- XI - |
Les tres cançons
|
I.
La cançó del verd
soldat |
(Canta Albert)
|
| El sol i la lluna | | | | són ja dos tambors. | | | | El meu fusell du | | | | tres bales de pol·len. | | |
|
| A les blanques cimes | | | | mon cor s'atrinxera. | | | | M'urpegen el flanc | | | | voltors de tenebra. | | |
|
| Sóc el verd soldat | | | | entre herbes marcides: | | | | l'aurora em despulla | | | | d'ombra engelabrida. | | |
|
| El meu enyor sotgen | | | | ofensives d'aures, | | | | obusos de plors | | | | i cérvols de flama. | | |
|
| Amb cara de molsa | | | | i braços calcaris, | | | | la Mort se m'acosta | | | | xiulant els seus salzes. | | |
|
| El sol i la lluna | | | | són ja dos falcons. | | | | Fi meu fusell du | | | | tres bales de pol·len. | | |
|
—376→
|
| La primera, mare, | | | | irà dirigida | | | | contra l'espantall | | | | que menja mentides. | | |
|
| La segona bala | | | | obrirà un ull d'or | | | | al front ventejat | | | | i ennegrit de l'odi. | | |
|
| La tercera bala, | | | | oh mare profunda!, | | | | trobarà la deu | | | | de ta boca oculta. | | |
|
| M'assetgen corol·les, | | | | boires em circumden, | | | | em creuen aromes | | | | i m'assalten pluges, | | |
|
| Ja són dos anells | | | | la lluna i el sol. | | | | Mon fusell floreix. | | | | Oh com brillo, groc! | | |
|
|
II.
La cançó del gegant,
l'àngel i la carreta |
(Canta Adila)
|
| El gegant tanoca | | | | de les verdes algues | | | | dorm entre les flors, | | | | amb vent a la cara. | | | | Non-nin-non! | | |
|
| A la mar ja adormida, la gran lluna teixeix | | | | sabatetes de llana. | | |
|
| Un àngel de gebre | | | | amb ales herboses | | | | sembra a tes parpelles | | | | formigues de son. | | | | Non-nin-non! | | |
|
—377→
|
| Cap a on va la carreta -que se sent al camí- | | | | tron... tron... trontollant? | | |
|
| Cada nit arriben | | | | a mes sines altes | | | | degotims blanquissos | | | | de la Via Làctia. | | |
|
| Un gegant tanoca | | | | Non-nin-non! | | | | Un àngel de gebre | | | | Non-nin-non! | | | | La negra carreta | | | | tron... tron... | | | | trontollant. | | |
|
|
III.
La cançó d'Ariela |
(Canta Ramon)
|
| A la torre on famejo | | | | vaig pintar daurats raïms, | | | | l'estrella de ta nuesa | | | | i una lluna de farina. | | |
|
| Ariela, alta fugida, | | | | vas sentir el meu halalí? | | |
|
| Davant de la solpostada, | | | | entre els bous i l'ametller, | | | | el teu enyor aixecava | | | | una inclinada fumera. | | |
|
| Ariela, vernal sínia | | | | que sempre girava en mi. | | |
|
| Oh verge de les acàcies, | | | | volant en la teva joia, | | | | brillaves pel cel, ingràvida | | | | pastorel·la d'orenoles. | | |
|
| Ariela, jo et seguia | | | | com una cua submisa. | | |
|
—378→
|
| Quan a tes sines vetllava | | | | una calma de cisternes, | | | | els teus peus, pel trevolar, | | | | blavejaven de lluernes. | | |
|
| Ariela, ens vam unir | | | | dalt de cims de bes i lli. | | |
|
| T'estimava fet pollancre, | | | | t'estimava fet saüc, | | | | quan a ta falda brillaven | | | | les magranes de la llum. | | |
|
| Ariela, vaig ser bri | | | | adormit entre els teus pits. | | |
|
| Jo corria pel pujol, | | | | tu esperaves a la duna | | | | mentre el cel es col·locava | | | | la destral del sol al muscle. | | |
|
| Ariela, daina ardida, | | | | el teu rastre resplendia. | | |
|
| Durant les nits estrellades | | | | de ma tardor més indemne | | | | el desig m'embolcallava | | | | amb sa capa de roselles. | | |
|
| Ariela, tu volies | | | | sagnar profundes collites. | | |
|
| La meva ombra em sondrollava, | | | | la meva ombra engelabrida, | | | | la meva ombra que dansava | | | | amb el cos nu de la vida... | | |
|
| Ariela, doll de brisa, | | | | rajaves pel teu somriure. | | |
|
|
- XII - |
Cor
|
| Diré d'antuvi la carreta, que és allà
ran de l'era del pollanc, amb la llança sense bous, les massisses rodes
enfangades i les gruixudes baranes entre les quals s'amuntegava el fenc, | | | | la gran carreta blanca de rou i de lluna, | | | | irreal, | | | | feixuga i concreta, | | | | com si sempre hagués estat allà, en una nit que
durava des de feia centúries, aclaparadora en la seva senzillesa i
màgica en la seva irradiant presència; | | |
|
| i després la llanterna, | | | | movent-se a l'ombra com un puny de raigs, | | | | l'espigada silueta de l'ajudadora, de rostre meitat vermell
meitat blanc, i, a dalt del fenc, Adila, que gemegava, amb la quilla del dolor
dins el seu ventre... | | |
|
| Enfonyat em trobava, jo, entre l'herba i dins de la meva
ànima, mentre prop una dona com una vela esquinçada oferia el seu
front a la tòrrida corona i el seu pit a l'ala salvatge, | | | | oberta com un segle de blat, | | | | com una aigua roja de desembocadura, | | | | com el sud i la sembra... | | | | Enfonyat entre l'herba, em preguntava: «És nit
tot parteratge, i tota naixença, dia?», | | | | mentre la llanterna, a terra, bategava com el cor del
pollanc. | | | | Enfonyat entre l'herba, amb els meus ulls d'estrelles i la
remor del mar escalaixant-se als meus peus... | | |
|
| Diré que la nit feia olor de vaca cansada, i que la
lluna penjava de les meves parpelles, i que l'ombra de l'arbre s'entortolligava
pel silenci, i que el panteix d'Adila avançava com un talp devers el
crit final... | | |
|
—380→
|
| I aleshores em vaig adormir, i vaig somiar el pollanc: una
verda i brunzidora presència semblant a un minyó andarec, cofat
amb un casquet de nius i vesc, lluint brusa de vent i cinyell d'arc iris, amb
una mà a la butxaca on duia tres glans-sols, i amollant xiulets d'aus.
| | |
|
| I en la meva visió el marrec-pollanc s'ajeia a dormir
al cim d'una muntanya, i somiava, ell, i aleshores era jo qui somiava el seu
somni, i de la meva boca eixien ombres llancejades de raigs, corbs
fosforescents, messes coral·lines, pluges guerreres, la Vall dels
Espills amb les seves cabanes de fumejants records, boscos, llunes, vents, i,
tot d'una, se sentia una obscura i llunyana veu: «Sembra'm les tres glans
al ventre...!». | | |
|
| I de les herbes fredes m'aixeco ara que la mare cantusseja:
«El gegant tanoca / de les verdes aigües...», i, entre les
oliveres, brillen els ulls de les Mediterrànides. | | |
|
| Diré de nou la carreta, en la qual el sol ensorra els
seus claus d'or, | | | | i diré, més encara, la cabellera d'Adila que,
des de la barana, cau esbarriada fins a la meitat de la roda... | | |
|
- XIII - |
Oració del fill
|
| Mil llunes aixecaren la dolçor de mes venes,
| | | | en mi es realitzà el miracle perfet. | | | | En el vent s'aturà la cançó de mes
trenes | | | | quan ma sina endurida es constel·là de llet.
| | |
|
| Més que l'infant, tu eres el destí que em
cercava, | | | | les innúmeres sabes ascendint del passat, | | | | el remolí del temps que en mi s'aquietava. | | | | A l'ombra dels meus parpres estrany m'era l'amat... | | |
|
| Ma tendresa es vestí de verda primavera. | | | | Que abruptes, en posar-t'hi, sentia els meus genolls! | | | | Tota jo m'afuava com una urpa de fera, | | | | amatent a l'alarma dels més distants sorolls. | | |
|
| Quan obries els ulls, em sentia a la cara | | | | un esborronament d'estrelles i de mel, | | | | i t'alçava, joiosa, entre el pi i l'atzavara, | | | | perquè d'ombra et rentessin baptismes d'airecel. | | |
|
| La fada de la son, vestida de corranda, | | | | teixia a tes parpelles teranyines de plom. | | | | Per a tu el cel trenava silencis de garlanda | | | | i la terra estenia llargues ombres de gnom. | | |
|
| Enclota't, fill, en mi, com dolç s'enfonsa entre | | | | els braços de la tarda el faldar dels pujols. | | | | Captiva de la terra, l'espiga del meu ventre | | | | és corbada per una airina de bressols. | | |
|
| No m'afeixuga els dits el pes de cap tumbaga, | | | | ni va fregar el meu front la flor del taronger. | | | | Sóc la profunda llera d'on s'alça la nissaga.
| | | | De la gebrada fujo, però la fulla em té. | | |
|
—382→
|
| La terra ja no em lliga cadenes de corol·les, | | | | la nit posa a ma sina un monstre de repòs. | | | | En un oblit de tot, a l'univers m'isoles, | | | | oh fill, sol de ma sang a l'escut del meu cos! | | |
|
| Tota ala cau! Oh, sento les sinistres brigades | | | | de la mort avançar amb el cor blanc dels freds, | | | | amb les seves banderes d'ombres incorporades! | | | | La meva por és ampla i els camins són estrets.
| | |
|
| Ai els abismes pugen! Cap astre no contesta | | | | amb parpelleig de flor l'himne de les sements. | | | | Exànime m'estenc a una creu de congesta, | | | | esperant la infinita llança dels quatre vents... | | |
|