Lo Somni [Fragmenta]

Bernat Metge

Stefano M. Cingolani (ed. lit.)

Bernat Mege, Lo Somni, edició crítica de Stefano Maria Cingolani, Els Nostres Clàssics, Barcino, en premsa.

Nota prèvia: Aquest document forma part de l'apartat Intertextualitats del Projecte d'investigació «Biblioteca Multimèdia Tirant lo Blanc» (Ministeri de Ciència i Tecnologia, referència BFF-2002-01273). L'objectiu fonamental consisteix a mostrar, en forma de citació, aquells fragments d'altres obres que han influït directament o a través de fonts interposades en la composició del Tirant lo Blanc i del Guillem de Varoic i que anomenem 'Intertextualitats'.¹

Per la presència de Bernat Metge a Martorell veg. Riquer 1990; Butinyà 1997a.

Trist jo, ladonchs, e desconortat, no en altra manera que·l laurador quant vol segar lo blat e troba l'espiga buyda

TB: Hauf-Escartí 1992, II: cap. 298, 631, 33-34.

TB: Vives 2004.

no·t clams de fortuna, mas de tu mateix. No t'ha forçat fortuna de amar ne d'avorrir, car no és offici seu, ne ha senyoria alcuna en les coses que stan en libertat d'arbitre. Saps què te n'ha forçat? No àls sinó la tua bestialitat que, lexada la rahó, ha seguit lo desordenat voler. Riqueses, potències, dignitats e semblants coses done fortuna e toll-les com li plau. Mas elecció d'amar o avorrir (de avorrir, ms. U), obrar bé o mal, voler o no voler, en franch arbitre stà, e en la mà de cascú és que n'ús a son plaer.

TB: Hauf-Escartí 1992, II: cap. 298, 631, 34-63, 2.

TB: Vives 2004.

Si fortuna hagués la colpa, jo no hagra cura d'escusar aquella, car mal ne son content per moltes desplasents obres que m'ha procurat

TB: Hauf-Escartí 1992, II: cap. 309, 652, 34-36.

TB: Vives 2004.

en actes virtuosos e de gran valor, saber e enginy, són stades eguals o, per ventura, sobrepujants qualsevulla hom qui sia stat de la creació del món tro a mon temps, de què merexen gran honor. Attès majorment que elles, ab lur indústria, hajen aconseguit ço que natura no·ls ha donat

TB: Hauf-Escartí 1992, II: cap. 309, 654, 33-655, 2.

TB: Vives 2004.

No·m recorda jamay haver lest alcun hom ésser stat pus abte e virtuós en armes que Oríthia, reyna d'Amatzònia, a la qual Eristeu, rey de Grècia, tramès aquell Ércules qui null temps fo vençut, manant-li, axí com a cosa impossibla per rahó del molt gran ardiment que ella havie, que li levàs les armes. Ne que Semíramis, reyna dels Assirians, la qual no solament regnà per lonch temps, ans, vençent los indians e etíops, cresqué e dilatà son regne, e edificà Babilònia e la çenyí d'ample mur. No-res-menys, com un jorn ella stant en la sua cambra pentinàs (pentinant, ms. U) son cap e hoýs dir que Babilonia havia rebel·lat, treçada la una part dels cabells tant solament, e l'altra part scampada e encara no composta, preses les armes assetjà la dita ciutat, la qual a ssi matexa subjugà abans que del tot hagués acabat treçar l'altra part dels cabells. En memòria de la qual cosa, fo feta ·iª· gran stàtua femenina de metall, posada en Babilònia en loch alt, ab la ·iª· part dels cabells solta e ab l'altra treçada. Tamiris, reyna de Cíthia, no fo de menor coratge, la qual, en venjança de la mort de son fill e consolació sua, matà batallant aquell famós e molt temut Çirus, rey d'Àsia, ab do-ents mília (CCm, ms. U) persians. Puys, tolt lo cap del dit rey, mès-lo en un odre ple de la sanch (de sanch, ms. A) dels seus, dient: 'Aytal sepultura mereys. Sanch has sadejada e de sanch te sadollaràs'. Que·t diré de Cenòbia, que s'intitulave reyna d'Orient? Longa és la istòria, la conclusió de la qual, però, és aquesta: aprés molts insignes fets seus e dignes de memòria, ella esvahí terriblament l'Emperi romà; e Aurelià, príncep dels romans, batallant ab ella la temé molt; e, aprés que la hagué domdada, se'n gloriejà, tant com si agués vençut lo major e pus victoriós príncep del mon. Qui és que res de bé sàpia que ignor los actes virtuosos de Pantasilea en Troya e de Camilla en Ytàlia e de moltes altres dones que, en Àfricha, Laçedemònia, Alamanya e altres parts del món, han batallat pus animosament que·ls hòmens? Clarament ho reçiten les istòries. Qui pot negar que Minerva sie stada trobadora de diverses arts e que en Grècia haje sobrepujat tots los hòmens ab son enginy?

TB: Hauf-Escartí 1992, II: cap. 309, 653, 16-654,7.

TB: Vives 2004.

Qui pot dir la amor conjugal que Hipsicratea hagué a son marit Metrídates, rey de Ponto? La qual, no solament seguí aquell en la longa e duptosa guerra que hagué ab los romans, ans, aprés que fo vençut e desemparat per los seus, jamay no·s partí d'ell, seguint-lo ab cavall e armes, lexat l'àbit femení e oblidada la sua gran bellesa e delicament. E aquella que Pòrcia, filla de Cathó, hagué a Brut, marit seu? La qual, encontinent que sabé la mort d'aquell, per tal com no havie prest ferre ab què·s matas, desijant (cobejant, ms. U) seguir l'espirit del marit begué carbons foguejants e morí. No fo menor, a mon juý, aquella que Júlia, filla de Július Çèsar, hagué a Ponpeu, marit seu, que, veent la vestedura d'aquell un poch sangonosa e cuydant que ell, lo qual ladonchs no era en casa, fos mort, encontinent avortí un fill que portava en son ventre e, sclatant, morí. Bé fo cordial he memorabla la amor que Artemísia, reyna, hagué a Ma[u]solo, marit seu, la qual, aprés que ell fo mort e li hagué celebrades sollempnes exèquies, lo féu polvorizar e·l begué, mostrant que ella volie ésser sepulcre d'ell? Què t'appar de Emília, muller del primer Cipió Africà, que, com son marit adultràs ab una sua cativa, null temps o volch descobrir, per tal que no·l difamàs; ans, tantost que·l dit Cipió fo mort, ella li donà libertat e marit?

TB: Hauf-Escartí 1992, II: cap. 309, 654, 7-24.

TB: Vives 2004.

Bé pens que·t recorda d'aquella mesquina mare, per crim capital per lo pretor a mort condempnada en lo carçre, e per compassió de son execudor, per tal que aquí famejant morís, reservada. Com sa filla, la qual alcunes vegades la entrave visitar, jassia fos bé amonestada e sol·licitada ab gran pena, per lo dit execudor, que no li metés dins alcuna vianda ne res ab què pogués sa vida alongar, no contrastant lo dit manament, veent que en altra manera no li podie ajudar, la sostench ab la let de les sues mamelles per gran temps, tro que fo sabut per les guardes del dit carçre qui, publicants açò al dit pretor, obtengueren a aquelles, per aquesta novitat, remissió graciosa.

TB: Hauf-Escartí 1992, II: cap. 309, 654, 24-32.

TB: Vives 2004.