Selecciona una palabra y presiona la tecla d para obtener su definición.




ArribaAbajoLa cançó de Nausica


ArribaAbajoDel record immens d'Ulisses
sóc l'esposa de blancor:
sal de llàgrimes ventisses
i mocador.
—130→

A l'adéu visc enasprada,
tinc el cor a dalt del gest.
¿Què faré de ma mirada
tan plena d'est?

Ai, quina aspra primavera
tot de sobte s'ha badat
en ma llarga cabellera
de soledat!

Cada nit em desamarro
del meu viure ple de vels
per pujar dalt l'altre Carro
dels set estels,

i, deserta d'esperança,
poso a estendre al firmament
el llençol d'una enyorança
teixida amb vent.

Trobo una ombra d'abraçada
esperant-me al meu racó.
Sols em dringa l'arracada
quan dic que no.

El roig liquen de la febre
va pujant pel meu turmell...
Ja s'encén, a ma palpebra,
la imatge d'ell.

Mon dolor no té ferida,
no em tocà l'ala del foc.
Ai, del blanc de la florida
passaré al groc!

Cançó d'odi cantaria
contra el mar que m'ha vençut,
aquest mar que el portà un dia
i se l'ha endut...

La meva ànima, descalça
com la pluja, se me'n va,
i en el vent que, rient, l'alça
romp a plorar...



  —131→  


ArribaAbajoLa cançó d'Elpènor


ArribaAbajo Jo sóc el grumet que puja
per cordatges d'heura i or.
Duc una agulla de pluja
ensorrada dintre el cor.

Un velam de llum s'arbora
quan la nit s'esquinça el dol.
A la cofa de l'aurora
ja sóc el grumet del sol...






ArribaAbajoMaiala


ArribaAbajo Nua, avançant per l'aigua que, dolçament submisa,
contempla sa bellesa amb pupil·les brillants,
Maiala gira el rostre al ponent i a la brisa,
i, alçant el cap, escolta... Terra endins, sonen cants.
Molts dolls i sangs antigues fan bruscament divina
la puixança del tors mig daurat i mig blau
on l'estiu fibla el flanc, arrodoneix la sina
i bressola en el ventre una solar allau.

S'ha torcat el cabell i refet la tannara,
i ha saludat l'estel amb un gest ample i lent.
Meitat de l'horitzó, meitat del mar encara,
la radiant ja es lliura al càlid bes del vent:
ran de sorra es detura i, com qui el déu invoca
més per goig de misteri que per real perill,
llargament crida un nom, amb les mans a la boca
a guisa de cargola. Lluny, contesta un renill.

Ajaguda a l'areny, de nou Maiala crida.
Un sord galop davalla de l'obscurit tossal.
Una minva de lluna penja a l'est, enrogida.
I Maiala, sabent-se del seu desig vestal,
obre els braços al somni que filen ses parpelles:
l'esperit de la terra que l'aboleix d'atzar,
el genet d'ulls de foc i corona d'estrelles.

I sent com el cavall entra sol a la mar...



  —132→  


ArribaAbajoEls cíclops


ArribaAbajo...Car els Cíclops baixaren, orbs, amb les últimes ombres
i als murs llegendaris palparen l'oracle del sol,
preguntaren a l'alta torre: «Qui som? Anem sols?».
Però per a ells, que traïren la imatge del món,
el silenci afirmava el fast d'una mort sense glòria,
tan lluny de la veu de la terra i l'amor com dels déus.
I cantaren la por...

La mà de la vida tapava
la boca de pedra dels ecos, i l'ombra de l'Au
no guardava el somrís dels morts ni baixava als abismes.
Només per als guaites floria la flauta del vent.

I cantaren llur odi contra la llum que dansava
entorn de les garbes, sollaren l'aurora en les fonts
i marxaren, oh terra!, sords a tes aures profètiques,
amb llurs torsos brutals...
Vençuts pels arcs iris salvatges,
retuts a rampeu dels pujols per un gest de la dríade,
secs de somni en llur força buida de foc i misteri,
no van sobreviure al gran xiscle de la primavera...






ArribaAbajoL'incendi del mar


A Louis Bayle.




ArribaAbajo I Ulisses, 'jagut sobre els troncs del rai que es gronxava en les ones,
sentia la vela ben viva encara de llum i de vent,
malgrat que la nit aviava al cel sos primers falcons d'ombra
I els astres vingueren, més tard, les Plèiades, l'Óssa, Orió,
en roda sabuda, i del mar eixí, entotsolada, la lluna.
—133→
Eixí lentament pel cantó d'Eea el vermell pleniluni,
i Ulisses, de cara a l'airina lleu que bufava de l'est,
movia amb mà fluixa el timó, sotjant la gran aigua tranquil·la,
la mar, paridora immortal de déus en els auris sorrals,
i el son no venia a aclucar sos ulls resplendents d'estelada...

De nou va posar-se a entonar el seu himne a la terra inefable,
Ulisses: un dolç rondineig d'antuvi, i després, ja donant-s'hi,
un cant de puixances que l'eco duia, saltant, cel amunt,
com l'àgil heroi s'abalança, sol, brandejant la bandera
on lluu l'esperança de tots. Car sempre que el fill de Laertes
seguia els camins perdedors del mar on només el vent llaura,
Demèter, omplint-li d'enyor el cor, decantava una minva
suau en son ànim estrenu, i tot, en atzar de tempesta
o en clara bonança joiosa, el sol, l'ona esquerpa i la mansa,
el cel, els efímers titans dels núvols que el vent esquartera,
les trombes que s'alcen xiulant, la ira dels foscos confins,
lloava el retorn vers el regne estable dels rius i dels arbres.
Digué la cançó. I un estel fugaç signà amb llum sa caiguda,
la vela, arrapada a l'immòbil pal, defallia en silenci
i, sòpit, Misses mirava l'era infinita del mar
amb ulls envaïts per l'eixarm d'un somni imprevist que el vencia...

Veié tot el mar convertit en messes d'espigues movents,
en blats de claror on revivia el ritme evitern de les ones,
i blancs alcions que, en esbarts, xisclaven pel cel sa llegenda,
i déus oblidats que estrafeien, rígids, un gest d'espantall.
Va veure acostar-se a les altes messes les noies marines,
que amb falçs de corall i blavisses dalles la sega emprenien,
—134→
seguides de colles de vents terrals que lligaven les garbes,
i, estesa damunt les espigues, ran del brillant horitzó,
mesclada amb les ombres de dos dofins, l'ombra d'or d'Amfítrite.
De sobte, un vencill s'afluixà, i del si d'una garba acimada
saltà la centella on dormia l'àspid vivaç del solstici.
Un floc de fum gris dispersà l'estol d'alcions d'ala llarga,
el foc s'aixecà bruscament i, presa de por d'ell mateix,
obrí cent braços de flama a l'aire que l'agegantava,
al vent que ja en feia un genet veloç coronat de guspires.
Talment de talaia a talaia vola el perill o la joia
que els guaites obscurs i amatents encenen en llurs alimares,
així, de garbera a garbera, el foc, exaltant-se en amplada,
entrà dins les messes...
I el mar cremà. Les espigues innúmeres
seguiren pujant dels avencs marins on els sols estimbats
lligaren aurores als foscos peus d'arxipèlags marmoris.
El foc ivarsós s'aturà tot d'una i, alçant el seu arc
vermell, engegà una sageta al flanc resplendent de l'espai:
aus negres caigueren d'un cel on l'eco dels mites llanguia,
i enllà de la terra adormida els cims s'arrencaren les ombres.
Cabdill i pastor del seu odi, el foc galopà, furient,
davant tots els monstres esvelts sorgits de l'orgull de sa sang,
i, foll de distància i vent, capalt i brandant llança i fona,
sotjà la fulgor del seu fast errant en el cel aterrit.
El mar s'expandí sobre el jaç ardent de sa fúria pura,
tot ell esperit i escomesa, flama vivent de sa mort.
I Escil·la, eixint de sa cova, entrà dins la mar arborada
i, enmig de l'incendi, agafant-se els rèptils del cap amb les mans,
restà il·luminada d'horror al caire del vòrtex, Caribdis,
el bes monstruós que rampava vers els seus pits calcinats.
—135→
I dins la lloança del foc s'alçà el gran sanglot de les illes!

Ulisses anava, en la llei del somni, solcant el salobre,
natal en la seva tristesa, gràvid d'exili el seu cor,
i nu, molt més ara, pel sol salvat de les sangs més antigues,
pel vent germinal que enlaira l'ona florent en sos ulls.
No lluny, promontori i aurora. Alçà lentament son llarg rem,
mirant l'escomesa d'atzur del dia encerclar els cims nevats
-més certs, des del mar, en llur vetlla diürna, que els astres gronxívols-
des d'on, en tumult fluvial, el Déu davallava rient,
bufant per les valls, amb joiosos corns, son desig ja sense ombres...
I un braç emergí de les aigües, blanc, responent a la crida
dels cims i dels corns amb un gest de llum que la mà -bategant
lligam entre el cos invisible encara i el clam insistent-
trenava amb blavor d'airecel. Batut pel lli pur dels cabells,
feliç al final del seu vol profund, de sa verda naixença,
el cos de la Dea flotà uns instants en l'escuma lustral
del mar rediviu on el sol obria un camí vers la terra.
Eixint, la Deessa es dreçà -oh viva en el súbit espai
sonor que, en el risc vertical del dia, li dava una altra ànima!,
oh encesa per l'iris que el seu zenit madurava en son ventre!-
i, sense membrança de foc, de cara a l'ocell del seu crit,
va córrer, dansant, vers el Déu florit que esperava a la riba...

I Ulisses, retent el seu rem daurat als clars cims que es bressaven
seguint el panteix amorós del mar, aclucà les parpelles.
Dins d'ell, el gran ritme escandia: «Sempre caiguda i naixença,
el bes esquinçant la tenebra, l'ala en el somni del vent...
Oh, sempre el retorn en la mort! Oh, sempre arribada i adéu!
—136→
I sempre la vida de nou, la ràfega eterna del pol·len
brillant als genolls de la terra. Sempre les marxes unànimes,
i els canvis secrets, i l'espurna d'or que desferma els estius...
El dolor de la terra esdevé, pujant, la rialla del cel,
i el plor que davalla del cel corona les noces divines
del mar i la terra...».





  —137→  

ArribaAbajo- III -

Les gàrgoles coronades d'estrelles


  —[138]→     —139→  


ArribaAbajoContrapunt



I

Long Island


ArribaAbajo Llum
besant les fosques platges, ajuntant les desferres
de les esveltes naus, oh rompudes imatges,
oh veles roges: Ànima!
Espera
dins l'aigua: boca d'or en devastada faç,
en el temps fora temps, en el futur que canta
i s'aixeca com Sita s'alçà un dia dels solcs...

Llàgrima
que no cau, oh Campana!

Espera
sense espera en el vent, la nòrdica gavina,
els dolcíssims pujols amb corones de neu,
i la mar estrangera,
i els Cíclops, entre rius, de la Ciutat Real
on els records bastien un altar de ginesta
per al déu amorós que té el tors de llegenda
i el cap de solixents.
Llàgrimes
que ja cauen, oh Estrelles!

Oh, els llavis de la terra a la flauta del cor!
D'on ve, doncs, el meu Cant?
—140→


II

Argelers

A la sorra va néixer el meu cant de vidència.
Vora l'antiga mar, entre adormits,
s'alçà
el guerrer de l'espiga, l'atlant verd de mon ànima.
Pur en la soledat del vent i les gavines,
s'alçà com aquells arbres on el cel i els déus viuen,
on els aires somien en l'ocell sense pes,
on l'aigua va esborrant els seus braços de neu.
Tu sols eres el fill del cant, el qui segueix,
el blau genet de boira dalt de l'aire terrible.
En la nit dels cent mil penjaves, invisible,
del muscle de la pàtria talment un branc de liles...
Oh, l'aurora en els mots i el zenit en la imatge!


III

La pàtria en llum i sang


Món de viola i rialla de pins,
tenores lleus prop d'un mar sense estigma.
Verges i vent fugen messes endins.
Oh sol major dins el cor de l'enigma!

Trinitat certa: arada, rem i niu.
Dolces allaus, rodones romeries
damunt la terra gràvida d'estiu.
Oh mares d'or amb rostres de masies!

Però vingueren el Ca i la Serpent,
i el puny, el pacte i la muralla alçada.
Companys de sang, oh semença rabent!
Un crist solar vivia en llur mirada.

Món dels voltors i dels botxins de fum;
un roig clarí la tenebra deslliga.
Oh Fill de l'Home, Prometeu de llum:
contra la roda tu aixeques l'espiga.
—141→


IV

La corona de tezontle


Les marxes i l'espera. Arrencar les naixences
de l'infant de silenci sempre despert en mi.
Ell obre bruscament les finestres immenses
que donen a la vida, aquest bes gegantí.
Oh símbol -i tumults- que ja en nit et trasmudes!
Ésser en l'arbre i en l'au. Oh, la tranquil·la vall,
amb sos pobles de mots com bèsties 'jagudes
mentre per dalt dels cims la joia va a cavall!

Les marxes i l'espera. Sé d'heràldics migdies
en què el falcó i el verb baixen a secrets llacs,
i el puig conec d'on s'alça la lluna d'agonies
quan dins el cor s'ajeu l'alta nit dels bivacs...
I després del galop per la fosca planura,
al final de la ruta on folleja l'atzar,
aturar-se al bell caire d'un areny que fulgura,
cara a cara amb el dia que sorgeix de la mar...

Segueix, amb els qui saben: no amb el seny que cabella
amb les seves mans grises els fils del món real,
sinó amb l'ull on el déu va sembrar la centella.
Sabràs, en les esperes, la visió total.
Sota els arbres retornen les deesses marines.
Cada branca a nuncia l'entrada de l'estol
que allunya de la mort les obscures gavines.
Ja l'esguard d'ells abasta les comarques del sol.

Damunt el riu dels somnis, el pont vermell dels actes!
Anem marxant units per un mateix somrís.
Dintre l'alba que ens venç, però amb fruit i arma intactes,
veloços assetgem l'estàtic paradís.
Centúria de foc, verònica gelada!
Fremeixen noves lleis en la rocosa nit.
¿No sentiu, oh germans!, la boca de balada
de l'Atlàntida verda a flor de l'esperit...?



  —142→  


ArribaAbajoEstances d'Arnau per a Adalaisa


ArribaAbajo El teu cos ha mirat la meva sang desperta
i pesa en mon anhel la muntanya del bes,
Adalaisa, foguera en fosca nit incerta,
madona dels recers!
Com el fenc m'has ferit, amb l'ala d'una dalla
que, escometent el juny, li fa més vast son or,
oh amor, vent d'estiu en càlida batalla
d'espigues dins mon cor!
Mon destí se m'assembla d'ençà que se m'atura
a tes vores diàfanes el sinuós trepig
i te m'enduus en l'aigua on, ajagut, fulgura
mon pollanc del desig.

Així, jo et diré riu de murmurants riberes,
incansable balada de diürns averanys,
falda de sol i lluna de les meves esperes
d'infant de deu mil anys.
Amb tu, blanca i estesa, amb tu fet correntia
que en sa calma s'adorm o salta sense vels
entre núvols caiguts i corbada arbreria
i el peix veloç dels gels,
davallo agombolat d'escumes fugitives,
i el somni se'ns eixampla vers l'absoluta llar
d'on s'alçaran en ones les represes més vives:
la mar, l'eterna mar!

I ara et diré muntanya gràvida de florida,
immòbil soledat que, de cara als ocells,
cobreixes ta alegria d'eterna posseïda
amb forestals mantells.
Vers tos cims ascendeixo -feliç en la ceguesa
tranquil·la que m'atarda i fa el camí més lent-
travessant les sentors de ta obscura nuesa
amb el pigall del vent.
Quan la nit defalleix, lentament t'incorpores...
El meu bes i el sol neixen al teu rostre nevat
mentre la plana et corda, obeint tes aurores,
els escarpins de blat.

Amor, el cant et duc, ocell de l'alta brisa
que clava en el meu pit son bec de resplendors,
—143→
i per ell, Adalaisa, la meva ombra s'irisa
voltada de clamors.
No ets brogit de somni, sinó real estança.
Esbatana't, amor, verema de la nit,
car ja el fill de la terra, vermell de sa puixança,
sap que el bes venç el crit.
Oh represa d'amor en la virtut segura
de la saba i la flor, oh sobtat banderer
que negues de l'hivern l'ennegrida armadura,
com el blanc ametller!

Sense mi fa sa cursa el cavall llegendari,
vaig deixar al vent terrible l'ampla capa de foc;
només són un record la febre i el desvari,
la ira, el puny i el roc.
Vivia per vinclar tot ço que em feia nosa,
i mai no m'aturaren ni rialles ni crits;
adelerats clapien, sota el cant de l'alosa,
els gossos dels sentits.
Fins que en mon horitzó va aparèixer el teu rostre,
com un suau pujol amb un somrís arbrat,
i, presa d'un anhel de fumarel·la i sostre,
vaig caure agenollat.

M'has fet alt, Adalaisa, amb silenci i mirada,
i jo et faig estremir com a l'heura l'oreig.
L'ànima ens resplendeix, estesa i encalmada,
aigua ampla de rabeig!
De joia, els meus ulls salten de l'herba a les llimones;
avancen les carícies amb lentitud de mel.
Quan de l'èxtasi brunzen les ivarsoses fones
la terra puja al cel.
Oh batuda del gaudi en grans eres de calma!
Perquè tu ets, jo sóc com un hoste que riu
dins la joia de viure, aquest daurat reialme
que anomenem estiu.

Oh, l'invencible estiu: riquesa de foguera
dalt dels pujols del cor on clamoreja el vent,
i a baix, l'esperit d'or que vetlla l'olivera,
coèfora d'argent!
Ja el crepuscle, Adalaisa, et vesteix de rosella,
la mar aixeca un braç mig vermell i mig blau,
—144→
cada bou de silenci porta la seva esquella
a una establa de pau
i dintre dels teus ulls neix l'estrella tranquil·la...
L'aura de profecia que t'esborrona el pit
s'alça del déu que habita la nostra ombra d'argila
i corona la nit.






ArribaAbajoLa torre i la campana


(Poema-ballet)

A Roger.





I

 

(Nit estrellada. A primer terme, adés l'un, adés l'altre, dansen EL COR DELS VENTS i EL COR DE LES HORES. El fons de l'escena resta entenebrit. Se sent un martellejar lent i segur.)

 

COR DELS VENTS

ArribaAbajo Que cessin romboll i fuga
en un clar setge d'anell!
¿No sentiu, dins la tenebra,
colpejar un feixuc martell?

COR DE LES HORES

Ja ritmen el cor i l'eina
a l'enclusa de la nit.
Sempre dempeus, oh columnes!,
de cara a la mar i el crit.
 

(Apunta l'alba. El fons es va il·luminant gradualment fins a fer-se visible una part del mur d'una torre, a rampeu de la qual s'entreveu la figura d'un home que treballa amb una eina a la mà.)

 
—145→

COR DELS VENTS

Molt alta serà la torre,
filla del treball obscur!
¿Qui fondrà el batall de bronze
que bategarà en l'atzur?

COR DE LES HORES

Sagrament de sang i llàgrima
cor unit i pa de tots,
el batall lentament puja,
feixuc de segle i sanglots
 

(El COR DE LES HORES i El COR DELS VENTS desapareixen. El mur resta completament il·luminat per la llum del dia. L'home -que anomenarem FIGURA PRIMERA- dansa i treballa amb un cert ritme hieràtic, i du una eina brillant a la mà. Darrera d'ell, la FIGURA SEGONA dansa també, estrafent-lo, com una ombra mig ajupida, sense cap eina a la mà. La FIGURA PRIMERA segueix la seva dansa, amb la qual, per moviment, ritme i gest, ha d'expressar que la torre es va alçant de mica en mica. La dansa, a mesura que es descabdella, es fa més lenta i vacil·lant, com si l'Home anés essent vençut pels anys i el maldar. La FIGURA SEGONA, en canvi, anirà dansant d'una manera més viva i desimbolta, redreçant-se a poc a poc, amb els braços estesos devers l'eina que empunya la FIGURA PRIMERA. FIGURA PRIMERA, presa de la mort, es recalca finalment contra el mur de la torre i es va aclofant lentament damunt el sòl. En el darrer moment, i mirant cap als estels, allarga l'eina a la FIGURA SEGONA. Aquesta, que havia estat amatent, l'agafa amb un gest ràpid i es posa a dansar com ha dansat la FIGURA PRIMERA al començament. Cau la nit. Les dues figures es van esborrant en la tenebra, però el soroll de l'eina continua fins al moment de baixar el teló.)

 


Dura alba en el silenci de la torre acabada
pels guerrers de la llum,
els germans que s'uniren en el sílex i el càntic,
—146→
voltats de llurs remors de grans boscos unànimes.
Lenta s'alçà la torre: els astres irrompien
en els glacis anònims
i els ocells acudien als carreus sense pàtria
cercant confusament el muscle de les gàrgoles,
dels monstres a l'aguait de les llunyanes urbs
que, talment gegantines folles esparracades,
jeien tomant la fruita que els llançava l'estiu...
I hi hagueren els homes-
com coses oblidades
romanien allà, creixent amb llur treball,
sota les pluges tèbies que els vestien de molsa
i el cel amb averanys de falcons boreals.
I hi hagueren els homes-
senzills i fabulosos
sobre llurs peus feixucs,
llescant el pa del sol, bevent el vi de l'aire,
reials dintre la tenda de llur alta pobresa.
Allà foren, arran dels quatre foscos murs
on anava a cercar-los l'amor de les aurores:
no feliços, ans com estàtues d'escorça
coronades de vesc,
ni tampoc malaurats, ans vastos i tranquils
com la plana on s'adormen fluvials transhumàncies
i on el déu del llampec es fa déu de l'espiga.
I hi hagueren els homes-
passaren sense nom;
de relleu a relleu, amb els ulls devoraren
la inassolida alçària on l'èpica de tots granaria en el so...
Sense rastre passaren pels fastos de la història.
Com guaites sense rostre vetllaren sobre el temps
que trenava corones per a ídols i imperis,
i quan es completava el compte de llurs dies
s'ajeien a la terra, madurs per al retorn,
i a l'hereu allargaven l'eina, encara calenta,
on, brillant, es gronxaven les constel·lacions...
—147→


II

 

(Al mig de l'escena, la campana. Al fons, a una banda, es veu el mar; a l'altra, un paisatge de muntanyes. Davant la campana, la FIGURA PRIMERA i la FIGURA SEGONA, tocant-se l'una amb l'altra, formen el batall, i romanen immòbils, mentre el COR DELS VENTS i el COR DE LES HORES dansen.)

 

COR DELS VENTS

Quan el so de la campana
ens dirà l'alba imminent,
junyirem a les arades
els bous d'or del firmament.

COR DE LES HORES

Quan el so de la campana
cridarà el món adormit,
arrencarem de la fosca
tots els voltors de granit.

COR DELS VENTS

Rondarem la joia antiga
-verema de roigs talons!
tocant violins de terra
amb un arquet d'horitzons.

COR DE LES HORES

En infinita rotllana
lligarem el món ben fort:
vencill i mòbil garlanda
en garba de vida i mort.
 

(La FIGURA PRIMERA comença a moure's en el lloc on ha romàs. Ambdós CORS s'aniran col·locant a cada banda de l'escena, obrint-li pas. La FIGURA PRIMERA inicia la seva dansa davant la campana, invocant el so. Però la campana segueix muda.)

 

COR DELS VENTS

El batall penja i oscil·la
com una fruita de so...
—148→

COR DE LES HORES

El batall gronxa que gronxa,
però el bronze no respon...
 

(La FIGURA PRIMERA va minvant el ritme de la seva dansa fins a quedar del tot immòbil, amb els braços oberts, esperant. La FIGURA SEGONA, que mentrestant havia començat a moure's, passa a primer pla i dansa també la seva invocació al so. Però la campana continua sense tocar, i la FIGURA SEGONA acaba immobilitzant-se en la mateixa positura que la PRIMERA. La FIGURA PRIMERA s'acosta a l'altra i dansa al seu voltant, esguardant-la. De sobte, l'agafa per les mans i, juntes, dansen durant uns compassos. La campana sona. Les figures se separen. La campana cessa de tocar.)

 

COR DELS VENTS

Sols en l'abraçada eterna
canta l'ànima dual...
 

(Les dues figures tornen a agafar-se, i dansen oscil·lant amb un ritme de batall. La campana toca amb un so cada vegada més alt.)

 

COR DE LES HORES

La unió del doble ritme
farà l'amor triomfal...
 

(Les dues FIGURES, abraçades, giravolten vertiginosament. La campana repica amb un adollament continu, solemne i joiós.)

 
Oh música rotunda al cim de les centúries,
glòria del so en l'aurora que alça àguiles purpúries
al rumb dels quatre vents que han fecundat la nit;
Natal tintinabula el bronze de certesa
sobre els dorments que ignoren tanta joia despresa,
tant triomf d'arribada que en ells trobarà el crit.
—149→
Tot nimbat d'airecel, el gran himne, entre palmes,
va batent els seus cimbals en les verticals calmes.
Dir-ho, oh dir-ho, germans nascuts del fang dels déus:
la llum no té color i entre tots fem l'arc iris.
Les radiants corol·les proclamen els martiris
de les aspres semences colgades en les neus.
Oh sol en la cançó, campana! Les veremes
roges de l'alegria aixequen llurs emblemes
per damunt la blancor dels grans torsos vivents,
i les ertes cohorts que dormen sota els marbres
senten que l'ull i l'onda triomfen entre els arbres...
L'eternitat infanta en el llit verd dels vents.
Als avencs hi ha baptismes de flama tremolosa.
Un àngel gegantí de saba lluminosa
branda, en els nous orígens, una espasa d'eixams
amb què escriu en el cel, amb un traç que rutila,
la llei que fa sagrada tota forma d'argila
i als mandrons de l'amor carrega frescos rams.
Però tu, terra meva, escolta la campana,
i recorda! No oblidis, per una au que esbatana
son vol multicolor, de baixar vers ton cor
llargament enriquit pel pes de les estrelles,
vers el graner voltat d'insomnes sentinelles
on a cada gra dónes sa formiga de mort.
Vés més enllà de l'himne, amada terra! Puja
a tes profunditats i, vinclada de pluja,
calma la primavera que puny en els teus flancs.
Recorda en el foc, nua! Car la teva puixança
no és més que una flor que als teus pits s'abalança,
i el teu somni es nodreix en les múltiples sangs.
Sona, nova campana, per l'ala sobre els dies,
deixa enrera el passat i ses fredes orgies,
omple d'or el freu negre de tantes visions!
I que sota l'esguard de les maternes llunes
la innocència s'esquinci sa túnica de dunes
i sobre l'herba gronxi les generacions.
—150→
Oh, quin trèmul fris blau damunt el promontori!
Vent que neixes, ofega el meu crit estentori,
transmuta l'antic plany en un fresseig de brins,
estimba el darrer somni en la meva mirada.
I roman, per clavar-me al cor la batallada,
per fer més pur, demà, l'incendi dels camins!
Branda, bronze augural! Toca, en la pau celeste,
per les noces finals de la llum i la gesta.
Desferma ja, esperit, tes daurades allaus!
Aus! Un gran pensament per sobre el mar camina.
Barreja, ànima meva, en ta joia divina,
les aus i la campana, la campana i les aus...






ArribaAbajoA les mediterrànides


(Baix relleu de J. M. Giménez-Botey)



I

ArribaAbajo Donzelles d'una raça que han fet alta les ones,
oh núbils nus solars mig garbes i mig aus,
de l'horitzó despert diàfanes bessones:
la terra se us acosta amb ses danses rodones
i els cels baixen a ungir-vos amb llurs olis més blaus.


II

Oh, més que divinals, us ha cercat serenes
el cisell que volà de la sina al somrís!
Els annals de l'escuma us allarguen les trenes
i el vostre corn adolla a les vives carenes
l'eco del Paradís.