Abolida l'estrella al final de l'aurora de falda forestal,
obro a la llum la meva mà que porta empremta de
crisàlide
i dic el mot més dolç del meu temps, la gran
Síl·laba
que perllonga el fresseig del meu oliu solar
i brilla en el corall dels ulls de la coloma:
Pau de llavis de llet per al meu
germà l'home
vestit de far i ferit de llampec.
M'embolcallo amb la llana de la
tilma aromada de violer. Poltres!
Poltres! Esbarts! El sol perd el seu braç de moliner
entre els fonolls.
Uns nus peus matinals
calciguen cards de rou. Un llenç nupcial
cobreix
tota la feroç atzavara...
Al peu de la gran torre de ferro del guaita d'incendis,
en el sagrat pujol dels morts,
l'infant obscur digué:
«Van posar l'eriçó
a la boca del llop...».
Meravellosament, hi ha algú que sap
que la Muntanya hereta el meu cor conreat...
—457→
Notes
Considero existencials aquestes Elegies
en tant que existència significa destí i integra, per a mi, una
filosofia agonal de l'home presa del sentit de la terra. Ésser,
l'ésser consistirà en una possessió espiritual de la
realitat, d'una realitat susceptible d'ésser transformada en
vivència. Així, el No-Res, l'angoixa, la soledat, l'altre,
l'absurd, àdhuc la mateixa mort, seran nocions i conceptes desbordats
per una consciència nupcial de la vida i per la certesa que la terra rau
sempre a l'abast, en disponibilitat oberta.
De nou he procurat apropar-me a
l'evangeli de, l'home, i aquesta vegada ho he fet des de la concreta primera
persona del singular, mitjançant el jo líric de l'home-poeta que
canta, diria, la seva temporalitat com un mite proper, en funció d'una
veritat i una llibertat viscudes des de dins. Tota consciència
històrica és tràgica. El poeta, en la captura dels
continguts del seu temps, dóna sempre més del que rep: la
profunditat il·luminada de les seves proporcions internes.
Crec necessari advertir que el
déu, tan present en algunes parts de
les Elegies, no ha d'interpretar-se en cap sentit dogmàtic
religiós, ni mitològic: representa l'esperit de la vida total, i
si a vegades palesa certs trets d'Orfeu, també se li podrien adscriure
qualitats dionisíaques o apol·línies. És en aquesta
zona on la poesia tendeix a anar més enllà del llenguatge per
convertir-se en xifra unitària de l'esperit, com si cerqués
enfonsar-se en el misteri de la música, lluny de la voluntat discursiva
i prop d'aquell espai del silenci interior que reclama ésser
meravellosament sorprès per una gran felicitat còsmica. Amb
això no insinuo, de cap manera, una apologia de l'irracional considerat
com un element poètic lliure i pur. Sé molt bé que la
poesia sap que la follia té la seva lògica, i que aquesta pateix
algunes vegades d'alienació. Però Cassandra no té res a
veure amb tanoques automatismes onírics. A la llengua del poeta no pesen
bous morts. Conreada llengua. El cant em fa i em transforma.
Les següents notes no tracten
d'explicar una creació poètica: vindiquen només la
possibilitat que certes dades exteriors, signes i ràfegues contribueixen
en certa mesura
—458→
a posar en situació més accessible
un cant que sempre està entrant a la vida. Crec que cap poeta no pot
ésser el crític de la seva pròpia obra, perquè no
pot contemplar-la des de fora, des de les bastides de gel de l'anàlisi;
i la seva veritat profunda li ha estat donada no diré d'una
inspiració, ans d'una aspiració en la qual la veu
només col·labora. La voluntat
de l'arrel és: repetir el fruit per a enriquir la terra on roman
enfonsada. El cant d'Orfeu creava oïdes en la roca. La poesia emplena
allò que penetra: vessa dins l'entranya la missió de la
primavera, el pes de l'etern i la maduresa de l'astre. Tot amor vol la puresa
de la seva nuditat.
PRIMERA ELEGIA
A Joaquin Diez-Canedo. Concebudes les
Elegies per a ésser estructurades en quatre grups els temes fonamentals
dels quals havien de respondre als quatre elements còsmics
clàssics: Terra, Foc, Aigua i Aire, i a les quatre estacions de l'any,
el designi fou envaït per l'acompliment, i vaig deixar que l'esquema
previ, els motlles rígids, fossin rectificats per tal de poder rebre la
matèria viva de l'estat creador, inefablement servit, en aquest cas molt
més que en d'altres, per les Filles de la Memòria. D'allò
que donaven escollia, acceptant que una d'elles -la més silenciosa, i
d'una bellesa dolça i salvatge ensems- fes baixar el seu poal fins a la
deu més profunda i tragués a la llum aquella aigua adormida els
somnis de la qual enllacen el mite individual amb la fabulació de
l'esperit col·lectiu.
«M'allunyava de tu per sembrar-te
en mon ànima...». És a dir, m'allunyava de la terra per tal
de començar una mena d'èxode per les grans ciutats del
món, ciutats d'exili sempre: París, Bordeus, L'Havana,
Mèxic, Nova York, Washington, Roma, Atenes, Nàpols,
Florència, Venècia, etc. Mai en cap d'elles -hi hagi viscut dies
o anys- no he pogut desarrelar del meu esperit l'enyorança del camp, un
sentiment de provisionalitat forçada i d'inadaptació, de viure
voltat de desmesura i deshumanització; el sentiment que la realitat perd
la seva transcendència per excés d'una realitat falsa basada en
l'antagonisme entre la màquina, la cosa i els déus furiosos i les
rels de l'ésser autèntic.
Pel temps «del somrís
d'ametller de la meva mare» jo vivia a Sabadell. Malgrat els seus tres
mil telers, la ciutat era per a mi més camperola que industrial, i
recorrent els seus voltants de boscos i camps, els meus ulls d'infant, i
després d'adolescent, trobaren algunes de les imatges cabdals de la
naturalesa.
Encara que la Terra -en el moment de la
meva adolescència que fixa aquesta Primera Elegia- era per a mi una
—459→
certesa no posseïda, a través del seu espectacle jo
preguntava i m'interrogava, fascinat per l'instant; però, a
l'inrevés dels arbres que
sabien perquè recordaven, la meva
vida, ignorant del destí que podria estendre enllà de
l'àmbit bategant que seduïa els meus ulls oberts, experimentava
l'angoixa de la disponibilitat. Alguna vegada he dit que els meus ulls no
dormen mai. Allà i aleshores, nodria dir, vaig aprendre per primer cop a
tenir-los oberts. L'aprenentatge del món a penes havia començat.
Allò que hi havia encara d'infant en mi m'impedia d'establir els
llaços d'unió amb les coses eternes que venien de la terra, i
aquesta només podia ésser aconseguida per la seva missatgera:
l'aigua la pluja del cel. Era ella, doncs, la profunda, qui em fecundava des de
l'alçària i, a través de la meva mirada, es veia ella
mateixa com un somni més real que la seva pròpia realitat. Com en
un preludi, aquesta Elegia inicia els temes que s'aniran desenrotllant en les
altres: destí i amor, cel i terra, dolor i alegria, temps, ésser
i mort, celebració i crit, història i eternitat.
SEGONA ELEGIA
A la memòria de Pere Vives.
«Sóc el fill de la terra...». Vers manllevat d'un fragment
òrfic inscrit en una fulla d'or trobada en una tomba de Petelia
(Itàlia), lloc famós per haver estat un centre de l'orfisme.
És la més antiga de totes les que s'han trobat: data del segle
III o IV abans de la nostra era. La utilitat d'aquestes fulles consistia en el
fet que, amb elles, el mort disposava d'extractes de textos sagrats que
l'instruïen sobre la manera que havia de captenir-se durant el seu viatge
cap a l'altre món. Heus ací el text que es conserva:
A l'esquerra de l'Hades una font
trobaràs
prop de la qual s'alça un xiprer
blanc.
No t'apropis massa a la font;
però en trobaràs una altra, que
ve del Llac de la Memòria.
Ivarsosa flueix la seva aigua fresca i
té guardians.
Digues: «Sóc el fill de la terra
i del cel estrellat,
però el meu origen és celeste.
Doneu-me aviat a beure
de l'aigua fresca que fuig del Llac de la
Memòria».
I et donaran a beure aigua de la font
sagrada,
i tot d'una seràs el primer entre els
altres herois.
En una altra fulla, procedent de
Thurium, el fragment comença amb aquest impressionant vers:
Però des que l'esperit ha abandonat la
llum del dia...
—460→
Si en la Primera Elegia la realitat de
transcendència simbòlica es desprèn de les coses de la
naturalesa, en aquesta Elegia la realitat consisteix en l'experiència
del dolor i l'heroisme de l'home, en la història viscuda i endurada, en
el «bes fraternal». Però hom va més enllà. El
dolor tràgic és el punt de partença cap al descens als
reialmes de la Ploranera, és a dir, del dolor original dels homes en
llur condició de
perduta gente sense estrelles i sorda
al mormol de les aigües del record. La Ploranera no és solament la
guiadora a través del món de les ombres, d'on retorna sempre al
món de dalt: és, més encara, una gran encarnació de
la vida -o millor, de l'amor-, i per això la represento amb els
braços oberts i dos atributs de fertilitat. Si el descens té un
sentit òrfic, el camí del retorn és, evidentment, una
ascensió al real. No hi ha mort a l'esperit del poeta que, sense
girar-se, marxa devers els cants dels homes: i és per això que
l'ocell més ràpid i diminut del món, el colibrí,
dotat d'un cor molt voluminós, au quan es posa i insecte quan vola, pot
beure les imatges de la vida en els ulls oberts del poeta.
TERCERA ELEGIA
A Pere Calders. En
aquesta Elegia es fonen les meves experiències dels camps de
concentració d'Argelers i d'Agde. L'arbre condemnat -un auró
tendre- creixia al camp d'Agde, part dedins de les filferrades, com un refugiat
de la naturalesa que hagués estat dut allà per un error absurd.
Poc després d'haver-se omplert de refugiats el camp, l'arbre queda sense
fulles i sense branques, i l'endemà àdhuc el tronc havia
desaparegut, arrencat de la terra qui sap per quin furor humà o
incomprensible necessitat. Però a l'altra banda de la filferrada, molt a
prop, a ple camp, creixien altres arbres... Vivíem en el reialme de la
sarna i les llenties, a la riba del mar d'Homer, com he dit en un altre lloc,
referint-me al camp d'Argelers. El d'Agde es trobava a poca distància
del mar, i en dies clars hom podia veure, cap al Nord, la Sète del
Cementiri marí de Paul
Valéry.
En aquesta Elegia l'allau
al·lucinatòria envaeix la paraula en estat febril. Idees,
imatges, sentiments i crits hom diria que sorgeixen de l'exasperació
d'un vast esperit socialitzat per la tragèdia, no del jo emocional del
poeta. Passat, present i futur es mesclen i confonen per a formar un
tumultuós cabal que, malgrat tot, desemboca a l'esperança,
més enllà de «la caiguda dels cossos». El tema de
l'amor, que s'inicia en la part III, es desenrotllarà més
endavant, en la Cinquena Elegia. L'Amic era Pere Vives, present també en
la meva novel·la Crist de 200.000
braços.
—461→
Vàrem
estar junts a Agde durant tres mesos, fins que jo vaig sortir cap a la
llibertat i la vida i ell cap a la seva terrible mort: assassinat per
mitjà d'una injecció de gasolina al cor a la infermeria del camp
de concentració de Mauthausen, el 31 d'octubre de 1941.
La visió dels Dotze, amb
què acaba aquesta Elegia, està més a prop de l'esperit
simbòlic del poema d'Aleksandr Blok del mateix nom que dels dotze
apòstols de l'Evangeli.
QUARTA ELEGIA
A Roska i Pepe
Jungster. Els meus dies de tardor en el París de les primeres
setmanes de la Segona Guerra Mundial. La paraula roman fidel a l'esperit d'un
temps de destruccions, s'evadeix i s'esqueixa, perquè l'home no
és ni viu ni mort, però no vol ésser crucificat. Pot
acceptar, si, l'encadenament prometeic, i el parteratge de l'aurora, i una
tomba dins les aigües del Sena, d'on ressuscitarà amb paraules de
fertilitat.
CINQUENA ELEGIA
Aquesta Elegia pertany
a Anna. Entre la cançó de París i la de Roissy,
l'amor, «la veritat en un cos i en una ànima».
SISENA ELEGIA
A Hela. Paumanok
es el nom indi de Long Island. Tota la primera part de l'Elegia és una
resposta a
Marina, de T. S. Eliot, poema densulsiades i
disgregacions, espectres del passat i mort.
La segona part fou concebuda a
començaments del 1961, i és basada en una nota ràpida que
vaig escriure una nit en què la composició de certa part d'un
cant de
Màrsias i Adila se m'havia fet
dolorosament abrupta. De la realitat mítica del poema vaig abocar-me
-evadir-me- a la realitat immediata de la meva mà oberta sobre la taula,
després d'haver abandonat la innecessària ploma, i de la brusca
presència de la nit...
SETENA ELEGIA
A Stella Leuriardos. «Ajagut entre
conreus de silencis tolteques...». Els conreus -de moresc- s'estenen des
del Poble de Zoyatzingo fins als faldars del volcà Popocatepetl.
Itzpapàlotl era una deessa de l'antiga ciutat xiximeca de Cuauhtitlan,
situada al nord del llac de Texcoco, a la Vall de Mèxic. El seu nom
significa «papallona d'obsidiana».
—462→
Era un
ésser fantàstic eriçat de ganivets de pedra. Com a reina o
deessa mare s'apareixia a les tribus del desert sota un
mezquite (Prosopis juliflora), arbre que
s'assembla a l'acàcia, o asseguda damunt els «cactus
rodons». Segons un poema nàhuatl, s'alimentava amb cors de
cérvol i es convertia en cèrvola.
VUITENA ELEGIA
A Víctor Trapote. Apol·lo,
per tal de perseguir millor Dafne, es converteix finalment en aigua,
després d'haver passat per les metamorfosis de l'àngel i l'arbre,
a les quals es barreja el poeta. Però el déu, en lloc de
continuar la persecució
d'una dona, s'enfonsa completament en la
terra, convertit en acte genesíac total, i, ensems, de retorn als
orígens. El mar dansa -les collites futures de la terra fecundada.
NOVENA ELEGIA
A Liliana i Eduard
Gramberg. «... la blanca pedra dèlfica i el llantió
d'Egina...». Vaig cercar -i trobar- la pedra a Delfos: un tros de marbre
que vaig recollir en el temple d'Apol·lo, exactament a l'omphalos, on oficiava la Pítia. La llàntia vaig
trobar-la, sense cercar-la, a l'illa sarònica. A un costat de la sendera
que mena del llogarret d'Aghia Marina al cim on s'escampen les runes d'un
temple que s'alçà en honor d'Afaia, a l'ombra d'una olivera, una
dona tenia exposada la seva mercaderia a terra, sobre un sac brut: galindaines,
terrissa disgraciosa, la màscara d'Agamèmnon que es troba a totes
les botigues de curiositats d'Atenes; no res que m'abellís. Anava a
allunyar-me, quan la dona agafà quelcom del munt i, somrient, m'ho
mostrà, alçant-ho lentament.
Poso? vaig preguntar, també somrient.
Els dits de la seva mà esquerra, aixecada a l'altura del front, em
digueren el preu en dracmes de la llàntia d'argila daurada. Des del meu
retorn a Mèxic, ambdós objectes han estat damunt la meva taula de
treball, com dos oberts símbols vitals del meu esperit: la
llàntia afirmant la seva mil·lenària flama absent, i la
pedra suscitant la idea d'una obra de perfecta harmonia, filla de la
tensió i de la llum... Apol·lo i Dionisos! De llur unió
sorgí la plenitud del pensament grec.
Apol·lo representava a Delfos
l'esperit del dia i de la llum: a Dionisos pertanyien la nit, el misteri i el
somni. En influir-se recíprocament, el déu de la llum va perdre
la seva freda inaccessibilitat; Dionisos, per la seva banda va deixar
d'ésser el déu violent i estrany de Tràcia. A Delfos
s'efectua la síntesi d'aquests contraris, i gràcies a ella els
—463→
elements irracionals de l'home poden ésser canalitzats i
dirigits. Per a Plutarc, Apol·lo representa «allò que
veritablement existeix», allò que està més
enllà del temps i es manté estable, mentre que els altres
déus canvien. Així, Apol·lo no era la llum del sol,
sinó una claredat espiritual i eterna. I en aquest sentit
interpretà Plutarc l'estranya E (o Ei) llavorada a l'arquitrau del
temple del déu. Segons ell, aquest signe volia dir: «Tu
ets», curta frase que tant podia significar el començament d'una
fórmula reverencial del pelegrí que s'adreçava al
déu, com, per part d'aquest, una acceptació de l'home
potencialitzat per l'ésser, de l'home que
pujava a Delfos per a interrogar sobre el seu
destí, i més encara, per a sentir, com digué el
filòsof, que el déu era allò que cadascú feia amb
la seva pròpia soledat.
«Amb mi anava, a la dreta, pels
foscos molls de Patras...». Vius en la meva obra i en el meu esperit, meus
per arrelament mític i fraterns per identificació pregona,
Ulisses i Hölderlin m'han seguit tota la vida. Inevitable era, doncs, que
els sentís com presències inefables al meu costat en els moments
de petjar terra grega a hora foscant del dia 28 de setembre de 1961 (Aquell
matí havia pogut jo contemplar des del vaixell, en el mar Jònic,
l'illa d'Ulisses, Ítaca, gairebé confonent-se, en la llum
intensa, amb la de Cefalònia). Un enorme sol coral·lí
s'enfonsava ràpidament a les aigües del golf de Corint i, tot
d'una, la nit cobrí els molls, com si del cel hagués caigut una
gran lona. Un home sorgí de l'ombra i, sense dir un mot,
col·locà les nostres maletes dalt el seu carretó.
Hotel?, vaig preguntar. Encaminant-se cap a
una placeta on tres o quatre palmeres eren coltellades des de baix per la llum
d'uns fanals, l'home contestà:
Nai. Yes. Oui. Hotel Delfoi, Delphi,
Delphes... Una vegada més, una petita circumstància s'omplia
de sentit transcendent: em rebia la paraula del lloc on més anhelava
pujar a Grècia, no perquè
cregués que la llum dèlfica pogués donar un nou sentit a
la meva vida, sinó perquè pressentia que un sagrat prestigi antic
es convertiria per a mi, un dia, en la realitat interior de projectar un
testimoniatge d'afirmació única.
Ulisses és un mite que sempre
torna a la terra. Camperol. Mariner. Rei. Vagabund. Guerrer. Realitza l'ideal
de l'acció sense caure mai en el deliri de l'ambició de poder.
Sap que la seva llegenda el precedeix arreu, una llegenda de tumult, aventura i
ordre. No és que no sàpiga estar sol, però ens l'imaginem
sempre acompanyat: en amor, lluites i diàleg. A fi de comptes, és
el qui sempre30
se salva.
Una vegada, Ulisses es fingí
boig; Hölderlin ho estigué realment durant quaranta anys: des dels
trenta-tres fins als setanta-tres. En la seva joventut va creure que és
necessari demostrar que allò que cal exigir a tot sistema és
—464→
sens dubte possible per a l'estètica en la
intuïció intel·lectual, però, quant a
l'estètica, només ho és gràcies a una
aproximació infinita, com la del quadrat al cercle.
Els condeixebles de Hölderlin al
seminari de Tubinga, en recordar la fascinació que exercia en ells,
dirien més tard:«Semblava que Apol·lo entrés a la
sala»; i ell, poc abans d'ésser definitivament presa de la follia,
va escriure: «L'element poderós, el foc del cel i el silenci dels
homes... no han deixat de somoure'm, i, com hom diu, puc afirmar que
Apol·lo m'ha fulminat». Dos grans temes dominaran la seva obra:
l'anunci d'una nova era de l'home i la sublimació de les derrotes de la
seva vida irremeiablement solitària, llançada a un genial intent
d'eliminar el divorci entre la poesia i la vida. Grècia
representà per a Hölderlin no un passat meravellós al qual,
ple de nostàlgia, volia tornar espiritualment, sinó una
referència ideal que calia ultrapassar per tal que la vida dels homes
pogués anar de la raó a l'entusiasme. I sense que ningú
del seu temps l'escoltés, va cridar: «Vindran els teus homes,
naturalesa».
DESENA ELEGIA
A Ana Mairena.
«... és just que lligui Laia a la ràfega d'or...».
És a dir, incorporada la gossa morta a l'esperit de la poesia, entra a
la consciència del temps històric i del temps del poeta, i
cadascuna de les seves transformacions prové d'una dinàmica on la
vida i la mort s'engalzen no com dos contraris irreconciliables, sinó
amb la tensió del tràgic necessari. De la mateixa
consciència dual, crec, sorgeixen, a la part II del poema, la imatge del
fosc Sembrador (rememorativa del quadre de Van Gogh), la tornada
encara que és de nit (vers manllevat a
sant Joan de la Creu) i l'aparició final de la camperola Idàlia,
quotidianitat simbòlica de la lluna com a astre
eixorc i, ensems, personificació de la
fecunditat, expressada pels seus genolls esquitxats de la munyida. La
Constel·lació del Ca és l'última metamorfosi de
Laila, que s'ha convertit en un mite celeste que
també raja.
ONZENA ELEGIA
A Joan
Roura-Parella. De la mateixa manera que el poeta pot viure, adesiara, a la
casa que s'ha bastit al camp, així el seu esperit puja per la
«flor en espiral» del temps del seu alt exili gràvid de les
imatges cabdals que pot oposar als astres que ja no cerquen el destí en
el seu rostre. Però el destí només és una de les
formes de la vida que, en ésser invocada pel poeta des de l'ombra,
apareix sota la figura d'una amazona (contrapart de la
—465→
Ploranera
de la Segona Elegia) que traça, somrient, el seu «perfecte salt
alat», dessota el Gran Sí de la Constel·lació del
Trapezi. I és dintre el somrís de la vida on el poeta dansa
l'embriaguesa de la seva paraula que crea l'invisible nu de la seva
ànima. Al final, aquesta serà cantada pel poeta que
accepta, és a dir, que ha accedit a la
realitat de l'amor i la mort: la
caiguda que concep l'anhel de la terra...
CANÇÓ
A Vicente
Aleixandre. Voltat de la llum d'un dia real, el poeta allarga al
món que el volta la seva mà -oberta després d'haver deixat
caure a terra, com si l'hi sembrés, el capoll que conté una
crisàlide viva- i pronuncia el breu mot que resumeix ensems l'anhel i
mancança del segle: Pau. Ell té la seva, de pau, ara, al final
del seu cant: la joia madura que li pervé de la consciència
d'haver convertit la corba dels descensos en una ascensió que es detura
en tancar el cercle o cloure un cicle de la seva vida humana. Si en el primer
vers de les Elegies el poeta, sol amb ell mateix, afirma que s'hereta a les
muntanyes del seu cor, en acabar el profund periple constata
l'existència del vast
algú solidari que l'ha escoltat i
seguirà escoltant-lo en el temps, l'hereu auroral en la «tasca i
l'esperança» que sempre ha tingut al seu costat o en el seu
esperit. El poeta, aquí, ja ha comprès que estimar l'home
és l'única forma de poder arribar a convertir-se en el
germà d'ell mateix.
NOTA FINAL
Tots els epígrafs que consten en
aquestes Elegies han estat trets del meu poema
Màrsias i Adila.
—[466]→
—467→
Poemes del retorn
—468→
Neix el món dintre l'ull. Igual que el so en la corda,
tota imatge floreix o vibra d'existència
quan entra a la mirada sotjadora de l'ésser
i es desvetlla entre els símbols que hauran de celebrar-la
Agustí Bartra,
Ecce Homo.
Primera edició: Editorial San Juan, San Juan de Puerto Rico
[Barcelona], 1972.
La secció:
Cartell per als murs de la meva pàtria,
Mèxic, s. d. [1969].
—469→
Cartell per als murs de la meva
pàtria
Dempeus dintre el meu somni i ple
d'orígens, deixant que la nit cega pugi gresols de guix fins a les meves
temples,
oïdor vegetal de mes
herències,
sense pell geogràfica, voltat d'humils
cadires i latituds de llum,
vestit de raïms nous i de cargols
astrals,
ensello el bes de longitud d'exili,
i tot d'una el muntem, jo i l'àngel
-esperit de totes les finestres de ma vida,
bell de membrança de salze
somnàmbul, cabellera de rou i ales de palla i vesc-,
i anem com una vena d'airina dins el vent. A
sota, a l'altiplà, la nit mossega llavors furioses...
Ventós i clandestí de més
de deu mil nits,
ja volant deslligat de l'ofici tantàlic
del meu ull sobre el cor,
travesso, groc de pol·len,
els espais ressonants d'alfabets
metal·lúrgics del meu retorn ingràvid
d'oreneta forjada...
Que no volti l'enyor amb els seus lents
catúfols!
Que la nafra de l'ànima deixi de
fumejar com un poble a ranvespre!
Que s'adormi a ma llengua la baldufa del
verb!
Que mori el colibrí en la copa
invertida dels pallers!
Des de la nit, des de la sang i els ametllers
de la meva nostàlgia,
feixuc odre d'exili sobre esquena
d'esperes,
lleuger d'arrels i de ferrissos
pètals,
cap a tu volo, pàtria, amb ales
cereals,
i arribaré al teu ventre com una onada
de farina...
—470→
De nou l'octubre truca
amb gemegoses sínies i l'antic
crisantem
de nou se m'encabrita al cor un himne de
batalla,
de nou la mar s'abeura a la meva mà
dreta,
i s'encalla al meu front un record de
roderes
i em ve a besar la gola el teu últim
bedoll.
Perquè qui va del somni
al mite que bramula, i sols veu la rosa en el
foc,
cantarà la lloança del
món en l'esperit.
Des de la nit, des del voltor, des de
l'esponja i el clau negre,
dic la lloança encara: no et canto,
terra meva, amb llavi de destral,
ans sóc com la rosada sobre el pit del
colom
i, com un dia Gulliver amb la petita
flota,
agombolo a Ta Cara de revoltes escumes
les quilles dels meus mots que et van cercant
els ulls.
Núvia de les fornals, gerra de
boira.
Estrella oculta en els orris ventosos.
Llantió de coral, pa de
magnòlia.
Puntaire entre garbins i roges forques.
Llagut de son, esclop de sang al cel.
Serva dempeus de l'autumne d'ulls d'oli.
Ploma de neu, somriure de fonolls.
'Jaguda verge de suro romànic.
Cabellera de quars, esguard d'oliu.
Talaiot de llimones, oneig d'ordi.
Infinit nu de poma sobre el fred.
Alimara estival sota el tro mort.
Coll d'astronau i sines de
ceràmica.
Flor de penell i salina llaurada.
Pastora de ramats d'encluses blanques...
(Cor de joves, lluny)
Perquè som d'aquest món i creiem en l'aurora,
i hem sentit evangelis d'apòstols clandestins,
i en la nit l'espinguet de la immensa tenora
que convoca els germans i la forja dels brins,
diguem el sí unànime...
—471→
Fornera de dolcíssima cintura.
Paitida de mató, llesca de sol.
Falcó de vol invers, per mirar els
astres.
Caputxa de mestral, peus de llebeig.
Riallada d'arròs, braços
d'arrop.
Vinya de sexe entre cuixes
talàssiques.
Gavina vertical, rosa de llana.
Poalanca que plora aigües absents.
Bes inventat als turmells de la mar.
Gàbia que esbategues vers
l'ocell.
Primala de la nit, herba de lluna.
Aigua que cantes, terra que somiques.
Dansa d'avet davant el cor de l'alba.
Armadura de vels, insomne foc.
Alta mare de gest al·luvial.
Malucs de barca, ventre de corona.
Fogassa ritual, bressol d'aram.
Àngel de solitud vestit de
bòbila.
Llibertat d'airecel, rella de plata.
Pedra d'espai i llet vertiginosa...
(Cor de joves, més a prop)
Diguem el mot que esventa
temor de fullaraca i de pútrid verí.
Tan malalts de claror com sans d'ombra calenta,
entrem dintre les messes que colltorcen el sí.
Dins el llampec sentim les alarmes eternes
que un dia, dalt els cims, tocà Joan Alom,
i entre el buit i l'allau, coronats de lluernes,
atuïm l'espantall que marxa amb peus de plom.
Quan la corol·la inclina pes d'abella a la terra,
nosaltres ascendim del més nocturn esclat-
a les nostres espatlles l'esperança s'aferra
i vessa a l'horitzó una èpica de blat.
Si heretàrem dels pares la més fonda ferida,
amb joncs solars llevem l'arruga dels arenys.
Eternitat dels passos damunt de l'herba humida:
homes i meteors faran la vida prenys!
—472→
Cançó de la noia de la
llàntia
Vaig de nit i amb boira freda,
sola de mi!
Ve un bramul de la carena
que em fa estremir.
M'acompanya una ombra dreta,
alta de mi!
Qui ha penjat a ma tristesa
un esquellí?
Camino amb l'ànima trèmula,
fulla de mi!
Mes duc la llàntia eterna
de l'etern sí.
La tossa del Minotaure
és al camí...
M'esbadio enlaire, enlaire,
trena de mi
Cavalco el bes balmat,
velocíssim genet sobre els eixams del
cant,
torsimany de ma boca
entre el crit dels ocells del fred i la fulla
perenne de la mar,
jove de mel antiga i cremat de rosella.
Jo, redreçat hipocamp en les boires
del meu segle,
orfe de la ginesta i la sacra olivera,
amb resplendor d'avellanes al rostre
i espigues tatuades entorn de ma cintura,
no sóc pas el record ans
l'herència dreta de l'incendi,
el qui exhuma dels fems l'immortal
rossinyol
i troba la difícil agulla en el
paller,
la gla de l'esperança a l'ull de la
sardana...
No sé si torno, pàtria, de
malastrucs minvants
o m'empenyen la sang vernals creixents.
M'he fet un nom de font. Sóc un vent i
una espera
de cabdell a ta falda,
la formiga d'argent perduda al laberint dels
teus cabells,
sóc el so d'esquellinc que
l'esquinçava, a Alins,
—473→
el meu son de soldat de sarnoses
estrelles,
el qui eixí a l'exili per les altes
portes d'avets,
aromat de resina i cec de neus,
i aviat va trobar el Dolor -als arenys,
coronat de filferro-
que de nit li llegia una obra de llampecs i de
rosada...
Et faig saber, encara que deus tenir-ne
esment,
que els jornalers de l'alba ja són als
camps novals
amb llurs eines brilloses i secretes,
que les verges somien, altre cop, amb
infants
de testes de pa d'or i ales de vi,
que es desperta la fada coberta de
rellotges
i que entre les espigues i el martell
lluminós de nou s'alçarà l'àgora,
Et faig saber, oh pàtria,
que fendeixo i travesso l'enyorança i
la fúria
amb trèmules parpelles de flor
cega,
cercant el segador que dorm cobert
d'ocells
i saltant de la fulla a la
història...
Dóna, pàtria, un dia de roses
esfullades
a ma freda bandera
i arrenca de la fosca el
sol-falcó!
Blau enyorat, Catalunya en el cel,
embolcalla els records que duc com hostes de
fum i sal pètria
o com l'empremta fòssil d'un roig peu
de gavina
impresa al cor,
tria'm ja el mur, la pàgina de
terra
dreta
on vull deixar fermança,
amb messes a la boca i besos a les mans,
no de les amples cendres,
ni del colom foradat de la pau,
ni de les llunes de calç de la
mort,
ni dels anys bornis,
ni de la verda lletra a la picota,
ans de les llances que oculta el
fullatge,
de l'aigua,
com una ala dintre la gerra,
dels peus del poble, el pa, l'aurora, la
semença...
(Pels grans aires arriba la nova
Cançó antiga)
—474→
-Tot sol passaràs la vetlla,
bord funeral?
Tot sol passaràs la vetlla,
belitre igual?
-Així voldria passar-la,
veu, ressonant.
-Així voldria passar-la,
valga'm Déu val!
-Qui tens, doncs, per companyia,
sorge banal?
-Qui tens, doncs, per companyia,
escriba igual?
-El poeta de veu viva,
que odio tant;
el poeta de veu viva,
valga'm Déu val!
-Per què li tens tanta enveja,
xuclat i calb?
Per què li tens tanta enveja,
pobre gripau?
-Perquè el seu dolor i exili,
valga'm Déu val!,
perquè el seu dolor i exili
el fan més alt.
-Vas vestit d'antologies
i de missals.
Vas vestit d'antologies
i de forats.
-I com has tornat, tot d'una,
veu triomfant?
I com has tornat, tot d'una,
dalt de cavall?
-De l'esperit i la terra
no me n'he -anat.
De l'esperit i la terra
de llibertat.
—475→
-Què és això que et surt del cap,
tan rutilant?
Què és això que et surt del cap,
valga'm Déu val?
-És la gran llum d'esperança
que es va acostant.
És la gran llum d'esperança
del vent total.
-Què és això que t'ix pels ulls,
valga'm Déu val?
Què és això que t'ix pels ulls
i espanta tant?
-Són les llàgrimes armades
del meu passat.
Són les llàgrimes armades
que venceran.
-Què és això que t'ix dels llavis,
valga'm Déu val?
Què és això que t'ix dels llavis
amb tant d'esclat?
-És allò que tu pensaves
tenir fermat.
És allò que tu pensaves
haver colgat.
-Toquen hores, toquen hores,
valga'm Déu val!
Toquen hores, toquen hores
i canta el gall!
-Canta el gall i tu emmudeixes,
ca deslleial.
Canta el gall i tu emmudeixes
al camí ral.
-El teu blanc cavall renilla,
valga'm Déu val!
El teu blanc cavall renilla
pel vent alat.
—476→
-L'estrella vindicativa
brilla a ma faç.
L'estrella vindicativa
en terra i mar.
No veus el branc de pollancre
que alça el meu braç?
No veus el branc de pollancre
que et blegarà?
Ja em poso ma capa d'alba
que em fa immortal.
Ja em poso ma capa d'alba
i empunyo el cant...
Galopo cardinal,
vinclant geometries aclofades sota els focs
freds d'Europa,
esvelt de gebres
dins els àmbits blavosos d'Errant sense
riberes,
endut pel mateix vent, les mateixes onades,
els mateixos dolls d'or
que, des d'Istar, es desfan a les platges del
dret honor de l'home,
lliure del meu silenci de seca mareselva,
expectant com la fulla davant de l'arribada de
la brisa,
i furtiu amb l'Estrella de l'Aliança
nova
i les prerrogatives de l'ombra de la vela
sobre els esculls del somni no creat!
Retorn! Retorn! Retorn amb el xiscle augural
del falcó que s'estimba damunt la roja roca pública,
davant la son de les vocals sadolles que jeuen
sota els pòrtics!
M'han dit fosca l'estrofa d'escorxat,
com si les meves hores s'adornessin amb
tumbagues de vori
per tal d'aixecar espills davant d'altres
espills!
Vivia de graons i tot ple de talaies,
espòs de la nuesa que brillava semblant
a un naixement de vela.
Amor! Amor! Amor, alimara al tossal,
solell a la congesta i obaga a l'erma duna. Oh
Amor,
el mateix vent,
les mateixes onades,
—477→
els mateixos dolls d'or,
i el mateix home en el cant de la mar sense
derrotes,
el mateix home arreu entre les xarxes i
l'astre d'anís,
Mestre de l'Esparver en sa tristesa
d'ales,
arbre ferri del poble,
sempre l'home darrera l'aigua, el pa,
l'esperança
que no em deixa plorar perquè té
més amplada que el dolor,
perquè és el mur, la pedra sobre
pedra,
el tro a la gatzoneta a dintre dels
timbals,
el gessamí que allibera els
parracs,
el fidelíssim Mestre de la Pedra
Foguera que sempre puja amb mi
a les altes bastides del meu pit, des d'on
l'obrer vermell
del meu cor
et canta, Catalunya meva!
Catalunya
en la terra,
en l'anell
i en foc.
(...endarrera aquesta gent!)
Catalunya
bressol de neu,
serpent de ginesta,
mare profunda,
somni d'Ibèria...
(...endarrera aquesta gent!)
Catalunya
amb un ram
de penells
al pit,
i farina
de lluernes
als turmells,
i oriols
a les temples,
i vi solar
a les galtes...
(...endarrera... endarrera...
ja se m'entén!)
—478→
Catalunya
xiulant zels
de daina,
trencant
les canyes negres...
(I endarrera aquesta gent...)
(Cor de joves, molt a prop)
No ets covarda, pàtria, ni vella, ni salvatge,
i no irem nord enllà,
ni en cap ponent tristíssim no negarem sa imatge
mentre esca i astre brillin dins l'enconcada mà.
Diguem si a la terra, lluny de les pedres castes,
de la borda figuera i del bèl·lic estoc.
No alcem els ulls devers les despoblades astes,
perquè la nostra força vindrà sense
Moloc.
No ens inclinem davant de les olles obeses,
ni esquitxem el foc blau amb cacofònic salm.
Diguem sí a l'amor de florides il·leses.
Que no follin els trèvols els gossos de napalm!
No hi ha pau en la por de llarguíssima bava.
Hem viscut sota l'urpa immòbil dels hiverns,
i hem vist la vida en una noia de cara blava
que dansava sa argila entre remors de verns,
i hem alçat rams d'arrels fins a l'astral cintura
de la nit arrancada de les més dures sals,
i niaren els besos en la nostra estatura,
i la joia, talment roba estesa als ravals,
ens entrà al sol dels pits com una fresca ploma.
Oh pau, i pau, i pau de paral·leles mels!
Pau nova, que t'atures, com una roja poma,
a l'ombra on enfilem gentilicis estels.
Passat mort: l'idiota que aplaudia les mosques.
No acarreren la història els gegants sinó els
gnoms
guardians dels tresors de les entranyes fosques.
La pesca bategant surt de la xarxa amb ploms.
Transmutarem en bes i pa l'esquerpa oda,
durem a les estepes els ulls quiets dels llacs
i, místics aurorals de la falç i la roda,
abolirem tots junts el llegat dels bivacs...
Els fills del poble som, la innumerable espiga
entre les neus i el mar, els veloços correus.
De mà a mà, la terra: del cim a la formiga,
—479→
del pètal infinit a les maternes deus...
Hi ha molts esments de vida i noves d'esperança
que passen d'una boca al secret dels pistils,
d'un sometent de vímets a una flama que dansa,
d'un silenci d'estàtua a un xiscle de marfils.
Greus són els mots, i justos, devora les llanternes.
S'esparraca l'aroma dels mortuoris nards.
S'enterra dins el blat l'àngel de les tavernes
i la rosella assalta la cintra de les llars.
Toquen el verd infant mil anys de tarongina.
Som: Joan vestit d'algues, Pere habitat de vent,
Ramon brillant d'escata, Manel que el foc inclina,
Guillem besat de fum, Toni d'ulls de forment,
Miquel barba d'estam i altra gent veritable
de magnitud diürna i alçada de lilàs,
tots ells de cor sonor i d'esperança arable,
homes de foc i escuma i miraclers del braç...
Ja comencem a néixer al vent que s'arremora:
perquè el nou dia obre les parpelles i el cant,
perquè som d'aquest món carn de sol triomfant,
perquè som d'aquest món i ens forgem en
l'aurora...
Coda
El mur! Els murs! El mur on deixo el meu
edicte
amb paraules que són de ningú i
de tothom!
Agustí m'anomenen, és Bartra el
meu cognom,
criatura del llamp i de l'espera invicta.
Invisible i sabut, torno com oreneta
d'espines i cristall. Oh deixa'm que,
lleuger,
em posi, Catalunya, a la teva mà
dreta
i m'hi adormi, tranquil, amb bruit d'ala i
carrer!
Mèxic, D. F. gener
1969.
—480→
Darrera lluna d'exili
D'un cel de morta lluna he baixat -blanc de suors
nostàlgiques
el meu cor llenyataire-:
dret paracaigudista sostingut com pol·len
amorós
per la immensa corol·la del coratge de l'ànima,
i de bocaterrosa, entre les cames blaves del serral assegut,
mormolejo a l'alada que baixa vers els meus ulls:
«Digues-me, aurora de claror tota esquinçada de
naixença,
¿ja s'ha fos doncs el rou dels astres de l'espera,
i aviat somriuran els rostres dels pujols,
i el matí llegirà la meva gola d'ona popular?
Oh alba, torna'm l'ombra que m'ha estat esperant,
núbil i anònima,
i ajeu damunt els blats l'hoste vermell de la nova bandera,
ara que sento damunt de l'esquena el brusc pes bategant de la
gavina heràldica,
i escolto el xiscle dels camins de la meva infantesa que
tornen al meu rostre
i el descens dringadís del meu àngel de les
finestres!».
M'arriba, amb son aroma, l'oidà dels ametllers,
dels arbres meus en la dilecció dolorosa del cor
on l'exili ha bressat el ponent dels lliberts.
Oh terra, terra natal que em saludes amb l'olor de la llum,
fes-me invicte l'enyor
com un somrís de cec a una jove campana,
i no deixis que els anys o el feble sentiment
m'investeixin de molsa claudicant,
ni que els rius de la neu se m'enduguin amb llot
les meves flors de bronze subversiu!
—481→
¿Qui, en mi, déus!, m'aixeca? ¿D'on trec
la voluntat del gimnasta
que transforma sa força en l'ala gegantina que
l'alça com un vent
i el deixa caure, al límit de l'impuls, com un fruit,
quan el cor ja no endura l'empenta de la sang,
adormit brollador a mes oïdes?
Oh terra, t'ho diré: era gran
un exili en la certesa
titànica del foc i de la llengua auroral de la
pàtria,
salvats en llur designi d'oreneta i orígens!
Destí d'home, oh terra! M'escalfes amb ocells la meva
empremta antiga,
veig córrer els teus pits grisos com cérvols de
tristesa
i esbarries, al cel, estrofes de bandades.
No diguis res als salzes,
no ordenis al pollanc
que dugui tremolors a l'estrella de mel que brilla sobre els
pans
que està coent l'aurora;
allunya dels meus peus els avis de la boira,
però fes-me voltar de bous sadolls de pastura d'arc
iris
i torna'm aquella aigua que vaig deixar ferida,
oh Mare!
¿Per què, a l'ombra dels Quatre Cavalls,
vaig començar a filar els mots de l'esperança
amb l'escorça del dies
i a maridar terra i món dins el cant?
L'afany del verb no trenava la joia: només era rescat
de l'Estrella a la llinda del futur,
d'on caurien del mite les dures cicatrius
i les hores vindrien com bessones onades exactes en el bot i
en la salina túnica,
oh Mare, terra meva!
Et diré la lloança en el retrobament, entre la
joventut de les acàcies...