Selecciona una palabra y presiona la tecla d para obtener su definición.

  —151→  


ArribaAbajoEstances a la Mediterrània


A Lluís Nicolati d'Olwer.





I

ArribaAbajo Certesa d'enyorança que, entre alimares mortes,
en el traüt del vent o en la calma d'un port,
romans sempre al llindar de mes obscures portes

amb els ulls aclucats i a mig aire el puny d'or,
lluminosa figura de remor i elegia,
oh vent de l'esperit, etern hoste del cor!

Oh pensament i absència de la mar, ple migdia
en l'ànima ajaguda, sensible litoral:
ones de consciència, aire que s'incendia

com un cíclop de somni amb cos de llum i sal-
Record, oh bec terrible que dins mon flanc fulgura
o pèrgola de joia al bell cim d'un tossal...!

Oh imatges que retornen, en llum i desmesura,
amb el gran déu vermell de la blava planura!


II

Quin tors pur entre garbes, idea de nuesa
que rememoro viva davant els solixents!
Sols l'esclau de l'efímer, en l'hora de feresa
que venera els déus grisos de les rodes brunzents,
et menysprea, Mar nostra!, com la cendra d'una urna
guardada per espectres de xiprers i de vents.

No hi ha plor, no hi ha adéus, oh Amorosa Diürna!
La gran rosa dels astres no es perdrà en el rostolls,
ni el freu no engolirà la més daurada espurna.

Illa de les esperes, verge de verds genolls,
serva'ns l'ara i el pòrtic, la lluminosa guerra,
les més altes escumes, la semença i els dolls.
—152→

Escolta, escolta, oh Mar, el secret de la terra:
el futur dorm a dintre la més perfecta gerra.


III

Mar de l'enyor, evoco de lluny tes primaveres,
ara que el front em besen les dríades de mel,
i l'ametller floreix entre l'ona i les eres,

i les proes es giren al dolç esglai del cel...
De lluny, més posseïda! No l'enyor que es desfila,
sinó el nàufrag estrenu, ric de la dura arrel,

nu i alat del seu cant on l'exili rutila,
aquell que, ja vestit de vent patri, tot faç,
salta l'últim retorn, curulla la pupil·la

de l'acròpolis blanca del pujol, i fa un pas.
I crida. I l'eco torna, natal àngel de festa
seguit de veus i d'arbres pels promontoris clars.

I ell, orgullós el cor, amb dos braços contesta,
i després, avançant, acala, lent, la testa...


IV

Del teu dolor abissal i salvatges cantúries,
Mar meu -Ésser profund amb alertes de cims-,
sento l'ascenció en cristal·lines fúries,
les estrofes vitals d'onades i ruixims,
ta mort damunt l'areny, en llisa i pura calma,
mentre et volten, capjupes, les verges dels boirims...

Però ja ronca, a prop, ton renovat reialme:
el verb que s'ageganta al so de lírics corns,
címbal, udol, murmuri i furiosa palma,

l'assalt a la Gran Roca d'impossibles sojorns,
la brusca retirada de les ones internes,
l'esperit que s'acreix en sos fèrvids retorns
—153→
vers la sina onejant o les fosques cavernes,
l'enfonsar-se de nou a les mares eternes...


V

Diré en mi tes bonances, els focs amb què m'arbores
els alciònics cels. Et recomenço, Mar,
en l'orba eternitat que ensagna les aurores

i a l'antiga olivera du el dia jubilar.
Blava Mediterrània de transparents veremes,
alça'ns el llor i el tirs, la gavina solar.

Oh Mar, del meu exili viva ombra amb diademes,
fes sonar dins mon cor els profètics garbins
que ens aixequen les pàtries cap als futurs emblemes,

i dóna'm l'esperança voltada de dofins!
Oh Cant entre columnes, visió que m'ofrenes
l'escuma, l'alga, el sol amb tanta olor de pins,

i els dolcíssims sorrals, i les aigües serenes,
i la vela, oh Victòria, on palpites i alenes...






ArribaAbajoContraris


ArribaAbajo Oh... eh!
-¿Qui crida
que el matí
s'atura?
Oh... eh!
-¿Qui lliga
aquestes aigües
dures?
Oh... eh!
—154→
-¿Qui posa
jous blancs
al crepuscle?

ELLA

Vine, vine!

ELL

Tanca, tanca
la mirada!






ArribaAbajoLes oliveres


ArribaAbajo Dia de vent al cor -imatge d'oliveres
    entre cims blancs i barques,
    puixants núvies-parques,
columnes de tortura en temple de records!
Són talment l'esperança: sota les cabelleres
ungides per la nit, quin invencible tors!

Oh ofrena d'enyorança, insistent tramuntana
    que adolla la naixença
    d'un cant que recomença
alçant branques d'argent, tocant els seus timbals
en un rodó Empordà, en la més grega plana!
Als puigs de la meva ànima, quin crit de litorals!






ArribaAbajoA Josep Carner


En els seus setanta anys


ArribaAbajo ¿Qui no escolta ta forja al cor de l'idioma,
i ta joia daurada d'esbatanats balcons,
i el teu brum d'oratjol al bell mig d'una coma,
Booz de les cançons
a qui el vers es rendeix com una Rut serena
poeta tant de pàtria com del profund país
d'on s'alça, resplendent, la fada que s'ofrena
darrera el seu somrís?
—155→

Has cantat per a tots la rosa, el vent i l'arbre,
la noia de l'aurora amb el poal del sol,
l'eternitat que dorm en el perfecte marbre
i, més que el salt, el vol.
Tensa enjoves la forma, que menes com quadriga;
en el cant més civil, el verb no se't féu ronc;
ta quimera és la pluja que somia en l'espiga
i s'ajeu ran d'un tronc.

Per molt que se t'agenci la musa ciutadana,
adesiara etziba un repicar d'esclop;
quan s'entotsola, sembla una Verge ermitana
de faç color d'arrop
que, amb els ulls aixecats vers la roja teulada,
hom diria que escolta el refilar d'una au
o espia per l'escletxa el pas de l'estelada
o l'arc iris que cau.

No s'omple en fosca sitja el tomb de tes anyades
ni et vinclaran l'alerta palmes de jubileu,
car ets com aqüeducte d'aigües acarrerades
d'on tot un poble beu.
Com més sola en el temps, més recta és la columna.
Ja has deixat endarrera el trofeu estival.
Com carro de verema marxes portant Vertumne
i un dolç ponent a dalt.

Madona, llindar i flors, acàcia, oreneta,
totes les galanies que en tu troben mirall,
recularen davant de la llarga ombra estreta
del sabre i el sogall,
i el decàleg del plom sota un parrac de toga,
i les ares voltades d'or, llimac i verí,
i l'esteta mel·liflu que es corba i dialoga
i el monstre en el jardí.

Algú et calla l'exili, l'estrangera talaia
des d'on files el somni dels molts que uneix la nit
i sotges el futur amb cor que no s'esglaia,
pur d'astres i zenit.
Guaita fester del foc que s'alça en alimària:
la gesta de l'espurna, propagada pel vent,
ageganta la vetlla que, dura i solitària,
acaba en solixent...



  —156→  


ArribaAbajoEl tres reis


ArribaAbajo -Només de nit són certs el viatge i l'Estrella.
Orfes ja de llegenda, perduts els llargs mantells,
ens aixequem, unànimes, amb la vespral esquella
i ens esvanim quan l'alba es corona d'ocells.
Minaires lluminosos creats per la tenebra
(no sentiu, oh germans!, els profètics martells?),
d'una altra epifania ens afirmem heralds.
Per l'espera que malda, el foc, el vent i el gebre,
feixugament marxem -com més nus més reials!

-L'Estrella només viu en la innocent pupil·la
que ajunta flor i record.
Som els Tres invencibles en la lluita tranquil·la
de sembrar l'esperança al cim fred de la mort.

-A dins duem l'Estrella: en exilis forjada
(no veieu, oh germans!, son fulgor clandestí?),
diürna la farem en ta senyera alçada,
oh pàtria que tan trigues,
oh pàtria que somrius, vigilant tes espigues,
vora una mar que et torna el teu barrat dofí!






ArribaAbajoOda atlàntica


ArribaAbajo En el vent i en la mar el meu cant recomença,
fill d'una nova llum i un nou estremiment.
Avui puc aturar l'ala de la partença
    en la mar i en el vent.
El vent m'encén la imatge i el mar em dicta el càntic.
La gavina m'atansa el branc de l'horitzó.
Ja aixeco de mes tombes, amb el meu crit atlàntic,
un bell tors radiant de resurrecció.

El sol brilla a la falda llisa de la bonança
que té els peus a l'escuma i el somrís dalt el cel.
En la mar i en el vent és més gran l'esperança
i el cor sent esclafir la bandera rebel.
—157→

En la mar i en el vent, ésser el guaita que canta,
l'hereu que va tornant cap a l'antiga llar.
El record obre els ulls i l'espera es decanta
    en el vent i en la mar.

No invocaré el teu nom, pàtria d'erta palpebra!
Callant-lo fidelment el faré més sagrat.
Et dic: «Oh mare immensa vestida de tenebra...»,
i s'alça en la meva ànima un cim de claredat.

Et va rastellar el cos l'odi sec de la guerra,
les nits t'han deixat erma i els dies t'han dut llot.
Però seràs encara el foc, l'arbre i la terra
mentre els astres estranys m'encenguin el sanglot.

A la sembra de sal de tanta mà enemiga
has anat responent amb constància de bri,
i de tant que t'esmerces a un pensament d'espiga
no saps trobar la força que cal per a morir.

Una gossada negra lladra sota els teus lliris.
Dins tos pous es rovellen plenilunis de por.
En quina brusca font, ja lliure de martiris,
enfonsaràs el càntir de l'esdevenidor?

Et sents crucificada a una llàgrima aèria,
l'esponja del silenci t'eixuga el flanc ferit,
i t'eixorden els cascos de les hordes d'Ibèria,
i traces en la llum el signe de la nit.

En la vasta penombra del meu somni, a mig aire,
veig brillar als teus cabells la cendra del teus rams.
Fores pròdiga, un dia: ara ets l'espigolaire,
l'obscura moabita en els teus propis camps.

Qui t'estalviarà d'espina i vilipendi?
Quan tornaràs a ser la noia del dofí?
Qui et llevarà la vella màscara de l'incendi
que oculta la bellesa del teu rostre llatí?

Sempre reneixes, pàtria, en les meves pupil·les.
Ton esperit m'inunda com un auri vol d'aus.
No tornaràs florint a les planes tranquil·les:
vindràs com la roja alba que sondrolla les naus.
—158→

Les militàncies d'ombra i els espectres de canya
fugen davant els tres tambors vestits de dol.
Contra l'urbs violada tens la casta muntanya;
tuteges els teus morts en nom de l'únic sol.

En nom de l'únic sol, de l'única paraula,
en nom dels teus infants, i la pluja, i el bes,
ens vestim per al dia que seurem a ta taula,
on ja hi haurà, esperant-nos, els teus herois lleugers.

Per tu els nostres exilis fremeixen de dianes.
Gravem, en la roca erma, una èpica floral.
Però llarga és la fosa de les noves campanes
que al teu cel penjarem en l'hora triomfal!

La dalla més difícil l'esmolarem amb l'aura;
l'estrella solitària afuarà l'estoc:
quan cessarà de batre el cor del Minotaure
inventarem de nou l'alegria del foc.

Volem poder dir noia i pensar en aigües vives,
i volem dir rosella i no pensar en la sang,
i dir estiu sense témer les fèrries ofensives.
Volem poder dir terra sense pensar en el fang.

No t'anomenaré, pàtria d'encesa testa!
En aquesta tardor de tan dolços minvants,
aquí, vora aquest mar de tan rítmica gesta,
bressolat per les amples marees ressonants,
més enllà d'aquest cel abraçat de ventada,
i aquest sol a les algues i aquests roures marins,
s'alça el símbol de tu, oh pàtria al·lucinada:
una alosa de sang volant damunt els pins...

Vola enlaire, oh profètica alosa de ma raça!
Encén les nostres messes i fes els cims ardents.
Dóna'm la visió que a tots ens ultrapassa,
el bres i la cançó d'altres mars i altres vents.

Les aigües lustrals canten a l'entorn dels meus passos!
La veu se'm migparteix entre pregària i crit.
No cloc l'esguard ni el puny, sinó que alçant els braços
abasto les veremes futures del zenit.
—159→

Veig en la pau que et nimba, pàtria, un fulgor de llança;
portes la llibertat dintre d'un alt vas d'or.
Però evites que els odres vermells de la venjança
buidin el seu vi agre als llavis de la mort.

Del roure més antic tallarem la victòria;
hi haurà als teus peus, rompudes, les fletxes dels perills,
i tot vetllant les místiques pedres de ta memòria
filarem la llegenda dels teus diàfans fills.

Ja et van caient a terra els teus vestits d'escorça.
De tant pensar-te nua se t'ha ensagnat el front.
Ja es dreça, rutilant, la teva nova força,
car vols escoltar, dreta, el gran himne del món.

En el vent i en la mar és més gran l'esperança:
en el vent infinit i en la mar ressonant,
       en l'ona gegantina
       que, escumejant, avança
i en mon ànima cau i s'aixeca cantant;
       en el vent que s'alzina,
       dins mon cor bategant,
i es desferma, i s'esquinça, i sanglota eixamplant-se.
En la mar i en el vent i en l'alosa sagnant!

Bayville, Long Island, novembre del 1949.






ArribaAbajoPau Casals


Algú ha de recordar. Algú


P. C.


ArribaAbajo Algú cal que recordi en el vast món que oblida.
Clavat a les esperes, algú ha de beure el fel
entre els lladres de roca i l'alba no esculpida,
algú ha de fer un gest d'arbre a l'invisible estel,
algú ha de besar el foc que l'aire dilapida...

I algú
recorda, sol amb Bach, a rampeu de muntanyes
sense porta. Recorda. Per ells i per a tu.
Algú per a qui el temps amaga ses aranyes.
—160→

Algú
que enfonsa una gran llàgrima dins el bronze més dur.

Dalt del cim del refús, encès sense deliris,
amb un violoncel de terra i olivera
i un arquet fet d'arcs iris,
algú, sol amb nosaltres, cita la primavera
als natals promontoris,
i l'ànima d'aquell que, com un firmament
poblat de lluminosos emblemes promissoris,
es va ajeure damunt l'apacible corrent
fluvial de sa música, de nit a nit rebrota:
les muntanyes s'esfondren com gegantines aus
ferides a ple vol, i a la deriva flota
el tumult de llurs ombres, oh tan palpitant caos
vençut per la fluència-

Ell toca, recordant:
el gran pa de magnòlia, el nostre gran pa intacte,
que en la taula dels símbols era el més fulgurant;
l'espiga en la bandera i la sang en el pacte,
la sang en les campanes, en l'ocell i en el cant;
la Mort dement llançant sos daus de pus i marbre
dins la falda de l'urbs capjupa i panteixant;
els herois despullant-se dessota un mateix arbre,
i la mar convertida en un sanglot d'infant-

La música davalla:
l'aigua canta del món l'innombrable existir,
feliç lluny dels borbolls de la cimal batalla,
on els ulls de ses deus brotaren del destí
que, profund, empenyia vers sa caiguda immensa,
vers la vasta planura on el més solar juny
son ceptre d'or alçava amb un gest de remensa.
Oh vestal allargada, hosanna que retruny,
música fecundant les obscures argiles!

Ell recorda, plorant:
els ombrívols indrets
on la pàtria va perdre ses blavoses pupil·les
i, vestida d'espart, sentí el bes dels verdets,
senti l'esquinçament de les darreres veles
i el sacríleg galop d'esteparis cavalls.
I tan sola, la terra, amb els morts sense esteles
—161→
i la nit que abraçava llurs torsos de coralls!
Deshabitat, el foc! Òrfena de lluernes
la més alta innocència! Vençuda, la cançó,
en els fossars anònims i en les llargues poternes!
I a la boca del vent, la fulla de la por!
Dessota les gavines, quins estrangers dominis!
Oh quant llast a la proa dels immòbils llaguts!
En l'alba funeral, els pollancs apol·linis
sentien els sanglots dels horitzons vençuts-

Cloent els ulls, ell toca:
pau en les llunyanies
ajaçades de sol i verdors pastorals.
Lentitud en la joia amb què Déu omple els dies.
Mai no minven les llunes de blancors candials.
I sempre, sempre el riu de mutables riberes
que carria, en son fons, els moridors fragments,
tot allò que es pagà, en fires fugisseres,
amb la pobra moneda d'uns desigs o d'uns vents.
Esdevenir és la llei. I durar en l'invisible
esperit de la terra que ordena forma i vols
i uneix vida i destí al cim immarcescible.
L'eternitat pastura a les valls dels nous sols.
I d'esquena a un crepuscle que daura les comelles,
els immòbils amants interroguen les nits:
immemorial, ell, feixuc de mar i estrelles;
ella sent un esglai d'espiga en els seus pits
i pressent que el futur en el seu cos fa estada.
Ell caurà com la pluja. En ella tot es clou
a l'entorn del batec que la manté corbada
mentre sent el silenci que marxa rera el bou.
Car el destí que en ell és romboll i distància,
en ella es fa fatiga dolçament animal,
es fa pàtria terrestre, fruita, casa, fragància...
I el vent blau, en el riu, comença el ritual-

Ell recorda, recorda:
l'agonia, el desvari,
el silenci irredent
alçant dins cada cala un espectre corsari,
el clandestí lament
barrejant-se entre runes i fumarel·les sacres.
I aquella ombra, dempeus, davant de l'hòrrid mur!
Aquella ombra descalça davant els simulacres
—162→
que amb plom han segellat heroi, mite i atzur.
Hom marcarà amb estigmes la núbil que s'endoli,
de ginesta i rosella no es poden fer ramells,
a l'oberta ferida resplendeix l'últim oli
i ivarsoses bandades de sinistres ocells
devoren els ulls d'or de l'àngel de les messes.
Als sorrals fuig el càntic de la llavor veloç.
Innúmers, els germans!, retudes les deesses
que forçaren la vetlla del pensament i el cos
cap al tombant del somni abrupte d'hecatombes.
Entre cor i memòria, només la visió.
Per als ardits profunds no flamegen les tombes,
i el braç ja precipita la nova ascensió

Hi ha algú que, dret, recorda en el vast món que oblida.
Per ells i per a tu no vol creure en la nit.
Després de tanta seca llàgrima compartida
es troba entre els seus braços l'instrument més florit.
Recordar entre adormits: saber l'àmfora plena,
unir les dues ribes amb el dardell brillant.
Recordar: sentir viva, ran de pedra, la vena,
lligar a l'eterna roda l'etern triomf del cant...

Bayville, Long Island, juny de 1950.






ArribaAbajoEl carro de l'elegia


ArribaAbajo Tan a prop mar i pàtria, dues vastes nueses!
       La gavina s'alçava
       per damunt la mar blava,
com el record fendia son propi firmament...
Molt servàvem, encara: de nou eren apreses
les estrelles dins l'ampla ilíada del vent.

Una ombra de bandera encara ens feia invictes
       adalils de la terra,
       soldats d'una altra guerra
on silenci i espera serien els trofeus.
En la sorra dictàvem lluminosos edictes,
i del temps que ens negava ens sabíem hereus.
—163→

Les visions venien a l'hora de retreta,
       quan la mar emmudia
       i la foscor corria
amb la falç del creixent oculta dins el pit.
'Jagut dins la xabola, escoltant la corneta,
sentia baixar l'arca de ferro de la nit.

Apagaven la llàntia dos dits de vent i gebre...
       De son i somni al caire,
       oïa dringar en l'aire
immòbil de la nit uns màgics picarols.
I tot d'una, esquinçant la més alta tenebra,
un gran carro baixava per auris torniols.

Oh, el trontollant i lent carro de l'elegia
       que, tornant endarrera,
       refeia la rodera
que ni el temps ni l'oblit no havien esborrat!
La meva ànima, a dalt, les regnes sostenia,
abocada a la llum d'un espai fet passat.

Tan certa de sa joia com dels seus vells enigmes,
       vestida de corol·la
       i símbols d'ella sola,
pressentia l'aurora en sos flotants cabells.
D'esquena a solixent, veia els sublims estigmes,
la matinal naixença dels patris cims vermells.

El carro travessava l'airecel llegendari,
       tot baixant vers les planes
       d'espigues i campanes...
La mar movia, lluny, son bressol de remor,
i una àguila, emprenent el seu vol solitari,
posava la seva ombra al braç de l'horitzó.

Davant meu s'estenien els camins de ma infància:
       reveia la sageta
       blava de l'oreneta
clavar al pit de la tarda un anhel estival.
A ranvespre, vençut per un vent de fragància,
aixecava els meus ulls devers l'ametller astral.

La terra em murmurava els seus càlids missatges:
       sentia dins les messes
—164→
       el pas de les deesses
que duien a la testa l'àmfora de la nit.
Mon cor d'heura sabia, corrent pels alts herbatges,
que el món és una imatge en cerca d'esperit.

Oh, el trontollant i lent carro de l'elegia!
    Les pluges i ventades
    i les mortes anyades,
agafant-se a les rodes talment fidels esclaus,
el carro arrodolaven per la sabuda via
de la pàtria òrfena dels seus destins més blaus.

País de flanc d'escuma i testa de muntanyes:
       l'antiga cançó immensa,
       feta d'ona i semença,
de nou s'esbatanava en radiants motins
i penjava el futur a les teves entranyes.
Eres com un llarg èxtasi de vent damunt els brins.

La teva força eixia de la teva tortura.
       Amb més rel que esponera,
       semblant a l'olivera
de vent i llum ungida, t'aferraves al sòl.
Apol·línia era ta secreta estatura,
i amb un braç mariner i l'altre camperol.

L'ànima, dalt del carro, et veia i somiava.
       Però cantant o muda,
       triomfant o vençuda,
arreu sempre et seguia un fresseig de llorers.
I quan l'odi del segle els teus ulls segellava,
en cercle t'emparaven les veles i els pallers.

Insomne i vigilant, esquitxada d'estrelles
       la teva falda agrària,
       nova Rut solitària,
senties allunyar-se el lent bou de la pau.
Però quan l'est daurava tes glaçades parpelles,
el mar entrava en tu, talment un Booz blau...

Oh, el trontollant i lent carro de l'elegia!
       La interior mirada
       va guiant la tornada
pels camins de ma vida, que l'amor va eixamplant.
El dolor d'ahir canta, i plora l'alegria.
Tots els ecos que vénen són fragments del meu cant.
—165→

És el cant de mon ànima, però no neix pas d'ella.
       Somiarà ma raça
       en la veu que em traspassa:
anònima o sabuda, viurà al cor de tothom.
Perquè he estat despert en el foc i en la rella,
no niaran les ombres al voltant del meu nom.

Davant el verb reculen les obscures batalles.
       El món ja no pregunta,
       tot es fon i s'ajunta
com en el fruit el temps es fa pes i dolçor.
I l'esperit, immòbil al cim de ses muralles,
sent alçar-se dins d'ell l'espectre de sa por.

Al darrera de l'ànima, que veu lluir en l'altura
       tots els seus vaticinis,
       van dotze arbres fulminis,
dotze apòstols que marxen, amb el front estrellat,
a enamorar de nou la panteixant natura
mentre el cant, lentament, roda en l'eternitat...


Escoli

Carro de l'elegia mogut per la cadència
       de la vida i la mort,
       oh gran ritme del cor
que abranda en visió la més pregona absència!
Cant i carro que duen, a través dels hiverns
       i per fosques roderes,
l'esperança que brilla en els astres eterns
       i en altres primaveres.






ArribaAbajoArt poètica


ArribaAbajo Oh espera del foc, tan nua com armada!
Ni diamant ni escuma. Contra el servil mirall
-repetit escenari d'una dansa gelada-,
el martell de la vida, que en fa un solar estrall!
—166→

Final de tot atzar en la dura naixença
que del caos aixeca el més perfecte vol-
disperses aus dels mots que, en la llum que comença,
s'afuen devers l'ordre del resplendent estol.

Del teu múltiple cor fes l'era més rodona,
on batre les imatges en la joia i el risc.
Del panteix del mar, alça l'arquitectura d'ona
que vaticina un dret silenci d'obelisc.

En tes hores millors ajunta vers i vida
talment el doble tors d'uns immortals amants.
La nit no esgota el flanc, l'ala no dilapida.
No t'oblidis de tu: dóna't ja als altres cants.

Vincla la teva força a una recta tendresa,
poesia llaurada en els més alts conreus.
Si al teu astre absolut no basta la bellesa,
no empobreixis, negant-la, els teus més clars hereus.

Allunya del teu verb la màgica mandràgora,
que dóna somnis tèrbols i lleva fruit que put.
Que en el teu dir més pur soni l'eco de l'àgora
i en el coral divers la teva solitud.

Misteri i visió abans que tota cosa.
L'esperit guia l'ull, el profeta del vent.
En l'alba dels records, oh dea de l'alosa!,
que la música vingui com un submís servent.

Fila, amb fosques filoses, pedra, foc i martiris,
i deixa als peus del temps el cabdell rutilant.
Salvaràs l'últim freu, sense cèlics deliris,
amb la testa abatuda i passa de gegant...

8-X-56.



  —167→  

ArribaAbajoFlors i ram

Des d'una graonada d'or -entre els cordons de seda, les gases grises, els velluts verds i els discos de cristall que s'obscureixen com bronze al sol-, veig esbadellar-se la didalera sobre una catifa de filigranes de plata, d'ulls, de cabelleres.

Peces d'or groc sembrades sobre l'àgata, pilastres de caoba que sostenen una cúpula de maragdes, ramells de setí blanc i fines vares de robins circumden la rosa d'aigua.

Igual que un déu d'enormes ulls blaus i formes de neu, el mar i el cel atreuen devers les terrasses de marbre el devessall de joves i fortes roses.

El cadafal -enorme escenari de ferro oxidat amb bambolines de semprevives i crespons- fou alçat en el vent i davant mateix del vast amfiteatre de mar enlluernador, on s'asseuen les ombres de màscares de plom. Al costat, una gegantina figura violeta, sense rostre.

I el ram: sostingut per mans de quars, un gelat brollador de plomes vermelles i, al centre, voltat d'heura i de trèvols, el bategant gira-sol de la innocència del món.

Amb moviments de titella, avança el botxí cap a les flors, aixeca la seva destral diamantina i engega el cop que fa llançar el crit de la sang a les estrelles.



  —168→  


ArribaAbajoQui?


ArribaAbajo Va cessant el grinyol de la llunyana sínia...
A Fera solitària, un alt
pollanc estén una ombra de donzella. Prop, les granotes rauquen.
Arribarem tots dos, oh lluna de les messes!

-Bona nit, amics meus! Aquí em teniu, companys...

Avui porto un silenci agençat de misteri
i una branca esqueixada de l'arbre del crepuscle.
Aquí em teniu, companys... Alço l'ocell de foc
que duc a la mà esquerra, i els vostres rostres brillen.
Avui voldria dir paraules amansides
a la vostra esperança de mirades obertes.
¿Des de quan us conec, florits apòstols meus?
Em sou més coneguts que la terra ajaguda,
més fidels que les llunes del nostre mar etern...

Preneu i compartiu: aquesta és la meva ànima.
Han callat les granotes...
-Ja podeu llescar el pa.






ArribaAbajoEsbós d'un himne


ArribaAbajoCanta't, ànima sola, en l'ésser fet temps que madura després de caòtica
existència, mentre la Nit baixa al teu encontre amb els astres que dormien
en els records immemorials!

Oh, murmura el darrer adéu a les esperes que et lligaren amb cordes de neguits,
acomiada't del vent que t'agafava el rostre amb les dues mans, en la teva
adolescència, i et llançava als ulls el secret de la sang,
fes entrar a la faula les muntanyes que t'habitaven i el riu on duies a abeurar la teva veu...!
—169→

Oh filles de la memòria, serventes d'un foc i d'una força que no us
pertanyia: cendra i espills que s'esvaeixen esbalçats en el meu sobtat
silenci, on després us convertiu en ecos i ponts sobre els quals esteneu les
vostres cabelleres de cometes nupcials. Però qui sou, que així canteu?

Oh terra de la falda curulla de sols mortals: el teu fill pròdig més ardent ja
es troba fora de l'abast dels teus eterns retorns, i t'envia els seus últims
desigs perquè, ocells de música, te'ls pengis al coll...

Si en l'èxtasi de l'incert sojorn no crida ni la nostàlgia de les coses, ¿com
pot néixer als ulls la visió de la primavera a les proes?

¿No és el cor, travessat per l'òrfic somni de la llum, qui s'ha alçat cap al
cel del cant des de l'obscur aeròdrom de l'angoixa...?