perque, passada la primera impressió, ell mateix s'en va riure a tutiplé d'aquelles aprensions romántiques, y va acabar pensant que realment havía d'esser de temperament fort, vigorós ple de sava y ple de vida, l'home que s'atrevía a fer la causa dels desheredats davant d'una societat coquina y avara, armada fins a les dents contra tota reivindicació humanitaria que pogués arrebassarli un privilegi.
* * *
Ab tot això, les ganes de coneixer al gran poeta havíen anat creixent de tal -137- manera dintre l'ànima d'en Jan, que un día va dir:«¡Què tanta cobardía!» y trayent forçes de la mateixa flaquesa, va baixar a ciutat, determinat a veure el mestre y a presentarse digne y serè, tal com pertoca al home que pot ostentar títuls d'una llarga y fervorosa admiració. Però, com no es tot hu lo dir y lo fer, al trobrarse devant de l'edifici d'aspecte senyorial en que residía en Dasca, va vacilar dos o tres cops, com si les cames se li seguessin. Al penetrar en el grandiós vestibul, al pobre Jan li bategaba el cor, com deu bategarli al catecúmen al aproparse al altar. Però enfadat de la propia timidesa, anava dient entre dents pera donarse coratge:
-¿Per què tremoles, Jan, per què tremoles, si l'home que vas a veure es el «poeta dels humils»? ¿No es Ell qui ha enlairat ab la pietat augusta del seus versos a tots els febles y a tots els pobres d'esperit? ¿No es Ell qui ha consagrat els seus cants:
| Als que d'anyorança's moren, | |||
| Als que de pena gemeguen, | |||
| Als que tenen pô, als que preguen, | |||
| Als que capten y als que ploren...? |
-138-
Y animat ab el recort de les estrofes del mestre, va anar pujant la sumptuosa escala, fins arribar devant la porta.
Un criat va venir a obrir.
-¿Don Terenci Dasca?
-Està per sortir... No sé si podrà rèbrel... Segui...
Y'l minyó va asseures, tot admirant el luxe enlluhernador d'aquelles habitacions que se li entreobríen davant els ulls, cobertes de richs tapiços, de consoles dorades, de preciosos bibelots. Gayrabé li feya pena al pobre Jan veures ab un trajo com el que duya, ni gayre escayent ni gayre nou, entre mitg de tantes maravelles. Y embadalit, abstret, quasi confós, anava resseguint ab la mirada el resplandent mobilari... quant tot d'una sent una veu vibranta y sonora, vinguda de les habitacions interiors, que cridava plena d'ira:
-¿No he dit la corbata malva y rosa? ¿Donchs, què feu?
Varen sentirse passos apressats, com de gent qui s'afanya a complir un ordre.
-¡Y'ls guants corinti! ¿Sentiu?
-¿Serà'l poeta que crida, desaforat? -va dir en Jan entre sí de primer antuvi; però al moment va repensarse, reflexionant que tenía d'ésser una altre persona.- -139- Però allavors, quí serà? ¿m'hauré equivocat al entrar aquí?
Y quant més aturdit estava entre semblants confusions, va obrirse una mampara pera donar pas a un senyor sapat, atlètich, que anava avansant cap al recibidor entre els acataments de dos criats que el saludavan.
-¡Oh! ¡si! Aquest es el «poeta dels humils» -esclamava en Jan Oriol, al reconeixer aquell coll de toro, aquells llavis molsuts, aquella cara rodona que havia vist fotografiada.
Altiu, magnífich, estirat, Ell anava venint cap a la porta, boy mormurant entre dents: -¡No hi vist may gent més estúpida!
Tant engallat anava, que sens dupte en Jan li hauría passat desapercebut, si aquest no s'hagués alçat com mogut per un ressort. Al adonarse de la presencia del jove, el mestre s'hi va dirigir, preguntanli secament:
-¿Quí es vostè? ¿Què volía?
-Jo, jo, jo...
-Digui. ¿Què?
-Jo... senyor...
-Però digui.
-Jo hi fet un llibre de...
-140--... De poesíes... ¿oy? -Va rependre el poeta, mirantse al jove de cap a peus -¡Un llibre de poesíes!... Y està clar... Vostè voldrà, com tots, que jo li llegeixi el llibre... ¿Però vostés s'han afigurat que'l temps me sobra? Vingui un altre dematí...
Y tot dihent això va girar l'esquena, va comencar a baixar l'escala triomfalment, mentre'l pobre Jan procurava arrambarse a la paret, per no caure estirat, tan llarch com era...
-[141]- -[142]- -143-
Estava tan aqueferat el frenètich domicel en fer obres d'altruisme, que ni d'una hora de bon lleure disposava pera arribarse al verger de flors ahont vivía l'adorada.
Tot el matí se li escorría ràpit, com el pas d'un meteor, consagrat a la visita de malalts y presos, y a les tardes prou feines tenía en aconsolar als desamparats, en donar beure a qui patía de set, en donar vianda a qui's moría de fam. Més hores hagués tingudes el día, més hores hagués comptades la nit, que ell no hauría pas donat l'abast pera remeyar tantes miseries. Aixís es que no tenía un moment seu, perque tots eren dels altres.
Y quant, per rara casualitat, passava, entre dos actes de misericordia, per davant del verger florit, el cor se n'hi anava, -144- com si's volgués envolar. Al veure per entre les reixes enramades els tous de flors del jardí o al sentir la gentil canturia dels sortidors, un gran desitg li venía de penetrar allí dins. Pero... 's mirava el rellotge de sol que hi havía dissenyat a la paret, y exclamava anguniós:
-¡No m'és possible! A tal hora haig d'ésser a tal punt, a amparar un orfe de pare y mare. Un día de més vagar gaudiré aquesta delicia.
Y aleshores s'acontentava ab escriure a la bona amiga un parell de mots en un paper, que tirava pel reixat florit: Esperam, com me tens promés. La Pietat encara m'encadena.
Y la dama l'esperava, com n'hi havía fet jurament. Aixís ell podía ab seguretat allargar el sacrifici de la ventura propia. Y retiat en l'immutable constancia de l'amiga, difería l'instant preciós de visitarla.
-Per are -deya sovint- no'm crech digne d'esmersar el temps en la propia joya, haventhi tants germans meus que jeuen en l'infortuni. Com l'estimada ja sab l'abnegació de la meva vida, un dia o altre'm coronarà ab flors del seu verger. Y aquesta esperança de dolcor l'encoratjava -145- a seguir el curs de la caritat heròica.
Així varen passar anys, molts anys, tants anys que son incomptables. Fins que un dia, sentintse el bon home greument afadigat d'haver fet tant bé al prohisme, va pensar. Ja ha arribat l'hora de penetrar en el verger. Pas a pas va encaminashi y, essent devant les reixes, va cridar:
-¡Amiga, ja soch aquí! He acabat l'obra pietosa...
Mes ningú li responía. Va empènyer les reixes y per si soles se varen obrir. ¡Mes, quina fredor regnava arreu! Tot dormía silenciós y abandonat. Els sortidors no cantaven. Y les flors s'eren marcides. ¡Havíen passats tants anys!
-¡Amiga de la meva ànima! -tornava a clamar l'home en la solitut. Pero era en và que clamés. Perque la dama no'l sentía. Coronada de cabells blanchs y tremolosa de cos, dormitava sota un arbre despullat de fulles. Al acostarshi el bon home, ella se'l mirava ab els ulls entelats. Y a la fí va dirli:
-No us conech.
-[146]- -[147]- -[148]- -149-
Dins de la sala ordenada y pulcra, coqueta com tocador femení y emprestatjada com gabinet d'estudi, varen oirse, aquell dia d'idili primicial, paraules d'amor ben rares.
Ella, Obdulia, tombada d'espatlles al pulpitre, ahont havía deixat obert per les darreres pàgines el volum nou que llegía, preguntava ab certa condescendencia al jovincel amorós:
-¿Es a dir que, pera l'heroína del llibre, us ha servit de model una germana vostra?
-Sí... -contestava ell, Abundi.- A lo menys pera dibuixar el caracter...
-¿Y es una germana a qui estimeu ab efusió?
-150--¡Oh, sí! -repetía'l jove ab l'accent de fervorós entussiasme que posava sempre en les seves dites.- Una germana que, si gosés, diría que es angélica com Vos, tendra com Vos, amiga, com Vos, d'espiritualitats... y sino tan hermosa com Vos sou, -ja que això vé a ésser impossible,- bonica, atractívola, agraciada...
-¿Y com se diu? -interrompía Obdulia ab afectuosa suavitat, com volent correspondre d'una manera o altra al to fervent ab que s'explicava'l jove.
-Se diu Gracia, lo mateix que a la novela.
-¡Nom hermós!
-¡Oh! y li va bé... perque tot ella es expontanietat, improvisació, do de natura... Escriu estrofa sobre estrofa sense'l més mínim esforç, sense treball, sense pena... ¿Vos recordeu que ja ho dich al llibre: igual que les hi dictessin d'un altre mon superior?
-Sí, sí... -murmurava Obdulia ab complascencia distreta.
-Jo he arribat a pensar si sería cosa de miracle, de prodigi, poder sobrenatural... ¿Sabeu?
-Sí, sí...
-151-Ab tot y lo vibrant de la sonata, semblava que a Abdulia aquell motiu de la poetisa improvisadora, de la germana inspirada, no la interessava prou. Ans al contrari, qualsevulla hauría dit, al endevinar l'ombra d'un somriure lleu, molt lleu, que li corría pels llavis carmesins, que ella no feya tant cas, com el jovincel, de la expontanietat tan ponderada.
Pero ell encara insistía:
-Fa'ls seus càntichs sense llima, sense esmena... Y lo que es més prodigiós; ab molt escasses lectures... Pot ben dirse que refila com l'aucell en el verger...
Mes, a pesar de l'exaltació del jove, la conversa s'esllanguía. Dels dos interlocutors que havíen d'animar el diàlech, només ell parlava enfervorit, però ella semblava absenta. Y axí va ésser que, al adonarse Abundi de la minva d'interès per part de la seva amiga o al parar, tal volta, esment en la poca gentilesa que mostrava exalçant els dots d'una dona devant d'una altra ¡l'adorada! que n'atresorava tants, va renovar un xich el tema... Y passant del lirisme descriptiu a la novela d'intriga, insinuava somrisent:
-Però, si Vos l'heu d'haver vista, per lo menys un cop.
-152--¿Jo?
-Si... La nit ditxosa que us vaig conèixer... Ella venía ab mí. Havía volgut anar a l'Aula de Conferencies, y l'hi vaig acompanyar un vespre que feya la lliçó en Florenci, el substitut...
-¡Ah!
-¿No vareu fixarshi?
-Si. Pero us diré la veritat. Si vaig pararmhi, no va ésser pas per ella en sí mateixa, sino per qui l'acompanyava.
-¡Oh, merces, mercés, Obdulia!
-Y com per l'aire... paternal que feyeu al durla al vostre costat, desseguit se endevinava que aquella damisela no era pas la vostra amiga, vaig deixar de mirar a n'ella, pera preocuparme del acompanyant... No hi havía lloch a dubtes. La damisela més aviat semblava una parenta, una persona de la familia que s'havía fet dur allí pera contemplar d'aprop al bellíssim substitut en ple lluiment acadèmich, en plenes funcions de conferenciant.
-Amiga, sou molt subtil... tan subtil com crudel pera en Florenci.
-Potser sí que he usat de massa ironía... ¡Oh perverses ironíes! Son un estigma que portem a sobre y que'ns havem -153- d'expulsar. Però, crech que si algun cop devenen una mica disculpables, es tocant al substitut.
-¿Perquè? Es un excelent company...
-No voldría ferir vostra afecció, mes tinch de dirvos que no'm plau del tot aquell Adonis. Te una manera enfática de voler ferse home apart, providencial, que no trobo prou justificada, ni ab les poquetes coses que'ns ha dutes ni ab l'art que te d'exposarles. L'aire de protecció mental ab que parla del Patriarca, a qui ara substitueix, del únich home que de les antigues lletres n'ha sabut fer un cos de doctrina,... us haig de confessar que no fa per mí, que més aviat soch amiga de la successió normal, de les gerarquíes ordenades, en una paraula, de l'Escola, sobre tot quan la honorada un veritable mestre com aquell.
-Y teniu rahó, gentil amiga.
-Ademés,... aquell lloar perpetuament lo indígena, sols per èsser indígena; aquell etern ditirambe al desordre heróich, aquell inacabable retallar les amples víes de l'humanitat, pera engrandir els caminets episòdichs de lo local; aquella adulació un xich fantasista y còmica a la natura com a dèspota a qui'ls homes -154- encara han d'estar agrahits... ¿que voleu que us digui? me fa l'efecte d'una declamació, no solament incivil sinó passada de moda...
El jove, bon xich sorprès, tant per aquelles paraules anunciadores, que en bona part contradeyen al seu credo tradicional, com per la desusada animació ab que eren dites, mirava ab els ulls oberts els ulls claríssims de l'amada, com si li costés de penetrar el sentit de lo que deya y no estés prou convençut de la justicia ab que era flagellat el substitut.
Ella ho va conèixer y, agafant el volum nou, que per un moment havía deixat sobre'l pulpitre, mudava ab rapidesa l'aspecte del diàlech.
-Però, tornem al vostre llibre, -deya- que és lo que a mí més m'importa.
-¿L'haveu llegit?
-Me'n manquen ben poques pàgines.
-¿Y?... -afegía cl jove ab aire interrogador, com si del dictàmen de l'amada en dependís la propia felicitat futura.
-¡Oh, sí!... m'ha emocionat ab freqüencia... Y m'ha interessat especialment perque, ab tot y esser la narració impersonal a causa del sistema encara vigent entre nosaltres, m'ha semblat veure aquí -155- y allí imatges més o menys velades de les vostres idees y de les vostres sensibilitats... Y vos ja sabeu que lo que més plaer me proporciona en els vostres llibres, es trobàrvoshi a Vos.
-¡Oh, dolça amiga!
Jo ja sé, ja sé que en el còdich literari, un xich esquerp, que seguíu, l'impersonalitat, l'indiferencia, hi figuren com a primers articles. Però, entre'ls horrors -diemne horrors- petits o grans que expliqueu, hi traspira a voltes un silenciós desitg de perfeccions humaness... ¡Y sort d'això, sort d'això! Perque s'ha de convenir, amich caríssim, en que, llevat de la figura idílica de Gracia, tota gentilesa y tota amor, la demés societat que corre per aquestes pàgines, no es gaire espiritual ni gaire bondadosa... Però la voluntat ben manifesta que poseu en ferla força antipàtica a la vista del lector, revela tàcitament el vostre ideal d'una humanitat millor en el pervenir. Y això es lo que reconforta, entremitg de tantes, de tantes...
-¡Digueu, digueu, per favor!
-...de tantes violencies...
-¿N'hi trobeu moltes, veritat?
-Jo crech que sí... Però, potser a travers -156- de la meva debilesa femenina m'aparegui tot massa excessíu... Me sembla sentirhi un vigor, un accent, una força masculina que, en ocasions, dona als personatges més crudeltat que relleu... Mes, jo no sé com dich tan asprement aquestes coses que al capdevall sols deuhen ésser ressò del meu gust de doneta casolana, gens avesada als grans combats de la vida...
-Mes, com jo poso el vostre gust selecte y afinat per demunt de teoríes y d'escoles, vos demaro que'm sigueu explícita. Vos sou l'estrella, el sol, la claretat... ¡Donchs, guièume, illuminèume!
-Es que temo dos perills. L'un, el de errarme y feûse errar, perque jo no soch cap d'aquets astres que dieu. L'altre, el de fer que disminueixi el vostre amor...
-¡Oh, may, adorada meva!
-Donchs, aleshores us ho diré...
-Ab aspresa?
-Sí, ab aspresa.
-¿Ab acritut?
-Ab acritut, ja que ho voleu. Trobo en el llibre massa sanch, massa carnalitat y massa terra. Tant en la novela vostra com en les altres que s'escriuen per aquí, sembla que no hi hagi pera'ls homes -157- més dolor que la sanch vessada, ni més joya que la furia dels sentits, ni més espectacle hermós que'l selvatge de natura. Y Vos, amich caríssim, que sou amorós de mí, prou ho sabeu que hi ha altres espectacles més humans y altres joyes més excelses y altres dolors més dignes y serens. ¿Donchs, per què condemnar la condició humana a irredimible brutalitat?
-¡Oh, amor meva, jo, sí, que ara estich tement que m'aparteu del vostre cor, ab tot y ésser tan generós de mercés y gracies. Perque... si tals grolleríes y furors vos repugnen en el llibre ¿còm puch servos aceptable jo?
-Jo us ho diré, amich dilecte... Es que a mí se m'oferiu molt més alt que la vostra obra. ¿Quí més bo pera mi que Vos, qui més correcte y amable? Lo que hi ha es que, seduhit per un mètode literari, feu en el vostre llibre un sacrifici suicida, el sacrifici de vos mateix. Y així com en la vida quotidiana tot ho veyeu ab ulls primaverals y tot vos apareix bo y excelent, ¡fins el substitut Florenci! en la ficció d'art vos habilleu ab vestiments pessimistes. La vostra bondat ja proba, un cop o altre, de desferse d'aquell trajo de negror, -158- però se'l torna a posar tot desseguit perque aixís ho mana'l dogma. ¡Y es llàstima que en aquets moments no'ns toqui encara vestir modes més nobles y pulcres!
-Modes nobles, modes pulcres exigeix ¡oh, dolça amiga! el vostre selecte esperit. ¿Però, son aquestes modes exquisides les que veritablement demana la fatalitat de la natura? Penseu que devant de tota la bellesa que l'home pugui donar al seu artifici, subsisteix inmutable l'etern model, que es la vida... y la vida, m'haureu de confessar que es ben trista y miseriosa...
-¡Oh! no. Això, sí, amich meu, que no us ho confessaré pas. La vida no es trista ni es alegra, no es mísera ni triomfal... La vida, més aviat me sembla que és com un se la disposa, com un mateix vol que sía... Es clar que no som sempre ditxosos, mes força vegades es perque no posem prou voluntat en serho. Però a lo menys, podem mantenir la serenitat dintre'l dolor, lluny de turpituts y virulencies. Aixís han cantat els grans poetes la propia desventura lluitadora... ¿Però, Vos, amich, de què us queixeu, pera veure la vida trista y baixa en la vostra -159- obra? ¡Sort, gran sort que, si la pinteu de tal manera, es per moda literaria! Jo n'estich tota contenta de pensarho així, perque sino hauría de creure que no us fa benhaurat el meu amor...
-¡Oh, no! amiga meva, no, Vos sou el meu el goig, la meva gloria, la meva ditxa suprema!
-Donchs, aleshores, obriu el cor a la llealtat, y pinteu en els vostres llibres la joya que m'ompla l'ànima...
-¡Adorada meva!
-¡Estimat meu!
Y un bes d'amor, serè, castíssim, va cloure la conversa de l'amiga y del amich.
-[160]- -[161]- -[162]- -163-
En aquelles valls ombrívoles, perpetuament entelades per boires de misteri, cap cas tan estrany com el de l'Úrsula.
Donassa com era y més espigada que un pollancre... may de la vida l'havía vista menjar ningú.
Fos a mitgdiada, fos al vespre, quan s'aplegaven els sirvents del Mas al voltant de la llar fumosa, ella trobava enginy de ferse fonediça. Arribada que era l'hora del repàs, prenía el seu platet de rellisquentes y tau, tau, s'esmunyía cap a un recó fosch, als esglahons del corral o al passadiç de l'entrada, com si anés a fer una malifeta. Aprofitava per escòrrers el començament del àpat, quan tothom, moços y moces, s'empassava a crema-dent les primeres cullerades. Prou feynes teníen tots en semblant punt pera -164- poder distrèures en res més... y ella aleshores passava silenciosa y llisa com un clap de núvol, anantse a fondre en el seu amagatall.
Ho feya tan a la quieta, alló d'allunyarse de la vista dels demés, que quasi may ningú se n'adonava. Y, si per atzar ho veya algú, ni'n feya cas, per la costum que hi tenía. No més se'n parlava a voltes, quan hi havía algun moço llogat de poch, que s'extranyés de la facecia...
Una vetlla, a l'hora sopar, un llenyataire, que era al Mas de molts pochs dies, va preguntar ab extranyesa:
-¿Perquè fa això aquesta dona?
-Perque's dón pena de que la vegin...
-¿De que la vegin quan menja?...
-Sí... -li varen respondre, mitg rient.
-¡Ay, ay! Es ben estràmbul això. Fos a vista dels amos, encara com aquell!... ¿Veyeu? Jo may m'hi só pogut avesar a atiparme a devant d'ells... No ho sé... Me fa una mena de recança, de temença... Sembla que hi estich encongit, desficiós, com si'ls fés un xich de mancament, de xalarme quan ells se xalen... Trob que fa taujà, que fa dròpul pera un moço... Mes, aquí a la cuyna... nos ab nos, ja es altra cosa... ¿No fa?
-165--Això qui ho sab dir bé es el pastor... -va saltar una moça, ab la boca plena. -Ell vos ho dirà, si vol...
Y les mirades d'homes y dones, totes varen clavarse sobre'l jay, que fins aleshores no havía alçat el cap ni obert els llavis. Igual que si's despertés d'un ensopiment de rumiar, el pastor va aixecar la testa, tota solcada d'arrugues, tota vestida de cabells blanchs, y va dir aquestes paraules:
-Jo pens que això es una lley de vergonya. Lo que fa l'Úrsula, d'altres dones ja ho só vist... S'abscondeix un hom pera vestirse y despullarse. No volem esser com les bestioles de Deu, que mostren a la llum del día les debilitats y les joyes de la carn. Menjar es, pels mortals, plaer del cos, y ensenyar el plaer es cosa vergonyosa... Perxò hi ha ánimes santes que ho amaguen de la vista del prohisme. Si poguessin passarsen del gust de la boca... ¿qui sab si se'n passaríen?... Mes, el menjar es manament de vida, y com que criatura nada no se'n pot estar, a lo menys ho allunyen dels ulls del mon com una miseria. Perque, miseria humana deu esser per l'Úrsula lo que pels altres es goig, y per no ofendre als demés -166- cerca enterrar en la solitut aquesta lley de vergonyes.
Els sirvents del Mas varen restar somiosos, com si'ls costessin de capir les paraules del pastor.
Però, al últim, la moça de la boca plena va afegir, tot aixugantse els llavis ab el revés de la mà:
-Si sabessiu lo que varem arribar a patir quan va caure malalta ara fa un any, crech que us ne faríau creus. El llit li semblava massa regalat per reposarhi ella, y ni per prechs ni per renys l'hi podríen fer dormir. Al capdevall li varem donar entenent, dientli que ho manava la mestressa. Mes, allavors va venir la rampellería del repàs, perque... lo que es de vianda no'n volía per res del mon. Com que no's podía amagar de menjàrsela a devant nostre, deya que no li venía de gust... «Pro, menja, dona de Deu!» -«No no...» -Y ficava'l cap sota'l tapall. Al cap y a la fí varem veure que no li podíem vèncer la vergonya y aleshores li posavem el plat vora del llit y la deixavem una estona sola. Si la fam l'atormentava massa, quan hi tornavem, li trovavem el plat buit, y el cap tapat ab els llençols com si acabés de fer un mancament.
-167-Y encara no havía acabat la moça de dir aquests mots, quan l'Úrsula va sortir del seu amagatall, lleu, silenciosa, ab el platet buit, mitg tapat ab una punta del devantal. Tothom se la va mirar. Y al sentirse assobre les mirades, la pobra Úrsula deuría conèixer que parlaven d'ella, perque's va tornar roja com la grana y va abaixar els ulls, avergonyida.
-[168]- -[169]- -[170]- -171-
L'estrena del drama d'en Victor Montalvá havia estat una ovació continua. A cada final d'acte s'havia hagut d'alsar el teló una infinitat de cops, entre'ls picaments de mans d'un públich entusiasmat, conmogut, que no's cansava de cridar a les taules al autor triomfant, pera ferli ofrena de la seva admiració. D'acte en acte, el deliri havia anat creixent, y al acabarse l'última escena de l'obra allò va ésser un devasall de aplaudiments, de ¡bravos! de crits, d'aclamacions.Y encara s'estava dret l'auditori en massa, els homes aplaudint y victorejant al dramaturch, les dones fent voleyar els mocadors en senyal d'homenatge al héroe d'aquella nit... quan, alsantse de la butaca el célebre novelista en Carles Brujas, va corra cap al -172- foyer, exclamant ab la més viva indignació:
-¡Això es una infamia, una infamia! ¡L'éxit d'aquest home es una injusticia! ¡Una injusticia que clama al cel!
Y com que semblants protestes eran fetes ab veu prou alta pera que se'n enteressin bastants concorrents, alguns íntims del novelista, amichs y companys del mon literari, varem seguirlo cap al foyer, ben estranyats d'aquella exaltació en un home tan de mon, tan distingit, tan correcte.
-Però... ¿què't passa? ¿què tens? -varen replicarli alguns.- Què es lo que dius.
-Dich que la ovació tributada a n'aquest home, a n'aquest farsant, es un crim ¡un crim espantós que fa erissar els cabells del cap!
-Però. escolta, Brujas, escolta... -va ferli l'autor dramàtich en Montefret, tractant de calmar al seu amich de tota la vida.- Jo crech que estàs obcecat... y que confons els conceptes... Tots estem conformes en que en Montalvá es un subjecte poch escrupulós; un home indigne, si tú vols; un cínich, si tant me fas dir... però aquí no's tracta de l'home, sinó de l'obra, -173- y una cosa es el drama y una altra cosa l'autor...
-¿Què no't sembla superba aquesta obra? -li deya l'un.
-¿Què no t'ha seduhit, com a tots nosaltres? -li saltava un altre.
-¿Què no la trovas forta y nova y veritat aquesta aspra concepció del mon que respira tot el drama?
-¿Si la trovo potenta y original, dieu? ¡Filla del geni, la trobo! ¡La més enlairada y la més grossa que may hagi omplert la nostra escena! Però... con més gran considero el drama, menys comprench com no us estranya aquesta mateixa grandesa de pensament, d'intenció. En Montalvá -tots ho sabem- may ha passat d'un autor de drames d'aventures eternament aplaudit pels parlaments declamatoris que esvaloten la galería o per les escenes sentimentals que fan enternir a les senyoretes. Però, digueume en quina obra ha reflexat may aquesta visió fondament tràgica de la vida humana? ¿Quan vos ha fet assistir a n'aquestes tremendes batalles del home superior que lluita per rompre las xarxes de prejudicis y de rutines ab que vol enrotllarlo tot una societat ben avinguda? Tú, Pere Aldraga, tú -174- que ets el crítich subtil de l'art escènich... tú, Angel Montfret, tú que ets l'autor dels grans anàlisis psicològichs... tú, Puigdelfí, que sabs renovar continuament el teu art de dramaturch ab totes les corrents modernes... y vosaltres tots, gats vells de les lletres y de les taules... ¡no sabeu veure que'n Montalvá es incapàç d'arribar a una creació com la que acabem de gaudir, a trossos encesa de flamerades de passió, a trossos espurnejanta de crudelíssima ironía, a trosos emboirada d'hermosos somnis d'ideal?
Y tots els circunstants varen fer anar el el cap ab assentiment, com volent dir: «¡Y tot això es ben veritat! ¡L'observació no pot ésser més justa!»
-Però, allavores... ¿còm s'explica aquest misteri? -va interrogar el crítich, fentse intèrprete de la preocupació de tots.
-¿Còm s'explica?... Aquí està el secret, el secret terrible qu'em tortura y qu'em fa esclatar d'indignació. Mireu... quan ha començat el primer acte, m'he trobat sorprés, parat, hipnotisat, com tots vosaltres. Aquella exposició sobria, naturalíssima, interesanta, ahont se veu al protagonista enterament foraster a casa seva -175- mateixa, foraster entre la seva familia, foraster entre'ls seus amichs de noy, foraster entremitg de tota una societat que s'el mira de reull... cregueu que m'ha deixat estàtich d'admiració... Però han anat seguint escenes, y axís qu'he vist que l'héroe va per destruir la prevenció calumniosa que veu surar sobre d'ell, apelant primer a la persuassió, desprès als prechs, acabat a l'amenaça...aleshores he començat a rumiar, tot intrigat:«¡Això no m'es nou! ¡Jo, això ho conech! Sí... això... jo ho hi llegit... No, llegit... no. Ho hi vist representar... No; vist represntar... tampoch... Ho hi sentit llegir... Sí, sentit llegir, si. Però... ¿quan?¿ahont? ¿en quina ocasió? ¿en quines circunstancies? Y mentres em furgava'l pensament fent esforços per lligar caps, pera reconstituir els boirosos elements d'una reminiscencia que se m'escapava... sense que pugui dir còm, se m'ha comensat a dibuixar a la memoria, molt vagament al principi, després ab més precisió, el recort d'aquell jove que feya d'escribent o secretari o copista a n'en Moltalvá. ¿Us en recordeu d'aquell xicotàç, quasibé esquerp de tant vergonyós, que's passava tot lo sant día en el despaig de son amo, -176- omplintli quartilles o posantli gargots en net?
-Sí, sí.
-Prou.
-Com si ara l'estés veyent... -varen anar responent tots.
-Donchs feuse càrrech -continuava el novelista- que aquell xicot tant alt y gros y tant tímit a la vegada, va interesarme vivament com a tipu de estudi, com a document humà y que, portat de las meves manies d'observador, vaig començar a ferli preguntes, a amoixarlo, a distingirlo, tot a fí y efecte de que s'espontanegés. Les corrents de confiança aviat varen ser establertes. Jo aleshores, com quasitots els presents, encara freqüentava bastant la casa d'en Montalvà, y vaig tenir prou ocasions de recullir les confidencies psicològiques de l'escribent. ¡Oh! ¡Quina ànima de poeta! ¡Quina ànima de somiaire s'amagava sota las espesses formes d'aquell xicot! Ab una ingenuitat encantadora, me va explicar les seves aficions literaries; me va contar els seus projectes, els seus somnis, les seves ambicions. Me va dir que, mogut per la gran vocació que sentía pel teatre, no havía parat fins a colocarse a casa de'n -177- Montalvá, a fí de que, ab la gran influencia que aquest tenía sobre les empreses, li fes representar un drama que havía escrit. -«Però fins ara no se ha pogut conseguir res... -deya desesperat- «¡Es tan difícil fer pujar l'obra d'un principiant dalt de les taules!» -Y va acabar dihent: -«Si vostè me'l volgués sentir llegir aquest drama...» -«Ja ho crech que sí» -vaig contestarli. Y figureuvos la meva sorpresa, la meva suspensió, quan lendemà se'm presenta a casa y comença a llegirme unes escenes inspirades, vibrantes, ardentes, plenes de vida y passió, d'ideals de bellesa y de justicia. Allò era'l drama del home contra'l món; el drama del individuu iluminat contra la societat cega d'esperit; el drama de qui porta una idea de redempció, y s'estrella contra l'egoisme estúpit de les multituts. Es una paraula, senyors,... allò era'l drama que acabèm de veure representar!...
-¡Però, això es horrorós! -va esclamar tothom.
-¿Veritat que sí? ¡Es una infamia que fa eriçar els cabells! Però, espereuse, espereuse, perque això no acaba aquí. Admirat jo d'aquella obra potenta y original, faig fer formal promesa a son autor -178- de que remouría cel y terra fins a conseguir que'l drama's representés. Però... la mort de ma filla y'l meu viatge a Anglaterra pera cercar esbargiment al dolor, varen impedir la realisació del meu propòsit.
Quan vaig tornar, desseguit vaig voler tenir noticies d'aquest jove y...'m varen respondre que havía mort. -«¿Mort de qué? -¡Oh!... -¿De quin mal? -¡Oh!... No se sap... -¡Un jove tan sapat, tan ferm! -Sí... Va començar a decandirse, a decandirse... y un día el varen trobar mort en un recó de cambra.»
-Mireu, senyors, desde aquell día no'm puch arrancar del cap la tenebrosa idea...
Però en aquell mateix instant va venir a ofegar la paraula del narrador un terratrèmol de crits y picament de mans que va deixar sobtats a tots. Els finestrals del foyer, que donen a la Plaça del Teatre, varen devenir instantàniament illuminats ab apoteòsiques resplandors de atxes enceses...
Era la multitut entusiasmada que portava triomfalment a l'autor de l'obra, a n'en Víctor Montalvà. Y devant d'aquell espectacle cívich, comunió de centenars de ciutadans en l'idea y en l'imatge, tant -179- l'historia romàntica del aficionat rural com la sospita realista de la seva mort misteriosa, varen perdre tot l'interès emocionant.
-[180]- -[181]- -[182]- -183-
Pera entretenir l'estona, mentre a les oficines funeraries despatxaven els papers del enterrament, entre la gent del dol se referíen histories d'altres viatges al cementeri, tots ab motíu d'acompanyrhi algun mort. Naturalment, totes les histories eren tristes, o funebrement dramàtiques. Anecdotes luctuoses, episodis de desolació, escenes conmovedores, fins casos tètrichs y sinistres s'anaven relatant per torn, quan un de la comitiva va contar que ell havía presenciat, en una ocasiò, el singular espectacle d'un sepeli alegre.
-Un dia, -va dir- un dia de la darrera primavera, vaig haver d'anar al cementiri nou pera acompanyarhi el cadavre d'un conegut. Feya un día hermòs, clar, tebi, orejat per un ventet de mar -184- que gronxava las primeres flors sortides al voltant de les tombes y els panteons.
Mentres ens esperavem pera presenciar l'enterrament, tot de sobte varem veure arribar una gran gentada acompanyant a un altre mort. Quasi tot aquell seguici funerari era format per xicotes grans y xiques, noyes del poble endolades pobrement, les unes ab peces de robeta fosca, de cotò, les altres ab fandilles de merinu, d'un negre mès ò menys perdut. Tot plegat, aquell aixam de moces traspuava una mena de pobresa y de tristor... Perquè, mès trista y pobre encara que la robeta que duyen, era la cara que feyen... cara de dolor y miseria, com de criatures pobretes de ciutat vella, qu'han de viure tancades, encongides, sense prou aire ni prou sol.
Jo vaig preguntar á un home de per allí:
-¿De qui es aquest enterro?
-Del amo d'uns tallers de capses que hi ha al carrer de l'Allada... per allà els barris de Sant Culgat...
-¿Y aquestes noyes?...
-Les treballadores de la casa... Com es gent que ho pot ben fer, la familia del difunt ha volgut que l'enterro fos lluit... y -185- hi ha fet venir á totes les noyes de la fàbrica...
Jo no sé què ho feya, peró la veritat es que no podía apartar la vista d'aquella munió de noyes esgrogueides que anaven escampantse per tot arreu. Boy a mida qu'avançaven cap á dins del cementiri, semblava que s'anessin desencongint.
Més que ab el seu amo mort, feyen posat de pensar ab aquell bé de Deu de primavera que teníen devant dels ulls. Poques vegades de la vida s'hi devíen haver trobat en un indret tan bonich com el que comtemplaven en aquella hora d'impensada llibertat.
Lo cert es que totes estaven ab la boca oberta, ara admirant las verdes planuries que s'esteníen al peu de la montanya, ara enfonzant la vista en aquelles llunyaries de mar y cel que's perdíen al infinit. Se veya ben bè que, desde els estrets carrerons en que vivíen, desde els foscos celoberts de les cases que habitaven, may de la vida havíen ni sols somiat qu'hi pogués haver al mon una hermosura com aquella.
-¡Ay, Deu, que es hermós! ¡Ay, Reyna, que es bonich! -se deyen les unes a les altres, ab la mateixa alegría conmoguda -186- del navegant que descobrís un mon.
Y, com breçades per un desitg de vida y moviment, fins les més tristetes y apocades s'acabaven de desencongir. N'hi havía que s'agafaven pel braç, y de dues en dues ó de tres en tres, se passejaven per devant dels carrers de ninxos, com si's passejessin pel paradís. N'hi havía d'altres que reyen, reyen, ab les cares grogues, totes tranfigurades per una mena de beatitut, Fins n'hi havía que, empaitades per ganes irresistibles de saltar y córrer, trescaven, adelerades, montanya amunt.
-¡Quina manera d'assistir a un acte semblant! -me va dir un senyor estirar que anava al nostre acompanyament.- ¿No troba que no està bé?
Y com que va veure que jo no responía á las sevas reclamacions, distret potser en la comtemplació d'aquelles criatures, va afegir al cap d'una estona:
-Miri que la nostra comitiva ja's posa en marxa... ¿Que no vé?
¿Quin remey tenía? Vulgues, no vulgues, vaig haver de seguir el dol, perdent de vista á las pobres noyes. Peró encara no feya cinch minuts que caminavem, que -187- les vaig tornar à veure per entre uns sàlzers, al trencar per un rengle de panteons. ¡Y com corríen les poca pena! Tant mateix se devien haver determinat á gaudir del esbarjo á tutiplè... perque tombes á través, s'enfilaven cementiri amunt.
Jo vaig deixar passar el meu acompanyament, á fí de espiar á les noyes, baldament fos d'un troç lluny. ¡Y com trescaven! ¡Com corríen! ¡Ab quin gust respiraven l'aire fi de la montanya! Aixeribides per una mena d'enjogaçament que'ls pessigollava el cos, las mústigues criatures preníen aires escayents y desinvolts. Ab la mica de cansament de la pujada, fins las més grogues comensaven á agafar color, com si'ls nasqués un clavell á cada galta. Talment semblava que haguessin près l'enterrament per una festa y el cementiri per un verger.
-¡Noyes, veniu cap aquí, qu'estarem soles! -se cridaven ab veu baixa. -¡Veniu, que no hi ha ningú!
Se veya que buscaven els llochs més solitaris, pera no ésser sorpreses, pera no ésser vistes... Y quan varen arribar á la vora del fossar comú, allí ahont fa una mena d'esplanada, varen aturarshi totes, -188- com si'l paratge els agradés. Primer varen escamparse per aquí, per allí, igual que si prenguessin possessió del indret y cada una hi triés el seu troç de terra, pera edificarshi el castell d'ilusió... Després, devíen cambiar de pensament... perque varen ajuntarse y varen fer una rodona, agafades per les mans, com si anessin á començar una sardana... Peró en aquell mateix moment, una moceta que'acabava de descobrir unas mates florides darrera d'un rengle de ninxos per estrenar, va llençar un crit tot joyós:
-¡Noyes... roses!...
Y totes varen desferse de les mans, corrent cap allí, com unes daynes, pera veure aquell bé de Deu.
-¿Que vé o no vé? -va dirme en aquell instant, tocantme lleument l'espatlla, el senyor formal, que tornava á passar per allà ab part del nostre seguici.
No vaig tenir més recurs que seguir.
Montanya avall, montanya avall, per entre carrers de tombes y panteons, varem pendre comiat del dol, varem pujar als carruatges, varem baixar la rampa d'entrada y varem sortir del cementiri. Jo encara sentía una recança d'haver hagut d'abandonar la rara visió de la comitiva -189- ajogaçada... peró, així que anavem á arrencar carretera avall, veusaquí que'm veig una colla d'aquelles noyes, dins d'uns carruatges grans, com ómnibus, que també sen tornaven á ciutat.
Pel qui les hagués vistes arribar, estaven desconegudes, transfigurades. Conversaven, somreyen, se feyen signes... Semblava que l'alegrìa els rebotís pel cos. Peró lo que'ls donava un aire encara més estrany, era la manera d'anar adornades. Ab las flors de sepulcre, cullides d'amagat, s'havíen guarnit el cap y el pit... Semblava que tornesin d'unes bodes... Al arrencar el carruatge, fins una noya's va posar á cantar:
| Quan ve la primavera, | |||
| porta paners de flors; | |||
| n'hi té de totas menas... | |||
| n'hi té de tots colors. |
-¡Ves quina manera de tornar de un cementiri! -va recalcar el senyor estirat y circunspecte. -¡Quina serietat!
-[190]- -[191]- -[192]- -193-
Quan el viatger experimentat per ses correríes al través del mon, va haverse assegut prop de la llar, espurnejanta de foch rioler, va contar ab els mots següents el cas que'ls companys li demanaven:
Així que vaig haver entrat en aquella ciutat antiguíssima del Nort, ja sentía el desitg que sento sempre que visito per primera volta una ciutat extrangera: pérdremhi, esgarriarhi, enfonzarme en el misteri dels barris estranys. dels indrets may vistos, dels carrers desconeguts...
En sortint de la casa ahont posava, veig una gran plassa, hi entro, y a les poques passes me trobo a la presencia de una magnífica catedral. Era un ayrós bastiment del sigle XIV, tot ell flanquejat -194- de archbotants que semblava que s'esforcessin en fer esqueneta pera aguantar la verticalitat miraculosa de l'afiligranada construcció. Tot eren esbelts pinacles que teníen l'ayre de estirarse com pollancres a la creixença; tot eren arestcs esprimatxades y llargues que aparentava que fessin puntería prenent per blanch el zenit... Y com si tot aquell aixam de florides sagetes y empinades punxes no componguessin gran cosa, ab tot y ésser prou altes, prou arriscades, prou atrevides... de entremitg d'elles s'alçava, tota trepada de lòbuls y rosaces, una agulla colossal, de tanta volada, de tanta embranzida, que, enfilantse per sobre els monuments vehins més enlayrats, s'obría pas per entre els núvols, igual que si volgués foradar el cel!
Com se feya admirar aquella gegantina agulla! Y quins somnis feya venir al esperit! Talment s'apareixía com el desitg etern del home pera arribar al més enllà... o com un símbol del ideal que aixeca a l'ànima humana de la miseria de la terra, pera llençarla a la visió de lo infinit...
Sustrayentme a viva força a la meditació que m'allunyava del meu propòsit de pèrdrem, vaig girar l'esquena a la catedral, -195- desitjós de entafurarme per la ciutat, de esgarriarme pels seus carrers, com aquell que fés un viatge per un país desconegut. Perdres en una gran població may visitada es un plaher semblant al que deuhen sentir els navegants descubridors de terres noves, de mons nous. Quina sensació mes agra-dolça la de vagar al atzar per víes extranyes y entre ignorats monuments, sense saber may ahont s'es, ni veure enlloch gent coneguda. No hi ha emoció més prenyada de sorpreses que la de anar avançant sempre dins lo enigmàtich, ab la mica de ansia que causen al esperit totes les coses may vistes, o potser ab la vaga esperansa de toparse ab rares aventures, d'aquelles que diu que passen, sinistres o luxurioses, en alguns barris dubtosos de les ciutats cosmopolites. Quin goig tant estrany el de anar caminant, caminant misteri endins, fins a sentirse temerós de haver corregut tant, fins arribar a perdre l'esma del tragecte fet y del temps transcorregut.
Perseguit per aquesta deria, vaig tirar pel primer carrer que'm va venir al devant. Era un carrer sense caràcter, sense fisonomía, ab les botigues descolorides y -196- les fatxades borroses, com una vía oberta de alguns anys pera comunicar una part de ciutat ab l'altra. Vaig trencar per una travessía qualsevol y vaig trobarme en un barri monumental y silenciós, tot poblat de cases de aspecte senyorial y circunspecte, en sa major part tancades y barrades. Donava plaher passar per aquells viaranys aristocràtichs y solitaris, boy contemplant els antichs palaus y palauets, aquí ogivals encara, tots els altres platereschs. Però, veusaquí que mentres alçava el cap per veure les pintoresques cubertes dels edificis, comunment rematades per escayent pinyó, m'adono de que's progectava sobre el cel la grandiosa silueta de l'agulla de la Catedral.
-Si que has caminat poch... vaig dir entre mí. -Me pensava qui sab el camí que havía fet, y ab prou feynes m'hi mogut del mateix lloch...
Allavors, vaig empendre ab més delit la caminata, y atravessant carrers y carrerons, vaig arribar a una barriada nova, plena de bullicia y moviment. Tot eran botigues de joyería, pelleteríes, bazars de modes, aparadors de sedes y velluts, exposicions de quadres y mobles de art. Sumptuoses dames baixaven dels -197- cotxes ab ayres de coquetería y entraven als establiments, mentres que altres ne sortíen y pujaven, gracioses, als vehículs que, un cop tancada la portella ab soroll de detonació, arrencaven a correr com un llampech. Jo contemplava, encuriosit, aquell espectacle de vida moderna y rica que's reflexava per tot arreu, desde les aceres poblades d'una generació eleganta y desinvolta, fins als balcons més alts de les construccions, plens de rètols d'or, de esmalt y coloraynes, pregonant mil articles y productes. Mes... altra volta m'adono, al contemplar aquells enlayrats reclams, de que l'inmensa agulla, serena y magestuosa, presidía desde les altures l'agitació de luxes y fantasíes mondanals.
-No't podràs perdre... -pensava jo.- Estás comdemnat a tenir per guía aquesta aresta...
Y decidit a fugir de la seva presencia perfidiosa, jo que tombo a l'esquerra pe'l primer carrer que veig, un carrer llarch y porticat que va durme fins a una plaça espayosa, que era com el centre d'un barri de comerciants al engròs. Grans magatzems, fondos despaigs y retolades oficinas, instalats en pesats edificis de llorda arquitectura, ocupaven l'una banda y -198- l'altra del seriòs escenari mercantil, atravessat continuament per colles de gent atrafegada y per munió de feixuchs carros carregats de fardos y de bocoys. Jo que allavors alço la vista y... veig que continuava acompanyantme la punxa monumental!
Jo ja'm sentía com vigilat, com perseguit, y apressant el pas tan com podía, vaig passar per un indret de poch tránzit, pero animat per cants y músiques de piano que sortien dels pisos com riallera remor. Les cases teníen les finestres y els balcons velats per astors de puntes y persianes de tons clars, pero per darrera les cortines s'hi endevinaven crespades cabelleres y cossos de dona mitg deshabillats. Mes, fins en aquell reyalme de disbauxa, vaig veure ab cert terror que m'anava seguint l'agulla de la Seu, com un fantasma inexorable.
Igual com si m'amagués, vaig ficarme per un passatge y caminant a marxes dobles, com qui fuig d'una persecució, arribo a una barriada popular, a una barriada obrera, niuhada de cases modernes, uniformes y vulgars, però ab les fatxades decorades de virolats cartells anunciadors, plens de figures rioleres, grogues, -199- verdes, blaves, roses, que proclamen l'excelencia d'un bicicle, d'unes pastilles o d'un licor... Però l'espectre també'm venía al darrera, vigilantme desde'l cel!
Jo, allavores, ja no sabent que fer, vaig pendre el determini de no alçar més els ulls enlaire. Caminaría, sense parar, per avingudes y places, per passatges y travessíes, per allà hont se'm presentés, però mirant sempre a terra, decidit a perdrem, a negarme en les profonditats desconegudes de la ciutat, emancipantme aixís de la tutela humilianta que no'm volía abandonar al meu albir. Vaig rependre la marxa, resignat a caminar, encara que fos com l'Ahseverus de la llegenda, que hi està condemnat por tots el sigles. Anava ab la vista clavada a terra y, l'un darrera l'altre, veya cambiar els troços de paviment del carrer, aquí empedrat, allà ensocat, esfaltat el de més amunt, segons els indrets per hont passava. Els edificis no més els podía veure fins a certa altura, però pel troç vist, endevinava el restant... Ara venía l'escalinata de una iglesia, ara el perterre d'un jardí, ara els soterranis d'un magatzem, ara'ls pilans d'un portich, ara'l sòcol d'un monument.
-200-Ab la llarga caminada, jo'm sentía cansat, aclaparat, retut. No poder alçar el cap enlaire era un suplici y encara m'afadigava més. Jo que, allavors aixeco un xich la vista, encara que sense arribar a mirar al cel. ¡Quina visió més calmosa! Me trobava en un barri quiet y modest, com de vila o ciutat forana, tot ple d'intimitat y de reculliment. Per tot arreu se veyen botiguetes d'objectes religiosos: en les unes venien sacres, via-crucis, imatges de pietat; en altres, breviaris, novenes y demés llibres de devoció. Y lo més estrany era que les casetes d'aquell barri devot, semblava que de tant menudes y neulides no's poguessin tenir dretes y que, apilotades les unes ab les altres, s'aguantessin totes, arrambantse a les macisses parets d'un edifici inmens que'ls feya d'esquena y de contrafort...
Alçant una mica més els ulls, vaig reconeixer el grandiós edifici tot seguit. Era la Catedral, la Catedral superba, tota eriçada d'arestes y pinacles, però no veya l'agulla enlloch... Me va caldre recular algunes passes pera descubrirla. Es que'm venía verticalment a demunt mateix del cap...
-201-No hi havía altre remey. Si volía perdre de vista l'agulla de la Seu, havía de abandonar la ciutat antiga, plena de memories del passat.