| ... ¿No em senties cantar per la tarda deserta, que
moria voltada de pins? | | | | Separant ombres i llunes, jo la cercava. | | | | Oh, la cercava fugint de les nits àrides, de les hores
amb ulls de camps entenebrits, dels llargs genets del fum, dels petons grocs
que esperen en carrers solitaris i de les taules de pi amb flors; d'oli barat.
| | | | Jo la cercava, cantant sol, lluminosament sol, alat i secret,
la cercava i fugia com un riu que viatja amb la mort d'una poma. | | | | La torre del rellotge amagava les mares tranquil·les de
la nit, la cendra i el bronze... | | | | . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . | | | | Jo. Tu. Et portava un amor de corol·les i de llampec
submís, oh criatura inefable! | | | | El meu passat era un lent naufragi entre murs blancs. | | | | Veure't fou oblidar els ocells dels telers, sentir les
cabellores adormides del foc, cobrir de noves falçs l'esquena del
suburbi, posar un crit lacustre a la boca del gas. | | | | A totes les finestres naixien mans felices. | | | | . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . | | | | Em desconeixes la veu, Amic. | | | | Deixa que encara recordi sentors de violeta i de platja
nocturna. | | | | Deixa'm destruir les meves últimes veles. | | | | Tu | | | | sempre desitges que et confirmi que la vida | | | | és una poesia d'àngels obscurs.
| | | | . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . | | | | Oh, cal que parli a tots | | | | de l'illa on la llum és un pa
definitiu! | | | | Cant d'albes! | | | | Visió de la sang alçada en nous altars: | | | | fugia de la nit dels noms per arbres d'ungles i creus
d'ocells. | | | | És la vostra sang, homes: la tocaren tombes buides, la
seguien fonts i relles. | | |
—502→
| | És la nostra sang, germans: cerca una pau d'aigua
corba i d'enclusa sembrada... | | |
|
| Oh sang: encara les tardes, en algun lloc, s'asseuen, com
donzelles cansades, entre el mar i la muntanya. | | | | ¿I què importa, què importa encara si
pregunto: | | | | en quin lloc, quan, digueu-me, nit, astres i flors que viviu
als jardins de les ombres negades, digueu-me on trobaré la boca
endolada...? | | | | ¿I què importa, també, que la meva veu
sigui colèrica contra la solitud dels sonets i de la rosa dura? | | | | . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . | | | | Gavina que em fas posar de cara a l'infinit: | | | | no hi ha fulles vives als peus del matí | | | | ni cant de rius dintre els meus ulls. | | |
|
| En veritat et dic | | | | que l'aliança entre el cel i les suaus elegies ha
estat abolida per l'autoritat del vent negre i que els sorrals promulguen de
nou les lleis nòmades. | | | | En veritat et dic | | | | que a les tenebres de l'esperit hi ha una remor de terra
vençuda... | | | | ¿Per què detures el teu vol | | | | com un símbol insultant? | | |
|
| Vés-te'n! Ni l'arbre esfullat ni la meva espatlla no
et podrien oferir cap falç. | | | | ¿Quantes ànimes armades d'amor hi ha esperant
assegudes als bivacs? | | | | És lluny el temps en què la bondat acampava
sota els meus ulls i la mar perdia síl·labes ran dels meus peus.
| | | | Passaven mots sanglotants, dissolts, impalpables, amb brins
de somni i record: | | | | els ventejats tamarius, | | | | la barca nupcial, | | | | les illes sonores, | | | | el bauprès dins la boira... | | | | La mar i els carrers tenien una residència fixa i
ningú no sabia que la mort era aquell peix sec damunt les roques, encara
bevent sol... | | |
|
| Ai gavina, sal i somni antic: | | | | la teva ombra caiguda entre les latrines i el teu xiscle
entre les banderoles esquinçades | | | | m'indueixen a una follia d'eternitat! | | | | Vés a estendre la teva glòria pels litorals
| | | | mentre la meva funda pobles d'imatges entre les xaboles i
cerca l'esperança entre la palla podrida dels jaços! | | |
—503→
| | . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . | | | | Clamors de mans juntes, | | | | dits que sofreixen la llunyania de les testes dels infants i
les tiges de les flors, | | | | i la força del dia esclatant entorn d'ells, | | | | voltant-los | | | | com una bandera descolorida! | | |
|
| (L'hora nova és severa de mots, | | | | les abolides pregàries ploren els fràgils amors
d'ahir. | | | | Ja arriben els guaites de l'argentada estrella. | | | | Oh fill de l'home: | | | | no hi ha cant de cigne al costat de | | | | les greus virtuts que volen fer del
món un gran Tu.) | | | | . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . | | | | Evasió. | | | | Què cerco i on sóc? | | | | Més que davant la llum i l'aigua, | | | | els ploro davant el noble origen dels arbres. | | | | La vostra sang i caiguda -oh camarades, oh encesos infants
tràgics!- | | | | preparen temps i país a la Cançó. | | | | No hi ha res que mati tant com una tomba amb llosa de marbre
i nom, | | | | però l'aigua vernal és una anunciació a
l'oïda de la terra | | | | mentre la vostra mort continua entre el terror de les
flors... | | |
|
CANT DE MÀRSIAS |
| En mi canta la sang, l'esperit de ma saba! | | | | Oh gran migdia, pàtria! Oh gran sol de perills! | | | | El passat reverdeix i el futur es desclava | | | | del gran himne divers que entonen els seus fills. | | |
|
| En mi s'alça la gesta de l'eterna paraula | | | | que crepita en la creu dels teus agònics vents. | | | | Duc braços de cançó fins al cor de la
faula | | | | i al llavi de l'oreig sembro un or de forments. | | |
|
| Aquí canto -dins l'aire que lentament murmura, | | | | sota la banca on vara l'estrella del matí, | | | | voltat de la rialla serena de l'altura- | | | | el cant vers on s'afua l'arada del destí. | | |
|
| Aixeco el cant dels cants, el meu vast crit d'imatges! | | | | Tota la meva gent, filla de mar i sol, | | | | la lluminosa roda dels seus cíclics llinatges, | | | | giravolta amb un ritme de gran ala i bressol. | | |
|
| Expandeixo una veu que amb el llampec es trena | | | | i que va de l'escuma fins al cor dels avets. | | | | Fabulós, m'abandono al gènesi que alena | | | | dintre la terra exànime assetjada de freds. | | |
|
| Deixa que exalci, pàtria, la teva sang fullosa | | | | que pels solcs i pels astres tenaços perllonguem!
| | | | Tu solcares les mars amb la proa olorosa, | | | | oh filla radiant d'una èpica de rem! | | |
|
| Els teus cims vigilaven les marítimes marxes, | | | | s'adormien gronxats per un ritme de pals, | | | | i baixaven vers somnis de collites i xarxes | | | | els besos llegendaris de tes verges destrals. | | |
|
—505→
|
| Et veig encara, augusta, en ta passada glòria, | | | | talment com una garba voltada de guerrers, | | | | i encara dins meu s'inflen les veles de ta història
| | | | amb plenitud materna i blancor d'ametllers. | | |
|
| Rossa núbil dels blats i matrona llatina | | | | que portaves per túnica claror de solixents: | | | | dessota la teva ombra encara avui germina | | | | el nostre immortal somni d'arcs iris i sements. | | |
|
| Amunt! Plantada al cor tremola la bandera | | | | on esclaten ginesta i roses de garbí. | | | | Camino devers segles de coloms i olivera | | | | guiat per un traüt de cascos i clarí. | | |
|
| El meu front és ungit pels sols de la batalla | | | | i m'han fregat les fones de molsa de la mort. | | | | M'abelleix jeure a l'herba i mirar el cel que calla | | | | quan la natura estén son braç de
pol·len d'or. | | |
|
| Pàtria, et sento al cor com una dansa d'ona | | | | i una immensa alegria de terra verda als ulls. | | | | Ara ets lluny de garlanda i florida corona, | | | | com la mar dorms feixuga entre negres esculls. | | |
|
| Amunt! Una ombra d'àguiles a la plana s'atura, | | | | la llum del dia esmola la llarga falç del riu, | | | | a l'ànima se'm gronxa una visió pura | | | | on s'ajunten el foc, la neu i el tamariu. | | |
|
| Les formes cabdals s'alcen! De l'estrella més alta
| | | | neix la primera síl·laba que desborda el nou
cant. | | | | Oh visió d'orígens! L'eternitat assalta | | | | cada mot dels meus llavis, cerca asil en l'instant. | | |
|
| Sento l'estremiment de les profundes cendres | | | | assaonar la gràcia dels moviments tranquils | | | | de les altes donzelles que escolten llurs sangs tendres
| | | | amb tristesa d'arrel i joia de pistils. | | |
|
| Veig robustes parelles lliurades a l'idil·li | | | | secular de llurs cossos de tel·lúric estel:
| | | | el desig que els ajunta és un encès navili
| | | | que s'enfonsa voltat d'un silenci de gel. | | |
|
| Veig el gall d'or del sol pujar pels molls cordatges, | | | | l'atzavara, al matí, tota brillant de rou, | | | | ombres d'immòbils núvols damunt de grocs
herbatges, | | | | el crepuscle agafant-se a les banyes d'un bou... | | |
|
—506→
|
| I ve el temps en què l'aire està armat de
defensa, | | | | i els crits tenen un so com de martell d'atzur, | | | | i a les altes banderes hi ha una llum tan intensa | | | | que tots els cors entenen que el foc és el futur...
| | |
|
| Oh germans! L'aspra mort bruscament us tatua | | | | espigues de silenci, fondes roses de freds. | | | | Els ocells del món entren a la vostra sang nua | | | | que vigila, desperta, pels eterns parapets. | | |
|
| Sereu una rialla florida de roselles | | | | quan els rius es desvetllin vora el blat fet altars, | | | | quan ran de cada proa la pau de les estrelles | | | | canti la vostra glòria de sílex i
lilàs. | | |
|
| Fins que el vent esdevingui una espasa sagrada, | | | | fins que als graners s'apilin els astres més
distants, | | | | fins que tot amor sigui un niu d'aigua daurada, | | | | fins que a totes les boques s'encenguin sols i cants...
| | |
|
|
CANTO ADILA... |
| Canto Adila. El seu nom d'or i atzar s'anuncia, | | | | en el cor de mes nits, com una illa de sol | | | | voltada d'una verda garlanda d'alegria. | | | | I, damunt, els ocells, el misteriós vol | | | | de les paraules pures, de cel embriagades, | | | | saluden el silenci d'altes veles plegades | | | | que espera la gran ràfega que s'endurà
l'estol. | | |
|
| De ma cançó vermella és la blanca
vedruna, | | | | mon ànima la crida amb desterrada fam. | | | | L'ala del meu destí -entre tant somni i runa!- | | | | per ella s'estendrà feta espigues i ram. | | | | Va com feixuga d'ombres de barques i oliveres, | | | | el futur ha fet d'ella una àmfora d'esperes | | | | i clavà a sa cintura una rosa d'aram... | | |
|
| Brilla al seu rostre encara, incerta, l'alba antiga | | | | que va sembrar de porpra l'epitalami als cims. | | | | Però l'aire és amarg, tota lluna enemiga | | | | i la soledat penja al seu flanc freds raïms. | | | | Invisibles, voltant-la, les profundes esclaves | | |
—507→
| | de la llum van teixint, amb les seves mans blaves, | | | | les hores que la guarden de sanglots i estalzims. | | |
|
| Canto Adila. La corba el mateix cruel astre | | | | que penetra el meu front amb designis de port | | | | i m'allunya per sempre de l'irreal desastre | | | | d'alçar sobre l'escuma columnes de record. | | | | Ja s'instal·la al meu verb, encesa, sa
presència, | | | | ja cauen de l'espera els fruits secs de l'absència
| | | | i als meus llavis esclata el mot contra la mort. | | |
|
| Com un guerrer diàfan de llàgrima i ginesta
| | | | -captiu de tan alt somni que ja s'encén en crit- | | | | devers tu baixo, Adila, absoluta requesta | | | | que em sotges des del fons de ma lliberta nit. | | | | Estalvia'm l'escut, oh terrestre aliada!, | | | | decanta novament la revolta ventada | | | | que gronxa l'univers al bressol del meu pit... | | |
|
|
COS D'ADILA |
I.
Amor
| | Son crit de verge ha mort entre troncs de silenci!
| | | | Sent una ombra de fulla adormida al seu front. | | | | Oh, que el foc que li daura els parpres la defensi | | | | de tot obscur sanglot! Evasió del món | | | | -oh, ritme cec del cos, música de la forma!- | | | | dins el total panteix d'estrella del seu flanc, | | | | dins l'oblit i aliança amb l'alegria enorme | | | | de la destral que ascla la seva sang... | | |
|
II.
Nuesa |
| Jove llum del seu cos! Alba d'ella mateixa | | | | en la pura nuesa on ha trobat asil | | | | (Ell també cridaria! Oh, dolçament es
queixa | | | | son adàmic desig...!), interminable fil | | | | d'un somni de bellesa que la seva mirada | | | | cabdella lentament: la diàfana mort | | | | del dia, de l'instant, en la corba encantada | | | | de les sines, el ventre com una lluna d'or, | | | | la fuga d'arpó i roses que retenen les cames...
| | |
|
—508→
|
| I de nou a sa sang brilla l'astre vermell, | | | | i se sent davallar com un gran vent de flames | | | | -ja estrany al seu nou crit que enterra en el cabell | | | | esbadiat d'Adila-, i plana, i cau, i plana, | | | | i finalment detura son vol zodiacal | | | | i neix l'arc del seu cos i un brandeig de campana, | | | | i entra en ella talment una boira auroral... | | |
|
| I quan dels dos silencis comença l'ardent sega,
| | | | sota el tàlem d'un cel de daurats escorrims, | | | | la desfeta divina de ritme i bes gemega, | | | | amb l'immòbil i blanc assentiment dels cims...
| | |
|
|
|
RITUAL DEL DESCENS |
(fragment)
| ADILA
| | Ai, no voldria creure en ton silenci d'urna, | | | | ni en els immòbils nius per on fugi ta sang, | | | | ni en la vela de fred que s'alça, taciturna, | | | | per damunt del teu cos de gira-sols i fang! | | | | Però t'han mort per sempre! Ta veu enamorada | | | | del cel i les espigues gemega com un riu. | | | | T'han mort per sempre, Màrsias, columna de rosada
| | | | sobre una terra folla de corones i estiu. | | | | I no sé com plorar-te! Ai, cerco per les dunes | | | | de la meva tristesa el sanglot de la mar! | | | | Cel negre dels meus ulls! Penja-hi moltes llunes, | | | | cor meu, oh pura nit!, per fer-lo menys avar... | | | | . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . | | | | M'has deixat com una aigua atònita d'arcs iris, | | | | oh vast pare profund d'una vida de cants | | | | que ressona dins meu amb batec de martiris | | | | i dóna a l'aire un ritme de palmes triomfants! | | | | Oh com plorar-te, Màrsias, si somous mes entranyes
| | | | amb la càlida joia d'un futur de tots dos, | | | | si planyo les maternes corbes de les muntanyes | | | | i els teus ulls, en ma carn, obren noves clarors? | | | | De vida i desconhort, Màrsias, vaig curulla. | | | | Sóc ensems terra seca i despertar de font. | | | | Sovint em posseeix com una por de fulla | | | | que tremola dins l'ombra d'una arcada de pont... | | | | Acomiado nits i tot atzar respiro, | | |
—509→
| | diàfana de somnis, mon ésser contra el vent.
| | | | M'escolto... Submergida en mon batec, deliro, | | | | molt pròxima i llunyana del meu secret turment. | | | | I véns com el silenci de l'estrella més alta,
| | | | ignorant el teu propi somriure de refús | | | | a una nit estrangera que amb sa foscor t'exalta, | | | | i jo alzino els meus braços -tan immensament nus!-,
| | | | i torno, per a tu, a ser boca infinita, | | | | fonda mar de desig voltant esculls vermells... | | | | Però al cim de l'horror la meva sang crepita, | | | | encara que un bes d'aigua m'afeixugui els cabells. | | | | El vent no em vencerà! Un nou cor en mi pesa! | | | | Oh bategant abisme de tanta espera las! | | | | La crida del meu cos en mon ànima resa. | | | | Quina abrupta distància s'estén de
braç a braç! | | | | I un altre cop els alço! L'alba! L'ocell de l'alba
| | | | ja s'hi posa... Oh, sento ses ales sobre el pit, | | | | encara tremoloses de la tenebra balba, | | | | esclaves de silenci i d'incògnita nit. | | | | Alt presagi del dia! En mi la llum s'arrela | | | | i estén les seves branques pels boirosos camins.
| | | | El cant de l'univers lentament es desgela | | | | a les valls de mon ànima... Quin tumult de destins
| | | | la teva mort suscita! La vasta llum feixuga | | | | s'abraça al meu dolor. Baixem! La plana d'or | | | | pensa en la teva torxa... Màrsias, l'alba en fuga
| | | | m'abandona... L'ocell... | | |
| EL MAR
| | ...s'ha posat al teu cor! | | |
| LA TERRA
| | Baixa, Màrsias, baixa! Dorm... Reposa... Decanta
| | | | amb el teu cos feixuc una alba promissòria. | | | | Dorm! La mort no existeix. Tota caiguda canta | | | | -dorm!- l'ànima que puja... | | |
| EL MAR
| LA TERRA
| | Reposa, fill meu! Dorm! Et bressaré amb les gestes
| | | | -dorm!- d'arrels i llavors. A mes negres entranyes | | | | somien llunes i... | | |
| EL MAR
|
—510→
| LA TERRA
| | Dorm! Tot el món et vetlla amb les meves muntanyes!
| | |
| UNA VEU D'INFANT
| EL CEL
| | Qui encén l'estel que vola del vell
cant? | | |
| EL MAR
|
|
ENTERRAMENT DE MÀRSIAS |
| Gran és l'hora que s'alça...
| | | | Tot calla i perpetua | | | | el silenci de l'herba on el seu cos afua | | | | una terrible forma d'àngel horitzontal. | | | | Qui el podria cridar sinó l'arbre o l'estrella? | | | | Oh capità de llum amb remor de rosella! | | | | L'espai ja enyora el ritme de sa arada auroral. | | |
|
| Els xiprers del matí gronxen vels de desvari | | | | sota un vent groc que espera, amb son tebi sudari, | | | | besar el secret de gebre que en son cos s'ha aturat. | | | | Vers les confuses cendres la dent de bronze el
força. | | | | Però en sa carn vençuda un déu color
d'escorça | | | | somia en les corones marcides del passat. | | |
|
| Reposa. Dins sa pau s'estén la branca dolça
| | | | on la mort ha posat sos freds coloms de molsa | | | | i una desfeta líquida de grans lliris d'atzur. | | | | Absència d'esguard i de crit de sol: testa! | | | | Oh, front de solitud, alt asil de la gesta, | | | | i les mans amb les ombres de l'invisible mur! | | |
|
| Oh, terra que l'esperes, fidel i obscura meta | | | | que esborraràs sa forma de tità i oreneta | | | | amb tos braços vermells i ta boca tenaç: | | | | fila, fila el seu nom de difícil duresa, | | | | trena a la sang del món sa llunyania encesa | | | | i vigila entre els astres els himnes del seu braç.
| | |
|
| I gran és ell encara: estès com un
crepuscle | | | | entre grises muntanyes, pesa damunt el muscle | | |
—511→
| | de cadascun dels quatre... Tot ocell és un dard | | | | al buirac d'or del dia; un comiat de fulla | | | | dintre de l'hora immòbil lentament es despulla, | | | | i cada núvol sirga sa tortura de nard. | | |
|
| Avancen per camins de llums agenollades, | | | | l'aire esgotima llàgrimes de les pedres callades,
| | | | s'endola amb fumarel·les tot el cel de la vall. | | | | Panteixen els pujols amb un ritme de sina, | | | | dins cada cor hi ha una ombra de xiprer que s'inclina, | | | | i darrera de tots marxa, sol, el cavall... | | |
|
| Dalt del talús, Adila, inclinada a sa espera, | | | | escolta... Un pur sospir la constel·la i altera,
| | | | sent a la seva gorja el bes llarg de la llum. | | | | Òrfena d'horitzons! Però una ala viola | | | | l'espai dels seus sentits: la primavera immola, | | | | dintre la seva sang, sa trena de perfum. | | |
|
| Dins l'ànima de l'orba un mot immens rossola. | | | | Al fons del seu dolor el silenci tremola | | | | com un ocell perdut dins el cor de l'hivern. | | | | Tot d'una, el vent arriba amb son ala desperta, | | | | però només abraça una remor de vern...
| | | | . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . | | |
|
| Ramon llança sa veu de tempesta i arada: | | | | «Adéu et diem, Màrsias, lluminós
camarada, | | | | roja espiga d'incendi que ha desgranat la mort! | | | | Adéu, germà de sols, de galops i fogueres!
| | | | El teu somni alenava en les altes banderes...». | | | | (Adila és una estàtua amb heures de record.)
| | |
|
| En plany i cant divers el comiat s'adolla, | | | | dintre el dolor de tots el record s'agenolla. | | | | L'heroi torna amb sa torxa i son negre cavall! | | | | Figura encabritada, genet de l'esperança | | | | -oh galop enartat de tempestes i dansa!-, | | | | son salt d'atzur i foc perdurarà en la vall. | | |
|
| Adila, blanca i erta, de sanglot abolida, | | | | pels xiscles que no llança se sent tota engrandida.
| | | | Tot és angoixa en ella: tot, llevat de les mans | | | | que s'abandonen, blaves i dolçament il·leses
| | | | -naixent i renaixent en crispades nueses- | | | | a la darrera cridà d'un horitzó de cants.
| | |
|
| On trobarà el nou somni que d'ella la defensi? | | | | Cariàtide blanca del temple de silenci | | | | que brota del seu pit, Adila s'ofereix | | |
—512→
| | al terror que s'arrapa a sa dòcil cintura. | | | | Blegada per l'abisme i el dolç arc de l'altura, | | | | allibera els feixucs coloms del seu panteix. | | |
|
| Però una onada tèbia dins la seva sang entra,
| | | | i les seves mans baixen, trèmules, cap al ventre,
| | | | on bruscament bateguen joies de deu i niu. | | | | Meravellosament despertes ses entranyes, | | | | la venç una rialla de futures muntanyes | | | | i un vast pressentiment de jove i ample riu... | | |
|
|
EL CARRO |
(Fragments)
|
LES MEDITERRÀNIDES
| | Oh terra! Per la nostra abraçada infinita | | | | la plana se'ns va fent cada cop més petita! | | | | Tot hi entra com els mots sagrats d'un cant antic, | | | | tot ofereix un rostre assossegat i amic: | | | | el xiprer vigilant amb son escut de bronze, | | | | els herbeis onejants on el matí s'enfonsa | | | | tan àvid de silenci com d'olorosos rams, | | | | la nostra joia estesa com el sol sobre els camps, | | | | la parella de bous que la clotada llaura, | | | | els plàtans del vial vestits d'escorça saura,
| | | | els pobles que fumegen com arments arraulits, | | | | les roses que es desborden dels vells murs ennegrits, | | | | la noia que du al pit un penjoll de cireres, | | | | l'hora que deixa arreu lluminoses roderes, | | | | la pluja de la nit adormida als bassals, | | | | les cimes amb eternes corones nupcials, | | | | i aquell carro de fenc... | | |
|
LA TERRA
|
LES MEDITERRÀNIDES
| | ...que avança a poc a poc amb brandeig de campana...
| | |
|
LA TERRA
| | ...per l'ample camí blanc, entre els dos marges
verds... | | |
|
—513→
|
LES MEDITERRÀNIDES
| | Qui és aquella dona amb els braços oberts? | | | | Per què s'està allà dalt, sola, crispada
i muda? | | | | Oh correm-hi! Qui és? | | |
|
LA TERRA
|
ADILA
|
LA TERRA
| | La claror dels cels baixa a la teva cara | | | | i el dolor ja t'eixampla com el vent l'alimara. | | | | Tos braços prefiguren una forma de niu. | | | | A través de tu passa -tempesta que somriu!- | | | | el gran déu inefable que fugint te m'acosta, | | | | perquè jo sóc l'enigma i l'única
resposta. | | | | L'amor que et va corbar amb el seu pes confús, | | | | dins el teu cor cantava com un hoste intrús, | | | | empenyent l'infinit amb la seva alenada. | | | | Escoltares les nits. L'angoixa desbordada | | | | de les estrelles pures sols era un lleu trepig | | | | que petjava la molsa obscura del desig. | | | | Afluïa a ta sang una ala de vertígens, | | | | en ton somrís dormien tots els petris orígens,
| | | | i ja t'eren estranyes les corol·les del món.
| | | | Les runes de la llum et besaven el front, | | | | ta tendresa ofegava el teu destí de noia. | | | | Què sabies llevat de la salvatge joia | | | | vers els boscos ombrívols, vers la tomba d'un cant,
| | | | que s'obria camí més enllà de l'amant,
| | | | vers el zel fluvial de les teves entranyes? | | | | I llavors jo vaig dur un dia de muntanyes | | | | per a la teva falda només plena de vent... | | |
|
LES MEDITERRÀNIDES
| | Oh joia, joia, joia | | | | de l'etern naixement! | | | | En el fill mor la noia. | | | | L'ona viva s'enjoia | | | | amb fruits del firmament. | | | | Oh forma beneïda | | | | de la creació! | | | | Ta profunda ferida | | | | els déus te l'han ungida | | | | de perenne claror. | | |
—514→
| | L'eco de ta cintura | | | | en himne s'ha badat | | | | al pit de la natura: | | | | cor, sota l'armadura, | | | | fet sol d'eternitat. | | | | Somriures d'olivera | | | | poblen l'aire i la llum | | | | -tanta tomba lleugera! | | | | on ets l'ampla frontera | | | | que de cims es consum. | | | | En tu el futur avança | | | | entre llunes de mort, | | | | oh columna on descansa | | | | el cel d'una esperança | | | | on brillen nombres d'or! | | | | Puja a ta sina clara | | | | la fam orba del fill. | | | | El dolç pes de sa cara | | | | en la teva carn vara, | | | | oh port lluny de perill! | | | | Adila alta balada, | | | | cos de matern estiu: | | | | escolta, extasiada, | | | | el por -vida guanyada!- | | | | on tot l'univers riu. | | | | Oh joia, joia, joia | | | | de l'etern naixement! | | | | En el fill mor la noia. | | | | L'ona viva s'enjoia | | | | amb fruits del firmament. | | |
|