31
Són dues les motivacions de la festa-banquet: una de
manifesta i explícita (celebrar dignament la partença del Rei, de
Tirant i dels seus homes), i una altra d'oculta (provar en societat,
atès que es disposa «festa e sala gener al que dure tres dies,
que les taules estiguen parades nit i dia»
, la predisposició
de Felip i, eventualment, confirmar o desacreditar el temor que sigui
«avar e grosser»
). En realitat, de seguida es veu clarament
que el fi ocult és el més important: «E aquesta festa no
fon ordenada per la Infanta per pus sinó per provar a Felip e veure en
son menjar quin comport feia»
. Tanmateix, encara hi ha un nivell
ulterior d'ocultament tàctic: el banquet haurà de ser una prova
de bona capacitat i de bona disposició: «Totes les coses per la
Infanta foren molt bé ordenades e devisades de moltes e diverses maneres
de viandes per mostrar la sua gran discreció»
(I,
135)
32
Felip, durant els preliminars, es comporta molt bé. Però, quan porten el pa a taula, comença a llescar-lo sense esperar que portin el menjar. Tirant s'adona immediatament del perill (i de la rialleta de la Infanta): es llança al damunt de les llesques de pa i les cobreix amb un ducat d'or, tot sostenint que són destinades a dotze pobres en record dels dotze apòstols (I, 316-317)
33
Pel que fa a això: Tirant, I, 322, 325, 327, 339.
34
Tirant, I, 347.
35
Ja he parlat de l'enamorament de Tirant per «les dues
pomes de paradis»
(cf. nota 19). Després d'aquest
àpat metafòric, desitjat més que no pas realitzat, si
més no de moment, hi ha un àpat de debò que proporciona
algun plaer substitutiu, «en especial Tirant com menjava en un plat ab
sa senyora»
(I, 424)
36
Pel que fa a això, cf. Tirant, I, 547, 554, 556, 558.
37
Tirant, I, 502.
38
Tirant, I, 543.
39
Tirant, II, 281. Un cop més es pot veure, amb aquesta focalització específica, una unitat substancial de fórmules entre les diverses parts o seccions de la novel·la.
40
Tirant, II, 176: «quantes e de
quines herbes só anada a collir, e ab ardida mà les hi he posades
per destroir lo prenyat del seu ventre, de molta infàmia
digne»
. La pràctica celestinesca de què presumeix la
Viuda és força coherent i versemblant.