Selecciona una palabra y presiona la tecla d para obtener su definición.




ArribaAbajoEt veig...


ArribaAbajo Et veig
com una proa de futur i una dolça vela de passat,
com un segle entorn d'una campana.
Toco les llunes que habiten el teu front,
els rems d'or de la teva veu callada.

Et veig
arrencant anells de llampec negre de les mans del món,
somrient al teu cor de cérvol i rosella,
obrint l'hora invencible dels teus ulls.

Et veig com una estàtua voltada de cavalls de vent,
com un huracà d'anemones,
com una espasa dins un núvol,
com un cant de fruita en una dansa de foc...

I m'has fet vencedor diürn de les hores.






ArribaAbajoFeixuga de verdes esperes...


ArribaAbajo Feixuga de verdes esperes,
seies ran d'un camí de boires.
Miraves tes mans barrinades
per llàgrimes roges...

Duies la cabellera lassa
i un infant de plom a la falda.
—211→
La teva sang última
queia dins els solcs de la tarda.

Les heures cercaven la teva estàtua.






ArribaAbajoAra sé com cridar-te


ArribaAbajo Ara sé com cridar-te.
No t'alces, fugitiva,
amb ombres de paraules
dins el vent de mon ànima.
Ara et sé ben desperta
en la fita del temps
on tots els mots s'aturen
i la boca comença
a sofrir de distància.
No em cansa la pregunta
que l'aire interminable
fa a l'aigua i a les fulles,
perquè ja els nostres dies
són de llum tan segura
com el gerro de vidre
que posem a la taula.
Tu saps bé que el meu rostre
és com el cel tranquil
vers on, dòcil, allargues
la branca del teu crit
feixuc de terra obscura...
Quan venies a mi
completament daurada
pel sol trist de l'espera,
l'hora, al camp, oferia
ses vermelles espatlles
a la garba de bronze
d'una tarda d'autumne.
No sabia cridar-te
pel camí moll de pluja,
però quan et posava
el braç a la cintura
el silenci em floria...
—212→
Oh soledat entre arbres,
dolç incendi dels cossos
a la cambra enramada
on dos servents d'escorça
vigilaven l'entrada
i ens protegia un sostre
de vent i fresseig d'ales
mentre jo murmurava
lentament el teu nom
a la molsa mullada
i veia en els teus ulls
els núvols que miraves:
blanques i enormes noces
que en llur jaça del cel
les nostres imitaven...

Ara sé com cridar-te.
L'amor de tots dos sono,
pastor del teu anhel
a la plana de l'ànima,
i ben junts caminem
vers la fosca muntanya
enmig de l'immens folc
de les nostres besades...






ArribaAbajoDolça hereva del dia...


ArribaAbajo Dolça hereva del dia, alta torre d'espigues,
oh captiva d'estrelles i de solars vencills:
els meus braços t'allunyen de segues enemigues
i als teus peus vine a ajeure'm com la cançó dels grills.

En ton ànima plora l'estrella de la tarda,
al teu flanc dus clavada una dalla d'ocells.
Jo et llevaré del pit els núvols de basarda
i, fet pluja i rosella, besaré els teus turmells.

A les teves mans brilla l'ampla pau de les eres,
el meu amor d'avui ha deixat ses roderes
en ton cos estival de raïm i de nard.
—213→

Mes ara que la lluna a ta falda s'atura,
em sentiràs lleuger, com herba que murmura
el seu càntic a l'ombra del teu arbori esguard.






ArribaAbajoPresència innombrable


ArribaAbajo Existeixes
en les creus de foc i escuma
que aixequen les albes lentes,
en les columnes del dia.

En el litoral dels núvols,
en l'àgil peix de les hores,
en el cordam del garbí
existeixes.

En els molins de la llum,
en les ombres insurgents,
en el cos recte dels arbres
existeixes.

Existeixes
en els vells ponts del record,
en els parpres del futur,
en la campana del cel.

En el rostre de la neu,
en les ales de la cendra,
en la pàgina del mar
existeixes.

En els càntirs de la música,
en les vespes de la sorra,
en la boca de la lluna,
existeixes.

Existeixes
en les altes roses d'aigua
que pesen a dins dels somnis,
en la porta dels sospirs.
—214→

En els fils de les cançons,
en el roc vermell del crit,
en les illes de la joia
existeixes.

En el vent de les paraules,
en les fulles del silenci,
en el cor blanc de la fusta
existeixes.

Existeixes
en els cercles de la por,
en els estels inventats,
en la síl·laba del sol.

En les fonts, en les arrels,
en les lletres i les aus,
en els èxtasis de l'aire
existeixes.

En les branques adormides,
en les llàgrimes dels vidres,
en la bandera del fred
existeixes.

Existeixes
en el gran sostre del temps,
en els xiprers, en els noms
que poden dur flames altes.

En la guarnició blanca
dels besos cansats d'oblit,
en les finestres i els rems
existeixes.

En la història dels llacs,
en la dansa lleu del fum,
en els àngels de la veu
existeixes.

Existeixes
en els esperons del trèvol,
en els nius de la bondat,
en els vels de la farina.
—215→

En els ossos de l'hivern,
en les cúpules de lli
de les tardes innocents
existeixes.

Existeixes
en els mapes i els ocells,
en les roselles i els cràters,
en les formigues i el rou.

Però mors, tu,
núvia del foc!, etern
exemple de primavera,
només en mi...






ArribaAbajoPrimavera



I

ArribaAbajo Cap gavina. Vagó. Quan, la ressaca?
Adés l'ona,
l'horitzó de boirina, roques fosques, estaca
assaltada de liquen... Soledat i corona.


II

Pont. Oh sòrdida nit! Oh barques de carbó,
una a una,
riu avall! Primavera migpartida de por.
Per damunt dels gasòmetres, ¿quan s'alçarà la lluna?


III

Tu i jo. Retorna el maig a mon ànima il·lesa.
Espiga de ma vida,
¿per què tens nu el rostre i ja va tan vestida
ta nuesa?

(En tornar de Coney Island, 15-V-49.)



  —216→  


ArribaAbajoEl falcó sobre el llac


ArribaAbajo Felicitat de juny:
tu, casa, barca i ànima.
I cada fulla parla
de l'èpica de l'aire.

Que és rara la meva ombra
fugint cap al crepuscle:
dues ales, corona
i un feixuc rem al muscle!






ArribaAbajoAl sud de les teves mans



I. Nit

ArribaAbajo (El cant dels mariners era l'únic camí
per on tots els meus somnis s'adreçaven a l'alba.
Queia, queia la nit
damunt la son terrestre. Les fulles sanglotaven
com aigua deslligada. Amor: ocells de neu
volien amagar-se dintre ta cabellera,
emigrar vers el sud de les teves mans pàl·lides.
Queia, queia la nit,
tallava -espasa lenta- la tranquil·la corona
del teu absent somriure, t'obria espera i front,
omplia de murmuris l'esbadellada rosa.
Amb llavis bruts d'escuma, el vent jeia al racó
on morien els besos.
Queia, queia la nit
damunt l'ampla sentor cansada dels jardins,
damunt els genolls freds dels camps entenebrits,
damunt les cantonades de fanals moribunds.)

Prop teu jo romania, carregat de distància.
Estaves adormint estels, bressols i crits.
Prop teu jo romania, il·lès de pedra i brins,
cercant el dolç naufragi de ta proximitat.
Creia en ton cos perdut. El salvava, obstinat,
—217→
de carrers i campanes, de crepuscle i tristesa,
tan obscur i adormit, ple de valls i silenci
com les hores corbades del temps sense memòria,
fins que els ulls vaig sembrar-te de paraules i set.
Temia la barbàrie dels miralls que et sotjaven,
et tapava amb lilàs i cobria de música
les runes de ta boca. En tes mans ressonava
el món alt de la llum.

(Queia, queia la nit
damunt la sentor estesa dels boscos sense vent,
damunt la creu tancada on els camins s'abracen,
damunt gossos i veles.)

El sermó del meu foc t'apagava de pluges.
Pensava en la teva ànima, tan sonora de fonts,
filant blaves fugides. Cantava els dies grisos,
l'horitzó sense límits, l'edat prima de l'aire.
Sabia perseguir-te amb fulles i coloms,
destruir la victòria glaçada de ta sang.
Dorment abandonada: havies d'habitar
l'illa on eres mare mossegant, solitària,
el teu antic anhel
de fer més alt et crit que jo estimava en tu,
que escoltava en la cova on tot allò terrible
somriu a sa naixença d'estrella eterna i àvida,
a la torre imprevista on la mort es desperta
entre cants i pols d'alba...
Em guardaves el sol!

(Amb ulls de boira et mirava dormir.
Queia la nit.
Oh muda estàtua de tu mateixa!
Queia la nit.
Nua de por, alta d'ombra i de vent.
Queia la nit.)


II. Gairebé cançó

Llum a les algues
noves del dia.

Tu dorms encara.
Aixeco l'ona
—218→

d'una paraula,
després una altra...

Jo sóc el mar,
tu la muralla.
Amb els meus llavis
d'escuma i aire
beso la vela
de la teva ànima.

Sol a les barques
abandonades...


III. Dia

Despullaré ma veu de flames aurorals
per enfonsar-me en tu com un encès riu orb.
No vull ton front de lluna,
ni els teus ulls aturats, ni la tendral escorça
on puc clavar carícies que moren com el fum.
Oh, dóna'm l'ampla llera que baixa fins al regne
on el teu cos ignora l'anell negre del món
i no sap que les venes escolten créixer l'herba!

El nebulós destí cerca un rostre d'amant
on enterrar l'angoixa dels seus braços cansats.
¿No saps que les estrelles maduraren tos llavis
amb el meu nom secret?
Mira, la llum urgent crida sota els meus peus
d'aigua torrencial.
I en mi criden els arbres, la terra, el cel, les pedres,
i el meu cant vol ser tu, rompre l'ala dins teu.
En el repòs ombrívol del teu cor encalmat,
entraré com un vent en una cambra buida.
¿Què saps del teu desig que es replega i es clou
a frec de tes parpelles?

Brotada de ta espiga, dura, llunyana, santa!
Entre el núvol i el blat tindràs la violència
de la meva arribada, que ordenarà la vida
en el teu caos tebi. Remota, abandonada,
òrfena de zenit!
Tu! És a dir, sirgant el murmuri profund
—219→
de ta boca innombrable, la vasta solitud
de la sang del passat en sa infinita marxa
a través de paisatges, llàgrimes i cançons.
Ara, en aquest moment, lluny de les àgils danses,
al costat d'una flor que pensa el seu martiri,
aquí, lluny de vaixell, finestres i memòria,
en l'arrel furiosa de la llum del migdia
que t'estreny i doblega -oh, el llast de la nit última!-,
sé com haig d'estimar
allò que ta presència lluminosa m'oculta.
Baixo, travessant sols, rompent lianes roges,
besant meteors freds,
vers l'arc del teu silenci, vers la puixança dolça,
de futur envaïda i nuosa d'espera.
Oh, ja puc oblidar-te en els éssers que vénen,
amb llurs petites morts, a emplenar-me de tu
diürnament i lenta. Oh, ja puc oblidar-te
en la raça tranquil·la que durà ma rialla
com una blanca espina!

Ja t'integro, esvanida, flotant, alada, pètria,
al somrís que batega, encara sense boca,
en la infinita empresa de resurrecció
que ens desarma de somni
i ens retorna al tumult de la mort i l'origen.
Oh, guarda't sempre efímera!
No em tindràs realment fins que el teu front sofreix.






ArribaAbajoTots dos i el mar


ArribaAbajo Tu i el mar! Tu i el mar! Oh, digues-me, hi atanses
ta antiga i decantada imatge dels adéus?
No saps que al teu pit dorm l'ala de les bonances
i que et taca els turmells l'onada d'or dels déus?

Tu i el mar! Ja no hi vas, com ahir, amb mà estesa,
ni tremola als teus llavis la groguenca cançó.
La nit broda al coixí la teva faç encesa:
s'ha mort en tu la dura captaire d'horitzó.
—220→

El teu foc es barreja amb la llum de l'aurora
quan l'atlàntic anhel en ton cos arremora
el gran somni del vent... Mon ànima et veu com

un arbre de corall, ple de fruita daurada,
que creix devers el cel de la meva mirada.
Jo i el mar! En faré el casal del teu nom!

Bayville, 20-XII-1949.






ArribaAbajoL'evangeli del vent


ArribaAbajo -Vas sorgint del poema com la deessa antiga
va sorgir de la mar...
Jo sóc els teus records. Vaig inclinar ta espiga,
vaig amarrar a la terra ton bategant atzar.
Oh fidel camarada, muller abans de l'idil·li!
Oh dia de dos sols,
oh joia de mil pals en un mateix navili!

-Tot era més real, tu i jo sols, tu i jo sols...

-Vas sorgint del poema, oh dolça violència,
èpica de la sang!
Cantava -i canto encara- endut per la cadència
que tant gronxa els estels com lliga boca i flanc.
Amer, torre inclinada
on el futur barreja veu de campana i crit.
La vida hi vola entorn com una au ablamada.
Amunt s'eixampla el vol: cercle, retorn i nit.

-Com ahir, l'amor d'ara em deixa constel·lada.

-Oh nit, trèmula nit d'astres en ta nuesa!
Pujant per cordes d'ombra, tintinabula el dring
de ma sang en el vent, ma remor d'heura encesa
escalant les muralles de ta espera... Ja vinc!
Ni l'amor ni l'amant. Ni bàlsam ni ferida.
Vaig venint com el somni de la creació:
nauxer lent de certesa per la mar adormida.
—221→
No l'amor, sinó un ritme de constel·lació,
una dalla d'estels dins les messes eternes.
No l'amant que s'esgota en una curta aurora,
sinó el múltiple sol que, al fons de les cavernes,
formes mortals devora...
Oh nit, trèmula nit del teu cos sideral!
Dessota la meva ombra, més segura il·lumines...

-Tot el pes de la terra es farà triomfal
en el bes que ja cau damunt les meves sines.

-Ja apago en els teus ulls les més fèrtils estrelles.
L'alba et posa a les mans una gran fruita d'or.
Vestida com els camps, tindràs ecos d'esquelles
i rectes fumarel·les s'alçaran del teu cor.

-Sa es daura la carena...

-L'ombra del vent oscil·la
quan l'amor s'asserena,
i un jurament de sol en el teu cos rutila.

-El vent... El sol... Quin vent? La meva ànima es corba
com una herba massa alta.

-Tots els vents: el gran vent
el qual la llum eixorba
a l'estepa del cor, el vent rei i servent
als pujols del record, estès sobre les dunes
dels mots i les imatges;
el vent corbat de llunes
que confessa a les frondes ses follies salvatges;
el vent brillant de sol
o embolcallat de pluja,
aflat o giravolt,
enyorança que puja
del fons de l'esperit i tot d'una arremora
als cims del pensament els ocells de l'aurora...

-El vent... La nit de vent a la plana de Brie...

-El vent baixà dels astres a les molles glicines
de la nostra finestra, i ens esperà al camí.
Damunt l'herba dels marges dormien les boirines.
—222→
Jo era de la nit, més que no pas de tu!
Era el vent que corria
pel somni de la terra com un gran record nu.
Cridant-me en la foscor, ton anhel em seguia
rodolant com un bes, caient com un sanglot
que ma fuga estremia...

-Tu fugies de mi per abraçar-te a tot.

-I tot de mi fugia: només l'arbre es vinclava,
la mirada del cel resplendia d'esglai;
voltat de llum, sols era una ombra que sagnava,
i l'eco del meu sempre! era un terrible mai!
Res no valia el vol i era estèril la gesta
de voler encendre als cims la saga del meu crit.
Lluny de tu no existia cap profunda conquesta:
el vent morí besant la vora de ta vesta
i el teu darrer sanglot bategà dins mon pit...

-En la fosca brillà la teva boca immensa
mentre els astres s'anaven lentament apagant.
Però el vent...

-...mai no mor. ¿No el sents com recomença
el càntic que roman?
En mi i en el poema el nostre amor palpita,
càntic de doble veu, flama d'un únic foc.
Cada dia retornes, oh nova Sulamita!,
com un fèrvid oasi amb braços de xaloc.
Vull hissar dins ton nom el vol dret de l'alosa,
vull cantar-te amb remors de foresta i velam.
Són pocs, per a lloar-te, tots els noms de la rosa,
i vull que en dir-te esposa
vibri en la meva veu l'or dispers de l'eixam.

-Sigui el nostre un diàleg de joia i comparances,
oh cabdill dels meus somnis, espòs sempre auroral
que esfondrares ma estàtua -tan voltada de llances!-
amb els martells daurats de ta llum terrenal.
Si tu em vas desvetllar a les diürnes danses,
jo t'he fet més profunda l'ànima corporal.

-Amor, ciutat voltada de verds símbols terrestres:
oh torres del desig, oh capital solar
—223→
on el migdia ardent s'esbatana en finestres!
Ciutat de tu en mon ànima, emblema de la mar!
Llargs carrers d'elegies i grans places d'hosannes
per on encara brilla l'empremta del meu pas.
En l'aire matinal, un alt so de campanes
desferma lentament la imatge de ta faç.
Amor, himne complet entorn d'una bandera
on comencen i acaben tots els nostres camins.
Talment un bes immens amb remor de palmera,
vaig cercant en ton cos els més càlids jardins.

-Sempre que en mi es decanten tristeses de crepuscle
els teus ulls fan sentir-me més nupcial el cel.

-La teva trena cau damunt l'ara del muscle
com ofrena de mel.
Ets talment una tarda 'jaguda entre veremes,
una ombra d'au travessa l'ègloga dels teus pits
i pesen en ton front madures diademes...

-Tu t'estens dins la cala ardent dels meus sentits
com una ona florida d'escumes i rialles.

-Per a tu, en qui ma vida és viatge i sojorn,
aquestes són encara les meves presentalles:
un vel on l'ombra broda l'oronell del retorn
amb agulles de rou i verds fils d'esperança,
arracades de pluja, un fermall de penells
i una embosta d'imatges amb la nostra enyorança
d'una mateixa mar i uns mateixos ocells...
Només jo sé que et nimba una resplendor d'eres
i que a ta falda brillen les llavors de la nit.
Alça't! Obre'm els braços amb l'antic gest de Ceres,
car ja en mi la teva ombra novament ha florit.

-Ai, el vent... l'altre vent, que ens esbulla la faula!
Ell, l'invisible intrús,
la por, oh l'hoste groc assegut a la taula...
la mort, el vent... el nus
obscur que ho lliga tot amb la pols, i s'ho emporta...
El darrer vent, amat, és l'enemic vident...

-No hi ha mort en l'amor. Quan s'obrirà la porta
última naixerem a un nou començament.
—224→

-Però el vent, però el vent...

-Aquest vent que tu tems, a mi ja m'enlluerna.
Més enllà del real i els sabuts horitzons,
les a les del meu èxtasi em duen vers l'eterna
llum de les visions.

-Tot és mort si no sento ton braç a ma cintura.
Com rodola una fruita, així jo et vull seguir.
¿En quina terra viva la represa fulgura?
¿En quin cel no creat diràs el cant de mi?

-Terra i cel, cel i terra... ¿No veus la terra nostra
ungida de blavors
i el cel que va baixant com un adàmic rostre
on, somrient, s'eixamplen els terrestres dolors?
En la terra i el cel ets doblement creada
per l'anhel canviant de l'ànima i el cor.
A la roda del cant t'abraces, oh cansada!
Jo afanyo ta caiguda en ascensions d'or.

-En el cel...

-...el teu cos ajagut entre palmes
d'un univers que brum,
els teus cabells poblats de titil·lants reialmes
de milions d'anys llum...

-En la terra...

-...a ta llarga túnica de solsticis
les hores precipiten lluernes i ruixims.
Immòbil i voltada de bigarrats seguicis,
vas fent verda, a les valls, la llei blanca dels cims.
De la garba i l'escuma ets la contemporània,
dintre el teu cos d'estàtua habita un somni d'au.
Si nua t'abandones a la Mediterrània,
a cada arbre es retorça un déu que sagna blau.
De quina proa salto amb lluminoses armes?
Entre l'estiu i tu sóc el guerrer del bes.
Quan ma remor et fa presa de joioses alarmes,
rient alces l'escut d'una ombra de pallers.
—225→

-En el cel...

-... més enllà d'un vertigen d'alçàries,
davalles ascendint per l'infinit pendís,
i travessant efímers jardins de lluminàries
esdevens la nova Eva del còsmic paradís.
Es difon en la música de les brillants esferes
el teu pas voladís.
Jo sóc l'àngel de cerç
que des de les galàxies roges i fugisseres
va guiant-te segura per l'exacte univers...

-No em desterris al cel. Fes-me quotidiana
en les tempestes nostres i en els humans perills.
Vull el vent que no puja enllà de la campana,
vull el vent que es barreja amb la cançó dels grills.

-La teva imatge viu en el càntic que vola
eternitat endins...

-L'única eternitat és no sentir-me sola.
No em gelis en els astres; escampa'm sobre els brins.
El vent! El vent atura sa passa vagabunda
vora meu... Ets el vent! El vent, el vent ets tu!
Sento la teva testa en ma falda profunda.
Oh infant, dorm, dorm en mi el teu son més segur,
que la terra és espera i la mar profecia!
Dorm en mi, dorm en mi, oh vent, infant, amat!
Ja en mos braços obscurs ets el cim roig del dia.
Quan l'àguila del sol del meu pit s'haurà alçat,
anirem, tu i jo sols...

-...i el món per companyia!