Selecciona una palabra y presiona la tecla d para obtener su definición.

  —333→  

ArribaAbajoMàrsias i Adila

  —334→  

Oh tenebres, llum meva!


Sòfocles: Àiax (394).                


Primera edició: Mèxic, Biblioteca Catalana, 1948.

Segona edició: Barcelona, Biblioteca Selecta, 1957.

Tercera edició: dins O.P.C., Edicions 62, 1971, reestructurat i revisat.

  —335→  


ArribaAbajo- I -


La torxa



BIVAC

ArribaAbajo Vora els foscos cavalls, algú s'exalta: «Tu, Màrsias, portaràs la torxa encesa!».

Oscil·len
eixàrcies
astrals
damunt el campament d'apagades fogueres.

La lluna minsa
converteix
en espigues
les baionetes
i s'amaga dessota els encreuats fusells...

Això és la nit: callar després dels antics somnis tirotejats, vetllar prop de les darreres
corones de les cendres, portar les mateixes fredes màscares de serena, témer els corbs
que vindran darrera l'alba, i tanta vida oberta d'astres a la mirada!

«Tu, Màrsias!».
Lentament alçat del seu silenci,
somriu...
Rostres obscurs.
Somriu.
El cant d'un gall.
Roses ventisses
s'obren
dalt els parracs
de l'alba
i la bandera...
—336→
«Com pesa la llum roja! Que el nou cant recomenci,
camarades!».
       I, brusc,
       Màrsias salta
       damunt
       el cavall...


LA CREMA DE LES MESSES

Amollades les brides, afuat a la sella,
Màrsias sent cremar la col·lectiva estrella
       del seu cor insurgent
besat per la distància. L'ombra desperta aclama
sa torxa de xiprer, d'esbadiada flama,
       que aixeca al bat del vent.

I penetra en la nit: bressol d'hores captives.
Lluna, rosa de neu. L'horitzó d'ofensives
       adorm negres timbals.
És únic el camí que il·lumina el seu astre,
és única la terra que s'oposa al desastre
       dels més foscos assalts.

Vast testimoni, ombres! Quines altes cavernes
de ramats adormits! Llums fredes de lluernes
       s'engrunen dins la sang,
on ritmen casc i terra. Quin enderroc de marbre
de silenci vençut pel verd i trèmul arbre
       que murmura al seu flanc!

Aire en cabdells de fúria a la llarga crinera!
La cursa precipita la joiosa bandera
       d'èxtasi del galop.
L'heroi branda la torxa que de foc el corona.
Pare de sa alegria, dins el seu cor afona
       el lentíssim esclop...

Corbades de silenci i de claror de lluna,
les messes, adormides, porten als cabells una
       fixa agulla de grill.
—337→

D'un temps de bous i pluges llur passat s'encamina
devers el somni blanc d'un futur de farina
       que interromp el renill.

Màrsias de la fe, genet de la torxa alta,
repeteix el gran crit on un sol mot exalta
       que la lluita és bondat.
I sent el pas de l'àngel del triomf solitari
mentre la nit assetja, amb un bes mil·lenari,
       el seu cor de soldat.

Esperona el cavall. Messes endins. S'atura.
Hi ha una alerta d'espigues que, tremolosa, atzura
       l'ombra del braç gegant...
I de nou esperona. Dintre dels seus ulls vaga
la verge resplendor vermella que propaga
       son acte fulgurant.

Galopar, galopar: entre el cel i la terra.
Aquell arbre, aquell arbre amb el seu gest de guerra,
       obre tots els camins!
Galopar: cara a l'astre. Oh, crepitant crinera
sorpresa de sentir-se flameig de primavera
       on bateguen destins...

I l'incendi, tot d'una, aixeca el seu front d'ira
i, allargant per la terra sos braços de guspira,
       avança a poc a poc.
El cavall s'encabrita, reprèn la cursa, salta...
Capalt, Màrsias sent -oh cada cop més alta!
       la rapsòdia del foc.

Dins l'ànima de Màrsias pesen còsmiques fruites
de naixença i de mort.
I l'aurora ja enlaira, entre inefables lluites,
sa badoquera d'or...
—338→


TORNADA

«Màrsias!» -crida el d'Àreo, agafant-li les brides,
i pregunta: «Tens set?».
La nit cull flors marcides
       del seu arbre d'argent...
Màrsias diu: «Tinc dia!». Petja terra callada,
somriu al seu retorn i, amb la torxa apagada,
       li mostra el sol ixent.


CANT DE MÀRSIAS

Oh sol, llàgrima roja
assetjada d'espines:
en mi canten la vida
i l'esperit de l'home!
I en el cant que m'instaura, eterna terra, escolta
el ritme de ma veu de rouredes en marxa!

Ja pugen les bandades
que dibuixen al rostre
transparent de l'airina
el somriure profètic.
Per les fosques carenes del segle que es dessagna
avancen lentament els cobles del futur.

Embolcat de ventada,
mes visions propago
des de l'avet alerta
fins a la rosa nàutica.
Travesso, fabulós, territoris de gènesis,
enllà del gest de cendra i els pastors del crepuscle.

Acosta'm les imatges,
poble de pau i arades,
país d'ona atzarosa
i arrel al·lucinada:
tes lluminoses mans de sal inviolada
aixecaren pels aires una èpica de rems!
—339→

Tes cimes vigilaven
les semences eternes,
dormien bressolades
pels sons de les esquelles,
i els besos llegendaris de tes verges destrals
baixaven vers la flor de l'ametller d'escuma.

Jo t'evoco, matrona
de sines orejades!,
com una ampla garbera
rodejada d'olius.
Al teu esquinçat lli encara avui convoques
entreteixides ombres de llorers i dofins.

Als merlets de mon ànima,
fidel als meteors,
sóc guaita de foguera
entre garbí i ginesta.
Guiat per un prim fil d'inflexible clarí,
marxo devers on dorm la coloma marmòria.

Aquí canto, dins l'aire
que lentament s'atzura,
sota la branca on vara
l'estrella del matí,
el gran sol de perills, el gran migdia, pàtria!
Aixeco el cant dels cants, el meu vast crit d'imatges!

Gronxo els sols de la lluita
dins el Mot de tres síl·labes.
M'han fregat els mandrons
de molsa de la mort,
i als ranvespres que fan olor de verge sola
el meu alè va en cerca dels solcs enamorats.

Oh, retorn dels orígens!
Les tel·lúriques mares
teixeixen dins el vent
la figura d'Hispània...
Talment un serè nòmada darrera dels seus braços,
amago dins mon cor l'oval de la gaubança.

Heralds de dret pistil
proclamen l'arribada
—340→
dels puríssims eixams
de les noves estrelles...
Les formes cabdals s'alcen sota el xiscle insistent
de les insomnes àguiles que poblen la llegenda-

els seculars idil·lis
de torsos damunt l'herba,
el zel de les onades
entre els pits de les dunes,
les noces instantànies de l'escuma i la roca,
la dansa col·lectiva entorn de les palleres;

el gall auri del sol
a l'eixàrcia del temps,
el llinatge de l'aura
a les veles madures,
el futur arrapat als muscles de l'enclusa,
les maternes estàtues i les profundes cendres...

Però arriben els dies
de les hordes atroces,
dels porxos esfondrats
i del ceptre de femta.
I, unànime, la llum s'abalança en allaus
de boques, braços, crits i pólvores florides...

Els fidels camarades
de manta i cantimplora,
de bales i balades,
els germans de l'estrella,
desfilen en silenci com una matutina
estrofa coronada de llorers invisibles...

La mort vol tatuar-los
amb els seus voliacs
i per a ells aixeca
els llessamins de gebre...
Per llur glòria maldo amb el cant a mig pal,
i, a l'enronquida gola, la salva d'un sanglot.

Caiguts per a la vida
com titànics petons,
prevaldran en el sílex
de les boques llibertes.   —341→  
Per a ells no demano que l'ametller s'endoli:
perquè el meu foc hereta llurs membrances vernals.

Oh sol, llàgrima roja
assetjada d'espines:
en mi canten la vida
i l'esperit de l'home!
I en el cant que m'instaura, eterna terra, escolta
el ritme de ma veu de rouredes en marxa!



  —342→  


ArribaAbajo- II -


Cor


ArribaAbajo Veig les ruïnes de l'aire en les seques ginesteres, les estàtues mossegades per estels de
ferro, el coratge dregat prop del tambor del sanglot i el vent empassant-se l'espasa de les solituds!

Passen mares a endolar ametllers, es deturen aigües com estigmes de colom i l'hora bruela
com un toro incendiat... ¿Però on bateguen els purs guaites crucificats als arcs iris?

¿I on espetega el còsmic estupor de la bandera cercada pel dolcíssim llamp, quan jec quiet
ran de l'envà de canya, escoltant el parteratge de la donzella folla dins la cambra esquitxada de sang?

L'aurora és hissada com la gàbia on es podria l'escapçada testa feudal, i jo, nu i a la
gatzoneta, espero l'arribada del reialme boreal, sollat de besos i dels raïms fosforescents
dels llops, mentre el silenci devora les seves cicatrius i un cicló d'acer dorm encastat al meu flanc.

Però encara canto, oh germans!, i tallo el pa de la llum repenjant-lo sobre el meu cor,
davant un cel on el sol es balanceja com un penjat.

Jo, que llegeixo a l'airecel el vol funeral dels corbs i sebolleixo la derrota en la meva llengua,
continuo cantant per a vosaltres, amb gola d'estopa, per damunt de la meva consciència de cruïlla;

jo, el tràgic humà de peus tenyits d'alba i escriba que du entre les espatlles una llàntia
moribunda, puc posar la mà sobre el pit de la vida i donar testimoni de batecs;
—343→

i, acariciant amb la meva ànima el futur pal en el tronc talat, en un dia de veles caigudes,
m'escorxaré de passat i abeuraré amb el meu cos les sínies assedegades.

Mentrestant, jo, que ahir era jove com el sol i avui duc una corona d'esponges, he colgat
dins els bramuls de l'hivern els solitaris marfils.



  —344→  


ArribaAbajo- III -


El pont



I

ArribaAbajo La solpostada acosta a l'estreta finestra
del vell molí
un enorme puny roig...

Pau de l'hora. Ningú
contra els cinc. El temps dorm
a llurs mans. ¿Què podria
assetjar-los
des de la història?
Els esguarda l'ull negre
de la rompuda mola...

Màrsias pensa:
«A fora
el cavall
una llarga
ombra blava...».

Davant la porta oberta
vigila
un sentinella
d'alta nostàlgia
i mareselva.

Albert d'Orris somia
i escriu:
«Penso poc en la mort:
és com herba gelada
al ventre...
Un passat de llaguts
adolescents
davalla per mon ànima...
Entre les blanques verges,
Núria brillava
—345→
com Demèter...
Acció i esperança: braç de Màrsias...!».

Pere de Montesquiu
canta,
com sempre, molt baixet,
una cançó de farga:

       -A l'enclusa de la lluna
       somia el meu roig martell,
       somia que el Minotaure
       s'ha tornat un oronell.

La tarda s'ensulsia.
Ramon d'Àreo
despenja
del mur blanc,
com una flor,
la corneta,
on agonitza el sol...

Màrsias pensa:
«A fora
el cavall
una llarga
ombra negra...».

I després diu:
-Demà atacarem el pont!


II

Tot d'una l'arc s'esfondra com un poltre al domatge,
i un brollador d'ocells
s'alça a l'altra ribera i vola cap al núvol...

Des de la clara oliveda,
l'enemic armat vigila
amb immòbils ulls d'acer,
rodons i sense pupil·les.

Per l'herbassar ja s'apropen,
en ampla filera, els cinc...
—346→

Tot de sobte els volta un múltiple
trinat de fuselleria.

Ai, només quatre corren
a protegir-se entre els pins!


III

Entre crits que l'esmentaven
i un cel tot esbalaït,
el brum del plom el tombà
a la fragant herba humida.

La llum esquinçà els seus ors
i escampà tot el seu lli.
A cadascun dels seus ulls
s'adormiren pors de dríade.

A cadascun dels seus ulls,
dels seus dos oberts ulls vius,
es trenca un mirall atònit.
Corneta. Núvol. Renill.

Damunt son tors esbalçat
ja s'instal·la el fred terrible
d'una lluna de cotons
per un cel de bisturís.

Llops i genets aombrats,
pallers negres del martiri
i un redoble de timbals
dintre d'un segle de xiscles.

I, enlaire, el núvol enorme
que en una sirga dolcíssima
s'esmuny, aspidat de sol,
per l'aigua de ses pupil·les.

Món del seu front. Esparvers,
falçs vermelles, poltres, illes.
Gelades banderes.
Oh
més núvol gràvid de vida...!
—347→

Gran mare de renaixences
contra la calç decisiva,
la nuu baixa a gomboldar-lo,
espitregada i tranquil·la...

Ja reculen els sanglots
en aquell que és de nou nin,
mentre sa boca s'envola
devers les ofertes sines.

La mare immensa l'embolca
amb el seu còsmic somrís,
i del seu pit més rodó
degota una llet d'arc iris...

Una cançó de bressol
ve dels blats i dels espígols.


IV

Amb el ferit als seus braços,
Màrsias torna al molí.

Oh, darrera d'ell s'escampa
una rialla d'olius!



  —348→  


ArribaAbajo- IV -


Les donzelles



I

ArribaAbajo I a l'erola arribaren les donzelles-
les altes i robustes
com mítiques estàtues,
les trèmules i esveltes
com elegies d'àlbers,
les de veu dringadissa
i de malucs més amples
que les velles pasteres,
les que eren encalçades
pel fresseig de l'acàcia,
les que reien talment
l'aura dalt la talaia
i les d'esguard lluent
com el puny del gaiato...

Amb la mà esquerra posada
sobre el muscle d'un marrec,
Adila, lenta, s'apropa
pels til·lers...

Un sentinella obscur
al lluny munta la guàrdia
davant l'enrunat mur
de l'agònica tarda.

Algunes noies ballen
-entre tenora i grills-
amb llurs parelles d'aire,
d'aire d'absent idil·li.

Les donzelles nostàlgiques
soles puntegen, giren:
les mouen fondes sabes
que en llurs cossos vigilen.
—349→

Un sentinella obscur
al lluny munta la guàrdia
amb rostre de crepuscle
i peus d'aigua enllunada.

Adila s'ha ajagut
damunt de l'herba freda.
Ran dels seus peus titil·len
llogarrets de lluernes...

Amb remor de fronda alta
gronxada pel garbí,
de la muntanya baixen
Màrsias i els amics.

Rostre immòbil d'Adila,
d'esguard emmurallat.
Filoses de sons filen
imatges en son ànima.

Per la plana s'atansen
les veus virils...


II

Quan la nit ha caigut
nafrada de llanternes,
Màrsias s'ajeu vora
d'Adila en l'olorosa
herba molla, i diu:
-Un fresseig de bedolls
s'adorm sobre el teu muscle
Ella alça un braç
de silenci.
-Et pugen per la trena
cargols de lluna!
Ella ofrena sa mà
a l'anell de plugim
que li porta la brisa...



  —350→  


ArribaAbajo- V -


La casa


ArribaAbajo L'ombra dels pujols omple la falda de la tarda
i les fulles més baixes tremolen de basarda.

Una euga, sota un arbre, amolla el seu renill.
Dins cada picarol hi ha un despertar de grill.

El vent, heura invisible, llargues branques enfila
pel crepuscle arborat com un mur d'or i argila.

Vers les eres desertes caminen àngels blancs.
A llur pas inefable, s'inclinen els pollancs.

Cada astre que floreix fa l'esquella més clara,
i la mar, entre els pins, té un color d'atzavara.

Enmig dels camps segats, dos bous color de mel
hom diria que aguanten la immensitat del cel.

Al tronc de l'olivera, que un dia serà una arca,
una verge s'abraça a un tors de patriarca.

El paller sembla el bes immòbil de l'estiu.
Quan s'alçarà la lluna cada pou serà un niu.

L'estrella de la tarda junt amb el rou davalla
a morir damunt l'ala estreta de la dalla.

Entre l'herba que estén catifes de perfum
les lluernes encenen beceroles de llum.

El rossinyol eleva el flauteig de ses notes
per damunt del monòton raucar de les granotes.

Vora un aigua que fuig murmurant sa elegia,
Adila sent la mort dolcíssima del dia.
—351→

Alzinant lentament sa tristesa de duna:
-La teva casa... diu a Màrsias, tot d'una.
.. . . . . . . . . .. . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Façana de panotxes i ràfec d'orenetes
que cada primavera enviava la mar,
i l'èxtasi del foc que omplia d'ales dretes
       la ben cintrada llar.

Voltada de conreus, exacta resplendia
com l'estrella terrestre guiadora dels folcs.
L'arada mil·lenària en un racó dormia,
torbada per un somni d'inexorables soles.

Ell parla de les eres del treball i la dansa,
de sols d'embriaguesa i de frescals retirs.
Les forques de la joia, en la sang aixecant-se,
       feien l'ombra d'un tirs.

I, somniós, evoca les veïnes quintanes,
amb nèdols de pastura i bancals de fajol,
per on, enrojolades, corrien ses germanes
portant amples palloles de roselles i sol.

A l'hora de ranvespre, quan, lentes, peonaven
pels ombrívols vials les feixugues sentors,
homes silenciosos als porxos arribaven
       esquitxats de foscors.

A cada branca el vent s'adormia una mica,
sota el trèmul pollanc s'inquietava un mul,
la lluna s'abeurava a la rodona pica
i del corral venia, tot d'una, un llarg bramul.

Si, dita la llegenda, la porta grinyolava,
cada infant se sentia molt més petit el cor.
A la taula parada, un pa sencer brillava
       com una mola d'or.

En un racó tranquil, dessota la finestra,
enllaçaven llurs ombres el càntir i la destral.
Els clemàstecs semblaven un estrany déu rupestre,
que la flama besava amb sa boca immortal.
—352→

Al defora s'oïa una passa somorta:
l'àngel blau de la nit, embolcallat de vent,
s'aturava al llindar i clavava a la porta
       una estrella d'argent...

La calmosa presència del pare, alt com un mite,
hom diria arrencada d'un gran fris d'espai blau.
El seu rostre tenia un color de collita,
i el lent gest del seu braç era una ordre de pau.

Oh, gegant d'horitzó amb faixa de roselles,
llarga capa de pluja i somriure de blat!
Lentament enfonsava ses invencibles relles
       devers l'eternitat.

De la pedra negava l'eixorquia enemiga
i del vent abatia els frebrosencs orgulls.
Cada aurora colgava perfeccions d'espiga
a la claror serena dels seus blavosos ulls.

Dins el seu cor sonava un himne de rescloses,
desvetllava les ales que dormen dins el fang.
Dalt son castell d'arrels vigilava les roses
feixugues de la terra amb ulls de verda sang.

I les estacions -oh, neus i palmes vives
en pròdiga sardana!- enrotllaven el mas,
trenant i destrenant llurs danses successives
       al ritme del seu pas.

Oh, casa, fita certa, mot de clara resposta
per damunt dels atzars del néixer i el morir,
benignitat de falda i riquesa d'embosta,
niu penjat a la branca eterna del camí!

Sentir sobre el teulat el pas segur dels astres,
la cançó de la pluja i el xiscle del penell.
Saber que, més que els anys, somovia els pilastres
       el lleu pes d'un ocell.

Sota un escut de messes la terra s'estremia:
un vent de dalles noves s'acostava xiulant.
I a cada fulla verda bruscament esclafia,
voltada de fruits d'or, la rialla de Pan.
—353→

L'estatura de l'ombra el portal consagrava,
el vent esbadiava ses trenes al balcó.
Oh, casa beneïda per l'eterna mà blava
       del mar i l'horitzó!

Vers ella caminaven el dia i ses acàcies,
les lentes nits torbades per rems de sal i udols,
les roses migdials i el bronze de les gràcies,
les aigües que portaven nombres d'or en sopols...
. . . . . . . . . .. . . . . . . . . .. . . . . . . . . .
-I ara...? -pregunta Adila.
Màrsias baixa el rostre
i pensa que el sol bat entre els murs fumejants,
i que les orenetes no trobaran el sostre...

Adila sent la nit sofrir a les seves mans.