Selecciona una palabra y presiona la tecla d para obtener su definición.

  —303→  

ArribaAbajo- XIII -

L'arbre de pedra


-Sóc vell i ple d'angoixa, Nanotzin. A l'espill m'he mirat. Aquí, en aquest indret que anomenen Prop de l'Arbre, m'he vist a través de les meves llàgrimes...

Vaig deixar la -meva ciutat, vaig incendiar totes les meves cases, vaig enterrar or i vaig llençar al riu pedres precioses, vaig amagar en llocs secrets obres de bellesa, com un arc iris volaren cap a la costa les meves aus prodigioses, i vaig començar el meu camí amb foscor d'ànima, com un cec bastaix de mi mateix, aclaparat pel pes de la darrera lluna de la meva tristesa.

M'he mirat a l'espill, Nanotzin, i he vist la meva barba com una gran aranya grisa: sóc vell, un parrac de pena. Cada pedra del camí ha estat un atzar per a les meves cames fluixes i el meu cos s'ha arraulit de por. Davant l'aurora m'he sentit com un simi canut aguantat per crosses de vent; i aquí hem arribat, on l'espill i el meu rostre s'havien citat, aquí, no en un indret de descans sinó de pedres amuntegades, on per primera vegada m'he abocat a la meva vellesa, Nanotzin, davant de l'arbre... I jo, Quetzalcòatl, des d'ara menjaire de cendra i sonall de sanglots, davant de l'arbre viu de brisa i sonor d'aus, he vist el meu rostre...

Si, he vist l'espant i la senectut al meu rostre, Nanotzin: I he gemegat. He vist la devastació de la meva testa damunt la pedra polida. I he cridat. Els ocells de l'arbre callaren, espantats per la meva veu. I cap no fugi: callaren només. Però no hi havia silenci. I jo plorava. Lluny, se sentia el grallar d'un corb: aspre i continu... I poc després he agafat de nou l'espill per mirar la meva boca. Només la boca, Nanotzin;   —304→   no hauria pogut esguardar-me els ulls. Només la boca, dic, mentre el corb seguia grallant i el sol eixia darrera el pujol... I l'he vista: hom diria oberta per dos garfis invisibles, llastimosa, a punt perquè li apropessin el drap del vòmit: un negre trau fet en un sac d'ossos i silenci; la meva boca antany font de la paraula, la meva boca que tornà a cridar quan els ocells, tots de cop, es posaren de nou a refilar a l'arbre...

I he caigut damunt les pedres,

ferit per la piuladissa...

Estenellat he romàs aquí, sobre les pedres, callant ja, tapant-me les orelles amb les mans, debades, perquè continuava sentint llur refilar, i desitjant morir aquí mateix, sobre les pedres...

Però encara no hi havia en mi cap arrel per a la més profunda nit: el meu cor no accedia, Nanotzin: morir és entrar després d'haver assentit al llindar...

I jo romania aquí, tremolant, nou nat a la meva vellúria, panteixant, jo, Quetzalcòatl, un i tres al mateix temps: arbre, dolor i pedra, ajagut cara al cel i decantada la testa, contemplant dins la meva ànima allò que els ulls veurien molt aviat i cap a on llançaria la primera pedra: el gran arbre roig...

I volaren pedra i mirada:

l'astorament i la ira atenyent alhora l'arbre lluminós: la pedra enfonsada al mig del tronc i la mirada ascendint per l'espès brancatge fins a la cima, d'on bruscament sorgiren els ocells, com una erupció multicolor...

I segueixo davant l'arbre de llum. Ha callat el corb i tremola el cel. Ai, tronc dels records i branques de la vida! La llum ve de sota, llum de la terra feta saba que puja fins al diàleg de les fulles. Oh, remorosa llum interior del tronc d'escorça i cicatriu..., amb la pedra! No la veus, Nanotzin? Amb la rodona pedra negra: ull brutal i tranquil sense ésser i sense temps,   —305→   la fixa i dura consciència immutablement oberta entre el pànic de la mudança i l'eternitat dels retorns.

I heus aquí, Nanotzin, que jo, home acabat, Quetzalcòatl a l'indret anomenat Prop de l'Arbre, encara espero, balbucejant paraules indigents, jo que era la paraula vera, la paraula que convertia en pur l'ocult i feia habitable l'esperit.

Sí, encara espero aquí amb una altra pedra a la mà, davant l'arbre de llum que em requereix, jo, home ajagut i a les acaballes, però, en l'espera, dempeus i nu al començament d'una nova duració, sol amb la pedra, la llavor i el record...

Amb la pedra

que llanço ara tancant els ulls, i vola dins la meva ànima, a través d'una claror de llampec aturat, cap a l'arbre arrelat al somni, i topa com un sanglot contra el tronc...

Deixa'm anar les mans, Nanotzin: no preguntis res, ara. Espera... La llum ferida em fa mal, a dins. Em fa mal la llum. Oh, escolta! No sents? Ja canta l'aiguaneix d'imatges... No tinguis por; no cauré, criatura... Un vent d'or gronxa los branques i m'acaricia el rostre, el tronc oscil·la al ritme del meu cos... No cauré encara... Nanotzin, l'arbre de bellesa és també arbre de dolor, on no nia cap ocell de tenebra...

Ara una branca cimal s'allarga, com un braç, i hom diria que acaba en una mà garfida a l'entorn d'un fruit que brilla com un petit sol de pedra... Mira! La branca s'alça, com s'alça també el meu braç, i em llança el fruit-sol, i jo, al meu torn, llanço una pedra, i una altra, i una altra... Tentinejo, Nanotzin, però no caure mentre quedin pedres al munt, pedres que volen com ocells i s'enfonsen talment armes...

Ja no fa mal la llum,

i cada pedra que s'encasta a l'arbre ressona en el meu esperit amb un so diferent, ecos d'altres ecos que són imatges, bandades de records que es posen al pujol del meu cor: la meva vida, Nanotzin, el meu passat, el meu escut de sol i   —306→   l'espill fumejant del temptador; les meves hores, els meus dies i els meus anys, el rostre del foc i el de l'aigua lustral, el naixement de l'Estrella a la meva boca profètica...

I evoco homes que baixaven de les neus i feien olor de fusta, i d'altres que pujaven dels litorals amb pans de sal embolicats amb amples fulles, i tots s'ajeien sobre les altes herbes a esperar la remor de les meves passes, el miracle de la meva presència i la quietud de la meva ombra...

I dones hi hagué, Nanotzin, abans i després de tu; però amb cap d'elles no vaig compartir jaç ni vaig donar les set voltes nupcials a l'entorn de la foguera... Només tu... Amb veu de riu vaig arribar fins al teu cos de canoa nova, la teva cabellera de salze i el teu somrís de fulla plovisquejada...

I ara tot s'ha esvaït, oh ànima assetjada de gels! Tot se n'ha anat... Què resta, cor meu, sinó refer el camí, entre imatge i volior, eco i tossal, anyoc i agulló! ¿Per què les preguntes quan tota resposta assenyala vers la comarca del gira-sol negre i de les tenebres sutjoses,

i ha brunzit l'última pedra?

Quiet ha romàs l'arbre, Nanotzin, i quiet estic jo... Tinc fred! Sóc vell i ple de paraules arrupides. El vent s'ha deixat caure damunt l'arbre i dorm entre branques de pedra. Com pesa el vent adormit! Com pesa el silenci del mon entre els braços de la meva ànima! Els meus genolls es dobleguen, l'arbre es gronxa d'ací d'allà, dolçament, bressolat pel vent, com jo bressolo el meu silenci... Jo, Quetzalcòatl a la gatzoneta sobre la pols, plorant mortes estrelles, amb el cap entre els genolls, mentre l'arbre comença a ensulsiar-se pedra rera pedra, estrenyo amb força el meu silenci, infant de roca entre els meus braços de molsa, fill de la nit que cau sobre la terra, i sento el cop pregon, Nanotzin, l'eco remot que torna del meu bosc profund, el sanglot dels cels en el corb que gralla, i gralla, i gralla...

-No.



  —307→  


ArribaAbajo- XIV -


L'èxode

ArribaAbajo I vingueren les llunes
de la canya rompuda i dels nòmades fums...



  —308→  

ArribaAbajo- XV -

La fogata i l'estrella



Deixant enrera el rostre tenyit de les batalles,
cercaren la bondat pels braços dels camins.
Una ombra de voltor sobre infants adormits
fou l'esquena de l'èxode.


Taciturns estadants de combatudes aures,
sense almoina de cel ni auxili d'horitzó,
ofegaven remors a la cova del plany
i dins clots de sanglots.


Llei de nits atziagues i d'escampades cendres:
la mort entre nopals i el part entre atzavares.
Prop d'eixutes cisternes alguns ulls desxifraven
espermes estel·lars...


Cabdellats per la por i blanquíssims de rou,
dormien esperança a dolors abraçada,
i entraven a llurs somnis unes brusques aurores
d'afamades banderes.


Resignats a tempestes i a fardell de tristesa,
accedint a distàncies i a mossec d'intempèries,
caminaven semblants a una muda ventada
de parracs de crepuscle.


Ràpides melangies de blavosos ocells
aguaitaven els talps de sebollits records,
i les boires del cor feien sonar cargoles
d'enyorances solars.


Eren ull i trofeu les nafres més vermelles.
Tocades per l'Estrella, cantaven cicatrius.
Ser vençut era gran: durada de llavors,
ofrena i nou escut.

  —309→  
Marxaven en la pura tensió de l'enllà.
Llur esperit sabia: no hi ha pau sense arrels,
i, secrets en llur força i llibertat, vivien
únicament d'imatges.


Darrera d'ells anaven -oh fauna de silenci!-
llurs nahuals...
Hom sentia, com batusses de rates
damunt de fullaraca, les antigues remors:
la boca de les cròniques...

(Els Murmuris:

... i esdevingué que la terra mostrà el seu cos grandiós: un monstre que, completament tatxonat d'ulls i forats, anava i venia dels katuns de les aigües, fins que va ésser trossejat pels grans poders silenciosos dels cels... I els seus cabells es convertiren en herbes, arbres i flors, la seva pell es mudà en vastes praderies fragants i els seus ulls en coves, pous i fonts... I ara és l'ombrívola deessa que a vegades, des de les tenebres, demana cors bategants d'homes...

... res no existia: només regnaven la immobilitat, el silenci sense llavis, la nit interminable... No existia ni un sol home, ni un sol animal, au, peix, llop, fusta, pedra, astre, flor, fum, llavors... Només existia el cel, només respirava el firmament, res no s'havia ajuntat, tot era invisible, tot romania quiet a l'altura...

... però hi havia símbols embolicats amb llargues plomes verdes, noms pintats que significaven serpents emplomallades... I així és el cel, així són també els esperits que viuen al cel; tals són, hom diu, els noms dels déus omnipotents. I aleshores, en la fosquedat del món, fou sembrada la paraula...

... en pedres i en fustes restares pintat, allà a Tula, on hem alçat els nostres clams...)


       Anaven
       de les coves sutjoses a les barques daurades,
—310→
       de la solar panotxa a les flores salines,
       de l'esquinçall cantant al nu silenciós
       i de l'home al germà.


       Oh, els clandestins assalts de la vida a la mort:
       lentitud de filó i alteroses congestes,
       profunda ocelleria i baluards errívols
       de pàtria diàfana!


    Desnonats de finestra, descendents de la cendra,
    amb mà esquerpa cercaven les blanques vestidures
    on la pau brodà un dia torres de cereals
    i cérvols lluminosos.


       Molt enrera deixaren ferrenyes serralades,
       els llampecs que dormien sota els nius de les àguiles,
       la boca d'alarit que apagava en les verges
       clarors de bresca intacta.


       Descendien d'hiverns de glaç agemolit
       portant als braços aus de volcànics colors-
       oh sembrada del cel, dolçor i escampadissa
       dels somnis més profunds!


       Canviaven els astres sobre llises comarques
       on dormien grans rius i túniques agràries.
       Pau sota les sandàlies. Oh, troncs d'ombra novella
       al voltant dels bivacs!


       Rescatats de la història, llur temps ja madurava:
       rodó fruit de Tonàtiuh als petris calendaris.
       Llur soledat s'alçava talment una cabana
       a l'ampla mà del dia...


       Quetzalcòatl, més alt entre les fumarel·les,
       sentia la remor dels seus acabaments.


       Xèlhua era acció i camí...

(Els Murmuris:

... i aleshores, repeteixo, vingué la Paraula... Els Esperits del Cel, els tres gegants, els Mestres del Llampec,   —311→   es reuniren per tal de fundar l'alba, el naixement de la vida... Terra!, cridaren, i la terra fou: eixiren de les aigües les serralades, les grans muntanyes, les maternes muntanyes...

... i fou en el terrible sol que la parella es refugià dins un gran tronc, un cop tapades les clivelles, i la veu del déu arribà de més enllà de les quietes aigües: «Només menjaràs una panotxa, i una també la teva dona...». I prop d'ells es desplomà el cel...

... i caminaven, gairebé absents d'ells mateixos, pel quart viarany de les estrelles augurals... I embolcallada amb abrigall de tenebres dormia la terra: no hi havia sol, no hi havia nit, no hi havia lluna... I es despertaren en sentir a llurs flancs els freds cargols estel·lars, i ensems es despertà la terra i pentinà els cabells de les seves aigües, i els infinits esglaons del temps s'ensulsiaren en llur albada, i per ells envermellí el primer arbre...

... les muntanyes s'esberlen: jo ploro; allà on s'alcen arenys corrosius, jo estic desolat...)


       En llur anhel fundaven, en llur amor sabien.
       En àrids estretalls o en país d'amples fulles,
       sentien el passat com un agònic núvol
       a l'esquena del vent.


       Talment com l'ocell orb entre l'astre i la terra
       esgota amb el seu cant l'arc brillant del seu vol,
       així el dolor de l'èxode allargava sa xifra
       de dolcíssima fletxa.


       Tots pressentien ja les soterrades deus.
       Derrotes de distància. Els ancians sabien:
       quan el destí cedeix, els esguards s'habituen
       i l'esperit accepta.


       Amb llurs immòbils mans els horitzons vessaven
       l'ofrena del futur. Primer sol a la Pedra
       que traucaren les llàgrimes! Amb el tro rodolava
       el clam de les progènies!

  —312→  
       Per enllaçar dos torsos a dins del temps profund,
       baixava dels estels la primavera còsmica.
       Amb el bes fundador, a les boques naixia
       la nova alba dels noms...

(Els Murmuris:

...i quan, després d'agonia i suor, la Roca va ser foradada, el seu indomable esperit murmurà: Yaxionlacalpa... I la seva paraula de misteri era com remor de mar i de fulles rodant entre les tremoloses sines de l'aurora...

... Ota-ho flota immensament pel cel..., Heronix és el nom de l'esperit que va davant, i Opilla s'anomena el gegant que eixí per la clivella roja de la Roca, junt amb el seu cel i les seves aus de llum...

... calleu, jo sóc la veu més pura i la que conta la història més abellidora... Calleu, gegants, pedres, formigues, estrelles, sols i llunes, perquè parlo d'Ixquic, la donzella del sud i de l'arbre de misteri que la cridava des de dins d'ella mateixa quan, a la nit, la sentor de les flors pujava amb la lenta boira i la celístia baixava... I també la cridava a l'alba, quan ella es banyava a l'indret de les canoes del seu pare, el cabdill... Sí, parlo d'Ixquic a fi de poder ajeure'm a dormir a les orelles d'aquells que somien en silenci, i em coneixen, i em reben com l'única que conta sempre la mateixa cosa d'una manera diferent, no com vosaltres, oh veus d'arreu i d'enlloc!, vosaltres i els vostres esperits i déus de quatre colors i batalles ferotges i calendaris de generacions i calaveres que roden com carbasses de pedra dels ensagnats altars... Parlo d'Ixquic, la donzella germinal, i heus aquí que ella s'aixeca de la meva veu, com aquell matí que finalment sentí la crida... Perquè jo sóc el seu conjur i sóc ella mateixa per sempre; sóc l'aigua que es quedava adormida damunt el seu ventre auroral, sóc el collaret de peixos que voltava el seu coll, i sóc també la túnica transparent que va caure sobre el seu cos com un gran bes tebi quan eixí del riu i, descalça, caminà per l'herba freda...

  —313→  

... travessat per una enorme espina, el negre déu del vent arribà a la casa del sol per tal d'endur-se a la terra el músic que li contestés...

... Ixquic, Ixquic, Ixquic trepitja l'herba, corre cap a les branques, cap als braços, la testa de fullam, el brillant tors de carn forestal, i amb els ulls tancats, panteixant, s'atura dins la trèmula ombra d'ell, que s'inclina i mou la seva verda testa perquè volin tots els ocells... «Vine!», diu la donzella, i s'ajeu damunt la terra, on espera la pacificació del caos que brilla a la seva boca somrient... «Ixquic! Qui ets?». Els ocells sembren cantadissa a la seva esbullada cabellera. «Vine! Desfés el nus de greda i de molsa del meu cos. Sóc la flama que vol rebre la pluja... Vine! Sigues l'hoste de pes i remor de les meves venes... Oh, vine! Lliga al teu tronc la balancejant canoa dels meus malucs... La primavera escollí les meves sines i l'estiu viurà dins el meu ventre... Vine! Fas olor de posteritat, de sol, de pluja... La teva tremolor ja m'abraça, com es clou un setge... Vine, cau, vine, estic oberta. Sóc Ixquic, Ixquic, Ix...».

... i la música s'estimba, el cant baixa al món amb el vent de sang...

... en pedres i en fustes restares pintat...)


       Sord al clam de la mar, eixorbat pel seu foc,
       Quetzalcòatl girà el rostre vers la terra
       amb el vent abraçat a la seva cintura
       la tarda s'estenia sobre blaves muntanyes.
       Com el pregon redoble d'un gran tambor de llot,
       s'oïa, al llunyedar, el sanglot de Nanotzin...


       De genolls a la sorra, Quetzalcòatl cremava
       en les primeres flames del seu últim portent,
       tan presa de la brisa que en martiris l'alçava
       com afonat en llum que en rels es convertia.
       Dels cims del firmament, en cercle fulgurant,
       baixaven les gavines.

  —314→  
       El mar era un unànime cor d'onades i escuma:
       gronxolant, entonava l'astorament del cel
       que a poc a poc deixava damunt sa blanca espatlla
       el sudari de roges formigues del crepuscle.
       Com un arbre ablamat, Quetzalcòatl vagava
       per les dunes ombrívoles de sa agònica nit.


       Coronat de gavines i de vesc titil·lant,
       recorrent ja sa pròpia cendra tempestejada,
       bressava lentament, dintre el seu cor de brasa,
       records i visions i aloses de sa infància,
       i, volant, oferia tots els nius del seu cos
       a l'ocell de l'espai.


       Natal, obertament el rebia l'atzur...
       Fet hàlit de Tonàtiuh i batec del seu foc,
       ingràvid escalava l'anhel de la seva òrbita:
       pujava vers la flor que negava la mort
       pels ventosos faldars de les muntanyes d'ombra.
       Dels seus cabells penjava la veritat del món.


       Alçant la seva testa de vermell terbolí,
       deixava que els estels clavessin al seu front
       els rodolants embulls de llurs mitologies
       mentre sentia, lluny, com un plugim d'esquelles,
       els alirets planyívols de l'última bandada
       que retornava al temps...


       En ruïna jocunda sa eternitat cremava,
       vertiginosa espiga corbada de retorns!
       Oh llibertat filada, oh roja llançadora
       a l'immòbil teler de les metamorfosis!
       Les cançons de la terra s'ajuntaven en llàgrimes
       que als seus peus resplendien com un toll adormit.


       Ja només sa nostàlgia no accedia a l'espai!
       Dels orígens al somni, oh conflagració
       d'imatge i sang que queia en ràfec d'infinit!
       Com amant de guspira i vòrtex dels seus ecos,
       el vent s'abalançava vers formes que estrafeien
       noces d'arbre i aurora.


       Son vol era talús d'apagada caiguda,
       flotava pel silenci el no-res sense faç...
—315→
       Oh illa del seu fred, oh cor que s'isolava
       en la pura duresa del seu perfecte símbol
       d'arribada i adéu, on, en llum rediviva,
       cessava la discorria de l'ànima i la terra!


       En ell mateix nuat i a l'ensems espargit,
       era el fibló lluent del Reialme dual:
       oh sageta d'amor de tremolor infinita,
       Estrella que els hereus de la llum i les ombres
       a llur pit clavarien perquè el món deslligués
       origen, boca, font...!



  —[316]→     —317→  

ArribaAbajoNotes


I

La figura de Quetzalcòatl, el gran rei i sacerdot tolteca, indubtablement històrica, s'entrellaça i es fon míticament amb el Quetzalcòatl primordial, un déu de la vida la imatge del qual era la serp emplomallada, xifra d'una constel·lació cultural i religiosa que s'escampà arreu de Mesoamèrica durant molts segles. Crec que serà útil, tant per a una major comprensió del personatge com per a la meva interpretació del poema, la transcripció d'alguns fragments cabdals del relat sobre Quetzalcòatl, procedents de còdexs prehispànics. Tradueixo de la versió d'Àngel María Garibay K. (Historia de la literatura nàhuatl, Mèxic, 1953), a la saviesa i amor del qual tant deu el món nàhuatl. Cito, doncs:

«I tot seguit es disposa Mixcòatl a conquistar Huiznahuac, i pel camí topa amb una dona anomenada Ximalman. Sense pensar-s'hi, apuntala l'escut a terra i apresta les fletxes i el llança dardells. Ella es redreça davant l'home, completament nua, sense faldellí, sense camisa. Tan bon punt la va veure, Mixcòatl li etziba fletxes. La primera passa per damunt la dona, la qual no ha fet altra cosa que ajupir-se, decantant la testa. La segona fletxa que dispara es clava a un costat de la dona, on roman doblegada. La tercera, ella l'agafa amb la mà. La quarta passa esbiaixada i va a clavar-se a les atzavares. Quatre fletxes llançà Mixcòatl i després continuà el seu camí. La dona fuig a amagar-se en un lloc anomenat Coves Vermelles.

»Mixcòatl torna, per tal de disparar més fletxes. Cerca la dona i no la veu. Aleshores comença a maltractar el donam d'Huiznahuac. I les dones digueren: "Anem a cercar aquella que ell vol." Dit i fet, i quan la trobaren van dir-li: "Mixcòatl l'està buscant; per culpa teva maltracta les dones." I l'agafen i l'obliguen a tornar a Huiznahuac. I de nou la veu Mixcòatl, al seu davant. És ella, sí, ho és, dempeus i nua, però ara du el cos pintat de roig i groc; la té dreta, davant d'ell. I un altre cop apuntala l'escut a terra, prepara les fletxes i dispara contra la dona. Una fletxa passa, massa alta, una altra es clava al seu flanc, una altra l'agafa amb la mà i la darrera cau enmig de les atzavares. Fet això, ja vençuda la dona, Mixcòatl jeu amb ella. De la qual cosa quedà prenys. Quatre dies abans de néixer,   —318→   l'infant es belluga al si de la mare. I en néixer ell, la mare morí. És el mateix que porta el nom de Ce Acatl (U canya)...

»Ja es dirigeix Quetzalcòatl (U canya) a l'estada dels morts. I així que arribà a l'indret on es troben el Rei i la Reina dels Morts, diu tot seguit: "He vingut a prendre els ossos que tens guardats." I el Rei dels Morts contesta: "Què en vols fer, oh Quetzalcòatl?", i aquest fa: "Qui ha de poblar la terra?" El Rei dels Morts diu: "Està bé. Ara cal que facis sonar la meva cargola i donis quatre voltes en torn del disc de pedra verda." Però la cargola no té cap forat per on es pugui agafar. Aleshores Quetzalcòatl crida els cucs, els quals vénen i el foraden: es fiquen dins la cargola l'abella nocturna i l'abellot, i es posen a tocar-lo, de manera que el Rei dels Morts va poder sentir el so. I diu el Rei dels Morts: "Està bé. Agafa els ossos." Però tot seguit diu als seus criats: "Aneu i digueu als habitants del reialme de la mort que aqueix ve a vendre els ossos." A la qual cosa Quetzalcòatl contesta: "Pots estar segur que he d'emportar- me'ls, sigui com sigui." I diu al seu acompanyant: "Vés i digue'ls que me'ls he d'emportar." I crida, anunciant: "Me'ls he d'emportar!" Aleshores arriba i agafa els ossos preciosos: una part son de baró. i una altra, de dona, i els enfardella. Els va prendre, va fer-ne un fardell i se'l va carregar a l'espatlla...

»Una vegada més el Rei dels Morts digué als seus, servidors: "Oh déus, és veritat! Quetzalcòatl s'emporta els ossos preciosos. Oh déus, apresseu-vos a obrir un fossat davant d'ell!" Així fou fet, i Quetzalcòatl hi va caure, ensopegant, en passar, i les Guatlles l'espantaren amb llur sobtat vol; restà com mort, i rodolaren per terra els ossos preciosos, i allà es quedaren. Les Guatlles aleshores començaren a picar-los, amb llurs becs. Quetzalcòatl recobrà els sentits, i es posà a plorar, i digué al seu acompanyant: "Oh amic meu! Què ha estat això?" I l'altre contestà: "Què, vols que hagi estat? L'afer se n'ha anat en orris. Allà que hagi d'ésser, serà." Aleshores Quetzalcòatl començà a arreplegar els ossos, en va fer un fardell i els portà a Tamoanxan.

»En arribar a Tamoanxan va moldre'ls amb pedres la dona anomenada Quilaztli Cihuacòatl (Dona Serpent) i després els rentà en un gibrell; i Quetzalcòatl aleshores se sagnà el membre viril damunt els ossos. Tots els déus acudiren immediatament per tal de sagnar-s'hi també: el Riberenc, el Banderer, el qui Mou l'Aixada, i l'Aplanador de Terra, el qui va Capjup i, finalment, Quetzalcòatl. Per això fou dit: "Els homes van néixer dels déus! Per nosaltres vessaren llur sang els déus!".

»Una vegada més els déus es queixen: "Oh déus! Què menjaran els homes?" I van arreu en cerca de moresc. Fou   —319→   aleshores que la Formiga va anar a prendre moresc desgranat a la Muntanya del Nostre Manteniment, i en topar-se Quetzalcòatl amb la Formiga va dir: "On l'has anat a agafar? Digues-m'ho." Però ella no va voler dir-li el lloc. Per més que ell insistí, no li ho digué. Finalment, després de molts precs de Quetzalcòatl, ho amollà. Un cop assabentat, Quetzalcòatl es transformà en formiga, i es dirigí cap a l'indret del gra, en companyia de l'altra Formiga negra, i ambdós agafen la Formiga roja, la qual mena Quetzalcòatl fins al llindar, per tal de disposar del moresc. Un cop han trobat el gra, Quetzalcòatl el duu a Tamoanxan, després els déus se'l mengen i hom posa als nostres llavis aquests mots: "Amb el gra ens enfortirem!".

»Quetzalcòatl regnava a Tula... Tot era abundor i felicitat: no es posava preu als aliments, a tot allò que els nodria. Corre la brama que eren tan grosses les carbasses, tan amples, que gairebé no podien voltar-les els braços d'un home... També conreaven cotó de mil colors: vermell, groc, rosat, verd, morat, verd blavós, blau marí, verd clar, groc rogenc, de color de lleó i d'altres matisos. Tots aquests colors els tenia d'una manera natural, així naixia de la terra, ningú no el tenyia. També criaven ocells de preciós plomatge: color de turquesa, de verd lluent, de groc, de pit color de flama... Tots els habitants de Tula eren rics i feliços, mai no patien pobresa ni penes, no mancava res a llurs cases, no hi havia fam entre ells, i les panotxes escarransides servien per a escalfar el bany.

»Però Quetzalcòatl i els seus vassalls foren negligents. I fou aleshores que van arribar els tres mags amb llurs prestigis... Un dia se li atansà el mag Tezcatlipoca, amb un mirall de doble cara embolicat amb teles... Després de saludar-lo, el mag li digué: "Senyor, rei i sacerdot, vinc a mostrar-te Quetzalcòatl U canya: el teu cos, la teva pròpia carn..." Quetzalcòatl contestà: "D'on véns? Estic cansat, rendit. Quina és la meva imatge? Ensenya-me-la, deixa-me-la veure." El mag digué: "Vinc de la muntanya dels estrangers; sóc el teu serf i esclau. Aquesta que veus és la teva imatge... Mira bé la teva imatge: tal com surt del mirall, així sortiràs tu de la teva pròpia figura corporal." Quetzalcòatl va veure el conill que hi havia al mirall, el qual va llençar, furiós. Engegava crits d'enuig: "És possible que vegin, que em mirin els meus vassalls, que em vegin sense alterar-se, sense que s'allunyin de mi? Lleig és el meu cos: ja sóc vell, tinc el rostre solcat d'arrugues, tot el cos devorat pel càncer, una figura espantosa. Em quedaré amagat aquí per sempre, no tornaré a sortir, perquè no em vegin els meus vassalls. Viuré aquí per sempre".

»De nou tornen els mags. Arriben al palau reial, demanen audiència. I una vegada, dues vegades, tres vegades són   —320→   rebutjats. Finalment els patges poden saber de quina encontrada vénen. Vénen de la Muntanya dels Sacerdots i de la Muntanya dels Artífexs. Quan Quetzalcòatl ho sap, deixa que se li apropin. Entren, el saluden, li ofereixen el menjar Que duien preparat. Quan el rei hagué acabat de menjar, li preguen que begui. El rei no valia beure. "Estic malalt -els deia-. Aqueixa beguda que porteu potser em faria perdre el cap, potser em mataria." Ells insisteixen per tal que, almenys, la tasti amb el dit. Quetzalcòatl la tastà amb el dit i se sentí decantat a beure. Va beure i ordenà que els seus guardes també beguessin. Quatre vegades li abocà beguda el mag, i encara en demanà més Quetzalcòatl. Tornà a beure en honor de la seva grandesa, i després seguí bevent. I tot d'una perd els sentits i resta com mort; s'entotsola i sent dins la seva ànima els més agradables gaudis. Ple d'alegria traguejava i volia que tots beguessin. Quan tots estan borratxos, li diuen: "Quetzalcòatl, canta. Volem sentir la teva cançó. Alça el cant, Quetzalcòatl." Quetzalcòatl, doncs, canta: "Les meves cases de riques plomes, les meves cases de petxines diuen que hauré de deixar." Ple d'alegria mana que vagin a cercar la reina, l'Estora Preciosa. Diu: "Porteu-me la reina Quetzalpètalt, deliqui de la meva vida; vull beure amb ella, vull embriagar-me amb ella." Aleshores els patges anaren al palau de Tlamaxhuaian i portaren la reina. "Senyora reina, filla meva, el rei Quetzalcòatl ens mana que et duguem fins a ell, perquè vol gaudir amb tu." I ella els contesta: "Hi aniré." Quan Quetzalpètalt arriba i s'asseu al costat del rei, quatre vegades li aboquen beguda, i la cinquena beu en honor de la seva grandesa. I quan estigué embriagada, els mags començaren a cantar, i el mateix Quetzalcòatl s'aixecà tentinejant, i digué a la princesa enmig dels cants: "Esposa, gaudim bevent d'aquest licor." I com que tots estaven borratxos, tots deien ximpleries. I el rei ja no féu penitència, no anà al bany ritual, ni resà al temple. Finalment, la son els rendí. I en llevar-se l'endemà, ambdós estaven tristos, amb el cor encongit. Quetzalcòatl aleshores va dir: "M'he emborratxat; he delinquit; res no podrà esborrar la taca que m'he posat al damunt...".

»I així Huèmac Quetzalcòatl estava ple de sotsobre i se sentia apesarat, i després pensà a anar-se'n, deixar la ciutat abandonada, la seva ciutat de Tula. I així es disposà a fer-ho. Diuen que aleshores cremà totes les seves cases d'or i argent i petxines roges i totes les finors de l'art tolteca. Obres d'art meravelloses, obres d'art precioses i belles, tot ho enterrà, tot ho deixà amagat allà en llocs secrets, o dins les muntanyes, o dins els barrancs. De semblant manera els arbres que produïen el cacau, els canvià en acàcies espinoses, i totes les aus de riques plomes, les de pit de color de   —321→   flama, totes les que amb ell havia portat primer, davant d'ell prengueren la direcció de les costes del mar. I fet això, emprengué el seu viatge i començà el seu camí. Arribà després en un altre lloc que anomenen Prop de l'Arbre: molt corpulent és l'arbre i també és molt alt. Prop d'ell s'aturà i aleshores es veié ell mateix i es contemplà al mirall, i digué: "Sí, sóc vell." D'ençà d'aleshores aquest lloc s'anomena l'Arbre de la Vellesa. Després fereix l'arbre amb pedres, aclapara amb pedres l'arbre, i les pedres amb què l'escometia s'hi anaven incrustant i s'hi quedaven adherides: és l'Arbre de la Vellesa. I encara avui es pot veure que han romàs allà, fixes: comencen des del peu i arriben fins al cim. Prosseguí la seva marxa, i mentre ell marxava l'anaven acompanyant amb les flautes. Arribà després en un altre lloc i descansà: s'assegué en una pedra i hi repenjà les mans. Es quedà mirant Tula i així es posà a plorar: plorava amb grans sanglots: doble fil de gotes com calamarsa s'escorrien, pel seu rostre rodaven les gotes i amb les seves llàgrimes la roca perfora, les gotes del seu plor que queien traucaren la mateixa roca. Les mans que havia repenjat damunt la roca, ben impreses hi quedaren, com si la roca fos de fang i ell hi hagués imprès les seves mans. Igualment les seves anques: a la pedra on estava assegut, ben marcades i impreses hi quedaren. Encara es veuen els clots de les seves mans allí, a l'indret anomenat Temacpalco.

»En la seva fugida arribà en un indret que s'anomena Pont de Pedra. Aigua hi ha en aqueix indret, aigua que brolla, aigua que s'estén i s'escampa. Ell arrencà una roca i féu un pont, i el travessà. Reprengué el seu camí i arribà en un lloc que s'anomena Aigua de Serpents. Mentre era allà, heus aquí que es presenten els màgics i volen que torni per on ha vingut, que reculi. Li digueren: "Cap a on t'encamines? Per què ho deixes tot oblidat?" Ell contesta: "De cap manera no m'és possible ara retornar. He d'anar-me'n!" "On aniràs, Quetzalcòatl?" "Vaig a la terra del Color Roig, vull adquirir saviesa." I ells li diuen: "I què hi faràs?" "Sóc cridat: el Sol em crida." Finalment els màgics li diuen: "Està molt bé: deixa, doncs, tota la cultura." (Per això deixà allí totes les arts: orfebreria, tallat de pedres, ebenisteria, llavorat de la pedra, pintura, tant de murs com de còdexs, l'obra de mosaic de plomes.) Els màgics s'apoderaren de tot. I ell aleshores llençà a l'aigua els seus collarets de gemmes, que s'enfonsaren tot seguit. Des d'aquell temps aquell indret s'anomena Aigua de Rics Joiells. Avança una mica més, arriba en un lloc que s'anomena Indret on Dormen. Allà surt al seu encontre el màgic, que li diu: "On vas?" Quetzalcòatl contesta: "Vaig a la terra del Color Roig, vull adquirir saviesa." I digué el màgic: "Molt bé; beu aquest vi, jo he vingut aportar-te'l." I diu el rei: "No,   —322→   no puc; ni tan sols puc tastar-ne una mica." Però el màgic respongué: "Per força hauràs de beure; no permeto que ningú faci el seu camí sense beure: ha de beure fins a embriagar-se. Beu, doncs!" Aleshores Quetzalcòatl begué vi amb una canya. I un cop hagué begut, caigué rendit del camí, començà a roncar en el seu son i els seus roncs se sentien ressonar lluny. Quan finalment es despertà, mirà a una banda i a l'altra, es mirà ell mateix i s'allisà els cabells. Per això aquell lloc és anomenat Indret on Dormen.

»De nou emprengué el viatge; arribà al cim que hi ha entre la Muntanya Fumejant i la Dona Blanca, on, damunt d'ells i dels seus companys, els seus nans, els seus joglars, els baldats, caigué la neu i tots quedaren congelats, morts. Ell, ple d'aflicció, ara cantava, ara plorava: llargament plorà i gemegà sospirant. Fità la Muntanya Matisada i cap allà es dirigí. Arreu anava fent prodigis i deixant senyals meravellosos del seu pas.

»En arribar a la platja féu un rai de serpents, i s'hi assegué, i se'n serví com d'una nau. Anà allunyant-se, lliscà per les aigües i ningú no sap com arribà a l'indret del Color Roig. Quan arribà a la vora del mar immens, es veu, dins les aigües com en un mirall. El seu rostre era bell una altra vegada. S'agençà amb les més belles vestidures i, després d'encendre una gran foguera, s'hi llançà. I mentre cremava, les seves cendres s'alçaven i les aus de rics plomatges vingueren a veure com s'abrusava: el pit-roig, l'ocell color de turquesa, l'ocell tornassol, l'ocell roig i blau, el de groc daurat i moltes més aus precioses. Quan la foguera s'apagà, el seu cor ascendí fins al cel, on es convertí en estrella, i aquesta estrella és l'estel de l'alba i del crepuscle. Abans havia baixat al reialme dels morts i, després de set dies d'estar-hi, pujà convertit en astre».




II


Cant I

Cosmogonies de l'alba. L'ocell que vola per damunt el bosc dels temps i que, arribat al final del seu impuls, comença a caure, mut i tot pes, pot interpretar-se com a símbol de la cantant innocència primordial de la naturalesa. Pròpiament, l'ocell al principi no canta: només modula una mateixa nota d'anhel i d'interrogació, mentre Quetzalcòatl, aturat en la nit d'ell mateix, pressent la revelació de l'ésser... Aquesta sorgeix quan l'ocell de nou adquireix impuls després d'haver-se posat al cor de Quetzalcòatl, en l'esperit del qual, aleshores, les reminiscències s'il·luminen, desperta en ell la memòria universal sense la qual el jo no pot adquirir vigència existencial ni redreçar-se en destí. D'aquesta   —323→   manera, el passat viu en Quetzalcòatl per virtut visionària; entre els orígens i el futur, la seva ànima s'allibera de l'angoixa de l'espera, i el seu cos, de la mateixa manera que l'ocell ha caigut sobre el seu cor, cau sobre la terra. La seva caiguda no és tràgica, sinó d'amor: conquista, do i retorn. Retorn, sobretot -entrada a l'etern retorn.




Cant II

El sembrador. En sortir Quetzalcòatl a la llum de la consciència, en aconseguir habitar en el seu temps, es pregunta quan el seu esperit, fet veu, rossegarà24 el rostre de pedra dels déus, és a dir, començarà veritablement l'afirmació de si mateix en el món. La seva entrada a l'aigua, nu, no és aliena a la idea d'un ritu de purificació, i en deixar caure les baies roges sobre la seva imatge reflectida en el corrent -preanunci dels sols teogònics del cant El sermó del llac-, Quetzalcòatl afirma que per arribar a ésser les messes madures d'ell mateix l'home abans ha d'haver sabut sembrar-se. Sembrades eren moltes estàtues dels déus del Mèxic antic. Un cop acabada l'escultura, s'introduïa en un clot practicat al pit de l'estàtua una jadeïta o qualsevol altra pedra preciosa (chalchiuhuitl). Per virtut d'aquesta pedra, l'estàtua adquiria la seva veritable vigència sagrada, es convertia en el mateix déu que representava.




Cant III

Les mans que canten. Si a la fi del primer cant les mans de Quetzalcòatl són com immenses arrels que polsen el còsmic cercle musical dels retorns, aquí les seves lluminoses mans humanes s'ensorren fins a la fondària de la seva ànima dolorosa i solitària, i ell gemega, i canta, penjant damunt les aigües. La seva orbesa prové de la seva pròpia visió, que ha trobat les paraules de l'esperit. «l'eterna muntanya». El final assegura que només enllà de la realitat que veuen els ulls pot el verb celebrar els orígens.




Cant IV

La xarxa. És al costat de la dona -Nanotzin- on Quetzalcòatl adquireix definitiva consciència de la seva missió transcendental entre la pregonesa i l'altura, entre l'eternitat i el real migdia. L'aparent antagonisme de les requestes de l'ànima i del cor, Quetzalcòatl el resol per mitjà de l'acte simbòlic de llançar la xarxa -ormeig de les profunditats- cap amunt, cap al cel, per capturar el sol, que és el Cinquè Sol o «edat en què vivim», la del Sol de Moviment (nahui ollin), el qual, segons conten els mites, fou   —324→   un resultat de l'harmonia de les forces còsmiques i dels déus. Miguel León-Portilla, en la seva Filosofia Nahuatl, diu sobre el Sol de Moviment: «Així, no tan sols en cada un dels anys, sinó també en tots i cadascun dels dies, existia la influència i el predomini d'algun dels quatre rumbs de l'espai. D'aquesta manera, l'espai i el temps, unint-se i compenetrant-se, feren possible l'harmonia dels déus (les quatre forces) i amb això, el moviment del sol i de la vida. I com ja s'ha dit abans, és un mateix l'origen de les paraules nàhuatl moviment, cor i ànima. La qual cosa demostra que per als antics mexicans era inconcebible la vida -simbolitzada pel cor (y-ollo-tl)- sense allò que és la seva explicació: el moviment (y-olli)». A partir d'aquest moment, Quetzalcòatl, ja posseïdor espiritual del sol, podrà alçar-se com a home entre els homes, adreçar-se a ells com a germans en Tonàtiuh i fer que cada acte i paraula seus siguin el resultat de la profunda concòrdia entre la realitat i allò que transcendeix l'home.




Cant V

El sermó del llac. Cada déu és sempre mes gran que la seva missió, diu un vers de Hölderlin. Dit d'altra manera, podria implicar que allò que roman transcendeix l'eventualitat de tota esdevinença, i en l'ordre humà significa que cap expressió -acte o paraula- no pot arribar a la totalitat essencial de l'ésser. Per a Quetzalcòatl, els déus monologuen o callen en un àmbit sense temps ni canvi, però ell sap, en la inauguració de la seva paraula, que la condició humana cerca el seu destí i interroga els astres en el seu cor. A la terra sense déus, doncs, només l'esperit serà el guia que menarà a un temps nou, entre la nocturna espera i la gran esperança. Així, Quetzalcòatl o la consciència feta verb de les properes esdevinences, comença la seva fundació messiànica perquè té la paraula que agarbera; ha deixat lluny els déus buits i converteix els signes divins en llenguatge per als homes. Per la paraula que esdevé, Quetzalcòatl instaura l'essència de la veritat de la vida i estableix el diàleg amb el món. Interpreta i canta, però en el seu cant allò anterior s'ha fet interior, com ho demostra en la seva lliure narració dels mites dels sols teogònics. Cada sol o època, adquireix en les paraules de Quetzalcòatl una significació i vigència on el símbol tendeix a la creació d'un mite nou.




Cant VI

El Cinquè Reialme. Amb paraules d'afirmació i anunci, Quetzalcòatl es perfila aquí com un representant profund   —325→   del seu poble, «arrel de la veu» que floreix en ell. Una veu que prové de la totalitat i exalta la transcendència del món real, on la vida és més important que els somnis. Només si té consciència de la terra pot l'home enfrontar-se al seu destí -«això és destí: estar sempre de front», diu Rilke- realitzar-se en l'amor de la dona, més enllà del desig, fill del seu temps i pare del futur, un continu arribar, és a dir: desembocadura que canta, allò que és obert davant l'eternitat. Aleshores, l'home, encara que habiti entre els dos reialmes antagònics, simbolitzats, respectivament, per l'àguila i la serp, podrà amb el seu Cant celebrar l'aurora i preparar-se per al Pensament del Migdia i el Cinquè Reialme, que és el de l'esperit concebut com a bellesa travessada per la realitat del món. En el seu himne o incitació final, Quetzalcòatl exalta, amb múltiple riquesa metafòrica i vivencial, les aigües totals de l'esperit com a element dinàmic de la creació. Els tres moviments estròfics desenvolupen els temes de mar, riu i amor. El mar s'identifica amb el verb i l'eternitat, i culmina en una visió de l'Escorxat Blau, és a dir, Xipe Tòtec, símbol, a la vegada, tràgic i de retorn, que ofereix la seva immensa pell lluminosa a la terra a fi que aquesta pugui realitzar les seves metamorfosis. Els rius són els ancians de la memòria i també les urnes on es submergeixen els pensaments per a plorar els raigs del sol de la vida. De les vastes aigües ajagudes i gràvides de retorns, aigües de l'amor on es reflecteix l'Estrella de l'esperit, la sorgència del Cant proclama l'alegria de la terra vers la qual es llança, i amb això vull significar que la pregonesa de l'existència, projectada cap a fora, es manifesta com allò que realment és: signe i acte desbordant d'in-sorgència.




Cant VII

El descens. Quetzalcòatl davalla al país de les ombres en cerca dels ossos dels morts per crear els homes que hauran d'habitar de nou la terra. El seu descens no és òrfic, encara que possiblement s'ha adherit a la meva figura certa qualitat misteriosa del mite grec, potser més en allò que ambdós tenen d'expressió total de l'existència que no pas en les coincidències de llurs descensos i rescats, de motivacions tan diferents. Orfeu baixa als abismes de l'Estígia per demanar que la seva esposa Eurídice sigui tornada a la vida de la terra; Quetzalcòatl s'enfronta a Mictlantecuhtli a fi d'evitar l'extinció de la humanitat. A la decisió redemptora de Quetzalcòatl s'oposen no tan sols el Rei dels Morts, que afirma: «Perquè de ningú no serà el Reialme» i desitja que «prevalgui l'ombra de Tezcatlipoca», sinó els mateixos ossos dels morts, que es resisteixen   —326→   a deixar d'ésser matèria sense futur i se solacen en els seus jaços pútrids. Però Quetzalcòatl, acompanyat de la donzella Xilonen, deessa del moresc tendre, fa vibrar dins les ombres els sons terrestres de la seva gran cargola i llança sobre els ossos el seu signe espiritual: l'estrella. Però això no és prou perquè el creador pugui realitzar la seva missió i el feix d'ossos es converteixi en fardell de resurrecció. Ni el vent del món ni l'esperit no poden, sols, tornar la vida al passat mort, i per això és necessària la taumatúrgia heroica, la qual s'aconsegueix únicament per mitjà de la sang, del do del cos. Simbòlicament, en sagnar-se sobre els ossos, Quetzalcòatl acompleix la doble funció de l'acte genèsic i del part: engendra la vida en l'obscuritat del passat i puja naixements a la terra. Tant per a Orfeu com per a Quetzalcòatl estava en joc una resurrecció: Eurídice torna a caure a les profundes tenebres del reialme dels morts i s'esvaeix com lleu fum impulsat per les aures davant els ulls del seu amant; Quetzalcòatl aconsegueix retornar a la terra amb la seva càrrega viva. Virgili, al final del llibre IV de les seves Geòrgiques, conta després del fracàs d'Orfeu, el triomf de l'industriós Aristeu, antic amant d'Eurídice. Orfeu, que ha perdut per sempre la seva esposa, plora solitari la seva pena, recorre les glaçades regions hiperbòries i menysprea les dones tràcies, algunes de les quals, enfurides, acaben per esquarterar-lo; els seus membres són espargits pels camps i el seu cap, llançat al riu Hebre Eagri, flota pel corrent, mentre «encara la seva veu, encara la seva glaçada llengua anava clamant amb alè defallent: Eurídice! Eurídice!».

Mesos després d'haver escrit aquest cant, vaig descobrir amb profunda sorpresa la relació onírica que havia establert entre el meu Quetzalcòatl i Orfeu, malgrat que siguin tan diferents les figures. Hi havia els dos caps. Els veig -i els veuré sempre- com dues imatges-símbols d'on transcendia una grandesa tremenda, tancades en si mateixes com dos mons absoluts. El cap arrencat d'Orfeu roig i amb els ulls tancats, expressa la vasta desesperació de la seva anima, és segellat per la desmesura tràgica del dolor que només es manifesta ell mateix; més que un cap de martiri: un nus d'indesxifrable soledat, un rostre modelat des de dins per la passió i l'anhel. Però els llavis es movien. El cap d'Orfeu cantava! Flotant damunt les aigües. Entre dues ribes que tornaven els ecos d'una felicitat que només tenia un nom. El qui havia cremat sol, el qui havia aturat en el cel el vol dels ocells amb la seva música i havia amansit les feres, cantava la nostàlgia d'una ombra: Eurídice! Cap resposta no s'agregava a l'èxtasi del crit únic que s'esvaïa com un hàlit pur entorn del silenci del No-res. I el cap s'enfonsava en les aigües, i rodava pel fons com una   —327→   enorme fruita, i la sorra sepultava el crit dins la boca oberta! Però a dalt, a la terra, el càntic del destrossat déu solitari obria oïdes als penyals, repercutia a les muntanyes, apaivagava el caos del vent i s'ajeia a dormir als firmaments nocturns, abraçat a una lira d'estrelles... El cap gegantí de Quetzalcòatl, en canvi, sorgeix a flor de terra, com el principi d'un estatuari parteratge olmeca, i el goig de la primavera esborra les últimes ombres del seu rostre, en el qual s'obren dos ulls d'or. No hi ha pastura de paraules encara a l'esperit d'aquell qui ha vençut la mort i viurà la seva victòria dintre la llum del món, però ja l'ample mà del faedor d'homes empunya la cargola que penja de la seva cintura, l'aixeca, esperant... De sobte, al mateix instant que el sol ix de l'horitzó, ressona el profund i insistent so solidari, la gran crida de la vida.




Cant VIII

Ull nu, vestida veu. El tema dels amants s'entrellaça, junt amb d'altres, amb el del misteri i la transcendència del verb, que és el fonamental per a Quetzalcòatl. L'amor crea en allò que és temporal i es projecta devers el futur, però el cant és la flama de l'eternitat.




Cant IX

L'embriaguesa. L'embriaguesa de Quetzalcòatl no és solament dels sentits, sinó una mena d'exaltació total de cos, esperit i ànima. En l'angoixa còsmica que, al final, fa presa de Quetzalcòatl, suscitada per l'ombra del nopal que ha cobrat la forma de Coatlícue, Nanotzin s'identifica amb la mare de l'home, amb l'arbre i també amb la terra en el seu sentit protector, i d'aquesta manera la veu Quetzalcòatl aquí -com molts homes en certs moments al costat de la dona-, retorna a la seva infantesa, és de nou infant per virtut de la seva desemparança davant el terror del desconegut que pot anorrear-lo; però certa part del seu instint viril alerta es projecta en el seu somni, on es veu a si mateix convertit en plugim i caient sobre25 la dona-mare, posseint-la sota la forma d'element fecundant, la seva consciència es dissol, tot ell s'enfonsa en la terra, torna als orígens, a la sina materna. En la meva concepció de Nanotzin, que assenteix i accepta amb amorosa passivitat, s'integra una idea universal de la dona considerada com asil tel·lúric de l'home: protegeix i afirma, i així, en la seva absoluta disponibilitat creadora, s'oposa a Coatlícue en el seu aspecte terrífic de deessa de la terra, de divinitat que pareix i devora, destrueix i crea amb la mateixa indiferència omnipotent.



  —328→  
Cant X

L'espill fumejant. Considero aquest cant com el més dens i més complex del poema. La lluita entre Tezcatlipoca i Quetzalcòatl s'ha d'entendre principalment en un sentit espiritual en què la tensió agonal assumeix una valor simbòlica d'antagonisme que només es resol per la derrota de Tezcatlipoca, però una derrota que és condicionada a l'etern naixement del seu contrincant. El déu de l'espill que fumeja significa, en el meu pensament, l'altre, el germà que odiem i que ens confirma en la nostra condició humana. Sartre ha definit l'infern dient que són els altres. I Rimbaud, abans, havia dit: «Perquè Jo és un altre», en un impuls ferotge que tant pot ésser d'identificació com d'alienació. Quant a Quetzalcòatl, si la seva epopeia moral ens admira per la seva grandesa, les seves caigudes ens commouen perquè ens l'humanitzen, ens l'acosten. (Paul Westheim, en la seva obra La calavera, ens diu que en els cants dels indis cores, recopilats per Karl Theodor Preuss, Quetzalcòatl és vençut per Tezcatlipoca. La deessa de la lluna, mare d'ambdós, els ordena que donin la volta al món, l'un cap a occident, l'altre cap a orient, però els adverteix que no han de fer esment d'allò que trobin pel camí. El més jove dels germans, Tezcatlipoca, l'estrella del vespre, obeeix l'ordre. Però Quetzalcòatl, l'astre matutí, es topa amb una donzella que li pregunta si no vol «collir flors», és a dir, ajuntar-se carnalment amb ella, Quetzalcòatl cau en el pecat i, com a conseqüència, queda sota el poder del seu germà petit, l'astre de la nit.)

En el curs dels quatre moviments temàtics que formen l'estructura d'aquest cant, se sent a intervals el cant del mussol, el tu-tu, tu-Tu simbòlic i de diferents significats: allò informulat de la naturalesa, la consciència de la identitat personal, el batec del cor de l'home; i, al final, els sons de la flauta de l'infant de la nit i de la terra... Segons registra Sahagún, Tezcatlipoca el temptador «era invisible i com obscuritat i aire, i quan apareixia i parlava a algun home era com una ombra, i sabia els secrets dels homes...», i en el calendari el seu dia portava el signe de Ce miquitztli (U mort), que era el signe de la lluna, l'eternament canviant. Així, el dualisme de llum i ombra, vida i mort, creació i destrucció queda migpartit entre les dues figures. En la lluita, Tezcatlipoca, més que cercar la destrucció de Quetzalcòatl, el que vol és vèncer-lo per a convertir-lo en el seu aliat, a fi d'aconseguir un acreixement de poder maniqueu. Però Quetzalcòatl, doblegat pel pes i ombra del món, no pot accedir, perquè si ho fes la derrota seria definitiva per a ell, i això és el començ d'una lluita en la qual, encongit i descendint, com en el claustre matern, se   —329→   sent néixer de nou en el si de la Mare, la terra, «la que gemega amb les sines voltades de cel», mentre una urpa de Tezcatlipoca se li va enfonsant en el cor, els batecs del qual recorden el cant del mussol i ensems són una confirmació de vida. Metamorfosada la lluita de Quetzalcòatl en naixement, perquè el seu esperit no ha estat vençut per un poder superior, sinó, momentàniament, per la força cega, el seu nou començ ha de néixer realment de la victòria sobre Tezcatlipoca; però fins a cert punt una part del seu ésser s'ha transformat en allò que ha vençut, perquè mai cap victòria no és total.

Quetzalcòatl, sí, és l'Home Llum, però en algun lloc de la seva consciència sojorna l'Ombra, de la mateixa manera que Tezcatlipoca acusarà, fugint finalment, la presència en ell de la Llum. Per això el nou naixement d'ambdós és sincrònic. Quetzalcòatl, en aquest descens «per les seves pròpies ombres» serà realment temptat i obrirà els ulls per veure el seu rostre al mirall màgic i després contemplarà les imatges del poder i de les meravelles del món, mentre Tezcatlipoca li ofereix atorgar-li el do màxim, el del creador que conquista l'ésser perquè anomena, és a dir, pot fundar amb el verb i així obrir-se a la possibilitat del diàleg còsmic i humà. Però Quetzalcòatl no resol la dualitat per pacte, sinó per mitjà del dolor, vessant la sang dels seus ulls, on l'Estrella de l'esperit germina. Al final, la cançó de la terra, sonant en la flauta del nen de la nit, exalta l'amor -el bes, el jo-tu-, l'única certesa de futur.




Cant XI

El Llibre Pintat. Quetzalcòatl es perfila en aquest cant com un tlamatini, mot nàhuatl que, segons León-Portilla, significa etimològicament «el qui sap coses» o «el qui sap quelcom». De les vint-i-una definicions del tlamatini que donen els informants de Sahagún m'interessa destacar les següents: 1) El savi: una llum, una gruixuda teia que no fa fum. 3) Seva es la tinta negra i roja, seus son els còdexs, seus són els còdexs. 4) Ell mateix és escriptura i saviesa. 5) És camí, guia veritable per als altres. 10) Fa savis els rostres aliens, fa que els altres prenguin una cara (personalitat), els fa desenvolupar-la. 15) Es fixa en les coses, regula el seu camí, disposa i ordena. 16) Aplica la seva llum sobre el món. 17) Coneix allò que hi ha sobre nosaltres i la regió dels morts.

Com a tlamatini, doncs, Quetzalcòatl és «escriptura i saviesa» a la vegada, el qui coneix i expressa, i escriu, o millor dit, pinta en el seu llibre fet de tires d'amate (ficus petiolaris), plegades com paravents. En els trenta-nou fragments pintats que composen el seu llibre, el meu Quetzalcòatl   —330→   es defineix per mitjà d'una preceptiva aforística d'entranya filosòfica, per les seves visions imatges i també per la immediatesa de la seva circumstància, que pot ésser el tremolor d'un arbre o la presència del seu deixeble més estimat, Xèlhua. És un Quetzalcòatl en estat de repòs que es veu i s'escolta, recorda i murmura i canta, dóna26 testimoni de si mateix i és, com a mestre27 profund de la vida, «el qui enriqueix i comunica quelcom als rostres dels altres», perquè coneguin i puguin ésser ells mateixos en llur veritat essencial. En la seva metafísica lírica, Quetzalcòatl ensenya que l'home ple del seu ésser en la creació no pot ésser alienat per cap dialèctica que no comprengui el sentit transcendental de l'existència, i que l'ànima, la consciència solar, la realitat meravellosa, el misteri dels cossos i els heretatges de l'amor, signifiquen la mort dels déus. Aquest és el credo de Tonàtiuh.




Cant XII

L'ascensió. En veure Quetzalcòatl, ja madur del seu temps, alçar-se un voltor del cim de la muntanya anomenada Dona Blanca, considera el fet com un signe augural del seu destí, tant més que l'au dirigeix el seu vol cap a l'est, cap al mar. Quetzalcòatl, aquell qui un dia davallà al país de les ombres per salvar els homes, ara ha d'ascendir fins al cim de la muntanya, deixar-hi la seva ànima, que porta adormida als seus braços, i després iniciar el viatge final. En aquest cant hi ha subjacent la noció que l'ànima de l'home, més que el seu esperit, ha d'ésser preservada per a l'eternitat, ésser ella mateixa eternitat. Si l'esperit, en la seva dinàmica creadora, s'alça en militàncies que tendeixen a assegurar un futur que ha d'ésser fet a la seva imatge i semblança, l'ànima és l'essència immutable de la vida feta invisible i presonera de totes les metamorfosis. L'ànima és la gran vivència: té a les mans el cabdell en el qual s'enrotllen els fils infinits de tots els records; l'esperit, al contrari, no vol ésser com el corder que estira el seu cànem caminant a recules, sinó un llaç, o xarxa o sageta, llançat cap endavant. Encara que Quetzalcòatl és un home culminant, no és presa de la «concupiscència d'altura» de la qual parla Nietzsche: sap que el seu quefer humà es troba entre els abismes de l'esperit i els cims purs de l'ànima, entre les flors i els cants, símbol en el món nàhuatl de les úniques coses veritables, a les quals hom ha d'apropar-se amb rostre i cor. I és per això que Quetzalcòatl, convertit en invisible i immens somriure del seu propi cor, pot esquitllar els vells de la guerra que el requereixen i intenten aturar-lo en el seu camí, travessar després el vent de les seves visions i deixar al cim nevat   —331→   la seva ànima adormida i bategant, la qual, després d'ésser posseïda pel sol, amollarà els seus somnis i la seva cabellera: aigües i música de les altures que baixaran a traçar el signe de Quetzalcòatl, el quincunci, a la faldilla de serpents de Coatlícue.




Cant XIII

L'Arbre de Pedra. El pas del temps, la transitorietat de la vida, és llegit per Quetzalcòatl en la imatge que li torna el mirall. La seva caiguda implica la consciència del No-res davant l'arbre roig de la vida, que es converteix en l'arbre petri dels records. La tensió tràgica de Quetzalcòatl en aquest moment d'ensulsiada vital no prové d'una por concreta de la mort, sinó d'estar buidat del sentit de la terra, i en lloc de sentir-se viure per al futur, viu de passat, d'un passat que per a ell no és més que fragment, enigma i nostàlgia. L'última paraula del cant és el no de Nanotzin. Però aquesta negació de la dona conté en realitat un que considero més afirmatiu que el que pronuncia al final del cant de l'embriaguesa. La dona salva, i se salva, protegint, la qual cosa pot fer perquè en ella no hi ha escissió entre naturalesa i esperit. La desesperació existencial no s'allotja potser en la dona perquè el sentit de la terra és endinsat en ella en funció de consciència del cos, que s'oposa instintivament a l'esperit místic i heroic de l'home, el qual utilitza el món com a escenari dels seus somnis o com a camp de batalla de la seva voluntat de poder. El no que llança Nanotzin amb la força del seu amor i de la seva senzillesa inefable, és com una pedrada contra l'ombra i el temps. Davant la disposició acceptant de Quetzalcòatl d'ésser per a la mort, hom diria que Nanotzin va carregada amb la suprema veritat de la terra: durar per a la vida. El temps, per a la dona, és el temps interior del fruit, que tant madura la caiguda-mort com la llavor-resurrecció. La dona, compensant la claredat estèril de la consciència de l'home que anticipa, juga i combat, es troba més a prop de l'esplendor miseriós de la vida total.




Cant XIV

L'Èxode. Dues imatges només: «canya rompuda» i «nòmades fums», associades a la idea de temps implícita en el primer vers. He aïllat aquests dos versos perquè he cregut que llur força sintètica i suggeridora tenia així una major eficàcia i donava entrada al tema que es desenvolupa al principi del cant següent i últim del poema.



  —332→  
Cant XV

La Fogata i l'Estrella. El poble de Quetzalcòatl, errant després de la seva derrota, vençut per la violència guerrera, marxa «en la pura tensió de la llunyania» i se sent cada vegada més fort en la dura germanor d'un pensament místic de pau i de fundació. Quetzalcòatl va amb els seus. Per darrera vegada. Però per molt posseït d'anhel de futur que sigui el poble solar, no pot deixar d'oir la veu del passat que l'acompanya, simbolitzat pels Murmuris, arrel de mite i d'història. Aquests murmuris, en llur caràcter d'immemorial consciència col·lectiva que s'expressa per mitjà d'imatges obscures i balbuços màgics, tenen una significació semblant a la de les visions que desfilen per l'esperit de Quetzalcòatl en el primer cant del poema, i tanquen el cicle de la meva concepció quetzalcoàtlica com un coral de faula i crònica anònima, en el qual s'individualitza únicament la figura de la donzella Ixquic del Popul Vuh. Per a aquests murmuris he utilitzat algunes imatges i noms trets dels Anales de los Xahil, del Popol Vuh i d'algunes poesies nàhuatl, a fi que en l'àmbit nou del meu poema ressonessin ecos directes de la veu antiga. En la meva interpretació d'Ixquic, que sorgeix també dels murmuris i precedeix immediatament el sacrifici i ascensió de Quetzalcòatl, la figura de la donzella del sud personifica, en el meu pensament, l'etern femení lligat a la terra: crida de gènesis, el desig del cos com a pont entre el no-ésser i l'ésser, atracció cega cap avall de l'irracional de la vida. Així, al final del poema coincideixen -no pas en oposició sinó en juxtaposició- Els Murmuris, Ixquic i Quetzalcòatl, o sigui: el passat com una immensa boca que enfonsa el seu al·lucinat balbuceig en el temps; Ixquic, només vida cridant més vida, absent de tot menys del seu foc, meravellós motlle de posteritats; i el Fundador Lluminós a punt ja d'ascendir del seu propi cos convertit en el símbol espiritual de l'etern retorn.