Scriu Medea a les dones la ingratitud e desconexença de Jàson, per donar-los exemple de honestament viure [Fragmenta]
Joan Roís de Corella
Les proses mitològiques de Joan Roís de Corella, edició crítica [de] Josep Lluís Martos, (Biblioteca Sanchis Guarner, 55), IIFV/PAM, Alacant/Barcelona 2001, pp. 207-236, ISBN: 84-8415-279-0.
Nota prèvia: Aquest document forma part de l'apartat Intertextualitats del Projecte d'investigació «Biblioteca Multimèdia Tirant lo Blanc» (Ministeri de Ciència i Tecnologia, referència BFF-2002-01273). L'objectiu fonamental consisteix a mostrar, en forma de citació, aquells fragments d'altres obres que han influït directament o a través de fonts interposades en la composició del Tirant lo Blanc i del Guillem de Varoic i que anomenem 'Intertextualitats'.1
Per la presència de Corella a Martorell veg. Riquer 1990; Garriga 1991; Miralles 1991b; Badia 1993a; Hauf 1993a; Cingolani 1995-96; Pujol 1995-96; Annicchiarico 1996, 1998, 1999; Guia 1996.
La strema malvolença que, per hu sobre tots desconexent, a tots los hòmens porte, no·m consent, entre tants altres treballs, de aquest sia delliure, que puga la cansada mà retraure de pintar en blanch paper la inhumana desconexença del ple de engans, dissimulat, ficte Jàson, ab tot que·l record de mals tan dolorosos nova dolor de present me presente. Mas, perquè en exemple manifest, de tart creure, les dones que aprés mi vendran, tinguen en guarda de llur stima honestat. Per la desaventurada fi de mes amors e dolors, retrauran la femenil promptitud dels perillosos e allenegants passos, als quals la folla desordenada benvolença ab paliats, fictes, mortals e breus delits empeny. D'on se porà seguir que·ls vans pomposos hòmens, qui de continu nostra stimada casta honesta fama ab mostra de enamorades dolors combaten, despendran en va lo inútil temps de llur miserable vida.
TB: Hauf-Escartí 1992, II: cap. 467, 892, 6-14.
TB: Vives 2004.
La viril inquieta joventud, de nobles sperances guarnida, sempre spirant a honorosa victòria, virtusíssim rey, als teus regnes me portà.
TB: Hauf-Escartí 1992, I: cap. 5, 11, 15-17.
TB: Vives 2004.
No com a splorador ni spia, fent aguayts al pròsper stat de ton viure, mas per offerir ma persona __si a tu és plahent__ en la perillosa conquesta del daurat anyell, perquè eternament ma fama revixqua. car stime morts lo primer jorn de llur (ms. V lo jorn primer de lur) naxença aquells qui en tenebres de scura vida axí callat otiós viure passen, que ans de aquest món los implacables fats los transporten, que a conexença de algú lo seu viure pervinga, essent menys que pedres o arbres, los quals per útils proprietats e suavitat de fruyts delitosos los vivints en gran stima colen. E aquells stime gloriosament viure, los quals, ab strenuïtat de ànimo morint __sens jamés poder morir__, en segura vida, ab serenitat de gloriosa fama eternament reviuen.
TB: Hauf-Escartí 1992, I: cap. 20, 33, 7-15.
TB: Vives 2004.
La tua elegant, real e bella forma, afabilíssim jove, me assegura que (...)
TB: Hauf-Escartí 1992, I: cap. 23, 39, 1.
TB: Vives 2004.
La tua elegant, real e bella form, afabilíssim jove, me assegura que (...)
TB: Hauf-Escartí 1992, I: cap. 202, 459, 10.
TB: Vives 2004.
Aumenta ab multiplicades virtuoses obres la honor de ta fama, reservant la vida per actes de virtut stimada, que dels prudents animosos se spera, en diferència dels animals sens rahó, los folls perills squivar. Sols los virtuosos són dignes de longament viure. Aquella cosa rectament és desigada, la qual, aprés que és atesa, fa millor qui la posseheix. E, per ço, algú de virtut acompanyat no deu elegir la mort, sinó per vàlua que més que la vida dignament se stime.
TB: Hauf-Escartí 1992, II: cap. 325, 686, 20-26.
TB: Vives 2004.
A tu, rey prudentíssim, antich en benaventurada vida, mèritament se sguarda en la exequtió de les obres virtuoses subtilment mirar e, a mi, jove, seguint les regles de cavalleria, ab grandíssim perills, gloriosa fama obtinga (ms. C attenga). Als vells animosos basta que, sens fer legea de covarts actes, sostinguen la primera glòria que·n la joventud, ab actes de perillosos treballs, guanyaren, que, altrament, avançar riquees lo pobre jove mercader treballa, que no aquell que, ja riquíssim, sol li basta la conservatió del que posseeix. E, posat cars, de veritat (ms. V veritat) les tues prudents paraules advoque rahonablement tingueren en mi força, ans que, mon delliber essent publicat, justament me hagués obligat a la exequtió de tal empresa.
TB: Hauf-Escartí 1992, I: cap. 10, 17, 30-38.
TB: Vives 2004.
A tu, rey prudentíssim, antich en benaventurada vida, mèritament se sguarda
TB: Hauf-Escartí 1992, I: cap. 20, 33, 30-31.
TB: Vives 2004.
A tu, rey prudentíssim, antich en benaventurada vida, mèritament se sguarda en la exequtió de les obres virtuoses subtilment mirar e, a mi, jove, seguint les regles de cavalleria, ab grandíssim perills, gloriosa fama obtinga.
TB: Hauf-Escartí 1992, II: cap. 446, 857, 4-8.
TB: Vives 2004.
(...) ab actes de perillosos treballs, guanyaren, que, altrament, avançar riquees lo pobre jove mercader treballa, que no aquell que, ja riquíssim, sol li basta la conservatió del que posseeix. E, posat cars, de veritat les tues prudents paraules advoque rahonablement tingueren en mi força, ans que, mon delliber essent publicat, justament me hagués obligat a la exequtió de tal empresa. Que de moltes coses, ans de palesament ésser eletes, sens vergona hom se pot retraure, les quals, aprés, sinó ab grandíssima infàmia no consenten ésser deixades.
TB: Hauf-Escartí 1992, II: cap. 326, 687, 19-24.
TB: Vives 2004.
Clarament veig, magnànim jove, que·ls contrasts (ms. V que·l contrast) de mes rahons encén majors les flames de tos desigs audaces. A mi plau, desplahent-me, licenciar a tu per al que vols
TB: Hauf-Escartí 1992, I: cap. 170, 413, 6-8.
TB: Vives 2004.
E, perquè les coses, que sens dificultat haver se poden, la stima de llur vàlua perden
TB: Hauf-Escartí 1992, I: cap. 413, 857, 8-9.
TB: Vives 2004.
que del prudent savi se spera millor pensar lo que ans pensat no havia. E, puix est home, seguint lo consell e prudència humana
TB: Hauf-Escartí 1992, II: cap. 446, 857, 6-8.
TB: Vives 2004.
un poch spay tardà en respondre, seguint stil de semblants paraules:
«De aquells qui ab gratitud als beneficis rebuts satisfer volen, se spera que, no cerquant la intentió de qui·ls benefica, ab grandíssima obligatió se'n recorden, pensant quant és gran la cosa que reben. No solament de tu, sobre totes sabent rena, é yo attés la corporal vida, mas l'altra, per la qual treballava eternament sempre vivint en gloriosa fama. O, més virtuosa que totes les mortals!»
TB: Hauf-Escartí 1992, II: cap. 451, 866, 28 i 867, 1.
TB: Vives 2004.
O, més virtuosa que totes les mortals!
TB: Hauf-Escartí 1992, I: cap. 129, 260, 21.
TB: Vives 2004.
O, més virtuosa que totes les mortals!
TB: Hauf-Escartí 1992, II: cap. 339, 706, 23.
uses de pietat tan excelsa
TB: Hauf-Escartí 1992, I: cap. 129, 260, 38.
TB: Vives 2004.
uses de pietat tan excelsa, restaurant la vida e fama a mi, que de tu fins ara res no merexia. Ara tinch causa de més agrair-te, perquè les coses que per sola virtut se obren, de major guardó són dignes. E per ço, ma vida, ma libertat e ma persona d'ací avant no tinch per mia, puix, havent-la perduda, de tu la he cobrada. E, ara, la prench en comanda, ensemps ab la glòria de la sdevenedora victòria, de la qual, no per mi, mas per tu, só alegre, perquè, més honrada, major (ms. V e major) sia la senyoria, com de cosa de més stima libertament seràs senyora.
TB: Hauf-Escartí 1992, II: cap. 339, 706, 27-34.
TB: Vives 2004.
En va lo temps de mon studi despés fóra, si la vàlua, forces e gran poder de amor ignorava. Mouen los cels les infaticables intelligències, delitant-se en tal moure, sol (ms. V sols) per l'amor que a la primera causa tenen. Reposen los elements en llurs speres, per la amor que als propris lochs porten. E, axí, tots los elements les coses que a llur ésser se condonen, afectadament volen, que no en altres parts trobar se deixen, sinó en aquelles que a sa conditió són conformes.
TB: Hauf-Escartí 1992, I: cap. 129, 260, 21-27.
TB: Vives 2004.
Si·ls déus ab hulls de justícia los humans actes sguarden, mal inpunit ni virtuós acte sens remuneratió és imposible reste. Hi, encara que les penes dels mals se allarguen, no per ço dexen de venir als qui les merexen. Retrauré, donchs, les mies mans de obrar mals e, ab virtuosa paciència, alleujaré lo decahiment de la mia adversa fortuna.
TB: Hauf-Escartí 1992, II: cap. 369, 752, 11-14.
TB: Vives 2004.