«Tirant lo Blanch», «Guillem de Varoic» i el «Llibre de l'Orde de cavalleria» de Llull. Una lectura dels capítols 1-39 del «Tirant»

Llúcia Martín Pascual

Els primers 39 capítols del Tirant contenen la història de Guillem de Varoic, precedent destacat de la figura de l'heroi que després ocuparà la nostra novel·la, i les seues lluites en defensa del regne d'Anglaterra. Així mateix, en aquests primers capítols assistim a la presentació de Tirant lo Blanc, un jove escuder que viatja per rebre l'orde de cavalleria aprofitant les festes que el rei d'Anglaterra celebra pel seu matrimoni amb la princesa de França, però que, casualment, es troba amb el comte de Varoic, retirat en el seu ermitatge, qui dóna uns consells ben profitosos per al futur cavaller. Podem observar al llarg d'aquests capítols una part narrativa que conta els fets de Guillem de Varoic, presa d'una llarga tradició textual sobre aquest personatge, el poema anglonormand Guy de Warwick, després traduït al francés i datat en el segle XIII, el mateix tractat inacabat Guillem de Varoic, atribuït al mateix Martorell (Martos 1995, Alemany & Martos 1998, Pujol 2002) i usat com una font més. Recentment, la descoberta a la Biblioteca Nacional de Lisboa d'un text llatí breu, de característiques pseudohagiogràfiques sobre el comte Guinus Baruic, sembla ser representatiu i testimoni de l'estada de Joanot Martorell a Portugal (Nascimento 1995). Amb aquesta tradició trobem barrejades referències doctrinals del Llibre de l'orde de cavalleria lul·lià, tot i que Martorell no l'esmenta mai, i també del Lançalot en prosa, concretament els passatges en què aquest personatge és ensinistrat en els deures cavallerescos per la Dama del Llac (Ramos 1995, Pujol 2002, 44-45). Distingim, doncs, la narració dels fets del comte de Varoic del paper doctrinal que assumeix aquest com a mestre del jove Tirant i li dóna un aprenentatge teòric sobre els fonaments de la cavalleria. Precedint els fets narrats de Guillem de Varoic, llegim en el capítol primer l'estructuració futura del llibre que el lector té a les mans. Un fragment extret dels preliminars del Llibre de l'Orde de Cavalleria de Llull (LOC) que proposa una divisió en set parts de l'obra, igual que el seu original (Fragment 1). Aquesta divisió no s'acomplirà al llarg de l'extensa novel·la, només hi trobarem algunes coincidències en el discurs que el comte adreça a Tirant escuder (caps. 32, 33 i 35), com per exemple quan el comte ermità explica, com en el tractat lul·lià, els orígens de la cavalleria o la significació de les armes del cavaller. Aquest primer capítol del Tirant lo Blanc ens avança la narració que donarà inici a l'obra: «certs virtuosos actes de cavalleria que féu lo egregi e strenu cavaller, pare de cavalleria, lo comte Guillem de Varoych en los seus benaventurats darrers dies». Dels actes que ens contarà el narrador, destacarem la part militar i sentimental del comte Guillem de Varoic (caps. 2-27), mentre que de l'exposició doctrinal de Guillem al jove cavaller resulta interessant fer esment a les al·lusions a les guerres d'Àfrica contra els infidels (cap. 30), l'exemple de Quinto lo Superior (caps. 33-34), els càstigs contra els mals cavallers que no apareix al LOC, ni al cap. 1 que conté la divisió de l'obra (cap. 36) i, finalment, els fets de Guillem de Varoic contats pel propi Tirant (cap. 38).

La narració sobre aquest personatge comença amb el desig del comte d'abandonar la vida mundanal i fer un viatge a Jerusalem com a pelegrí. Aquest viatge li ha de servir de penediment de tots els actes de guerra comesos i de les morts que, amb aquesta circumstància, ha hagut d'assumir. És a dir, el ressò d'una cavalleria cristiana, de la necessitat de penediment pels actes violents comesos, tot i haver actuat conforme pertoca a l'orde de cavalleria, és el motiu principal d'aquesta actitud, actitud que no ens sorprén, ja que és inherent al concepte de cavalleria: segons Llull, la defensa a ultrança de l'Església i segons la tradició artúrica, la recerca del Graal. Abans de partir, el comte disposa que tots els béns del comtat siguen lliurats a la comtessa, a qui, a més, li dóna un anell partit, cada un conservarà una part i només amb els seus fragments es podrà completar l'anell que contindrà les armes del comtat. Cal destacar aquest element, perquè sembla original de la novel·la de Martorell i no apareix al Guillem de Varoic. L'anell partit que aprofita de reconeixement dels enamorats constitueix una llarga tradició d'arrels folklòriques, molt utilitzada, després, per la novel·la d'aventures (Flores i Blancaflor, Pierres de Provença). En aquestes novel·les, l'anell o l'objecte que uneix els enamorats, té una funció màgica, en el Flores i Blancaflor, un anell permet que Flores puga veure les penalitats que passa la seua estimada Blancaflor. En el Pierres de Provença, el protagonista perd un amulet, però miraculosament es recupera i va a parar a les mans de Magalona, qui reconeixerà l'enamorat gràcies a l'objecte.

Tornant a la història de Guillem de Varoic, ens trobem amb una llarga lamentació de la comtessa per la partença del marit, que no trobem en la versió incompleta del Guillem de Varoic. Ací podem trobar el primer personatge femení interessant de la novel·la (Font Prades 1993, Martínez Romero 1997), que pronuncia un discurs amb ressons tràgics senequians (cap. 3). La lamentació de la comtessa té quatre nuclis:

-La dona vol partir amb el marit.

-Agredeix el fill (un nadó de tres mesos) perquè plore amb ella la partença del pare. Pot ser, amb aquesta actitud tan poc maternal, ens trobem amb una altra Medea, sense arribar a les últimes conseqüències.

-Invoca la natura perquè impedesca el viatge.

-Lamenta no passar la resta de la seua vida «en durment», com Ausiàs March en la poesia I.

-Lamenta que la llunyania del seu marit no li permeta mantenir relació corporal amb ell, ja que la relació anímica que proposa el comte no li resulta suficient.

L'episodi sentimental continua amb les raons consolatòries que el comte fa a la comtessa, sense que això l'ature dels propòsits de viatjar a Jerusalem (cap. 4). El viatge és narrat molt lleugerament i només se'ns fa esment de la ruta comuna que s'usava en aquest tipus de periple per la mediterrània: Alexandria-Jerusalem-Alexandria-Venècia. Quan torna de la peregrinació, fa creure que ha mort i es retira a un ermitatge amb l'hàbit de Sant Francesc. Viu en una mena de locus amoenus, tal com es descriu l'ermitatge, «una alta muntanya, molt delitosa d'arbres de gran spessura, amb una molt lúcia font qui corria» (cap. 4). Aquest indret és molt a prop de la ciutat de Varoic, però la comtessa no reconeix l'ermità, tot i que aquest va sovint a demanar-li caritat.

A partir del capítol 5é, se'ns conta la invasió del rei moro de Canària a Anglaterra i el replegament del jove rei anglés a Varoic després de nou derrotes. Els episodis següents ens presenten la comtessa, dona virtuosa i valenta, donant refugi al rei i la seua host i distribuint les riqueses del comtat. Els moros, ja molt cruelment, assetgen el castell de Varoic que es manté gràcies als esforços de la comtessa. Mentrestant, el rei fa una lamentació i després d'una fervent oració a la Mare de Déu, té una visió de la santa dona en què li anuncia que delegue tota la responsabilitat de la guerra en el primer home de barbes blanques que veja (cap. 6). Aquest, per suposat, és el comte-ermità que apareix en el castell a demanar almoina. El rei i l'ermità mantenen un diàleg (cap. 7) en el qual el vell es resisteix a acceptar la responsabilitat i nega conéixer la cavalleria. El rei invoca els màrtirs cristians i el dolor del poble de Déu sotmés, en una invocació més de cavalleria terrenal i celestial. Finalment, l'acceptació del comte-ermità de fer-se càrrec de la guerra suposa un primer moment d'esperança per als anglesos, qui comencen a guanyar als enemics gràcies a les estratègies pràctiques que coneix l'ermità-cavaller i que donen una lliçó de tàctica guerrera mitjançant artificis intel·ligents per a superar situacions en què els enemics són molt nombrosos. És el cas de la confecció de magranes de foc grec (després també usades per Tirant quan aquest es converteix en cabdill d'un gran exèrcit), amb uns materials de gran combustió (cap. 12). Gràcies a això, el rei d'Anglaterra aconsegueix la primera victòria important.

Si fins ara el comportament guerrer del comte de Varoic ens havia desvetlat el d'un bon estratega, a partir d'ara, el to de la batalla canvia, ja que el rei moro repta al d'Anglaterra a un combat a camp clos i, d'aquesta manera, acabar amb la guerra (cap. 13 i següents). Aquest repte es fa seguint les regles de la cavalleria, mitjançant lletres de batalla, tal com feia el propi Martorell en els seus afers. Per això s'emet la preceptiva lletra de batalla (cap. 13), s'envia mitjançant uns ambaixadors (cap. 14) i es dóna la resposta pertinent (caps. 15 i 16). El rei d'Anglaterra, impossibilitat per a dur a terme la batalla a ultrança, decideix desprendre's de la seua corona i atorgar el poder reial a l'ermità qui el substituirà en la batalla a títol de rei, l'única manera d'assegurar-se la victòria (cap. 17). En aquest episodi podem trobar un ressò del desafiament de Bordeus de Pere el Gran, una de les gestes més conegudes d'aquest rei, que apareix exageradament manipulada en les cròniques de Desclot i Muntaner. No obstant això, el rei Pere es va convertir en model de cavaller (Curial e Güelfa) i perfectament es pot trobar ací indici d'aquest personatge modèlic. Per altra banda, podem observar que el personatge de Guillem de Varoic destaca com a estratega militar, però també com a cavaller que actua de forma individual en un combat cos a cos i acaba vencent en totes dues facetes de la vida cavalleresca. El seu deixeble, Tirant, també resultarà bon cavaller en camp clos (les justes que es fan a Anglaterra són el seu gran entrenament cavalleresc), però després, la capitania de l'exèrcit grec desvetllarà la seua gran capacitat heroica al front d'un gran exèrcit. La narració dels fets de Guillem de Varoic és, doncs, essencial, per al desenvolupament posterior de les aventures tirantianes, ja que preludia tots els aspectes importants en què l'heroi destacarà. La matèria narrativa central de l'episodi que ens ocupa es nodreix d'altres elements, a banda de la preceptiva lletra de desafiament i la seua resposta. Per tal d'impressionar els ambaixadors moros que van al castell de Varoic, el comte-ermità ha preparat un gran desplegament de gent d'armes que no són més que donzelles disfressades (cap. 13). Entra en joc en aquest moment, la figura del laussengier: el duc de Betafort que no és d'acord amb la idea de convertir en rei un ermità ja que creu que li correspondria a ell. Més endavant, trobarem personatges que actuen com a traïdors, el duc de Macedònia, per exemple, quan Tirant ja és a l'Imperi grec. Finalment, cal destacar que la renúncia del rei d'Anglaterra a favor de l'ermità es fa mitjançant un acte notarial(cap. 17), la qual cosa deixa constància de la familiaritat de Martorell amb aquest tipus d'actes civils i la importància que això devia tenir en el context ciutadà del segle XV. A continuació se succeeixen alguns episodis de caire pseudosentimental, en els quals el rei ermità dóna a la comtessa de Varoic una sèrie d'indicis per fer-la creure que havia estat company del seu marit, per exemple la coneixença d'on guardava les armes de batalla el comte de Varoic, la qual cosa es produeix davant una desconcertada comtessa (cap. 18). Una vegada s'ordena la batalla en camp clos, el rei-ermità pren les armes, vetlla la nit anterior a la batalla en una església i comença el combat, guanya amb rapidesa i acaba amb la mort del moro (cap. 19).

La venjança dels moros, que trien un altre rei Çale ben Çale, no es fa esperar i, en represàlia, maten els ambaixadors cristians. El rei ermità fa crida general de batalla per expulsar definitivament els moros, després de la mort dels ambaixadors. En aquesta crida són convocats tots els hòmens entre 11 i 70 anys (cap. 20). Com que el fill de la comtessa es troba en aquesta situació, la mare fa un prec de la comtessa per no fer portar al seu fill a la batalla, el rei ermità contesta amb una defensa de la cavalleria que la comtessa, amb bon sentit pràctic no creu (caps. 21-23). La comtessa esdevé, doncs, un model d'heroïna que, sola, col·labora en la defensa del territori, s'acomiada del marit tristament i viu com a viuda i, a més, pateix la partença del fill. La batalla final es produeix i es guanya novament gràcies a l'astúcia i a l'enginy, més que a les armes (cap. 23), però al capdavall el resultat és la victòria dels cristians contra els musulmans. Prèviament i ja que es tracta d'una lluita contra infidels, el rei ermità qualifica la batalla de guerra religiosa i absol de pecats a tots els que hi participen. La batalla, en principi, no es guanya per força d'armes com ja hem dit, els cristians fan una sèrie de treballs sobre el camp per tal de despistar els moros. Finalment, sí que es declara una gran batalla, davant uns contendents molt debilitats, i es converteix en una persecució i aniquilament dels moros que queden, als quals ni tan sols se'ls permet anar-se'n de l'illa, sinó que es cremen els vaixells per tal que no puguen tornar i es dóna mort a tots els moros que entren en Anglaterra. Entre els moments àlgids d'aquesta batalla, assistim a un ritus iniciàtic de sang: el primer mort del fill de la comtessa és oferit pel comte i, una vegada el jove l'ha mort, és banyat en la sang del mort (cap. 25). Finalment, el rei ermità es dóna a conéixer a la comtessa a través del mig anell (cap. 26), se celebra la victòria dels anglesos amb una gran festa i amb la recuperació de gran part del tresor robat pels invasors. Aquest és repartit de manera equitativa entre els participants en la lluita i s'expressa amb atenció especial, fins i tot amb precisió notarial, les quantitats que corresponen als ferits o als damnificats (cap. 26). Seguidament, el comte ermità restitueix el rei vertader, abandona el comtat, posa el seu fill sota la protecció del rei i fa una lliçó moral sobre fidelitat a la majestat reial (cap. 27), com a principi fonamental a complir per tot bon cavaller. El comte decideix tornar al seu ermitatge tot i que la comtessa vol anar amb ell. Com si es tractés novament d'un ressò lul·lià del matrimoni Aloma-Evast, el comte i la comtessa fan tots dos una ermita i s'hi retiren, però amb l'ocasió de les festes per les noces del rei d'Anglaterra, la comtessa se'n va i el comte roman tot sol.

El relat incomplet del Guillem de Varoic també recull aquesta història de la invasió d'Anglaterra i l'actuació virtuosa del comte, si bé omet tota la part «sentimental» amb la comtessa i d'altres elements superflus, ací innecessaris, com la funció dels anells i la descripció minuciosa dels fets d'armes, encara que sí fa referència a l'artifici de les magranes de foc, com un element clau per aconseguir la victòria dels anglesos. En la versió llatina de la història de Guinus de Baruic sí que trobem elements sentimentals i, fins i tot, el nom de la comtessa, Felice, dama de la qual estava enamorada Guinus, jove d'estament pobre i amb l'únic mèrit de ser un bon cavaller. Quan aconsegueix casar-se amb Felice i esdevenir comte, deixa la seua vida mundanal (i a la dona embarassada) per retirar-se a fer vida contemplativa. No coneix, doncs, el fill comú, ni tan sols quan el troba en un moment determinat, ni aquest jove intervé en la guerra posterior d'Anglaterra contra l'invasor, que no són moros. El combat en camp clos a què és desafiat el rei anglés i pel qual pren Guinus les armes es fa contra un gegant i no contra el rei invasor. A més de recordar aquest passatge, el bíblic de David i Goliat, sembla que retrobem ressonàncies en els combats entre Tirant i Kirieleison de Muntalbà. La història llatina fa al·lusió també a la vida santa que porta Felice, la comtessa, tot i que mai tornarà a reconéixer el seu marit. En el final dels episodis de Guillem de Varoic i en tota l'actitud d'aquest personatge observem un ressò del principi ètic del vanitas vanitatum, un menyspreu a les glòries mundanals, innecessàries per a aconseguir la glòria eterna. En el personatge de Tirant manca, a diferència del seu mestre, l'evidència explícita de la pràctica d'aquest principi.

Una vegada es tanca la narració del comte ermità i reapareix aquest tot sol, retirat en l'ermitatge (capítol 28), el rei d'Anglaterra decideix celebrar un gran exercici d'armes per haver concertat matrimoni. A aquesta gran festa acudeix un jove escuder que, dormit damunt el rossí i sense guia, arriba davant la figura venerable de Guillem, el qual es troba llegint el Arbre de Batalles, important tractat de Bouvet, però en realitat, sembla que llig el LOC, tot i que no apareix el nom de Llull, potser en aquesta època massa tractat de racional. En aquests nous episodis podem trobar:

-La presentació de l'heroi de la novel·la, un personatge amb origen clar, ni messiànic ni obscur com era habitual entre els herois de tradició artúrica com el mateix Artús, però relacionat amb la Bretanya i, per tant, amb clares ressonàncies de pertànyer a tan important llinatge. El talant del jove escuder és educat i de gentilhome tot i la seua joventut, i per això encara no ha assolit l'estament.

-La connexió entre Guillem-Tirant, mestre i deixeble. En el cas que el relat de Guillem de Varoic conservat fos també de Martorell, amb l'aprofitament d'aquest material està indicant-nos que un text que va deixar inacabat representa l'origen i el punt de partida de la gran novel·la Tirant.

-L'aprenentatge teòric de Tirant a mans del mestre ermità, tal com han rebut altres herois (Lançalot) i que demostra la vigència de la cavalleria en un moment en què l'ociositat i els costums sedentaristes havien significat un principi de decadència, tal com es pot llegir en la referència a la necessitat d'organitzar unes justes per part del rei d'Anglaterra perquè «a total oci e languiment no·s sotmetessen» els cavallers anglesos, o bé més endavant (cap. 31), quan Tirant manifesta desconéixer tan alt orde, tot i haver servit en les corts dels reis de França, Castella i Aragó.

La presentació de Tirant amb el seu nom i origen connecta el nostre heroi amb la tradició francesa i bretona dels romans artúrics. El fet que les primeres proeses d'armes es desenvolupen a Anglaterra, és a dir, la Bretanya major, també i tenint en compte que les noces del rei anglés les celebra amb la princesa de França, està connectant dos territoris que històricament han estat políticament relacionats, des del matrimoni d'Elionor d'Aquitània amb Enric II, la descendència dels quals, sobretot les filles, s'emparentaren amb tota la reialesa europea del moment (ex. Elionor reina de Castella pel matrimoni a Alfons VII). Les descripcions d'aquest apartat són interessants: el locus amoenus on viu l'ermità i on arriba l'escuder Tirant, la visió del vell a la manera lul·liana, amb una «molt gran barba tota blancha i les vestedures rompudes, e mostrava's flach e descolorit». Finalment, cal destacar l'al·lusió a la bellesa de la princesa francesa, blanca, quasi transparent. També té interés per la seua ancestralitat i tradició el fet que el dia assenyalat per a rebre l'orde i per a celebrar la gran festa siga el dia de sant Joan, el solstici d'estiu, també en el Lançalot i en capítols anteriors, el dia de la batalla a camp clos entre el rei ermità i el rei moro (cap. 13). Tirant té la intenció de rebre l'orde de cavalleria juntament amb el rei, que encara no és cavaller tot i les guerres en què ha participat. Ací enllaça amb la primera part de la novel·la, tornant a rememorar les gestes de Guillem de Varoic, sense saber qui és l'ermità. Aquest, però rememora el seu passat de cavaller en una al·lusió, no a la recent guerra d'anglesos contra moros, sinó a una ja llunyana batalla a Àfrica que sembla anunciar la posterior part africana de Tirant i la unió de la cristiandat (Badia 1993). Aquesta al·lusió, breu però significativa, serveix per a vincular la funció cavalleresca a la croada contra els infidels, preludia, de la mateixa manera que altres actituds de Tirant, l'episodi africà i el justifica: si el mestre Guillem ha participat en guerres contra els infidels a Àfrica, el deixeble Tirant acabarà amb el problema. Així, doncs, l'episodi africà s'incardina perfectament amb la resta de l'obra i no contra el que suposava la crítica que era un afegit atribuïble a Galba, a més permet fer realitat un vell somni lul·lià (i general), per via de la ficció novel·lesca, aconseguir un pla d'actuació ideal que suposara la unió de la cristiandat i alliberar, d'una banda Constantinoble dels turcs i, d'altra, els Llocs Sants.

Finalment, l'aprenentatge teòric de la cavalleria es realitza a partir del llibre que l'ermità té a les mans, però no es fa com en el LOC, que l'ermità regala un llibre a l'escuder i li demana que l'estudie: ací es fa en presència del mestre llegint els passatges més importants, com són (i coincideixen amb el Guillem de Varoic):

-L'origen de la cavalleria a partir de la falsa etimologia miles implantada per Sant Isidor (LOC, cap. 1, Fragment 2 ). El Tirant se separa del text lul·lià en la genealogia cavalleresca remuntant-la a Ròmul i a la fundació de Roma.

-Funcions de la cavalleria i, en primer lloc, la cavalleria cristiana, és a dir, defensar la Santa mare església (LOC cap. II, Fragment 3) i, tot seguit, descripció de les armes del cavaller (LOC, cap. V, Fragments 4 i 5).

-Exposició dels millors cavallers del món i de Guillem de Varoic entre ells (cap. 37 i 38) (Pujol 2002 ho compara amb Guillem de Varoic i Lançalot).

-Càstigs als mals cavallers amb el desposseïment públic dels atributs cavallerescos i la mort o la reclusió (cap. 36).

Entre l'adoctrinament fet a Tirant per part del comte ermità, destaca l'exemple de Quinto lo superior, un relat que té la funció pròpia de les narracions exemplars incloses en textos d'abast doctrinal. El fragment que conta la història del cavaller Quinto lo Superior, nom de ressò romà i per tant, legitimat per tractar-ne un «fet dels romans», conté un fort component didacticomoral i, alhora, constitueix tot un microcosmos del posterior desenvolupament de la novel·la. Quinto era un cavaller enviat pel papa com ambaixador a l'Imperi de Constantinoble. Una vegada a l'Imperi, el troba subjugat pels turcs i el pitjor del cas és que profanaven l'església principal de la ciutat convertint-la en estables. Davant de la situació lamentable de l'Imperi, ple de fúria, Quinto entra en l'església i després de fer oració desafia els turcs, qui comprenen perfectament la santedat de la cristiandat i prometen no fer més mal a Constantinoble. Després de mort, Quinto era venerat a Sant Joan de Laterà. Aquesta història amb ressons hagiogràfics, ja que es tracta d'un miracle realitzat per la gran virtut que demostra el cavaller, anuncia, en certa manera, el desenllaç total de la novel·la: l'alliberament de Constantinoble i la mort del protagonista. La història de Quinto lo Superior és el primer dels exemples de cavallers virtuosos que seguiran després, en el capítol 37, però sobretot en el 38, en què Tirant relata, sense saber qui és el seu interlocutor, les aventures de Guillem de Varoic, quasi en clau hagiogràfica, de les quals destaca:

-El fet d'haver vençut moltes batalles en França i Itàlia.

-Haver alliberat la comtessa de Bel Star de l'acusació de fals adulteri (de nou, el mateix tema que apareix a la crònica de Desclot i al Curial). Aquesta història sembla que s'ha passat una mica per alt. Destaca la gran crueltat del marit i dels fills de la comtessa i del rei que mana l'execució sense possibilitat de defensa. Guillem de Varoic acaba amb tots ells, travessa les flames per traure la comtessa i la restitueix en el seu comtat.

-Haver alliberat un petit infant de les urpes d'un lleó i, després d'una gran batalla (que preludia la de Tirant amb el gos monstruós), reté l'infant a sa mare.

-Finalment, és coneguda la intervenció del comte en la batalla contra els moros i l'alliberament d'Anglaterra.

En el capítol 39, Tirant s'acomiada del seu mestre amb la promesa que tornarà al cap d'un any a l'ermita a contar-li les proeses que es desenvoluparan en la cort del rei d'Anglaterra. La retrobada entre tots dos es fa un capítol més tard (ja ha passat un any) i a manera de flash-back, es relata tot allò que l'ermità vol saber sobre els fets d'armes esdevinguts a la cort anglesa.