Selecciona una palabra y presiona la tecla d para obtener su definición.
Indice


Abajo

Posicions terrenals


Joan Valls Jordà




   cap a l'ombra darrera teu,
com una ironia de Déu.


CARLES RIBA                









ArribaAbajoPreludi


Abajo    ¿Contaré la ja vella, obscura història
dels èxtasis daurats o d'aquells núvols
ventruts, hidròpics, que eren base atònita
de mil metàfores balafiades
en joc perdut, en causa adolescent  5
o en delícia tènue del caprici?
No és possible. Aquest temps és d'home-illa
i el paisatge té un caire prou volcànic.
L'home dels versos ha menyspreat la brúixola
d'una creació que fou signada  10
pel mateix silenci, la mateixa ombra i l'eix diví de totes les galàxies.

Contaré —si puc— com calla l'home
després de la tempesta i la mentida,
quan el somni d'alens fraterns s'hi torna
soroll d'himnes a pas d'una milícia  15
formada i vertebrada amb remembrances
d'antigues torxes extingides.
Contaré allò que cal dir quan la rosa
ja careix de flairança i té l'espectre
de la consumpció meditativa.  20

La medul·la dels versos
roman dintre el silenci, rera els mots
que a la fi són pretext per omplir fulles.
Però fa tan bonic la lletra activa
i el ritme, la cadència, la mesura.  25
Tot tan humà i tan buit de crit o nafra,
solament bleix pneumàtic de la idea.

Si tu vols, bella aimia,
seré l'extrovertit, l'home rialler,
el del dolç madrigal, el del sonet  30
bo i químicament pur, lluint l'esclofa
de rima social, fons evangèlic
i quelcom emmelat per al gran públic.
Tu saps que açò sé fer-ho força bé.
Sóc d'un país de rossinyols i serres  35
que ens cenyeixen dia i nit. I açò fa pàtina
de ciutadà fidel als bells edictes.
Però travesse ja l'edat insigne
de l'ombra articulada —¿saps?—, i és lògic
que l'harpa reste al porxe i la premissa  40
siga contar exactament les coses
despullant de saludables túniques
la veritat rodona que s'aixeca
com un credo de foc que intenta véncer
tanta feliç garlanda, tanta brossa.  45




ArribaAbajoEscena teologal


ArribaAbajo    Cal descarregar la consciència
de residus terribles
o sospites de pecat.
Encara que al bany maria s'hi purifique
la blasfèmia,  5
el ressentiment,
l'angúnia
i el llast molsós
de les dates corrompudes
en la lliça diària  10
del pa i el fals somrís
per quedar bé.

A la fi formem part
de l'escamot massiu
i no és honesta  15
la inhibició.
Seria un luxe olímpic,
una entelèquia
de vivències marginals
que solen molestar  20
el proïsme.

Colom, anyell, peix gros, maneu-me!
Tot està encés:
l'oli votiu i el nervi prest.

Un jorn, en primavera,  25
jo em deia, a consciència,
antípoda del cel per excel·lència.

Ara el seguici
és un torn en filera
cap al sacrifici  30
adorant, odorant,
rememoratiu d'aquell Home,
centre fulgurant,
bòlid continu
de les eternes aliances.  35

Cal, doncs, descarregar la consciència.
De ferritja, de pinyol, de borumballa,
del que siga.
La qüestió és humilitzar-se,
capir l'anagrama que cega:  40
misteri de l'Alfa i l'Omega,
car l'orde del dia diu:
amb salms a l'armònium salveu
la idea massissa de Déu.




ArribaAbajo L'òrbita de l'ànima


ArribaAbajo    Els àngels —qui ho diria!— li empeltaren l'oracle
com un càstig en llum de solitud, substància
d'oposades raons i lleialtats infuses.
Era inclinada a l'angle dòcil, a la mesura
de l'orígens i els termes, dels desitjos en ala.  5
Allotjava al seu bleix una tendresa
pels predominis vastos. S'hi inscrivia,
en somni o credo, al goig de pàtria i als àmbits
estructurats pels homes. Però en capir la norma
del pols quiet i els ritmes aprovats,  10
un fàstic l'estimbà vers al lloc gris
de l'espera bullent, encesa pauta.

Era el món a preu baix. Era la densa
majestat de la terra qui volia
un cos prescrit en raça o una mida  15
de blava versemblança a l'aire lliure.

Com un torrent que atura el seu curs àvid,
l'esperança quallava tristos límits.
La fel i el seny invicte ja erigien
llur justa gosadia entre la pedra.  20
De moment, joventut, joia, tenebra i ànsia
fomentaven l'afany i l'avinença
als vincles del proïsme espés de fites.
¿Era allò un bell conhort, un trampolí de gràcia
en la cançó instintiva, en la semença?  25
Fou un tenaç treball d'esllanguida clausura
en colps de profecia que reservava boira
on s'hi dictaminava, ple d'imperant puresa,
el fre que acaba en crit d'anònim exercici
davant la tirania de les lleis mustigades.  30

Esclatà el grisú aspriu —ferment d'aquell estigma—.
Als ulls guaitaren teies que li mostraren l'odi.
Els àngels —qui ho diria!— s'allunyaren en l'ombra.
La cendra fou un ordre d'acabament dolcíssim
i Déu una ciència d'incompresos contactes.  35




ArribaAbajoEl miracle


ArribaAbajo    Ací glateix el nuc de l'aliança viva,
l'amor, la placidesa, el termini rosat
i el grau vermell que puja a la sang per a dir-nos
de la set terrenal, de la compacta tija
on batega la vida feta vena i pregunta.  5
Ací la plenitud d'un encontre resolt
mina sa residència de xifres peremptòries.
Jorns plegats assumeixen diverses ressonàncies:
la paraula sofrida, la feina humil, el pacte
del cor i de l'instint afiançat, cenyits  10
de breus signes concisos i càndides troballes.
Ací hi és el resum d'un callat heroisme.
La pluja avui repica sobre el terrat. No és hora
de queixa. Està el foguer al màxim. La minestra
és força nutritiva, encara que al mercat  15
cal anar domenyant les gosades papil·les.
(Cubets de brou sintètic, mantega vegetal
i gelatina en plaques a l'abast de tothom).
Si compreu moltes coses criareu adiposi.
El sobri té més fibra de místic o diable.  20
L'estampa del camell ens dóna un ferm exemple.
¿No capiu al fogar lluïssors de miracle?




ArribaAbajoLa feliç frontera


ArribaAbajo    El clam en vers juga a ésser un codi
de follia. No hi mena
cap criatura per la ruta
del blasme
o la sentència  5
metafísica.

Seria massa ambiciós
voler arringlerar gent per al crit,
quan la feblesa és medul·la precisa
en la trista podridura dels missatges.  10

Els veíns prosperen. Tenen cotxe,
engendren un fill cada any
i cobegen, al compte-corrent,
un saldo tranquilitzador.

La collita no deixa  15
d'ésser humana,
rectilínia.
Hi és el retrobament de l'alta lògica
i el dictamen pacífic de la saba.

Carrera de món,  20
marxa de carn,
suor i grapa
lluita lluitant.

Hi ha excepcions. Ho comprenc.
Al blau sempre romanen puerils estels.  25
El rèprobe potser siga jo.
Però —que conste— no faig reclam
d'aquesta, digam-ne, follia.
Sé que han de seguir les matemàtiques
farcint els senys coetanis  30
i la màgica força progressiva
d'aquest món cada vegada
més alliberat d'hipòtesi i lirisme,
més fronterís,
més saviament encasillat.  35

Ara cal fruir la pau.
La pau com un gos
vora el foc patriarcal.
I la cigarreta anglesa,
i el silló moll,  40
i la Bíblia.




ArribaAbajoAquella bonhomia franciscana


ArribaAbajo    Tendresa concebuda en la pregona herència
d'una amor tan obscura, d'un clim tan estelar,
que infiltrava al cor dòcil la joia dels missatges.
Açò nasqué com un baf de selva ardorosa,
perquè la germanor és germen tributari  5
a l'àrea del mite que s'endenya en pregària.
Però la mineral salabror de la terra
ens arribà en dominis d'alborada benigna,
unció elemental, puresa que cernia
la farina més verge, el verb més fecundable.  10
¿On l'amarga tenebra i el càlcul de la insídia?
Tot tenia una pàtina de candorós prestigi.
El riu i les aloses eren la companyia
d'una sacra avinença d'antiga obediència.
La bona llet dreçava l'organitzat imperi  15
on el símbol primer s'encarnava en colomes.
El zoo començava amb parrups indefensos.
Quina exacta harmonia d'inici en la imminència
dels cans i dels felins que havien de venir!
I el fruit era abundós i la mare callava  20
donant la generosa fluència dels pits
als cadells més formosos mancats d'urpa i temença.
I venia la nit. La lluna venerable
nacrava les pupil·les d'aquelles animàlies
amb una lluïssor de fraternal silenci,  25
amb un do primigeni de forestal penombra.
Les nissagues sols eren uns motles imprecisos
que no catalogaven cap ordre o discrepància.
Tendresa concebuda en el zero fecund
d'una pia potència que aclarava l'instint  30
en un seré contacte de divina intempèrie.
Déu era un buf suau de causa inspiradora
en vena i correntia de bategant puixança.
Cossos i amor vibrants ablamaven l'accent
d'aquella melodia tan remota i silvestre.  35
I ara escric tot açò com si em prengués un opi
ja prop de la llobera que s'estremeix de joia
en aquest dens exili que ens ha pertocat viure,
o millor, empobrir-nos de trista sapiència.




ArribaAbajoVent de profecia


ArribaAbajo    No és herència, no, aquesta lucidesa
de sentir-se a la terra com un feix bategant
de virginals preguntes.
Altres digueren ja les paraules invictes
que articularen totes les valors florescents:  5
«virtut», «paciència», «aurora»
—lustrals basaments dels llinatges—,
«pruïja», «esperança», «tenebra»
—substantius d'estatura torbadora—.

Al segle vinent, però,  10
s'hi desorbitaran els antics rètols,
quan l'ànima s'engresque en cercar
les noves resplendors que han d'amanéixer
cada jorn als ulls joves dels genets.

Llavors cauran les columnes d'aquell palau  15
i es convertirà en joc pirotècnic
la flor de la semàntica,
els solemnes assaigs de la docència,
i als cervells dels catedràtics
restarà l'estantissa baluerna  20
de la cultura
en curs formiguejant per nodrir
—encara—
la vital defensa de l'home
contra el fosc domini  25
del rinocerontisme.

Però he pensat només
que l'entrellat social és massa espés,
i a cada jorn cal donar-li
la seva empenta anònima per sobreviure  30
i, en conseqüència, no abatre's.
Seria una mena original de suïcidi
anar-hi en contra
per anticipar els esdeveniments.

Mentrestant beurem,  35
bàrbarament, desordenadament,
els solatges imprescindibles
de la saviesa codificada
i el pensament patri.
Encara que un batec arrítmic  40
ens esterilitze la medul·la congènita
i tingam que xisclar bestialment
a la massiva assemblea del futbol,
com orats innocents d'una terra
en remanent fecundíssim de pregàries.  45




ArribaAbajoDisecció nocturna


ArribaAbajo    M'han dit que jo pertany a un tipus d'home ombriu
    que per les voravies arrossega el seu somni
com un càstig de Déu o com un tranç
d'impossibilitats color cendra submisa.

Jo sé que a les dreceres del món tot és misteri  5
i el prec en la nit fosca revela adop de nàufrag.
M'és difícil fixar-me a l'ordre substantiva
o a l'enriolament de la humana frissança.

Al dors obscur de l'ànima tremola una gasela.
Domina la tardor als horitzons contraris.  10
He recobrat el fur de la tristesa que obre,
a l'enigma del viure, un secret de fragàncies.

També podríem dir-ne un estat d'oblit tendre
o un tenaç soliloqui de confinada petja,
perllongada renúncia que incrementa la febre  15
al silenci més auri d'aquesta nafra inútil.




ArribaAbajoDestí de la poesia


ArribaAbajo    Abans de tot, la sola raó que esbrina el somni,
puix que el somni és la festa única de l'home.
El desig sempre aporta un miratge perpetu
on l'estat de la gràcia vagareja sens fites.

S'evoca la nuesa dels déus fonamentals  5
i a la vora del mar en repòs cal absoldre
el paper verinós i el coltell enemic.
Una set de vi autòcton sempre és bó a l'esperit.

Pressuposada sembra de claredats s'aferma
en l'alegre simbiosi de l'alga i el bolet.  10
La poesia guaita al matí solejat
feta vasta fluència de curs elemental.

(Eh, poetes, veniu! Formem el cercle càndid
i enllestirem els mots amb la regla tribal).
Si el desig és l'espectre d'una fe llangorosa,  15
la follia del somni esdevé en llibertat.

Això sí, hem de recórrer la presó introvertida
amb cura de no caure en l'enganyós parany,
i posar punts i comes, clarobscurs i altres signes
on s'extrema l'arpegi del rossinyol cansat.  20




ArribaAbajoLa cèlica almoina


ArribaAbajo    Tots —o gairebé tots— hem rebut
el buf germinador,
l'almoina alenadera
i l'aigua lustral del neòfit,
és a dir  5
els basaments imprescindibles
per no perdre's al dèdal planetari.

Tots cantem —vullgam o no—
al chor dels esperançats.
Si algú filtra dèries al nucli  10
morirà en la malvestat,
corroït d'àcids
o podrit per la llebrosia
de l'ambigüitat.

Posa't la vesta, Joanot,  15
al votiu pelegrinatge
del Divendres Sant,

No oblides la lletania
ni les roses sagnants.
Primavera moridora,  20
agònic pal·liatiu del viure humà.

I done les gràcies
tot brut de pesta,
enverinat de mots enciclopèdics
que només em serviran per a una rúmia  25
de pècora descarrerada
als cims feréstecs i als tocoms infausts.

A preu d'esperança tenim
la cèlica almoina que Déu engega
als qui pensen per son compte.  30
Ai el naufragi en l'aire,
sobre el mapa en relleu que Tu albires
des de la magna altura
del núvol pompós i els nuclis estelars!

El prec es fa precís:  35
—Dóna'ns la vista clara
i el pa provisional.
La ritual garlandeta per als altres,
car tinc l'òrbita eixuta en la nuesa
del jorn ras.  40
I els mitjans escassíssims,
i els càlculs marejats.

Sols per l'escletxa
que al cel fan els llampecs
m'aplega —eremita ciutadà—  45
un bocí de la ira lluminosa
o el no-res del teu joc que és al buit blau.




ArribaAbajoLlei de gravetat


ArribaAbajo    Hi ha preceptes de boira, estàtues anònimes,
despulles d'altres èpoques, zones interrogades
que ens forgen el silenci d'un conformisme gràvid
en la pedra enlairada, en la cendra votiva.

Hi ha draps i també insígnies de claudicació  5
per als cossos que abriven la creença esmolada:
tot un desig constant d'arrodonir la mort
amb una perspectiva de fuita i benaurança.

Plató enarbora el tirs i encoratja la dansa.
Potser siga la mort aquest bull a la terra.  10
Potser aquesta poma i aquesta melodia
ens siguen el conhort del buit i de l'absència.

I el ritme de la saba, i l'estel a la llàgrima,
i la boca assumint les polpes de dolcesa
potser siguen preludis d'un somni entre parèntesi  15
i en despertar tingam un mar de providència,

o un marginal designi de carn adolescent,
i uns ulls d'infinit tendre copiant altres àmbits,
capint, sense cap d'ombra, un cicle inacabable,
un espai lluminós sens temps ni mustiguesa.  20

Per a la resistència del fat i de l'angoixa
hem inventat encisos de vena i correntia,
i grans experiències de llibertat teòrica,
i ordenades històries de tristesa messiànica.

Els semblants dels qui moren tenen gest d'haver fet  25
un balanç de blancura al darrera de l'ànima.
Quin zero de sal, quin retorn a la potència
de la fúria cauta en l'orbetat dels astres!

La llei de gravetat triomfa dels ocells.
De la rosa vençuda surt el foc d'aquest ritu.  30
El viatge final s'inicia des d'una
solitud fins el pes del fang que tot ho ignora.

I ara sóc jo qui munta la guarda de sang fosca
a la llinda invisible d'una alba que panteixa
en el cor de la víctima, quan l'eclipsi de Déu  35
infiltra als vius l'abstracta veritat de la terra.

Ha aplegat l'hora digna d'encendre i de transcriure
la impacient foguera i l'arrel resurrecta.
Tots tenim la puresa de la calç heretada
i un submís testimoni que lliurarà al silenci  40
el sangonós secret de tota criatura.




ArribaAbajoEl centurió


ArribaAbajo    ¿Hedonisme somàtic o revol d'avitarda?
Val més el frenesí,
la força de la hipòtesi que exalça
el centurió d'avuí.

Empassem-se el periòdic i que ens moga  5
a una literatura sens verí,
polpa blana, fumera i espectacle
d'afirmació comuna per qui
serva els llibres del protocol
—pa, evangeli, sal, somrís—  10
al marge de les òlibes que dicten
llur savi codicil.

Tinc arrelada al seny la meva dèria
d'home espès, d'home humil.
¿Serà açò una deixalla dels fenicis  15
o un esclau atavisme obscur i antic?
Com jo hi ha molts.

Sí.
Formem corrua de nord a sud,
meridià cansat de somni i crit.  20
Formem corrua i cercle.

El centurió
demana, al dematí,
pregar per pluja, treballar per deure,
callar i obeir.

(El rellotge i la pressa fan l'eix bàrbar  25
del nàufrag vianant del segle XX).




ArribaAbajoTeatre gratuït


ArribaAbajo    Per més que matineges pensant veure
ocells i claredats en l'atmosfera,
una sentor infame t'indueix
al parany, a l'endeny, a la claveguera,
al teatre obligat del fàstic lúcid.  5
Per més que matineges.

La consciència és l'illa del paràsit.
¿Definicions? En sobren. La disfressa,
el mascaró alegroi, la gran rialla
de l'ensorrat cantaire que ja es torna  10
prec entre la tenebra i plany de gaita,
segellen veritats amb lacre digne,
perfectament social. Cal no escolar-se,
puix que hi ha mots que promouen
seïsmes indeguts.
El majordom
 15
surt. (El majordom del rei!) I apaga
veles després del vals de gelatina,
després del resultat de la batalla,
després del lliurament de les medalles
i a l'hora de l'estel que plora anís  20
sobre el bell mugró de la comtessa
cloròtica d'amor.
El majordom
és discret. I també matineja.

I vota per la pau. Té el seny dels nobles.
No accepta la desintegració  25
de les fórmules escolàstiques,
és a dir, del ball unànim. Els tirabuixons
i l'harpa són els seus exvots.
I també la perruca
i la casaca.  30

Ja el teló s'ha aixecat per al gran públic
que vol veure com dansa l'heroïna,
la comtessa hiperestèsica que no
pot parir fills. Els súbdits ho lamenten,
fan rogatives per l'hereu que salve  35
l'ancestral casa noble. Quina llàstima!
(Ací un silenci d'interludi que ompli
un violí vienés. És el més propi).

Per més que matineges
observaràs que un teatre gratuït governa el món  40
amb el seu vals de cambra,
aqueixa dansa viscosa de la hipocresia
on s'hi transparenta
una enorme rosa sagnant,
un clam ofegat de reclutes,  45
una munió d'esquelets irremeiables
que blanquegen la història amb la calç de la mort,
amb la calç de la mort que posa pàtines
de puresa a l'estigma.
I en la dansa
caldrà somriure, sí, per més que matineges.  50




ArribaAbajoCàlcul de convivència


ArribaAbajo    He fet els meus càlculs d'home que ordrena
pols i seny per al ritu. La carcassa
de la bona presència i l'origen
del meu germen no compta, però cal
tenir irradiació, somrís  5
i un mot abillat de bona criança.

La ciutat ens espera, ens sol·licita,
ens agafa pels peus. Sols m'acompanya
un trist àngel de boira i una xifra
d'irredempta i molsosa primavera.  10
Ja hi som al chor funcional dels homes,
fent tornaveu civil, servint d'exemple
al codi de les belles avinences.
Ja hi som tots al servei de l'aritmètica.
I em pregunte:  15
¿fer cas i oir, i atènyer la textura
de les fites fructíferes? ¿No podria
dedicar-me tan sols a dir com vola
un oronell després d'afalagar
la seva tendra ocella? ¿O submergir-me  20
on la secreta gràcia dels peixos
broda d'escata el blavíssim silenci?

Veig el procés de l'home que va i mana
el vast congriament de l'esperança,
sols perquè té una pròvida bandera  25
enmig de l'or urgent dels patriarques.
Veig la freda paciència farcida
de castes intencions per sobreviure,
i un feix de músculs bells gastant-se al sol,
al límit dels guanys rònecs que estimulen  30
l'ordrenat esclavatge.
Hem d'acatar
tot aquest entrellat d'història tèrbola,
puix que cal la convivència, la justa
correlació, el fraternal missatge,
l'encaixada de mans que tot ho esborra,  35
menys el sostre enquistat de la injustícia
i altres motius de grapa i dentadura.

Per fi aplega la nit i ses moixaines
i la muller ens lliura sa tendresa,
i el baf de casa tot ho purifica,  40
i l'esperança es queda molt enrera,
perquè hem perdut l'ivori càndid i hem
ultrapassat la línia dels dèspotes.




ArribaAbajoLa gràcia clou els ulls


ArribaAbajo    ¿Hem de creure a la fi que la bellesa
ja és un límit de somni ultratel·lúric? ¿Que tot s'hi redueix a fixa nòmina
o a inicis fortuïts d'aprenentatge?

L'espai vital de l'home no és la cambra
on regula el seu fat de soliloqui,  5
ni tan sols el sentit massiu de pàtria,
ni al pa assolit amb treves incomptables,
ni la quotidiana sapiència
del treball, tan anònim, tan sens vincle.

Hem nascut amb anhels sense frontera  10
i quasi tots morim al mateix poble.
Mentrestant tenim sostres de bonança
i uns cicles de daurada infal·libilitat
com l'estiu i l'hivern,
com el fred i el calor  15
i la pia abraçada per Nadal.
No.
Jo cerque altre domini, altres estímuls,
altra realitat sense preceptes.

Sols un pressentiment d'ala i bandera  20
s'aixeca amb cobejança i harmonia
en l'impuls i en l'objecte que delere.

Ja estic fart del paisatge empedreït,
ja estic tip de rosades aquiescències.
La Gràcia clou els ulls i es transfigura  25
en laberint inicu de filferro.

¿Hi ha eixida?
Sí, vers el silenci
definitiu: millor nivell
de mort, millor naixença
duta a un zero de suma planetària.  30




ArribaAbajoEl reu futur


ArribaAbajo    Si és la vida una tangència de llums
i una saba que puja al cel
amb mena estranya de golafreria,
jo em quede en llaminer escàs,
barat, balder i gairebé  5
neutre de folgança i de quimera.

Jo he vagarejat tan sols entre dos núvols
i confiant amb Déu per do i herència.
Soldat de a peu, peató sense discòrdia,
sòrdit, il·lés,  10
absent dels gràvids
esdeveniments.

Un jorn em van deixar
a soles i entre uns mots per no morir-me.
I apleguí a ésser  15
un recte i rialler donzell civilitzat.
Una fada, cautament,
em deia que podia al vent cantar,
però evitant punxes, focs follets i urpades
de viking. No era bó fugirse'n  20
de la sagrada ponderació lírica.

Passaren moltes primaveres
i vaig aprendre el cant.
Natura em donava les ordres
i un oli metafísic les matràfoles  25
de les elucubracions al ras.

Passen anys i vaig seguint.
¿Per convicció, per fe, per joguineig?
L'important és la culminació
fins al judici final.  30
Déu em preguntarà si a l'embalum
porte vol resurrecte o fardell d'ombres.
(«Passa, passa, vell Joan.
Et posarem la desgràcia
al nivell dels teus pecats.»)  35

Reu futur, tornaré aquelles paraules
fetes flors sangonoses del meu cas.
Reu d'alquímies i ingenu, quasi estúpid,
culpable d'innocències astutes
i amagant-me en el prec per no dubtar.  40




ArribaAbajoCardiograma de tardor


ArribaAbajo    He de decidir el fet de l'aliança
amb el proïsme.
No puc restar al marge esperant
el panteix del destí
en l'estel o en el sucre de les treves fàcils.  5

He de decidir,
en aquesta cruïlla,
entre el fàstic benèvol
o l'espluga rebel del meu jo viu.
Puix que no cal la terbolesa  10
de les afirmacions a mig color,
ni el mot circunspecte en què es filtren
la diplomàcia, el vinagre
i l'entrellat dels jurisconsults.

El simi antic  15
guaita, puntual i acrobàtic,
amenitzant l'espectacle
i tornant-nos infants,
però amb astúcia
de joc que amaga les reserves  20
i punyeix fent sang, i cala foc
a la cabana dels humils.

Si deturàssem la llum
dels set anys al cor passiu,
podríem tenir la norma  25
de la carn a punt de somni,
i Déu ens seria
com una terra d'heretatge que aixeca
la collita de l'amor sense cap risc.

Quina tardor immensa  30
sense arrel i tendresa de l'ahir!
Memòria que mor
als núvols en dansa lenta
i a l'aire que el mot s'enduu
per fruitar senys que vindran  35
a reseguir la sendera.

La lliçó del vent s'acaba
on el solatge es podreix:
al fons d'un calaix portàtil
que demà posseïrem.  40

Però podria ésser
que una essencial harmonia
en dolceses de no-res
capira en la rosa, en la lluna, en l'espiga
l'encesa tangència  45
i el bri voluntari
que ens duu en la nit densa
un eco levíssim
de suma companyia.

No aplegue, no, a queixar-me  50
d'aquesta absència mare.
A la fi som tots fills
d'un grumoll rodó que sura en ritmes cíclics.

Malgrat tot dic aquesta
expansió reial que avui em corona,  55
perquè sóc home de gravetat corrent
i agafe els mots que em dicten
la sang i un munt inviolable
de personals
—i tenebroses—  60
circumstàncies.




ArribaAbajoRossinyol del no-res


ArribaAbajo    No al jardí del fervor esmaltat per la lluna,
ni al fons del bosc espés
on la calma guarneix una pau i un domini
de plàcid soliloqui.
L'home del cant feréstec  5
hi és a un altre ambient, a una altra zona neutra,
tot envaít de cursos que obliguen a adreçar-se
a un cendrós vaticini,
a una obscura evidència de buits irremeiables
i, sotmés a l'espai que la pedra li mana,  10
articula la música
vora el caos o el cràter d'un destí d'orfenesa.
Mai no es troba resolta la set que al cor perdura.
Amb preguntes nocturnes,
amb arraps a la boira  15
i amb la lúcida força del ferment més adàmic,
l'home inscrit al parèntesi de la fe solitària,
o siga l'home atònit,
sofreix el gran traüt de la clarividència
que a la fi es torna nit  20
o clamorós preludi d'una vasta ceguesa.
Quina obligada fita té l'angoixa de l'home!
Múscul, ment i paraules: treballs de gosadia,
suor damnificada, història d'estigmes:
la vida plena, sí, d'auguris en potència,  25
de festa lluminosa:
arborades essències de bellesa tangible
i amor de preferències si acàs no s'equivoca.
Heus ací disposada la material causa,
el que ha d'ésser a terra  30
en codi d'arrel fixa
i en la fidelitat del pols i del rellotge.
El somni resta rera
tot el tumultuós domini del proïsme.
I el dolor ens governa  35
amb una pedra al pit perquè cal la puresa,
cal sentir el subtil
formigueig i la queixa s'ha de fer prec forçós
d'un tendre parenostre.

¿Qui ha d'escoltar la veu de l'ocell que no envia cap missatge de joia  40
i sí el tebi mormol d'una febre isolada?
¿On espera la mà de Déu en confiança
com un amic de ruta o un fidel sentinella?
Bèsties substantives, formes de mar i terra
hi són presents al tast d'un reflex que renova  45
el món en sa presència
concreta i absoluta d'impetuosos signes.
I el cant bull sempre a soles,
i és un dictat intrèpid a cavall de l'aurora,
i a voltes sembla un doll  50
de punxoses urgències, un eco o una engruna
d'esperançat contacte
amb l'estel més llunyà,
oh bella gelosia!

Però torna l'absència i el fang indòmit  55
i la son com un plom d'afirmada cadència.
El plor inútil venç la fe de la paraula
i ací resta, en vigília,
l'home del vi heteròclit, l'esmaperdut cantaire,
rossinyol del no-res ferint les ombres.  60




ArribaAbajoRepòs del soldat


ArribaAbajo    Desposseït de tota residència
i a cavall de la mort,
i de la treva i del llarg somni que covaves tendrament,
muntes guarda d'ull i àlgida fermesa.
Obeeixes al crit  5
i a l'escamot de la magna ofensiva
assumit pel trucatge de l'emulació,
rosa de sang que regalima
el darrer adéu
dels qui han mort quallant estels a mitjanit  10
amb les retines interrogadores.

Tu creïes que el cant de la sirena
era serenata o curs
de tèbia voluptat enjogassada.
L'amor, amb freqüència,  15
es recolza amb això,
en donar-se a una mixta
catalèpsia d'oblit i fúria eixuta.

Tu volies la veu que concilia
fraternals avinences. No l'urc en punta  20
d'odi complementari, com un
abillament imprescindible
per a sentir la pàtria, aqueixa terra
on tots som peces d'un escacs fortuït
o gasives criatures  25
entre l'ordre i la temença.

En tu irromp un esclat decebut
que tacarà en vermell
la teua verge biografia.

Rius de virtut tancada. ¿Quin paper  30
fan a la casa dels humils que compten
l'edat del fill que només veu solcs tirànics
per al pervindre?

Per trencar el nadiu tedi
cal provocar el joc bèl·lic,  35
i l'estratègia justa,
matemàticament idealitzada
en graus de ferment èpic.

Ara el somni és distant i el teu repòs
una pedra caiguda a l'estany del tarquim.  40
La boira i la neu en les nits denses
vertebraren la teua ànima, esclavonant
les petites promeses d'infantesa,
quan encara els ulls eren
un do d'inici que sovintejava  45
els objectes concrets del que es delera
en sabor, en volum, en esperança.

Per ésser pedra o cos d'atac
cerques repòs després de l'embranzida.

No oblides que el destí és un joc trist  50
de gratuïtat sagnant, ardent,
capint fins el més mínim
vol de desig que s'impacienta
i mor en la ceguesa
de les més amorfes nebuloses.  55

Reposa, soldat, reposa.
Encara que ta innocència cruelíssima
t'encadene al missatge d'un déu tèrbol
que s'esvaeix cada vegada més
en la llunyania d'unes quimeres  60
sàviament
—i astutament—
codificades.




ArribaAbajoLa nit de l'home


ArribaAbajo    La fosca treva que la vida engega
quan sembrem i esperem el fruit fàcil,
    hi és buida d'estímuls i sols
la remembrança d'unes escasses sensacions
batega en la zona orgànica i també  5
al tou secret dels cors anònims.

Hi ha, doncs, preferències
per morir cara a l'est o a l'oest,
i per rebre alé cèlic o clim panteístic,
i per capir normes o clamar  10
en aïllada rebel·lia.
Però el vianant s'angoixa davant la immensa
frontera viva del silenci,
del silenci com un mirall cruel
on l'èxtasi adàmic sembla fondre's  15
en una passivitat de bèstia,
en una espessa suor comuna
de carn esperançada.

Marginal de preguntes, la nit torna.
La nit, pàtria vasta i provatura  20
d'auscultar, al fons del bosc,
el batec o la mida torbadora
de l'Ésser que en l'oblit mou la sínia i torna
a flamejar silenciós en la sang cega.

Oh nit de l'home, hipòtesi de l'ànima  25
contra la neutra argila victoriosa!




ArribaAbajoSenyals de vida


ArribaAbajo    Manifeste l'experiència tenaç
de l'ànima que es decanta
a l'obscur del missatge de Déu.
Dic l'amarga imperfecció
que s'ha estacionat al meu cos,  5
per a que el destí em desgaste
com una poma
ja mig podrida.

Curt xiprer mal dreçat,
acote la queixa subjectiva,  10
el bleix temperamental,
el foc captiu de sempre
i l'íntim calendari de la sang.
La resta és cendra.

Us declare humilment  15
que el salm personal no em manca.
Endrece al cel les paraules més nues,
més impensades,
tan plenes de clarícia primigènia,
que a penes tenen sentit.  20
Açò quan estic a soles,
cenyit d'orgull i amb fums de torsimany.

No us negue que l'amor provoca
un arcàdic prurit a les aixelles,
ni que el exercici del sexe  25
aureola la parella enamorada.
No us negue, doncs, que hi ha dolceses
prescrites per a les més fruïcioses realitats,
i pactes voluntaris
entre homes, pobles i animals.  30

La vida madura l'home
amb lliçons d'urpa i bresca,
meitat i meitat.

Fugir d'açò seria
escàndol, vaga commoció desintegradora  35
i marginalitat d'inconveniències disolvents.
(Ara cal emprar
el lèxic social dels dirigents).

Heus ací el símptoma que eixampla
la meua garantia dins el cens,  40
car moriré sense causar pertorbacions,
immolat al reducte d'un rectangle
i sota sumes de zeros sense herència.
La resta —ja sabeu— és cendra,
però amb deixes de gràcia en la vigília  45
de l'àngel que em dicta ses paràboles,
verificant uns mots contra les tristes
misericòrdies.




ArribaAbajoLa veritat castigada


ArribaAbajo    Som idees bullents, som clams indòmits,
argonautes antics en recerca premiosa
de la llum infinita.
No al joc dels mots estèrils
erigírem el pacte humanitari,  5
sinó en la fe de les places lliures
i en les més apinyades evidències.

Mentrestant
tots som pastura indefensa,
soliloquis de foc,  10
delers d'ígnia comunió
i furs d'obscura sang que costa congregar-se
en el vincle somniat
de la fermesa exacta.

¿Quin espia inclement ens fa anar  15
pel camí de la reiterada estupidesa?
Vet ací el quefer de sempre:
escalfar el brou,
combregar aparents unanimitats
i respectar els radiants diumenges,  20
car hi ha estadis i curses de braus
i decòrum somrient i encastellades
meravelles.

Per a que el ciutadà imite el místic
pot disposar d'una bona escapatòria:  25
la intempèrie.
Hi és una tendra manera de morir-se
lloant la natura i el melic del món
i, sobretot, fent costum mil·lenari
el guínyol virgilià:  30
mel i vers clàssic,
llana gregària,
mustigada joia dels antics poetes.

Si a l'àgora es promou la raó resurrecta
caurem en desgràcia.  35
Molts índexs en confusió
i amb imbècil conhort
senyalaran l'exemple de la darrera víctima.




ArribaAbajoConhort definitiu


ArribaAbajo    Hem d'assumir el suc d'aquesta terra
com la semença en el cicle del conreu,
però el flam que als ulls dúiem
restarà en l'orbetat
d'una por tenebrosa.  5

Encara que fos possible
assolir segell de benaurats
i un passaport fins a la fita càndida,
preferiríem la boira
o la joia del simi,  10
o la lluna indiferent dels vagabunds.

Qualsevol ponderació agnòstica
no aplega a satisfer-nos.
I ens hem de conformar
davant de la desolació volcànica  15
i sota els tirànics estels impassibles.

La semença no és totalment roïna encara.
Després de tot,
una mica d'amor pot embriagar-nos
d'eternitat o llamps silenciosos.  20




ArribaAbajoAssaig d'ombra


ArribaAbajo    Aquesta nit em ficaré en el llit,
com totes les nits.
Vindran el son, el malson,
el somni o l'insomni
i no podré assajar la mort.  5

Considere important la provatura
que en l'ombra un bell silenci ens assegura.
I dic: la raó plena
sempre hi té un dèbil punt per a l'esmena.
(És millor el no-res que la set cega).  10

Travesse el pont insigne
per a dur, a la fi, so de nom digne.

¿Estantís el poema i el crit feble?
Poseu-me, doncs, al ramat dels irredempts,
però amb esquellinc especial.  15

Per aquests minuts de vida entre tempestes
i dubtes d'excelses interrogacions.
Per aquesta futura cendra
que somnia constantment la pau intacta
dels déus inimitables.  20

Aquesta nit potser m'aprope
a l'assaig, amb ulls clucs,
de la mort tutelar que ens cou i ens cova.




ArribaCol·loqui de l'heroi i la víctima



L'HEROI

Arriba    L'atzar,
en carrossa de providència,
ha vetllat l'espurna
de l'invicte domini.
Després he posat ritme a les ardències  5
i he domenyat la brida dels cavalls
amb el brutal esforç. Tota rialla
ha cabut en mi per instigar
la mort amb una fulguració
d'arravat explossiu. El demés  10
ja és cosa d'oportunitat
i norma calculada.

LA VÍCTIMA

L'ombra perdurable és la paràbola
i el meu joc de cartes. La ferida
no és sols de fang, també és d'amor,  15
d'amor com una albada en la muntanya
i un càntic gradual d'encesos somnis.
Vaig encontrar un poble al meu camí
on s'hi molia el blat amb innocència,
i els infants sols confegien clams nadius,  20
i les mares somreien sota els arbres.
Confiava en la votiva irrupció...

L'HEROI

Potser la raó de viure
fou en tu una impaciència massa verge
Déu t'envoltava amb massa lluminàries  25
i evanescents dolceses. Jo, en canvi,
abans de la batalla solia untar-me el pit
amb greix de serpent.

LA VÍCTIMA

Jo només fiava
en la vivència de l'escreix messiànic.

L'HEROI

Lligam antic i inútil.

LA VÍCTIMA

La sang
 30
ho diu tot ara: les fronteres,
el llos dels pactes grisos, la creixença
de les urpes ingènites i el grau
de convivència a base d'obtenir
miralls d'afalagadores estadístiques.  35
Malgrat tot no oblide
que, sota la preponderància de les xifres,
la criatura batega en l'angúnia
d'un no-res tirànic.

L'HEROI

No argumentes.
Beu el darrer got abans de que t'enterren.  40

LA VÍCTIMA

¿On són aquella alba, aquella rosa,
aquell zèfir que abrivava els bells inicis?

L'HEROI

Plega el somni. No bades. Aprofita
els minuts preciosos del vi immortal.

LA VÍCTIMA

Pot ésser que tu estigues  45
en el just, però la meua ferida
revela quelcom més
que sang i pàtria adversa.

L'HEROI

Bona nit tingues.





Indice