Selecciona una palabra y presiona la tecla d para obtener su definición.

  —383→  


ArribaAbajo- XIV -


La llum sobre l'enclusa



ELS ECOS

ArribaAbajo Doblegada pel fill, Adila corre...

A la faç del silenci ploren totes les albes.
Allò que fou flameig és dura transparència,
deliri de cristall, imatges i sepulcre
d'un mateix brusc hivern que ha afeixugat la terra
amb geps estèrils i jous zenitals.
Àngels de cendra i pols dormen damunt de l'últim
timbal fosc de la por.
Clavades sobre el gel amb les ales obertes,
les àguiles jalonen les desertes planures
com heràldiques xifres d'una crònica fèrria.
Horitzontals fumeres jeuen dins d'altes urnes
que les hores sostenen amb muscles cardinals.
Es rendiren les sabes! Els voltors de la guerra,
els falcons de la mort, amb llurs becs van llaurar
la cintura infinita de la llum prometeica...

A la plana gelada, Adila veu els vents
i les imatges-

... el de testa blavenca
i llarg ceptre d'escumes
que regna en ajagudes
i salobres ciutats
que canten ran de mar
amb llurs boques de pals,
el que sagna abraçat
als penells grinyolaires,
el que a l'ombra fa olor
de llessamí i cavall
—384→
i el que assota la llinda
on s'adormen els somnis
de corona de vesc,
la frase d'or filat
dels blats de la paraula,
musells vertiginosos
creuant els rius de l'ànima,
el profètic aflat,
les ombres que davallen
amb un refrec de túnica,
el nu entre les llances
de les pluges bessones,
la cua d'astre errant
que salta de l'esquella
a la bandera gràvida...

Per fi Adila ateny, amb els peus ensagnats,
l'últim declivi
on pasturen records els immòbils ramats
del martiri del món...
Enlaire, sense història,
pel cel sense anys,
un sol obès i vell xarrupa vins difunts
i, rodant adormit, es cobreix la nuesa
amb ales de voltors...

Amb el seu fill als braços, Adila xiscla i cau...
A les cimes llunyanes, impalpables genets
van darrera les set llunes del seu dolor
mentre el xiscle rodola fins a les llunyanies
que dormen ajagudes ran de la porta asclada
on el temps va colgar la ceguesa del foc.
A la vall sense estels, Adila és sotjada
pels tornaveus hirsuts-

«Caigué,
caigué,
caigué
damunt el món el temps de la fòssil arruga...
Morí
la mar més lluminosa, agençada de lli,
i la deessa
—385→
amagà la falç d'or del seu somrís etern
dintre de la seva ombra d'adormit cereal...».

«Murs, oh murs
que servaven els noms dels redreçats herois...!».

«Caigué,
caigué,
caigué
l'home...».

«I vingué
el destí dels xacals a la taula de l'alba,
i vingué
l'escomesa de l'urpa contra la verda espiga,
i vingué
el gemec de les proes entorn dels peus dels fars
de blaves túniques...».

«Però les herbes, ai!, però les herbes,
les altes herbes...».

«... I una verge cridà,
arrencant-se del pit un grapat de lluernes:
Uniu-vos,
rous
de la nit del món...!».

«... I el silenci
era un serral d'aloses degollades...».

«... I vingueren
les banderes de fems de les hordes d'acer,
la tragèdia duia una capa de sarna
i dins els camps feroços el dolor recollia
les patates de ferro de milions de punys...».

«... Però les herbes, ai!, però les herbes,
les altes herbes...».

Wer, wenn ich schriee...

«... I una verge cridà,
—386→
arrencant-se del ventre la constel·lació
sagnant:
-Uniu-vos...».

Se le vio...

«... L'ombra brodava torxes,
els vents filaven talls
i pujaven esponges
a les boques cosides...»

... caminar entre fusiles...

«... Però les herbes, ai!, les altes herbes
jeien tombades
com els màrtirs...».

«... Fresa d'esperes. Nit.
Hecatombes i lluna.
Muralles famolenques!».

«... Els suburbis obrien
negres ulls de gasòmetres,
i les ciutats desfeien
llurs roges cabelleres
després de l'udolant
falconeria dels botxins del cel...».

«... L'alba es tallava
les dàlies dels pits
sota els ponts foscos.
Arbres de lepra
es rebolcaven
damunt les neus lustrals...».

«... Però les herbes, oh!, però les altes herbes
tenien la destral que mai no dorm...».

«... I més enllà dels nius incendiats,
oh més enllà dels trèvols no follats per l'aurora,
més enllà del somnàmbul gemec de les fugides
i del podrimener on un foll va etzibar
la seva encesa llàntia...».
—387→

«... Allà on
el salt secret al bosc acabava en coàgul;
allà on
els braços matinals eren branques de fúria
i cada rostre d'home una immòbil tempesta;
allà on
la gorja de la llum es donava al xaruc
i horrible crisantem,
l'ascensió va néixer...».

«...Les primerenques flames! Ai, els assalts de l'home!
Corrandes a les mans, i les boques, armades!
Germans arreu:
als arenys clandestins,
a les fulles del ferro,
a les veles secretes,
a la blanca crisàlide
de les carlingues...».

«... I les dones
portant el sol de sang a coll-i-be,
despullant els grans arbres,
vestint el vent...».

«...I els lluitadors
fent palesos llurs torsos d'enclusa constel·lada,
disparant contra el cel rialles boreals,
reivindicant el bes, l'ocell i el pa,
afuant-se vers on la cara dels rabeigs
somriu a l'esperança...».

«...I en una claror d'Esquil, tots els ulls de les mares
reflectien
l'exacta gavina morta...».


L'OS

Engronsant sa còrpora,
lent l'ós va pujant:
als seus braços porta
Adila i l'infant.
—388→

Oh, res no detura
l'ós del seu camí!
Du una capa flonja
de llegenda i lli.

El seu pas recorda
un mandrós brandeig
de vella campana
i de las oreig.

Jagut, el vent calla
com un gos immens.
Adila, desperta, mira
amb ulls serens.

De sa trena penja
un llarg flocall gris:
boira de clotada
ja feta somrís.

Les boques dels ecos,
quan el bon os gruny,
cançons de bressol
contesten, de lluny.

Absoluta làpida:
neu, neu i més neu...
Qui sap on s'oculta
l'esquellí més breu?

Han quedat enrera
gestos glacials,
esperes ocultes
de vermelles falçs,

ciutats condemnades
romputs penells
i gnoms de balada
morts sota martells;

forques que s'alçaren
al cor de les nits,
laberints d'angoixa,
carenes de crits,
—389→

la Història asclada
i obesa de plom,
la immensa bandera
de Joan Alom...

Adila, abrigada
dins el tou redós,
decanta la testa
sobre el cor de l'ós,

i, meravellada,
sent uns sons rodons
de pomes madures
i futurs petons.

Per la blavor pura
s'alça un gran sol nu.
Un vol baix d'aloses
sa túnica du.

Amb els seus dits auris,
el gran sol malalt
fa sonar ses nafres,
ungit de mestral.

De la joia i música
que emplenen l'atzur,
les bèsties del món
senten el conjur-

per cims i senderes,
per boscos i valls,
per llum i tenebres,
per boires i calls,

els ramats de faula,
d'urpes i ferum
pugen als estables
de la nova llum...

El bou de pèl aspre
que amanyagà Rut,
el cérvol que alzina
un bosc diminut,
—390→

aguaits d'ombra estreta,
rucs d'humilitat,
el blau oronell,
corbs de soledat,

vastos bestiaris
d'escomesa i por,
aplecs innombrables
de vol i color,

darrera l'ós marxen
follant el camí
dels sons que el sol òrfic
lleva del seu si.

Ben obert de branques
i amb el tronc balmat,
el gran Arbre s'alça
a dalt del serrat

i llança son ombra
de pastor gegant
que empara les bèsties
que pugen maldant...

El bon ós s'atura
davant el tronc fes
on espera Màrsias,
torniol encès.

El bon ós s'inclina
ran de la claror
i deixa sols Màrsias,
Adila, el nadó...

Adila mig alça
el braç, un moment:
ara mira l'ànima
de l'espòs ardent

i adés la gran ombra
de 1'ós en el vent...
—391→


COL·LOQUI


MÀRSIAS

Fa molt temps que t'espero, Adila, amb tors de flama
i ulls de bivac...

ADILA

I jo et cercava sempre amb alforges de vida,
carregada d'arrels, plenilunis i espigues,
amb la veu de Nausica adormida a la gola,
entenebrida dona plena de claredats,
acatada sovint per fencs vivaços,
callada entre veremes,
amb la pluja cantant arrapada al meu muscle,
vestida de finestres
i les flors que venien a beure llum solar
a la meva mà alçada...

MÀRSIAS

Jo niava en la Història, respirava en el llamp...

ADILA

Creuaven els meus somnis les gràvides muntanyes,
un renill d'euga acoltellava l'ombra.
Les aloses em deien el moment en què l'alba
queia sobre el riu com una verge de palla...
Cap al meu cor anava com si tornés a casa.
Mes cuixes eren mítiques, i mes sines, arables.

MÀRSIAS

Amb ma claror forjada, nafrava tots els vents
i estenia un futur de ràfecs amples...

ADILA

Jo traucava mes nits amb llanterna oscil·lant,
com una pelegrina que, entre el poble diví,
coneix de sempre el déu de sang esponerosa
que en ella farà estada perquè canti la vida,
i devers ell s'arrua, en gran romboll floral,
perquè el caos abrupte es deturi en el fruit...
Jo era la desperta des de l'astorament
dels éssers nocturnals sense somni i d'ulls clucs
que, en obrir-se un moment, reflectien la flama
—392→
que vivia en mon rostre...
Sobre un ràfec dormia, amb les ales penjants,
un àngel de rosada. Retrocedien arbres.
La guerra dels gripaus a les pútrides tolles.
Els obscurs llogarrets del dolor antic
de colzes a la taula del silenci nocturn...
Jo vagava de nit
amb un secret i una llàgrima lenta,
enllà de l'atzucac on els records
ja brodaven la roba estesa del passat,
més enllà de les aigües on una immòbil
sínia semblava la carcassa d'un sol ple de verdet,
devers les roques on obriria la mà
a una espiga d'estels... Sentia la fugida
de les llunes obertes de la llet
i rodava a mos peus una cançó de baies.
Quan el vent duia flaire dels grans cavalls del fum,
jo sortia dels somnis per caure en el batec,
i ofrenava el meu pit a les fulles de l'alba...

MÀRSIAS

Vaig nomenar el meu braç germà de la meva ànima.
Hi havia, a la balança, la flor, la flamarada
i l'anònima mà de dits d'ungla arrancada
que estrenyia el dau d'or...
Vaig morir de genolls damunt ma sang esparsa,
per segellar-me en tot el meu poble irredent...

ADILA

Jo vaig agenollar-me endins de la teva ombra
bategant d'home viu,
abans que ragés, brusca, la deu del teu costat...
Em feia immarcescible L'incansable desig
que en tu sols ascendia com un vernal onatge.
Vaig dir-te la cançó:
    «Sota el meu cos vaig cridar
    la mort de les meves trenes.
    Soscavares. Vaig cantar
    en ma sang la teva herència...».
T'heretava la nit, que jo sentit dalt...
adormida... calmada...
amb el sexe moll d'astres...
—393→

MÀRSIAS

El dardell del retorn que vola eternament
era travessa el cor múltiple...

ADILA

Era com una xarxa estesa al sol de tu,
origen, vela, solc...

MÀRSIAS

Sento...

ADILA

Jo sóc la dona. La mare. Sóc la terra.
La nit. I sóc la sina. Sóc la sang i el dolor.
L'espera i el fulgor. Els odres del sanglot.
Vaig conèixer la llum: ara sols la somio...
Sóc la cara del sol i el ventre de la lluna.
El meu fill dorm: jo m'armo. Si somriu: aurorejo.
Canto aigües. Tallo vents. Beso estels. Ploro salzes.
Sóc la roja andarega, l'eternitat que marxa
amb sos feixucs esclops de cantaires argiles.
A l'abril somiejo que el meu fullós somriure
em contempla brillant des de les altes frondes,
i al meu esguard s'aboquen dos mil segles de bous,
i ofereixo els meus pits de florit ametller.
Em tanco: compto espigues. Si m'obro: els horitzons
es corben sota el pes de mes saques curulles.
Sóc la nit que, arronsada, infanta cada dia;
sóc l'aurora que mor, mullada de calostre;
sóc la tarda ajaguda: als meus peus s'endormisca
la gossa de la llum que somia fumeres
movent la cua...
No tinc cabdells de temps a mes calloses mans,
besos de meteors tallen mes pedres negres
i sento com la pluja escriu les seves cròniques
en la dansa lentíssima de les dolces escorces.
Sóc la que calla oberta. Sóc la vida, el misteri
encerclat de submises ombres de toros blaus.
Sé poc de l'esperit, aqueix flam-cariàtide
que sosté el tremolor de la vasta tenebra
on les llunacions seques de la mort nien.
La dona sóc. La llum. L'ombra bocaterrosa
que, en les bèl·liques urbs, es protegeix el cap
amb mans desesperades
—394→
el xiulet anhelant de la locomotora
que lentament estira els seus vagons de llàgrimes,
la túnica esquinçada on el mite recorda
que entre el llagut i el cérvol legislaren olius
i cantà la columna...
Sóc com mil ulls de menta a la cara de l'aigua.
La mare sóc. La terra. Damunt meu s'ha adormit
el mascle vent profund,
i els batecs del seu cor retrunyen al meu cos
com fruits que van caient...

MÀRSIAS

... els nupcials abismes...



  —395→  

ArribaAbajo- XV -

L'ànima i el titella


L'ànima de Màrsias

descendia com una ala obliqua que s'extasiava en un vol les resplendors del qual eren recollides pels cims nocturns en llurs irradiants espills de gel negre: feixos de llances diamantines poblant un cel on expirava l'hivern de les estrelles mentre a baix, als boscos del mite, l'última tempesta s'arraulia sota un escut de pluja.

Davallava l'ànima,

feta falç i falcó lúnula

de les distàncies que penetrava com si fossin esbandides cabelleres de núbils, amb la rosella del somni a la boca, fregant el tors de la Nit que, bocaterrosa damunt la gèlida blancor del món i del silenci, pressentia el càntic de les sines vermelles de les metamorfosis ritus de purificació, meteors, maternes aigües solars, abordatges de les aures als purs promontoris, àngels d'espigues, arbres messiànics de l'esdevenir, les sangs i sabes cícliques: la Nit que no viu en destí sinó que batega en existència, abraçada a la branca d'on penja la felicitat dels fruits abans de la imminent caiguda: esquitxada d'interjeccions d'ona fesa per les triomfals proes de la llum: el Llindar que travessa tot allò que declina deixant enrera, damunt la freda pedra, l'ofrena de l'impossible retorn i els somnis que s'amuntegaran entre les collites del real.

Caigué lentament als peus de la Nit,

la qual alçà la seva coronada testa i, apartant el bosc trenat dels seus cabells que li cobria la meitat del seu rostre de dunes, el mirà somrient.

-Més enllà -ordenà la dolça veu-. Però abans beu...

  —396→  

I l'ànima roja

begué de la deu, sota l'ombra de les arquejades cames de la Nit, fins que el seu foc, apaivagant-se, s'anà convertint en llum, i rebé al pit les llàgrimes que la Immensa vessava ja adormida, repetint: «Més enllà...».

I, dreçada,

travessà el Riu, sobre una remor d'eternitats...

I, a l'altra banda, seguí el vial dels àlbers i arribà a la Vall dels Bedolls, on antany els seus ulls innocents havien vist prou de la font l'alta dona immòbil que empunyava la falç del Dolor... I quan encara el cel pagava a les fosques fulles salaris d'astres, travessà imatges serenes en un vent sonor: corol·les inflades de pluja, garbes de la creació, el vent arraulit dessota l'esplendor del gira-sol, pallers, finestres, martells de desigs, el colom damunt la cuixa de la donzella, la rebel·lió del sol dins els miralls sense èxtasis, i

més enllà de la drecera dels eriçons, topà amb l'infant mort del somriure inviolable que l'acompanyà en silenci, amb els peus sagnants...

¿Per què anar més lluny del far apagat? Res no sabia l'infant de la fidelitat a l'ombra que feia tan invulnerable la immobilitat tancada del guaita gegantí que ja no llançava a l'espai els seus lluminosos braços, allà, rodejat del vol cec de les aus dels anys...

Mirà el rostre de l'infant, i hi reconegué els rastres de les llàgrimes que havien florit a les seves galtes quan els telers callaven i el crepuscle moria a les ales de les brusques rata-pinyades, allà al suburbi, a l'antany del seu cor, on ara tornava, sota el signe de la Nova Estrella, i

s'enfonsava al tèrbol Carrerà del Segle, on badallaven clavegueres i un fanal acoltellava els gats gelius de les ombres.

I, tot d'una, a la recolzada de la seva nostàlgia:

l'esbufec, el so i les bombetes de colors dels cavallets,   —397→   L'etern retorn, la fira entre el mur lamentable, com un leprós assegut, i les polsoses acàcies de l'estació apagada, el gegantí Borni carregant amb llàgrimes de plom les escopetes de la rialla que hom disparava contra les closques d'ous, les cornucòpies de paper d'estrassa de la pobresa, el cop del Forçut que encenia, a dalt, el llumet vermell, la nit fabril ajaguda entre les xemeneies, com un idiota menjant-se un lliri, i el teatre on


el
Titella
penjava
d'un fil,
immòbil...


-Més enllà!-
va dir també la veu de nas.


       Brusa roja,
       gorra negre,
       ulls fits,
       camallarg,
       braços fluixos,
       com penja
       de la Mà
       invisible,
       de l'estrebada
       de dalt,
       el titella
       que Ecce Homo
       s'anomena...!


Alça un braç i crida: -Més enllà...!
Alça l'altre i xiscla: -Ai! Ai! Ai!


Ecce Homo
salta,

llançat de l'obscur escenari a terra, on resta desgavellat uns moments i immòbil, fins que el fil que comença al centre de la desmesura del seu cos, allà on misteriosament fa estada el seu esperit dansant, dóna l'ordre d'ascenció, simultània a la veu que, aixecant-lo com un sobtat caos, l'arrenca de la llei de la seva inèrcia sense   —398→   estrelles i l'etziba a l'ensurt de la seva grotesca agitació pendular en l'aire, a l'espasmòdica balança del seu equilibri... ¿És d'una ombra o d'un Déu la irresistible atracció que el travessa i allunya del sòl? I la veu ¿crea a l'entorn l'espai obert per al joc sense arrels, o bé el converteix en l'atleta del dolor naixent entre les figures de l'Amor i la Mort que l'esperen en l'obscuritat?


Ecce
dansa

decantat a l'esquerra, primer en l'arc que escala el seu impuls i després modelant la corba de la seva feixuguesa, creant


l'escorpí
del seu moviment...


Ecce
dansa
i neix...


       Rodes i esglaons
       Planys i banderes
       Grises babilònies
       Jous de les hores
       Vagues d'ales
       Homes Homes Homes
       Sol eixorbat
       Lluna podrida
       Monedes i tralles
       ¿On són l'alosa
       El cavall blanc
       I la sempreviva?
       Mans Mans Mans
       Les fades del pa
       Moren pels aires
       Els trens del dol
       Travessen
       Llargs túnels
       De corones
       Murs Murs Murs
       Mans
       Guerres

  —399→  
ECCE
       s'ageganta...


Màrsias, rera d'Ecce, escolta un cant d'eixàrcies
tensat en una lira de purpuri velam,
el vol de les llegendes a l'encalç dels arcs iris
i les èpiques sirgues a les cales nocturnes.
I dins l'aire sonor que un dia serà el jaç
d'on sorgirà, dempeus, el messies del sol,
desxifra el signe alat que percaça la gola
d'on es desvetllarà la veu d'un nou Homer...
I, enllà d'espai i temps, veu les badies àuries
on la pau blanca sotja els seus ramats de veles,
les abruptes talaies de l'alt honor de l'home,
els ceps d'on pengen els raïms de l'ànima...
Oh, quin cant de sibil·la, el xiulet de les quilles!
S'aixequen déus salobres! S'engendraran nous pobles
sota l'assentiment de proes oscil·lants,
i l'aura riallera embolcalla les torxes...


    Ja damunt la terra,
trencat el fil, hereu del seu pes sense dansa, sense centre,
només sostingut
pel vent,
Ecce avança,
sense destí,
sord al salze
del record
i al riu...


    Capital del Dolor,

tan vulnerable sense la muralla del Cant! Oh calvaris de boira, i erms de carbó, i avingudes amb arbres en rígides fileres, com escamots d'una interminable execució! Ecce corre. La seva ombra s'avança. I el final de la nit arriba com una meuca borratxa i tintinejant que porta un vell abric de llimacs de lluna... Oh hangars de la contemplació amb nius de campanes, alberg de les ombres del No-res que ronquen als llisos bancs! En un aparador, un llum s'agenolla devora l'esquarterat maniquí que s'anomena Vida. I, a dalt, el pont el pont! ¿Quina multitud espera, invisible, davant l'etern ascensor del bes? Oh solitaris molls amb les negroses grues, com ibis adormits ran de les aigües mortes!

  —400→  

Amb banderes esquinçades, vertical, puja el darrer tren dels morts sagnants. Ecce cau, i la Història li besa la boca... Bategar d'estels. Temps! El pont trepidant, els cables de la força, l'arc de l'esperit! Un gos s'espolsa les ombres del damunt, llança un clapit i es pixa sobre la lluna que es podreix en un toll...

Una rovellada boca immensa murmura:


       «Oh Senyor
       de les llàgrimes i dels mots filats.
       Oh Senyor
       que ens consoles dels nostres muts ossos...


       Oh Senyor
       que multipliques les nafres i els jutges.
       Oh Senyor
       que tens un pit on dormen els glacials exèrcits...


-No No


       Oh Senyor
       que obres per a nosaltres els teus ulls de suau radar
       i les teves
       mans d'angèlics aeròdroms...


-No No No


       Oh Senyor
       de la boca on ha mort el decrèpit tro...


-Sí


       Oh Senyor
       de la nostra por voltada de matalassos,
       dels nostres diners eriçats de xemeneies
       de les nostres lleis cobertes de cargols,
       de la nostra sang plena de rata-pinyades,
       de la nostra pau d'arpes podrides:
       salva'ns
del sol,
       conserva els nostres llits de grassos amens,
       no arrenquis
       de les nostres llengües els bous de l'Eternitat...».

  —401→  
-No No No No No No No No No Mort.
-Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Parteratge.


Una donzella canta:


       En civeres vermelles
       s'enduen la Nit morta.
       Un tren florit s'atura
       al baixador Aurora...


Ecce, viu, dalt el pont,
amb el gos Argos...
El cel sagna, el cel sagna!
Enlaire sona
el dring de la campana
d'una boia perduda...


Ecce ja du,
posada al muscle,
amb les ales obertes,
una gavina.
I darrera d'ell corre
el gosset,
amb la cua aixecada,
alegre...


Màrsias sega al sol!