Selecciona una palabra y presiona la tecla d para obtener su definición.




ArribaAbajoEl paradís



Parla ell:

ArribaAbajo Mon amor sense minves té ara altes represes,
lluna de meravelles en un nou cel vernal,
—226→
brancatge remorós on brillen les sorpreses
d'una fruita esberlada per un bec zenital.
Amor, oh llit de vent dins les messes enceses,
       ajagut cereal.

Jo t'he creat, amor, amb el mall i la flama,
oh tendresa i desig en enclusa dringant!
Trofeu de tu mateixa, el meu cor et proclama
gavina del teu crit pel cel blau del meu cant,
poalanca del bes que ja baixa i reclama
       la meva aigua anhelant.

Et multiplico amb noms, com la terra fa amb l'herba,
i et creuo amb caravanes de tendresa i ocells.
Madona de ta sang: quan m'acosto, et fas serva
de la teva nuesa d'èxtasi sense anells
i tota resplendeixes quan ton somrís observa
       ma boca en tos turmells.

Entre el foc del racó i la porta tancada,
nus en la soledat que ens acreix i consum,
ens vinclem en la dansa més profunda i alada.
Una ombra, al mur... Oh, l'Arbre! Tot recomenca i brum
mentre tu i jo ens sabem, lligats per l'abraçada,
       Adam i Eva de llum.


Parla ella:

M'ignoro, i sóc més jo, d'ençà que, enamorada,
com una esclava marxo darrera dels meus ulls,
sempre tan plens de tu, oh verema daurada
que t'escoles a dolls dins els meus foscos trulls!
Amat, si no et tingués en somni i en desfici
seria fullam groc sota una urpa hivernal.
Enjovada als teus besos, allargues mon solstici
al damunt d'una terra tendrament nupcial.
Sobreviu en mi encara la folla noia amarga
que una nit vagà sola pels camps, fora ciutat,
i oferí son cos verge a la moixaina llarga
amb què tu l'amarares amb ton tebi ruixat.
Entre l'herba i el cel vaig ésser coneguda
per dues ales càlides, i em va escometre el bec...
Oh, ta esposa futura era jo en ta caiguda,
dona immemorial: terra, llindar, gemec...
—227→
Ara, mon zel de duna ja no demana l'òbol
a la vida que passa. Mesura i comble ets tu...
T'alces,
amat vermell-
cos d'àngel i discòbol
vestit d'un doble foc... Oh el meu sabut Ningú,
el meu déu de misteri que amb certeses m'exalta!

Obres els braços,
dret...
Et mirem, jo i la nit
d'estrelles... M'agenollo,
prop teu... i sóc més alta!
Giren penells de molsa en mon ventre estremit...
El teu cos ja s'inclina-
aurora de varec...
I ta boca s'acosta-
falcó de les muntanyes...
Ta mirada davalla-
riu de mel i llampec,
rem brusc dintre l'oneig de les meves entranyes...

De la nuca al flanc, neixo! Paradís de la cambra:
els mots, l'aigua i la música que aboleixen la mort,
astres i fonts als murs, bèsties de vent i ambre
entre les meves cames... Brilles com un tronc d'or!

Oh ja caus!
Tronc...?
O pluja...?
Talment la noia antiga,
t'obro un càntic de braços i de nou els ulls cloc...
Ets l'Arbre i ets la pluja! Ets la pluja que lliga
a les fosques arrels la dríade de foc...


Parla ell:

Ja tot en tu reposa, dolcíssima guerrera
abandonada al mig del campament del bes,
vençuda en ta victòria tant per llei de foguera
com per l'aura suau d'un record de til·lers.
—228→
Se't van cloent els parpres i abandonant els braços,
encara et veig el tors de lluna i plenamar...

No torno a mi... Oh, sento la faula dels meus passos
pel trespol enrogit pels tions de la llar!
No s'esgota en retorns qui viu sempre en tornada
com un nàufrag que oculta son darrer diamant,
i s'inclina als orígens, i vola en l'arribada,
i és ahir i demà en el curull instant.
No enyorança: record! Car sols la terra dura
sota el temps que enumera caos i soledat,
sorda a tot ço que passa: pastor, gossos d'atura,
la gran por que s'ajunta en fumejant ramat...

Lluiten ésser i estar: el somni no s'afona,
agonista de l'ànima que escomet el real.
Em crida la finestra... Urbs! Cor d'ombra rodona,
oh ciutat de dolor, pètria capital,
vasta vídua oberta a tanta sement d'astre
que adolla el fosc amant...!
¿D'on retorno a tu
portant-te un lluminós i estrany fruit d'alabastre
que nimba de misteri el teu jacent cos nu?
Ets àmfora que vessa sa pura transparència
-oh bruscos dolls desperts, no cap als teus oblits,
sinó vers el reialme sense espectres d'absència!-
com trena d'una núbil distreta dels seus dits.

Dorms per a ta nuesa i silenci, oh viva
palma al vent del teu cel, oh illa dels teus ors
sense cap pluja esquiva,
mon absolut refugi, oh forma dels meus ports!
I de nou te m'acosto amb espetecs de veles,
i joia d'abordatge, i proa rutilant,
i escric damunt ta sorra amb alfabets d'esteles,
i un bes huracanat et fa país i cant.

Immòbil, miro entorn... Dels murs vers la nit volen
figures de Junyer, gira-sols de Van Gogh
i els dos joves amants -ella brillant de pol·len
i de gespa auroral; ell, tot taronja i foc.
Oh, sempre venç el somni que el present transfigura
i pobla d'ocells ebris les albes de la sang!
—229→

Dintre del cercle ardent ja no val l'armadura,
secret etziba el daurat bumerang
que traça el ròdol pur on s'esfondren les ombres,
l'oreneta-somrís
que encercla les imatges, els genesíacs nombres!
Soledat, fosc castell, baixa el pont llevadís!

Temps ritual en mi, com el cos en la dansa.
Em va naixent un déu fluvial a cada ull
i flores cristal·lines envaeixen l'estança...
Temps vital, oh mar mansa a l'entorn d'un escull
que sorgeix dels meus dies, entre records exànimes,
roca de l'esperit, rostre en el cel i el vent!
Quin èxode d'escumes -les sibil·les unànimes!-
quan s'alça en la tenebra ton cos luminescent...!

Terrestrement ignores la teva epifania,
tu, la fidel de rostre segellat de dolçor,
la ingràvida feixuga que, en vida i poesia,
sempre allunyes el blanc unicorn de la por,
l'hora trista de salze i llarga estalactita.
Dus el fruit a la mà, com un lluminós niu...
L'alta pira del verb, oh incandescent collita!,
ja transforma el serpent en certesa de riu,
i una lleu resplendor boreal t'aureola,
i rera teu s'ajup l'ombra d'Io errant.
La terra i el temps canten que la mort no està sola,
i el cor profund contesta, bategant...

Com un astre, la música neix dins el teu nom d'Anna,
i fuig l'espai. La nit amb la visió es fon.
Per prodigi de tu, la cambra s'esbatana-

    Un forc de sols oscil·la damunt l'atònit món
    i la teva mà estreny una embosta de llunes.

    La teva joia esclata bruscament en ta faç
    com un crit de ginesta entre calentes runes.

    Una festa de branques es desvetlla al teu braç
    i damunt el teu muscle ta cabellera amaina.

    Tendror d'aigua i celístia, silenci tot ocells.
    Vénen barques i soles, l'arc iris i la daina
—230→

    i un vent que se t'adorm amb la galta als turmells.
    Un averany d'alosa les pupil·les et daura.

    Vénen dies d'arades. Falcó solar al puny,
    passa el déu que en mi et crea quan ton migdia llaura.

    Salten segles de fenc, pesen torsos de juny,
    neixen matins rodons com els pits de Maiala,

    i la força divina sorgida dels seus caus,
    mots!, oh dolç vinclament de l'esperit per l'ala!,

    mots en el furor i l'ordre, com un tropell d'esclaus
    que es transforma en la host d'altes llances de vori

    i, en la nit expectant, només són rics d'estel
    i, ja, del darrer salt, al cim del promontori,

    a l'alba, en l'adéu pur del mar, la mort, el cel...

Així brotes tot d'una, gran arbre de la lira
al bosc d'or de la música, oh corall de la veu!
Al llindar de la llum és quan Orfeu es gira
vers la que ve de l'Ombra, i sent el crit,
i veu els braços de l'adéu on ell també s'enfonsa
amb espavent i goig, fill d'una brusca nit
que fixa a l'instrument una corda de bronze
on brunz l'eternitat, el retorn infinit
de signes, sang, memòria, trasmudances, aurora...
Canta! Tot déu és dur. Alena en el record
de tu mateix i el món. Tota l'horda sonora
calla. Brollen les fonts a l'oïda del cor.

Sols això és el cant: fer del misteri estança
i coronar la vida de constel·lacions.
Sols això és l'amor: callada deslliurança
de la vela més plena ferida d'horitzons,
ésser en el cor del temps un destí de collita
que agenolla el seu or prop dels foscos pujols...

Oh, d'Eurídice saltes a clara moabita,
multiplicada filla de la terra i els sols!

17-XII-55.



  —231→  

ArribaAbajoNotes


I

Flors i ram: La primera composició és una traducció de Rimbaud; la segona és de l'autor.




II

Flors i ram, Qui? i Esbós d'un himne figuren a la novel·la Crist de 200.000 braços.




III

Fragments de Scaliger Rosa: Scaliger Rosa és Hölderlin al llindar entre la raó i la follia, o millor, quan el poeta ja havia entrat a la zona d'ombra que l'engolí durant els quaranta anys que encara es perllongà la seva vida física. La poesia que donà en aquell moment en què ja s'estava desarrelant de la consciència és la que sempre m'ha atret més del gran líric alemany: voltada de nit i de misteri, brilla i s'alça com una aurora boreal.




IV

Coral a Lluís Companys per a moltes veus: De les moltes veus que potencialment informen el Coral, la veu individual del poeta sorgeix d'un temps concret i actual, el temps19 d'un home que viu en l'exili les seves afirmacions i s'acara, en un moment donat de la seva emoció i record, amb la figura d'un altre home transcendit pel mite i elevat a símbol totalitzador de la pàtria. El poeta, doncs, parla en primera persona, conserva el jo i s'adreça únicament al tu. En la veu de Les Coèfores, les portadores d'ofrenes als morts en l'antiga Grècia, s'intenta, en canvi, expressar la vasta consciència tràgica de la Catalunya que brolla des de dins del   —232→   temps i s'eixampla com una immemorial fluència sobre una eterna terra. No pot anar del jo al tu, sinó del vosaltres al nosaltres, com un clam que lliga passat, present i futur.

El Coral no és, quedi clar, un poema en forma dialogada, ans un adollament de veus paral·leles que, si coincideixen en el tema des de plans diferents, ho fan des de sota, des d'allà on les aigües plurals es barregen...




V

Destrucció de la ciutat dels palaus: Aquest poema procedeix de la novella La lluna mor amb aigua.




VI

Els set pecats capitals: Aquesta composició procedeix de la peça teatral El tren de cristall.









  —233→  

ArribaAbajoQuetzalcòatl

  —234→  

Primera edició castellana: Mèxic, Fondo de Cultura Económica, 1960.

Primera edició catalana: dins O.P.C., Edicions 62, 1971.

  —235→  

ArribaAbajoPròleg

Amb Quetzalcòatl sé més, naturalment, allò que he volgut atènyer que allò que he realitzat. Potser per les seves múltiples implicacions vitals i subjectives, en aquest poema he pogut comprovar agudament que quan una visió o un tema se'ns apregona en una obra ineludible, ens transcendeix tant com ens limita. Ignoro fins a quin punt he fundat aquí amb el Cant, però mai no oblidaré certament en quins moments de poesia abaixava humilment el cap, posseït...

Per damunt de tot, m'interessava arrencar de la roca mítica mexicana l'estatura de l'Home Llum, per tal que pogués acompanyar amb una dimensió més pura i diferent altres figures meves anteriors. «La llum és sempre acció», digué Novalis. Hom podria objectar que l'Ombra també ho és, i potser més encara. Ho és, sí. Ho sabem, en el cos i en l'esperit: ens colpeixen les cegues idolatries del nostre temps, ens escomet Tezcatlipoca. I el dualisme és agonal, perquè «la jove llum», «l'espill fumejant», «el germà bessó» clava en el nostre ésser la certesa que l'home no pot oposar-se al seu destí.

Com a poeta, m'interessava crear, no pas glossar: calia ésser fidel a la prodigiosa figura des del fons, però comunicant-li una nova i bategant actualitat aprofitant els fils tènues de la trama d'or del mite antic per a teixir pel meu compte; cercar essencialitats coincidents i omplir-les de continguts visionaris; tornar a elaborar els símbols subjacents i donar a la figura una altra epifania, una anunciació que sorgís de la meva temporalitat. Calia palpar la deu primigènia i encastar l'orella sobre el cor del futur, pastar estrelles i arrels mexicanes i mesclar-les, trenar-les amb vents, ecos i ressonàncies universals que aixequessin la nova fabulació com la resurrecció d'un prodigi que no havia mort, sinó que era allà, a l'abast, esperant. Vaig deixar que Quetzalcòatl fes de mi un dels seus retorns.

  —236→  

No crec que en cap altre mite del món hi hagi res tan bell i carregat de símbol transcendent com el moment en què de les cendres de Quetzalcòatl s'alça el seu esperit en forma d'estrella i ateny el cel. Si Quetzalcòatl és el donador, home i déu solar, encarnació de l'etern retorn, estrella que mor i astre que ressuscita, Tezcatlipoca, en canvi, és la nit, el qui roba i assalta a les cruïlles, el destructor, el fred del Nord negre, el jaguar, la força cega de la naturalesa. Quetzalcòatl és, per a mi, l'encarnació d'una grandesa que vol ésser, i és, un poder, però no una voluntat de poder, com diria Buber. Els continguts de la seva força espiritual el privarien, si per altra banda no estigués ple d'amor, de trair la seva meta mitjançant fal·laces justificacions. És un codificador de l'ànima. Tezcatlipoca representa la lluita contínua del poder buit i maniqueu que només tendeix al seu propi acreixement: si cessés en la seva acció sense missió s'esfondraria com un espectre d'escorça enmig del traüt dels esdeveniments. En certa manera, Tezcatlipoca és la història en el seu aspecte deshumanitzat: allò que es tanca per a devorar la presa. Veig Quetzalcòatl com l'heroi espiritual que es nega a combatre la violència amb la violència. Ha de crear-se per mitjà de la paraula i de l'acció lluminosa, s'escampa, abraça, conquista esperits, canta la vida perquè la viu en la plenitud del jo-tu-ell, gràvid de consciència terrestre i de veritats travessades per l'Esperit. Si enfront de Tezcatlipoca la seva actitud és prometeica, la consciència en la plenitud del jo-tu-ell, gràvid de consciència terrestre20 . Així, l'acompanyen Nanotzin, la dona, i Xèlhua, el seu deixeble més estimat.

Vaig haver de despullar-me de moltes coses per tal de poder submergir-me en el poema, on el fonamental m'esperava: els temes a l'entorn dels quals jo havia voltat sempre: Amor, Temps i Mort. No em calia res més per a cantar la vida. «Quelcom mor en tota naixença; quelcom neix en tota mort...», dic en alguna part del meu poema. I així era jo mentre creava el meu Quetzalcòatl: naixia i moria. Vivia l'aurora de les paraules, el foc dels signes, el crit de les talaies que retruny en les coves. Sofria i era feliç. I em voltaven rostres de germans. Allò que he fet m'ho diran potser els ecos, si la meva veu sacseja l'adormit, si cau com un fil d'aigua a la boca que modela una hora profunda...

  —237→  
¿Cuix ye nelli? ¿Cuix oquimaceuh in tlacalt in topiltzin,
in Quetzalcoatl, in teyocoyami, in techihuani?
¿Auh cuix oquito in Ume tecutli in Ume cioatl?
¿Cuix omocuepane in tlatolli?


(¿És veritat, doncs? ¿Ho va merèixer el Senyor, el nostre príncep,
Quetzalcòatl, que inventa homes, que els fa?
¿Ho determinà així, doncs, el Senyor, la Senyora de la dualitat?
Fou transmesa, doncs, la paraula?)



  —[238]→     —239→  


ArribaAbajo- I -


Cosmogonies de l'alba


ArribaAbajoQuetzalcòatl caminava per la nit del bosc... Sentí la veu de l'ocell dalt de l'alta fronda: una breu
nota líquida i poruga entre la dolçor de la brisa en el fullam. I s'aturà, i esperà,

enfonsat en misteri i vasta nostàlgia...

Saltant fora del camí, trenat per l'altura i l'anhel, s'elevà el fil del cant, afanyada l'au en l'impuls
de florir en la refilada que escalava les ombres d'on ja penjava el fruit darrer de la seva ascensió-
silenci
de plenitud, pes obscurit que de sobte es trencà al començ d'una vertiginosa caiguda vertical
sense ales que es deturà en el cor de Quetzalcòatl, d'on va alçar-se en obert vol mític devers
l'aprovació de les estrelles...

I la faula i el temps recordaven en l'esperit de Quetzalcòatl-

    Es calmaven les aigües sota l'arbre d'un cel
    d'estrelles rodadores i estupor de cometes,
    i en circulars aurores lentament començava
    l'ascenció dels cims...

    En silenci afloraven les naixences de roca:
    corol·les de martiris i musells de cetacis,
    esguards de cataclismes, futures latituds
    d'àguiles i congestes.

    Dempeus i embolcallats de clares llunyanies,
    tots els vents esperaven en els quatre horitzons;
    llurs clars ulls reflectien les resplendors llunyanes
    de glaços boreals.
—240→

    Les marees dormien absències de lluna,
    i a la vasta planura de sargassos immòbils
    les blavoses bonances avançaven amb roigs
    gaiatos de coral.

Quetzalcòatl caminava amb el refilet a la sang i fèrtils d'imatges els seus ulls interiors-

    El Nord, xiuxiuejant, va obrir per als arcs iris
    el somni tremolés dels seus pits de boirina,
    i de sa virginal cabellera de neus
    es va alçar la gavina.

    Per la llum desfilaven les grans hosts meteòriques,
    les illes sostenien llurs corones ciclòniques,
    i delicades lúnules sagnaven damunt ràpids
    jaços de ponentada.

    Oh, trombes vaginals de les còsmiques nits
    de l'abisme oceànic! Submissió de l'aigua
    quan l'alta nit marcava els lloms de les muntanyes
    amb sos ferros astrals!

    La llum sirgava el cos verge del continent
    que un vast cel delirant estrenyia en sos braços.
    A segles d'or i fulla naixien litorals
    de flancs de jovençana...

Quetzalcòatl caminava a l'atzar entre els grans arbres del temps. Els seus passos no
inquietaven l'ombra on dormien els animals del dolor, i vagava per les claperes de les llàgrimes
sobre les quals brillaven les estrelles del cel dels símbols -

    Oh terra no desperta i el temps que s'hi clavava
    com un falcó de vent! Oh les tranquil·les noces
    de les núbils muntanyes i els endormiscats rius
    plens de genèsics llots!

    Rodons i líquids ulls
amb parpelles de joncs
    i murmuris lunars...
i les florides minves
—241→

    i els dossers de les canyes...
blanc tors immens de núvols
    i els genolls coberts d'herba de l'alta primavera...
    I la dona-congesta...
Amb els seus vels baixava
    devers els turmells roigs de sequoies titàniques;
    pupil·les d'edelweis sotjaven transhumàncies
    de celestes ramats...

Quetzalcòatl, sol, cercant les deus de la seva ànima, recorria els pujols sense camins de les reminiscències-

    I taciturnes hordes de trenes salabroses
    aixecaren llurs rems en els foscos rocams.
    I xiularen els sílexs en els mites hirsuts,
    oh fogueres totèmiques!

    Hom mossegava en l'herba el novell sol de tots.
    Quan lluna i pujolar varen ser en els records
    una sola blandícia, les cròniques del cérvol
    entraren a les coves.

    Llavors el cel baixà
vers les pintades gerres...

Quetzalcòatl tentinejava damunt d'empremtes que cantaven, mossegava mites en arrels cada cop més
profundes, es cercava pels annals que acariciava amb dits orbs sobre estucs que dormien dins ventres de selva.

Però els orígens del seu temps eren com els secrets ulls de l'aigua en la muntanya on neix un gran riu -

    I l'anhel, en els braços alzinats d'una verge,
    assenyalava rutes cap a les terres roges.
    Oh, sud de les estrelles, tan lluny de les allaus
    sonores de bisons!

    Garlandes de canoes s'allargaven pets rius
    que emparaven els cels més poblats d'estelada,
    però en els horitzons es badaven misteris
    de boques verticals.
—242→

    Giravoltants herències de constel·lacions
    s'apilaven com ulls de secardins profetes.
    Adalils de ventada dansaven els terrors
    de vermells plenilunis.

    Lentes migracions! Tota alba anunciava
    l'epopeia de l'arc i el cant de la sageta.
    Fumerel·les de pau enlairaven la xifra
    de gegantins banyams.

    Als palets de colors hom cercava el destí.
    Ossos d'antany dormien dintre olles funeràries.
    Sense nom, l'esperança encara pasturava
    els seus ramats de gèisers.

Quetzalcòatl caigué. I besà la terra amb els seus llavis sangonosos. I silencioses bandades
d'aus es posaren als cims nocturns de l'espera del seu esperit -

    Cridadissa de clans dins les tendes de pells,
    sota llunes de freds...
Oh, bell tribut del cant
    per als minúsculs déus, entre bedoll i alerç!
    El Gran Llop dels deserts va pujar a les banderes!

    Bèl·lics matriarcats!
Els homes eren serfs
    de tel·lúriques mares, les robustes guerreres
    que sols eren fidels, amb llurs obscures sangs,
    a mort i parteratge.

    Es pintaven als pits vermellencs calendaris,
    de llurs trenes penjaven negres pedres i fruits,
    i llurs sexes amargs es badaven a l'ombra
    de les clavades llances...

I mentre Quetzalcòatl esperava el descens del cant de l'au solitària dels cels, les imatges
encara trobaven lliures àmbits en la seva immemorial consciència -

    Segles de mudes petges, de les deus als sorrals
    i de coves a túmuls...
Governaven els ventres
    empastifats de mel de les obeses reines...
—243→
    Sedicions nocturnes devora els cactus fàl·lics
    i la fam legislada a prop dels nous deserts.

    Sagitaris de pol·len entre flores d'espines...
    (Oh, vent dels cérvols blancs!)
    Damunt de les destrals reien els déus de l'ombra...
    (Somnis del cérvol roig!)
    Fuetades solars i els fins ullals del gel...
    (Empremtes del fosc cérvol!)
    Les tendes aplanades com voliacs agònics...
(Fuga del cérvol d'or!)
    Fita-falcó alçada damunt les mamil·làries...

    Oracions de rius,
les sagrades muntanyes,
    llisa roca del déu
    i les trèmules hordes del moresc jubilant
    que entren a les pupil·les...

I, de sobte, senti el cant de l'ocell -
no en l'altura que seguia closa en la immutabilitat de la nit
i dels espais esquitxats d'argent, sinó enterrat en ell com l'esclat d'una gran llavor, refilet de
fondària que soscavava el seu cor, batec i borboll més enllà de la consciència i de les imatges,
pur so de començament i de fi en la nuesa total del seu ésser estès i vast,

amb la lluna als cabells i el vent a la cara,
murmuris d'herba al pit
i els seus dos braços ramificant-se com rius,
ell mateix fet espai,
cant
i nit,

expulsat del temps i divinament senzill en esdevenirs que alçaven llurs meteors i atzars, les
voltes transparents dels somnis nascuts de les seves mans fluvials que atreien devers el seu cor
el silenci de l'eternitat,
ombra de tors i ocell
ajaguda i pesant damunt batec i refilada,
ni despert ni adormit,
—244→

hoste ingent del seu futur i empenta de destí mortal odiat pels déus, renovant-se en
l'esgotament de les seves rendicions, de les seves caigudes, dels seus vols, ventre de la nit
prenyat de llampecs, a bocons damunt la terra en acte de possessió i d'acatament,
desembocadura atònita i mar penetrat, oh infinit amor d'infinits noms,
oh puny de pol·len sobre la boca negra de la mort!,

i, finalment, les seves mans assaltant el cel -
el cant vibrant en els seus dits d'arrels que
polsaven les tenebres i, en els espais reculadissos, traçaven l'immens cercle que tancava
ensems el bes i l'Estrella...



  —245→  


ArribaAbajo- II -


El sembrador


ArribaAbajo Quetzalcòatl eixí del bosc obscur a l'alba...

S'aturà, alt el sol, cansat, entre atzavares,
i a un gest lent del seu braç un falcó davallà
a posar-se al seu muscle...
Oh ¿quan la visió
total del seu destí baixaria a son ànima
com un ocell de foc
i els cants esdevindrien missió i acabança,
no xiscle migratori creuant monòtons cels
ni arbrissó vernal llampferit en sa glòria
de blancor esbadellada?
Oh! ¿I quan una veu, una veu entre totes
les del seu esperit, seria com un vent
rosegador del rostre petrificat dels déus,
sota l'assentiment de les pures estrelles
terrestres de ses nits...?

El matí, pel cel, era una destral de jade.

Amb el falcó posat sobre el seu muscle esquerre,
Quetzalcòatl vagà,
amb els ulls sempre plens de pures llunyanies
i embolcallat de llum i vent i remor d'arbres.

Oh les altes cruïlles de ses veus-meteors:
paratges de corol·les, iris, flautes silvestres,
sements voleiadisses, cordes sonores, pluges...!
I mai adveniment! Sempre, sempre l'efímer
condemnat a distància, adéus i davallades!
Mai, mai el cant profund,
el gran cant precursor, com una epifania,
la visió que infanta la paraula cabdal.
—246→

El dia
davallava dels cims amb els seus càntirs grocs.

Pellucant baies roges, tèbies de migdia,
Quetzalcòatl senti la veu llarga del riu
i, enllà de la salzeda,
encaminà els seus passos vers l'ombrejada riba.

Nu, va acostar-se a l'aigua, sota l'arbre més alt.
Ivarsós, el falcó volà vers l'altra riba.
Un augural silenci estrangulà les veus
i la pau del rabeig envaí Quetzalcòatl.
Oscil·laren les branques de fulles adormides
i de la blava altura baixà un raig de llum,
brusca rella daurada que es trencà
en la gleva diàfana on, reflectint-s'hi, queien
la sorpresa del cos i l'arbre tremolós...
I llavors Quetzalcòatl
senti la veu endins de la seva ànima:
«Tu, sembrador de sols...»,
i, aixecant lentament la mà ja mig oberta,
s'inclinà devers l'aigua i deixà que caiguessin
les baies, una a una, dins el clot lluminós
cavat en son imatge, a l'altura del pit...

La fluvial amplada solcava Quetzalcòatl,
fúlgid hereu de ses difícils albes...



  —247→  


ArribaAbajo- III -


Les mans que canten


ArribaAbajo A rampeu del pujol romanien els morts,
amuntegats de pressa després de la batalla
en què Huitzilopoxtli rigué camps d'esmolalls:
garberes de faisans i tenyides tortugues,
heretats on creixien, en confusa barreja,
tanys de llances, sagetes... -
mentre, ja lluny, sonava
la roncor de cargoles de la bèl·lica marxa,
i els quatre vents alçaven collites d'estendards
i l'estès horitzó s'embolcallava21 amb fums...

No plorà Quetzalcòatl davant la mort inútil.
S'allunyà de l'indret quan l'estol de voltors
va descendir del cel a batre l'hecatombe.
No va adonar-se de la primavera
en el nopal cobert d'immòbils papallones
ni escoltà llavis d'aigua en el rostre de l'herba...

Sa angoixa era el silenci del món sense esperit,
tan buidat de Tonàtiuh com de cançó fraterna.
En la seva tristesa, ¿a qui, doncs, invocar,
amb mirada d'adéu o closos punys alçats,
dintre de la seva ànima: oh pous curulls de cendra
devora l'ombra armada dels cactus gegantins...?
Si el gran nus de sanglots es desfés en un crit,
¿podria obrir els braços a una ràfega d'aus
sense caure aspidat per dures claredats,
sota núvols immòbils com vermellencs trofeus...?
Cap germanívol mot no deixa dins son cor
un fresc pes de corol·la
mentre marxa sense eco per les fúnebres molses
on ja comença a obrir-se una freda esplendor
de diminutes flores, oh ulls supervivents
d'oblidades infàncies...!
Riu! Atàvic corrent,
—248→
oh ala tutelar de sa antiga alegria!

I Quetzalcòatl puja,
lent, dalt el pont penjant,
com un gran rei plujós amb túnica de llots...

I avança entre les cordes
de trenades lianes,
oscil·lant en la boira
que cantusseja a baix, entre els bressols de l'aigua,
i després, aixecant-se en l'aire plugimós,
estreny entre els seus braços un sol de cempasútxil;
oscil·lant
inclinat
vers els profunds
murmuris,
dòcil presa, a l'altura, de sonores escumes...

Quetzalcòatl, ingràvid
en son pur airecel
-on la boira primfila
amb ses fredes filoses
tants tremolosos ecos de llunyanes cascades,
aloses verticals i vents ferits de fulla-,
immòbil i esperant que les mans que ja canten
baixin fins al seu pit i dolçament polsegin
els raigs del seu sobec,
la pluja del seu èxtasi...

Oh! Com ones de sons
entren al seu dolor
els lluminosos dits,
les terrissaires mans que avancen dins son ànima
i torben la sopor de feixugues paraules,
que en sobtat balbuç volen
dintre la fosca cova...

Gemega Quetzalcòatl, atès en la fondària
de sa gèlida angoixa,
i floreixen les llàgrimes en els arbres de gel
de sa desesperança,
i germinen els noms en sa boca solar,
de nou ressuscitada...
Canta, cec i vident,
—249→
amb la testa envoltada pels trons de les paraules
que en el dolor de l'ésser retrunyen i celebren
el batec de l'espai de la nova tendresa
on el pressentiment es curulla amb el verb;
cec per la claredat de la tempesta d'ales
que rutila a la falda de l'eterna Muntanya.
Per tal com no dels ulls sinó del vol sorgeixen
els cims més radiants,
i els himnes van tornant a llurs felices fonts...