Oda a Catalunya des dels tròpics
|
| Entre aquell febrer i aquest novembre | | | | l'enyorança no. | | | | No l'enyorança d'ulls immòbils i lentes
llàgrimes | | | | que necessita orfeons i llegendes, | | | | sinó la difícil duresa del temps, ja sense
espera, | | | | que fa navegables els records, | | | | dóna rutes inflexibles a les imatges sepultades | | | | i bandeja els incendis dels crepuscles sense raça. | | | | No la gotejant enyorança que plany un sostre, | | | | renova el gust d'oblidades farines | | | | i desvetlla l'ombra d'una flor a un rostre, | | | | sinó el domtat crit, | | | | el crit que baixa en murmuri sense fi. | | |
|
| Vigoria desesperada del vol de la meva | | | | sang sense diàleg, | | | | -oh, sang meva cercant respostes entre les llavors més
altes del cell- | | | | zenit etern dominant mon esperit i les marxes mutables, | | | | ets tu, Pàtria! | | | | Sols, pluges, terres i mars m'estan ocultant l'uniforme de la
teva tristesa ennoblida i callada, | | | | però no deixen d'arribar-me les barques que
endoles clandestinament. | | |
|
| Em saps perdut per les illes, mossegant la
delicada arrel del teu nom. | | | | Aquí, on Àfrica i els ciclons es citaren, | | | | la sal d'aquestes aigües soscava l'antiga alegria de la
meva mirada, | | | | el tròpic clava creus de plata furiosa al meu front. | | | | Aquí, sents?, em sorprenc a les platges cercant
la ruïna d'un palúdic àngel de madrèpora. | | | | Estrany dins l'aire estrany, circulo entre les
argentades columnes dels temples de palmeres, | | | | sentint com el meu cor accedeix a la sirga cruel dels
continents, | | | | comprenent el rictus secret d'aquestes roques tan fabulosament
distants dels pins. | | |
|
| Oh, Pàtria que tant se t'ha estimat
plorant!, | | | | què faig aquí, com sempre fugitiu de tota
arribada, | | | | assetjat per atlètics perfums, | | | | dins les tardes de cavalls i arcs iris, | | | | prop dels rius que no coneixen la línia del meu cos? | | | | Sé que també podria plorar-te, | | | | sanglotar damunt les radioses mans dels dies adornades amb els
anells senzills de les hores, | | | | perquè aquí tot és distància per a la
tristesa nòmada, | | | | perquè aquí tot és llunyania per a l'anhel
que, a través de les branques negres, | | | | anava, adés, a immobilitzar-se en la llum dels hiverns. | | |
|
| Plor i sanglot potser, però l'enyorança
no. | | | | Com puc enyorar-te si no t'has desprès de mi, | | | | si ets tan forta d'existència que el terrible es
suporta lleugerament, | | | | com la silenciosa violència de l'amor en el refugi dels
cossos! | | |
|
| La teva crida immensa -detonació de
veles dins la boira immòbil- | | | | ha romput el somriure de l'univers que s'iniciava en mes
cansades pregàries. | | | | Total i sense límits en mi, sentint-te,
minant-te, integrant-te a l'instant que encara remunta, | | | | trobant-te entre la realitat abrupta de la riba i
el ràpid somni de la correntia. | | |
|
| Tu ets arreo. | | | | Tu ets allà on la mort es fa gran, s'eixampla com una
desembocadura, | | | | i se'n va, amb els seus sants i herois, a obrir les boques del
silenci. | | | | Vius en el crit del vençut que es perpetua passant de
les arrels als bressols, | | | | esperes en les constel·lacions del mut destí que
ja està escollint la forma de l'esperança. | | | | Allà on neix la bondat de l'home, | | | | allà on els pobles amb estrella de justícia
seuen mirant-se tranquil·lament a la cara, | | | | tu respires coronada de muntanya i vestida de mar i
espigues. | | | | Tu ets el colom que reposa en l'arada del temps, | | | | la resistència dels teus fills a coure i emmudir, | | | | aquella vigilància de l'ànima que fa comparar
a les teves totes les flors del món, | | | | astre vertiginós lligat a l'àncora de la meva
angoixa, | | | | net dins el fang, clar dins la movent obscuritat de la nit
marítima. | | |
|
| Tu ets la terra, | | | | l'arbre, | | | | el foc. | | | | Invenciblement s'ha d'anar aixecant el so de la teva
caiguda, | | | | el violat pes jove de la teva llibertat ha de brotar, als
cims, sota els arcs de l'alba nova. | | | | Jo només visc per l'entrada lluminosa dels teus ocells
als graners del món, | | | | per la resurrecció exacta de la teva veu entre les
escumes... | | |
|
Santo Domingo, novembre 1940.
Oda a Cataluña desde los
Trópicos
|
| Entre aquel febrero y este
noviembre | | | | la nostalgia no. | | | | No la nostalgia de pupilas inmóviles y
lentas lágrimas | | | | que necesita orfeones y leyendas, | | | | sino la difícil dureza del tiempo -ya
sin espera- | | | | que hace navegables los
recuerdos, | | | | da rutas inflexibles a las imágenes
sepultadas | | | | y destierra los incendios fríos de los
crepúsculos sin raza. | | | | No la goteante nostalgia que llora un
techo, | | | | renueva el gusto de olvidadas
harinas | | | | y despierta la sombra de una flor en una
frente | | | | solamente el domado grito, | | | | el grito que cae en un murmullo sin
fin. | | |
|
| Desesperado vigor del vuelo de mi
sangre sin diálogo, | | | | -¡oh, sangre mía buscando
respuestas entre las semillas más altas del cielo!- | | | | cenit eterno dominando mi espíritu y las
manchas mutables, | | | | eres tú, Patria. | | | | Sales, lluvias, tierras y mares me ocultan el
uniforme de tu tristeza ennoblecida y callada, | | | | pero me llegan todas las barcas que enlutas
clandestinamente. | | | | Sabes que ando perdido por las islas, mordiendo
la delicada raíz de tu nombre. | | |
|
| Aquí, donde África y
los ciclones se citaron, | | | | la sal de estas aguas socava la lejana
alegría de mis ojos, | | | | el trópico clava flores de plata furiosa
en mi frente. | | | | Aquí, ¡escúchame!, me
sorprendo en las playas buscando la ruina de un palúdico
ángel de madrépora. | | | | Extraño dentro del aire extraño,
círculo entre las argénteas columnas de los templos de
palmeras, | | | | sintiendo el rictus secreto de estas rocas
tan fabulosamente distantes de los pinos. | | |
|
| ¡Oh, Patria, que tan amada has sido con
lágrimas!, | | | | dime: ¿qué hago aquí,
fugitivo como siempre de toda llegada, | | | | sitiado par atléticos
perfumes, | | | | dentro de las tardes de caballos y arco
iris, | | | | cerca de los ríos que ignoran la
línea de mi cuerpo? | | | | Yo también podría
llorarte, | | | | sollozar sobre las radiosas manos de los
días adornadas con las sencillas sortijas de las
horas, | | | | porque aquí todo es distancia para el
anhelo nómada, | | | | todo es lejanía para la tristeza que,
a través de las ramas negras, | | | | iba antaño a inmovilizarse en la luz
de los inviernos. | | |
|
| Llanto y sollozo quizás,
pero la añoranza no. | | | | ¿Cómo puedo añorarte si no
te has desprendido de mí, | | | | si eres tan fuerte de existencia que lo
terrible se soporta ligeramente, | | | | como la silenciosa violencia del amor en el
refugio de los cuerpos? | | |
|
| Tu grito inmenso
-detonación de velas en la bruma inmóvil- | | | | ha roto la sonrisa del universo que se iniciaba
en mis cansadas plegarias. | | | | Total y sin límites en mí,
sintiéndote, minándote, integrándote al instante que
aún se eleva, | | | | hallándote entre la realidad abrupta de
la orilla y el rápido sueño de la corriente. | | |
|
| Tú estás en todas
partes. | | | | Tú estás allí donde la
muerte crece y se ensancha como una desembocadura | | | | y va con sus santos y héroes a abrir las
bocas del silencio. | | | | Vives en el grito del vencido que se
perpetúa pasando de las raíces a las cunas, | | | | esperas en las constelaciones del mudo destino
que ya está escogiendo | | | | la forma de la esperanza. | | | | Allí donde nace la bondad del
hombre, | | | | allí donde los pueblos con estrella de
justicia se sientan mirándose tranquilamente a la
cara, | | | | tú respiras coronada de montañas
y vestida de mar y espigas. | | | | Tú eres la paloma que descansa en el
arado del tiempo, | | | | la resistencia de tus hijos a caer y
callar, | | | | aquella vigilancia del alma que hace comparar a
las tuyas todas las flores del mundo, | | | | astro vertiginoso atado al ancla de mi
angustia, | | | | limpio dentro del fango, claro dentro de la
moviente obscuridad de la noche marítima. | | |
|
| Tú eres la
tierra, | | | | el árbol, | | | | el fuego. | | | | Invenciblemente hay que ir levantando el sonido
de tu caída, | | | | el violado peso joven de tu libertad sepultada
ha de brotar, en las cumbres, bajo los arcos del alba nueva. | | | | Yo sólo vivo por la entrada luminosa de
tus pájaros en los graneros del mundo, | | | | por la resurrección exacta de tu voz
entre las espumas... | | |
|