Modifico ligeramente, por lo tanto, mi propuesta de secuencia cronológica, ya que, como exposición retórica de una voz femenina que narra el patetismo de la tragedia, el Plant profundiza en un motivo aprendido al final del Parlament y, además, aunque no ofrece una yuxtaposición de fuentes y un grado de reelaboración independiente de las fuentes comparable a la Medea, la Tragèdia de Caldesa y el Leànder y Hero.

Tot això sense tenir en compte que podria haver-ne de perdudes (Martos 2008).

Cingolani (1998: 142-144) advirtió en su momento la relación entre la Fiammetta y la Medea de Corella, ya desde la rúbrica: «Scriu Medea a les dones la ingratitud e desconexença de Jàson, per dar los exemple de honestament viure»; Lola Badia (1993) lo hizo respecto de su influencia en la Tragèdia de Caldesa; y, recientemente, he hecho lo propio para el Leànder y Hero (Martos 2005).

«L'època no religiosa de la producció de Corella es divideix en dues fases netament diferents, ben coherents als seu interior. Una, que acaba al voltant de 1458, quan encara era estudiant d'artes, durant la qual es dedica a les versions clàssiques i que s'acaba, si més no idealment, amb la Tragèdia. Una altra, que comença potser amb la correspondència amb Carles de Viana, amb la Lletra consolatòria i amb el Johi, se situa immediatament després de la Tragèdia, és a dir, entre 1458-1459 i principi dels anys seixanta, època en la qual es dedica a les poesies i a les proses moralitzants (Trihunfo, Letra de Honestat), i que es clourà aparentment entre 1462 i 1465» (Cingolani 1998: 60).

Es buen ejemplo de ello ―y no el único― el denso grado de relación estilística y de concepción que hay entre la Tragèdia de Caldesa, el Leànder y Hero y la Istòria de Josef.

Sobre ambas ya nos hace estar alerta, en este sentido, Lola Badia: «el fet que la Història d'Hero i Leandre, posem per cas, esgrimeixi personatges fingits des de sempre pels antics poetes, i la TdC, un jo localitzable en l'espai i en el temps i una dona que es diu Caldesa (i no Sil·la o Medea), no es condició ni necessària ni suficient perquè la primera obra sigui un intrascendent rescalfat mitològico-pedant i la segona, una creació nova, vibrant i palpitant de vida» (1993: 86).

«Independentment de la font de la història que Corella ens narra a la Tragèdia, el nostre autor, en fer servir des del principi la retòrica marquiana, limitava considerablement les possibilitats argumentals en la ment del lector i el guiava cap a un camp de referències molt concret. La retòrica marcava línies gairebé intangibles en la recepció de la peça, aquelles mateixes que el productor del text havia utilitzat ben conscientment» (Martínez Romero 2001: 176).

Siempre que cito la Tragèdia de Caldesa, lo hago por mi edición crítica, todavía inédita.

Siempre que cito los poemas de Ausiàs March, lo hago por la edición revisada de Bohigas (2000). La referencia que doy es en ambos casos con números arábigos: el poema, en primer lugar, y los versos, a continuación, separados por una coma.

«Les dates i les localitzacions geogràfiques, ens ensenyen que Dante i Petrarca, fabricadors de diaris d'amor tan falsos i manipulats com encantadorament convincents i emocionants, que són fonamentals per a la credibilitat de les biografies sentimentals literàries; ara, la TdC va realment per aquest camí? ¿Es realment una investigació literària en el terreny del sofriment amorós, com ho és també la Fiammetta, de què parlava més amunt?» (Badia 1993: 90).