Vegeu recollit el lo entre claudàtors al Diccionari de Fabra (pl. 650 de l'edició de 1954, ai lema EL); i magistralment i sumària assenyalat com a arcaic, dialectal i ocasional a la pl. 1085, lema LO.

De tractaments a la Divinitat, en parlava jo a «Continuidad. La Constitución apostólica de 24-II-1962 desde el ángulo de la Lingüística», Anales de la Cátedra Francisco Suárez, 2 (1962), pp. 19-34.

Pág. 1741, lemas VÓS i VOSTÈ.

Cal exceptuar, certament, les invocacions a la Ssma. Trinitat amb menció explícita de les Persones, i a alguns Sants habitualment aparellats a la Litúrgia, etc., que imposen igualment un salt cap a vosaltres. Però bé se'm deurà reconèixer que aquests casos són en nombre molt inferior als que ocorren en el tracte corrent amb el comú dels mortals.

D'aquesta organització en vaig escriure tres o quatre coses, de passada, a «Estructura de la categoría verbal "modo" en latín clásico», Emérita 25 (1957), 449-486, espacialment pp. 454-456; i no cal dir que ço que allí gosava proposar per al llatí potser tindria, de retruc, alguna aplicació al català.

L'exemple de sempre: germà que no duu característica de gènere, pot encloure pas la noció de germà (dir «Si algú no estima el seu germà...»), mentre que germana, que en duu una (la a del femení) no pot encloure pas la noció de germà (dir «està renyit amb ses germanes» no fóra suficient per a qui ho està també amb ses germanes).

Aquesta sembla haver estat la trajectòria de la Gramàtica normativa, des de l'edició de 1912 (preferència), fins a la de 1956 (equiparació: bé que només als additaments del doctor Coromines, que sembla haver parat esment en el fet que l'anterior norma i la tendència usual predominant quedessin curosament aparionades; vegeu, emprant àdhuc la mateixa fórmula per a assenyalar-ne l'equivalència: «en aquest cas, és vàlid també l'ús de l'imperfet de subjuntiu», escriu, en tractar de si tenies; i posa «en aquest cas, és vàlid l'ús de l'imperfet d'indicatiu» ans de l'exemple si traguéssim).

En podeu llegir una acurada exposició del doctor Badia a les pp. 120-126 de son article «El subjuntivo de subordinación en las lenguas romances y especialmente en iberorrománico», Revista de Filología Española, 37 (1953), 95-129, ensems que el reconeixement palès de la pugna entre l'«ús normal» i la «norma» -encara de preferència aleshores, atès que l'article és anterior als esmentats additaments de l'edició de 1956.

Veritables ventafocs de les nostres gramàtiques, i tan boniques com són! Cap exemple als usos dels dos temps que ens ocupen als Additaments esmentats ni a les referències catalanes de l'article al·ludit a la nota anterior. No cal dir que tots els que recull el Sr. Moll, que se n'ocupa a la seva Gramática histórica catalana, pl. 403, porten l'anomenat imperfet de subjuntiu en cas d'ésser irreals.

Cap menció, doncs, de possible substitució als Additaments que m'han anat servint de guia.