Selecciona una palabra y presiona la tecla d para obtener su definición.

  —375→  


ArribaAbajo- XI -


Les tres cançons



I. La cançó del verd soldat

(Canta Albert)


ArribaAbajo El sol i la lluna
són ja dos tambors.
El meu fusell du
tres bales de pol·len.

A les blanques cimes
mon cor s'atrinxera.
M'urpegen el flanc
voltors de tenebra.

Sóc el verd soldat
entre herbes marcides:
l'aurora em despulla
d'ombra engelabrida.

El meu enyor sotgen
ofensives d'aures,
obusos de plors
i cérvols de flama.

Amb cara de molsa
i braços calcaris,
la Mort se m'acosta
xiulant els seus salzes.

El sol i la lluna
són ja dos falcons.
Fi meu fusell du
tres bales de pol·len.
—376→

La primera, mare,
irà dirigida
contra l'espantall
que menja mentides.

La segona bala
obrirà un ull d'or
al front ventejat
i ennegrit de l'odi.

La tercera bala,
oh mare profunda!,
trobarà la deu
de ta boca oculta.

M'assetgen corol·les,
boires em circumden,
em creuen aromes
i m'assalten pluges,

Ja són dos anells
la lluna i el sol.
Mon fusell floreix.
Oh com brillo, groc!


II. La cançó del gegant, l'àngel i la carreta

(Canta Adila)


El gegant tanoca
de les verdes algues
dorm entre les flors,
amb vent a la cara.
    Non-nin-non!

A la mar ja adormida, la gran lluna teixeix
       sabatetes de llana.

Un àngel de gebre
amb ales herboses
sembra a tes parpelles
formigues de son.
    Non-nin-non!
—377→

Cap a on va la carreta -que se sent al camí-
       tron... tron... trontollant?

Cada nit arriben
a mes sines altes
degotims blanquissos
de la Via Làctia.

Un gegant tanoca
    Non-nin-non!
Un àngel de gebre
    Non-nin-non!
La negra carreta
    tron... tron...
       trontollant.


III. La cançó d'Ariela

(Canta Ramon)


A la torre on famejo
vaig pintar daurats raïms,
l'estrella de ta nuesa
i una lluna de farina.

    Ariela, alta fugida,
    vas sentir el meu halalí?

Davant de la solpostada,
entre els bous i l'ametller,
el teu enyor aixecava
una inclinada fumera.

    Ariela, vernal sínia
    que sempre girava en mi.

Oh verge de les acàcies,
volant en la teva joia,
brillaves pel cel, ingràvida
pastorel·la d'orenoles.

    Ariela, jo et seguia
    com una cua submisa.
—378→

Quan a tes sines vetllava
una calma de cisternes,
els teus peus, pel trevolar,
blavejaven de lluernes.

    Ariela, ens vam unir
    dalt de cims de bes i lli.

T'estimava fet pollancre,
t'estimava fet saüc,
quan a ta falda brillaven
les magranes de la llum.

    Ariela, vaig ser bri
    adormit entre els teus pits.

Jo corria pel pujol,
tu esperaves a la duna
mentre el cel es col·locava
la destral del sol al muscle.

    Ariela, daina ardida,
    el teu rastre resplendia.

Durant les nits estrellades
de ma tardor més indemne
el desig m'embolcallava
amb sa capa de roselles.

    Ariela, tu volies
    sagnar profundes collites.

La meva ombra em sondrollava,
la meva ombra engelabrida,
la meva ombra que dansava
amb el cos nu de la vida...

    Ariela, doll de brisa,
    rajaves pel teu somriure.



  —379→  


ArribaAbajo- XII -


Cor


ArribaAbajo Diré d'antuvi la carreta, que és allà ran de l'era del pollanc, amb la llança sense bous,
les massisses rodes enfangades i les gruixudes baranes entre les quals s'amuntegava el fenc,
la gran carreta blanca de rou i de lluna,
irreal,
feixuga i concreta,
com si sempre hagués estat allà, en una nit que durava des de feia centúries,
aclaparadora en la seva senzillesa i màgica en la seva irradiant presència;

i després la llanterna,
movent-se a l'ombra com un puny de raigs,
l'espigada silueta de l'ajudadora, de rostre meitat vermell meitat blanc, i, a dalt del fenc,
Adila, que gemegava, amb la quilla del dolor dins el seu ventre...

Enfonyat em trobava, jo, entre l'herba i dins de la meva ànima, mentre prop una dona
com una vela esquinçada oferia el seu front a la tòrrida corona i el seu pit a l'ala salvatge,
oberta com un segle de blat,
com una aigua roja de desembocadura,
com el sud i la sembra...
Enfonyat entre l'herba, em preguntava: «És nit tot parteratge, i tota naixença, dia?»,
mentre la llanterna, a terra, bategava com el cor del pollanc.
Enfonyat entre l'herba, amb els meus ulls d'estrelles i la remor del mar escalaixant-se als meus peus...

Diré que la nit feia olor de vaca cansada, i que la lluna penjava de les meves parpelles, i que l'ombra
de l'arbre s'entortolligava pel silenci, i que el panteix d'Adila avançava com un talp devers el crit final...
—380→

I aleshores em vaig adormir, i vaig somiar el pollanc: una verda i brunzidora presència
semblant a un minyó andarec, cofat amb un casquet de nius i vesc, lluint brusa de vent i
cinyell d'arc iris, amb una mà a la butxaca on duia tres glans-sols, i amollant xiulets d'aus.

I en la meva visió el marrec-pollanc s'ajeia a dormir al cim d'una muntanya, i somiava,
ell, i aleshores era jo qui somiava el seu somni, i de la meva boca eixien ombres
llancejades de raigs, corbs fosforescents, messes coral·lines, pluges guerreres, la Vall
dels Espills amb les seves cabanes de fumejants records, boscos, llunes, vents, i, tot d'una,
se sentia una obscura i llunyana veu: «Sembra'm les tres glans al ventre...!».

I de les herbes fredes m'aixeco ara que la mare cantusseja: «El gegant tanoca / de les
verdes aigües...», i, entre les oliveres, brillen els ulls de les Mediterrànides.

Diré de nou la carreta, en la qual el sol ensorra els seus claus d'or,
i diré, més encara, la cabellera d'Adila que, des de la barana, cau esbarriada fins a la meitat de la roda...



  —381→  


ArribaAbajo- XIII -


Oració del fill


ArribaAbajo Mil llunes aixecaren la dolçor de mes venes,
en mi es realitzà el miracle perfet.
En el vent s'aturà la cançó de mes trenes
quan ma sina endurida es constel·là de llet.

Més que l'infant, tu eres el destí que em cercava,
les innúmeres sabes ascendint del passat,
el remolí del temps que en mi s'aquietava.
A l'ombra dels meus parpres estrany m'era l'amat...

Ma tendresa es vestí de verda primavera.
Que abruptes, en posar-t'hi, sentia els meus genolls!
Tota jo m'afuava com una urpa de fera,
amatent a l'alarma dels més distants sorolls.

Quan obries els ulls, em sentia a la cara
un esborronament d'estrelles i de mel,
i t'alçava, joiosa, entre el pi i l'atzavara,
perquè d'ombra et rentessin baptismes d'airecel.

La fada de la son, vestida de corranda,
teixia a tes parpelles teranyines de plom.
Per a tu el cel trenava silencis de garlanda
i la terra estenia llargues ombres de gnom.

Enclota't, fill, en mi, com dolç s'enfonsa entre
els braços de la tarda el faldar dels pujols.
Captiva de la terra, l'espiga del meu ventre
és corbada per una airina de bressols.

No m'afeixuga els dits el pes de cap tumbaga,
ni va fregar el meu front la flor del taronger.
Sóc la profunda llera d'on s'alça la nissaga.
De la gebrada fujo, però la fulla em té.
—382→

La terra ja no em lliga cadenes de corol·les,
la nit posa a ma sina un monstre de repòs.
En un oblit de tot, a l'univers m'isoles,
oh fill, sol de ma sang a l'escut del meu cos!

Tota ala cau! Oh, sento les sinistres brigades
de la mort avançar amb el cor blanc dels freds,
amb les seves banderes d'ombres incorporades!
La meva por és ampla i els camins són estrets.

Ai els abismes pugen! Cap astre no contesta
amb parpelleig de flor l'himne de les sements.
Exànime m'estenc a una creu de congesta,
esperant la infinita llança dels quatre vents...