Visor de obras.

  —402→  

- XVI -

Cor

Gent del meu ferro i bandera, catalana gent d'avui que em volteu per escoltar-me, siguin obscurs els meus mots o siguin com l'aigua clara: primer de tot us diré que qui com jo pregon canta mai no ha de témer que el temps li clivelli les paraules. Qui canta com canto jo no és una ombra gepica que s'endormisca davant les llargues estalactites que ploren, degotejant, les semprevives del somni, el lli d'un passat difunt i la imatge de salnitre. Qui de la sang fa cançó desperta el cor de l'alosa, bat la rialla del sol, besa l'ànima de l'home...

Vull una veu que espetegui dins els ginestars del verb, una veu que filar pugui, amb ses filoses d'aram, records de velles muntanyes, anhels de jove martell i els estams d'una odissea; veu de brides i galop per les heretats obscures, el so que ve rodolant de les mítiques carenes i és patrimoni del déu i els rodolins de les auques; —403→ xiscle vernal que convoca pobles de torsos errants, himne que canta la terra amb gorges d'aigua lustral...

Vull la veu que tinc i em funda i que he guanyat esmerçant punya de toro i de poble, pagant a totes mes nits salaris d'estrelles àrdues. Diré que cal cantar nu i coronat de gatoses perquè l'aurora noval mostri els seus pits de deessa i la profunda claror pugi a les seves neus verges. Així, testimoni pur a les torres del meu segle, segellat pel gavinot en aquesta hora d'estàssim, donaré ma veu al temps i a les inquietes ones que, en un fadrinatge gris, trenquen llurs malucs salobres sobre els ombrívols niells...

En l'acció que us ajunta, alceu-vos, mots meus d'avui, canteu, esveltes estrofes, sigueu, als arenys secrets, els meus coreutes encesos! Ja Adila la cega espera sa apoteosi d'escuma, i Màrsias, neguitós, munta el final de sa faula...

Oh mare de lluna errant, Adila de passa incerta, els aires t'han protegit, les remors d'aigües llibertes t'han estat fidels pigalls, t'han dit camins les esquelles, i en els esglais de les nits, després de la mort de Màrsias, —404→ sola i abraçada al fill, esperaves que baixessin els dos àngels gegantins que et bastien una borda amb llurs quatre ales d'estels, perquè no entrés la ventúria, i fessin de llurs alès un baf d'animal d'establa...

Mare lassa de fugides entre l'espina i la flor, entre l'ocell i la canya, entre la pedra i el pi: les congestes t'estimaven, et contemplaven els ponts amb llurs esguards de derrota i el bram de la daina en zel era un averany d'exilis.

Amb Pere, Albert i Ramon, els antics companys de Màrsias, dels cims vares davallar, del reialme de la boira i les rodelles dels llacs, i les cadenes dels glaços, i el liquen que dorm als troncs o sobre espatlles rocoses. Dels cims vares davallar, i baixares sostinguda -oh cos de pedra en sopols, enarborada fatiga!- per punys de pólvora vella, entre suor de soldat i una aroma d'avet jove, esquitxada de trinats i de clarors pirinenques...

Vares davallar dels cims, vares baixar de l'altura, de l'estrella forestal i la recta fusta alada, a la nit de l'ametller, prop de la mar, on dormia, amagada entre perills, —405→ la barca de l'esperança, on t'esperava la mort, la mort en el pleniluni que s'enfonsava a l'oest...

No vull esquinçar l'estrofa per a la morta en el mar, la nostra Adila tel·lúrica: no és pas l'hora de cantar, sinó de rodar la història; sé que ni el crit ni el sanglot no són pastors de paraules. La saga vull acabar sense haver romput les cordes del meu profund instrument, però no em minvo si deixo que un insistent tremolor vagi del cor a les notes i que la llàgrima brilli en aquest vers que ara entono.

Us diré de bell antuvi: va morir damunt la post, damunt d'una post mullada, sota veles de remor i entre la rítmica fressa de les ones sororals, de les bessones colèriques. Tenia el rostre d'estany inclinat cap a la borda, desfeien els seus cabells dits de blanquíssim salobre i s'adormia als seus peus l'ombra de gran flor del pal. Albert, molt prop del timó, era un sanglot que es badava; Pere, interminablement, enrotllava el mateix cable; i, recolzat contra l'arbre, Ramon contemplava Adila mentre l'infant, adormit, entre els seus braços somreia... —406→ A l'alba, Adila flotava, envolta en un repetit sudari d'escumes blanques...

Del fons del cor de la mar, on llampurnant esperava talment un clavat coltell d'estels i flama gelada, Màrsias fendí tot d'una les submarines fredors, la seva ànima pujà, vencent el seu pes d'estàtua amb la sofrença del vol, afanyant formes d'espiga i nostàlgiques arrels...

Pujant, Màrsias travessa bancs de peixos adormits, s'enfila per llargues cordes de blavor fosforescent, sense veure els ulls totèmics que fulguren en els llots ni els amples valsos de flores que el persegueixen obrint ventalls de llampecs verdosos. En la seva ascensió, com un ocell meteòric, l'ànima de l'heroi cau damunt les blanques bastides de les urnes de la llum, on finalment s'empolaina d'ardent pol·len nupcial.

Per la mar Adila flota, seguida dels seus cabells que s'escampen a flor d'aigua com un refulgent trofeu, i ajaguda al seu devora sura la forma solar, flota l'ànima de Màrsias, de l'espòs i mite etern, que lluu de metamorfosis i renovellades brases... —407→ A les llunyanes riberes, les nues Mediterrànides alcen branques d'olivera...

Ara que han mort han nascut, diré d'Adila i de Màrsias des de ma torre amb foguera; es multipliquen en llavis, i el vent, de fronda a esperit, llur història propaga pels espais esbatanats i les secretes escletxes. Des d'ara els crida el meu cor amb sons de pedra llampada, amb llum d'estel espinós, amb ritmes d'ala de ferro, i bé que en cares rocoses cremi el signe de la bèstia, ambdós s'alcen per a tots: Màrsias amb remor de flama i Adila amb la desclavada oreneta del retorn...

  —[408]→     —409→  

  —410→  

He incendiat els blancs salzes de la memòria nostàlgica.

Primera edició castellana: Mèxic, Editorial J. Moritz, 1964.

Primera edició catalana: Edicions 62, 1971.

Segona edició catalana: dins O.P.C., Edicions 62, 1971.

Tercera edició catalana: Edicions 62, «Escorpí/poesia», 74, 1982.

  —411→  

Primera elegia

Digues-me, cor, la infantesa de l'astre dintre l'ull que recorda...

A les muntanyes del meu cor m'hereto -faula feixuga de solstici, lluny de l'àngel de les llagrimejants corol·les i curull com el Cigne que fou l'odre del déu... Oh talussos bosquins, faldars onejants dels records per on ara rossolo cap a la llum que deslligava la seva cabellera de ginesta: titànica matrona amb mil pits de paller i ventre d'acàcia en flor...

Era el temps vernal d'Orió ran de la meva gorja. Els meus ulls coneixien l'estupor del gall negre del penell tot brillant de lentíssims plugims, les birbillejants mareselves del cel sobre el meu muscle, el floral baf dels bous... Ja m'esquinçava el flanc el voltor de la lluna de les esperes, i en el somni s'alçava una alosa d'ala exaltada...

Era el temps del somrís d'ametller de la meva mare, i del vent pastor que xiulava al vermell gos d'atura del sol cadell, i de la nocturna carreta, feixuga de silenci, que deixava roderes profundes al meu esperit. Tot vent era dolç a l'infant que encara s'abocava als meus ulls plens d'umbel·les. Em punyien les sabes en tocar el tronc d'un arbre, i totes les senderes, la borda, l'oriol, la poalanca immòbil i les verdes pinedes, —412→ omplien de nostàlgia les preguntes que feia al vivent déu d'abril que sotjava en les fulles. Em seguien les bèsties submises del crepuscle, pasturava ramats d'espills i llegia en les pedres una futura herència de sínies. De sobte, la sorpresa de la Lira en el cel silenciós! Granotes... Més estels. I una embosta de glans de lluna a la falda de la donzella de les aigües...

Era el temps del desig de l'au de foc endormiscada al mandil dels ferrers, quan mon cor, amb l'oïda encastada a la terra, sentia la remor d'horda de les paraules. Era el temps del neguit de la falç sense puny... Oh Terra que posaves les ombres dels teus pètals damunt de l'hora trèmula que vivia en mon rostre: ¿per què daves tes fonts i amagaves els himnes dels teus somnis en els bruscos revolts de l'alegria gegantina? L'estol d'ocells, al cel, s'assemblava a les ratlles vives dels meus palmells, on el destí confús soscavava sa lletra; i jo cercava el bes horitzontal del solc, les arrels sense angoixa i, en el teu alt florir, oh Terra meva!, els dits d'or de l'instant... Però eres certesa tancada dolçament cap endins i devers el gràvid si on ja pesaven les encluses estivals...

¿Què preguntava jo als murs de molsa de la nit, en el preludi incert que naixia de la meva ànima sense símbols...? I els arbres preguntaven, també, dessota l'ull del cel, malgrat que tots sabien... Gemats supervivents del gel autoritari, llur flor era promesa sense pes ni batec en els bressols de l'aire. Com àngels de la terra, sabien, i vinclaven les branques, evocant llurs cors vermells d'anteriors estius, la caiguda, els ocells...

—413→

Oh jo sols invocava les ombres sense déus d'un florit caos! Com esbarts migratoris, els mots travessaven mon ànima, però una veu dormia al termenal del mite, sotjada pels lleons heràldics de la força, mentre, enfonsat el rostre en les herbes fragants, acceptava que el rou esborrés de ma boca un èxode de llànties.

Jo cercava el real, l'espiga de la vida en el flanc dret del Cant, oh Terra maternal d'amoroses distàncies, dorment que permeties que ofrenés als teus pits el meu daurat somrís, com una abella morta...! ¿Com cantar de genolls al cim de l'ésser si el múltiple existir lligava el meu ull a un tors nu, emplenava els espais de ciutats coral·lines, senderes piafants, serralades d'imatges, astres de cels perduts, arcades del vigor i forcs de sols sorgits del meu alè, i la bellesa era una immòbil donzella davant una muralla, oferint-se a l'aurora amb escuma de llet en els llavis oberts...?

Davant teu, Terra meva, estava jo, com l'amant primerenc que vacil·la un moment arran del fosc llindar, i lentament alça la flama, i veu dintre l'estança on se l'espera, no la forma del seu desig -oh enfonsar-se talment un braç solar, en la sitja esquerdada per un excés d'entranyes!-, sinó l'esclat del rostre de l'etern: l'amor, aquesta música que espera agenollada; o era com el mall que, forjant-ne un altre d'igual, canta l'heretada alegria d'haver estat, ell també, forjat un dia, nascut del cop i el foc...

Vas ploure sobre meu, Terra, quan, obscur i abraçant-te, llevares del meu muscle el falcó de l'adéu... —414→ Després m'allunyava de tu per sembrar-te en mon ànima, ja pur i nu per sempre, i la teva durada es convertia en temps, dins el riu de ma sang. Sense entendre, sabia... I tu, Terra, brillant nupcialment en el meu cos, feies somni d'allò que els meus ulls contemplaven: una llanterna encesa, una pomera, un gos...

  —415→  

Segona elegia

I l'ànima roja begué de la deu, sota l'ombra de les arquejades     cames de la Nit...

Descendint cap als homes la llibertat m'ungí d'aurores, en les ires del ram, les roderes del tro i el lívid horitzó menjaire de flagells. Sintaxi de la bala sobre els murs de la mort. Foc! Focs! Oh portes, en carrers anònims, estenallades com velles barjaules! Tots els espaventalls odiaven el mar. De l'oest arribaven silenciosos trens de cotó xop de sang. Fàl·lics esclats dels furiosos bronzes, i l'Ombra agemolida en la secor dels cups, on les nafrades llunes devoraven llurs sines...

Per escales vermelles el sol baixava fins als salzes, plorant.

Era el temps del clau negre ensorrat a les temples de la flor, boques dures cercaven els vels de la farina, i la meva mà dreta trobava un cor d'oliu en el mort infinit de les escumes. Amb un bes fraternal vaig anar-me'n devers les vastes sangs, destraler de silenci a les cimes unànimes, obrer de meteors contra la vanitat del brollador.

—416→

Vaig arribar gris al bivac, amb ma sarna d'estrelles, un rosegó florit i nissagues de polls. Sense pressa. Amb misteri. Vaig irrompre a les mil cançons amb la nuca suada. I en una cantimplora vaig veure reflectida la faç d'Homer...

Després, acompanyat de la remor molsosa de la Mort invisible, vaig rodar per la plana fins als gangrenosos vinyars del crepuscle, on la Ploranera de rostre de fumerol gelat ja m'esperava, corbada sota el pes dels seus vels plumbis.

Callada, va guiar-me, baixant cap al país del dolor mil·lenari, del dol petrificat dels seus perduts orígens. Amb ella vaig entrar a les Nits mares de la son i del consol, i vaig petjar llurs grises cabelleres escampades a frec de la Roca devoradora de l'eco de la música. Les llargues cabelleres dormien com feram sense records, i d'elles, en passar, s'alçaren bruscament els voliacs... «Ton cor els ha espantats -xiuxiuejà-. Els batecs...». Vaig sentir que la Mort esmicolava el seu somrís de fulles.

I travessàrem els fumosos camps adobats dels segles, i des dels ponts suspesos de la història, ella, la Ploranera, m'assenyalà els conreus del seu gemec: els arbres retorçats i amb els fruits ferris de la guerra, la tristesa sense teulada, les bardisses del plor, els llindars sense pedra on l'amor s'arraulia com una ombra de gos... I de nou les estrelles. I cap no era meva en les ombrívoles pedreres de llur temps esgotades pels còsmics vents...

I, més enllà, a l'esquerra de les ombres, es deturà, —417→ aquella que sanglota per tots arreu i sempre, prop del blanquís xiprer, devora d'una font d'aigües callades. «Recordes les paraules...?», em digué.

«Les de la fulla d'or...?».

«Ara t'he de deixar... Vés fins a l'altra font, la freda i dura que s'estimba des del Llac del Record. La sentiràs, fill meu, cap a la dreta... Adéu! He de tornar; m'esperen, allà, on els meus xiscles uneixen una veu a innumerables boques...».

I aleshores, mentre la dona, sense girar-se, reculava, lleugera, com si els seus peus nus no toquessin a terra, vaig veure el seu collar d'esperma, els seus ulls de carboncle i els seus braços oberts...

Entre el talús de les espases i les osseres de la lluna, voltada de guardes d'escorça, la deu viva -cos trèmul de sibil·la d'on va aixecar-se el crit de verge i au que, travessant el fullatge hivernal de les esperes, fou l'avançat oracle de la pregunta ardent que brillava als meus llavis...

Vaig caure agenollat a l'herba que vivia del fluir bategant de la boca profètica, i, enfonsant el meu rostre en el corrent, vaig veure i beure, i vaig dir les paraules de la fulla: «Sóc el fill de la terra i del cel estrellat...».

L'au era, al cel, com el salvat somriure en el rostre d'un déu hissat de la fondària: ell, en son temps, solar i nua glòria de temple, entre la mar i les ofrenes del seu poble, i, després, mutilat en la seva caiguda des de la llum hel·lènica fins a l'ombra salobre i les hordes lentíssimes de la verdosa lepra...

Espai tenia el cor, dintre de la seva angoixa, i certesa, com l'au, de llunyedars damunt estius —418→ i pures serralades de futur- graons de l'endurança en les vetlles ascètiques, predis de la creació amb llurs cantaires dolls, la pau com una mà d'ordi damunt el pit, els grans arments d'imatges ajaçats a les pletes d'or de l'alegria, l'enyorança dempeus al costat d'una llàntia...

I no era això, solament, sinó també la llarga herència de les mines del sentiment que em calia traucar per tal d'atènyer el sol de la pedra absoluta; sinó també saber si, damunt la balança, pesava més el pa que la vermella constel·lació; sinó també negar els èxtasis de l'ala eixorca, i així arribar, com l'aigua, al regne de la terra: feliç, de doll profund en la cíclica sina de les metamorfosis... Perquè tot destí baixa, convocat per Eurídice, l'obscura reina de les llavors de l'eterna tornada.

No vaig girar la testa al termenal de l'ombra. Llum damunt el meu peu dret.

Retrocedien trons. Davant meu, la muntanya d'aurora i de dolor. Cants! Cants! El colibrí, l'au de les resurreccions, enfonsava la lenta agulla del seu bec en els calzes dels meus dos ulls...