Lo llibre de l' infantesa

Aplech de rondallas en prosa y vers endressadas als noys

Francesc Comerma i Bach

  —5→  

Al prendrer la ploma pera escriurer lo present llibre, no fou altre mon objecte que despertar en los tendres noys á qui va endressat, l' amor á la nostra llengua; difícil en vritat es compondrer pera noys per lo compte que deu trindrer's en contenir l' imajinació dintre d' uns prudents limits; no sé si hauré pogut sempre vencer tals dificultats; empró hi he fet tot lo qui he sabut, y qui fa lo que sab, á mes no está obligat.

L' Autor.

  —6→  

¿Qui, sino vosaltres en quina companyía passo la major part de ma vida, pot tenir dret al present llibre? Si, estimats noys: per vosaltres fou escrit y á vosaltres lo dedíco.

En éll hi trovareu vostras costums y tal volta vostres noms; hi trovareu també reflectidas vostras sensacions, y ditxós de mí si en lo poch que de pátria hi ha, puch fer naixer en vostres cors l' afició á nostra llengua y l' amor á nostra terra; estimeula molt, mos cars amichs, que ben digne n' es: y si un jorn vos troveu fora de ella nous avergonyiu pas de dir que sou catalans.

  —7→  

Un diumenje de primavera sortiren al camp de bon matí en Joseph y son fillet Aleix; la frescor de las auras, la verdor de las plantas, las aromas de las flors tot convidava el paseig.

Los aucellets plens d' alegría llansavan tendres cantadas y lo sol com roda de foch s' alsava majestuós del fons del mar.

Lo noy alegre triscava per la prada tot fent un pom de ginesta, rosellas y campanetas que volia oferir á sa mare.

  —8→  

De sopte la campana de l' esglesia del poble deixá sentir sa veu y 'l bon Joseph llevantse la barretina, que 's tirá sobre l' espalla, barbotá en veu baixa quelcunas paraulas.

L' Aléix que s' en adoná, preguntá á son pare que havia dit, y perqué s' havia descobert.

Llavors en Joseph li respongué: fill meu, no sents los cants dels aucellets ¿no notas que las flors despedeixen ara una olor mes fina que en cap mes hora del dia?

Si, respongué 'l noyet; pero no sé lo que voleu dir perque açó no es pas la resposta que jo volia.

-Ja ho crech; mes allá vaig.

Los aucellets ab sos armoniosos cants y las flors ab llurs fins perfums saludan ara al Rey de Cel y terra; á Nostre Senyor y vols que jo sía menos que 'ls aucells y que las flors?

Llavors l' Aléix vivament respongue: Oh! dons jo també 'l vull saludar á Nostre Senyor: m' ensenyareu com ho tinch de fer?

Si, fill meu, si, t' ho ensenyaré: y fentli un amoros petó tornaren á casa després d' haber esmorsat en   —9→   una font que prop hi havia. Lo bon Joseph ensenyá á son fill la oració matinal que tots los dias al alsarse del llit, dirigia l' Aléix ab las mans plegadas y 'ls ulls al cel, al Rey de cel y terra al Suprem Creador; á Deu Nostre Senyor.

  —10→  

En Ramon era un bon noy: estudiós, bon cor, tot ho era; no mes tenia un defecte: era llaminé.

A casa seva no hi havia pas res segú; ni 'l rebóst, ni l' armari, en una paraula, res.

Veus aqui, que tenia una tia que l' estimava molt, mes á voltas també el renyava, y un dia va convidarlo á dínar.

Podeu contar si n' estaria de content en Ramon! Avans de sortir lo sol ja volia anar á casa la tia.

Que va trigarli á arribar la hora de anarhi!

  —11→  

Per últim la seva mare va posarli lo vestit de las festas y 'l feu acompanyar.

No os penseu pas que avans no 'l sermonejés molt especialment sobre 'l vici que tenia; en Ramon va prometrer fer bondat y se 'n aná.

Arribat que fou á casa la seva tia, aqueixa no hi era; en Ramon se 'n aná al jardí y allí jugant ab lo cércol y corrent al radera de papallonas, passava 'l temps, quan per efecte de la calor que jugant havia agafat, sentí que tenia molta set.

Ja hauria pogut beurer en una font que rajava en lo jardí; mes en Ramon pensá que l' aigua sola feya mal y buscá alguna cosa per trencarla com vulgarment se diu.

Axis es qu' entrant dins de la casa se 'n aná á l' armari hont vejé un plat tot plé de sucre. ¿Que mes volía en Ramon? de pesich en pesich va acabarse tot lo plat; fins li semblava que la set li havía fugit. Mes pobret! poch savía lo que feya!

Als pochs moments va sentirse tan mal de ventre que en lloch estava bé. Semblávali que tenia un forn á las entranyas.

  —12→  

Revolcantse per terra estava quan entrá la seva tia.

Que tens Ramon? li pregunta; mes en Ramon ni esma tenia pera respondrer.

Sospitant va desseguida la bona dona á l' armari y trova vuit lo plat. Llavors compren lo mal del seu nevot.

Pobre Ramon! ¡estava enmatsinat!

Pus lo sucre aquell tenia veneno pera matar las ratas, que llamineras també, no dexavan sencer un sol rahim del parral.

Fou enviat á buscar lo metje á corre cuyta y gracias als bons medicaments pogué en Ramon escapar d' una mort inevitable.

Quant ja casi estaba bó, sa mare li digué: Ramon, sabs lo motiu de ta malaltía? Y 'l noy plorant respongué: prou, mareta meva, prou, may mes; may mes seré llaminé.

En Ramon cumplí sa paraula escarmentat per lo perill qu' havía passat.

Ya ho veyeu, estimats noys: no menjeu pas may res de lo qu' estiga desat; potsé si en Ramon se 'n   —13→   salvá, pagariau vosaltres ab la vida. Pus com diu molt bé un poeta espanyol.

«Los humanos corazones perecen en las prisiones del vicio que los domina.»

  —14→  

Qui de vosaltres no ha vist un carril, una fábrica ó un barco ab rodas? Jo crech que sereu be 'n pochs los que no ho haureu vist.

Y sabeu vosaltres qu' es lo que dona forsa al carril á la fábrica y al barco?

Dons es lo vapor.

Y qu' es lo vapor?

Lo vapor no es mes que l' aiga descomposta pe 'l foch.

Tots haveu mirat mil vegadas lo fum aquell blanch que ab forsa surt de dins d' un' olla quan l'aigua   —15→   bull; mes alló no es pas fum; alló es lo vapor; de manera que si tapesseu un' olla herméticament y plena d' aigua la poseseu al foch, l' olla se reventaria pus lo vapor buscant sortida y no trovant per ahont s' obriria pas á la forsa. Direu vosaltres: si l' aigua cap dintre de l' olla, com es que no hi cápiga 'l vapor? No ho estranyeu. Lo calor dilata 'ls objectes ço es, 'ls axampla per tots cantons y com l' aigua es un cos com los demés, si bé molt més dilatable per ser líquida, tenim esplicada ja la causa. Si á la tapadora del olla y hagués un petit forat y en ell si soldés un canó, lo vapor sortiria ab molta forsa per lo dit conducto: ara bé; apliquem un molí de vent de manera que 'l vapor al sortir bati en llurs palas ó aspas, y veureu com aquell se posa en mohiment. Tal fou la primera máquina que 's també la mes sencilla.

Y 'l descubridor de la forsa del vapor sabeu qui es? Un noyet; un noy inglés nomenat Jaume Watt. Aqueix noy va fer per casualitat y voy jugant, lo primer esperiment ab lo vapor que del broch de una cafetera sortía. ¡Qui li habia de dir   —16→   que son descubriment arribés fins al punt que va arribar!

En la rondalla que vé, veureu com á un noyet també, se deu un altre invent maravillós; lo dels vidres multiplicadors.

  —17→  

Aquells de vosaltres qu' estudian geografía, sabrán prou bé ahont se trova la Holanda y potsé també sabrán qu' en dita nació hi ha la ciutat de Middeburg.

Fa molts anys vivia en dita ciutat un óptich constructor d' ulleras, que tenia duas noyas ja grandetas y un noy petitet.

Veus aqui que un dia, un senyor que necesitava ulleras, va entrar á casa del fabricant, y aquet li va ensenyar varios cristalls qu' el bon senyor mirava   —18→   y remirava posantlos á certa distancia de la vista per veurer si eran de bona calitat.

Lo noyet contemplava encantat tots los mohiments del comprador.

Aquet marxá y á poch també lo fabricant, encarregant á sos fills que cuidado á que fessen cap entramaliadura.

Tant bon punt fou fora, quan volgué lo noy escarnir al senyor que feya poch acabava de sortir.

Sent va á la cambra de son pare; 's posa una jupa, y lo barret; pren un bastó y s' arregla una barba postisa, y disfressat axís surt fent riure molt á sas germanas.

Middeburg te un campanar bastant alt que remata ab un gall y aquest campanar se veya desde 'l taller del fabricant d' ulleras.

Lo noy seguint la broma prent alguns vidres y comensa á fer las provas que pochs ans avía vist feya lo parroquiá del seu pare.

¡Mes quina fou sa sorpresa quant mirant lo gall del campanar ab dos vidres, l' un devant de l' altre, vejé que 's tornava gros, y que 'l veya mes aprop!

  —19→  

Las noyas no tingueren menos sorpresa qu' ell y fins lo seu pare quan torná á casa se maravellá de tal descubriment que no trigá en aplicar donant per reultat los vidres multiplicadors ó d' aument que tanta aplicació tenen avuy dia en las ciencias.

Ya veyeu donchs com los invents que tant nos sorprenen son fills á voltas d' una pura casualitat.

  —20→  

Los noys de cert poble eran mol aficionats á las pedradas; tots qui mes qui menos tenian la seva fona ó mandró pera entregarse á son predilecte divertiment y organisar verdaderas batallas.

Lo Sr. Batlle havía moltas vegadas publicat bandos y fet fer cridas, mes los noys sembla que s' en burlavan.

Lo Sr. Mestre á l' estudi cada dia sermonejava á sos deixebles per lo que la major part ja no tenian mandrons ni 's recordavan de las pedras; empró   —21→   sempre n' hi ha de desobedients per mes que sapian que la desobediencia es una falta digna de cástich.

En Felip sobre tot era 'l capitá.

Un dijous á la tarde, que com sabeu en la major part d' estudis es festa, se reuní una munió de noys en un camp de vora 'l poble, y aprofitant l' ocasió de esser ja segat lo blat, comensáren allí l' acció. Ensegats estavan fent petar mendrons y brunsir pedras, quant una d' aqueixas tocant en lo pols d' un petitet que per allí passava, lo deixá mort casi de repent.

Prou fugiren de seguida los fogosos combatents, tant que en un tancar y obrir d' ulls no s' en vejé un; mes no 'ls valgué.

Comparesquéren allí las Autoritats junt ab lo senyor Jutje que comensá las primeras diligencias.

Com ja los aficionats á pedradas eran prou coneguts en lo poble, la tarde mateixa fóren presos alguns, que amenassats per la justicia, descobríren á sos camaradas y al vespre tots estavan detinguts.

¡Fins alguns que ni sisquera hi havian sigut, pero   —22→   qu' algunas voltas los hi havian vist!

¡Quina angunia passáren al veurers presos!

Tot eran llágrimas y demanar perdó.

Y 'ls pares? No sabeu vosaltres lo disgust que tinguéren pensant lo que podria sucsehir als seus fills.

Los noys fóren tancats tots en una casa de correcció; y en la impossibilitat de saber de qui era la pedra que tal desgracia havia causat, tingueren de pagar una grossa munta y encare escapáren barato.

En Felip per cap de motí, lo mateix que la Agustinet que també ho era, foren condemnats á dos mesos de presó y doble munta que 'ls altres.

Crech inútil dir qu' aquellas foren las rederas pedradas; mes ¡ay! massa tart los noys de aquell poble haguéren esmena.

	Qui á diversions perillosas
	s' entrega, noys, temerari
	aviat ó tart trovará
	de sa imprudencia lo cástich

  —23→  

Ben pochs son los catalans que no hajen sentit parlar del célebre Rector de Vallfogona.

Y com crech que vosaltres també alguna vegada l' haureu anomenat ó sentit anomenar, vull dirvos cuatre paraulas d' ell á fí de que en certa manera pugau conexe'l.

Mossen Francesch Vicens García nasqué á Tortosa en l' any 1580 segons conta Torres-Amat. Aficionat al estudi cursá la filosofía, la teología y humanitats graduantse de doctor á Lleida.

Ordenat sacerdot, obtingué alguns cárrechs honorifichs   —24→   y quant la mort del rey En Felip III, fou éll l' encarregat de pronunciar lo discurs fúnebre en las ecsequias que per dit senyor se celebraren á la catedral de Girona. A 28 de Desembre de 1607 guanyá per oposició la rectoría de Vallfogona cual poble estava destinat á ferli casi un segon apellido.

A la vinguda de Felip IV á Barcelona tingué noticia del gran ingeni de mossen García y volgué conexe 'l ordenantli que passés á dita ciutat: y tan marevellat ne quedá que resolgué emportase 'l ab éll á Madrit.

Allí fou hont Vicens García feu conexensa ab Lope de Vega per una casualitat; pues passant lo bon Lope prop del convent de Recoletos vejé un noyet qu' ajegut en terra dormía tranquilament reposant lo cap en una pedra y ab ingenuitat esclama:

Ó esa piedra es de lana, ó su cabeza es de bronce.

Lo que sentint Vicens García, acabá lo vers comensat dihent:

¡Qué mas lana que no pensar en mañana! —25→ ¡Ni que mas bronce que no tener años once!

Aqueixa resposta feu dels dos sacerdots-poetas dos amichs.

Mes ay! Ni may que 'l pobre García hagués anat á Madrit!

Allí fou lo blanch de l' oit dels cortesans hasta qu' aborrit pensá sortir furtivament; mes no li valgué; pues l' enveja de sos contraris va seguirlo y topantlo á Saragossa l' enmatsiná junt ab son criat.

Lo pobre sirvent morí y éll pogué salvarse si be deixantli una malaltía que al fí devia llevarli la vida.

Tornat á Vallfogona no abandoná jamay sa passió favorita y seguí component versos si bé cap de sas celebradas poesías festivas fóren ja escritas en aquella época.

Compongué un bell romans á la Soletat hont propiament se retracta lo seu cor.

Llavors comprengué tot lo valor de son retiro planyentse fins d' haberlo abandonat pera passar á la Cort d' Espanya: que ho comprengué ho prova   —26→   ben bé lo final del dit romans á la soletat hont llegim:

No 'm persuadescan los nats Ab sofistícas rahons Que representi altre volta En la comedia del mon. Ja acabí mon personatje Y puig despullat me trob, Isca á fer lo ximple un altre que á fé, que jo, l' he fet prou.

Morí lo bon rector lo dia 6 de Setembre de 1623 plorat de tots, y deixant un nom que per anys recordará Catalunya.

  —27→  

Avuy que tan abundan los llibres y que 's compran per un tres y no res com s' acostuma dir, avuy repetim podem apreciar mes lo valor d' eixa maravillosa invenció nomenada imprenta.

Sigles enrera un llibre costava un ull de la cara. Y no podia esser d' altre modo.

Figureuvos que 'l llibraire ó llibreter, com llavors li deyan, era lo qui avuy ne diem l' Autor; aquet los escribia y pasava luego 'ls originals al copista qui ab molta paciencia 'ls posava en net.

  —28→  

Los copistas regularment eran frares que retirats en sa celda guanyavan molts bons diners. Deixavan los titols y las inicials en blanch y luego venia 'l miniaturista qui omplia 'ls vuits ab lletras adornadas ab bonichs dibuixos.

Llavors tampoch se usava 'l papé axís es que tots los llibres eran fets de pergamí.

Veus aqui qu' una obra, si era molt estensa, consumía á voltas la vida d' un home.

Axó fou lo que induí á Joan Guttemberg fill de Maguncia, ciutat d' Alemania, á inventar un procediment que permetés reproduir lo llibre tantas vegadas com se volgués ab estalvi de temps y de trevall.

No pochs desvells va costarli al pobre Guttemberg portar á cap son ideal.

Primerament prová de grabar planxas de plana; aço tenia molts inconvenients ja per lo trevall que portava, com per lo material qu' es perdía. La qüestió estava en fer cada lletra de per sí á fí de que pogués servir per tots los casos.

¿Mes com ferho? Guttemberg no sols havía consumit   —29→   tot son capital redera del invent sino qu' havia també gastat lo de dos companys que se li asociáren.

Per fí lográ resoldrer lo problema. Ajuntat ab un tal Joan Faust, célebre orífice, aquet li doná algun camí pera traure 'n son profit.

Pus las lletras ó carácters de ferro eran massa forts y per lo tant feyan malbé lo papé ab que ja se substituí lo pergamí; las de plom eran massa flonjas y l' acció de la prempsa podia xafarlas; las de coure resultaban molt caras; axís es que Faust prova de ferlas de plom y antimoni, lo que doná un bon resultat.

Mes com l' orífice era un ruí y un avaro, tractá d' abatrer á Guttemberg tant com va poder y aprofitantse del maravellós invent establí una imprenta en una gruta hont imprimia llibres, falsificacions dels códices ó manuscrits antichs, que li pagavan á bon preu; mes la mort va privarli de fer l' agost per molt temps.

Entretant Guttemberg, protegit pel bisbe de Maguncia, havia establert una petita imprenta y alli era   —30→   de veurer la seva satisfacció quan ecsaminava las provas.

A la seva mort sos fadrins s' estenguéren per diversas nacions venint també á Espanya qué llavors anava al devant en lo camí de la cultura, y ab lo nom de fills de Guttemberg propagáren la imprenta omplint de gloria á son inventor que en la mort trova l' inmortalitat.

  —31→  

La font
	En una font cristallina
	certa nineta,
	se n' estava enmirallant
	collint floretas.
	Ja 's posava una corona	5
	de fullas verdas;
	ja las fullas cambiava
	per las rosellas,
	y la font com bona amiga
—32→
	sembla l' hi deya:	10
	«no 't fa ser exa corona
	encar prou bella.»
	Se 'n posa una de clavells
	y campanetas
	y la font, «buscan un altra»	15
	encara deya.
	De flairosos lliris blanchs
	y de violetas
	un altra corona 's posa
	la nina bella	20
	y, «aqueixa,» la font li diu;
	«t' adorna, aqueixa....»
	Y un ángel baixant del cel
	ab veu molt tendre
	diuli: «aqueixas bellas flors	25
	guardálas sempre
	qu' es la joya mes prehuada
	de l' infantesa
	lo simbol de ta corona
	si, l' ignoscencia.»	30

  —33→  

Las bonas obras

L' Agneta de ca 'n Cirera lo cor te mes bo que 'l pa; no pot veurer prop sen pobres que no 'ls fassi caritat; ella á la casa 's presenta  5 hont sab que hi jeu un malalt; ella consola amorosa al desconsolat infant. ¡Per tothom te una sonrisa! ¡per tothom un Deu te guart!!  10

II     Las floretas bonicoyas sempre trovan jardine —34→ sempre trovan las rosetas qui busqui llurs colors bells.     Es l' Agneta tendre flor  15 qu' aromas eleva al cel y de llurs dolsos aromas va tothom cercant l' encens.     Es florit Maig que catihua, es bresca de dolsa mel  20 aucella que voloteja portant amor en lo bech.     Tothom á la nina estima y ella aima á tothom també mes, ay! que lo cor te d' ángel  25 y un ángel del mon no es!

III     ¿Perqué tocan las campanas ab un plany que 's fica al cor? ¿Perqué va pel poble trista la gent ab semblant plorós?  30 —35→     ¿Perqué cullen las doncellas tot lo taronger dels horts y de pensaments y violas guarnexen un llit de morts?     Ay! es que l' Agneta es morta  35 y á tothom omple de dol; es que l' ángel va á sa patria pues sa pátria no es lo mon.

VI     En lo fossar s' alsa una creu: á la nit estol d' estrellas,  40 mes que las de l' espay bellas, voltant lo sant signe 's veu.     Son las llágrimas dels pobres qu' axugat l' Agneta havia: son un cel que l' aplech cria  45 de caritativas obras.

  —36→  

Lo son de l' ignoscencia
	Un infantó en lo bressol
	en lo bressol s' endormisca,
	si estant despert es un ángel
	ángel es al adormirse.
	Mireuse 'l: son cabell ros	5
	com las dauradas espigas:
	duas rosas sas galletas
	com las que 'l Maig bellas cria;
	En sos llavis de coral
—37→
	presonera una sonrisa	10
	hi veureu que de sa mare
	forma tota l' alegria.
	Dorm, li diu, dorm, fillet meu;
	dorm, y axis tota ta vida
	pugas fer' ho tan tranquil,	15
	com ara que res te lliga.
	¡Felis de tu, ángel de Deu,
	que no comprens la malicia
	y l' Angel de l' ignoscencia
	sota sas alas t' abriga!	20
	Felis de tu bell infant
	que flors y violas somnias!
	eufasi que may te dexi
	lo Sant Angel qu' ara 't guia.

  —38→  

Lo trevall
	Sens trevall no hi ha alegria
	sens trevall no hi ha descans;
	qui en sent jove no trevalla.
	tindrá vell de trevallar
	¡Quina angunia	5
	veure 's pobre
	ple de xacras
	y ple d' anys!
	Ay! be 's pagan
	be molt caras	10
	las dolçuras   —39→
	del vagar!
	Trevallem mentres som jovens
	si volem vells reposar.
	¡Quin descans mes dolç ha d' ser	15
	lo que es fruit d' honr s trevall!
	La gaubança
	no vol tractes
	ab qui l' ansia
	per mal art.	20
	La ventura
	sols amiga
	n' es de l' home
	ben honrat.
	La vagancia dona vicis	25
	virtuts dona lo trevall.
	¡Malehida aquella sia!
	¡Benehit lo trevallar!

  —40→  

Mal usar no pot durar

Es en Miquelet un noy estrafalari y bergant: mentre 'ls altres van á estudi trova éll gust de aná' á fer mal.     No hi ha horta, camp ó vinya  5 que no haja atormentat: no hi ha salse' en la verneda que ell no hi haja estat á dalt     Be 'l predica 'l senyor Mestre, be l' ecsorta mossen Pau  10 (lo senyor Rector del poble) —41→ y sos pares, res hi val.     En Miquelet no heu esmena creyent sols á mals companys y oblidantse del adagi  15 «mal usar no pot durar.»

II     Un dia de Primavera de bon sol y hermós cel mentre 'ls noys son á l' estudi fa campana en Miquelet.  20     L' estudi es cosa pesada: no s' hi pot jugá, ademés lo mestre sempre castiga...» Veus aqui son pensament.     Axis es que á la verneda  25 se 'n va 'l noy de dret á dret per atansar alguns nius que sab ja tenen aucells. —42→     Y puja pins y alsinas buscant pobres muxonets  30 que mata sense clemencia de la manera mes cruel.

III     En lo mes alt d' un pollancre veu en Miquelet un niu; tan bon punt l' ha divisat  35 s' ha quedat enamorat de sentirne tan piu piu.     Y sense pensarsi gens dal del arbre va á pujar no mira que está mol alt  40 y á la vora d' un canal que la mort li pot donar.     Puja puja coratjos! mes ay! que sa mala sort una branca li ha trancat  45 y en lo canal sepultat trova lo pobre la mort.

  —43→  

La papallona

Per lo brill enlluernada de la llum de una candela va volant la papallona de la flama entorn alegre.     Una amiga ma l' aparta  5 de la mort qu' allí l' espera; mes no fent cas del consell de la ma l' avis desprecia.     Y voltant y mes voltant cau en mitg de la foguera  10 y entre aguts y cruels dolors —44→ allí l' ecsistencia deixa.

Axis lo noy que del vici segueix lo camí ab fatlera despreciant los bons consells  15 de qui per sa ditxa vetlla, com la pobre papallona morirá del vici presa en mitg de la ardenta flama que li semblava tan bella  20

  —45→  

La fé

Quand las penas afligeixen y en dar tortura 's deleixen        quand l' alé de la dissort ens empesta del cor nos lleva la gesta  5        sols la fé.

Sense fé l' hom va perdut sense fé 's trova abatut        d' afanys ple. —46→     Sols li calma la frisansa  10 l' estrella de la bonansa        de la fé.

Fóra la vida un martiri y los goigs sols un deliri        verdadé',  15 sens eix llum que 'ns il-lumina sense l' antorxa divina        de la fé.

  —47→  

Lo pobre     Morat, tremolant de fret de casa en casa un pobret demanant va caritat.     Almoyna per mort de Deu diu ab llastimosa veu  5 á cada casa trucant, y responen al instant: Un altre dia será: que Deu t' ampari germá;

Tot lo poble n' ha seguit  10 de fret y fam defallit sense una almoyna trovar. —48→     Mes ja quand d' allí fugia un bon noyet que venía de l' estudi, voy cantant,  15 veyentlo axis tremolant allargantli 'l seu brená li diu: «Menja bon germá.»

«Vina á ma casa també; hi ha bon llit y bon brasé  20 y pa y vi no 't faltará.     Tinch un pare qu' es molt bó y una mare encar milló.     Ells en tot lo meu gust fan y en aço no 'm desplaurán.  25     Anem llestos bon germá» -Deu company, t' ho pagará.

Rialler y alegróy ab lo pobret se 'n va 'l noy. A sa casa ja han entrat....  30     Aqui os duch, mare, un pobret que he trovat mitx mort de fret.     Posada li heu de doná que Deu nos ho pagará. Pus qui als pobres reculleix  35 —49→ dona hostatge á n' Éll mateix.

Vina infant vina á l' escó qu' estar prop del foch fa bó Quel com per menjá 't duré...     Lo pobret de goig somriu  40 y á la dona y al noy diu:     En vritat germans os dich que desgraciat si, lo rich que al pobre ha desamparat, mes qui 'l recull benhaurat.  45     Es entrada ja la nit. Tots resan y van al llit. Lo pobre, sols un jas vol Tan bon punt s' es adormit lo noyet, cuan ha sentit  50 del altre la dolça veu, y.... Jesús ¡qu' es lo que veu! Veu la Verje ab son Fillet y aquell Fill era 'l pobret.

Al llevarse l' endemá  55 van al pobret á buscá. No 'l trovan y ¡oh maravella!     Las pallas del jas son d' or —50→ y en una bossa un tresor lo pobret 'ls hi ha deixat  60 junt ab un paper escrit hont qui 'n sab hi ha llegit: «Benhaja la caritat.»

  —51→  

La ingratitut

Va buscant la papallona las aromas de la flor; eixa amorosa 'ls hi dona y l' altra cruél l' agullona donantli en paga la mort.  5     Cuant l' aubada riallera veu la flor mustiguejar, falagantla en sa manera li' n pregunta la quimera que la fa malaltejar.  10

—52→

Y la flor en sa agonia respirant pura vírtut diu á l' auba: «amiga mia, filla n' es ma melangía d' una negre ingratitud.»  15

«Qu' en lo mon moltas vegadas qui 't deu mes, mes mal te fa; y en lo mantell abrigadas d' ingratitut ¿desgraciadas! ¡Cuantas ánimas hi ha!»  20

  —53→  

La mongolfiera

Ufana la mongolfiera s' axeca mirant al cel y soberga escala 'ls nuvols mentres l' admira la gent.

Ella puja, puja, puja,  5 y quand de vista ja 's pert una ventada contraria fa donarli un capgirell.

—54→

Lo foch que la sustentava crema son débil paper  10 y l' altiva mongolfiera de sopte cendras sols es.

¡Cuantas mongolfieras pujan de mesquí orgull ab l' alé per tornarse luego cendras  15 despreciadas fins del vent!

  —55→  

Dolora
	Quand l' home te la ventura
	no la compren,
	y 'ls records torban sa pensa
	d' uns altres temps.
	Temps passats no tan ditxosos	5
	de dolors plens,
	men en tot y aço 'ls anyora:
	sabeu perqué?
	¿Perqué plora lo passat
	no compreneu?	10
	Lo plora perque la ditxa
	impossible es   —56→
	y tan sols coneixer 's pot
	quand ja no 's te;
	ni sabem acontentarnos	15
	may del present.

  —57→  

La vida

Corre 'l torrent bramulant tot cuan trova trossejant; arrenca los pins d' arrel, malmet arbres centenaris y abat los murs temeraris  5 que contenen son anhel.

Com si fóssen débil palla va empenyent los fexuchs rochs. Qui volgués posarli valla —58→ trovaria la mortalla  10 en lo fondo de llurs sochs.

Sa fera bravura espanta; mes amainant son furor va perdent feresa tanta y sa trasparencia encanta  15 ja calmat, al nostre cor.

¡Lo mateix en l' home passa de la vida en los etsars!! ¡La vida! ¿No es un torrent que barreja en sa corrent  20 los plahers y los pesars?

  —59→  

Primaverencas

I     La violeta boscatana sas aromas llenas al bosch; la fonteta  5 per la plana corre alegre dant mil vols. —60→     Las auretas perfumadas  10 van gronxantse dalt dels pins; entre herbetas y enramadas l' ausell trasca  15 fent son niu.     Gojós canta en la verneda dalt d' un salce' 'l rossinyol;  20 sas pasadas armoniosas sembla 's fiquin dins del cor.     Tot respira  25 de gaubansa tot se mostra rioler; fins s' ovira en llontanansa  30 —61→ nova vida de plaher.     Benvinguda, Primavera, que 'ns regalas  35 tals tresors; Jo 't saludo, bella, Flora, jo 't saludo plé de goig.  40

II Las campanas de l' hermita        tocan á festa; las grallas y tamborinos        per tot se senten; guarnidas cabalgaduras  45        van per las serras, y desplegadas tremolan        ricas banderas. Los romeus per la montanya        pujan alegres  50 lluint brusa, barret ab ploma        y espardenyeta. Per la montanya ressonan —62→        grans cantarellas; cansonetas catalanas  55        qu' al cor se n' entran. Y contents á saldar        van á la Verge, la Verge de Monserrat        per Primavera.  60

III ¿No sentiu lo dols remor        de la verneda? ¿No sentiu lo suau perfum        de las floretas? ¿No veyeu qu' es pur lo blau  65        que 'l cel ostenta? ¿No noteu com l' esperit        sembla se eleva y d' incógnita alegría        lo cor batega?  70 Dons son tot aço los dons        de Primavera.

IV     Llepant los peus dels salcers que 'l vetllan corre 'l riu; com esclavas obsequiosas  75 las tendres canyas xamosas —63→ li donan un manto ombriu.     A cada ona de las aiguas guarnida de richs diamants fan los joncars cortesía  80 y 'ls besa la aiga jolía y ells li donan nous encants.     Com diminutas barquetas lo solcan mil colomets; demunt l' aiga joguinejan  85 y amorosos se festejan y 's contan los seus secrets.     Y en tant l' aiga cristallenca va grontxantse pel rocam de mirall fent á la lluna  90 que 'l manyaga y de nit bruna ve allunyarne la foscám. —64→     Y vadient ab ferma veu d' alegría lo riu plé mentres corre per la plana:  95 «Sols la terra catalana per tot armonias té»

  —65→  

Posta de sol

Amagats per torrenteras ja s' estan los aucellets y ab alegre xarrameca donan al jorn son adeu.

Lo sol pinta d' or los nuvols  5 la lluna 'ls plateja prest y la fresca y suau brisa dona al mon amoros bés.

—66→

Es lo bes de despedida de la mare á son fillet;  10 es lo bes que la Natura dona á tots los sers vivens.

La campana de la esglesia crida á la llar á la gent que contant tendras rondallas  15 hi fan germanat aplech.

Y plegant de trevalladas jornalers vehuense arreu gojosos d' haber guanyat ab son suor l' aliment.  20

Mes postas de sol axis no n' hi ha per tot arreu de aqueixas sols á Catalunya; sols la nostra terra 'n te.

  —67→  

La batalla d' Alcoraz

Era entrada la tardor y 'l fret Novembre corria; dels arbres queyan escuálidas las débils fullas sens vida.     Ja la mar las aurenetas  5 buscant mellor temps, havian passat, y al impuls del vent las flors restavan marcidas —68→     Mes sense temença el fret feras las hosts serrainas  10 Catalunya y Aragó n' invadexen atrevidas.     Los esquerps fills del Desert nostra encontrada trepitjan y abatrer vol lo turbant  15 á la roja barretina     En tan surt una crehuada vers la santa Palestina hont animosos guerrers plens de fé y valor s' allistan.  20     Y 'ls serrahins d' aquí Espanya van estenent sas conquistas y la gent trem concirosa del poder de la morisma.

—69→

II     Magestuós al sortí 'l sol  25 dos ecsércits ne llumena; lo petít aragonés: lo gran, dels moros de Huesca.     Cuatre xechs diu lo comanan cuatre xechs plens de bravesa:  30 los nostres van capdillats pel coratjós rey en Pere.     Prop del Rey los cavallers mes preclars de nostra terra van alegroys ventetjant  35 llurs viroladas senyeras.     Las botsinas y atabals sens parar cridan á gesta y d' Alcoraz la planuria de combatents se veu plena.  40 —70→     A la senyal dels clarins plens de rabia s' escometen y 'ls poltros inquiets renillan y 'ls xechs cridan que fan fresa.     Tothom ab coratje lluita;  45 les espasas lluentejan, y aragonesos y moros s' abraonan com á feras.     Lo dringar d' armas axorda; los crits de guerra aturdeixen;  50 y escoltar dona condol los gemechs del que agonetjan.     En mitg de tan frest carnatje los cristians ay! ne flaquejan pus lo nombre dels contraris  55 no 'ls deix sortir ab la seva. —71→     Barbotan los cavallers paraulas de rabia plenas y ab veu tró á l' host anima lo coratjós rey en Pere.  60     «Viva Deu» mos cars vassalls» qu' es empenyada l' empresa!» «Via á ells, los meus amichs! cops de espasa á dret' y esquerra!»     «No os espanti sa cridoria  65 ni son nombre nous arredria, que sian molts res no hi fa tindrem á matar mes feyna.»     «Mos amichs, ¡visca la Creu! muyra la rassa agarena!  70 Una jornada de gloria donem á la nostra terra.» —72→     Axis ab veu ja mitg ronca parla als seus lo rey en Pere: pica esperons al cavall  75 y' n sang mora se rebeja.

III     Avansan los sarrahins y' ls cristians van reculant. «La jornada es per nosaltres» ja cridan los fills d' Alhá.  80     Mes de sopte coratjós cavaller en corcer blanch creu roja en adarga y pit surt d' entremitg dels cristians     Lo segueix un escuder  85 agafat ab son cavall y l' escuder y 'l senyor viva Deu! si 'n son de braus!! —73→     Al que sols toca sa espasa occit en terra ja cau  90 y una filera de morts senyala d' abdos lo pas.     Be 'n plovian de sagetas, be 'n queyan de colps d' alfanch mes llurs capells y corassas  95 eran per cert ben trempats.     Pus las sagetas mes fortas y 'ls mellors certs de Domás com si fossin débils canyas al tocahi queyan trencats.  100     Queda 'l moro espahordit y ab la victoria 'l cristiá. La Creu á la mitxa lluna ha fet acotar lo cap. —74→     Y en tant fugen ab vergonya  105 'ls orgullosos alarbs las mercés al cel envian plens de gaubansa 'ls cristians.

IV     La victoria es alcansada y arriba 'l temps de mercés;  110 empro mancan á la festa los dos mes braus cavallers.     Los missatjers de la mort los de la porprenca creu; per lo que, mana que 's busquin  115 per tot lo camp lo bon rey.     Servidors arreu ne surten y un ne trovan tan sols d' ells lo bon Ramon de Moncada que dupta de lo que veu.  120 —75→     Demána per los crehuats, d' Antioquia vol saber, parla de la Terra Santa.... No sab que passa per éll.     Al arribar á presencia  125 de don Pere, el senyor Rey, fa las mateixas preguntas y ningú per cert l' entén.     Uns li dihuen: som á Huesca la Terra Santa llunya es;  130 per orat altres lo prenen y d' eix modo 'ls parla éll.        «Ahir jo estava        á Antioquia        quand per lluitar  135        un me convida,        prometent fer        bona sortida.        Puja á la gropa        diu ab veu fina  140        y aixis que hi soch        l' espay fendia —76→        lo blanch corcer        qu' alas tenia;        Lo que vaig veurer  145        no es pas per dirse        ni jo contar' ho        tampoch podria.        Al esse' al camp        prou ne brunsian  150        dards y sagetas        que no' ns ferian.        Nostras espasas        la mort per filla        semblavan sols  155        que pres havian.        Si algun obstacle        al pas sortia        com per encant        de' ell nos exiam.  160        Y en mitg la turba        de la morisma        la creu de Jordi        refulgent brilla.        Lo crit de guerra  165        desd' ara sia        lo de San Jordi y        Santa Maria.     San Jordi desperta ferro d' aqui endevant será aquest  170 —77→ lo crit que' ns dará victoria quant ab infels lluitarém.     Y flectant genolls en terra la testa sense capell las mercés al cel envian  175 soldats, cavallers y rey.

  —78→  

Los plets

Dos noyets per un camí trováren un ametlló, y deya 'l un: lo vull jo, y 'l altre: será per mí.

Lo mes gran, perqué tal era,  5 —79→ per éll la trova volía; lo petit la pretenía per haberla vist primé.

Res de partirse 'l atmetlla que per dos 'n hi havia poch;  10 á la sort ferla, tampoch: qu' un dels dos no hauría ré.

Olvidant qu' eran amichs ja 's navan á barallar quant altre noy va passar  15 que va donarlos consell.

«Jo arreglaré la cuestió:» va dir als dos á 'l instant; y aquell atmetlló trencant, pel trevall, se 'l menja éll.  20

Axis paran tots los plets.

—86→

La Justicia 's sol menjar dels litigant l' atmetlló, qui acabada la cuestió, sols closcas solen trovar.  25

Val mes noys, una avinencia que la mes bona sentencia.

FI