Poemes d'Anna

Agustí Bartra

  —9→  

Oh, beneïda siguis...

Oh, beneïda siguis per l'amor amb què em lligues, tu; pròdiga de bes, dolçor del món! Perduts, ens anhelàvem: tu, vall erma d'espigues, jo; com arada al mar, corona sense front.

Als vidres entelats de la tranquila estança  5 va plorant el paisatge. Quina errant volior dintre el cor i en el nostre cel d'exili! La teva ànima vaga, amb la por i l'esperança, per camins de tardor i a un pensament de mar alça braços d'auxili.  10

Penso en la pau de l'hora que vivim -amb la porta closa al món i al passat-, en l'esperit del vent que ens sotja des de l'arbre, en la nit que s'emporta l'ombra de l'arracada que oscil·lava lleument entre el coll i la galta...

La lluna s'alça.  15 Amb les trenes desfetes, camines per ma espera, tremolosa i descalça, dona certa en ton somni, noia viva en ta set, estàtua de l'estiu amb faç de primavera girada vers un cel tot florit de muguet...  20

Villa Rosset Roissy-en-Brie, novembre, 1939.

  —10→  

Interior

Cambra. Tu. Gotes. Fulles. La tardor. Els teus braços es mouen. Oh no et sento! Mon silenci davalla amb la claror. Jo sóc l'arbre: til·ler. Deixa'm! Intento

la compacta son llarga de la branca,  5 vull arrels per lligar a tots l'univers la paraula que et cerca greu i blanca, terra pia que et colgui el plany divers

de ta espera celeste. Portes d'autumne han caigut. L'horitzó m'acull, florit.  10 Submarina distància en la columna

de mon cos que ja emigra. Blava guerra de les aigües! M'enfonso... Fred i nit. Floto, sol, coronat de cel i terra.

  —11→  

La nit va collint...

La nit va collint les fulles més il·luminades. Els molins de l'aire són verticals espases. Per què no despengen aquella gavina?

Mar. Horitzó. Arbre. Tu. Sobretot, tu.  5 Trinitat de senzill univers en miracle diari: com el mar et cal abisme per florir escuma, com l'horitzó és segura la corda de ta música, com l'arbre brota ton crit de vençuda...

  —12→  

Et veig...

Et veig com una proa de futur i una dolça vela de passat, com un segle entorn d'una rosa. Toco les llunes que habiten el teu front, els rems d'or de ta veu callada.  5

Et veig arrencant anells de llampec negre de les mans del món, somrient a ton cor de cérvol i rosella, obrint el dia invencible dels teus ulls.

Et sento  10 com una estàtua de repòs voltada de cavalls de vent, com les arrels de la pàtria del somni. Et veig com un huracà d'anemones, com una espasa dins un núvol,  15 com un cant de fruita en una dansa de foc...

I m'has fet vencedor diürn de les hores.

  —13→  

No baixis...

No baixis el darrer graó. No petgis l'obscura terra des d'on avui et contemplo, ajupit. El dia, davant teu, és una daurada gerra rompuda. No baixis: no entendries cap crit. Resta, resta lluny dels impalpables anys,  5 no donis la teva mirada a la fugitiva fulla, al lliure ocell. L'aigua posa llum d'averanys en ton rostre de taciturna captiva. El teca somriure defensa de fuga i paranys.

(Jo veig els qui duen sa mort com un vent  10        esbiaixat, com una rialla bruta;       els qui aixequen visió i esdeveniment       contra el tumult d'un món sense pietat ni aloses:        sirgadors obstinats en platja eixuta,       fets de bronze sinistre i d'invisibles roses).  15

No baixis. Somriu a l'estel que t'arma un destí de nevades plomes, et murmura l'itinerari dels teus braços dins l'aire marí i et salva de la flor que no dura.

No baixis el darrer graó que et fa impossible  20 a les hores, a la pluja, als arbres, als rius. Continua, aèriament invencible, ignorant la teva ombra i els baixos nius del fum. No baixis. Continua, germana celeste, vivint de la sorpresa del teu vol,  25 elevant la blanca nit del teus ulls fins a la festa dels astres i el sol.

(Ignora'm sempre. Dins la muntanya de plom        del meu cor seràs branca i colom).

  —14→  

Feixuga de verdes esperes...

Feixuga de verdes esperes seies ran d'un camí de boires. Miraves tes mans taladrades per antigues llàgrimes.

Duies la cabellera lassa  5 i un infant de plom a la falda. Les eures cercaven ta estàtua.

La teva sang última queia dins els solcs de la tarda.

  —15→  

Ara sé com cridar-te

Ara sé com cridar-te. No t'alces, fugitiva, amb ombres de paraules dins el vent de mon ànima. Ara et sé ben desperta  5 en la fita del temps on tots els mota s'aturen i la boca comença a sofrir de distància. No em cansa la pregunta  10 que l'aire interminable fa a l'aigua i a les fulles, perquè ja els nostres dies són de llum tan segura com el gerro de vidre  15 que posem a la taula. Tu saps bé que mon rostre és el cel apacible vers on, dòcil, allargues la branca del teu crit  20 feixuc de terra obscura.

Quan venies a mi completament daurada pel sol trist de l'espera, l'hora, al camp, oferia  25 ses vermelles espatlles a la garba de bronze, d'una tarda d'autumne. No sabia cridar-te pel camí moll de pluja,  30 —16→ però quan et posava el braç a la cintura el silenci em floria. Oh soledat entre arbres, dolç incendi dels cossos  35 en la cambra enramada on dos servents d'escorça vigilaven l'entrada. i ens protegia un-sostre de vent i fresseig d'ales,  40 mentre jo murmurava lentament el teu nom a la molsa mullada i veia en els teus ulls els núvols que miraves -  45 blanques i enormes noces que en sa jaça celeste les nostres imitaven...

Ara sé com cridar-te. L'amor de tots dos sono,  50 pastor del teu anhel a la plana de l'ànima, i ben junts caminem vers la fosca muntanya enmig de l'immens folc  55 de les nostres besades.

  —17→  

Dolça hereva del dia...

Dolça hereva del dia, alta torre d'espigues, oh captiva d'estrelles i de solars vencills: els meus braços t'allunyen de segues enemigues i a tos peus vinc a ajeure'm com la cançó dels grills

En ton ànima plora l'estrella de la tarda,  5 a ton flanc duus clavada una dalla d'ocells. Jo et llevaré del pit els núvols de basarda i, fet pluja i rosella, besaré els teus turmells.

A les teves mans brilla l'ampla pau de les eres, el meu amor d'avui ha deixat ses roderes  10 en ton cos estival de raïm i de nard.

Però ara que la lluna a ta falda s'atura, em sentiràs lleuger, com herba que murmura el seu càntic a l'ombra del teu arbori esguard.

  —18→  

Al sud de les teves mans

I (Nit) (El cant dels mariners era l'únic camí per on tots els somnis s'adreçaven a l'alba. Queia, queia la nit damunt la son terrestre. Les fulles sanglotaven com aigua deslligada. Amor: ocells de neu  5 volien amagar-se dintre ta cabellera, emigrar vers el sud de les teves mans pàl·lides. Queia, queia la nit, feria -espasa lenta- la tranquila corona de ton absent somriure, t'obria espera i front,  10 omplia de murmuris l'esbadellada rosa. Amb llavis bruts d'escuma el vent jeia al recó on morien els besos. Queia, queia la nit damunt l'ampla sentor cansada dels jardins,  15 damunt els genolls freds dels camps entenebrits, damunt les cantonades de fanals moribunds.)    Prop teu jo romania carregat de distància.     Estaves adormint estels, bressols i crits.     Prop teu jo romania, il·lès de pedra i brins,  20     cercant el dolç, naufragi de ta proximitat.     Creia en ton cos perdut. El salvava, obstinat,     de carrers i campanes, de crepuscle i tristesa,     tan obscur i adormit, ple de valls i silenci    com les hores corbades del temps sense memòria,  25     fins que els ulls vaig sembrar-te de paraules i set.     Temia la barbàrie dels miralls que et sotjaven,    et tapava amb lilàs i cobria de música    les runes de ta boca. En tes mans ressonava     el món alt de la llum.  30 —19→    (Queia, queia la nit    damunt el bronze estès dels boscos de misteri,     damunt la creu tancada on s'abracen els camins,     damunt gossos i veles.)    El sermó del meu foc t'apagava de pluges.  35     Pensava en la teva ànima, tan sonora de fonts    filant blaves fugides. Cantava els dies grisos,     l'horitzó sense límits, l'edat prima de l'aire.     Sabia perseguir-te amb fulles i coloms,     destruir la victòria glaçada de ta sang.  40     Dorment abandonada: havies d'habitar    l'illa on eres mare mossegant, solitària,     el teu antic anhel    de fer més alt el crit que jo estimava en tu,     que escoltava en la cova on tot allò terrible  45    somriu a sa naixença d'estrella eterna i àvida,     a la torre imprevista on la mort es desperta     entre cants i pols d'alba... Em guardaves el sol! (Amb ulls de boira et mirava dormir. Queia nit  50 Oh muda estàtua de tu mateixa! Queia nit. Nua de por, alta d'ombra i vent. Queia nit.)

II (Gairebé cançó)        Llum a les algues  55        noves del dia.       Tu dorms encara.        Aixeco l'ona        d'una paraula,        després una altra...  60 —20→       Jo sóc el mar,        tu, la muralla.        Amb els meus llavis        d'escuma i aire        beso la vela  65       de la teva ànima.        Sol a les barques        abandonades.

III (Dia) Despullaré ma veu de flames aurorals per enfonsar-me en tu com un encès riu orb.  70 No vull ton front de lluna, ni els teus ulls aturats, ni la tendral escorça on puc clavar carícies que moren com el fum. Oh dóna'm l'ampla llera que baixa fins al regne on el teu cos ignora l'anell negre del món  75 i no sap que les venes escolten créixer l'herba. El nebulós destí cerca un rostre d'amant on enterrar l'angoixa dels seus braços cansats. No saps que les estrelles maduraren tos llavis amb el meu nom secret?  80 Mira, la llum urgent crida sota els meus passos d'aigua torrencial. I en mi criden els arbres, la terra, el cel, les pedres, i el meu cant vol ser tu, rompre l'ala dins teu. En el repòs ombrívol del teu cor calmat,  85 entraré com un vent en una cambra buida. Què saps del teu desig que es replega i clou a frec de tes parpelles? —21→ Brotada de ta espiga, dura, llunyana, santa! Entre el núvol i el blat tindràs la violència  90 de la meva arribada que ordenarà la vida en el teu caos tebi. Remota, abandonada, òrfena de zenit! Tu! Es a dir, sirgant el murmuri profund de ta boca innombrable, la vasta solitud  95 de la sang del passat en infinita marxa a través de paisatges, llàgrimes i cançons. Ara, en aquest moment, lluny de les àgils danses, al costat d'una flor que pensa el seu martiri, aquí, lluny de vaixell, finestra i memòria,  100 en l'arrel furiosa de la llum del migdia que t'estreny i doblega -oh el llast de la nit última!-, sé com haig d'estimar allò que ta presència lluminosa m'oculta. Baixo, travessant sols, rompent lianes roges,  105 besant meteors freds, vers l'arc del teu silenci, vers la puixança dolça, de futur envaïda i nuosa d'espera. Oh ja puc oblidar-te en els éssers que vénen, amb llurs petites morts, a omplenar-me de tu,  110 lentament, dolçament. Oh ja puc oblidar-te en la raça tranquila que durà ma rialla com una blanca espinal Ja t'integro, esvanida, flotant, alada, pètria, al somrís que batega, encara sense boca,  115 en la infinita empresa de resurrecció que ens desarma de somni i ens retorna al tumult de la mort i l'origen. Oh guarda't sempre efímera! No em tindràs realment fins que ton front sofreixi.  120

  —22→  

Presència innombrable

Existeixes en les creus de foc i escuma que aixequen les albes lentes, en les columnes del dia.

En el litoral dels núvols,  5 en l'àgil peix de les hores, en les eixàrcies del vent, existeixes.

En els molins de la llum, en les ombres insurgents,  10 en el cos recte dels arbres existeixes.

Existeixes en els vells ponts del record, en els parpres del futur,  15 en la campana del cel.

En el rostre de la neu, en les ales de la cendra, en la pàgina del mar existeixes.  20

En els càntirs de la música, en les vespes de la sorra, en la boca de la lluna existeixes.

—23→

Existeixes  25 en les ales roses d'aigua que persegueixen els somnis, en la porta dels sospirs.

En els fils de les cançons, en el roc vermell del crit,  30 en les illes de la joia existeixes.

En el vent de les paraules, en les fulles del silenci, en el cor blanc de la fusta  35 existeixes.

Existeixes en els cercles de la por, en els estels inventats, en la síl·laba del sol.  40

En les fonts, en les arrels, en les lletres i les aus, en els èxtasis de l'aire existeixes.

En les branques adormides,  45 en les llàgrimes dels vidres, en la bandera del fred existeixes.

Existeixes en el gran sostre del temps,  50 en els xiprers, en els noms que poden dur flames altes.

—24→

En la guarnició blanca dels besos cansats d'oblit, en les finestres i els rems  55 existeixes.

En la història dels llacs, en la dansa breu del fum, en els àngels de la veu existeixes.  60

Existeixes en els esperons del trèvol, en els nius de la bondat, en els vels de la farina.

En els ossos de l'hivern,  65 en les cúpules de lli de les tardes innocents existeixes.

Existeixes en els mapes i els ocells,  70 en les roselles i els cràters, en les formigues i el rou.

Però mors, tu, oh núvia del foc!, etern exemple de primavera,  75 només en mí...

  —25→  

L'evangeli del vent

«Vas sorgint del poema com la deessa antiga va sorgir de la mar... Jo sóc els teus records. Vaig inclinar ta espiga, vaig lligar a la terra ton bategant atzar. Oh fidel camarada, muller abans de l'idil·li!  5 Oh dia de dos sols, oh joia de mil pals en un mateix navili!»

ELLA Tot era més real, tu i jo sols, tu i jo sols... «Vas sorgint del poema, oh dolça violència, èpica de la sang!  10 Cantava -i canto encara- endut per la cadència que tant gronxa els estels com lliga boca i flanc. Amor, torre inclinada on el futur barreja veu de campana i crit. La vida hi vola entorn com una au ablamada.  15 Amunt s'eixampla el cercle: destí, retorn i nit.» ELLA Com ahir, l'amor d'ara em deixa constel·lada. —26→ «Oh nit, trèmula nit d'astres a ta nuesa! Pujant per cordes d'ombres tintinabula el dring de ma sang en el vent, ma remor d'heura encesa  20 escalant les muralles de ta espera... Oh ja vinc! Ni l'amor ni l'amant. Ni baume ni ferida. Vaig venint com el somni de la creació: nauxer lent de certesa per la mar adormida. No l'amor sinó un ritme de constel·lació,  25 una dalla d'estels dins les messes eternes. No l'amant que s'esgota en una curta aurora, sinó el múltiple sol que, al fons de les cavernes, formes mortals devora... Oh nit, trèmula nit del teu cos sideral!  30 Dessota la meva ombra, mes segura il·lumines...» ELLA Tot el pes de la terra es farà triomfa! en el bes que ja cau damunt les meves sines. «Ja apago en els teus ulls les més fèrtils estrelles. L'alba deixa en tes mans una gran fruita d'or.  35 Vestida com els camps, tindràs ecos d'esquelles i rectes fumarel·les s'alçaran del teu cor.» ELLA Ja es daura la carena... «L'ombra del vent-oscil·la quan l'amor s'asserena  40 i un jurament de sol en el teu cos rutila.» —27→ ELLA El vent... El sol... Quin vent? La meva ànima es corba com una herba massa alta. «Tots els vents: el gran vent al qual la llum eixorba en l'estepa del cor, el vent rei i servent  45 als pujols del record, estès sobre les dunes dels mots i les imatges; el vent corbat de llunes que confessa a les frondes ses follies salvatges; el vent brillant de sol  50 o embolcallat de pluja, aflat o giravolt, enyorança que puja del fons de l'esperit i tot d'una arremora als cims del pensament els ocells de l'aurora...»  55 ELLA El vent... La nit de vent a la plana de Brie... «El vent baixa dels astres a les molles glicines de la nostra finestra, i ens espera al camí. Damunt l'herba dels marges dormien les boirines. Oh jo era de la nit més que no pas de tu!  60 Jo era el vent que corria pel somni de la terra con un gran record nu. Cridant-me en la foscor, ton anhel em segura rodolant com un bes caient com un sanglot que ma fuga estremia...»  65 ELLA Tu fugies de mi per a abraçar-te a tot. —28→ «I tot de mi fugia: l'arbre sols es vinclava, la mirada del cel resplendia d'esglai; voltat de llum, sols era una ombra que sagnava, i l'eco del meu sempre! era un terrible mai!  70 Res no valia el vol i era estèril la gesta de voler encendre als cims la història del meu crit. Lluny de tu no existia cap profunda conquesta: el vent morí besant la fímbria de ta vesta i el teu darrer sanglot bategà dins mon pit...»  75 ELLA En la fosca brillava la teva boca immensa mentre els astres s'anaven lentament apagant. Però el vent... «... mai no mor. No el sents com recomença el càntic que roman? En mi i en el poema el nostre amor palpita,  80 càntic de doble veu, flama d'un únic foc. Cada dia retornes, oh nova Sulamita! com un fèrvid oasi amb braços de xaloc. Vull hissar dins ton nom el vol dret de l'alosa, vull cantar-te amb remors de foresta i velam.  85 Són pocs, per a lloar-te, tots els noms de la rosa, i vull que en dir-te esposa vibri en la meva veu l'or dispers de l'eixam.» ELLA Sigui el nostre un diàleg de joia i comparances, oh cabdill dels meus somnis, espòs sempre auroral  90 que esfondrares ma estàtua -tan voltada de llances!- amb els martells daurats de ta llum terrenal. Si tu em vas desvetllar a les diürnes danses, jo t'he fet més profunda l'ànima corporal. —29→ «Amor, ciutat voltada de verds símbols terrestres:  95 oh torres del desig, oh capital solar on el migdia ardent s'esbatana en finestres! Ciutat de tu en mon ànima, emblema de la mar! Llargs carrers d'elegies i grans places d'hosannes per on encara brilla l'empremta del meu pas.  100 En l'aire matinal, un alt so de campanes desferma lentament la imatge de ta faç. Amor, himne complet entorn d'una bandera on comencen i acaben tots els nostres camins. Talment un bes immens amb remor de palmera  105 vaig cercant en ton cos els més càlids jardins.» ELLA Sempre que en mi es decanten tristeses de crepuscle, els teus ulls fan sentir-me mes nupcial el cel. «La teva trena cau damunt l'ara del muscle com ofrena de mel.  110 Ets talment una tarda jaguda entre veremes, una ombra d'au travessa l'ègloga dels teus pits i pesen en ton front madures diademes...» ELLA Tu t'estens dins la cala ardent dels meus sentits com una ona florida d'escumes i rialles.  115 «Per a tu, en qui ma vida és viatge i sojorn, aquestes són encara les meves presentalles: un vel on l'ombra broda l'oronell del retorn amb agulles de rou i verds fils d'esperança, arracades de pluja, un fermall de penells  120 i una embosta d'imatges amb la nostra enyorança d'una mateixa mar i uns mateixos ocells... —30→ Només jo sé que et nimba una resplendor d'eres i que a ta falda brillen les llavors de la nit. Alça't! Obre'm els braços amb l'antic gest de Ceres,  125 can ja en mi la teva ombra novament ha florit.» ELLA Ai, el vent... l'altre vent que ens esbulla la faula. Ell, l'invisible intrús, la por, l'hoste groc assegut a la taula... la mort, el vent... aquest nus  130 obscur que ho lliga tot amb pols i tot s'ho emporta... El darrer vent, amat, és l'enemic vident... «No hi ha mort en l'amor. Quan s'obrirà la porta última naixerem a un nou començament.» ELLA Però el vent, però el vent...  135 «Aquest vent que tu tems a mi ja m'enlluerna. Més enllà del real i els sabuts horitzons, les ales del meu èxtasi em duen vers l'eterna llum de les visions.» ELLA Tot és mort si no sento ton braç, a ma cintura.  140 Com rodola una fruita, així jo et vull seguir. En quina terra viva la represa fulgura? En quin cel no creat diràs el cant de mi? «Terra i cel, cel i terra... No veus la terra nostra ungida de blavors  145 i el cel que va baixant com un adàmic rostre on, somrient, s'eixamplen els terrestres dolors? En la terra i el cel ets doblement creada per l'anhel canviant de l'ànima i el cor. —31→ A la roda del cant t'abraces, oh cansada!  150 Jo afanyo ta caiguda en ascensions d'or.» ELLA En el cel... «... ton cos nu ajegut entre palmes d'un univers que brum, els teus cabells poblats de titil·lants reialmes de milions d'anys llum...»  155 ELLA En la terra... «...a ta llarga túnica de solsticis les hores precipiten lluernes i ruixims. Immòbil i voltada de bigarrats seguicis vas fent venda, en les valls, la llei blanca dels cims. De la garba i l'escuma ets la contemporània,  160 dintre el teu cos d'estàtua habita un somni d'au. Si nua t'abandones a la Mediterrània, en cada arbre es retorna un déu que sagna blau. De quina proa salto amb lluminoses armes? Entre l'estiu i tu sóc el guerrer del bes.  165 Quan ma remor et fa presa de joioses alarmes rient alces l'escut d'una ombra de pallers.» ELLA En el cel... «... més enllà d'un vertigen d'alçàries, davalles ascendint per l'infinit pendís, —32→ i travessant efímers jardins de lluminàries  170 esdevens la nova Eva del còsmic paradís. Es difon en la música de les brillants esferes el teu pas voladís. Jo sóc l'àngel de cerç que des de les vermelles galàxies fugisseres  175 van guiant-te segura per l'exacte univers...» ELLA No em desterris al cel. Fes-me quotidiana en les tempestes nostres i en els humans perills. Vull el vent que no puja enllà de la campana, vull el vent que es barreja amb la cançó dels grills.  180 «La teva imatge viu en el càntic que vola eternitat endins...» ELLA L'única eternitat es no sentir-me sola. No em gelis en els astres; escampa'm sobre els brins. El vent! El vent atura sa passa vagabunda  185 vora meu... Tu ets el vent! El vent, el vent ets tu! Sento la teva testa en ma falda profunda. Oh infant, dorm, dorm en mi el teu son més segur, que la terra és espera i la mar profecia! Dorm en mi, dorm en mi, oh vent, infant, amat!  190 Ja en mos braços obscurs ets el cim roig del dia. Quan l'àguila del sol del meu pit s'haurà alçat, anirem, tu i jo sols... «... i el món per companyia!»

  —33→  

De «Contrapunt»

IV -I, Sena avall, l'autumne s'enduia campanades...        Recorda, amor, recorda        l'autumne de París       que, pels ponts i en la boira,        ens anava seguint       els besos i les ombres.        Amb silencis i estàtues        i el Sena tan feixuc       de trista tarda llarga,        caminava l'autumne        darrera de les nostres        esteses ombres juntes. -Placa de la Concòrdia, carrossel de la pluja en l'hora sense lluna!       Quan obríem la porta        de la cambra llogada,        la tardor, a poc a poc,        se'n tornava       a les fosques voreres,        i vestida de groc       i amb la cara pintada        de verge primavera       sota els fanals plorava... —34→ -I, Sena avall, l'autumne s'enduia campanadas...        Ta nuesa brillava        en la foscor de l'urbs.        Ma veu l'anomenava        amb els noms de la terra:        adormida muntanya        encerclada de messes,        praderia ajaçada,        comarca d'una estrella,        delta de llum i plomes.        Demèter que portaves        túniques de ginesta       i sandàlies de molsa...        Car la terra eres tu,        oh profunda companya       que en l'herba i la ventada        duies sobre el teu muscle        la gerra de mon ànima! -Gàrgoles taciturnes, amunt de Nôtre Dame, es llevaven tot d'una la boira de ses màscares.       I la nit coronava       tots els monstres de pedra        amb les branques de vesc        de ses baixes estrelles. -En el meu cos estès un gran sol tu escampaves...        El sol que jo deixava        en ta immòbil corol·la        era una interminable,        lenta síl·laba còsmica...

  —35→  

Primavera

I Cap gavina. Vagó. Quan la ressaca? Adés l'ona, l'horitzó de boirina, roques fosques, estaca assaltada de liquen... Soledat i corona.

II Pont. Oh sòrdida nit! Oh barques de carbó,  5 una a una, riu avall! Primavera migpartida de por. Per damunt dels gasòmetres, ¿s'aixecarà la lluna?

III Tu i jo. Retorna el maig a mon ànima il·lesa. Espiga de ma vida,  10 ¿per què és tan nu ton rostre i tan vestida ta nuesa?

(En tornar de Coney Island, 15-V-49)

  —36→  

De «L'elf del pont de Brooklyn»

I Mon cor ha mirat pel vidre entelat. (Cel gris de Brooklyn, arbres nus, teulades blanques!) Com aranya d'or oscil·la un sol mort. (Cel gris de Brooklyn, arbres nus, teulades blanques!) Dins, l'hora demana el somriure d'Anna. (Cel gris de Brooklyn, arbres nus, teulades blanques!) Temps. Soledat pura de cercle i figura. (Cel gris de Brooklyn, arbres nus, teulades blanques!) Espai. Vol d'ocell d'ampit a penell. (Cel gris de Brooklyn, arbres nus, teulades blanques!) Tot ànima! A on? De mi passa al món! (Cel gris de Brooklyn, arbres nus, teulades blanques!) Ja va, amb son pas lleu, marxant per la neu. (Cel gris de Brooklyn, arbres nus, teulades blanques,) Qui l'ha coronada d'espiga i onada? (Cel gris de Brooklyn, arbres nus, teulades blanques!)

—37→

V ... L'amada serena vingué amb la tardor. Dins sos ulls, el Sena era un verd falcó. De les pluges fines trencant l'arabesc, va venir amb glicines i branques de vesc. En una epopeia de silenci i nu sa trena desfeia per a l'ombra i tu, i a la seva sina, després del gemec, la lluna-gavina clavava el seu bec. El til·ler escrivia damunt son cos las una profecia de fills i llindars...

  —38→  

De «Les elegies»

II Àngel de força captiva i alada, tors de bellesa       nu en el combat d'una llum que els segles exalten: dreça't, oh símbol d'alerta -fita de vol i tortura,        clos i complet i eternal en ton signe tràgic, com un tità mutilat pel foc dur dels cims irascibles.       Dreça't, oh dreça el teu gest que sembra i acusa! Canta't en mi, tu que vetlles futur en nit i exili,        arbre de vida i silenci arran d'aigues vives. Sota les aus xiscladores, oh temps i món sense rastre!,        s'obren en creu d'existència dos brancs immensos! l'un assenyala devers el misteri obscur de la terra,        l'altre, una dona, una llinda i una alta bandera...

  —39→  

La parella

PARLA ELL Mon amor sense minves ara té altes represes, lluna de meravelles en un nou cel vernal, brancatge remorós on brillen les sorpreses d'una fruita esberlada per un bec zenital. Amor, oh llit de vent dins les messes enceses,  5        ajegut cereal!

Jo t'he creat, amor, amb el mall i la flama, oh tendresa i desig en enclusa dringant! Trofeu de tu mateixa, el meu cor et proclama, gavina del teu crit pel cel blau del meu cant,  10 poalanca del bes que ja baixa i reclama.       la meva aigua anhelant.

Et multiplico amb noms, com la terra fa amb l'herba, i et creuo amb caravanes de carícies i ocells. Madona de ta sang: quan m'acosto, et fas serva  15 de la teva nuesa d'èxtasi entre clavells, i tota resplendeixes quan ton somrís observa        ma boca en tos turmells.

Entre el foc del recó i ta porta tancada, nua en la soledat que ens acreix i consum,  20 ens vinclem en la dansa més profunda i alada. Una ombra, al mur... Oh, l'Arbre! Tot recomença i brum, mentre tu i jo ens sabem, lligats per l'abraçada,       Adam i Eva de llum...

—40→

PARLA ELLA M'ignoro, i sóc més jo, d'ençà que, enamorada,  25 com una esclava marxo darrera dels meus ulls, sempre tan plens de tu, oh verema daurada que t'escoles a dolls dins els meus foscos trulls! Amat, si no et tingués en somni i en desfici seria fullam groc sota una urpa hivernal.  30 Enjovada als teus besos, allargues mon solstici al damunt d'una terra tendrament nupcial. Sobreviu en mi encara la folla noia amarga que una nit vagà sola pels camps, fora ciutat, i oferí son cos verge a la carícia llarga  35 amb que tu l'amarares amb ton tebi ruixat. Entre l'herba i el cel, vaig ésser coneguda per dues ales càlides, i em va escometre el bec... Núvia del teu futur ja era jo en ta caiguda, dona immemorial: terra, llinda, gemec.  40 Ara, mon zel de duna ja no demana l'òbol a la vida que passa. Mesura i comble ets tu... T'alces, amat vermell - cos d'àngel i discòbol vestit d'un doble foc... Oh el meu sabut Ningú, el meu déu de misteri que amb certeses m'exalta!  45 Obres els braços, dret... El mirem, jo i la nit d'estrelles... M'agenollo, prop teu... i sóc més alta! Giren penells de molsa en mon ventre estremit... —41→ El teu cos ja s'inclina - aurora de varec... I ta boca s'acosta - falcó de les muntanyes...  50 Ta mirada davalla - riu de mel i llampec, rem brusc dintre l'oneig de les meves entranyes... De la nuca als flancs, neixo! Paradís de la cambra: els mots, l'aigua i la música que aboleixen la mort, astres i fonts als murs, bèsties de vent i ambre  55 entre les meves cames... Brilles com un tronc d'or! Oh, ja caus! Tronc...? O pluja...? Talment la noia antiga, t'obro un càntic de braços i de nou els ulls cloc... Ets l'Arbre, i ets la pluja! Ets la pluja que lliga a les fosques arrels la dríade de foc...  60