Selecciona una palabra y presiona la tecla d para obtener su definición.

  —499→  

ArribaAbajoApèndix

  —[500]→     —501→  

ArribaAbajoFragments de «Poema de l'Home»


I tenia set estrelles a la seva mà dreta,
i de la seva boca eixia una espasa de dos talls...


Apocalipsi.                




... ¿No em senties cantar per la tarda deserta, que moria voltada de pins?
Separant ombres i llunes, jo la cercava.
Oh, la cercava fugint de les nits àrides, de les hores amb ulls de camps entenebrits, dels llargs genets
del fum, dels petons grocs que esperen en carrers solitaris i de les taules de pi amb flors; d'oli barat.
Jo la cercava, cantant sol, lluminosament sol, alat i secret,
la cercava i fugia com un riu que viatja amb la mort d'una poma.
La torre del rellotge amagava les mares tranquil·les de la nit, la cendra i el bronze...
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Jo. Tu. Et portava un amor de corol·les i de llampec submís, oh criatura inefable!
El meu passat era un lent naufragi entre murs blancs.
Veure't fou oblidar els ocells dels telers, sentir les cabellores adormides del foc,
cobrir de noves falçs l'esquena del suburbi, posar un crit lacustre a la boca del gas.
A totes les finestres naixien mans felices.
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Em desconeixes la veu, Amic.
Deixa que encara recordi sentors de violeta i de platja nocturna.
Deixa'm destruir les meves últimes veles.
Tu
sempre desitges que et confirmi que la vida
és una poesia d'àngels obscurs.
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Oh, cal que parli a tots
de l'illa on la llum és un pa definitiu!
Cant d'albes!
Visió de la sang alçada en nous altars:
fugia de la nit dels noms per arbres d'ungles i creus d'ocells.
És la vostra sang, homes: la tocaren tombes buides, la seguien fonts i relles.
—502→
És la nostra sang, germans: cerca una pau d'aigua corba i d'enclusa sembrada...

Oh sang: encara les tardes, en algun lloc, s'asseuen, com donzelles cansades, entre el mar i la muntanya.
¿I què importa, què importa encara si pregunto:
en quin lloc, quan, digueu-me, nit, astres i flors que viviu als jardins de les ombres
negades, digueu-me on trobaré la boca endolada...?
¿I què importa, també, que la meva veu sigui colèrica contra la solitud dels sonets i de la rosa dura?
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Gavina que em fas posar de cara a l'infinit:
no hi ha fulles vives als peus del matí
ni cant de rius dintre els meus ulls.

En veritat et dic
que l'aliança entre el cel i les suaus elegies ha estat abolida per l'autoritat del vent
negre i que els sorrals promulguen de nou les lleis nòmades.
En veritat et dic
que a les tenebres de l'esperit hi ha una remor de terra vençuda...
¿Per què detures el teu vol
com un símbol insultant?

Vés-te'n! Ni l'arbre esfullat ni la meva espatlla no et podrien oferir cap falç.
¿Quantes ànimes armades d'amor hi ha esperant assegudes als bivacs?
És lluny el temps en què la bondat acampava sota els meus ulls i la mar perdia síl·labes ran dels meus peus.
Passaven mots sanglotants, dissolts, impalpables, amb brins de somni i record:
els ventejats tamarius,
la barca nupcial,
les illes sonores,
el bauprès dins la boira...
La mar i els carrers tenien una residència fixa i ningú no sabia que la mort era aquell
peix sec damunt les roques, encara bevent sol...

Ai gavina, sal i somni antic:
la teva ombra caiguda entre les latrines i el teu xiscle entre les banderoles esquinçades
m'indueixen a una follia d'eternitat!
Vés a estendre la teva glòria pels litorals
mentre la meva funda pobles d'imatges entre les xaboles i cerca l'esperança entre la palla podrida dels jaços!
—503→
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Clamors de mans juntes,
dits que sofreixen la llunyania de les testes dels infants i les tiges de les flors,
i la força del dia esclatant entorn d'ells,
voltant-los
com una bandera descolorida!

(L'hora nova és severa de mots,
les abolides pregàries ploren els fràgils amors d'ahir.
Ja arriben els guaites de l'argentada estrella.
Oh fill de l'home:
no hi ha cant de cigne al costat de
       les greus virtuts que volen fer del món un gran Tu.)
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Evasió.
Què cerco i on sóc?
Més que davant la llum i l'aigua,
els ploro davant el noble origen dels arbres.
La vostra sang i caiguda -oh camarades, oh encesos infants tràgics!-
preparen temps i país a la Cançó.
No hi ha res que mati tant com una tomba amb llosa de marbre i nom,
però l'aigua vernal és una anunciació a l'oïda de la terra
mentre la vostra mort continua entre el terror de les flors...



  —504→  

ArribaPoemes i fragments de la primera versió de «Màrsias i Adila»




CANT DE MÀRSIAS

En mi canta la sang, l'esperit de ma saba!
Oh gran migdia, pàtria! Oh gran sol de perills!
El passat reverdeix i el futur es desclava
del gran himne divers que entonen els seus fills.

En mi s'alça la gesta de l'eterna paraula
que crepita en la creu dels teus agònics vents.
Duc braços de cançó fins al cor de la faula
i al llavi de l'oreig sembro un or de forments.

Aquí canto -dins l'aire que lentament murmura,
sota la banca on vara l'estrella del matí,
voltat de la rialla serena de l'altura-
el cant vers on s'afua l'arada del destí.

Aixeco el cant dels cants, el meu vast crit d'imatges!
Tota la meva gent, filla de mar i sol,
la lluminosa roda dels seus cíclics llinatges,
giravolta amb un ritme de gran ala i bressol.

Expandeixo una veu que amb el llampec es trena
i que va de l'escuma fins al cor dels avets.
Fabulós, m'abandono al gènesi que alena
dintre la terra exànime assetjada de freds.

Deixa que exalci, pàtria, la teva sang fullosa
que pels solcs i pels astres tenaços perllonguem!
Tu solcares les mars amb la proa olorosa,
oh filla radiant d'una èpica de rem!

Els teus cims vigilaven les marítimes marxes,
s'adormien gronxats per un ritme de pals,
i baixaven vers somnis de collites i xarxes
els besos llegendaris de tes verges destrals.
—505→

Et veig encara, augusta, en ta passada glòria,
talment com una garba voltada de guerrers,
i encara dins meu s'inflen les veles de ta història
amb plenitud materna i blancor d'ametllers.

Rossa núbil dels blats i matrona llatina
que portaves per túnica claror de solixents:
dessota la teva ombra encara avui germina
el nostre immortal somni d'arcs iris i sements.

Amunt! Plantada al cor tremola la bandera
on esclaten ginesta i roses de garbí.
Camino devers segles de coloms i olivera
guiat per un traüt de cascos i clarí.

El meu front és ungit pels sols de la batalla
i m'han fregat les fones de molsa de la mort.
M'abelleix jeure a l'herba i mirar el cel que calla
quan la natura estén son braç de pol·len d'or.

Pàtria, et sento al cor com una dansa d'ona
i una immensa alegria de terra verda als ulls.
Ara ets lluny de garlanda i florida corona,
com la mar dorms feixuga entre negres esculls.

Amunt! Una ombra d'àguiles a la plana s'atura,
la llum del dia esmola la llarga falç del riu,
a l'ànima se'm gronxa una visió pura
on s'ajunten el foc, la neu i el tamariu.

Les formes cabdals s'alcen! De l'estrella més alta
neix la primera síl·laba que desborda el nou cant.
Oh visió d'orígens! L'eternitat assalta
cada mot dels meus llavis, cerca asil en l'instant.

Sento l'estremiment de les profundes cendres
assaonar la gràcia dels moviments tranquils
de les altes donzelles que escolten llurs sangs tendres
amb tristesa d'arrel i joia de pistils.

Veig robustes parelles lliurades a l'idil·li
secular de llurs cossos de tel·lúric estel:
el desig que els ajunta és un encès navili
que s'enfonsa voltat d'un silenci de gel.

Veig el gall d'or del sol pujar pels molls cordatges,
l'atzavara, al matí, tota brillant de rou,
ombres d'immòbils núvols damunt de grocs herbatges,
el crepuscle agafant-se a les banyes d'un bou...
—506→

I ve el temps en què l'aire està armat de defensa,
i els crits tenen un so com de martell d'atzur,
i a les altes banderes hi ha una llum tan intensa
que tots els cors entenen que el foc és el futur...

Oh germans! L'aspra mort bruscament us tatua
espigues de silenci, fondes roses de freds.
Els ocells del món entren a la vostra sang nua
que vigila, desperta, pels eterns parapets.

Sereu una rialla florida de roselles
quan els rius es desvetllin vora el blat fet altars,
quan ran de cada proa la pau de les estrelles
canti la vostra glòria de sílex i lilàs.

Fins que el vent esdevingui una espasa sagrada,
fins que als graners s'apilin els astres més distants,
fins que tot amor sigui un niu d'aigua daurada,
fins que a totes les boques s'encenguin sols i cants...


CANTO ADILA...

Canto Adila. El seu nom d'or i atzar s'anuncia,
en el cor de mes nits, com una illa de sol
voltada d'una verda garlanda d'alegria.
I, damunt, els ocells, el misteriós vol
de les paraules pures, de cel embriagades,
saluden el silenci d'altes veles plegades
que espera la gran ràfega que s'endurà l'estol.

De ma cançó vermella és la blanca vedruna,
mon ànima la crida amb desterrada fam.
L'ala del meu destí -entre tant somni i runa!-
per ella s'estendrà feta espigues i ram.
Va com feixuga d'ombres de barques i oliveres,
el futur ha fet d'ella una àmfora d'esperes
i clavà a sa cintura una rosa d'aram...

Brilla al seu rostre encara, incerta, l'alba antiga
que va sembrar de porpra l'epitalami als cims.
Però l'aire és amarg, tota lluna enemiga
i la soledat penja al seu flanc freds raïms.
Invisibles, voltant-la, les profundes esclaves
—507→
de la llum van teixint, amb les seves mans blaves,
les hores que la guarden de sanglots i estalzims.

Canto Adila. La corba el mateix cruel astre
que penetra el meu front amb designis de port
i m'allunya per sempre de l'irreal desastre
d'alçar sobre l'escuma columnes de record.
Ja s'instal·la al meu verb, encesa, sa presència,
ja cauen de l'espera els fruits secs de l'absència
i als meus llavis esclata el mot contra la mort.

Com un guerrer diàfan de llàgrima i ginesta
-captiu de tan alt somni que ja s'encén en crit-
devers tu baixo, Adila, absoluta requesta
que em sotges des del fons de ma lliberta nit.
Estalvia'm l'escut, oh terrestre aliada!,
decanta novament la revolta ventada
que gronxa l'univers al bressol del meu pit...


COS D'ADILA


I. Amor

Son crit de verge ha mort entre troncs de silenci!
Sent una ombra de fulla adormida al seu front.
Oh, que el foc que li daura els parpres la defensi
de tot obscur sanglot! Evasió del món
-oh, ritme cec del cos, música de la forma!-
dins el total panteix d'estrella del seu flanc,
dins l'oblit i aliança amb l'alegria enorme
de la destral que ascla la seva sang...


II. Nuesa

Jove llum del seu cos! Alba d'ella mateixa
en la pura nuesa on ha trobat asil
(Ell també cridaria! Oh, dolçament es queixa
son adàmic desig...!), interminable fil
d'un somni de bellesa que la seva mirada
cabdella lentament: la diàfana mort
del dia, de l'instant, en la corba encantada
de les sines, el ventre com una lluna d'or,
la fuga d'arpó i roses que retenen les cames...
—508→

I de nou a sa sang brilla l'astre vermell,
i se sent davallar com un gran vent de flames
-ja estrany al seu nou crit que enterra en el cabell
esbadiat d'Adila-, i plana, i cau, i plana,
i finalment detura son vol zodiacal
i neix l'arc del seu cos i un brandeig de campana,
i entra en ella talment una boira auroral...

I quan dels dos silencis comença l'ardent sega,
sota el tàlem d'un cel de daurats escorrims,
la desfeta divina de ritme i bes gemega,
amb l'immòbil i blanc assentiment dels cims...


RITUAL DEL DESCENS

(fragment)


ADILA

Ai, no voldria creure en ton silenci d'urna,
ni en els immòbils nius per on fugi ta sang,
ni en la vela de fred que s'alça, taciturna,
per damunt del teu cos de gira-sols i fang!
Però t'han mort per sempre! Ta veu enamorada
del cel i les espigues gemega com un riu.
T'han mort per sempre, Màrsias, columna de rosada
sobre una terra folla de corones i estiu.
I no sé com plorar-te! Ai, cerco per les dunes
de la meva tristesa el sanglot de la mar!
Cel negre dels meus ulls! Penja-hi moltes llunes,
cor meu, oh pura nit!, per fer-lo menys avar...
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
M'has deixat com una aigua atònita d'arcs iris,
oh vast pare profund d'una vida de cants
que ressona dins meu amb batec de martiris
i dóna a l'aire un ritme de palmes triomfants!
Oh com plorar-te, Màrsias, si somous mes entranyes
amb la càlida joia d'un futur de tots dos,
si planyo les maternes corbes de les muntanyes
i els teus ulls, en ma carn, obren noves clarors?
De vida i desconhort, Màrsias, vaig curulla.
Sóc ensems terra seca i despertar de font.
Sovint em posseeix com una por de fulla
que tremola dins l'ombra d'una arcada de pont...
Acomiado nits i tot atzar respiro,
—509→
diàfana de somnis, mon ésser contra el vent.
M'escolto... Submergida en mon batec, deliro,
molt pròxima i llunyana del meu secret turment.
I véns com el silenci de l'estrella més alta,
ignorant el teu propi somriure de refús
a una nit estrangera que amb sa foscor t'exalta,
i jo alzino els meus braços -tan immensament nus!-,
i torno, per a tu, a ser boca infinita,
fonda mar de desig voltant esculls vermells...
Però al cim de l'horror la meva sang crepita,
encara que un bes d'aigua m'afeixugui els cabells.
El vent no em vencerà! Un nou cor en mi pesa!
Oh bategant abisme de tanta espera las!
La crida del meu cos en mon ànima resa.
Quina abrupta distància s'estén de braç a braç!
I un altre cop els alço! L'alba! L'ocell de l'alba
ja s'hi posa... Oh, sento ses ales sobre el pit,
encara tremoloses de la tenebra balba,
esclaves de silenci i d'incògnita nit.
Alt presagi del dia! En mi la llum s'arrela
i estén les seves branques pels boirosos camins.
El cant de l'univers lentament es desgela
a les valls de mon ànima... Quin tumult de destins
la teva mort suscita! La vasta llum feixuga
s'abraça al meu dolor. Baixem! La plana d'or
pensa en la teva torxa... Màrsias, l'alba en fuga
m'abandona... L'ocell...

EL MAR

...s'ha posat al teu cor!

LA TERRA

Baixa, Màrsias, baixa! Dorm... Reposa... Decanta
amb el teu cos feixuc una alba promissòria.
Dorm! La mort no existeix. Tota caiguda canta
-dorm!- l'ànima que puja...

EL MAR

...en ones de victòria!

LA TERRA

Reposa, fill meu! Dorm! Et bressaré amb les gestes
-dorm!- d'arrels i llavors. A mes negres entranyes
somien llunes i...

EL MAR

...corones de tempestes!
—510→

LA TERRA

Dorm! Tot el món et vetlla amb les meves muntanyes!

UNA VEU D'INFANT

Qui sóc?

EL CEL

Qui encén l'estel que vola del vell cant?

EL MAR

El futur triomfant!


ENTERRAMENT DE MÀRSIAS

Gran és l'hora que s'alça...
Tot calla i perpetua
el silenci de l'herba on el seu cos afua
una terrible forma d'àngel horitzontal.
Qui el podria cridar sinó l'arbre o l'estrella?
Oh capità de llum amb remor de rosella!
L'espai ja enyora el ritme de sa arada auroral.

Els xiprers del matí gronxen vels de desvari
sota un vent groc que espera, amb son tebi sudari,
besar el secret de gebre que en son cos s'ha aturat.
Vers les confuses cendres la dent de bronze el força.
Però en sa carn vençuda un déu color d'escorça
somia en les corones marcides del passat.

Reposa. Dins sa pau s'estén la branca dolça
on la mort ha posat sos freds coloms de molsa
i una desfeta líquida de grans lliris d'atzur.
Absència d'esguard i de crit de sol: testa!
Oh, front de solitud, alt asil de la gesta,
i les mans amb les ombres de l'invisible mur!

Oh, terra que l'esperes, fidel i obscura meta
que esborraràs sa forma de tità i oreneta
amb tos braços vermells i ta boca tenaç:
fila, fila el seu nom de difícil duresa,
trena a la sang del món sa llunyania encesa
i vigila entre els astres els himnes del seu braç.

I gran és ell encara: estès com un crepuscle
entre grises muntanyes, pesa damunt el muscle
—511→
de cadascun dels quatre... Tot ocell és un dard
al buirac d'or del dia; un comiat de fulla
dintre de l'hora immòbil lentament es despulla,
i cada núvol sirga sa tortura de nard.

Avancen per camins de llums agenollades,
l'aire esgotima llàgrimes de les pedres callades,
s'endola amb fumarel·les tot el cel de la vall.
Panteixen els pujols amb un ritme de sina,
dins cada cor hi ha una ombra de xiprer que s'inclina,
i darrera de tots marxa, sol, el cavall...

Dalt del talús, Adila, inclinada a sa espera,
escolta... Un pur sospir la constel·la i altera,
sent a la seva gorja el bes llarg de la llum.
Òrfena d'horitzons! Però una ala viola
l'espai dels seus sentits: la primavera immola,
dintre la seva sang, sa trena de perfum.

Dins l'ànima de l'orba un mot immens rossola.
Al fons del seu dolor el silenci tremola
com un ocell perdut dins el cor de l'hivern.
Tot d'una, el vent arriba amb son ala desperta,
però només abraça una remor de vern...
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

Ramon llança sa veu de tempesta i arada:
«Adéu et diem, Màrsias, lluminós camarada,
roja espiga d'incendi que ha desgranat la mort!
Adéu, germà de sols, de galops i fogueres!
El teu somni alenava en les altes banderes...».
(Adila és una estàtua amb heures de record.)

En plany i cant divers el comiat s'adolla,
dintre el dolor de tots el record s'agenolla.
L'heroi torna amb sa torxa i son negre cavall!
Figura encabritada, genet de l'esperança
-oh galop enartat de tempestes i dansa!-,
son salt d'atzur i foc perdurarà en la vall.

Adila, blanca i erta, de sanglot abolida,
pels xiscles que no llança se sent tota engrandida.
Tot és angoixa en ella: tot, llevat de les mans
que s'abandonen, blaves i dolçament il·leses
-naixent i renaixent en crispades nueses-
a la darrera cridà d'un horitzó de cants.

On trobarà el nou somni que d'ella la defensi?
Cariàtide blanca del temple de silenci
que brota del seu pit, Adila s'ofereix
—512→
al terror que s'arrapa a sa dòcil cintura.
Blegada per l'abisme i el dolç arc de l'altura,
allibera els feixucs coloms del seu panteix.

Però una onada tèbia dins la seva sang entra,
i les seves mans baixen, trèmules, cap al ventre,
on bruscament bateguen joies de deu i niu.
Meravellosament despertes ses entranyes,
la venç una rialla de futures muntanyes
i un vast pressentiment de jove i ample riu...



EL CARRO

(Fragments)


LES MEDITERRÀNIDES

Oh terra! Per la nostra abraçada infinita
la plana se'ns va fent cada cop més petita!
Tot hi entra com els mots sagrats d'un cant antic,
tot ofereix un rostre assossegat i amic:
el xiprer vigilant amb son escut de bronze,
els herbeis onejants on el matí s'enfonsa
tan àvid de silenci com d'olorosos rams,
la nostra joia estesa com el sol sobre els camps,
la parella de bous que la clotada llaura,
els plàtans del vial vestits d'escorça saura,
els pobles que fumegen com arments arraulits,
les roses que es desborden dels vells murs ennegrits,
la noia que du al pit un penjoll de cireres,
l'hora que deixa arreu lluminoses roderes,
la pluja de la nit adormida als bassals,
les cimes amb eternes corones nupcials,
i aquell carro de fenc...

LA TERRA

...de vermella barana...

LES MEDITERRÀNIDES

...que avança a poc a poc amb brandeig de campana...

LA TERRA

...per l'ample camí blanc, entre els dos marges verds...
—513→

LES MEDITERRÀNIDES

Qui és aquella dona amb els braços oberts?
Per què s'està allà dalt, sola, crispada i muda?
Oh correm-hi! Qui és?

LA TERRA

És Adila ajaguda!

ADILA

Ai!

LA TERRA

La claror dels cels baixa a la teva cara
i el dolor ja t'eixampla com el vent l'alimara.
Tos braços prefiguren una forma de niu.
A través de tu passa -tempesta que somriu!-
el gran déu inefable que fugint te m'acosta,
perquè jo sóc l'enigma i l'única resposta.
L'amor que et va corbar amb el seu pes confús,
dins el teu cor cantava com un hoste intrús,
empenyent l'infinit amb la seva alenada.
Escoltares les nits. L'angoixa desbordada
de les estrelles pures sols era un lleu trepig
que petjava la molsa obscura del desig.
Afluïa a ta sang una ala de vertígens,
en ton somrís dormien tots els petris orígens,
i ja t'eren estranyes les corol·les del món.
Les runes de la llum et besaven el front,
ta tendresa ofegava el teu destí de noia.
Què sabies llevat de la salvatge joia
vers els boscos ombrívols, vers la tomba d'un cant,
que s'obria camí més enllà de l'amant,
vers el zel fluvial de les teves entranyes?
I llavors jo vaig dur un dia de muntanyes
per a la teva falda només plena de vent...

LES MEDITERRÀNIDES

Oh joia, joia, joia
de l'etern naixement!
En el fill mor la noia.
L'ona viva s'enjoia
amb fruits del firmament.
Oh forma beneïda
de la creació!
Ta profunda ferida
els déus te l'han ungida
de perenne claror.
—514→
L'eco de ta cintura
en himne s'ha badat
al pit de la natura:
cor, sota l'armadura,
fet sol d'eternitat.
Somriures d'olivera
poblen l'aire i la llum
-tanta tomba lleugera!
on ets l'ampla frontera
que de cims es consum.
En tu el futur avança
entre llunes de mort,
oh columna on descansa
el cel d'una esperança
on brillen nombres d'or!
Puja a ta sina clara
la fam orba del fill.
El dolç pes de sa cara
en la teva carn vara,
oh port lluny de perill!
Adila alta balada,
cos de matern estiu:
escolta, extasiada,
el por -vida guanyada!-
on tot l'univers riu.
Oh joia, joia, joia
de l'etern naixement!
En el fill mor la noia.
L'ona viva s'enjoia
amb fruits del firmament.