Selecciona una palabra y presiona la tecla d para obtener su definición.

  —208→  

ArribaAbajoTercer moviment




ArribaAbajoDiàleg d'Arnau i Pere de Su


PERE DE SU

ArribaAbajo He vingut a cercar-te pels camins de la terra,
i ara que t'he trobat et toco amb les paraules
que he anat perfent en mi des de fa molt de temps...

ARNAU

També em toquen tos ulls i el somrís de ta boca.
¿Qui ets tu, home alt i d'ombra tan cepada,  5
que véns al meu encontre com si ja em coneguessis?
Les teves mans són amples, i tens la veu sonora,
i un esguard d'ardidesa, més del cor que de l'ull...
Ara, què vols de mi? Ets gran per ser deixeble.

PERE DE SU

La set de veritat n'hi ha molts que la pateixen.  10
El que he sabut de tu vola de llavi a llavi
d'ençà del teu retorn. Per què dubtes encara?
Tu ets el nuador. Tot allà que ja lligues
serveix per a nodrir les hosts de l'esperança.
Ja és temps, Arnau, ja és temps. Tu tindràs la paraula.  15

ARNAU

Em temptes o em confirmes? Per què vols tu que m'alci
si encar mon pensament és més ple de balbuç
que de serena força, i en l'epera som pocs?
—209→

PERE DE SU

Aquí t'ho dic, Arnau: d'esquena al sol que es pon
i que t'encén la testa. Tu tindràs la paraula.  20

ARNAU

Sense una ànima dreta la paraula tremola.
Cara a cara amb els mots, em perdo en els debats
de les herbes i el sol; mon esperit fumeja
com el musell d'un bou que no sap cap on torna.
Només sóc el fill pròdig que cal que aprengui encara  25
a deslligar l'exili dins la falda profunda
de la mare que calla...

PERE DE SU

Massa t'hem esperat. Llibert del teu dolor,
tu tindràs la paraula.

ARNAU

Deixa'm anar devers les pastures del cor.  30
Deixa'm brunzir, amb una ala tranquil·la,
a rampeu dels pujols de la meva infantesa.
Dins meu s'alça una vela, i un record s'agenolla...

PERE DE SU

L'aurora et necessita. Tu tindràs la paraula.

ARNAU

No estic madur per fer una arma d'un gran somni  35

PERE DE SU

Tu tindràs la paraula.
—210→

ARNAU

Fràgil sento el passat com esquelet d'ocell,
i del crepuscle ve com l'ombra d'un gran himne...

PERE DE SU

Honora aquesta brisa, i el seu llenguatge pur,
i fes d'un cop el gest de l'acceptança.  40

ARNAU

Demanes la naixença nova de la meva ànima.

PERE DE SU

Ecos natals ho diuen: tu tindràs la paraula!
Arnau, apaivagat i ensems ple de neguit,
contemplà el nou amic allunyar-se pels camps.
I era diumenge sobre els ordis fosquejants,  45
i la nit s'aixecava de la terra
per esquitxar de llet els seus ciclopis murs...

  —211→  


ArribaAbajoParàboles

ArribaAbajo Venien de molt lluny per sentir sa paraula lustral i enfiladissa,
i al voltant d'ella callaven, els homes i les dones
a redós del brancatge d'un roure solitari, a hora matinal,
o bé seguts damunt l'herba ajaçada, vora d'una aigua viva,
quan el foscant començava a envair l'angoixa dels camins
i, als rostres, el silenci congregat desarmava les boques,
car àdhuc el somriure els hauria fet mal, com un esquinç
de les fondes distàncies que en ells dialogaven...

Les paraules d'Arnau eren més que un conhort de l'esperit:
els vinclaven la infància amb llunyanes cridadisses d'ocells,
o eren un repòs de fulla plana sobre un dolor de l'ànima,
i els semblava que un ordre estel·lar nou brillava dins llurs cors-
irrompien contorns, vivencials imatges lluminoses,
la rosa, l'aqüeducte, flors de neu, els torsos infinits,
el credo de l'aurora...

I Adalaisa arribava, lentament,
i es posava a la dreta del seu amat Arnau,
acarada a l'airina que venia de l'Est.
Pere de Su ja hi era, i el jove fill de Màrsias,
i l'esquiva Soleia, mig oculta a l'última filera.

I deia Arnau:

«No creguem en els mots si no són purs i no porten la càrrega
del temps essencial transfigurat de l'ésser.
Principi de principis serà aquest, germans meus de la terra,
perquè més que la xarxa el que compta és el braç.
Si en el doll del discurs a vegades dic déu,
cal que sempre entengueu que aquest mot representa
—212→
l'esperit de la vida en un context total i meteòric:
terra, llum, univers, herba, sang, sol, estel,
mort i llavor...

Veniu amb tremolor de les urbs ulcerades i fumoses,
d'un abandonament de pallers flacs i campanes tolides,
d'un món sense pastors i de fortes rompudes,
on són abandonats els qui servaven la llei de les empremtes.
No vesteixo els meus dies amb cendra freda i làbil,
ni crec en el poder enquimerat de les àguiles velles,
ni acato el rostre únic que l'encens mig oculta.
Veniu embriacs d'actes assetjats de monedes,
tristament fragmentaris
com despreses tessel·les del mosaic de la vida.
El vent no escolta mai. El bes no nia en l'os.
Purifiqueu les mans alçant-les en un lloc travessat d'aus!
Veniu nafrats d'hores de solitud,
sense la pregonesa bategant de l'espera d'un poble
ni el dolç tuteig amb l'arbre i les muntanyes,
amb pressentiments d'ala i pes de llangardaix
i la mirada plena d'un enyor de pomera...
¿Heu oblidat que sou els hereus dolençosos d'un temps que no
deixà
pedra sobre la pedra?
Infants o no nascuts encara al dol del món, no sentireu els xiscles
de les Ploraires.

Cosiu el llenç! Renteu els llindars! Endoleu les espigues! Feu
secretes les fonts!
Ai, totes caminen per una terra exànime, per nits de brancs
de sofre i rostolls de sanglots!
La pàtria és errant! La pàtria és errant, amb la destral
oscada i l'alosa pretèrita,
escorxada de temps, voltada de vinagre!
Empasseu-vos la por! Renteu de sang el vent! Humilieu
l'esponja! Amagueu l'últim foc!
Ai! Sang és la paraula tan certa com terrible. La sang, la
sang, la sang,
tota la sang, fora del cor, lluny de la vida,
esquitxant els miralls, dibuixant flors als murs, imitant les
roselles,
plovent sobre les boques quadrades de la mort,
—213→
sobre els pits calcinats de la terra vençuda,
la sang que s'anuncia amb ses trompetes pútrides en el vent
gris i amarg,
la sang, la sang de l'home, fecunda, redemptora i maleïda!
Renteu-la amb cabelleres. Porteu-la a les aurores! Barreu-la
amb noves garbes!»

Arnau callà. L'últim esbart d'ocells entrà al crepuscle i l'Estel de
la Tarda
fou com un pèsol de quars a la falda del cel.
Silenciosament, Soleia, com una ombra, s'esquitllà del seu lloc
per anar a seure
ran dels peus d'Adalaisa.
Una euga renillà, tallant per uns moments el monòton raucar de
les granotes.
Noia blava. De cel. Llanternes apagades. Que feixugues, les
mans, en el silenci!
Talment acanalada pels dos braços estesos, novament va
adollar-se
la veu que commovia:

«No insistiré en el xiscle ni en les tristes herències de la pols i la
llàgrima.
En veritat us dic que no confondré mai una alba amb un ponent,
ni la llenya mullada amb l'ascla eixuta on vetlla el cor del foc.
Sabem com son d'inútils les fogueres sota la llum del dia
i com el fum escampa la seva vanitat de ploma i torterol:
mireu, en canvi, com s'alcen i brillen els flams en la tenebra!
Direm que el foc és l'amant de la nit i el pare de l'aurora.

»No predico l'etern, somni i consol de l'ànima poruga de
temporalitat,
sinó el màgic instant, llei de tota mudança que renova la vida,
l'existir fulgurant.
La terra no somnia, germans: lliga i deslliga.
L'espiral dels retorns neix del cercle adormit,
—214→
com la serp enrotllada s'alça des del seu centre.
Afirmo l'eix immòbil al voltant del qual gira la rialla de la rotació:
l'instant present, el temps passat i un futur que sempre és en la
seva imminència.
El rossinyol que canta en aquella verneda, ¿no canta en el passat
i no ens sembla sentir que torna del futur?
Escolteu els trinats en la nit que davalla, la pura melodia que ens
sirga la memòria
devers una nostàlgia que es fa present encès,
record immemorial,
blava reminiscència...

»Mai més i sempre dansen una mateixa dansa de tràgica nuesa.
I vénen ecos, i obrim una porta... ¿Podríem dir on som?
    Érem, som i serem,
¿no es mesclen en el cant amb imatges que es mouen, reflexos,
voluntats,
els estels tardorals que també giren dins el cor d'una dona que
espera solitària
que arribi el seu amant, l'Adam de tots els temps,
o bé una visió que tenim bruscament, en obrir una finestra,
en entrar dins un vent de l'esperit,
en tallar una branca:
onades insurgents d'escuma i llum abraçant una proa,
un pa que fou tallat i encara és sencer,
l'irrepetible ram que torna amb les mateixes flors,

la sardana ballada entorn d'una olivera mil·lenària -els
dansaires movent-se al so d'aquest trinat que ara tots
escoltem o de l'adollament d'una antiga tenora-, la colla
braçalçada i de vivaços peus que puntegen i salten, ara cap
a la dreta, adés cap a l'esquerra -la rotllana solar sota un cel
blau o celístia pura, lligada per un ritu comunal de foguera i
de messes- unió i soledat en els cossos hieràtics que es
lliuren a la dansa terrenal que seguirà en el temps, en el
nocturn silenci,

fins al cant augural del brusc gall còsmic...?

»En veritat us dic que la història s'esgota en el temps que canvia,
—215→
però el cor de la llum deixa de bategar entre dorments?
¿Els records es devoren ells mateixos i l'home oblida el tema de
les seves cançons?
¿D'aquí a deu mil anys algú recordarà el colom de Picasso,
el xiscle d'Hiroshima?
Qui parlarà dels grecs, o bé de Leonardo, o dels forns
crematoris?
De les ensulsiades i les creacions sols quedaran uns ecos i
fragments,
salvats per un atzar i gairebé no relacionables.
No ens deixem entristir per la fatalitat d'allò que és moridor.
Va caure la columna,
es va trencar la fletxa,
moriren els castells,
passaren les ciutats,
vindran altres onades,
s'alçaran altres ritmes, cantaran altres dolls,
i l'indicible i vast sostindrà novament tots els seus simulacres no
sabem fins a on,
sempre amb terror del cor.
Però inefablement el mite del destí viurà de torxa a torxa,
de graó a graó,
com l'aigua que davalla en el ventall obert del brollador,
i de mortalitat a renaixença l'home alçarà l'interrogant esguard
als impassibles cels
i oferirà el seu pit al vent il·lès i al pes de les estrelles...
I no preguntarà si les flors són inútils,
si debades s'aixequen les muntanyes,
es bressen les marees
i la bellesa és sols un nom que consola el tràgic pensament de la
nit i la mort:
sabrà trobar la xifra de la totalitat de l'ésser i la vida
en el somrís imprès a la boca de marbre d'una absent escultura,
fragment desenterrat d'un déu o d'una verge,
runa d'invicta Flor,
oh síntesi dels segles, penyora del futur que ens fascina i somou
en l'espiral-balança on es transforma l'ànima de l'home
gràvida dels retorns dins els quals no canvia!...»
—216→
S'alça la lluna plena, com una solitud eixida de la mar,
i al cel moren estrelles,
i per terra pareixen ombres agenollades.
Sobre el pit d'Adalaisa cau, com un gest de faula,
la tendresa oscil·lant d'una branca d'oliu.
L'airina de la nit floreix en la paraula tremolosa d'Arnau,
que entra en tots els qui escolten talment entre el paisatge
en una clara estança:

«Somni, somni, oh somni, destraler de tenebres ajagudes,
dintre teu canta el cant el dolç llibert,
l'home tan nu com la corba suau del jonc ratllat per l'Astre,
oh criatura blava que legisla l'indret de la torxa florent,
veïna del llorer, enllà dels parapets, lluny dels trens...
Parlo de l'adalil que girarà la pàgina del temps,
coneixerà amb els dits el fil de la paraula
i els pits arables de la vida.
Per ell, que és en nosaltres, coneixerem la terra
quan sonarà a les goles el tou tro del parrup del colom;
per ell, pastor de l'ésser, ens arrenquem dels unànimes fronts
l'estigma de la lluna, i del cor, l'ala de l'esparver...
Per ell, l'home auroral que en nosaltres habita, llegim les
beceroles
de l'oneig a la sorra i la teogonia transparent
de les boques del sol sobre el somrís perenne del misteri.
Mirem, dintre del cant, la voladúria en ample triangle
del somni sense llast que afua el seu anhel
d'un ordre diferent que vol un món distint.
Resistent de les hores amb la sageta-flor, l'arpó secret,
salva l'ample migdia dins el cor de la nit
i confessa a les heures que ja no hi ha mentides de la llum-
resistent que ha oblidat les sangonents senyeres de placenta,
bus d'oculta ferida coronat de roselles,
Adam de novilunis que il·luminen les coves de l'amor;
resistent que flagel·la una mar de crisàlides
i, a l'ombra de l'espasa, organitza neus grogues.
L'home auroral del món aixeca el bes sembrat del seu reialme,
—217→
mena els dolls de la llum amb un gest fluvial,
acomboia ramats de teoremes de musells i d'ulls d'or,
reconcilia l'au a la bandera, els sexes al llampec,
el rostre de la cendra al pa llescat...
Per ell s'alça la testa de cançó de Demèter.
La terra accepta sempre la caiguda diversa i la nua presència.
Apropem-nos-hi, doncs, només vestits de cel i de foguera,
només vestits de sol i de garbí!
La terra, oh germans! Sempre a la terra us encomanaré.
És la pau i els retorns. És coneixença.

Desplegant-nos, baixem
cap al seu ventre en la joia rabent,
com cau una bandera de semen i sospirs...
Anem cap a la terra com passant àgilment d'un riu a un eco.
Llavors en marxa som. Sortim i entrem. El vent, el sol, la lluna.
Tot és destí. La boca. L'au. La terra. Deixem doncs la pregària.
Deixem enrera l'urbs, on lluitem contra el somni i tanta soledat,
on l'axil·la celeste degota negres òxids,
on sempre hi ha un mur gris entre l'infant i el cant vermell dels
galls.

»La terra mai no cansa. Per la terra que som la coneixem.
No ens creix un arbre al pit? ¿No canten xaragalls dedins de la
sang gerda?
La profunda i intacta, ¿no murmura damunt la parella enllaçada?
¿No s'aixequen, ferrenyes, dins el cor, les roques pensatives?
No està prenys la muntanya dels treballs de la nit?
En veritat pregunto a l'arbre si existeix el temps derrocador.
La terra fa dels morts un mateix cos transparent i infinit...
Si el fum és transitori, si es marceixen les trenes de les verges,
si la torre s'esfondra i el llindar s'esvaeix,
—218→
l'herència dels déus és el destí del batec immortal,
el gegant cec dels anys,
oh terra oberta i closa que somrius amb l'aire passatger,
terra de falda fonda plena de fills futurs,
més jove amb cada flor que es bada i cau,
terra d'eixams de sols que lentament et maduren els dits
i baixen en allau pels teus dos pits de pomerars en flor!

»Que la terra, germans, sigui en vosaltres creença d'orígens,
pes acceptat,
joc pur d'emplenament i esquinç de la naixença
esbatanada en el temps i en l'espai de l'ésser, els noms i els
nombres...
Sobre el cor que canvia, ¿sentireu la boca d'univers
que es canta ella mateixa l'evangeli que ascendeix amb les
sabes?
¿Sols sentirà la terra el mestre dur de les deus de la sang,
el més tràgic alegre doblegat per rialles de fulles?
¡Toqueu, toqueu la terra amb la vostra mà dreta, pitjant fort, fins
que els astres tremolin...!»

Quan Arnau emmudí, Soleia va anar a encendre la foguera,
poc abans que Adalaisa comencés a dansar,
aquella nit, el ritme de les forces...

  —219→  


ArribaAbajoSota l'om

ArribaAbajo Arnau s'alçà, i els deixebles callaren, i el trèmul ombradiu del
brancatge de l'arbre
va ser com el preludi de la imminent paraula que tots
escoltarien.
Pere de Su mirà l'ample rostre tranquil del jove fill de Màrsias
que tenia al costat.
Seien juntes a terra Soleia i Adalaisa, la qual amanyagava, amb
dit distret,
la testa de la tórtora que la noia tenia a les mans enconcades.
Un cop més les paraules van volar:

«Pareu esment: no hem de voler que el món ens pesi ni que ens
guiï la xifra
que ella mateixa es multiplica en la servil ceguesa
dels llords acreixements del poder i la cosa.
És arribada l'hora de declinar el fetitx de l'arraulida por, i
d'abandonar al vent les mans cobdicioses,
i d'atansar-nos tots al versicle del mar i a les claus de la llum...

»Veniu amb sentiments enderrocats i cors marcits d'espera.
Però mireu, enlaire: el triangle del vol, i l'au davant de l'ordre,
la brillant guiadora: en ella reuneix l'instint total de l'alta volior
i fa segur el viatge per la blava distància que xucla la mirada
de l'infant que roman, sol i entristit, devora una finestra de
passat.
Immòbils i amatents, sigueu com els pastors de vosaltres
mateixos,
ratllats de pluja i vent i portant sobre el muscle fones fetes d'arcs
iris...

»L'ànima és gran, l'arma miraculosa: torça el vent del dolor dins
la cargola
que empenta cap als astres tremor de fulles vives.
No deixeu que cap ombra pidoli als vostres cors el múltiple
batec,
—220→
ans feu que s'incorpori al fresseig de les frondes!
L'ànima és gran, us dic, i afirma amb crit d'alosa:
"Torno a tu, torno a tu, habitant del matí,
oh home, poble meu
en la unió de la profunda Estrella i el vent de moltes veus,
ara que l'esperit convalescent de molts no pot anar
a les edats de l'arbre ni al desig de les deus:
entotsolat, romans com un fanal de pont!"

»L'ànima és gran, aquesta cèrvola dels silencis entre crits de
discòrdia,
aquesta passa lleu pels boscos del sofisma,
i els vinyars de la ira,
i els ajaguts herbatges de la faula.
La sabreu en la forja i en el crit, germans de l'aliança:
ve d'un xiscle de Pítia que desclou el secret
del somriure de pedra dels déus ignis,
vora una mar de color d'armadura,
i cerca, ja nascuda, la potestat dels somnis,
brillant talment una migració d'oriols a hora baixa...

»Habitareu els noms del llampec d'alabastre si rebutgeu l'excés
de lluna sobre l'herba i caieu de genolls davant de la campànula.
Usura dels crepuscles! Polsegueres il·lustres dels textos més
nocturns!
Diamants perdurables sobre pells de vellúria! Les sopes de
l'abisme! Domini fosc de rodes i de fal·lus!
¿Què n'heu de fer vosaltres, en l'aroma solar de les ales de l'alba
i en el mot jubilar que puja a la gavina?

»¡Gavina amunt va el pensament profund,
que vol més alta eternitat!
La vida que s'adolla i que amb el déu s'eixampla, verema els
simulacres
en la dansa i el pes.
¡Falcó amunt va tot amor fecund,
que vol més fonda soledat!
Retuda mort: ¿què faràs de tes cendres sota ventalls de fulles?
—221→

»Fem doncs una acció de l'esperança. S'han esvaït els dubtes,
poble vivent, home del vi novell,
que desclous aloses sagnants,
lluny de l'acatament del rostre encar amb un vent sec
i de les xarbotants secessions de l'aigua.

»Veredicte del sol damunt els fronts, i aquest bruit narratiu de les
properes gestes
al llarg dels solcs amb ombra d'àguila!
Els menaires del foc que marxen dins el vent signen les altes
portes
i fustiguen els somnis adormits.
¡Aspidem els nous astres amb les nostres mirades fins que la
verge terra s'estremeixi!»

  —222→  


ArribaAbajoCançó de Soleia

ArribaAbajo ¿Qui pujarà l'alta escala
verda del terrestre goig?
Entre els qui dansen l'aurora,
qui durà el cor del bou roig?

El cor del bou roig goteja  5
sobre pastures cimals.
Jo, sola en la boira, cerco
la flor, l'anell i la falç.

Al cor del bou roig esmolo
la meva veu de la vall.  10
Ara vaig, entre ginestes,
coronada de cascall.

Voldria l'arc i la pàtria,
L'eternitat dels turons.
Balla el titella. Udolen  15
els sentiments, com lleons.

Terror de pistils, enlaire,
a la boca del vent boig.
Entre els qui ploren el dia,
qui alçarà el cor del bou roig?  20

  —223→  


ArribaAbajoVora la Mediterrània

ArribaAbajo Cap a la mar anaren Pere de Su i Arnau, per cercar-se els
silencis
en el sadollament de la mirada que apaivagava els cors.
presa de massa arbitris de la terra feixuga.
Des dels penya-segats, varen veure les aigües
   blavoses i adormides
de la mar sense cledes,
les defallences d'ona i ona i ona
a les pures calanques on la vela vinclava el bes de la bonança.

Damunt els blaus baladres s'alçaven les diàfanes pèrgoles de la
llum
que un esbart de gavines vigilava.
Vençuts els focs d'agost, l'aire duia remors de gira-sols
capjups...
Arnau entrà a la mar. De sobte, les onades, al seu voltant,
tingueren un gronxineig d'hexàmetre...
Arnau deia en son cor:

«Per morir s'alça l'ona. Per viure s'alça l'ànima. L'eternitat del
mar
apaivaga el tumult del meu llenguatge d'home, em lliga al gest
errant
que tributa a les hores que volen mots de ferro.
Són lluny els sofriments que penjaven, dispersos, com ex-vots al
mur d'una ermita.
Remor del mar. Oh remor de l'amor coronada d'escuma!
Amor,
ona que explota núvia damunt la roca ardent;
amor, llampec gronxat en bressol de magnòlies;
amor, estiu dels cossos en el ritme plenari;
amor, cavalcada salobre,
hecatombe de vela amb xiscle d'oreneta;
amor, timbal nocturn de ciutat assetjada;
amor, forja profunda de l'arcana rosella;
amor, amor, amor,
incendiada vinya, amor, el vi del vent...

»Cal honorar amb pedra alta el bes que cerca el bes,
i cridar al llit de noces migracions de llins purs i translúcids,
—224→
i desfermar les bèsties que udolen llur desig sota el turment del
cel.
Més endins, més endins, oh dolça eternitat, oh corol·la carnal
oberta al dit de pol·len!

»Amor, amor, amor, caldrà escriure el teu nom amb lletres de
bombolles
damunt les sorres àuries,
quan la tórtora encesa esbatani les ales dessobre l'atzavara!»

Pere de Su mirava com el cos nu d'Arnau, ocell de la fondària,
volava dins les aigües tranquil·les de la cala...

  —225→  


ArribaAbajoEstances d'Arnau i Adalaisa


ELL:

ArribaAbajo El teu cos ha mirat la meva sang desperta
i pesa en mon anhel la muntanya del bes,
Adalaisa, foguera en fosca nit incerta,
madona dels recers!
Com el fenc sóc ferit, amb l'ala d'una dalla  5
que, escometent el juny, li fa més vast son or,
oh amor, vent d'estiu en càlida batalla
d'espigues dins mon cor!
Mon destí se m'assembla d'ençà que se m'atura
a tes vores diàfanes el sinuós trepig  10
i te m'endús en l'aigua on, ajagut, fulgura
mon pollanc del desig.
Així, jo et diré riu de murmurants riberes,
incansable balada de diürns averanys,
falda de sol i lluna de les meves esperes  15
d'infant de deu mil anys.
Amb tu, blanca i estesa, amb tu fet correntia
que en sa calma s'adorm o salta sense vels
entre núvols caiguts i corbada arbreria
i el peix veloç dels gels,  20
davallo agombolat d'escumes fugitives,
i el somni se m'eixampla vers l'absoluta llar
d'on s'alçaren en ones les represes més vives:
la mar, l'eterna mar!
I ara et diré muntanya gràvida de florida,  25
immòbil soledat que, de cara als ocells,
cobreixes ta alegria d'eterna posseïda
amb forestals mantells.
Vers tos cims ascendeixo -feliç en la ceguesa
tranquil·la que m'atarda i fa el camí més lent-  30
travessant les sentors de ta obscura nuesa
amb el pigall del vent.
—226→
Quan la nit defalleix, lentament t'incorpores...
El meu bes i el sol neixen en ton rostre nevat
mentre la plana et corda, obeint tes aurores,  35
els escarpins de blat.
Amor, el cant et duc, ocell de l'alta brisa
que clava en el meu pit son bec de resplendors,
i per ell, Adalaisa, la meva ombra s'irisa
voltada de clamors.  40
No ets brogit de somni, sinó real estança.
Esbatana't, amor, verema de la nit,
car ja el fill de la terra, vermell de sa puixança,
sap que el bes venç el crit.
Oh represa d'amor en la virtut segura  45
de la saba i la flor, oh sobtat banderer
que negues de l'hivern l'ennegrida armadura,
com el blanc ametller!
Sense mi fa sa cursa el cavall llegendari,
vaig deixar al vent terrible l'ampla capa de foc;  50
només són un record la febre i el desvari,
la ira, el puny i el roc.
Perquè en mon horitzó va aparèixer el teu rostre,
com un suau pujol amb un somrís arbrat,
i, presa d'un anhel de fumarel·la i sostre,  55
vaig caure agenollat.
M'has fet alt, Adalaisa, amb silenci i mirada,
i jo et faig estremir com a l'heura l'oreig.
L'ànima ens resplendeix, estesa i encalmada,
aigua ampla de rabeig.  60
De joia, els meus ulls salten de l'herba a les llimones;
avancen les carícies amb lentitud de mel.
Quan de l'èxtasi brunzen les ivarsoses fones,
la terra puja al cel.
Oh batuda del gaudi en grans eres de calma!  65
Perquè tu ets jo sóc com un hoste que riu
dins la joia de viure, aquest daurat reialme
que anomenem estiu.
—227→
Oh l'invencible estiu: riquesa de foguera
dalt dels pujols del cor on clamoreja et vent,  70
i, a baix, l'esperit d'or que vetlla l'olivera,
coèfora d'argent!
Ja el crepuscle, Adalaisa, et vesteix de rosella,
la mar aixeca un braç mig vermell i mig blau,
cada bou de silenci porta la seva esquella  75
a una establa de pau
i dintre dels teus ulls neix l'estrella tranquil·la...
L'aura de profecia que t'esborrona el pit
s'alça del déu que habita la nostra ombra d'argila
i corona la nit...  80

ELLA:

Arnau, m'has dit madona, riu, foguera, balada,
verema de la nit, dalla, suau pujol,
immòbil soledat, heura, fenc i mirada,
falda de lluna i sol.
Amat, m'has dit madona, riu, foguera, balada.  85
Arnau, l'amor és com un monstre de farina
encatauat a l'ànima talment un dolç intrús.
Oh, mira'm: per tu sóc un arbre que camina
entre xiscle i balbuç.
Amat, amor és com un monstre de farina.  90
Arnau, m'has dut al cor una llum d'armistici
segellat per una ombra d'instantànies flors,
i, filla de mes venes, vinclada de solstici,
combrego amb el teu cos.
Amat, m'has dut al cor una llum d'armistici.  95
Amat, ets tan lleuger com el pas de Soleia,
encar que vas feixuc de moltes cicatrius.
Tota jo m'il·lumino, mon ànima voleia
quan de lluny em somrius.
Amat, ets tan lleuger com el pas de Soleia.  100
Arnau, per tu seré dansant geografia,
alegrança de maig que no compta els seus dolls,
—228→
font, damunt el teu pit, que sa trena esbadia,
gronxineig de bedolls.
Amat, per tu seré dansant geografia.  105
Arnau, fill de la llum, cerques del món l'entranya.
Ets l'aliat del vent, però et detura el bri,
Germana del teu somni, dels teus batecs companya,
trairé Magalí.
Amat, fill de la llum, cerques del món l'entranya.  110
Arnau, d'ençà de tu creuo un país de molsa
on cristal·lines pluges mormolen de genolls,
on s'alça un adalil que, amb un lent ritme, polsa
la tija dels fonolls.
Amat, d'ençà de tu creuo un país de molsa.  115
Arnau meu que pastures la lluna del meu ventre.
Alosa en la meva ombra, el teu nom em fendeix
i flairo la sentor de les estrelles mentre
ton amor m'envaeix.
Amat meu que pastures la lluna del meu ventre.  120
Arnau, cada nit segues la meva cabellera
i em trenes el gemec fins al consol dels joncs.
Per la finestra arriba un vent de primavera
que ha nascut entre troncs.
Amat, cada nit segues la meva cabellera.  125
Arnau, estic gelosa de l'aigua que et copia,
dels besos que t'agença la fada del plugim,
dels somnis del teu cor que t'esguarden, de dia,
amb ulls clars de raïm.
Amat, estic gelosa de l'aigua que et copia.  130
Arnau, ara et diré que amor és existència
de misteri i de flor, més enllà dels sentits.
Oh, sense amor tot és orfenesa i absència,
les cordes lluny dels dits!
Amat, ara et diré que amor és existència.  135
Arnau, per ta mirada se'm transmuda la dansa:
ara ja puc ser un himne trenat d'arbre i llampec.
Com un astre vernal, plena de deslliurança,
—229→
ran dels teus peus m'ajec.
Amat, per ta mirada se'm transmuda la dansa.  140
Arnau, ara tots dos habitem ja la terra.
Ascendim com l'heurera: tota saba i lligam.
Mira el símbol senzill: sobreeixint de la gerra,
la passió del ram.
Amat, ara tots dos habitem ja la terra.  145
Arnau, bé sabem prou de la humana complanta.
Mes, la traeix la música per l'estremit espai?
Terrenals oscil·lem dintre l'instant que canta
l'eternitat i el mai.
Amat, bé sabem prou de la humana complanta.  150
Arnau, com el mar ets tot cadena i garlanda.
L'àngel vermell vigila les sabes de les nits.
Ja no ens vincla la por dels anys grocs que hauran de
mustigar-me els dos pits.
Amat, com el mar ets tot cadena i garlanda,  155
Arnau, l'aire és tot ple de crits i de murmuris.
Les hores ens amaren. La llegenda de dos
calma l'ona i el món. Fill del temps, no deturis
el cant de tremolors!
Amat, l'aire és tot ple de crits i de murmuris.  160

  —230→  


ArribaAbajoCrits i murmuris

ArribaAbajo Ho han sabut l'ametller, l'aire i les ginesteres,
les cicatrius dels arbres i les velles teulades,
el cel i les muntanyes, la terra embolcallada,
una testa d'aurora, les vastes aigües mares
de la Mediterrània, les messes infal·libles,  5
l'ombra tentinejant i la llum palplantada,
les fonts del sol, les nits i algunes joves ànimes:
pas a pas sona Arnau, pedra d'una tornada,
pedra enmig de les pedres, pedres vives de l'home
que sols té l'estatura que li alça l'esperança  10
de mans llargues i blaves...

Va i va i va Arnau, i toca. I a molts indrets arriba:
les seves heretats que foren la fretura
i el somni d'un exili ple d'afanys i figures.
Veu els ruscos del poble i el vent que s'endormisca  15
entre l'arbre dels morts i la immòbil corona;
el lloc fragant on l'aire es desvesteix
i d'on els records surten tot coberts de rosada.
En la tarda lloada per la cançó dels grills,
tuteja el tremolor de les altes glicines  20
i arriba al pujolar on l'estima la llum.
I sent la fosca veu que segueix els seus passos
des de la mareselva a la lluerna blava,
lluny dels marbres de l'odi:

«Ja era coneixes, Arnau, perquè et respiro l'ésser  25
sempre en el gran debat de l'ombra i les espigues,
dels ulls i la memòria no gastada de pluja.
Et beso les empremtes. Et ploro la collita
dels teus anhels i somnis, fruits del clam i la boira,
les resurreccions que aixequen la teva ànima,  30
i estimo el que tens d'arbre i desembocadura.
Et porto els blancs coltells de les estalactites
de la fonda tristesa,
els poltres lluminosos dels teus dies plenaris,
les insistents espines que voldrien ser pluja.  35
No sóc el cant sinó el xiscle de ta sang:
brollo com una font ran mateix d'on descansa
el pes dels teus dos peus d'home de terra màrtir,
els teus peus lacerats per veremes de claus
—231→
que ara embolcallo amb l'ala del colom  40
i la llana de llàgrimes que tendrament et filo,
mentre lentament passen, amb vagons plens d'imatges,
els llargs trens de cristall...
De qui parlo? De què? ¿Des de quina clotada
ombrívola o desert llimat de sols?  45
¿Des de quin aire buit o aterrada columna,
des de quina mort d'astre empenyo amor i aurora?
Vivim, vivim encara. L'hora del teu retorn,
Arnau, va cridar en tots els rellotges de sol,
i els lilàs s'ho van dir amb banderes d'aroma.  50
De la teva neu baixo, feta aigua solar, aigua
que s'esquinça el balbuç i davalla i llampega
amb set de tes arrels, que amb dents de cel mossego...»

Calla la veu profunda d'agonia i certeses
i mira Arnau entorn amb ulls que ja viatgen  55
com una mà que cerca, entre flors, la més àuria.
Que immòbils, els pollancs, amb capes de crepuscle!
El rou baixa sa galta a les herbes 'jagudes.
Com un vil·là sonor, flota el dring d'una esquella
i la brisa s'esquinça el seu vel de delícia...  60
Arnau escolta, escolta la veu voleiadissa
que cegament el busca amb so de bri i escuma,
la cançó murmurada de Soleia invisible:

Aquest ranvespre de calma,
prop dels grills, lluny dels fanals,  65
vull que a ma cançó s'acostin,
manses, les coses reals.

Conjuraré llur presència
amb veu fina i llavi lleu,
diré al somni que reculi  70
amb un silenci de neu.

Vull dir les coses de l'home,
filles de la mà i l'instant,
nades d'anònima màquina
o bé d'un traç fulgurant.  75

Aquí entren, quotidianes,
amb llur forma, pes, color,
—232→
vingudes d'antiga herència
o amb un recent tremolor.

Ve l'ampolla com un hússar  80
que du plegat l'estendard,
vénen volant les tisores,
mig oreneta i mig dard;

ve un pa amb son escut de crosta,
un assalt de ganivets,  85
un càntir amb aigua adormida
i un forat ple de xiulets;

aquell gran mirall que Alícia
un dia va travessar,
la pinta de la corranda  90
que ha deixat de pentinar;

la destral amb cap d'arúspex,
la sabata d'ull brillant,
una bandera esquinçada,
un gaiato coixejant;  95

un llum que de nit es cofa
amb pallola cereal,
les olles d'enagos negres
i el tirotejat didal.

Veig encara la cullera,  100
l'anell, el vas, l'esquellí,
la sopera, el plat, la gàbia,
els esclops, el penell i

una cadira, una flauta,
un embut i un gerricó,  105
un fil groc interminable
i un coltell contra la por...

Totes tenen la seva ombra
i tenen llur propi cel,
unes són alalligades,  110
d'altres tenen cors de gel,
—233→

Faig un bes o una manyaga,
adreço un gest o un somrís
a les coses sense màscara,
existents d'un paradís  115

que l'home ha fet per a l'home,
per a la gràcia i l'ús,
necessàries serventes
fidels en el nu i el nus.

Entendrida per les coses,  120
s'ha anat fent blava la nit.
M'untaré el cor de lluerna
i cercaré a l'herba un llit...

La veu murmuriosa es desfila en el vent
que entrenyella ses venes sobre el trèvol florit.  125
Arnau de nou espera, cara al tors estrellat
que pren sabres a l'ombra... Pedra i espurna dormen
dintre el seu esperit.
Com vena mineral
i aigua d'eternitat, la veu torna a adollar-se:

«No acatis mai les llances ni l'alfabet del fum  130
i podràs tutejar-te, sense por de la guerra
d'ésser sol, baldament sigui amb l'alba o l'estrella.
No creguis en els dogmes que s'esborren
com escriptura de peus de colom
que sols dura un moment al muscle d'una estàtua.  135

És exili l'instant i forta estada el temps?
¿Cerques l'etern dels mots ran mateix de les dàlies,
lluny de la son dels déus...? I La flama fa poca ombra.
La idea de la llum no és més que la llum?
Xisclo el dolor del món perquè abaixis la testa,  140
i t'envia petons la germinal bandera;
xisclo el nom de la pàtria sota els arbres vernals,
i un hoste de tenebra posa damunt la taula
un plat de cards i un porró de roselles;
crido l'obscuritat perquè ens volti la calma,  145
i s'acosta la mà que du un anell de pus.
Ens esperen, Arnau de retorn i de faula,
germans desconeguts, fraternitats secretes,
pol·len i pa de poble,
—234→
el dia del llibert i la unànime rosa.  150
En els dies profunds, obriràs l'armadura
amb un cicló de pètals, i també s'obriran
les portes de la terra, i, com els pans i els peixos,
veuràs florir la sang multiplicada,
i ja serenament et podràs banyar l'ànima,  155
els records i l'oblit amb clara agricultura.
Ets lluny, Arnau, de la jerarquia del nard
i de la vella còlera que porta un ull de vidre.
Per acatar destí ja no et caldrà la mar:
et seguiran arreu els peus amples del cel  160
i l'ombra de ventall de les verdes falgueres.
L'alosa va traçant en els teus ulls estrenus
la lletra vertical de sa farina d'or.
Vindran els dies verges com muralla encalada
per ales de gavina  165
i les nits gronxinades per oliveres àvies.
Canta la llum fullada del somni de la pàtria!
Fem pujar a néixer l'home com creix l'herba noval,
com es desborda l'himne en un ordre de sabes,
en la copa melòdica i la línia d'astre.  170
Fem néixer junt, Arnau, no l'home de l'empremta
dura i emborrascada, ni l'home buidat d'aire
que amaga la cullera sota l'arena bruta
i l'agulla de sal amb què cus tants sudaris,
sinó el germà fulmini que es casa amb la distància  175
i refarà la història amb balances de vori,
i batzacs d'anemones,
i empremtes de blat tendre,
i calbots de muntanya,
i esfondrarà les urbs de ruscos i nius pútrids  180
per aixecar-ne d'altres filles del fil, el sol,
la fulla, el diamant...

Hi ha el pa de l'esperit que es llesca com el bes.
Hi ha l'ésser que és la llum,
el baptisme total amb alimara i flor.  185
Hi ha l'ègloga dels cosmos que soscava la roca
per trobar el cor de l'aigua.
Hi ha l'espina veloç i el vi de la nostàlgia.
Hi ha que hem de despertar des de la mort del somni.
Hi ha un dijous plugimós que vol ser ungla d'or...  190
L'hora canta. Davant la nuesa del vent,
la mar, a poc a poc, es descorda la brusa.
—235→

Crema ja els simulacres, Arnau de l'aliança!
Ara vindrà la vida... Mira! Amb rostre de llet
i barret de rostolls, Demèter es detura  195
i, des de la comella, amb la mà t'assenyala...
Oh! No sents el cavall?»

Arnau només sentia el vent a la parpella
encara tèbia de tarda i llum,
i el lleu pressentiment de veu degotadissa  200
que rajava del cor bressolat de la nit:
era l'ala d'escuma de la veu de Soleia
feta de platí trèmul i falena filada.

Ma veu va vestida d'heura
i, com fum enfiladís,  205
te l'acosto i et confesso
que d'amor ets el país.

Et diré, Arnau, la rosella
de la teva fonda sang.
Diré l'anhel d'Adalaisa  210
i el misteri del seu flanc.

Cobert d'una ígnia capa
deixa que el món porti dol.
Arnau, surts de la teva ombra
amb barba de molsa i sol.  215

Arnau, vés cap a Adalaisa
com una serpent de flors.
Frena sa dansa d'espasa
i cabellera veloç.

Arnau de punya i fermesa,  220
Arnau d'arrel i de cant,
posa el pàmpol de ta música
a sa cintura fragant.

Oh! No sents el cavall?

Digues-li alumna de l'ala
i negadora del plom,  225
princesa de les magranes,
plebea d'astre i colom.
—236→

És l'hora d'obrir l'estrella
d'escoltar el trèvol florit,
de posar als peus d'Adalaisa  230
el pètal i l'alarit,

de llaurar-li amb bes la galta
i tot el seu cos lluent
i d'engarlandar son ventre
amb cereal transparent.  235

Amor d'espiga i campana,
Arnau, no t'argolla el pas.
És el temps de la finestra,
el sol, el camí i el vas.

Tu i ella sou la parella  240
que no es dilapida mai,
que no gasta l'abraçada
ni l'hirsut temps ni l'espai.

Oh! No sents el cavall?

Arnau, Arnau i Adalaisa,
fills de rialles i plors,  245
incendieu-vos les ànimes,
treneu les lletres i el cos.

Adalaisa, neu alada.
Arnau, flama que es consum.
Adalaisa, arbre que dansa.  250
Arnau, llibert de la llum.

Adalaisa, font lligada,
Arnau, comarca en el vent.
Adalaisa, flor d'esquella.
Arnau, terra i pensament.  255

Quan l'amor decanta l'hora
són romputs tots els timbals
i a les congestes s'ensorren
les llimones boreals.

Moren les llunes de ferro  260
en el si que se us endú.
—237→
Perquè sempre, sempre, sempre
l'etern va del nu al tu...

Oh! No sents el cavall?

Sí, ara el sent -piafa, sideral i compacte,
forma de poesia i xifra inesperada,  265
esplendor bategant amb el pit enllunat,
ulls de bruixot ombrívol, crinera de tempesta,
cascos espurnejants i cua de cometa,
el cavall dels presagis i del seu fosc instint,
l'ivarsós animal de fúria i llegenda,  270
sorgit de l'ombra viva d'una guerra pacífica,
que desitja civada d'Orió i d'aurora
i porta, titil·lant, a la gropa, les Plèiades
i les mans adormides d'una pluja vernal-
sistema i nus de vol, s'encabrita i renilla  275
perquè les seves sangs volen posar la rosa
d'onada del seu cor al vorell de la nit
i esquitxar la cintura d'un núbil dolor d'arbre
i la boca del mar que no troba sa síl·laba,
i, ja al fil del galop que cosirà distàncies,  280
esborra amb son aflat cendres d'apocalipsi
i ofrena sa crinera, com un ram de mimosa,
a la mort de la nit-
i Arnau, de sobte, salta,
com qui posa una clau dins el pany del misteri...

Orfes d'estreps, els peus: el dret, de dura pedra,  285
l'esquerre, amb esperó de nard vertiginós.
No li cal brida, a Arnau, que impetuós viatja
afuat, serè i tens, per merèixer el seu somni.

Arnau, cavalcant, entra al múltiple reialme,
a les possessions d'un gloriós migdia  290
d'inefable matèria i feliç vinclament,
genet d'ànima i vent del seu desig terrestre,
inicial encesa sobre els eixams de l'aire,
bombolla en una copa de llum i d'intempèrie.
Travessa un llarg sanglot i espera sortir, indemne,  295
per la maror del cant que mena a una corona.
Ara l'encega una claror de violetes
i un sobtat estol d'aus nascudes del solstici.
Creua, sense adonar-se'n, els seus vells pensaments
—238→
adormits i polsosos com dissecades bèsties  300
que conserven encara les unglades del sol,
el doll clar de la font del poble de Gombreny,
un llis teulat d'Alins i un fumerol de Mura
i entra a l'esquellerinc de la cabra de Delfos
que hom havia fermat a una vella olivera  305
i que estigué escoltant tot al llarg d'una nit
d'oraculars records i aterrades columnes-
ara és ell, doncs, qui dringa amb el sol fibril·lant,
ara és ell, convertit en sonorosa essència,
qui penja en les tenebres dels olivars del Pleistos,  310
i vola com un xiscle d'eixarrancada Pítia
que somou un cel sense espigues ni campanes
i traspassa la terra com una fletxa roja,
ara és ell qui enarbora preguntes i respostes,
fet goteig de delícia o llàgrima que munta  315
la foscor de les síl·labes del vent sobre el llorer
vers la llum, vers la llum, enllà de les Fedríades,
vers la llum, nupcial, la pomera de l'alba,
vers l'au prima de l'aire que signa fris i estàtua,
fet rosada genèsica que, raïmosa, baixa  320
per la cuixa celeste d'un nou dia salvat
i entra dins l'espantall que l'arc iris corona,
dring i dolça substància que s'obre en pètal tebi,
cobra el color d'un món sense fulla caduca,
es converteix en verda espasa viva,  325
aigua recta i mirall,
tors de foc i silenci sobre la terra negra,
fins que el fred el doblega amb son genoll de marbre..

En el torneig dels temps, les coses i les ànimes,
el corser fa de l'aire una vena diàfana.  330
I Arnau, a dalt, no pesa: dreta fulla de joia...

I vola, vola, vola d'un xiulet de celístia
a la unànime son dels joncs banyats de lluna,
va com parpella i hèlix, de l'ombra d'una sínia
al lloc de les magnòlies on es troben la pluja  335
i el destí huracanat dels amants tremolosos,
i salta d'una aroma de mareselva i vaca
a la quietud d'olis de les mortes indústries.
Oh colpeja i fereix, i s'endinsa i s'allarga,
esdernega i sutura les ombrívoles mares  340
—239→
que, a canvi del dolor, escondeixen les cendres
i pengen, com el vesc, de l'arbre de la vida...

Oh vola i va, va, va en zig-zag o dretura,
sonor de cristall verge i de bels de primala,
lleuger de lenta neu i d'ona que es despulla,  345
alada criatura que, afuant-se, viatja,
tot filant-se ell mateix, dintre la filferrada
que el mena vers l'anell i l''immòbil tren blau
que espera els vinaters de l'agonia,
va, va, va palpitant de puixança fosfòrica,  350
va, mentre vastament ja comença a comprendre
perquè la mort no ve mai de la mar,
perquè en la llum de llum moren tots els enigmes,
i amb la volença guia la impetuosa cursa
des d'un eco somort de recordances  355
fins a la brusca entrada al paller de sa infància-

... fosos home i cavall entren al laberint
de la palla modesta i giren i es dissolen
ja són les dues ales filles d'or de les eres
i hi ha un jo i un renill i cascs i remembrances  360
i la fràgil substància d'un tou sol femení
a fora queda el món com una ametlla negra
tot fragment i tristesa i ànima mutilada
on les fulles tremolen amb por de cervatell
i ja ningú no sap quantes petjades calen  365
per fer recte el camí que va del sol als mots
quin túnel de claror de tiges vincladisses!
Arnau camina i vola i en l'ésser va endinsant-se
jove en els seus sentits que tot d'una s'adonen
que la realitat té una sentor de terra  370
i és tan omniscient d'amor arrels vents i ecos
que ja veu anhelant com han estat les coses
toca l'orografia dels vastos sentiments
veu els rius seminals d'amples jaços de somni
l'ordre lligat al dol les veles del dolor  375
ascensió i descens tornada oh tornada
erecció i pistil les semences i els solcs
i les venes que s'inflen d'un sobrepuig de vida
s'encabriten imatges a l'esperit ardent
explota en flors el cosmos  380
oh brancs de llet celeste oh constel·lacions
oh dies zenitals amb gerani a la boca!
—240→

i qui va dir que serà serà arbre serà penya
i mar esvalotat i l'aire que s'inflama
i l'astre rutilant?  385
Arnau ja és allò que veu i toca
i allò que flaira i sent i allò que entra i bateja
la pulsió del néixer l'arrelar de la mort
les oríniques hordes que sembren llur blat negre
als peus d'unes aurores prenys de somrís i herència-  390

Oh vola i va, va, va ja desprès del pecíol
com la fulla que instal·la al vent el seu vol lliure,
i va amunt, va, va i és
home mullat d'orígens,
martella nupcial,  395
alada pesantor
de record i nostàlgia,
el soldat infinit
de la mà del seu cor,
espiga transparent,  400
sol fènix:

la renadiua flama que es desperta a la falda
de la gran mare amor, antiga de batec,
cintura dolorosa i càntir sense arrugues,
la falda que acull l'ombra de corol·la del rostre  405
on brilla la formiga d'argent de la tendresa...

I torna al vol Arnau, com brolla una assonància
que sap que com mes alt es fa l'impuls obert
més crea la caiguda de blens epitalàmics,
travessa verds plugims, crepusculars recessos,  410
encara amb la tristesa d'haver deixat la falda,
i davalla als indrets dels balbuços del cor
on la vida té els ulls de fulles de carboncle...

¡On és ella, la dolça posseïda de l'aire,
que palpita com una cinquena estació?  415
On és, doncs, Adalaisa?
¿Qui mou un dit, a l'ombra,
i comença el murmuri comunal de les herbes?
Fi del vol.
Ja camina pel pacte de la terra
amb el somni del déu que tremola en la branca.
Ara travessa el pont on la mort no té guàrdia  420
—241→
i, amb temptejants dits orbs, toca la nit sensible
i els roquissars on dormen les boirines,
sota el Tossal de l'Àguila on s'esmolen els astres.
Les sonates de l'aigua, allà a la fondalada,
i, sobre el bedollar,
la lluna dels amants...
 425

I davant el bedoll, vetllant una arribada
d'entranya i de destí,
Adalaisa alça els braços
al mateix vent que acuita el pas i el cor d'Arnau...
Viure!, esgaripa el vent, i Arnau contesta: Ésser!,
amb un crit que enderroca la nit i la llegenda,  430
i a la cara, de sobte, li maduren els ulls,
i a les mans li murmuren les fonts de la durada,
i a la boca li nia l'ocell de l'existència.
I corre, adelerat, devers el cos i el rostre
d'on sembla brollar l'arbre...
Soleia cantussava,
 435

amb lluna a la cintura,
des d'una alta barana.

Ja Arnau es decanta i diu en un murmuri:
«Oh Adalaisa blava, tan gràvida de terra
com lleugera de proes!  440
En nosaltres caiem: soledat de dos:
immensa companyia
de les nostres mil boques encastades a l'himne
que destrueix la història i referma la vida.
Esmolaré el falcó del cec desig i força  445
perquè abraci el teu foc com l'anell volta el dit,
per fargar-te com una ajaguda muntanya,
per ésser l'ala al vent de l'infinit retorn,
ànima del meu cos i cos de la meva ànima...!»
La cançó de Soleia  450
per l'aire es repetia:
Perquè sempre, sempre, sempre
l'etern va del nu al tu...