Les formes esmentades fou recollida per Circular de la Secció I. E. C. Per les formes de que es parla vegeu el que en diu Francesc de B. Moll, Gramática histórica catalana, Madrid, 1952, § 309.

És palès, per exemple, el predomini reconegut a ser sobre ésser, a se sobre es en girs com no se sap i similars; podria afegir, sense perill d'indiscreció, que des del Consell de Direcció de la Fundació Bernat Metge, sempre tan respectuós envers les institucions d'autoritat lingüística, se'ns recomana de defugir a les traduccions el son i el sa fora d'unes quantes locucions estereotipades (son pare, sa mare, etc.), i de substituir generalment mots com car, etc., pels corrents perquè, etc.; recomanació que s'empara en el mestratge de Carles Riba mateix a la seva darrera època de traductor. -Inclouria de bon grat en aquest apartat l'actuació, àdhuc en editorials privades, dels mateixos membres de la Institució autoritzada; a tall d'exemple, les revisions del doctor Coromines en la darrera edició de la Gramàtica de Fabra a l'ed. TEIDE-. I voldria que restés ben clar que d'aquests acostaments suara admesos no n'hi ha cap que faci minvar la riquesa sistemàtica de la llengua: es tracta generalment de preferències entre formes doblades, la desaparició o menyspreu d'una de les quals no pot, per definició, produir cap espai buit als rengs i fileres del sistema. Per exemple, suposant que son i sa arribessin a dasaparèixer àdhuc del tot, el sistema dels possessius catalans mantindria els tres ordres segon les tres persones gramaticals i les dues sèries segons el nombre dels possessors. Oposeu-hi, per seguir l'exemple, l'aferrissament amb què les autoritats lingüístiques malden per mantenir el possessiu llur, llurs, tot i que a la llengua corrent hi és tan estrany o més que son i sa: amb això vetllen per la conservació de la convenció sistemàtica, que dóna al català les dues sèries completes de possessius: meu/mostre, teu/vostre, seu/llur. Mancant llur, seu esdevindria únic possessiu de 3.ª, com su-suyo al castellà: gran empobriment de la llengua, per la incomoditat que el doble valor de l'única forma restant produiria: a la conversa no acostumem a adonar-nos-en, perquè l'ambient comú ens serveix de context i ens ajuda a entendre'ns; a la llengua escrita, però, on manca quasi sempre entre escriptor i lector aquella comunitat d'ambient que a la conversa tenen els interlocutors, les ambigüitats sorgirien a dojo. Si no, pregunteu-ho als castellans, i us en respondrà tot just un dels màxims coneixedors de llur llengua entre els escriptors de renom en l'actualitat, el doctor D. Alonso, amb una queixa, graciosa com ell les sap fer, a una de les notes de la seva traducció dels Problemas y métodos de la Lingüística, de W. von Wartburg (Madrid, 1951). Un altre cas d'assenyada resistència de les nostres autoritats lingüístiques a un possible empobriment del sistema del trobem en els demostratius: fóra malaguanyat perdre la sèrie triple -paral·lela a la triplicitat de personals i possessius- aquest, aqueix, aquell (i, semblantment, adverbis ací, aquí, allí), tot i que és prou coneguda la indistinció entre els dos primers a la llengua parlada, tret del valencià: aquest, el més comú, és únic per a molts catalans, i només ell s'oposa a aquell; els qui, com molts del Camp, els fem servir tots tres (el primer, en la variant dialectal aquet) no hi fem pas distinció deíctica, sinó que els tenim o bé per variants fonètiques segons el contorn fònic, o bé estilístiques: aquet ens és més familiar i àdhuc més vulgar que aqueix; ací, el sentim quasi com un arcaisme comparat amb aquí. Així ho reconeix palesament el doctor Badia en sa Gramàtica històrica, § 133 i a l'article seu que hi esmenta.

Barcelona, 1951.

Vegeu-ne, ultra moltes referències escampades en altres obres, els articles específics «Sistema fonemático del catalán», Archivum 3 (1953) i «La constitución del vocalismo catalán», Homenaje a Dámaso Alonso I (1960).

Ha aparegut només el primer, per ara (1960). Consti, altra vegada, que mal podria objectar-se'm que critico, si reconec de bell antuvi que també la meva lentitud es parcialment responsable d'aqueixa altra.

Madrid, ed. Gredos.

Vegeu, Badia, Gramàtica històrica, § 136 IV.

Torneu-hi, si us plau, i ara al mapa de pl. 285; prescindiu-hi, és clar, puix que la nostra qüestió és ara morfològica i no pas fonètica, de les variants de pronúncia, fixant-vos només en les de forma (vull dir que sumeu les àrees de lo i de lu, etc.)

Us confessaré que, per a trobar-ne uns exemples adients de distinció com els que he posat més amunt, no és que m'hi hagi hagut de capficar; però sí que m'ha calgut pensar-hi uns moments.

Àdhuc descomptant-ne els qui no hi parlen català: immigrants «gente bien». En canvi, el major pes que pogués, suposar el fet de trobar-se també a l'àrea d'el el gros nucli de València capital amb prou feines si és computable, atès que una munió de ciutadans i la gran majoria de ciutadanes no hi parlen pas valencià.