i al meu esguard s'aboquen dos mil segles de bous,
i ofereixo els meus pits de florit ametller.
Em tanco: compto espigues. Si m'obro: els horitzons
es corben sota el pes de mes saques curulles.
Sóc la nit que, arronsada, infanta cada dia;
sóc l'aurora que mor, mullada de calostre;
sóc la tarda ajaguda: als meus peus s'endormisca
la gossa de la llum que somia fumeres
movent la cua...
No tinc cabdells de temps a mes calloses mans,
besos de meteors tallen mes pedres negres
i sento com la pluja escriu les seves cròniques
en la dansa lentíssima de les dolces escorces.
Sóc la que calla oberta. Sóc la vida, el
misteri
encerclat de submises ombres de toros blaus.
Sé poc de l'esperit, aqueix flam-cariàtide
que sosté el tremolor de la vasta tenebra
on les llunacions seques de la mort nien.
La dona sóc. La llum. L'ombra bocaterrosa
que, en les bèl·liques urbs, es protegeix el
cap
amb mans desesperades
—394→
el xiulet anhelant de la locomotora
que lentament estira els seus vagons de llàgrimes,
la túnica esquinçada on el mite recorda
que entre el llagut i el cérvol legislaren olius
i cantà la columna...
Sóc com mil ulls de menta a la cara de l'aigua.
La mare sóc. La terra. Damunt meu s'ha adormit
el mascle vent profund,
i els batecs del seu cor retrunyen al meu cos
com fruits que van caient...
MÀRSIAS
... els nupcials abismes...
—395→
- XV -
L'ànima i el titella
L'ànima de Màrsias
descendia com una ala obliqua que s'extasiava en un vol les
resplendors del qual eren recollides pels cims nocturns en llurs irradiants
espills de gel negre: feixos de llances diamantines poblant un cel on expirava
l'hivern de les estrelles mentre a baix, als boscos del mite, l'última
tempesta s'arraulia sota un escut de pluja.
Davallava l'ànima,
feta falç i falcó lúnula
de les distàncies que penetrava com si fossin
esbandides cabelleres de núbils, amb la rosella del somni a la boca,
fregant el tors de la Nit que, bocaterrosa damunt la gèlida blancor del
món i del silenci, pressentia el càntic de les sines vermelles de
les metamorfosis ritus de purificació, meteors, maternes aigües
solars, abordatges de les aures als purs promontoris, àngels d'espigues,
arbres messiànics de l'esdevenir, les sangs i sabes cícliques: la
Nit que no viu en destí sinó que batega en existència,
abraçada a la branca d'on penja la felicitat dels fruits abans de la
imminent caiguda: esquitxada d'interjeccions d'ona fesa per les triomfals proes
de la llum: el Llindar que travessa tot allò que declina deixant enrera,
damunt la freda pedra, l'ofrena de l'impossible retorn i els somnis que
s'amuntegaran entre les collites del real.
Caigué lentament als peus de la Nit,
la qual alçà la seva coronada testa i, apartant
el bosc trenat dels seus cabells que li cobria la meitat del seu rostre de
dunes, el mirà somrient.
-Més enllà -ordenà la dolça veu-.
Però abans beu...
—396→
I l'ànima roja
begué de la deu, sota l'ombra de les arquejades cames
de la Nit, fins que el seu foc, apaivagant-se, s'anà convertint en llum,
i rebé al pit les llàgrimes que la Immensa vessava ja adormida,
repetint: «Més enllà...».
I, dreçada,
travessà el Riu, sobre una remor d'eternitats...
I, a l'altra banda, seguí el vial dels
àlbers i arribà a la Vall dels Bedolls, on antany els seus ulls
innocents havien vist prou de la font l'alta dona immòbil que empunyava
la falç del Dolor... I quan encara el cel pagava a les fosques fulles
salaris d'astres, travessà imatges serenes en un vent sonor:
corol·les inflades de pluja, garbes de la creació, el vent
arraulit dessota l'esplendor del gira-sol, pallers, finestres, martells de
desigs, el colom damunt la cuixa de la donzella, la rebel·lió del
sol dins els miralls sense èxtasis, i
més enllà de la drecera dels
eriçons, topà amb l'infant mort del somriure inviolable que
l'acompanyà en silenci, amb els peus sagnants...
¿Per què anar més lluny del
far apagat? Res no sabia l'infant de la fidelitat a l'ombra que feia tan
invulnerable la immobilitat tancada del guaita gegantí que ja no
llançava a l'espai els seus lluminosos braços, allà,
rodejat del vol cec de les aus dels anys...
Mirà el rostre de l'infant, i hi reconegué els
rastres de les llàgrimes que havien florit a les seves galtes quan els
telers callaven i el crepuscle moria a les ales de les brusques rata-pinyades,
allà al suburbi, a l'antany del seu cor, on ara tornava, sota el signe
de la Nova Estrella, i
s'enfonsava al tèrbol Carrerà del
Segle, on badallaven clavegueres i un fanal acoltellava els gats gelius de les
ombres.
I, tot d'una, a la recolzada de la seva
nostàlgia:
l'esbufec, el so i les bombetes de colors dels cavallets,
—397→
L'etern retorn, la fira entre el mur
lamentable, com un leprós assegut, i les polsoses acàcies de
l'estació apagada, el gegantí Borni carregant amb
llàgrimes de plom les escopetes de la rialla que hom disparava contra
les closques d'ous, les cornucòpies de paper d'estrassa de la pobresa,
el cop del Forçut que encenia, a dalt, el llumet vermell, la nit fabril
ajaguda entre les xemeneies, com un idiota menjant-se un lliri, i el teatre on
el
Titella
penjava
d'un fil,
immòbil...
-Més enllà!-
va dir també la veu de nas.
Brusa roja,
gorra negre,
ulls fits,
camallarg,
braços fluixos,
com penja
de la Mà
invisible,
de l'estrebada
de dalt,
el titella
que Ecce Homo
s'anomena...!
Alça un braç i crida: -Més
enllà...!
Alça l'altre i xiscla: -Ai! Ai! Ai!
Ecce Homo
salta,
llançat de l'obscur escenari a terra, on resta
desgavellat uns moments i immòbil, fins que el fil que comença al
centre de la desmesura del seu cos, allà on misteriosament fa estada el
seu esperit dansant, dóna l'ordre d'ascenció, simultània a
la veu que, aixecant-lo com un sobtat caos, l'arrenca de la llei de la seva
inèrcia sense
—398→
estrelles i l'etziba a l'ensurt de la seva
grotesca agitació pendular en l'aire, a l'espasmòdica
balança del seu equilibri... ¿És d'una ombra o d'un
Déu la irresistible atracció que el travessa i allunya del
sòl? I la veu ¿crea a l'entorn l'espai obert per al joc sense
arrels, o bé el converteix en l'atleta del dolor naixent entre les
figures de l'Amor i la Mort que l'esperen en l'obscuritat?
Ecce
dansa
decantat a l'esquerra, primer en l'arc que escala el seu
impuls i després modelant la corba de la seva feixuguesa, creant
l'escorpí
del seu moviment...
Ecce
dansa
i neix...
Rodes i esglaons
Planys i banderes
Grises babilònies
Jous de les hores
Vagues d'ales
Homes Homes Homes
Sol eixorbat
Lluna podrida
Monedes i tralles
¿On són l'alosa
El cavall blanc
I la sempreviva?
Mans Mans Mans
Les fades del pa
Moren pels aires
Els trens del dol
Travessen
Llargs túnels
De corones
Murs Murs Murs
Mans
Guerres
—399→
ECCE
s'ageganta...
Màrsias, rera d'Ecce, escolta un cant
d'eixàrcies
tensat en una lira de purpuri velam,
el vol de les llegendes a l'encalç dels arcs iris
i les èpiques sirgues a les cales nocturnes.
I dins l'aire sonor que un dia serà el jaç
d'on sorgirà, dempeus, el messies del sol,
desxifra el signe alat que percaça la gola
d'on es desvetllarà la veu d'un nou Homer...
I, enllà d'espai i temps, veu les badies àuries
on la pau blanca sotja els seus ramats de veles,
les abruptes talaies de l'alt honor de l'home,
els ceps d'on pengen els raïms de l'ànima...
Oh, quin cant de sibil·la, el xiulet de les quilles!
S'aixequen déus salobres! S'engendraran nous pobles
sota l'assentiment de proes oscil·lants,
i l'aura riallera embolcalla les torxes...
Ja damunt la terra,
trencat el fil, hereu del seu pes sense dansa, sense centre,
només sostingut
pel vent,
Ecce avança,
sense destí,
sord al salze
del record
i al riu...
Capital del Dolor,
tan vulnerable sense la muralla del Cant! Oh calvaris de
boira, i erms de carbó, i avingudes amb arbres en rígides
fileres, com escamots d'una interminable execució! Ecce corre. La seva
ombra s'avança. I el final de la nit arriba com una meuca borratxa i
tintinejant que porta un vell abric de llimacs de lluna... Oh hangars de la
contemplació amb nius de campanes, alberg de les ombres del No-res que
ronquen als llisos bancs! En un aparador, un llum s'agenolla devora
l'esquarterat maniquí que s'anomena Vida. I, a dalt, el pont el pont!
¿Quina multitud espera, invisible, davant l'etern ascensor del bes? Oh
solitaris molls amb les negroses grues, com ibis adormits ran de les
aigües mortes!
—400→
Amb banderes esquinçades, vertical, puja el darrer
tren dels morts sagnants. Ecce cau, i la Història li besa la boca...
Bategar d'estels. Temps! El pont trepidant, els cables de la força,
l'arc de l'esperit! Un gos s'espolsa les ombres del damunt, llança un
clapit i es pixa sobre la lluna que es podreix en un toll...
Una rovellada boca immensa murmura:
«Oh Senyor
de les llàgrimes i dels mots filats.
Oh Senyor
que ens consoles dels nostres muts ossos...
Oh Senyor
que multipliques les nafres i els jutges.
Oh Senyor
que tens un pit on dormen els glacials
exèrcits...
-No No
Oh Senyor
que obres per a nosaltres els teus ulls de
suau radar
i les teves
mans d'angèlics aeròdroms...
-No No No
Oh Senyor
de la boca on ha mort el decrèpit
tro...
-Sí
Oh Senyor
de la nostra por voltada de matalassos,
dels nostres diners eriçats de
xemeneies
de les nostres lleis cobertes de cargols,
de la nostra sang plena de rata-pinyades,
de la nostra pau d'arpes podrides:
salva'ns
del sol,
conserva els nostres llits de grassos amens,
no arrenquis
de les nostres llengües els bous de
l'Eternitat...».