21
Bordoy, 1925.
22
Badia, 1988: també per la discussió de la bibliografia precedent.
23
Badia, 1999: 30 es pregunta amb encert sobre què és: «¿debat al·legòric en prosa? ¿diàleg filosòfic i alhora comèdia de costums?»
.
24
De Providencia 86, 20-22.
25
De arra de ànima 121, 21-22. Segons l'opinió de Marçal Olivar i de Martín de Riquer, aquest «libre de Venus» podria ser el poema francés Venus la deese d'amour, és possible però no n'estic tant segur. Em sembla poc probable que d'una enfarfegada al·legoria amorosa francesa de mitjà segle XIII ―a més un tipus de literatura de la qual no tenim gaire mostres a Catalunya que no siguin de producció molt més recent, a l'estil d'Alain Chartrier o de Guillem de Machaut― es pugui dir que: «en lo qual tractat se mòstran paraules suggestives, tocants, provocatives, sguarts desonests, gests dissoluts, arreaments excessius, afayts il·lícits e massa studiosos, etc.»
. D'això que Canals escriu a continuació es desprèn com aquest, en parlar de Venus, entén bé un llibre, «lo tractat», bé l'amor eròtic en general. Però, tornant al tractat allò que diu encaixa molt més bé amb l'Ars amandi d'Ovidi, en la qual en continuació es descriuen situacions que bé hi encaixen i al començament del qual escriu Ovidi: «me Venus artificem tenero praefecit Amorem [...] coeptis, mater Amoris, ades! Este procul, vitae tenues, insigne pudoris, quaque tegis medios instita loriga pedes! Nos Venerem tutam concessaque furta canemus»
(7, 30-33).
26
Finoli, 1969.
27
Cingolani, 1998 i Martos 1999.
28
Per això que sembla més Aristòtil; Cingolani, 1998: 205-218 i Martínez Romero, 1996 a i b, i aparent absència de Ciceró i de Sèneca filòsof.
29
Badia, 1988; Turró, 1991; Cingolani 1994.
30
Cingolani, 1995-96 i Pujol, 2001 que desenvolupa i recull nombrosos articles precedents.