1
La bibliografia general sobre el Tirant lo Blanc és relativament àmplia; per tant, remeto només a Martí de RIQUER, Aproximació al Tirant lo Blanc (Barcelona 1990) i a Giuseppe GRILLI, Tirant lo blanc novel·la de caballería. Interferencia y duplicación en el género, «AION-Sr», XXXIII (1991), pàgs. 403-422.
Pel que fa al text, utilitzo l'edició a cura de M. de Riquer en dos volums (Barcelona 1969) que citaré assenyalant el volum i la pàgina. Per citar la versió castellana del 1511 faré servir també l'edició de Riquer de «Clásicos Castellanos» (Madrid 1974) amb la indicació del volum i de la pàgina.
2
Tirant, I, 191:
«Venint l'hora que l'Emperador devia sopar, Tirant no s'oblidà
d'anar tot sol ab cuitats pasos al palau.»
3
En la novel·la, hi ha exponents lingüístics
diferents i reiterats que acosten l'apetitós cos femení a la
pràctica alimentària. La fórmula de la «donzella
tota nua o en camisa»
s'alterna amb l'altra, «nua i
crua»
, que al·ludeix més explícitament al
sistema dels menjars. Pel que fa a això, vegeu els fragments d'una zona
de la novel·la no gaire allunyada de l'episodi evocat aquí
(Tirant, II, 138, 195, 361, 423). Aquesta
voracitat no és gens marginal en la definició de l'eròtica
de la novel·la, sinó que, al contrari, és destinada a
concretar-se en el motiu de la
brevitas del plaer sexual: de fet,
així s'expressa Carmesina quan Tirant aconsegueix per fi l'anhelat
«escampament dels carmesins estrados»
, lamentant que
«la brevitat de tan poc delit» no hagi pogut evitar que fos
«tan maltractada»
(II, 490).
Potser cal relacionar també amb la
brevitas el motiu de la timidesa i
la indecisió de Tirant a l'hora de prendre possessió de l'objecte
amat. En l'episodi ja recordat del conveni nocturn, la mateixa Plaerdemavida,
instigadora i facilitadora, interromp el primer bes apassionat: «fon
tan sabrosa la basada que poguera hom haver anat una milla ans que l'una boca
no es partí de l'altra. Plaerdemavida, que véu lo perill que tant
durava, acostà-s'hi e dix:
__Jo us
dó per bons e per lleals enamorats; jo vull departir aquesta batalla
fins siau gitats en lo llit. E no us tendré per cavaller si pau feu que
primer sang no n'ixca»
(Tirant, II,
192).
4
Tirant, II, 201. En l'edició
castellana del 1511 l'episodi sofreix alguna deformació, posada en
evidència per Riquer en la seva edició dins
«Clásicos Castellanos» (Tirante, III,
311-312), relacionada amb la teatralització de la narració de
l'ancià cavaller. De fet, l'anònim traductor recull la
connexió entre motius del banquet i motius de la narració,
però deixa de banda
__en paraules de Riquer__ que «después de haberse narrado en la comida las
hazañas de Tirante, durante la cena alguien ha tenido la idea de
"representarlas" en forma de entremés ante los mismos
comensales»
(Tirante, III,
312).
5
Tirante, II, 200;
Tirante, III, 310. Els renys de
Plaerdemavida no són una novetat (ni tampoc no seran els últims);
ja a II, 56 havien estat corroborats per una frase proverbial: «Qui
és piados e puis se penit, no deu ésser piados
dit»
.
6
Ibidem.
7
La relació entre intromissions en el fil de la
història i pauses de la narració per satisfer les necessitats (o
els plaers) alimentaris és explicitat en l'episodi que dóna lloc
a l'excursus que explica la
llegenda sobre la constitució de l'orde de la Lligacama. El banquet que
Tirant i els seus homes ofereixen al
sant ermità és ric i
abundant, «com si propiament fossen dins una gran ciutat»
(I, 281). Les narracions que acompanyen el dinar són tantes
i tan especials que «si totes havia de recitar no hi bastarien deu
mans de paper»
. De manera que la veritable explicació sobre
l'Orde és ajornat per al dia (i capítol)
següent.
8
«La pobra de Plaerdemavida, nua e crua, sens
vestidures nengunes, morta de fred, anava tostemps reclamant a la mare de
Déu senyora nostra que [...] li volgués deparar alguna persona
que la tractàs bé»
(Tirant,
II, 241)
El motiu de la noia com a aliment mereixeria una atenció monogràfica. Vegeu, com a comparació, l'article d'Alan DEYERMOND, «El que quiere comer el ave»: Melibea como artículo de consumo dins Estudios románicos dedicados al prof. Andrés Soria Orte (Granada 1985), pàgs. 291-300. Deyermond argumenta, entre altres coses, sobre el tema de la voracitat en satisfer l'apetit sexual en la Celestina, tema ben present en el Tirant (per exemple: II, 154 i II, 192); recordeu també el que s'ha dit a la nota 3.
9
Tirant, I, 521.
10
Assetjats pels turcs, els cavallers de Rodes hauran de
substituir les hores dels àpats pels combats. De fet, els enemics
«cascun dia daven tres combats al castell, u pel matí, altre al
migjorn e l'altre ans del sol post»
(I, 302). Quant als
veritables menjars «havien de menjar los cavalls, los gats fins a les
rates»
(Ibidem)
El fet és que la guerra de religió imposa de
vegades l'atonia alimentària, fins i tot voluntàriament.
Així Tirant a II, 276 promet a un cristià en captivitat
«a fe de cavaller, de jamés menjar fins que t'haja posat en
llibertat»
.